Raima 2 - Ajuntament de Gelida

Andreu Guiu i Puyol
amb dues aules. Una fotografia de l’any 1935, també publicada a “L’Abans”,
mostra un grup de 42 nois, amb el mestre Carles Espinach. La tercera escola
del poble era la de les monges, per a nenes.
Menció a part mereix l’Escola del Casal del Molí Vell, amb el mestre Josep
M. Roig Ferran que la va dirigir de l’1 de gener de 1922 fins al 30 de setembre
de 1931; hi podien assistir els fills dels treballadors de can Guarro amb edats
compreses entre els tretze i els vint anys (96). Una de les darreres activitats
de l’entitat docent va ser organitzar la primera diada de Sant Jordi a Gelida,
establint en el seu local un lloc de venda de llibres, amb un descompte del
10% sobre el preu de cost, tal com informava la publicació de l’esmentada
escola “Associació” en el seu número d’abril-maig de 1931 (97). La publicació
esquerrana “Flama” dóna aquesta interpretació del tancament d’aquella escola
de fàbrica:
“Tothom sap que a la fàbrica de paper del Sr. Lluís Guarro hi havia installada
una Escola, costejada per dit senyor, amb tots els avantatges d’un ensenyament
modern, tots els treballadors, des de l’aprenentatge fins a considerar-se
homes i a vegades a més enllà, anaven uns a reforçar la nostra intel·ligència, a
reconstruir allò que podia haver-se avariat després d’un temps d’oblit; d’altres a
construir per primera vegada, a obtenir el que és tan indispensable per l’home
[...] Vingué la República, i mentre uns homes liberals des dels seus respectius
ministeris implantaren la creació d’unes 27.000 escoles a tot Espanya, la del
Casal del Molí Vell havia de tancar les seves portes. Què havia passat?. No va
ésser per pur caprici del propietari, sinó senzillament que llurs alumnes s’havien
negat acudir-hi. Per quina raó? Per quina causa? Per cap” (98).
I l’autor de l’article deixa molt clar que l’escola va tancar pel desinterès dels
possibles interessats i contra la voluntat del propietari de la fàbrica de paper:
“No vull pas amb això, enlairar la seva figura, doncs crec està prou alta
perquè tothom es doni compte dels sacrificis morals i materials que ha fet als
seus treballadors i que nosaltres, en paga d’això, l’hem deixa sol, abandonat,
desfent totes les seves obres, que haurien estat - si no eren ja - l’orgull del poble
de Gelida” (99).
L’escorxador. Eren els temps en què “la matança del porc es feia al carrer,
davant mateix de la botiga on després, a l’obrador, es preparava i es posava a
la venda; a cal Ventura, a cal Coma, a cal Liquero, a cal Samalsa, que competien
entre tots amb la qualitat dels embotits, del pernil i la cansalada, i que la
feina era escollir el millor!” (100). Aquest costum pagès tan tradicional presentava,
però, inconvenients higiènics. Gelida, “lloc on se sacrifiquen molts
72