Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

SINESTÈSIA
[TiP] · C.2 · P. 58
Guia de lectura d’Antologia poètica
Al seu torn, els motius melòdics nodreixen de referents metafòrics l’experiència moral:
la consciencia de la fragilitat i el turment, al poema núm. 12 («Sóc tan sovint com una
corda fluixa i vençuda / que vibra malament»); el contrast entre la pobra anècdota humana
i la categoria absoluta de la divinitat, al núm. 59 («Fràgil arpegi, acord de la teva
arpa immensa»); la cerimònia iniciàtica de la mort, ritu de pas cap a l’U, a «Això és la
joia», el núm. 70 («I això és la mort – tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música
comença»).
Entre ambdós transsumptes, el natural i el musical, es fila una imatgeria de nissaga simbolista:
la rosa, a vegades immergida en les tenebres («la música s’enlaira – Talment,
en l’alta nit, puja fins als estels el perfum de les roses», al núm. 25); l’atzur; alguna horabaixa,
alguna tardor (estones, temporades de canvi lent, de mutació agònica), algun
hivern; jardins i aromes florals; notes de violoncel o piano penjades a mig aire... Mostrari
que s’amplia amb tots els símbols del transcendental. A «Un altre abril» (núm.
34), Torres reprèn la idea baudelairiana de la concordança còsmica que consignàvem
a l’apartat 1.1. De baix estant, el món, que és una ombra sense pes, i la tristesa des de
la qual es percep s’encaren a «aquest altre gran mirall paral·lel del cel», on ronden
ocells i núvols, metàfores de «les ànimes sens nombre» i l’«anhel» respectivament. Reparem-hi:
l’alat (ocell), l’evanescent (ombra, núvol), la transparència (cel), la nitidesa
reflectant (mirall) són representacions de l’Enllà. Torres multiplica els reflexos. El cel emmiralla
la terra, alhora que l’aigua (riu, llac, llacuna) emmiralla el cel. Els ulls que miren
el món, que sospiren pel cel, tremolen aquosos, i també són espills. Mar (aigua terrestre)
i nit (el seu bessó celeste) són amples com l’Univers, insondables com Déu, antics
com la mort. A banda de la cronològica, hi ha la nit interior: l’obscuritat de les
«parpelles closes», dels ulls clucs. Girar-se vers un mateix per girar-se cap a l’Infinit,
submergir-se per elevar-se, ascens i descens: calen més miralls?
Aquest menú iconogràfic se serveix, sovint, de la sinestèsia: «Febrer» (núm. 13) lliga
tacte i vista en la imatge d’«un moviment suau i obscur»; «Cançó a Mahalta» (núm. 14)
lliga oïda i tacte quan parla de «batec suau»; «Sé que hauré d’oblidar...» (núm. 59) relaciona
vista i oïda en qualificar d’«opaca» la «paraula humana», o tacte i oïda en la metàfora
«fràgil arpegi». També abunda l’oxímoron, un recurs freqüent en Baudelaire,
segons Alain Verjat, 8 il·lustrat a bastament al llarg de la guia; hi agreguem encara tres
exemples: «penombra clara», a «Presència» (núm. 30); «febre pàl·lida», a «Couperin,
a l’hivern» (núm. 40); «escoltar / el silenci», a «Això és la joia» (núm. 70). S’hi afegeixen,
a més, figures d’idèntica gamma semàntica, com l’antítesi i el contrapunt. Aquest
repertori, atesa la seva recurrència, se’ns imposa com un univers simbòlic autònom i
característic, alhora que perfila l’originalitat de la poètica de Torres.
8 ALAIN VERJAT, op. cit., pàg. 37.
17