Raima 2 - Ajuntament de Gelida

República, Guerra i Postguerra a Gelida
la Creu de Roca Sagna, com es veurà en el capítol següent.
L’abril de 1934, “La Veu de Catalunya” fa la crònica d’un fet “d’una comicitat
tan extraordinària com el succeït a Gelida”, on “els funcionaris del
municipi han estat obligats a retirar les plaques que hi havia als carrers de la
població i en les quals constava que era prohibida la blasfèmia. L’Ajuntament
de Gelida sembla que té interès que al poble es renegui força”.
Als anticlericals de l’Esquerra, que controlaven l’Ajuntament per voluntat
popular, els preocupava també que els noms dels carrers estiguessin lligats al
santoral. Acords del consistori, abans i durant la guerra, substitueixen noms
de sants i verges per personatges com ara Francesc Layret, Dr. Martí Julià,
Jaume Compte, Salvador Seguí, Ignasi Iglésias, Pi i Margall, Lina Òdena, Santiago
Rusiñol, García Hernández, etc. Una excepció: durant la guerra, el nom
de Bonaventura Durruti va substituir el de la plaça de “la que fou Església
Parroquial”, a proposta de Joaquim Benaiges Cabré, regidor cenetista.
Matrimonis i enterraments heterodoxos. Malgrat que la República havia
legalitzat el matrimoni civil, el divorci o els enterraments civils, a Gelida la
immensa majoria de bodes i d’enterraments seguien fent-se pels ritus catòlics.
L’heterodòxia, però, existia, sovint protagonitzada per homes de l’Esquerra,
contra els quals “Roca Sagna” satiritzava:
“Hom ve dient que l’Alcaldia té el ferm propòsit d’alfombrar tota l’escala, de
dalt-baix, del nostre “Teatre Municipal”, el dia que es realitzi el primer casament
civil” (125).
“En Martí Planes vol casar-se, emperò no sap com fer-ho davant el temor que
els “seus” li diguin que és un esquerrà sevillano. Això d’ésser el primer -diuen
que diu- no em va pas a l’hora” (126).
“A Gelida es celebrà el mes passat (agost 1932) un matrimoni civil, els pares
dels contraents, quan trobaven algun conegut, exclamaven: “Que Déu els faci
ben casats” (127).
Pel que fa als enterraments, a l’Arxiu Municipal es conserva un “Registre de
declaracions als efectes d’enterrament”, corresponent als mesos de març a juliol
de 1936. Dels 206 declarants, tots disposen el seu enterrament “conforme
el ritu de l’Església Catòlica”, excepte dos casos (el batlle Joan Bertran Llopart
i en Bonaventura Ollé Valls) en què es demanava un enterrament “pel civil”
(128). Però no sempre es respectava la voluntat del mort:
“El dia 12 d’aquest mes va morir a aquesta localitat el ciutadà Josep Sala.
A desgrat del difunt -el qual havia demanat davant molts testimonis que fos
enterrat civilment- es va fer per mitjà de l’Església. El disgust entre tots els seus
companys va ésser molt gros” (129).
83