9 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

)i
Lo vistaire
16
\ \
W^J
Esdevingué l'era de l'abundor i
amb ella la gent d'aquell poble
s'ensuperbí i s'oblidà del seu
passat.
Ja ningú contava les belles
històries dels seus iaios, ja ningú
emprava les vetllades per a altra
cosa que no fos criticar i envejar.
Les cases foren cada dia més
grans i a quina més luxosa, els
homes i les dones competien entre
sí per tal de veure qui eixia
al carrer més mudat.
lA
ñ
Construïren una llarga i arbrada
rambla on els diumenges
al mati exhibien els seus cars vestits
i les seues valuoses joies. Els
nens eren alimentats en excés i
Uuien tots llargues papades, voluminoses
galtes i grosses cuixes.
Era una competició desenfrenada,
era una lluita despietada
per tal de posseir més, de presumir
més, d'arribar més alt. Als
cafès, a les tertiílies i reunions es
parlava sempre del mateix —Ara
nosaltres hem comprat dues finques!
—Doncs jo he augmentat
els meus ramats en cinc-cenis
caps! —Les meues vinyes han
donat enguany el doble de vi que
l'any passat!
La canalla que assistia a
l'escola ja ni es molestava per
aprendre cap cosa —Per a què
ho volem tot això si no ens ha de
servir per a res— deien al mestre.
Tampoc els seus pares patien per
aquesta causa i comentaven
—Bah!, a casa nostra no en mengem
de lletres—. 1 les antigues
històries dels seus avantpassats
seguien oblidades i desconegudes
de tots, de tots menys de l'home
més vell de la vila, el qual un bon
dia cansat de veure tanta enveja,
tanta roïndat i tanta buidor en la
gent d'aquell poble, començà de
nou a contar al seu nét tot el que
a ell, de petit, li havia explicat el
seu iaio. Agradà tant al xicot
aquelles boniques i velles contalles,
que quedà enamorat d'elles.
El noi es transformà, oblidà
la fal·lera d'enriquir-se, de competir,
de ser més poderós i es dedicà
a aprofundir dins el llegat
dels seus antics. Després eixi per
la vila i contà una, deu, cent vegades
el que havia descobert.
El prengueren per ximple
—On va aquest amb totes estes
històries? S'haurà tornat boig! —
digueren. Però el xicot, ben al
contrari, es trobava més lúcid
que mai, veia el que no havia vist
mai. Havia descobert un nou i
bell horitzó. Abandonà la vida
anterior i es despullà dels ornaments,
dedicant-se per complet a
fer conèixer la descoberta i a ferne
eloqüents i amoroses poesies
d'aquell anliquissim saber.
Prompte no el va voler escoltar
ningú, sols algun menut
reparava en les seus paraules.
Però vet aci que un dia, un altre
noi s'interessà per elles i, com
abans li passà a l'altre, quedà
obnubilat d'aquell món fantàstic
i meravellós.
També aquest segon xicot
deixà com l'altre els seus anteriors
quefers i com que li eixia de
dins el cor, començà a pintar les
imatges que se li reflectien al cervell.