Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

More documents

Recommendations

Info

PAUL VERLAINE [TiC] · C.6 · P. 112 - 113 JEAN MORÉAS [TiC] · C.8 · P. 142 AVANTGUARDA [TiC] · C.8 · P. 142 - 143 I 146 - 147 POSTSIMBOLISME [TiC] · C.8 · P. 142 - 143 I 146 - 147 MODERNISME [TiC] · C.7 · P. 121 - 123 NOUCENTISME [TiC] · C.6 · P. 161 - 164 ARBITRARISME [TiC] · C.9 · P. 162 CARLES RIBA [TiC] · C.10 · P. 187 - 188 POESIA PURA [TiC] · C.8 · P. 147 - 148 TOMÀS GARCÉS [TiC] · C.10 · P. 185 - 186 Guia de lectura d’Antologia poètica 1.2 El simbolisme: diccionari mínim En un cens bàsic de personalitats simbolistes s’inscriurien: un precursor, Baudelaire (hi ha qui recula fins a Poe); uns mestres, Verlaine, Mallarmé, Rimbaud; i una escola al tombant de segle, que rep la denominació oficial de simbolisme amb el manifest de Jean Moréas, el 1886. El moviment qualla, tot i acceptar-ne l’heterogeneïtat, en una doble línia temàtica i formal. Quant a la línia temàtica, es poden distingir un «simbolisme humà», en el qual la imatge tradueix pensaments i sentiments particulars del subjecte poètic, i un «simbolisme transcendent», en què la imatge serveix per representar un intangible superior del qual les formes temporals només projecten un besllum imperfecte. Quant a la línia formal, hi ha un vessant culturalista, intel·lectualitzat i classicista, derivat de Mallarmé, que es contraposa a l’aventura d’una poesia experimental, plantejament proposat per Rimbaud que, anys endavant, incidirà en l’avantguarda. Lluny d’extingir-se a entrada de segle XX, el model simbolista evoluciona fins ben entrada la centúria. Durant el seu primer terç llarg, madura, doncs, una tradició postsimbolista d’alta rendibilitat creativa, a jutjar pels noms de la literatura universal que comprèn: des del nord-americà T.S. Eliot (que, contrastant amb l’opinió de Baudelaire citada no fa gaire, pinta una terra erma, erosionada, «correspondència» de l’infern en comptes del cel) fins al francès Paul Valéry o l’alemany Rainer Maria Rilke, passant per l’irlandès William Butler Yeats, els italians Giuseppe Ungaretti i Eugenio Montale, i acabant, dins l’àmbit ibèric, amb Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez o Jorge Guillén. 1.3 Lletres catalanes i postsimbolisme A casa nostra, qui comença a importar la doctrina simbolista és el modernisme. El noucentisme, que el substitueix com a moviment hegemònic a partir de 1906, se’n desmarca, influït per tendències classicitzants que desterraven en bloc l’herència del romanticisme, a l’arbre genealògic del qual s’adscrivia el simbolisme, tot i les diferències esmentades al final de l’apartat 1.1. Malgrat el rebuig global de l’estètica romàntica, els noucentistes assimilen plenament la lliçó sobre la perfecció de l’obra: elaboració estilística continuada, repudi de l’espontaneïtat i la desídia retòrica, control de les emocions, formulació metafòrica per evitar apassionaments. Damunt d’aquest fonament d’intel·lectualisme i competència tècnica, se sustenten els plantejaments postsimbolistes, que apareixen quan afluixa l’observança mil·limètrica de la poètica noucentista (l’arbitrarisme), és a dir, a partir de La paraula en el vent de Carner (1914). Ben mirat, des d’una òptica diacrònica, el període que va des de 1923 (la dictadura de Primo de Rivera suposa l’acta de defunció oficial del noucentisme) fins a 1939, i que nosaltres allarguem fins a 1942 (any en què mor Màrius Torres), es manifesta com una etapa força calidoscòpica, en la qual, per postres, solen convergir direccions diverses dins l’obra d’un mateix poeta. La línia postsimbolista traça només un dels vectors poètics que hi conflueixen. En rigor integra, sota el lideratge de Carles Riba, un pack culturalista, en què l’acompanyen tendències pròximes: la lírica metafísica, d’interrogació existencial (el Nabí de Carner, per citar un títol emblemàtic); la poesia pura, entesa com a artefacte literari absolut, parament verbal, giny metafòric autosuficient gairebé desproveït de tema, model essencialista teoritzat en especial per Mallarmé (les Tres suites de Riba); i, encara, la ressaca noucentista. A Catalunya, doncs, la denominació postsimbolista designa la deriva formalista, retòrica, del simbolisme vuitcentista. Aquesta família coexisteix, oposant-s’hi, amb la ruptura avantguardista, que, si prenem el terme en sentit ampli, s’inclou també dins del llegat postsimbolista, via Rimbaud (repasseu, pel que fa a aquesta qüestió, l’apartat 1.2). Comptem-hi també el neopopularisme (les Vint cançons, de Tomàs Garcès, per exemple), així com els acostaments a 4
PERE QUART [TiC] · C.13 · P. 240 - 241 SALVADOR ESPRIU [TiC] · C.13 · P. 240 - 241 MARIA MANENT [TiC] · C.10 · P. 185 BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL [TiC] · C.10 · P. 186 JOAN VINYOLI [TiC] · C.14 · P. 254 JOAN TEIXIDOR [TiC] · C.10 · P. 186 Guia de lectura d’Antologia poètica la realitat històrica o quotidiana del país i la sàtira social (Pere Quart). Per a un futur proper quedarà la renovació d’Espriu (Cementiri de Sinera, 1946): simplicitat, austeritat expressiva, vers eixut, trencament amb la musicalitat 1.4 La generació sacrificada Dins d’un garbuix semblant, l’accent postsimbolista definirà la trajectòria d’uns quants poetes de la Generació de la dictadura: la que acull escriptors nascuts a les acaballes del segle XIX i primeries del següent, i que té protagonisme literari sobretot al final de la segona dècada del XX i durant els anys trenta. En cronologia històrica, abracen la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), d’aquí ve l’etiqueta, i la Segona República (1931-1936). Diguem-ne tres poetes que sonin: Josep Sebastià Pons, Marià Manent i el segon Tomàs Garcès, distanciat del neopopularisme d’ençà El somni (1927). Les coordenades postsimbolistes enquadren, després, bona part de la Generació del 36 (o Generació de la guerra, Generació sacrificada), constituïda pels poetes nascuts pels volts dels anys vint, amb publicacions anteriors a la Guerra Civil, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli o Joan Teixidor. I, per fi, Màrius Torres, a qui s’ha vist com el representant més significatiu del simbolisme en català. Qüestions de grau a banda, Torres se singularitza, entre el paisatge poètic reportat, com un (post) simbolista transcendent, de caient culturalista, parent del simbolisme primitiu, Baudelaire per damunt de tot. 5
Page 1 and 2: Guia de lectura Antologia poètica,
Page 3: CHARLES BAUDELAIRE [TiC] · C.6 ·
Page 7 and 8: APARIAT [TiP] · C.1 · P.11 QUARTE
Page 9 and 10: PARONOMÀSIA [TiP] · C.2 · P. 52
Page 11 and 12: METONÍMIA [TiP] · C.2 · P. 57 TA
Page 13 and 14: CARLES RIBA [TiC] · C.10 · P. 187
Page 15 and 16: JOSEP CARNER [TiC] · C.9 · P. 168
Page 17 and 18: SINESTÈSIA [TiP] · C.2 · P. 58 G
Page 19 and 20: Guia de lectura d’Antologia poèt

Guia de lectura - PARAULES I LLIBRES. Llengua

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?