9 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Lo rovell de l'ou
Posem, però, un exemple
més senzill, ja que, al capdavall,
comparar un esquimal amb un
reusenc és en aquest nivell relativament
fàcil, però exòtic en excés.
Vegem. Un senyor de La
Guingueta d'Àneu veu, allà un
s'escunci, oms, pins, avets,
faigs, clops (o xops, o poll, o pollancres),
roures, alzines, pome-
Foto: AHVVA res, cirerers, lledoners, figueres,
etc. Un senyor de Barcelona,
amb tota seguretat, hi veuria
senzillament arbres. Però, alerta!
no cal fer-hi judicis de valor:
probablement el barceloní distingiria
avingudes, rambles, passeigs,
vies, travessies, passatges,
rondes, cinturons, etc. allà on
l'aneuenc trobaria tan sols carrers.
Quins sòn, doncs, els factors
externs que determinen les
diferències lingüístiques? Citemne,
sense cap pretensió d'ésser
exhaustius, uns quants.
— Els accidents geogràfics.
Aixi, les carenes de les grans
muntanyes (com els cims més
alts del nostre Pirineu), les grans
maresmes i els mars. En una
banda dels ports de Salau i de la
Bonaigua s'estén l'occità gascó;
en l'altra el català pallares. A la
costa de Barcelona-Tarragona el
català central, a la de Mallorca i
Menorca el català balearle.
— L'ambient cultural. Un
pescador del golf de Roses té uns
horitzons diferents, lògicament,
deis d'un guixaire de la Vila
24
Olímpica, un ramader de Térmens
0 un exportador de sabates
de la Vall d'Uixó. I les repercussions
lingüístiques d'això sòn
més que evidents.
— La història. A Tamarit
de Llitera parlen català mentre
que a la veïna vila de Binéfar, a
tan sols 10 km. de distància i
sense cap mena d'obstacle geogràfic
entre mig, parlen castellà.
Factors de repoblament i, possiblement,
els esdeveniments militars
dels segles XVII i XVIII
(guerres dels Segadors i de Successió)
determinaren aquesta
frontera lingüistica.
— Les comunicacions. L'isolament
d'una vall de muntanya,
la connexió a la xarxa viària
o ferroviària, el traçat de camins
i carreteres... L'Alt Urgell, per
exemple, ha rebut sempre amb
més facilitat les innovacions lingüístiques
urbanes que no pas el
Pallars, aïllat tradicionalment
per la falta de visió de futur de
les successives administracions
que ens ha tocar patir.
— El temps. I ací és on anàvem.
Durant la nostra infantesa
molts de nosaltres hem estat testimonis
silents de les transformacions
més ràpides i més profundes
que ha experimentat la vida
al camp en molts segles. El pas
de les bèsties al tractor, de l'economia
tradicional a l'explotació
turística, del nucli familiar com a
forma bàsica (i única) d'organitzar
la vida a Vapaga y vamonos
de l'emigració massiva... Tot
això ha trasbalsat el llenguatge i,
en tot cas, allò que ens hauria de
sorprendre no és pas que les coses
hagin canviat, sinó que, malgrat
tot, en alguns indrets —com
el Pallars Sobirà— encara no hagin
canviat prou i la variant dialectal
s'hi conservi poc o molt en
un relatiu bon estat.
Passarem a veure ara una
apreciació subjectiva i pintoresca,
però prou significativa, de
l'estat del país i de la seua salut
lingüística en funció dels paràmetres
que suara hem descrit. Es
tracta d'una narració molt viva i
amena de la qual no ens estem de
recomanar-ne la lectura: el Dietari
de l'excursió filològica.
1906, de Mossèn Antoni M. Al-