Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

APARIAT
[TiP] · C.1 · P.11
QUARTET
[TiP] · C.1 · P.12
DÍSTIC
[TiP] · C.1 · P.14
PARAL·LELISME
[TiP] · C.2 · P.53
ANÀFORA
[TiP] · C.2 · P.53
ANTÍTIESI
[TiP] · C.2 · P.59
METÀFORA
[TiP] · C.2 · P.55
Guia de lectura d’Antologia poètica
branzida que pren el sonet (11 ara, després d’estrenar-lo al penúltim poema de la secció
precedent); l’extensió del clima simbolista o la profusió de referents baudelairians
en el «Llibre tercer»; l’alè cívic amb què «La ciutat llunyana» (núm. 50) inaugura el
«Llibre quart» (motiu anticipat, però, al llibre anterior per «La galerna i el llamp», núm.
33), evidenciant el doble exili: l’individual, a causa de la malaltia, i el col·lectiu, per
culpa del conflicte bèl·lic; per últim, la insistència a explorar la dualitat ànima / divinitat
en el «Llibre cinquè».
Tanmateix, de l’estructuració purament acumulativa de l’Antologia es deriva, també,
algun guany. «Venus» (núm. 3) i «Taula pre-rafaelita» (núm. 7), dos poemes del «Llibre
primer», apuntaven en l’edició original a una intenció comuna. Tant l’exhortació a
una estàtua clàssica, emblema de la bellesa, perquè guiï el poeta («Assenyala’m, si et
plau, el meu camí, / amb el teu gest mutilat i diví...») que trobem a «Venus», com la
llum davallant «des del cel» per il·luminar el camí al genet que cavalca «bosc endins»
que s’esmenta a «Taula pre-rafaelita», atestaven el compromís amb l’art, declaraven
l’aspiració poètica. La seva ubicació, enmig de la secció, camuflava una mica ambdues
declaracions d’intenció. En canvi, ara «Venus» enceta l’Antologia, a manera de
pòrtic, amb l’afirmació d’una opció estètica i vital: la poesia.
2.3 Interiors
«Venus» adopta, quant a l’ordre intern, una estructura emmarcada: dos apariats enquadrant
un quartet central. I de seguida anuncia la propensió del poeta a cloure peces
mitjançant un dístic (apariat, com en aquest poema, o que reprengui les dues darreres
rimes de l’estrofa anterior, com a 11, 12, 13 o 34). Posats a descriure arquitectures,
cataloguem-ne, sense voluntat exhaustiva, unes quantes. Per exemple, la
circularitat del poema núm. 12, oberta i tancada amb una mateixa volició: «Que sigui
la meva ànima la corda d’un llaüt / per sempre igual i tensa», llegim d’entrada; «Jo vull
ésser com tu, o corda que diries / que sempre et polsen uns mateixos dits», escriu Torres
en la cloenda. El text núm. 70 també s’obre i es tanca de la mateixa manera, amb
un dístic (el primer defineix la joia i el final, la mort), articulat des del paral·lelisme establert
per l’anàfora («Això és la joia» - «Això és la mort») i per la juxtaposició de dues
oracions subordinades substantives d’infinitiu (a la primera estrofa, els nuclis verbals
són ser i creuar; tancar i escoltar, a la seva parella), cadascuna amb un complement
directe («un ocell» - «un cel»; «els ulls» - «el silenci», respectivament), el segon dels
quals admet una nova subordinada amb funció de complement del nom («[un cel] on
la tempesta deixà una pau intensa» - «[el silenci] de quan la música comença»).
Per altra banda, la composició núm. 15, «Lorelei», explicita amb xifres romanes (I, II,
III) un format tríptic que, si el relacionem amb el contingut, correspon a la seqüència:
febre d’Ideal - resignació davant la impotència d’assolir el somni - evidència de la mort.
A la distribució en tres parts, s’hi apunta també «Couperin, a l’hivern» (núm. 40): un
quartet contextualitzador, en què s’esmenta el fred hivernal i el silenci previ al so d’un
piano; un altre quartet que hi contrasta, jugant a les antítesis (la música, que ja no és
«freda», comença), alhora que introdueix la metàfora (l’ocell) que permetrà endegar
l’estrofa final, el quartet en què, gràcies a la melodia, una primavera figurada venç el
glaç; un miratge feliç enmig de la pena quotidiana. Encara hi encaixaria «Els núvols»
(núm. 39): tres apariats focalitzats en l’àmbit de l’aire («els núvols»), els tres següents
baixant ran de terra («l’aigua»), el darrer per segellar la composició amb una reflexió
sobre la fugacitat.
Un disseny enumeratiu conforma «Febrer» (núm. 13), «Abenlied» (núm. 19) i «Un
altre abril» (núm. 34). En els dos primers hi ha un seguit de correlats naturals (a «Febrer»,
combinats amb el paral·lelisme que fixa la repetició del segon vers de cada quintet,
que comença amb una anàfora: «Ara és temps de morir...»), fins que un connector
(«Així» al núm. 13, «Llavors» al núm. 19) assenyala el pas cap a la resolució de la peça.
7