Història Servei de Pediatria ...1980 – 2010... - icslleida.cat

tieta!”. El pediatra no va saber gaire que dir ni que fer, i més quan va observar la cara iel somriure de la infermera i un altre pediatra que també passava visita conjuntament.Un altre nen petit que no es faUn altre nen petit d’un mes que no guanyava pes, va ser portat per la seva mare i el seupare a urgències, preguntant pel pediatra a veure per què el seu fill no “es feia”, i esmenjava els punys. Eren les èpoques on urgències de pediatria era una sala comúdividida en quatre boxes, separats només per una mampara on la intimitat dels pacientsera mínima.La mare, una noia jove i espavilada del pla d’Urgell, va dir: “miri doctor, jo crec que notinc suficient llet, perquè el pit no se m’omple i no es posa tens”. Dit això, s’obre lablusa, es treu el sostenidor i allí davant de tots (infermera, estudiant, MIR i pediatra,pare i demés acompanyants d’altres boxes) diu: “miri doctor, ho veu? Toqui, toqui,apreti i veurà que flonjo que està, i ja fa estona que el nen a popat, aquí no hi ha res!”.El pediatra, no sabent cap on mirar allà al mig de tothom, se’n va sortir com va poder,no sense esbrinar un somriure amb la infermera i els altres metges. Ah!! i a la mare livam donar la solució i el nen “es va fer”.Que s’agafa bé al pit aquest nen?S’explica que una mare va anar a l’hospital amb el seu nen d’un mes perquè no es “feia”,plorava molt i a l´ acabar de prendre el pit, encara plorava més. El pediatra va preguntar“ja s’agafa bé al pit el seu fill senyora?”. “Uy doctor!”, va contestar-li la mare, “s’agafai xucla com si fos una persona gran!”. “Si senyora!, lo bueno si breve, dos veces bueno”(Baltasar Gracián, jesuïta aragonès, pensador i filòsof, i de la mateixa terra d’on vapassar aquesta història)Bon dia!Quan passava visita, a l’entrar a l’habitació tenia el costum de dir bon dia al nen i a lapersona que l’acompanyava, habitualment la mare o la padrina. Una vegada vaig entraracompanyat de la infermera, d’altres companys i estudiants i vaig dir: “Bon diapadrina!”, en veu alta, al que l’acompanyant em va contestar: “Bon dia doctor, però nosoc la padrina sinó la mare!” Glup, tierra trágame! No sé com me’n vaig sortir. No vaigintentar arranjar res, perquè sempre encara ho espatlles més. Si que vaig veure elssomriures i mirades de tots els que estaven a l’habitació. No recordo la cara que vaposar la mare. Vaig seguir tenint la costum del “bon dia!”, vigilant el substantiu aafegir.La padrina que va sorgir de la boira.Als anys 80, encara es feien servir les “tendes d’oxigen” pel tractament de processosrespiratoris aguts als nens. S’administrava oxigen i humidificació, donant aquestaúltima un ambient dins de la tenda com si fos “de boira pixanera” que de vegades es feia66