Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

JOSEP CARNER
[TiC] · C.9 · P. 168 - 169
Guia de lectura d’Antologia poètica
4.3 Forma i fons
Jordi Pàmies assenyala una «Cançó a Mahalta» (text núm. 18, bandejat a l’Antologia)
com el poema potser «més carnerià de Màrius Torres» 6 , vista la lleugeresa rítmica i la
iconografia afí, cosida amb detalls menuts: boirines que s’ajoquen, vols d’oreneta, reflexos
de cintes en un mirall... Enllà de rastres semblants, a estones hi ha en Torres un
procediment habitual de Carner, que de fet constitueix un signe d’identitat de tot bon
poeta i, consegüentment, una prova textual de qualitat literària: la unitat de fons i forma,
l’estratègia estilística com a transmissora de contingut.
Vegem-ho primer en Carner. «Els pollancs de França» es clou amb un parell de versos
que propicien un joc irònic entre mètrica i missatge:
i en rengs que s’adiuen com versos rimats
van junts a la missa i a fer de soldats.
Els pollancres es disposen en fileres («rengs») regulars: per això representen la norma
racional i se’ls identifica amb la poesia (els «versos rimats»). Perquè el poema és just
un reguitzell de versos arrenglerats que s’avenen («s’adiuen») amb un mateix ritme,
que responen a idèntic concert: en aquest cas, cinc quartets i un sextet decasil·làbics
amb cesura 5+5, amb un primer hemistiqui femení i el segon masculí, i amb uniformitat
accentual (són tòniques la segona, cinquena, setena i desena síl·labes). A l’igual
que els arbres, constitueixen un grup sotmès a una disciplina (es justifica el correlat dels
«soldats», doncs), partícip d’una litúrgia comuna, no la religiosa («la missa»), sinó la
poètica. Per tant, es defineix la poesia en tant que art de l’obediència a la convenció
artística, la qual cosa lliga amb els valors burgesos conservadors (ordre, seny, respecte)
i amb el programa arbitrarista que els promociona. La severa carcassa formal rebla,
d’entrada, el pretext poètic i, posteriorment, la ideologia transmesa.
L’operació es repeteix a «Cel i riu»:
En tot el cel hi ha un núvol només, que a penes vola.
En tot el riu no passa sinó una barca sola.
I veus ací la lluna que en el seu curs fidel
damunt del riu s’aixeca i es va enfilant pel cel.
El núvol, menys obac, fa encara com qui vola;
jo só menys sol dins de ma barca tota sola.
Adonem-nos, de bon principi, que l’extensió de l’alexandrí convé a la triple fluència
descrita, la de núvol, lluna i barca: allarga la dicció a fi de reproduir fònicament la lentitud
dels recorreguts aeris i fluvial. Rutes, a més, paral·leles: l’apariat transcriu gràficament
els camins bessons de volta i aigua. Encara, a risc de veure-hi massa, la
tendència que els referents celestes ocupin el primer vers mentre es reserven els terrestres
per al segon apuntaria cap a la plasmació poètica de la relació espacial entre
ambdós àmbits.
6 JORDI PÀMIES, op. cit., pàg. 80.
15