Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

METONÍMIA
[TiP] · C.2 · P. 57
TANKA
[TiP] · C.1 · P. 13
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
[TiC] · C.9 · P. 176 - 177
LEITMOTIV
[TiP] · C.3 · P. 60
Guia de lectura d’Antologia poètica
tonímia humana («els braços més lliures», a punt per a la reconstrucció), a la vegada
que, redundant en l’enfocament metonímic, als «crits estranys» de l’invasor hi planta
cara la «veu pura» de la pàtria.
3.2 Un món ben fet
Plenament d’acord amb la poètica japonesa que la inspira, amiga de transmetre la profunditat
mitjançant el detall microscòpic, una tanka, «Atzarola», es concentra en una
minúcia, la humilitat d’una flor: «Tot just esclates / i el vent fa dels teus pètals ales de
papallona.» Instants estantissos («tot just esclates»), existències fràgils («pètals»,
«ales», «papallona») per a una èpica de la bellesa passatgera. Les «meravelles tan
breus» que els déus capriciosos «fan i desfan» a «Els núvols» (núm. 33): ho vèiem una
mica quan comentàvem estructures i clixés clàssics a l’apartat 2.3. Llàstima que no
durin, les coses, perquè estan ben fetes. En aquesta convicció, hi dringa de nou Maragall:
«Si el món ja és tan formós, Senyor... », comença el Cant espiritual. Torres pertany
al llinatge dels poetes extasiats davant del prodigi terrenal. La realitat vessa poesia:
«Res no és mesquí / ni cap hora és isarda / ni és fosca la ventura de la nit» perquè «la
cançó canta en cada bri de cosa», sentencia Salvat-Papasseit a L’irradiador del port i
les gavines, encara que en un to més exaltat i festiu que Màrius Torres. «El mundo está
bien hecho», conclou Jorge Guillén, en un eslògan poètic que resumeix el cant al cosmos.
A desgrat de la malaltia, a contracorrent de l’infortuni, Torres trasllueix una actitud
contemplativa, extàtica: «en veure’ls passar», els núvols (és a dir, la naturalesa, la
creació sencera) li roben el cor. Correspondències celestes (vegeu l’apartat 1.1): la Veritat
suprasensorial, Déu, s’emmascara rere el mirall temporal.
3.3 Les parpelles closes
Que la música constitueix un leitmotiv simbolista sembla prou sabut. Incorpòria, inaprehensible,
aire en vibració impalpable, oferia una excel·lent correlació metafòrica
amb la Idea abstracta. Interessava, per altre banda, la seva capacitat de suggerir. Torres
l’esprem com a tema i com a tècnica. En qualitat d’eina retòrica, la treballarem a
l’apartat 4.4, dins l’anàlisi formal. Mentrestant, contemplem-la en tant que tema.
En aquest sentit, ens adonem ràpid que la música s’identifica amb l’existència mateixa.
A «Mozart» (núm. 73) la vida és «música», qui sap si dolenta, segurament fressa interpretada
per un «mal instrument», però, al capdavall, cant i no silenci. Aleshores, es
dibuixa una analogia secreta entre la música i la vida: el compàs contradictori. La condició
humana es revela paradoxal, igual (l’adverbi «també» subratlla la igualtat) que
una simfonia de ritmes discordants, insinuada pels oxímorons «gràcia ardent» i «ordre
en moviment». Al poema 12, en canvi, l’equivalència no s’estableix amb el fet de viure
en general, sinó que es concreta en un projecte existencial determinat: «Que sigui la
meva ànima la corda d’un llaüt / per sempre igual i tensa.» Ras i curt: la serenitat absoluta
del so monocord esdevé llei de vida. Perseverança en l’assumpció tranquil·la
del destí: emetre, mentre es respira dolor, una sola nota, «molt greu i molt constant».
A més, Torres adjudica a la música inèrcia espiritualitzadora. L’èxtasi melòdic a què
assistim en el poema 25 «tanca l’Univers en el meu esperit». Ens eixampla vers horitzons
més vastos, transcendint la materialitat: «...se m’emporta lluny dels Nombres i
les Coses». La música actua de torsimany: acosta l’imperfecte codi mortal («el meu cor
petit») a la fondària del codi diví («fa cabre l’infinit»), per dir-ho amb la al·legoria lingüística
que emprava Torres a «Sé que hauré d’oblidar...». Oblit del món: això és el que
garanteix la música. Parpelles closes, despreniment de l’anècdota i comprensió de l’essència.
Un altre pendent que puja fins al Cel .
11