Raima 2 - Ajuntament de Gelida

Fig. 27. Mentre el president de la Generalitat
i l’alcalde de Gelida estaven entre reixes,
Mercè Sardà Mercader va ser elegida pubilla
de Gelida 1935. L’elecció es va celebrar a la
Societat Coral Artesans. Les dames d’honor,
d’esquerra a dreta: Àngela Solsona Rius,
Lola Rius Fernández, Conxita Esteve Tubella,
Àngela Alegre Claramunt, Maria Morera Martí
i Pepita Valls Esteve. (89)
2.12. MANCANCES, PROJECTES I REALITATS
República, Guerra i Postguerra a Gelida
Vull dedicar aquest capítol a l’actuació de l’Ajuntament pel que fa a les obres
públiques. Caldrà distingir entre les promeses electorals, els projectes que malgrat
estar aprovats van ser afectats pels Fets d’Octubre o pel començament de la
guerra i, finalment, els projectes que es van portar a terme. Pel que fa al període
estudiat, les primeres promeses van ser les que es van oferir “abans de les tan
disputades eleccions del 12 d ‘abril”, (90), on la propaganda “anava a dojo” i
“tot eren construccions d’escoles, plaça-mercat, escorxador...” (91). Un altre
article del periòdic local esquerrà tracta de “la higiene a Gelida” i diu:
69

Andreu Guiu i Puyol
“ [...] un poble amb tanta abundor d’aigua, encara no tenim safaretxos comunals,
ni tampoc tenim, en cas de una enfermetat infecciosa, on anar a rentar
la roba; i el bonic del cas és que els que no tenim mitjans econòmics, tenim de
fer- ho amb aigua a voltes infectada i plena de totes les porqueries. Vegi’s la
veritat. D’una aigua que serveix per a regar i rentar, com és la que es recull de
les fonts de St. Miquel i de la déu de Joan Colomer, que s’hi aboquen cloaques
i marques ... “ (92).
Una crònica de “La Humanitat” (29 de juliol de 1934) proposava la municipalització
del servei d’aigües, previ acord entre propietaris i Ajuntament,
considerant que “hi ha grans queixes de molts veïns i estiuejants, per la poca
formalitat de la Companyia “explotadora” d’aigües”: manca d’aigua per a complir
els compromisos contrets i algunes fonts públiques on cal “estar més d’una
hora per a omplenar un canti d’aigua”. Això sí, la font de la Saborida ha estat
“excel·lentment” arranjada pel seu propietari, en Vicenç Ros (de Martorell) i
l’Ajuntament “ha millorat notablement la típica Font Freda, en la qual ara es
podrà passar molt bé l’estona fent-hi costellades”.
I quan la revista “Flama” entrevista Joan Bertran Llopart, el batlle que
va dirigir l’Ajuntament entre febrer i octubre de 1934 manifestava aquests
objectius:
a) Instal·lar les sis seccions escolars al nou local d’Escoles (can Valls) que
comportava “tenir els mestres efectius quan abans millor”
b) “L’escorxador, en primer terme”
c) “La realització de l’estudi ràpid del Passeig de Circumval·lació”.
d) “Suprimides les escoles de Ca La Vila, caldrà efectuar un repartiment de
les dependències municipals; instal·lant allà el Jutjat municipal, que actualment
no té oficines pròpies; deixant un lloc adequat per a la instal·lació de la
Creu Roja. I així ens trobaríem amb que, aprofitant millor el terreny, espaiós,
per cert, també ornaríem millor aquella Casa, avui, en veritat, gens adient”
e) “Convertir en una espècie de Parc municipal els jardins de Can Valls,
tenint-los oberts cada dia per a esplai de tots els veïns” (93).
Però les bones idees d’aquest alcalde es veurien en part estroncades per les
vicissituds històriques. Dels projectes municipals que es van plantejar durant
l’època republicana en destacaré tres: les escoles, l’escorxador i el passeig de
Circumval·lació.
Les escoles. A la Gelida de començaments dels anys trenta hi havia tres
locals destinats a escoles: l’escola nacional de nens del carrer de Colom (a
l’edifici de l’Ajuntament), l’escola particular de nens del carrer de la Barceloneta
i el “Col·legi de les Monges”. Aquest darrer era regentat per una comunitat
70

República, Guerra i Postguerra a Gelida
de monges franciscanes dedicades a l’ensenyament de nenes; “s’hi allotjaven
moltes noies pensionistes vingudes de Barcelona i els voltants. La mensualitat
costava un duro, igual com la privada de nens, mentre que el col·legi públic
costava dues pessetes” (94).
Considerant que l’ensenyament es feia “en locals deficients” i que era “a la
vegada car i dolent”, el projecte de l’Ajuntament (les vicissituds polítiques del
qual he explicat en el capítol anterior) es va encaminar finalment a habilitar la
torre de dos pisos de la finca Valls com a Escoles Públiques de Gelida, fent-se
càrrec del lloguer de la finca, de la compra del mobiliari i material escolar i de
donar una casa apropiada als mestres que havien d’ésser destinats a Gelida.
L’any 1934, les noves escoles públiques de can Valls acollien un bon nombre
dels escolars del poble; dues fotografies publicades al llibre “L’Abans”
mostren un grup de 60 nens amb el mestre Marcelino Sáez i un segon grup de
51 nenes. Les escoles no funcionaven encara al cent per cent de la seva capacitat
prevista i el nou batlle de 1934 manifestava el desig de “continuar amb
l’obra empresa per l’anterior Ajuntament, fent que les sis seccions escolars,
puguin ésser instal·lades en el nou local d’Escoles, procurant per tots els mitjans,
tenir els mestres efectius quan abans millor” (95). Durant aquests anys,
concretament durant el curs 1933-34, es va obrir una escola privada per a nois
on es feia l’ensenyament en català, la Mútua Escolar Gelidenca, que comptava
Fig. 28. Imatge d’una de les aules de l’escola pública en el temps de la República,
a la torre de can Valls. A la dreta, l’alcalde Àngel Ollé; al seu costat,
la professora Rosa. Darrere de la pissarra, imatge al·legòrica de la República
(“L’Abans”, pàg. 86).
71

Andreu Guiu i Puyol
amb dues aules. Una fotografia de l’any 1935, també publicada a “L’Abans”,
mostra un grup de 42 nois, amb el mestre Carles Espinach. La tercera escola
del poble era la de les monges, per a nenes.
Menció a part mereix l’Escola del Casal del Molí Vell, amb el mestre Josep
M. Roig Ferran que la va dirigir de l’1 de gener de 1922 fins al 30 de setembre
de 1931; hi podien assistir els fills dels treballadors de can Guarro amb edats
compreses entre els tretze i els vint anys (96). Una de les darreres activitats
de l’entitat docent va ser organitzar la primera diada de Sant Jordi a Gelida,
establint en el seu local un lloc de venda de llibres, amb un descompte del
10% sobre el preu de cost, tal com informava la publicació de l’esmentada
escola “Associació” en el seu número d’abril-maig de 1931 (97). La publicació
esquerrana “Flama” dóna aquesta interpretació del tancament d’aquella escola
de fàbrica:
“Tothom sap que a la fàbrica de paper del Sr. Lluís Guarro hi havia installada
una Escola, costejada per dit senyor, amb tots els avantatges d’un ensenyament
modern, tots els treballadors, des de l’aprenentatge fins a considerar-se
homes i a vegades a més enllà, anaven uns a reforçar la nostra intel·ligència, a
reconstruir allò que podia haver-se avariat després d’un temps d’oblit; d’altres a
construir per primera vegada, a obtenir el que és tan indispensable per l’home
[...] Vingué la República, i mentre uns homes liberals des dels seus respectius
ministeris implantaren la creació d’unes 27.000 escoles a tot Espanya, la del
Casal del Molí Vell havia de tancar les seves portes. Què havia passat?. No va
ésser per pur caprici del propietari, sinó senzillament que llurs alumnes s’havien
negat acudir-hi. Per quina raó? Per quina causa? Per cap” (98).
I l’autor de l’article deixa molt clar que l’escola va tancar pel desinterès dels
possibles interessats i contra la voluntat del propietari de la fàbrica de paper:
“No vull pas amb això, enlairar la seva figura, doncs crec està prou alta
perquè tothom es doni compte dels sacrificis morals i materials que ha fet als
seus treballadors i que nosaltres, en paga d’això, l’hem deixa sol, abandonat,
desfent totes les seves obres, que haurien estat - si no eren ja - l’orgull del poble
de Gelida” (99).
L’escorxador. Eren els temps en què “la matança del porc es feia al carrer,
davant mateix de la botiga on després, a l’obrador, es preparava i es posava a
la venda; a cal Ventura, a cal Coma, a cal Liquero, a cal Samalsa, que competien
entre tots amb la qualitat dels embotits, del pernil i la cansalada, i que la
feina era escollir el millor!” (100). Aquest costum pagès tan tradicional presentava,
però, inconvenients higiènics. Gelida, “lloc on se sacrifiquen molts
72

República, Guerra i Postguerra a Gelida
tocinos, sense ni el més petit reconeixement, en un temps en que aquest
bestiar per arreu està atacat per l’anomenada malaltia del mal roig” (101)
necessitava d’un escorxador. Pel batlle Joan Bertran, ara que el problema de
les escoles estava en vies de solució, la construcció de l’escorxador era la
principal obra pública a endegar:
“L’escorxador, en primer terme, és l’obra que cal fer dintre breu plaç; reportarà
un benefici segur a l’erari municipal i evitarem el cas boxornós que es
tinguin de sacrificar les bèsties (com porcs, per exemple) en ple carrer; ademés,
en l’aspecte sanitari, es podran inspeccionar millor les carns” (102).
El projecte feia anys que anava rodant. El primer projecte, obra de l’arquitecte
municipal Josep Ros i Ros, va ser aprovat en un ple de l’Ajuntament de
18 de setembre de 1929. Però seguia pendent de realització el setembre de
1932 quan el mateix arquitecte elaborava un “proyecto parcial de Matadero
municipal para Gelida”, que “atendiendo a los reducidos ingresos que produce
el presupuesto municipal ordinario” permetés construir les parts més essencials
(pati d’entrada, sala de mondongueria, sala de matar, pati de corrals, crematori,
dos lavabos, dues porcelleres i dos corrals), quedant altres ajornades
(laboratori, sala del conserge i sala d’oreig).
L’any 1934 es va elaborar un nou “projecte d’escorxador municipal”, en la
memòria del qual no es fa referència als projectes anteriors:
“El poble de Gelida, que en pocs anys ha augmentat el seu cens de població,
especialment a l’estiu, que és quan hi aflueix un gran nombre de famílies
estiuejants, que atrets pel seu clima, bells paisatges i la qualitat de les aigües
potables, repartides en gran nombre de fonts pels seus voltants, fan atractiva la
vida en aquest bell indret, es troba encara mancat d’un escorxador públic on es
pugui sacrificar el bestiar, a fi de que es guardin les degudes regles higièniques
i al mateix temps, poder comprovar degudament pel Sr. Veterinari municipal, la
bondat i salut dels caps a sacrificar, i a aquest objecte, s’ha projectat el present
Escorxador Municipal” (103).
L’emplaçament, igual que en projectes anteriors, va quedar ara descrit així:
“Es troba situat al costat Nord-Oest del casc poblat i a la part baixa del mateix,
a la banda dreta del torrent de Sant Miquel, on hi desguassaran les aigües residuals.
Tindrà l’accés pel carrer posterior del vell carrer del Pi” (104). Sembla
que van ser finalment els plànols de 1934 els que es van portar a la pràctica
ja durant l’època de la Guerra Civil. En efecte, en el ple municipal de 16 de
setembre de 1936, amb Joan Bertran com a alcalde, es va acordar “construir
l’escorxador municipal segons plans aprovats i tenint en compte la molta gent
73

Andreu Guiu i Puyol
parada que hi ha, lo que farà necessari repartir la feina, i les circumstàncies
anormals en què vivim, acorda no fer les subhastes de dita obra sinó fer-ho fer
per administració, delegant al conseller Josep Alegre Claramunt vigili personalment
les esmentades obres”. El terreny per a edificar l’escorxador era propietat
de Carme Bou, que rebria de l’Ajuntament la quantitat de 500 pessetes.
L’any 1945, però, les obres seguien inacabades i el mateix arquitecte municipal
elaborava un projecte que tenia per objecte “la terminación de las obras
del Matadero municipal, que fueron construidas en periodo Rojo” (105). Finalment
l’escorxador municipal seria oficialment inaugurat per un governador
civil del règim franquista l’any 1950.
La circumval·lació. El tercer projecte que caldria destacar és el del passeig
de Circumval·lació. Les primeres notícies d’aquesta idea que molts anys
després acabaria convertida en realitat són de l’any 1933. El 12 d’octubre
d’aquest any, la corporació municipal presidida per Àngel Ollé aprovava el
projecte d’urbanització del passeig de Circumval·lació i, tot seguit, mitjançant
la publicació d’un edicte municipal al Butlletí Oficial de la Generalitat de
Catalunya de 26 d’octubre, s’obria un termini d’informació pública. Els darrers
mesos d’aquell any i els primers de 1934 van arribar a l’Ajuntament multitud
de protestes signades per part de propietaris de parcel·les objecte d’expropiació
si el projecte anés endavant. Únicament en tres casos (dos d’ells amb
raonaments literalment idèntics) he comprovat que es donen arguments en
contra del projecte.
És el cas de la instància formulada per en Ramon Rius Fontanals de 24 de
novembre de 1933. Es tracta d’un veí de Barcelona que considera “fantàstica”
la via de comunicació proposta pel projecte i d’idea “genial”, “però la meva
admiració al sortir-se del terreny ideal i teòric, no em priva de veure-hi la seva
descomunal desproporció davant la ínfima capacitat econòmica d’aquest erari
municipal”. També argumentava “l’exagerada amplada” prevista per al passeig.
I finalment, deixant ara els arguments altruistes, es queixa de la valoració que
s’ha fet de terrenys de la seva propietat. L’arquitecte municipal rebutja els
arguments anteriors i creu que no s’ha d’admetre la reclamació del propietari.
“ [...] la amplada de dotze metres és la que prescriu el Reglament del 14 de
juliol de 1924 i la falta de capacitat econòmica que es diu de l’erari municipal
no ha d’ésser motiu per a que es projectin carrers estrets i poc sans, a més de
que aquesta via a manera de Ronda ha d’ésser l’enllaç de la població vella amb
la nova del dia de demà i carrers que portin a les delicioses fonts de la població”
(106).
En fer-se càrrec de l’Ajuntament l’any 1934, en Joan Bertran opinava al
respecte:
74

República, Guerra i Postguerra a Gelida
“També tot el nostre esforç anirà a la realització de l’estudi ràpid del Passeig
de Circumval·lació, magnífica via de 3 kms. de llarga per 12 metres d’ampla,
que arrancant del Baixador del Funicular, seguirà per Can Barba, Sàbat, travessant
els carrers del Pi i de l’Acéquia, continuant per darrera el Convent de
monges, atravessant el torrent i desembocant a la carretera de St. Sadurní prop
de la Font de Cantillepa ... Un projecte d’envergadura que, naturalment, en cas
de aprovar-se, aniríem fent segons les circumstàncies ho permetessin” (107).
Fig. 29. Fragment dels plànols del projecte d’un passeig de Circumval·lació,
febrer de 1936.
75

Andreu Guiu i Puyol
Els plànols del febrer de 1936 conservats a l’AHMGE confirmen que el projecte
no havia estat oblidat. En plena guerra, l’Ajuntament acordava “amb el
fi de donar treball a alguns obrers parats” que s’iniciessin les obres del “tros
segon i tercer del Passeig de Circumval·lació” (ple municipal de 18 de novembre
de 1936).
Els esdeveniments polítics i la curta vida del règim republicà (més curta si
pensem en la destitució de l’Ajuntament democràtic arran dels Fets d’Octubre
de 1934) van impossibilitar acabar o a vegades fins i tot iniciar aquestes idees
i projectes renovadors. Però també s’observa un altre tipus d’inconvenients: la
debilitat dels pressupostos municipals que denoten diferents fonts. Preguntat
sobre el tema de les finances, el batlle de 1934 respon:
“Assumpte delicat ... El nostre primer pas serà normalitzar de ferm els cobros
del repartiment d’Utilitats, fent que es liquidin els endarrerits i que endavant no
existeixin morosos; restringir tot lo que paguem en gastos i gastar lo que siga
necessari per al ressorgiment del meu estimat poble” (108).
76
Fig. 30. Gelida comptava
també amb una guarnició de
mossos d’esquadra que, abans
de començar la guerra, estava
integrada per un sotscaporal i
tres mossos. La foto correspon a
l’any 1923.

2.13. JUTJAT DE PAU I ORDRE PÚBLIC
República, Guerra i Postguerra a Gelida
Gelida pertany al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat, seu d’un jutjat
de primera instància. Però abans de recórrer al jutge de Sant Feliu, els gelidencs
dels anys trenta i quaranta podien dirigir-se al Jutjat de Pau o Jutjat
Municipal de Gelida, que intentava la conciliació quan hi havia problemes
entre dues parts. L’any 1929 era jutge en Josep Valls Torrents, que va ser
substituït per Pere Torrents Almirall. En proclamar-se la República, els càrrecs
judicials municipals van passar a ésser elegits democràticament.
El dia 7 de juny de 1931 es van celebrar eleccions a càrrecs de justícia a
Gelida, les úniques de les quals tinc constància. Es tractava d’elegir el jutge
i el fiscal municipals i els suplents d’ambdós. Per al càrrec de justícia va ser
elegit Enric Parés Miquel, i per al de fiscal Antoni Tubella Torrents (109). A
l’excepcional any 1935 exercia el càrrec Josep Muray Argelagós. Durant la
Guerra Civil va ser Joan Massagué Ramendo, “jutge popular”. Als primers temps
de postguerra va retornar al càrrec Pere Torrents Almirall, un propietari agrari
nascut a Gelida l’any 1891.
Donaré tot seguit alguns exemples d’esdeveniments relacionats amb l’ordre
públic de la Gelida dels anys trenta. Alguns són de primera magnitud, altres
merament anecdòtics, però no per això menys importants per tal d’aprofundir
en la realitat d’aquella societat. En alguns casos sabem que la justícia de
Gelida o de Sant Feliu va intervenir, en altres ho ignorem. Un esdeveniment de
primera importància va ser “l’assumpte del Castell” que degué apassionar els
Fig. 31. Vista dels voltants del Castell de Gelida a principis dels anys 20, amb
el barri dels Tarongers i bancals d’oliveres (“L’Abans”, pàg. 90)
77

Andreu Guiu i Puyol
gelidencs de 1930 i 1931 i encara cuetejava l’any 1934.
L’assumpte del Castell. La història del conflicte es va iniciar quan, en
sessió del 12 d’agost de 1930, l’Ajuntament va acordar, “a petición de varios
vecinos, verbalmente hecha”, l’arranjament del camí de Gelida a Corbera de
Llobregat al tram en què aquest passava per l’interior del Castell de Gelida. El
propietari de la finca on es trobava el Castell interposa “recurs de reposició”
davant de l’Ajuntament, que va ser rebutjat per la Comissió Municipal Permanent
(4 de novembre de 1930).
A començaments de desembre, un ple de l’Ajuntament va tornar a acordar
que es procedís a l’arranjament del camí. Al gener de 1931, el propietari va
replicar formulant demanda de judici ordinari davant del Jutjat de primera
instància de Sant Feliu, al·legant que per l’interior del Castell no passava cap
camí veïnal, reafirmant la propietat de la font de Cantillepa i exigint que la
municipalitat destruís les obres que havia practicat per a la defensa del camí i
de la font esmentades i per a instal·lar pals i cables per a l’enllumenat elèctric
al costat del camí.
Al mateix temps que formulava la demanda, el propietari destruïa les obres
efectuades per l’Ajuntament. Això va provocar una sorprenent reacció popular,
el dia 2 d’agost de 1931, ja en període republicà. En primer lloc, es va efectuar
una acció directa, que l’ofici enviat per l’Ajuntament a l’advocat d’Estat de
Barcelona explicava així:
“ [...] todo el pueblo de Gelida, indignado por el proceder del dueño de la
finca en que el Castillo está emplazado, Sr. Altimiras, realizó una imponente manifestación
con objeto de reparar el camino de Gelida a Corbera, en la parte que
atraviesa el Castillo de Gelida (que en algún punto amenazaba ruina) dividiéndose
el pueblo en brigadas que bajo la espontánea dirección de los inteligentes,
reparó las escaleras y arregló una rampa que permitiera la salida del Castillo en
dirección hacia Corbera, preparando las cosas para colocar una barandilla que
impida el peligro que existe a la derecha del camino, en que hay un precipicio,
y llevando a efecto los arreglos precisos en alguna parte casi intransitable del
camino, por el abandono de los años, colocándose algunos escalones en puntos
indispensables para ganar los desniveles, y poniendo en otros puntos también
varilla y alambre para la seguridad del viandante” (110).
En segon lloc, a la tarda d’aquell mateix dia, es produïa una reunió de
“tot el poble” (segons el mateix document anterior) a la sala d’espectacles
de la Societat Coral Artesans, subscrivint un escrit en el qual es reafirmava el
caràcter comunal “des de temps immemorial” d’aquell camí i es recolzava la
postura de l’Ajuntament. Vegem un extracte d’aquest document signat per un
gran nombre de veïns:
78

República, Guerra i Postguerra a Gelida
“ [...] reunits, tot el poble al saló d’espectacles de la Societat Coral Artesans,
desinteressadament cedit per la Entitat, en la tarda d’avui ha acordat en
mig del major entusiasme i per unanimitat, posar-vos en coneixement que, el
poble en maça, redreçant-se davant dels atropells que ha estimat li fa amb la
seva manera de procedir el Sr. En Llucià Altimiras, ha realitzat aquest matí, per
si mateix, l’acte de justícia de reparar el camí [...] essent tan ferma la voluntat
del poble, que no tolerarà passivament cap nou atac a quelcom que va unit al
seu prestigi i a la seva història. [...] responent a l’inqualificable atropell de
què es fa víctima el poble pel repetit propietari impedint el pas pel camí en el
lloc conegut per “Castell de Gelida”, pretensió absurda, ha estat franquejada
de nou aquella via al públic, assumpte que és causa avui d’un litigi de mala fe,
promogut contra l’Ajuntament que tot el veïnat estima no deu seguir-se, per les
despeses innecessàries i abusives que dit plet promou, màxim tenint en compte
que el Jutjat no té cap jurisdicció en la matèria, ja que el dret de reivindicar les
coses comunals pertany a l’Ajuntament i no als Tribunals [...] Hem d’addicionar
que, si no hagués estat per un excés de cordura i bon seny de tots els conveïns,
tal volta s’haguessin tingut que lamentar fets molt greus, que haurien tacat de
sang l’honorable història de Gelida” (111).
L’escrit afirmava el caràcter comunal del camí del Castell, el dret de visitar
el Castell sempre que el poble vulgui, el caràcter comunal de la font de Cantillepa
i “del camí anomenat del Ciment, que va a Can Fontcuberta, sortint de
la carretera de Gelida a Sant Sadurní’’. Finalment recomanava a l’Ajuntament
“procuri evitar per tots els mitjans possibles que pogués arribar-se a un dia
de dol, perquè si el Sr. Altimiras insistís en les seves absurdes pretensions,
no es pot assegurar que el ple del poble no prengués dita actitud com un
desafiament”, i es demanava “que l’Ajuntament es traslladi en visita oficial al
Sr. Governador, a l’objecte de què s’eviti una probable alteració d’ordre públic
[...]” (112).
El 31 d’agost de 1931, el consistori arribava a l’acord de “formular cuestión
de competencia al Sr. Juez de Primera Instancia del partido de Sant Feliu de
Llobregat, solicitando que deje de conocer, por ser cuestión administrativa,
cuya resolución depende exclusivamente del Ayuntamiento, de los extremos de
la demanda presentada por don Luciano Altimiras [...]”. A l’”oficio de requerimiento
de inhibición” que tot seguit es va enviar al jutjat de Sant Feliu, fins i
tot es plantejava la qüestió de la propietat del Castell de Gelida:
“Según se desprende de la demanda del Sr. Altimiras, éste pretende reivindicar
la propiedad del castillo de Gelida, que desde tiempo inmemorial ha pasado
a ser de dominio público. Ello es tan cierto que, dentro del recinto de dicho
castillo se halla construida una iglesia y un Cementerio, y se ha enterrado en
79

Andreu Guiu i Puyol
éste y se han celebrado funciones religiosas en la primera. Los vecinos de Gelida
han entrado y salido del castillo, lo mismo que los forasteros y los turistas,
siempre que les ha venido en gana, sin que se les haya puesto nunca ningún
entorpecimiento y mientras el cabildo ha debido de cuidar, y en realidad ha
cuidado, desde tiempo inmemorial, de las reglas de policía [...]” (113).
Un mes després, el Jutjat de Sant Feliu contestava a ca la Vila declarant-se
competent en la demanda formulada pel propietari contra l’Ajuntament. El 16 de
gener de 1932, Àngel Ollé signava l’informe que contenia la còpia dels documents
que feien referència a l’afer, “cumpliendo lo ordenado por la Presidencia del Consejo
de Ministros, que ha reclamado al Ayuntamiento dicho envío” (114).
La “Gaceta de Madrid” de 5 d’octubre de 1933 (equivalent a l’actual BOE)
publicava un decret decidint a favor de l’autoritat judicial la competència suscitada
entre l’alcalde de Gelida i el jutge de primera instància de Sant Feliu de
Llobregat; anava signat pel president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, i
pel president del Govern, Alejandro Lerroux. L’assumpte havia perdut actualitat
però seguia pendent quan el 6 de febrer de 1934 el batlle entrant donava
compte al consistori de l’actuació de l’Ajuntament anterior en l’assumpte Castell
i s’aprovava “per unanimitat la seva actuació i proposant defensar per tots
els mitjans legals els legítims drets que té adquirits el poble” (115).
El tema no va quedar definitivament resolt fins que l’any 1968 la família
Altimiras va vendre a l’Ajuntament el Castell de Gelida (116).
De natura ben diferent és el problema judicial següent, útil també per a
comprendre el funcionament del jutjat local. Serien dos quarts d’onze del dia
8 de setembre de 1933 quan la parella de mossos d’esquadra d’escolta del president
de la Generalitat es va presentar davant del jutge municipal de Gelida
amb un detingut, formulant una denúncia on manifestaven:
“ [...] que al pasar por el kilómetro 17 de la carretera de Martorell a San
Sadurní de Noya, yendo de escolta con un automóvil acompañando al Honorable
President de la Generalitat, les fue requerido el auxilio por el vecino de dicho
pueblo y propietario de la casa de campo “Ginebreda” de este término municipal
(…) para que se procediera a la detención de un sujeto que en aquellos
momentos había intentado violar a una hija suya (…) de 18 años. Interrogado
a dicho sujeto ha manifestado llamarse Lorenzo (…) , de 40 años, casado, natural
y vecino de Corbera de Llobregat (…), el cual dice que solamente le puso
las manos encima de las rodillas y cogiendo miedo la muchacha al ver su actitud
quiso darse a la fuga, cogiéndola de nuevo el referido sujeto por un brazo para
que no se marchara que no le pasaría nada” (117).
80
Al dia següent el jutge municipal de Gelida, Enric Parés Miquel, ordenava

República, Guerra i Postguerra a Gelida
que el detingut passés a disposició del jutge d’instrucció del partit judicial. En
efecte, els mossos d’esquadra de Gelida el van conduir fins a la presó del partit
judicial de Sant Feliu. L’endemà, 10 de setembre, el jutge de Sant Feliu ordenava
la posada en llibertat del detingut i la celebració d’un “judici de faltes” per
part del jutge de Gelida. Finalment aquest judici va concloure “sense sentència”,
és a dir, amb acord de les diferents parts, ja que finalment el denunciant,
“manifestando que no teniendo motivos para suponer que el acto realizado por
el denunciado fuera con intención perversa por su parte se abstiene de pedir
que se le imponga sanción alguna de carácter penal” (118)
Una altra font, la revista “Roca Sagna”, ens informa de dos atemptats contra
la propietat esdevinguts a finals de 1931 i principis de l’any següent:
“El nostre bon amic Roca, durant el passat desembre, fou víctima d’una
salvatjada [...]. El fet repugnant no és altre que el d’aparèixer un matí tota
la verdura del seu hort tallada. I com en aquelles pel·lícules [...] que els malfactors,
després de cometre la fellonia, hi deixen llur segell, els qui cometeren
la salvatjada contra la propietat del Sr. Roca també li estamparen una fulla
anarquista-comunista” (119).
“A la matinada d’un dels passats diumenges d’abril, uns lladregots forasters
acompanyats d’un ex-veí d’ací, vingueren en un auto-taxis de Barcelona i assaltaren
uns corrals de gallines i conills. Quan si enduien la presa dintre d’uns sacs,
l’auto sofrí una panne i per por a ésser descoberts abandonaren els sacs, però
foren agafats els tres lladregots pels nostres mossos d’Esquadra” (120).
2.14. RELIGIOSITAT I HETERODÒXIA
Durant el temps de la República es produeix una politització de la qüestió
religiosa. Ben aviat, els nous regidors municipals es van enfrontar amb motiu
de la participació de set d’ells a la processó de Corpus celebrada a Gelida el 7
de juny de 1931; aquests es van defensar argumentant que “no assistiren amb
caràcter oficial sinó particular”. Però el regidor esquerrà Joan Bertran els acusava
d’haver-hi anat en grup, acompanyats pel secretari municipal Peracaula
i “al costat de l’autoritat judicial”, en el lloc reservat a les autoritats, donant
la sensació que hi assistia l’Ajuntament com a institució. Finalment, els set
regidors van reconèixer els fets i en Bertran va retirar la dimissió que havia
presentat, com a “batlle segon i regidor”. En el mateix ple, l’alcalde Ollé va
haver de cridar a l’ordre diferents vegades, “degut a una acalorada discussió
que es promogué per part del públic”, “amb paraules poc correctes” demanant
la dimissió de tots els regidors que havien participat en la processó, tal com
escriu el secretari Peracaula al llibre d’actes (ple municipal de 9 de juny de
1931). Poc abans, un grup de ciutadans havia fet una protesta escrita amb els
81

Andreu Guiu i Puyol
mateixos arguments i en nom del laïcisme del nou règim republicà, és a dir, de
la separació entre Estat i Església.
Les dretes, representades a Gelida per la Lliga i la publicació “Roca Sagna”,
es declaraven catòliques. A la celebració de la diada de l’Onze de Setembre de
1931 unien catolicisme amb catalanisme:
“Una comissió de “Roca Sagna” creada a l’efecte, es cuidà de preparar que fos
cantat un Ofici solemne per la Capella de música local, dirigida pel Mestre Sr. Peracaula
... L’Església estava tota il·luminada, com en les grans solemnitats, i al bell
mig de l’Altar Major hi fou col·locat el formós Sant Crist de talla de la Parròquia
amb un dosser negre. A banda i banda de l’Altar hi eren col·locats dos gerros amb
flors lligats per una majestuosa llaçada de les barres catalanes obra d’unes bones
patriotes gelidenques; i cobrien la barana del presbiteri dos grans domassos de la
nostra senyera, tot ço que en conjunt donava un aspecte corprenedor” (121).
Per a les esquerres, representades per la Joventut d’Esquerra Republicana
i la publicació “Flama”, manifestacions com les anteriors tenien “un caire
dretista i supersticiós”. Entre els esquerrans predominaven postures laiques i
sovint descobrien continguts polítics adversos en els sermons:
“No critiquem els capellans: si que protestem quan prediquen contra la República:
i més dintre de l’Església bo i fent plàtiques religioses. No li sembla,
mossèn Jaume Via?” (122).
Aquestes acusacions, però, no sempre estaven clarament fonamentades.
Es el cas de la denúncia formulada contra mossèn Casanelles “que vingué
a predicar a Gelida el passat dilluns de Pasqua Florida (de 1932), pels seus
atacs -es diu- contra la República” i que va suposar que el governador civil li
imposés una multa de 500 pessetes. Després va ser comprovada la falsedat de
l’acusació i anul·lada la sanció (123). “Roca Sagna” acusava de la malifeta
algun “delator” de l’Esquerra local.
L’any 1932, un dirigent de l’Esquerra local que durant la guerra seria alcalde
de Gelida, és acusat per “Roca Sagna” del següent acte irreverent:
“El diumenge de Pasqüetes fou portada en solemne Processó als malalts
de Gelida, com cada any, la Sagrada Comunió... Totes les balconades estaven
endomassades... Una taca negra, però, lamentem haver de registrar. Es tracte
d’un fet reprovable que ha merescut ... la censura de tothom. Al davant de la
casa del veí Anton Ferrer Miró, aquest sortí al carrer a insultar a Nostre Senyor i
als fidels que l’acompanyaven” (124).
Una altra manifestació d’anticlericalisme militant va tenir lloc a l’entorn de
82

República, Guerra i Postguerra a Gelida
la Creu de Roca Sagna, com es veurà en el capítol següent.
L’abril de 1934, “La Veu de Catalunya” fa la crònica d’un fet “d’una comicitat
tan extraordinària com el succeït a Gelida”, on “els funcionaris del
municipi han estat obligats a retirar les plaques que hi havia als carrers de la
població i en les quals constava que era prohibida la blasfèmia. L’Ajuntament
de Gelida sembla que té interès que al poble es renegui força”.
Als anticlericals de l’Esquerra, que controlaven l’Ajuntament per voluntat
popular, els preocupava també que els noms dels carrers estiguessin lligats al
santoral. Acords del consistori, abans i durant la guerra, substitueixen noms
de sants i verges per personatges com ara Francesc Layret, Dr. Martí Julià,
Jaume Compte, Salvador Seguí, Ignasi Iglésias, Pi i Margall, Lina Òdena, Santiago
Rusiñol, García Hernández, etc. Una excepció: durant la guerra, el nom
de Bonaventura Durruti va substituir el de la plaça de “la que fou Església
Parroquial”, a proposta de Joaquim Benaiges Cabré, regidor cenetista.
Matrimonis i enterraments heterodoxos. Malgrat que la República havia
legalitzat el matrimoni civil, el divorci o els enterraments civils, a Gelida la
immensa majoria de bodes i d’enterraments seguien fent-se pels ritus catòlics.
L’heterodòxia, però, existia, sovint protagonitzada per homes de l’Esquerra,
contra els quals “Roca Sagna” satiritzava:
“Hom ve dient que l’Alcaldia té el ferm propòsit d’alfombrar tota l’escala, de
dalt-baix, del nostre “Teatre Municipal”, el dia que es realitzi el primer casament
civil” (125).
“En Martí Planes vol casar-se, emperò no sap com fer-ho davant el temor que
els “seus” li diguin que és un esquerrà sevillano. Això d’ésser el primer -diuen
que diu- no em va pas a l’hora” (126).
“A Gelida es celebrà el mes passat (agost 1932) un matrimoni civil, els pares
dels contraents, quan trobaven algun conegut, exclamaven: “Que Déu els faci
ben casats” (127).
Pel que fa als enterraments, a l’Arxiu Municipal es conserva un “Registre de
declaracions als efectes d’enterrament”, corresponent als mesos de març a juliol
de 1936. Dels 206 declarants, tots disposen el seu enterrament “conforme
el ritu de l’Església Catòlica”, excepte dos casos (el batlle Joan Bertran Llopart
i en Bonaventura Ollé Valls) en què es demanava un enterrament “pel civil”
(128). Però no sempre es respectava la voluntat del mort:
“El dia 12 d’aquest mes va morir a aquesta localitat el ciutadà Josep Sala.
A desgrat del difunt -el qual havia demanat davant molts testimonis que fos
enterrat civilment- es va fer per mitjà de l’Església. El disgust entre tots els seus
companys va ésser molt gros” (129).
83

Andreu Guiu i Puyol
Si hem de creure un informe de la Falange local de la postguerra, era en
Camil Almirall, redactor de “Flama” i destacat membre de l’Esquerra local, el
que “antes del Glorioso Alzamiento en los entierros civiles en el cementerio
daba un discurso proclamando las doctrinas de Ferrer y Guardia” (130).
84
2.15. LA PRIMAVERA DEL TRENTA-SIS
El número que “Flama” va llançar el 16 de febrer de 1936, el mateix dia de
les eleccions, tenia un llenguatge nou respecte al d’anys anteriors i denotava
que el trencament estava proper. L’anticlericalisme era punyent, hi havia articles
signats fins i tot des de la presó Model de Barcelona per algun gelidenc
empresonat, es publicava un resum parcial dels balanços efectuats en la subscripció
pro presos i es demanava reiteradament el vot pel Front d’Esquerres i
en contra del Front d’Ordre.
En les eleccions celebrades a Gelida la victòria va ser per a la candidatura
del Front d’Esquerres, però la diferència no va ser tan notable com en eleccions
anteriors. Els onze candidats d’aquesta coalició van obtenir en total 7.112
vots (52,4%), mentre que els onze del Front Català d’Ordre en van obtenir
6.447 (47,5%). D’un cens de 1.473 electors, van participar quasi el 84%.
Decretada l’amnistia pels presos polítics, els gelidencs empresonats pels
Fets d’Octubre de 1934 van tornar al poble. En Joan Bertran va ser novament
el batlle de Gelida, càrrec que va ocupar fins a mitjan octubre d’aquell any
1936. Aquest retorn de l’equip municipal de 1934 va comportar un important
problema. Durant el període de govern de l’ajuntament-gestor dretà s’havia
nomenat un nou agutzil, segons constava en una acta de l’Ajuntament del dia
19 de juny de 1935. Ara, el nou consistori no es va considerar vinculat per
aquell nomenament i va trametre una carta al director general d’Administració
Local, a Barcelona:
“Dit Agutzil Sr. Bargalló avui està en situació de permís per vacances i finit
aquest l’Ajuntament té en projecte d’anular dit nombrament fet per l’Ajuntament
Gestor ja que considera no estava autoritzat aquest per fer cap nombrament”
(131).
En sessió plenària de 31 de març s’anul·lava el nomenament anterior a favor
de Josep Bargalló Valls. Aquest va optar, tot seguit, per interposar recurs contenciós
administratiu davant de l’Audiència Territorial de Barcelona contra aquest
acord municipal (132); a l’agost seria assassinat. En sessió de 15 de juliol, l’Ajuntament
nomenava Martí Planas Gras com a nou agutzil interí, “obrint concurs per
cobrir en propietat aquesta plaça”, amb un sou anyal de 2.700 pessetes; en el
ple municipal de 2 de setembre se li adjudicava la plaça en propietat.

República, Guerra i Postguerra a Gelida
També hi havia problemes amb el secretari Francesc Peracaula, el qual va
sol·licitar la intervenció de la Direcció General d’Administració Local “per tal
de que l’Ajuntament de Gelida se serveixi disposar li sigui acordada la seva
jubilació en el concepte de Secretari de dita Corporació ja que porta més de
trenta-tres anys desempenyant tals serveis, sense interrupció de cap classe”
(133). Per aquest motiu, el conseller de Governació de la Generalitat demanava
a l’Ajuntament de Gelida que informés dintre del termini de vuit dies “sobre
els motius pels quals no ha estat concedida la jubilació esmentada’’ (134).
La Creu de “Roca Sagna”. Podem esmentar també en aquest capítol els
incidents provocats a l’entorn d’aquest símbol religiós. Però la història va
començar l’agost de 1934, quan uns desconeguts la van enderrocar amb violència.
Aquesta és la crònica de “La Vanguardia”:
I aquesta és la interpretació de “Flama”:
“El dia 27 d’agost ens veiérem sorpresos alguns veïns per uns forts sorolls
causats per uns trons [explosius] que es col·locaren sistemàticament en curts
intervals perquè es pogués presenciar el derrocament d’una creu que estava
alçada al cim de “Roca Sagna”.
Nosaltres tenim el respecte més estricte a totes les creences i blasmem els
causants de l’enderrocament com els que mirant els fins polítics que els podia
reportar s’afanyaren a aixecar el símbol que ells diuen presidia el poble. Encertadament
la nostra primera autoritat privà a aquests desaprensius que abusessin
de la bona fe d’alguns veïns, i va fer prevaler el principi d’autoritat a uns
quants senyors que encara creuen ésser els amos i que ells no necessiten cap
autorització per fer un acte. Felicitem al nostre batlle per l’encert que va tenir en
privar que es reposés la creu, doncs així serà més segur pels veïns que els facin
intranquil un altre dia” (135).
Desembre de 1934, aprofitant el canvi dels vents polítics posteriors al Sis
d’Octubre, els partidaris de la creu en van tornar a clavar una altra, tal com
informa el diari barceloní “La Ciutat”:
85

Andreu Guiu i Puyol
“El dia 8 d’aquest mes els reaccionaris d’aquesta vila varen clavar, per tercera
vegada, una creu, la qual cosa prohibí rigorosament l’Ajuntament anterior,
al turó de les nostres contrades “Roca Sagna”. Les dues vegades anteriors fou
clavada amb platerets i bombo, discursos, etc. Ara, ja que s’ha col·locat sota
l’ombra del silenci i de la gent d’ordre, potser durarà més” (136).
Març de 1936, després de la victòria del Front d’Esquerres, uns trenta-tres
veïns signaven un escrit demanant a l’Ajuntament que la Brigada Municipal
retiri la Creu:
“Que considerant que la creu que hi ha plantada en el lloc denominat “Roca
Sagna” fereix els sentiments dels veïns lliurepensadors, tenint en compte que la
Constitució de la República és laica i per tant ha d’interpretar-se amb el sentit
de que són permeses tota classe d’emblemes o signes religiosos mentre aquests
s’ostentin en llocs tancats però mai a la via pública i en llocs molt visibles.
Demanen a aquest Ajuntament de la vostra Presidència que per les brigades
municipals es procedeixi retirar la Creu abans esmentada” (137).
El mes següent, abril de 1936, Pere Gibert i Àngel Ollé, consellers membres
de la Comissió de Governació de l’Ajuntament, redactaven un dictamen on, en
nom dels principis del laïcisme, proposaven a l’Ajuntament que acordés “donar
vuit dies de temps al propietari de la finca perquè siga retirada i si en el transcurs
de vuit dies no s’ha complert aquesta disposició l’Ajuntament ordeni a la
Brigada Municipal que sigui retirada dita Creu” (138). Una nota escrita a llapis
al peu d’aquest darrer document indica que el propietari era Joan Colomer Guitart,
que pocs mesos després seria assassinat. En el ple municipal del dia primer
d’abril, es ratificava aquella proposta. El dia que s’havia d’efectuar l’acord
municipal, hi va haver algun tipus de resistència armada; en el ple municipal
de 15 d’abril, el conseller Àngel Ollé demanava que constés en acta ...
“la més ferma protesta respecte als fets indignes que posaren en perill la
vida de les persones assistents a l’acte de retirar la creu plantada en el lloc
denominat “Roca Sagna” el dia set del corrent mes. També s’acordà consti en
acta la protesta pels fets ocorreguts al poble de Torre de Claramunt en els que
fou mort el secretari Ramon Guitart Vallés [...]”
Un document de la “Causa General”, redactat després de la guerra per la
comandància de la guàrdia civil de Martorell, aporta més llum sobre aquell esdeveniment
violent: “En los días de Semana Santa del año 1936, se produjeron
graves disturbios en esta localidad, siendo derribada después de un tiroteo entre
personas de derechas y elementos de la Federación Anarquista Ibérica, una
86

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Cruz Misional que se hallaba enclavada en el sitio conocido por “Roca Sagna”
de este término municipal y en consecuencia de estos hechos se practicaron
varios registros en casas de las personas de derechas procediéndose por los
elementos revolucionarios a la detención del vecino de la misma Juan Colomé
Guitart, el cual era Jefe de Acción Ciudadana, y Agustín Estruch Bernis, que
era Jefe de los Tradicionalistas y Subjefe de Acción Ciudadana” (139). Més que
no pas un tiroteig, sembla que els trets procedien d’algú emboscat a la muntanya.
Tampoc no tenim cap constància que la FAI tingués cap protagonisme
a Gelida abans de la guerra.
Acabada la guerra, el mateix any 1939 es va col·locar novament en el seu
lloc tradicional una nova creu de ferro.
Després del parèntesi de l’ajuntament gestor, els homes de l’ERC havien recuperat
el control de l’alcaldia i de les comissions municipals, fent nombroses
propostes per tal de millorar el poble que, sovint, xocaven amb les realitats
pressupostàries. Pel que fa a les carreteres, es va acordar “que s’arregli la carretera
que des del riu Noia condueix a Sant Salvador, així com també el camí
de bast que condueix de l’Estació FC a Sant Salvador”; i demanar a la Generalitat
“que s’activi la construcció de la carretera de Gelida a Corbera sol·licitada
en el mes de febrer últim” i que s’estudiï “la gran conveniència de l’obertura
d’una carretera que sortint de Gelida passés per l’Estació amb la construcció
d’un pont sobre el riu Anoia, abarcant les barriades de Sant Salvador i Sant
Joan Samora fins acabar a la que uneix Martorell amb Sant Esteve Sesrovires”
(acta del ple municipal de 18 de març de 1936). Altres acords ferms, com ara
el de convertir en tres plantes les dues que tenia el segon pis de la casa de
l’Ajuntament o la instal·lació de divuit llums al barri del Puig i la Valenciana
(per part de la companyia “Fuerza y Alumbrado”, però a càrrec de l’Ajuntament)
degueren quedar estroncats per l’inici de la guerra.
La manca de pressupost motivava que l’Ajuntament demanés a la companyia
“Hispano Olivetti” que retirés “la màquina d’escriure que com a prova
deixaren a la Secretaria d’aquest Ajuntament”. El ple municipal del 17 de juny,
en canvi, acordava comprar el “Diccionari general de la llengua catalana” que
Pompeu Fabra havia publicat l’any 1932.
Mentrestant la CNT intentava prendre cos a Gelida, ja que sembla que el
seu pes durant els anys anteriors a la guerra era insignificant. Pel maig de
1936, Miquel Sancho Ferrer, en nom del “Sindicato Único de Trabajadores en
constitución”, demanava a l’Ajuntament el corresponent permís ja “que los
socios de esta entidad desean celebrar un míting el día 30 del presente a las
ocho de la noche” (140).
Però no tot era política a la primavera del 36. I com un exemple podríem
esmentar la ja citada aviada de tres mil coloms missatgers en la qual va participar
la Societat Colombòfila Gelidenca. No eren els coloms de la pau.
87

Andreu Guiu i Puyol
Notes
1. “Padrón municipal de los vecinos y domiciliados (presentes y ausentes) y transeúntes
que se inscribieron en este término (…) el día 31 de Diciembre de 1930”,
AHMGE.
2. Madrid, 1933. Se’n conserva un exemplar a l’AHMGE.
3. Segons el “Nomenclator”, la població de fet (residents presents i transeünts) era de
2.283 habitants i la de dret (residents presents i absents) de 2.371.
4. “Flama” núm. 5, 14-02-1932.
5. Ídem.
6. P. Marsé i J. Bertran: “Ajuntament de Gelida. Revisió del Pla General d’0rdenació
municipal. 1980-1981”, pàg. 81.
7. “Flama” núm. 5, 14-02-1932.
8. P. Marsé i J. Bertran: obra citada, pàg. 83.
9. “Cantillepa”.
10. “Flama” núm. 4, 31-01-1932.
11. “Roca Sagna” núm. 6, 5-06-1932
12. Signada el 9-06-32. AHMGE, “Papers solts”.
13. AHMGE, “Ayuntamiento de Gelida. Riqueza Rústica. Refundimiento del Amillaramiento
y Apéndices. Año 1929”.
14. Pere Parera i Cartró, “Hermenegild Almirall i Romeu, un convilatà il·lustre”, “Festa
Major 2003”, pàg. 88.
15. “Flama” núm. 5, 14-02-1932.
16. AHMGE.
17. Albert Balcells, cooordinador: “Història dels Països Catalans”, volum III, pàg. 576.
18. AHMGE, “Justícia. Anys 30 “.
19. Ídem.
20. AHMGE.
21. “Guarro Casas. 300 anys d’història”, pàg. 46.
22. “La Veu de Catalunya”, 21. 08. 21; citat per “Festa Major 1984”.
23. Ídem.
24. “L’Abans. Recull Gràfic de Gelida”, pàg. 180.
25. Ídem, pàg. 184.
26. Ídem, pàg. 178.
27. Enric Carafí i Morera: “El Pinar a ritme de bolero i “txa, txa, txa””, “Festa Major
1992”.
28. Josep Estruch i Bernis: “Cròniques de la Gelida del segle XX. Vivències d’un decenni
(1925-1935)”, “Festa Major 2003”.
29. AHMGE, Papers solts, República.
30. Enric Carafí Morera: a “Festa Major 1982”.
31. P. Marsé i J. Bertran: obra citada , pàg. 133
88

República, Guerra i Postguerra a Gelida
32. Ídem, pàg. 135.
33. “Roca Sagna” núm. 7, 3-07-1932.
34. “Flama” núm. 41, 11-02-1934.
35. “Flama” núm. 4, 31-01-1932.
36. “Roca Sagna” núm. 8, 7-08-1932.
37. “La Veu de Catalunya”, 21-08-1921; citat per “Festa Major 1984 “.
38. Ídem.
39. Jordi Llavina: article de “Cantillepa”, desembre 1976.
40. La Ciutat, 26-12-1934, pàg. 2.
41. J.M. Llopis i M. Carme Julià: article de “Festa Major 1985”.
42. Ídem.
43. Ídem.
44. Joan Rosselló Romeu: a “Festa Major 1985”.
45. “Roca Sagna” núm. 7, 3-07-1932.
46. Joan Rosselló Romeu: article citat.
47. “Roca Sagna” núm. 2, 7-02-1932.
48. Joan Comajuncosa i Reynés: “Festa Major 1983”.
49. “Roca Sagna” núm. 2, 7-02-1932.
50. “Roca Sagna” núm. 5, 1-05-1932.
51. AHMGE, Expedientes.
52. Carta signada per Lluís Codina Arimon el 30 de març de 1936. AHMGE, Correspondència
de l’Ajuntament, 1936-1939.
53. “Roca Sagna” núm. 11, 6-11-1932
54. “Flama” núm. 41, 11-02-1934
55. Es pot veure la reproducció d’aquest full-manifest a l’article d’Enric Carafí Morera:
“Els primers testimonis polítics a Gelida” a “Cantillepa”, agost 1977.
56. Joan M.Gallardo i Joan Sans, “El Funicular de Gelida”, Ajuntament de Gelida / El
Farell Edicions, pàg. 33.
57. Àlvar Pérez: “Boires rogenques”, “Festa Major 2005”, pàg. 68.
58. “De la proclamació de la República”, signat per R. Solsona G. a “Flama” núm. 2,
25-12-1931.
59. “Flama” núm. 2, 25-12-1931.
60. “Roca Sagna” núm. 1 , 3-01-1932
61. Article signat per R. Solsona G. a “Flama” núm. 15, 10-07-1932
62. “Flama” núm. 25, 12-02-1933.
63. Ídem.
64. Aquest dictamen està signat a Barcelona el 14 de març de 1932. AHMGE, Expedientes
de construcciones municipales. Años 1925-1949.
65. AHMGE, “Expedientes de construcciones municipales”
66. Ídem.
67. “La Vanguardia”, 14-02-1933, pàg. 8.
89

Andreu Guiu i Puyol
68. Excepcional fotografia localitzada per Enric Carafí a l’ANC i publicada a “Festa Major
1995”.
69. “Roca Sagna” núm. 6, 6-06-1932
70. “Roca Sagna” núm. 7, 3-07-1932
71. “Roca Sagna” núm. 10, 2-10-1932
72. “Flama” núm. 41, 11-02-1932
73. “Flama” núm. 48, 27-09-1934
74. Ídem.
75. Albert Balcells: “El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire. 1890-1936“,
pàg. 290
76. “La Vanguardia”, 14-10-1934.
77. “La Humanitat”, 29-06-1934.
78. “La Ciutat”, 18-11-1934.
79. Unió de Rabassaires, “Els desnonaments rústics a Catalunya”. Barcelona, novembre
de 1935.
80. La Ciutat, 8-12-1934.
81. Ídem, 26-12-1934.
82. Ídem.
83. AHMGE.
84. Ídem.
85. “Flama” núm. 51, 16-02-1936.
86. “Flama” núm. 50, 2-02-1936.
87. AHMGE.
88. “La Humanitat”, 23-02-1936.
89. Enric Carafí i Morera: “Una pubilla del 1935”, a “Festa Major 1994”. El diari barceloní
“El dia gráfico” de 24 maig 1935, li va dedicar tota una pàgina.
90. “Flama” núm. 4, 31-01-1932.
91. Signat sota el pseudónim de “Tercet de Bugada”, “Flama” núm. 4, 31-01-1932.
92. Signat per J. Muray, “Flama” núm. 2, 25-12-1931.
93. “Flama” núm. 41, 11-02-1932.
94. “L’Abans”, pàg. 86.
95. “Flama” núm. 41, 11-02-1934.
96. AHNGE, “Papers solts. República” i “L’Abans, pàg. 333”
97. Citat per Enric Carafí Morera, “Cantillepa”, març-juny de 1979.
98. Signat per M. Font Sabaté a “Flama” núm. 4, 31-01-1932.
99. Ídem.
100. “Festa Major 1985”.
101. “Flama” núm. 31, 11-06-1933.
102. “Flama’” núm. 41, 11-02-1932.
103. “Memoria descriptiva” signada a Gelida el 6 d’octubre de 1934 per l’arquitecte Josep
Ros i Ros. AHMGE, “Expedientes de construcciones municipales. Años 1925-1949”.
90

República, Guerra i Postguerra a Gelida
104. AHMGE, Ídem.
105. Ídem.
106. Document signat el 28 de febrer de 1934. AHMGE, “Papers solts, República”.
107. “Flama” núm. 41, 11-02-1932.
108. Ídem.
109. AHMGE, “Eleccions, anys 30”.
110. Gelida, 18 d’agost de 1931. AHMGE, “Assumpte Castell”
111. Gelida, 2 d’agost de 1931. AHMGE, Ídem.
112. Ídem.
113. Ofici sense data. AHMGE, ídem.
114. AHMGE, Ídem.
115. “Flama” núm. 41, 11-02-1932.
116. Enric Carafí i Morera i A. Mauri i Martí: “El Castell de Gelida”, pàg. 36.
117. AHMGE, documents del Jutjat de Pau.
118. Ídem.
119. “Roca Sagna” núm. 1, 3-01-1932
120. “Roca Sagna” núm. 5, 1-05-1932.
121. “Roca Sagna”
122. “Flama” núm. 2, 25-12-1931.
123. “Roca Sagna” núm. 5 i 8 , maig i agost de 1932, respectivament.
124. “Roca Sagna” núm. 5, 1-05-1932
125. “Roca Sagna” núm. 7, 3-07-1932
126. Ídem.
127. “Roca Sagna” núm. 9, 4- 09-1932.
128. AHMGE, “Registre de caràcter d’enterrament que es disposa”.
129. “La Ciutat”, 18-11-1934.
130. AHMGE, “Correspondència de l’Ajuntament, 1940-1941”
131. Gelida, 16 de març de 1936. AHMGE, “Papers solts, República”.
132. AHMGE, ídem.
133. AHMGE, “Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939”.
134. Barcelona, 8 d’abril de 1936. Ídem.
135. “Flama” núm. 48, 27-09-1934
136.“La Ciutat”, 14-12-1934.
137. Arxiu particular.
138. Ídem.
139. Documents de l’anomenada “Causa General” (Archivo Histórico Nacional, a Madrid)
que fan referència a Gelida: un informe de sis fulls redactats per la guàrdia civil
de Martorell i dues relacions de persones mortes elaborades per l’Ajuntament
“nacional” de Gelida. Donem les gràcies als historiadors Ramon Arnabat i Joan
Villarroya perquè ens han facilitat l’accés a aquests documents.
140. AHMGE, “Correspondència de l’Ajuntament, 1936-1939”.
91

Andreu Guiu i Puyol
92