La - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Establiments antics 12 Dominical Diumenge 27 de febrer de 2011 Història Els inicis de l’empresa van ser en una serradora de troncs al costat de la riera d’Osor, on es feien travesses per als ferrocarrils. Després la casa es va traslladar al Pla de Girona (avui plaça d’Europa), d’on va haver de mar xar a Vilablareix, previ acord amb l’Ajuntament de Girona. L’empresa ha canviat d’activitat i ara se centra en la producció de material de decoració per a la construcció. Origen 1900. Fundador Joan Coll i Viader. Propietaris actuals Josep Maria Coll i Torres, Elena Riu i Naveiras i Xavier i Joan Maria Coll i Riu. Treballadors Vuit. Activitat Indústria i comerç de fusta exterior. Coll Viader Vilablareix El seu primer gran negoci va ser la fabricació de travesses de fusta per a les vies del tren; amb el temps, i ja traslladada a Girona, l’empresa es va decantar cap als materials per a la construcció J oan Coll i Viader, de Santa Coloma de Farners, va començar en el negoci de la fusta l’any 1900, muntant una serradora a Osor que funcionava amb la força de l’aigua que baixava de la riera. Comprava boscos sencers i convertia la fusta en travesses de roure que aguantaven les vies del tren. Amb el temps, va aconseguir en exclusiva la conces sió del subministrament de travesses a la companyia del ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant i també al carrilet de Girona a Olot. Al mateix temps fabricava rodells de fusta de castanyer per encerclar botes i semals, així com venia peces tallades de fusta, que enviava al País Valencià, d’on sortien les formes per a la fabricació manual de sabates i botes. Totes aquelles feines de bosc es feien a mà, sense l’ajuda de cap màquina, a excepció de la serra, que funcionava amb la força de l’aigua. Joan Coll i Viader va morir jove, l’any 1913, i va ser substituït per la seva vídua, Matil de Callicó i Freixas, que es va fer càrrec del negoci amb el fill gran, Gaspar Coll i Callicó, al qual, posteriorment, se li van unir el seus germans, Joan, Matilde, Josep i Agustí. L’any 1920, la familia va deixar Osor i va muntar una serradora i magatzem de fusta a Santa Eugènia, que era municipi independent. Temps més tard, entre 1933 i 1934, van tancar aquella serradora i en van instal·lar una altra a la zona del pla de Girona, que aleshores era un descampat als afores de la ciutat i més tard va convertir-se en l’actual plaça d’Europa. Al mateix temps es va obrir un despatx a Barcelona des d’on es dirigia el negoci. TEMPS MODERNS Quan va arribar la Guerra Civil, el despatx de Barcelona va ser confiscat i la serradora de Girona col·lectivitzada pels comitès republicans, però les instal·lacions van continuar funcionant perquè es necessitaven les travesses per a les vies dels trens, algunes de les quals havien quedat malmeses pels bombardeigs. A la postguerra la família va poder recuperar l’empresa i va continuar fent travesses per a les vies, per una banda, però també taulons i altres utensilis per al ram de la construcció. A l’any 1958 va entrar a l’empresa Josep Ma- TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU ria Coll i Torres, fill de Josep Maria Coll i Callicó, que havia comprat l’empresa als seus germans i s’hi havia quedat com a únic accionista. Anys enrere, l’empresa ja s’havia mecanitzat i modernitzat. Tenia secadores de fusta i rails de tren dins de la fàbrica per fer més ràpides les càrregues de material, ja que estava gairebé al costat de l’estació. El 1972 va tancar el despatx que tenia a Barcelona. Josep Maria Coll i Callicó va morir l’any 1974 i es va fer càrrec de l’empresa Josep Maria Coll i Torres, que el 1984 es va veure expropiat per l’Ajuntament de Girona ja que es va construir l’actual plaça d’Europa als seus terrenys. La serradora es va traslladar a Vilablareix, a uns terrenys que avui llinden amb el polígon industrial de Mas Aliu, d’Aiguaviva, però que no en formen part. Ara, ja jubilat Josep Maria Coll, el negoci el porten els seus fills, Xavier i Joan Maria Coll i Riu, que han modificat l’activitat de l’empresa, que ha passat de la serradora de fustes i taulons a la decoració per a la construcció, fabricant pèr goles, tanques, porxos i tarimes. Xavier Coll està casat i té fills; però no se sap si voldran continuar amb aquesta firma centenària.
S i disposeu d’un jardí o un terreny, ara és el moment de plantar un caquiler. Un arbre fàcil de cultivar, molt adaptable al nostre clima mediterrani. Pot arribar a fer uns sis metres d’altura. Les seves fulles tenen un color verd brillant, una mica fosc. El caquiler japonès –hi ha espècies tropicals similars, espècies americanes i espècies silvestres, d’Orient i Itàlia– va ser descobert l’any 1776. L’espècie americana és la més resistent al nostre clima. Perd les fulles a la tardor però durant l’hivern ens obsequia amb els seus acolorits fruits, molt decoratius. A més, molts creiem que són excel.lents, tot i que aquí molta gent no en fa ni cas. A pagès, o en jardins urbans, sovint veiem uns esponerosos caquilers plens de fruita que ningú no cull... Potser perquè és una fruita força diferent de les tradicionals de la Mediterrània, tant per la forma de menjar-la com pel seu gust. Les fruites, que semblen uns grossos tomàquets, si bé amb un color particular, més ataronjat, es cullen a la tardor o a l’hivern. S’aconsella tallar-les –no arrencar-les–, a fi de deixar-hi una mica de cua, ja que així es conserven millor. Verd és astringent –és a dir, aspre, i ens deixa la boca d’una manera particular–, per la qual cosa només és bo quan és ben madur, i ben tou al tacte, i fins i tot clivellat. La seva astringència és deguda al contingut en tanins (com el vi negre!). MADURACIÓ A CASA El caqui (Diospyros spp), palosanto en espanyol, és una fruita tropical cultivada al Japó, la Al´hivern, quan escassegen les fruites, aquestes prostres bones, boniques i molt fàcils de fer, seran molt benvingudes.. Elaboració Amb compte traieu partiu els caquis, escuats, per la meitat (aconsello fer servir un El caqui És una fruita no massa apreciada a casa nostra amb la principal particularitat que només s’ha de consumir si és molt madura Xina –d’on procedeix–, Itàlia, els Estats Units (on hi va entrar del Japó el 1870) i països d’Àsia. N’hi ha diverses varietats (xinesa, japonesa, de Virgínia...). També es cultiva al País Valencià –d’on solen procedir els que es troben al mercat–, i a Catalunya és corrent al camp, si bé, com dèiem, no sempre és consumit. Hi ha varietats força astringents; en tot cas cal menjar-lo ben madur i ha de ser tou al tacte. És, doncs, una fruita delicada, que s’ha de transportar i embalar amb cura o menjar-lo in situ. Si no és madur, cal esperar fins que ho sigui, posant-lo, per exemple, amb palla, com es feia al camp, pels volts de Nadal. A casa el podem posar en una bossa de paper o en paper de diari a fi d’aconseguir el mateix fi. El procés sembla que és més ràpid si a la mateix bossa hi afegim altres fruites, com pomes o plàtans. Un cop madur –com si fos podrit–, s’ha de consumir tot seguit o bé s’ha de guardar a la nevera. Les tres varietats bàsiques són el caqui xinès, el caqui japonès, i el caqui americà o de Virgínia. Tots tenen un color que va del groc a l’ataronjat o molt vermellós. El fruit, rodonenc, té un bonic color ataronjat que, a l’arbre –i fora– el fa molt decoratiu. És excel.lent menjat en fresc, tallat a rodelles o menjat amb una cullereta, ja que la seva polpa, dolça i sucosa, és com una crema. També se’n fan confitures (no pas molt corrents), gelats i sorbets. Igualment, es pot usar en pastisseria. Es pot trobar assecat, però no és corrent al mercat. Als aficionats a la dietètica els direm que l’aigua és el principal component del caqui, per tant és una fruita que no engreixa. Se li atribueix, no obstant, un notable valor nutritiu pel seu contingut en aminoàcids, vitamina A i vitamina B. Les seves proporcions de glucosa i sacarosa la fan apta per a diabètics i el baix contingut en sal el fan adequat a hipertensos i pacients de malalties cardíaques i renals. Caquis amb nata i canyella Ingredients ● 4 caquis ben madurs. ● 4 cullerades La recepta ben plenes de nata muntada. ● Canyella en pols. ganivet de ceràmica). – Farciu cada meitat amb la anta i empolseu- la amb canyella. Abans de servir-ho, feu-ho refrigerar. Notes Opcionalment, amb molta cura, podeu pelar els caquis. Ho podeu adornar amb una cirera confitada o barrejar fruita confitada tallada ben menuda amb la nata. Gastronomia 13 Dominical Diumenge 27 de febrer de 2011 Jaume Fàbrega «Bona Vida» http://blocs.mes - vilaweb.cat/jau - mefabrega http://jaumefabre ga.blogspot.com
Page 1 and 2: Reportatge Els Peralada de Mallorca
Page 3 and 4: Sarrià de Ter; ha superat dos càn
Page 5 and 6: 5 6 un esquiador o esquiadora) han
Page 7 and 8: Joana de Rocabertí Boixadors Coton
Page 9 and 10: E l cuiner Santi Santamaria (Sant C
Page 11: T ractar amb algú com Gustau Carb
Page 15 and 16: Llana i gavardines càlides Les jaq
Page 17 and 18: Novetats Juan Perro: «Río negro»
Page 19 and 20: AUTÈNTIC URBANITA El Nissan Micra
Page 21 and 22: A questa primavera els concessionar
Page 23 and 24: Publicitat 23 Diumenge 27 de febrer

La - Diari de Girona

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?