Història Servei de Pediatria ...1980 – 2010... - icslleida.cat

se’n deia “edifici antic”, pràcticament fins a la dècada dels noranta. Se’ns deia que jaens tocaria, quan es realitzés la “3ª fase” o remodelació de l’edifici antic.Físicament, per tant, vàrem quedar pràcticament igual que al començar l’any 1980.Només hi havia de més la sala de reunions d’uns 15m2 que hi havia a l’ala sud de la 5ªplanta de Pediatria i l’habitació d’uns 12 m2 que hi havia a la 4ª planta de neonatal perexplorar els nadons normals.Hi va haver un canvi en el que se’n deia “les consultes externes de pediatria”. Es vantreure de la planta d’hospitalització i es van traslladar a la planta baixa de l’edifici antic,cara nord, on es va crear el primer esbós de consulta externa, doncs s’hi va posar dosdespatxos que eren controlats per una infermera i una auxiliar, i on els pediatres podíempassar visita amb la intimitat requerida per atendre els malalts. Poc a poc es va anantorganitzant i estructurant aquesta àrea del servei i de mica en mica va anar augmentantel volum de pacients per controlar des de l’àrea d’hospitalització o els pacients enviatspels pediatres dels ambulatoris, on el Dr. G. Hervera va ser coordinador d’aquesta unitatdel Servei des de la seva creació, i va ser el primer consultor pels pacients derivats desdels ambulatoris. Al crear-se les sub-especialitats de cardiologia i al·lèrgia pediàtrica, amés de les de neonatologia i de pediatria general, el volum de la consulta externa vaaugmentar en línea exponencial. En resum, es van posar en marxa les consultes externes,una necessitat dintre del servei i de la Pediatria a Lleida. A partir d’aquí s’hauria d’anarampliant.Estructuralment, es va posar en marxa el Servei d’Urgències General de l’Hospital. Peròl’àrea destinada a Pediatria es va anul·lar com a tal i no es va posar cap pediatra peratendre-la, en contra de l’opinió personal i de tot el Servei de Pediatria. Se’ns va dir queels metges d’urgències ja veurien els nens i consultarien en cas necessari. En resum, poca poc, cada vegada eren més els casos de consulta, fins que van arribar a ser-ho tots elsnens que arribaven. A mesura que passava el temps, el Servei d’Urgències es va quedarpetit i l’hospital va decidir que seria necessària una “nova reestructuració” d’aquestservei. Es va fer una “remodelació transitòria”, només pensada de cara als adults, ambunes obres que es van fer abans de la remodelació definitiva del servei. Es va avisar desdel Servei de Pediatria en diferents juntes facultatives, clíniques i de govern, quepassaria el mateix que havia passat en altres hospitals, és a dir, un augment progressiu igeomètric de totes les urgències i, per tant, també dels nens, que ja llavors representavenal voltant del 15% de totes les urgències. La sensibilitat de l’hospital vers les necessitatsdel nens de cara a les urgències va seguir sent molt deficient. Tota l’àrea d’urgènciesestava preparada i organitzada de cara als adults. No es va tenir en compte lesnecessitats pediàtriques de l’àrea, tal i com reclamàvem. Així varem estar fins que es vafer la primera “remodelació” del Servei d’Urgències l’any 1994. Tot això també emconfirmava la poca sensibilitat existent de cara a les necessitats dels nens en un hospitalgeneral, i el que calia lluitar per canviar la mentalitat de moltes persones que feiapreveure problemes i situacions conflictives de cara a l’atenció de les urgènciespediàtriques i l´organització de les guàrdies, com s’explicarà més endavant.Altres serveis centrals, a l´ haver-se ampliat, van poder millorar l’oferta; per exemple,l’UCI d’adults, que en casos de pacients pediàtrics greus, sempre ens feien un lloc i ensajudàvem, i molt, per solucionar la situació clínica. Recordo casos de meningococémies,status asmàtics greus, accidentats, intoxicacions greus, status epilèptics, torçada de point,i altres arítmies, homocistinuria amb accident vascular cerebral etc. S’ha de tenir present20