Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

AL·LEGORIA
[TiP] · C.2 · P. 56
PERSONIFICACIÓ
[TiP] · C.2 · P. 56
RAMON LLULL
[TiC] · C.1 · P. 18 - 20
Guia de lectura d’Antologia poètica
anterior (CCD / EED), mentre que «La galerna i el llamp...» (núm. 33) desfà la parella
intercalant la rima enmig (EEF / GFG), a més amb la novetat prèvia, respecte dels altres
tres sonets, d’un canvi de rima en el segon quartet (ABBA / CDDC).
4.2 Lírica de cambra
Al costat de Salvat-Papasseit i Rosselló Pòrcel, Màrius Torres integra una malastruga
tríade de poetes malalts. Comparteixen pulmons enfarinats de tuberculosi, letargia de
sanatori, compte enrere cap a un decés prematur, escriptura a redós d’un mur d’hospital.
A sobre, Torres, forjat en el republicanisme catalanista, pairà sencera la Guerra
Civil, encambrat a la casa de salut, presoner d’una paradoxa: el metge a qui la pròpia
ciència no cura. Si més no, Salvat se n’havia anat d’hora, el 1924, del tot aliè a les basques
fratricides, i Rosselló-Pòrcel s’havia estalviat condoldre’s de mig conflicte, quan
va morir el dia d’Any Nou de 1938.
Malgrat que el confinament, el dolor de cada dia, el drama personal i col·lectiu, la mort
anunciada i la desfeta nacional autoritzaven el discurs enèrgic, Torres fuig de l’estridència
romàntica: la lliçó de contenció formal apresa dels successius plantejaments
simbolistes, noucentistes i postsimbolistes el decanta envers la serenitat, l’aire reflexiu,
l’intimisme delicat, la subtilitat. «Record d’una música» (poema núm. 78), omès en la
present tria, rememora una melodia antiga, capaç de fondre «la tristesa... en melangia
/ la melangia en pau»: la suavitat del so evocat tempera la turbulència emocional,
imatge perfecta per entendre el to de fons que hi ha en la poesia de Torres. Ni el sofriment
ni la joia s’hi exhibiran impúdics, formulats tothora des d’una discreció i una elegància
espiritual que els afina.
Ultra això, una tonalitat particular matisa cada poema. Un ressò al·legòric batega en la
imatge de l’«Arbor mortis», de tall bíblic, o a «Lorelei» (núm. 15), en què la personificació
(marcada tipogràficament amb la majúscula: «Nit», «Mar») que possibilita el diàleg
entre la veu poètica i dos símbols connotadors, per la seva vastitud i profunditat,
d’Infinit (és a dir, d’Ideal transcendent), remet, tan de lluny com es vulgui, als debats
lul·lians entre abstraccions humanitzades (també amb majúscula inicial: «Força», «Enginy»).
La gravetat d’una lamentació com la núm. 11 perd vigor per l’efecte sedant de
l’adjectiu «dolç» o per l’acceptació tranquil·la, sense escarafalls dramàtics, del destí
personal. Abans al·ludíem a la malenconia. Un timbre que, al marge d’esdevenir una
constant en Torres, domina l’atmosfera crepuscular d’«Abendlied» (núm. 19), plena
de tòpics simbolistes: tardor, capvespre, boira, música, perfum de flors mig marcides,
ombres blaves, colors rosats i moradencs; clima a joc amb l’ànima del jo líric, al fons
de la qual hi ha (notem-hi la vaguetat, la volguda indefinició) «alguna cosa que, com
el món, s’apaga» a la callada, en secret.
D’altra banda, la tristesa, un estat d’ànim del mateix camp emocional que la melangia
però de fibra més intensa, quan no es dilueix per l’efecte balsàmic de la música (ho
hem vist a la peça núm. 78), es contrapunta amb la presència de la primavera, al
poema 34, «Un altre abril» («Abril que fas florir les roses i els llorers / dóna dies ben
clars a la meva tristesa!») o es rebaixa remarcant la voluptuositat manyaga que procura
a l’esperit i equiparant-la a «una alegria feble». Constatem, per acabar, l’adopció puntual
de la ironia, encara que l’exemplifiquem amb un sonet exclòs del nostre aplec: a
«Tres amigues», Torres arrenca el triple panegíric dedicat «A la Mercè, l’Esperança i la
Maria» amb l’elogi del primer perfil femení. En destaca la calidesa humana, qualitat
que el mena de seguida a la metàfora del foc; un cop introduïda a l’enunciat, Torres l’aprofita
per crear les dues imatges següents: «alegre, hospitalària, bon company com el
foc, / dóna sempre escalfor, i crema de vegades». El registre irònic del final resulta fàcil
de percebre.
14