Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

OXÍMORON
[TiP] · C.2 · P. 59
JOAN MARAGALL
[TiC] · C.7 · P. 134 - 135
Guia de lectura d’Antologia poètica
3 ANÀLISI TEMÀTICA
3.1 Campanades a morts
Al voltant de la vintena, la Generació del 36 (vegeu l’apartat 1.4) sentia missa de difunts
arreu: parents, amics, desconeguts, enemics. «Aquest podria ésser un fet diferencial»,
escriuen Josep M. Castellet i Joaquim Molas, «quant a les generacions anteriors:
es tractava de la primera promoció d’escriptors que havien pujat vivint plenament llurs
anys de joventut dins la relativa normalitat d’una pàtria nova. Per a ells la guerra i la desfeta
foren un esfondrament prou complex i, entre d’altres coses, l’anorreament i la mort
de llurs joves i gairebé verges projectes vitals». Extinció física: al front, a la reraguarda,
als camins de fugida o exili. Extinció simbòlica: vides enrunades. Amb un llast així a les
espatlles, no sorprèn que un integrant conspicu de la colla, Salvador Espriu, qualifiqués
tota la seva obra com una «meditació de la mort», que n’esdevindria el tema exclusiu;
ni que un altre poeta il·lustre, Joan Teixidor, s’hi aboqués també. Com ells,
Màrius Torres camina al capdavant del dol: «Dels tres poetes esmentats, és el que podria
justificar més una total dedicació poètica a [...] la mort.» En una accepció doble:
privada i comunitària, personal i de tribu.
Torres conviu, per la seva malaltia, amb una mort virtual, acceptada des de l’assossec
i el domini espiritual. Condemnat a esgarrapar-li temps a un compte enrere fatal, el
poeta renuncia a l’alfabet del crit, de l’agonia, i a l’altaveu tràgic: a «Dolç Àngel de la
mort» (núm. 11), la mort és un trànsit lleu, un ritual de pas volàtil, l’ingrés indolor en
un regne incorpori; fins i tot anestèsia contra «el dolor que es prepara», medicina pal·liativa
per al patiment de l’endemà. Torres recorre, ara i adés, a procediments discursius
que en suavitzin la cruesa: oxímorons («tenebra clara»); antítesis i contrapunts amb referents
benignes, que comuniquin vida (la primavera incipient de «Febrer», núm. 13;
imatges angèliques; tocs cromàtics, com «l’atzur», que connota infinit i, per tant, vida
eterna); expressions pertanyents al camp semàntic de la blanesa i la bondat («no
temo», «ben morir»: notem la positivació, gràcies als adverbis, d’accions negatives).
Hi retornarem quan parlem dels tons poètics a l’apartat 4.2.
Avinença amb la mort que comporta conformitat amb el sofriment diari. Torres s’imposa
l’obligació moral d’acatar el dolor. Perquè entomar-lo, no renegar-ne, pressuposa una
fe en un ésser transcendent, per ben poques entranyes que mostri envers els seus baldats
fills mortals. Calvari i mort afirmen Déu. D’aquí ve que, a «Sé que hauré d’oblidar...»
(núm. 59), l’hora suprema es concebi com un pont entre dos idiomes, l’humà i
el diví: «Però jo vull fugir d’aquests mots on morim / i somiar la llengua d’una major naixença.»
Una confiança ben maragalliana, la d’accedir, per la via de la finitud, a la resurrecció
còsmica: «Sia’m la mort una major naixença!», així s’acaba el Cant espiritual
de Maragall.
Hi ha en Torres, alhora, una mort coral: la prostració d’un poble. «La ciutat llunyana»
(núm. 50) engega amb una marca de present, «Ara», que abraça el sonet sencer, si
reparem que la imatge d’«aquest temps presoner» l’actualitza a les darreries del primer
tercet. S’hi glossa una hora de sang i saqueig, s’hi verifica el somni perdut, s’hi testimonia
la distància entre la utopia civil i la circumstància històrica. La crossa mitològica
(vegeu l’apartat 2.3) carrega de pes tràgic la circumstància col·lectiva. Malgrat el temps
mutilat, l’ànsia renaixent s’envola, traslladada al pla comunitari: si abans s’aprendria,
potser, un llenguatge més ric i ple, ara tal vegada s’alçarà una ciutat «més llunyana, més
lliure», altra volta a cops de fe. Dues seqüències lèxiques contràries expressen la tensió
entre el present i el futur, sempre a partir de la metàfora urbanística: l’esfondrament
(«aterra», «runes», «colgats», «enfonsa») pugna amb l’edificació («bastir», «nova
arquitectura», «ratllar el teu sòl», «torres altíssimes»). Aquesta dialèctica s’escampa
pel text: a la metonímia mítica («el braç potent de les fúries»), s’hi contraposa la me-
4 JOSEP M. CASTELLET I JOAQUIM MOLAS, Poesia catalana del segle XX, Barcelona: Edicions 62, 1963, pàg. 145-146.
10