La revolució liberal (1808-1874) - Cga.es

6
Unitat
1
1. La Constitució de 1812 i la
Restauració absolutista
2. El règim liberal: progressistes
i moderats (1833-1868)
3. El Sexenni Revolucionari
(1868-1874)
4. Catalunya i la revolució
liberal
5. Els orígens del catalanisme
La revolució liberal
(1808-1874)
La Constitució de 1812 només va tenir vigència durant pocs anys, però constitueix una
referència en la política de l’Espanya dels segles XIX i XX.
Esquema Entre el 1808 i el 1874 es va produir a Espanya el pas de l’absolutisme
al sistema liberal, que es coneix amb el nom de revolució liberal.
El camí que va seguir aquest procés de canvi va estar ple de tensions:
anys d’absolutisme (el regnat de Ferran VII), períodes de màxima radicalitat
revolucionària (la Primera República) i etapes de governs liberals
molt conservadors. A tot plegat cal afegir les guerres civils entre els sectors
protagonistes del canvi, els liberals, i els sectors absolutistes que s’hi
resistien, els carlins.

La revolució liberal (1808-1874)
Espanya va iniciar el segle XIX amb un règim absolutista
i el va acabar amb un règim liberal. Entre el 1808
i el 1874 va tenir lloc, doncs, la revolució liberal a
Espanya. Aquesta revolució, però, es va diferenciar
del context europeu per tres guerres civils (les guerres
carlines) i la inestabilitat política, que es va caracteritzar
per la intromissió constant de l’exèrcit en
la política (cops d’estat o pronunciamientos) i el seguit
de constitucions de signe diferent que es van
Font 1.
succeir. El període es pot estructurar, políticament
parlant, en quatre grans fases: la guerra del Francès
(1808-1814), el regnat efectiu de Ferran VII (1808-
1833), el regnat d’Isabel II (1833-1868) i, finalment,
l’anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874), període
en el qual es van succeir dos règims –la monarquia
d’Amadeu de Savoia i la Primera República
Espanyola– i que va acabar amb el cop d’estat del
general Pavía i la dictadura del general Serrano
(1874).
1810 1820 1830 1840 1850 1860 1870 1880
Guerra del
Francès
(1808-
1814)
1812
Constitució
de Cadis
Regnat de Ferran VII
(1808-1833)
Trienni
Liberal
(1820-1823)
Primera
guerra carlina
(1833-1840)
1834
Estatut
Reial
1837
Nova
constitució
Regnat d’Isabel II
(1833-1868)
1845
Constitució
moderada
Segona
guerra
carlina
(1846-1849)
Dècada
Moderada
(1844-1854)
Bienni
Progressista
(1854-1856)
1856
(Constitució
no promulgada)
Reacció moderada
i reinstauració
d’un règim liberal
conservador
Sexenni
Revolucionari
(1868-1874)
1869
Nova
Constitució
Tercera
guerra
carlina
(1872-1876)
1873
Constitució de
la República
Espanyola
7

8
www
1. La Constitució de 1812
i la Restauració absolutista
L’inici de l’Edat Contemporània, entre el final del segle XVIII i els primers
anys del segle XIX, va estar marcat a Europa, des del punt de vista
polític, per un fet d’una importància indiscutible: la Revolució Francesa
(1789).
En el tombant del segle XVIII al XIX regnava a Espanya Carles IV,
de la dinastia borbònica. El regnat de Carles IV (1788-1808) es veié particularment
trasbalsat pels fets revolucionaris. Les primeres notícies del
que succeïa a França ja van inquietar profundament els governants espanyols
d’aquella època. Tot i que els primers consellers del rei Carles eren
il·lustrats*, i per tant simpatitzaven amb la idea de posar fi a la societat
estamental* i als privilegis del clergat i de la noblesa, no qüestionaven
gens l’absolutisme* de la monarquia, tal com havia passat al país veí
amb l’esmentada revolució.
L’execució a la guillotina del rei francès Lluís XVI l’any 1793 va transformar
la desconfiança en hostilitat oberta. Carles IV declarà la guerra a la
República Francesa, com de fet van fer la majoria de les monarquies
europees. El conflicte entre Espanya i França es va localitzar només en
territori català (la Cerdanya, el Rosselló, la Val d’Aran i l’Empordà), on
es va conèixer amb el nom de Guerra Gran (1793-1795).
L’exèrcit enviat per Manuel de Godoy, primer ministre de Carles IV,
contra els francesos va ser derrotat. Immediatament es creà a Girona una
Junta que va organitzar, finançar i dirigir amb recursos catalans la contraofensiva
espanyola durant la resta del conflicte. La pau de Basilea
(1795) va posar fi a la guerra i va donar pas a un període de tretze anys
de pau i d’acords entre França i Espanya.
1.1. La guerra de la Independència o guerra del Francès
Un dels acords entre Espanya i França va ser el tractat de Fontainebleau
(1807), signat per Godoy i Napoleó, que tenia oficialment per
objectiu repartir-se Portugal i les seves extenses possessions ultramarines.
Per tal de realitzar aquesta conquesta, van començar a entrar pels Pirineus
nombrosos contingents de tropes franceses. De fet, però, Napoleó
no pretenia tan sols ocupar Portugal, sinó tota la península Ibèrica, a fi
d’establir-hi un regne titella al capdavant del qual volia col·locar el seu
germà Josep Bonaparte.
L’estratègia politicomilitar de Napoleó va consistir a controlar quatre
punts bàsics de la Península: Madrid, Barcelona, Cadis i Lisboa. Va ser
precisament cap a aquestes ciutats que van partir els diferents contingents
de l’exèrcit francès.
Però ben aviat les intencions invasores de Napoleó es van fer evidents
i, davant d’aquesta situació, Godoy va convèncer la família reial que es
V o c a b u l a r i
Il·lustrats. Partidaris de les idees de la
Il·lustració, moviment cultural i polític
europeu del segle XVIII que defensava
la raó, la ciència i l’educació com
a elements del progrés. Els il·lustrats
separaven la moral civil de la religiosa
i eren partidaris de canviar la societat,
ja que qüestionaven les velles
tradicions i el poder excessiu de l’aristocràcia
i el clergat.
Societat estamental. Terme amb què es
coneix la societat del segle XVIII, dividida
en tres grans grups o estaments:
l’eclesiàstic, el nobiliari i el plebeu. Els
nobles i el clergat gaudien d’una situació
de privilegi. Per exemple, no
pagaven impostos, tenien poder polític
i social, podien jutjar, etc.
Absolutisme. Forma política en què la
persona que governava, en aquest cas
el monarca, no tenia cap limitació de
tipus jurídic en l’exercici del poder. Així,
podia ordenar el que volgués, redactar
lleis i també jutjar.

Font 2. La família de Carles IV, pintura
de Francisco de Goya.
1.1. Quina estratègia va seguir Napoleó
Bonaparte amb Espanya?
Font 3. Josep Bonaparte (1768-1844),
germà de Napoleó Bonaparte. Va ser rei
d’Espanya amb el nom de Josep I entre
1808 i 1813, després de l’abdicació
forçada de Carles IV i del seu fill Ferran
VII. Mai no va tenir acceptació popular i
va ser incapaç de dominar la situació de
govern que es va plantejar durant la
guerra de la Independència. Va fugir
d’Espanya el 1813.
traslladés a Sevilla per fugir, si
calia, cap a Amèrica.
Aquest pla del primer ministre
va ser considerat ofensiu
per una part de la Cort, que el
març de 1808 va provocar un
motí a Aranjuez. Aquest aixecament
estava instigat per l’hereu
de la Corona, el príncep
Ferran, que el 19 de març de
1808 va aconseguir el tron. El
motí d’Aranjuez mostrava la
decadència i la debilitat de la
monarquia espanyola: pare i
fill es disputaven el poder i van
recórrer a l’arbitratge de Napoleó
mentre les tropes franceses
ocupaven els punts estratègics
de la Península.
Davant d’aquest panorama,
Napoleó va accelerar els seus plans per a Espanya. Convocà Carles IV i
Ferran VII a la ciutat fronterera de Baiona, on els forçà a abdicar en favor
del seu germà Josep Bonaparte. Els mesos següents, una assemblea de
notables espanyols aprovava a Baiona una constitució lliurada per Napoleó
que proclamava Josep I rei legítim d’Espanya.
Un grup de cortesans d’idees il·lustrades van veure en la nova situació
política la possibilitat de treure el país del buit de poder en què es
trobava i de dur a terme moltes de les reformes il·lustrades i liberals
que no s’havien pogut executar per l’oposició dels sectors conservadors.
Aquests col·laboradors de Josep I van rebre el nom d’afrancesats, i van
ser el seu principal suport durant els sis anys que va regnar (de 1808
a 1813).
Però la nova situació política no es va arribar a consolidar. El 2 de
maig de 1808 hi va haver un aixecament popular a Madrid, que es va
estendre ràpidament a altres ciutats espanyoles. Els revoltats no acceptaven
el nou rei i, davant l’absència d’un poder legítim, es van anar constituint
en tots els territoris i ciutats d’Espanya unes Juntes integrades per
persones que provenien dels municipis o d’institucions diverses.
Paral·lelament, una part de l’exèrcit espanyol es reorganitzà per enfrontar-se
a les tropes franceses, i molts oficials o líders dels municipis
van formar partides guerrilleres que atacaven la rereguarda de les columnes
militars invasores. S’iniciava d’aquesta manera la guerra de la
Independència, que a Catalunya s’anomenà guerra del Francès, la qual
va durar fins al 1814, any de la derrota de l’Imperi napoleònic a Europa.
En aquest conflicte va ser molt important la intervenció de l’armada
i l’exèrcit britànics, ja que aleshores Anglaterra era la gran enemiga de
França a Europa.
UNITAT 1
9

10
www
Font 4. La revolta de maig a Madrid segons el
bàndol francès
Soldats: Mal aconsellat, el populatxo de Madrid s’ha
aixecat i ha comès assassinats; sé molt bé que els espanyols
que mereixen aquest qualificatiu han
lamentat [el que ha passat]. [...] Però la sang francesa
vessada clama venjança. Per tant, ordeno el
següent:
Art. I. Aquesta nit el general Gronchy convocarà la
comissió militar.
1.2. Les Corts de Cadis i la primera Constitució espanyola
Entre els mesos de maig i agost de 1808 es formaren a Espanya tretze
Juntes d’una manera més o menys espontània. El mes de setembre,
alguns dels seus representants van constituir la Junta Suprema Central
Governativa del Regne, que va assumir la regència fins que no tornés
Ferran VII, a qui consideraven el rei legítim. La Junta Central es va proposar,
com a tasques principals, fomentar la creació de noves Juntes, dirigir
els afers públics, combatre els francesos i redactar una constitució per
al Regne.
Arran de la formació de la Junta Central, moltes institucions (ajuntaments,
universitats, bisbats, etc.) es van plantejar el dilema de si calia
obeir el nou rei Josep I i les institucions de la Corona, o bé els representants
de l’esmentada Junta. A partir d’aquestes alternatives es van cons-
Art. II. Tots aquells que durant la rebel·lió hagin
estat empresonats amb armes seran arcabussejats.
Art. III. La Junta de Govern ordenarà desarmar els
veïns de Madrid. [Fet això, els qui conservin armes] a
casa seva sense llicència especial seran arcabussejats.
Art. IV. Tot grup que passi de vuit persones [es considerarà]
reunió de sediciosos i serà afusellat.
Art. V. Tota vila o poble on sigui assassinat un francès
serà incendiat.
Quarter General
Madrid, 2 de maig de 1808
1.2. De què informa la font 4?
Relaciona les fonts 4 i 5.
Què visualitza la segona respecte de la
primera?
Font 5. Els afusellaments de la
Moncloa, per Francisco de Goya. La
reacció violenta de les tropes franceses
provocà entre els afrancesats, com és el
cas del pintor Francisco de Goya, moltes
desercions del projecte ideat per Napoleó
d’instaurar una monarquia constitucional
amb Josep I.

Font 6.
Art. I. La Nación española es la reunión
de todos los españoles de ambos
hemisferios.
Art. II. La Nación española es libre e
independiente, y no puede ser patrimonio
de ninguna familia ni persona.
Art. III. La soberanía reside esencialmente
en la nación y, por lo mismo,
pertenece a ésta exclusivamente el
derecho de establecer sus leyes fundamentales.
Constitució de 1812
1.3. Quins aspectes d’aquesta font
manifesten el caràcter democràtic de la
Constitució?
tituir dos bàndols: els afrancesats i els resistents. Aquests darrers, al seu
torn, es van subdividir en dues faccions: d’una banda, els liberals, que
pretenien un règim polític basat en les idees de la Revolució Francesa,
però independent del domini napoleònic; de l’altra, els absolutistes, que
veien en Josep I les idees que ells combatien en nom de la tradició o dels
seus interessos com a integrants de grups socials privilegiats (la noblesa
i el clergat).
Amb un complex sistema d’elecció, es van elegir representants de trenta-tres
ciutats importants d’entre les diferents Juntes peninsulars, de les
colònies americanes i dels territoris no ocupats a raó d’un delegat per a
cada 50000 habitants. L’objectiu era que els representants elegits es traslladessin
a Cadis, ciutat que no havia estat conquerida per les tropes
franceses, i hi redactessin una constitució per al Regne.
Amb aquest propòsit, el 1810 es van convocar les Corts Generals
a Cadis. S’hi van reunir 184 diputats, presidits inicialment pel conservador
Ramon Llàtzer de Dou. Aquests diputats eren d’ideologies polítiques
diverses, tot i que predominaven els que defensaven les posicions il·lustrades
o les clarament liberals.
Els treballs per redactar la Constitució ja s’havien iniciat anteriorment
a la formació de les Corts mitjançant la creació de diferents comissions,
com ara les d’Instrucció Pública, Legislació, Hisenda, Matèries Eclesiàstiques,
etc., que van rebre directrius directes del president de la Junta
Central, el polític il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos. El treball d’aquestes
comissions es va basar en una «consulta al país», una mena d’enquesta
que van contestar moltes persones i institucions.
El 19 de març de 1812, després de gairebé dos anys de treballs, es va
proclamar la Constitució, la primera democràtica de la història d’Espanya.
Incloïa una declaració de drets humans, el reconeixement de les llibertats
polítiques (d’expressió, d’associació i de participació), el dret al vot
dels homes més grans de 25
anys i l’establiment de la divisió
de poders (l’executiu, el legislatiu
i el judicial). El règim polític
que establia era una monarquia
parlamentària. Aquesta
Constitució representava el primer
pas de la revolució liberal
a Espanya.
1.4. Fixa’t en la forma de vestir
dels personatges del quadre i digues
quin tipus de gent dedueixes que va
celebrar l’arribada del règim liberal.
Font 7. Promulgació de la
Constitució de 1812, obra del pintor
Salvador Viniegra.
UNITAT 1
11

12
www
Juntament amb la Constitució, es van promulgar diversos decrets que
havien de posar fi a l’Antic Règim*, com, per exemple, la supressió de les
jurisdiccions feudals*, el foment de l’agricultura i de la ramaderia, l’abolició
dels gremis per potenciar la indústria, el nou sistema impositiu, etc.
1.3. Les restauracions absolutistes i el Trienni Liberal
(1814-1833)
Quan, pels volts de 1814, l’Imperi de Napoleó fou derrotat a Europa,
Ferran VII va retornar a Espanya (març de 1814). L’anomenaven «el Desitjat»
i, certament, tant els liberals com els absolutistes n’esperaven amb impaciència
el retorn. Un grup de seixanta-nou diputats d’ideologia absolutista
de les Corts de Cadis van lliurar-li un document en el qual li demanaven la
restauració de la monarquia absoluta i l’abolició de la Constitució. Aquest
document es coneix amb el nom de Manifest dels Perses, perquè en la primera
frase feia referència a un antic costum d’aquest poble. El 4 de maig de
1814, Ferran VII va acceptar aquesta proposta mitjançant un decret. Va ser
la primera reacció absolutista contra la incipient revolució liberal.
Ferran VII, envoltat d’un cercle d’antiliberals i amb el suport de l’exèrcit,
va anul·lar l’obra legislativa de les Corts i va promoure una dura
repressió contra els constitucionalistes, molts dels quals van haver d’exiliarse.
Començava així una constant de la història espanyola dels segles XIX
i XX: la intolerància i la repressió per qüestions ideològiques.
Entre el 1814 i el 1819 es van succeir una sèrie d’aixecaments armats,
protagonitzats per sectors militars partidaris de la Constitució de 1812,
que van fracassar. El 1820, però, triomfà el cop d’estat o pronunciament
encapçalat per Rafael Riego, tinent coronel que comandava un destacament
que havia de partir cap a les colònies americanes, on durant aquells
anys s’havien iniciat les mobilitzacions per aconseguir l’emancipació de
la Corona espanyola. Així, l’1 de gener de 1820, al poble andalús de Las
Cabezas de San Juan, Riego va proclamar la Constitució de 1812. Algunes
ciutats, com ara la Corunya i Barcelona, es van adherir a la insurrecció.
Ferran VII, veient-se vençut, va pronunciar sense convicció una frase
que esdevingué famosa: «Marchemos francamente, y yo el primero, por
la senda constitucional». S’iniciava així el període conegut com a Trienni
Liberal (1820-1823).
Els tres anys que va durar el règim democràtic van representar un primer
assaig de govern constitucional. Es va fer una política moderada,
però el govern es va haver d’enfrontar a partides armades organitzades
per alguns nobles i sectors del clergat rural en diverses zones de Catalunya,
de Galícia, de Navarra i del País Valencià. Fins i tot, a la Seu d’Urgell,
els absolutistes van arribar a organitzar una regència.
El final del Trienni Liberal va ser fruit d’una acció combinada entre
els agents de Ferran VII –que van demanar l’ajut de les potències europees,
especialment de França i d’Àustria–, i els sectors absolutistes del
país, que van tramar un complot. Un exèrcit francès, els anomenats Cent
V o c a b u l a r i
Antic Règim. Denominació utilitzada
per designar el període polític i social,
caracteritzat per l’absolutisme i la pervivència
del feudalisme, que finalitzà
amb la Revolució Francesa (1789).
Jurisdiccions feudals. Territoris propietat
de l’Església i la noblesa on persones
pertanyents a aquests estaments
tenien el dret de jutjar.
Font 8. Ferran VII, en una pintura de
Vicente López.
1.5. Creus que el jurament de la
Constitució liberal per part de Ferran VII
era sincer? Argumenta-ho.

1.6. A partir de la informació d’aquest
mapa, sistematitza el procés cronològic
de la independència de Llatinoamèrica.
Font 9. La independència de les
colònies americanes.
Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera i va recórrer tot el país perseguint
el govern liberal, que s’havia refugiat a Cadis.
Arran del cop d’estat dirigit pel mateix Ferran VII, es va produir una
segona restauració absolutista, que va durar fins a la mort del rei, l’any
1833. La tornada a l’absolutisme comportà una onada de repressió i l’abolició
de tot tipus de llibertats polítiques. Es van executar molts liberals,
entre els quals el mateix Rafael Riego, i d’altres es van haver d’exiliar.
1.4. La independència de les colònies americanes
El procés d’emancipació de les colònies americanes d’Espanya es va desenvolupar
en tres etapes.
La primera etapa, entre el 1810 i el 1816, coincidí en gran part amb la
guerra del Francès a Espanya. Es caracteritzà per l’esclat de diverses insurreccions
capitanejades per personatges que es van fer molt populars, com és
el cas del capellà Hidalgo a Mèxic o el de Simón Bolívar a Veneçuela.
La segona fase va tenir lloc entre 1815 i 1818, coincidint amb la reacció
absolutista de Ferran
VII. Les autoritats espanyoles
van poder sufocar
els aixecaments rebels.
En la tercera fase, a partir
de 1818, les campanyes
dels líders americans (Simón
Bolívar a Veneçuela
i José de San Martín a
l’Argentina, Xile i el Perú)
van decidir la guerra, sobretot
després de la batalla
d’Ayacucho (Perú). Els
militars espanyols derrotats
van tornar a la Península
molt ressentits, cosa
que probablement explica
la seva intervenció constant
en la política espanyola.
L’any 1824 la major
part de les colònies s’havien
emancipat de la Corona
espanyola, que mantenia
únicament el domini
de Cuba i Puerto Rico, a
Amèrica, i de les Filipines
i les illes Mariannes, a l’oceà
Pacífic.
UNITAT 1
13

14
A C T I V I T A T S
1.7. Emmarca amb dates precises el període que hem estudiat en aquesta
unitat. Indica els fets històrics que assenyalen cadascuna d’aquestes
dates i el procés general que tingué lloc entre totes dues. Què s’entén,
a grans trets, per revolució liberal?
1.8. Des d’un punt de vista polític, el primer període històric del segle
XIX se sol fer coincidir amb el regnat de Ferran VII. Quin any va
començar a regnar Ferran VII? Quin any va morir, el rei?
1.9. Què vol dir que en la societat estamental els estaments eren tancats
i només s’hi pertanyia per llinatge?
1.10. Quina diferència hi ha entre una monarquia absoluta i una
monarquia constitucional?
1.11. Busca informació sobre els esdeveniments principals que es van
produir a l’Estat espanyol entre 1789 i 1808, i elabora’n un fris cronològic
a escala.
1.12. En què va consistir el motí d’Aranjuez? Quines en van ser les causes?
Quin fet sobre la família reial espanyola d’aquell moment posava de
manifest?
1.13. Resumeix amb paraules teves quins van ser els fets polítics més
rellevants a l’Estat espanyol durant l’any 1808.
1.14. Digues breument en què va consistir l’anomenada guerra de la Independència
o guerra del Francès. Per què creus que se la coneix d’aquesta
manera?
1.15. Enumera i explica les diferències que hi havia entre els afrancesats
i els resistents.
1.16. Per què s’afirma que amb la Constitució de Cadis de 1812 es va
donar el primer pas cap a la revolució liberal a Espanya?
1.17. Elabora un fris cronològic a escala amb els fets més rellevants del
procés d’emancipació de les colònies americanes. Indica-hi simultàniament
les fases polítiques per les quals passava Espanya en aquell moment.
Després comenta breument el fris.
1.18. Elabora una ressenya biogràfica breu sobre Simón Bolívar que
inclogui els punts següents: anys de vida, idees principals i fets polítics
més importants que va protagonitzar.
Font 10. Una confederació d’estats
americans
Després de quinze anys de sacrificis
consagrats a la llibertat d’Amèrica per
obtenir el sistema de garanties que, en
pau i guerra, sigui l’escut del nostre nou
destí, és temps que […] les relacions
que uneixen les repúbliques americanes,
abans colònies espanyoles, tinguin
una base fonamental que n’eternitzi, si
és possible, la durada dels governs.
[Cal] una autoritat suprema que dirigeixi
la política dels governs [de les
repúbliques] […], la qual només pot
existir en una assemblea de plenipotenciaris,
nomenats per cadascuna de les
repúbliques, reunits sota els auspicis de
la victòria assolida per les armes contra
el poder espanyol. […] Sembla que [el
lloc ideal per situar-hi la capital és]
l’istme de Panamà […], que, per la
seva situació en el centre del globus,
veu Àsia, per una part, i Àfrica i Europa,
per l’altra. […] L’istme és a igual
distància dels extrems; per això, podria
ser el lloc [previst per a] la primera
assemblea de confederats.
SIMÓN BOLÍVAR
1.19. Quines característiques té el
projecte d’independència americà que
exposa Bolívar?
Com concebia la divisió territorial i política
de Llatinoamèrica?
Què va passar realment? Quantes nacions
es van formar?

V o c a b u l a r i
Delmes. Tribut en espècie d’aproximadament
el 10 % que els camperols
havien de satisfer a l’Església
per garantir el culte, la subsistència dels
sacerdots i la caritat als pobres.
Desamortització. Procés que durant el
segle XIX consistí en l’embargament,
per part de l’Estat, dels béns que fins
aleshores havien estat en poder de l’Església
i dels municipis, i en la seva
venda posterior en pública subhasta a
fi d’obtenir recursos per a la Hisenda
Pública.
Lliurecanvista. Partidari del lliurecanvisme,
doctrina econòmica que atacava
l’existència d’aranzels (impostos de
duanes per als béns importats) per tal
de facilitar la lliure circulació de
mercaderies i afavorir així la lliure
competència.
2. El règim liberal: progressistes
i moderats (1833-1868)
Ferran VII tenia una filla, Isabel, que havia nascut el 1830. Però, atès
que segons la llei espanyola les dones no podien accedir al tron, el successor
de la Corona havia de ser el germà petit del rei, Carles M. Isidre.
Amb tot, Ferran VII canvià la llei poc abans de morir i nomenà
la seva filla hereva del tron. A la mort del rei (1833), la vídua, Maria
Cristina, es va encarregar de la regència fins que Isabel II no va ser
major d’edat. Els partidaris de Carles M. Isidre, sorgits dels sectors absolutistes
més intransigents, no van acceptar el testament de Ferran VII
i es van aixecar en armes contra la regent, la qual va haver de buscar
el suport dels liberals. D’aquest fet arrenca la llarga guerra civil entre
els carlins i els isabelins o liberals que va ensangonar el segle XIX fins
al 1876.
2.1. Els liberals al poder: les dues regències (1833-1843)
Els liberals es dividien en dos partits: els moderats i els progressistes.
Els tres primers anys de la regència van servir perquè els liberals moderats
s’anessin consolidant en la política. El primer instrument legal va ser
una carta preconstitucional, anomenada Estatut Reial (1834), que suposà
l’inici d’un procés d’implantació de les llibertats polítiques. Però, de
fet, l’autèntic poder continuava en mans de la regent.
Poc després, l’any 1837, sota l’impuls dels progressistes, es redactà
una Constitució basada en la de 1812, però amb alguns canvis que la
feien més moderada. En aquest marc constitucional es van establir lleis
revolucionàries, com ara la supressió de l’obligació de pagar delmes*
a l’Església, l’eliminació de gran part de les duanes interiors, la desamortització*
o venda en subhasta dels béns patrimonials embargats a
l’Església i la supressió dels gremis per afavorir el creixement de la
indústria.
El 1840 Maria Cristina va abdicar i les Corts van elegir el general Baldomero
Espartero, guanyador dels partidaris de Carles M. Isidre als
camps de batalla, com a regent. El general tenia el suport dels progressistes,
però governà fins al 1843 de manera dictatorial i reprimí els liberals
moderats sense sotmetre’s mai a les Corts.
Espartero es va anar guanyant totes les antipaties. Així, per exemple,
la seva política radicalment lliurecanvista* posava en perill la
incipient indústria catalana, per la qual cosa els fabricants tèxtils de
Catalunya, tot i ser majoritàriament liberals, van rebutjar la política
del govern. A aquest rebuig, s’hi van afegir grups populars de Barcelona
i d’altres llocs de Catalunya, que van veure com les seves condicions
de vida empitjoraven. Al moviment català contra Espartero
se li va unir un altre nascut al País Basc arran de la decisió del govern
UNITAT 1
15

16
de derogar parcialment els furs*, com a conseqüència del suport basc
als carlins.
Un altre grup opositor va ser el dels polítics moderats que havien estat
desplaçats del poder el 1840. Finalment, alguns sectors progressistes,
els anomenats demòcrates, que inicialment havien donat suport a Espartero,
es van enfrontar al general perquè no acceptaven les formes autoritàries
del regent. El 1843 es va iniciar una revolta militar que va fer caure
el govern. Espartero va fugir i es va exiliar a Londres. No tornaria a
Espanya fins al 1849.
2.2. Les guerres carlines
Les guerres carlines van ser, en realitat, manifestacions d’una guerra civil.
Com ja hem dit, les iniciaren els partidaris dels drets hereditaris de Carles
M. Isidre, que es van enfrontar a la regent Maria Cristina. Els partidaris
de l’absolutisme més intransigent van donar suport al germà de
Ferran VII, a qui van anomenar Carles V. A l’altre bàndol es va situar
un conjunt de liberals i absolutistes més moderats, que van acceptar Isabel
II com a hereva del seu pare. Tot i que de guerres carlines pròpiament
dites n’hi va haver tres, el substrat popular que el moviment carlí
va tenir a zones de Catalunya, el Maestrat, el País Basc i Navarra va fer
que, de fet, durant tot el segle hi hagués hostilitats.
Durant la primera guerra (1833-1840) els carlins es van fer forts al
nord de la Península. El general carlí Ramon Cabrera, acompanyat pel
pretendent a la Corona, va arribar en una expedició des de la zona del
Maestrat fins a les portes de Madrid (Expedició Reial de 1837). Els carlins,
però, foren derrotats per l’exèrcit isabelí, comandat pel general Espartero,
i Carles M. Isidre va fugir a França.
La segona guerra carlina (1846-1849), coneguda també com a guerra
dels Matiners, va tenir lloc fonamentalment a Catalunya, on la iniciaren
els partidaris del fill del pretendent, que es va autoproclamar rei amb
Francesc de Paula
Francesc d’Assís
(duc de Cadis)
Font 11. Genealogia dels monarques espanyols i dels aspirants carlins
V o c a b u l a r i
Furs. Conjunt de normes jurídiques,
compilació de lleis atorgades pel rei
o d’origen consuetudinari, donat a un
municipi, una localitat o una regió,
que es diferencia així de la normativa
general de la resta del país.
Monarques espanyols Carles IV (1788-1808)
Aspirants carlins
Alfons XII (1875-1885)
Ferran VII (1808-1833)
Isabel II (1833-1868)
Carles VI
(comte de Montemolín,
1845-1861)
Carles M. Isidre
(Carles V, 1833-1845)
Joan III
(1861-1868)
Carles VII
(1868-1909)

0 200 km
la
Corunya
Santiago de
Compostel·la
PORTUGAL
Font 12. La primera guerra carlina va ser
una autèntica guerra civil que, amb el
pretext de la fidelitat a un altre pretendent
a la Corona, va enfrontar dues visions
d’Espanya: l’absolutista i la liberal.
Aquest mapa reflecteix el grau
d’implantació del moviment i els escenaris
dels enfrontaments bèl·lics.
Badajoz
1.20. Comenta el mapa seguint els
passos següents:
a) descripció (ubicació en el temps i en
l’espai, identificació del tema…);
b) anàlisi (explicació dels símbols i la seva
aplicació en l’espai);
c) interpretació (canvis i continuïtats als
quals fa referència la informació cartografiada,
causes que els han provocat
i conseqüències).
Gijón
Lleó
Càceres
Zamora
Salamanca
Còrdova
Huelva
Arcos de
Sevilla
Granada
la Frontera
Cadis
Ronda
Màlaga
MARROC
Baeza
Morella
Cantavella
Cartagena
FRANÇA
Gernika
Sant
Sebastià
Bilbao
Altsasu
Vitòria Pamplona
Estella
Artazu
ANDORRA
Logronyo
Berga
Palència
Tudela
Saragossa
Osca
Lleida
Solsona Girona
Manresa
Cervera Barcelona
Tarragona
Jaén
Madrid
Conca
Múrcia
València
Alacant
Zones de predomini carlí
Zones de predomini liberal
Principals centres liberals
Principals centres carlins
el nom de Carles VI. Les partides carlines van arribar fins a Barcelona,
on van ser derrotades. Amb tot, fins al 1860 van quedar alguns focus
carlins a les zones rurals i muntanyenques de Navarra, el País Basc
i Catalunya.
La tercera guerra carlina (1872-1876) es va localitzar a Catalunya,
la zona del Maestrat, el País Basc i Navarra. Els carlins van conquerir
algunes poblacions importants, com ara Estella, la Seu d’Urgell i Olot,
però una vegada més l’exèrcit liberal va sufocar la insurrecció.
De les conseqüències immediates d’aquestes guerres en destaquem
tres:
– Políticament, van comportar la desfeta indirecta d’un model no
centralista d’Estat: el tradicionalisme carlí postulava el retorn als furs
dels antics regnes, en contra de la idea uniformitzadora i estatalista
dels liberals.
– El prestigi que els militars liberals obtenien per les victòries va facilitar
la seva intervenció en la política de l’Estat, com en els casos
d’Espartero i Narváez.
– Des del punt de vista econòmic, les guerres van suposar un llast
important, ja que era molt costós mantenir un exèrcit permanent en
estat d’alerta. La necessitat de l’Estat de captar recursos explica, parcialment,
les desamortitzacions de 1836 i 1855.
UNITAT 1
17

18
2.3. La Dècada Moderada (1844-1854)
El general Ramón M. Narváez posà fi, mitjançant un pronunciament militar,
a la regència d’Espartero. Proclamada major d’edat, Isabel II va assumir
aleshores el tron d’Espanya (1843) i va encarregar la formació de
govern al Partit Moderat, que liderava el mateix Narváez (1844).
Amb el suport dels sectors burgesos més conservadors, el Partit Moderat
va governar durant deu anys amb mà dura. Va derogar la Constitució
de 1837 i en va redactar una altra de nova el 1845, en la qual s’atorgaven
més poders a la Corona i al govern i es retallaven els del Parlament. El sistema
legislatiu era bicameral, és a dir, amb dues càmeres –un Senat i un
Congrés dels Diputats–, i s’hi mantenia el sufragi censatari. Per tant,
només tenien dret a vot i a ser elegits els homes provinents dels sectors
socials que tenien propietats o d’altres distingits per la seva professió (advocats,
càrrecs governamentals, magistrats, etc.).
El règim moderat, els governs del qual va presidir Narváez moltes
vegades, va dur a terme una política d’acostament a l’Església. En aquest
sentit, l’any 1851 es va signar un concordat o conveni de col·laboració
amb el Vaticà.
D’aquest període data també la creació de la Guàrdia Civil (1844), un
cos policial de caràcter militar que assegurava el dret a la propietat dels
terratinents en les zones rurals. Els nous propietaris, que havien adquirit
grans extensions de terres gràcies a les desamortitzacions, reforçaven el
control de la propietat en els grans latifundis que es van crear aquells anys.
Els governs de la Dècada Moderada afavoriren els negocis financers en
què participaven polítics i personatges relacionats amb el poder, com la
mateixa mare de la reina. Van fer concessions per a la construcció d’obres
públiques, per a la provisió de material de l’exèrcit, promocions immobiliàries,
etc., negocis que controlaven alguns ministres i el mateix Narváez.
Aquest ambient de corrupció i l’autoritarisme del govern va fer que el
1854 les classes populars donessin suport a un aixecament liberal de caràcter
progressista.
Liberals
Font 14. Les forces polítiques liberals (1833-1874)
Moderats
Narváez
Progressistes
Espartero
Prim
Unionistes
(Unió Liberal)
O’Donnell
Demòcrates
Monàrquics
Amadeuistes
i alfonsins
Republicans
Federalistes
(Pi i Margall)
Unitaris
(Castelar)
Font 13. Composició
de les Corts de 1854
30
104
45
Unió Liberal
Progressistes
Moderats
Demòcrates
No identificats
100
70

V o c a b u l a r i
Unió Liberal. Partit de caràcter centrista,
creat arran d’una escissió del Partit
Moderat el setembre de 1854. Liderat
pel general O’Donnell, va aglutinar
els sectors més liberals dels
moderats i la facció més conservadora
dels progressistes.
Jesuïtes. Membres de la Companyia de
Jesús, orde religiós fundat el 1540 per
Ignasi de Loiola. A més dels vots tradicionals
–pobresa, castedat i obediència–,
els jesuïtes en professen un
quart: l’obediència al papa. Va ser l’orde
més nombrós, culte i influent del
segle XIX i de bona part del segle XX.
Béns comunals. Conjunt de terres, aigües,
boscos, prats, etc., propietat de
tota la població d’un nucli municipal,
que només pot ser aprofitat per la comunitat
veïnal del municipi on estan situats
aquests béns.
Font 15. Espartero va expulsar els
jesuïtes i va promoure una segona
desamortització.
2.4. El Bienni Progressista (1854-1856)
L’instigador del pronunciament militar de 1854, conegut amb el nom de
la Vicalvarada perquè va tenir lloc a les casernes de Vicálvaro, prop del
Madrid d’aleshores, va ser un altre general, Leopoldo O’Donnell, líder
del partit d’Unió Liberal*. En aquest aixecament hi van participar amplis
sectors liberals i populars de ciutats com ara Barcelona, Saragossa
i Madrid. El moviment no pretenia destronar la reina Isabel II, enemiga
declarada del constitucionalisme, sinó forçar-la a admetre les reformes
democràtiques interrompudes l’any 1844. Arran d’aquest cop d’estat, es
va iniciar un període de dos anys conegut com a Bienni Progressista.
Isabel II va demanar al general Espartero que formés govern, però
aquest va tornar a posar en pràctica les mesures radicals que havien
caracteritzat l’anterior etapa de la regència d’aquest general. Per exemple,
es van expulsar els jesuïtes* d’Espanya, sota l’acusació de conspirar amb
els antiliberals, i es van prohibir les processons i les manifestacions externes
del culte catòlic.
Una altra mesura important del govern d’Espartero va ser l’aplicació
d’una segona desamortització (1855), que va comportar l’embargament
dels béns comunals* dels municipis. Les conseqüències d’aquesta mesura
van ser, d’una banda, beneficioses, perquè es van posar en conreu terres
abans improductives. Però, d’altra banda, va empitjorar les condicions de
vida dels jornalers i els agricultors amb poques terres, que tenien aquests
terrenys com a complement de subministrament silvestre per a la seva
economia (pastures, fruits, llenya, etc.). De l’any 1855 és també la llei de
ferrocarrils, a partir de la qual es va planificar la xarxa ferroviària que tanta
importància va tenir en el desenvolupament del capitalisme espanyol.
El Bienni Progressista coincidí amb un moment dolç de l’economia
espanyola, caracteritzat per les exportacions de productes agrícoles i
industrials de tota mena. La raó d’aquesta bonança econòmica fou la
guerra de Crimea (1853-1856), en què Turquia, França i la Gran Bretanya
van lluitar contra l’Imperi rus.
2.5. La segona dècada liberal conservadora (1856-1868)
El Bienni Progressista va acabar a causa de la reacció dels liberals moderats
i de les pressions dels sectors eclesiàstics i de la Corona. El moderat Narváez
va ser situat de nou al capdavant del govern, i es va iniciar un llarg
període caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents,
els militars conservadors i l’Església.
Durant aquests anys es van anar succeint els governs dels generals Narváez
i O’Donnell, aquest darrer amb unes posicions més moderades respecte
de les que havia mantingut el 1854. A partir d’aquell moment, els
progressistes quedaren marginats del govern. A més, des de 1849 va guanyar
influència la tendència esquerrana dels progressistes, que va rebre el
nom de demòcrata.
UNITAT 1
19

20
Entre les accions dels governs d’aquest període destaquen la paralització
de la desamortització de 1855, el reconeixement a l’Església de
moltes de les seves prerrogatives tradicionals, la repressió de la Guàrdia
Civil contra les revoltes camperoles i l’establiment de pràctiques
electorals que van corrompre el sistema democràtic, com ara la institucionalització
de la compra de vots, les tupinades –afegir o treure
vots de les urnes– i la creació d’un sistema de cacics locals, que controlaven
les eleccions.
El període de més prosperitat durant aquesta etapa va coincidir amb
el govern del general O’Donnell (1858-1863), conegut com a Govern
llarg, ja que va ser el que va durar més temps de tot el segle XIX.
Aquest govern es va beneficiar d’una època de bones collites i d’expansió
comercial, gràcies a les bases colonials de Cuba i de les Filipines.
A més, aquells anys tenia lloc una guerra civil als Estats Units, la guerra
de Secessió (1861-1865), que va afavorir l’exportació de productes
espanyols.
En aquell període també es va iniciar una política exterior a imitació
de les grans operacions colonials de les potències europees de
l’època, que no va tenir, però, la mateixa volada que aquestes. Així, es
van enviar tropes a la Cotxinxina, que avui forma part del Vietnam,
amb la finalitat de defensar els missioners espanyols; diverses expedicions
militars enviades al nord d’Àfrica, que van partir de les places
espanyoles de Ceuta i Melilla, van acabar en una guerra oberta contra
el soldà, en la qual l’exèrcit espanyol va triomfar en les batalles de Los
Castillejos i Wad-Ras; es va ocupar militarment Santo Domingo, tot
i que poc després es va perdre; es va enviar a Mèxic un exèrcit comandat
pel general Prim, que va ocupar el port de San Juan de Ulúa
i va assolir fama de diplomàtic, en decidir la retirada espanyola de
Mèxic (1862).
Font 16. Composició
de les Corts de 1857
300
95
Moderats
Progressistes
Unió Liberal
No identificats
35
Font 17. El general Prim a la batalla
de Los Castillejos, segons un gravat
de l’època. Durant les dècades de 1850
i 1860, Espanya imità les grans
potències europees i inicià campanyes
militars en diversos continents.

Font 18. La reforma de
la Constitució de 1837
És curiós observar el naixement, la
vida i la mort de les constitucions a
Espanya: des que tan mal averany
determinà la sort de la de Cadis, sembla
que totes les altres han heretat les
malalties de la seva progenitora. La de
1812 nasqué […] de l’escola revolucionària
mentre el poble espanyol lluitava
[…] pel rei. […] Quan l’any 1834 es
retornà al sistema liberal, el seu descrèdit
era tan gran que calgué prendre un
altre camí i publicar l’Estatut. Però,
malgrat que era força diferent de la
Constitució de 1812, tampoc no va
arrelar. Fou anul·lat, […] i de nou es
va recórrer a la panacea i es desenterrà
la mòmia de 1812. Discutida, aprovada,
sancionada i solemnement publicada
i jurada, la [Constitució] de 1837
va tenir l’amor i l’estimació de tothom
–qui ho havia de dir?–, de tots els liberals.
[…]
El codi de 1837 era encara «excel·lent»
a mitjan 1843, bandera comuna dels
partits […]. Pocs mesos després, la
mateixa Constitució era un germen
d’anarquia, un ultratge perenne a la
majestat reial, una planta tan nociva
que la més petita dilació en arrencar-la
podia comportar mals incalculables
[…].
JAUME BALMES
1.21. Quina visió dóna Jaume Balmes
de les raons que justifiquen canviar la
Constitució de 1837?
1.22. En què va consistir el conflicte dinàstic que es plantejà arran de
la mort de Ferran VII? Per què la vídua del rei es va veure obligada a buscar
el suport dels sectors liberals?
1.23. Quins van ser els aspectes revolucionaris sobre els quals van legislar
els liberals entre 1837 i 1840?
1.24. Per quins motius va caure el general Espartero?
1.25. Per què creus que el lliurecanvisme posava en perill la incipient
indústria catalana?
1.26. Quant va durar la primera guerra carlina i per quin motiu va
esclatar? Per què se l’anomena així?
1.27. Explica, de manera resumida, quines van ser les conseqüències de
les guerres carlines.
1.28. Entre quins anys va regnar Isabel II?
A C T I V I T A T S
1.29. Quins anys engloba l’anomenada Dècada Moderada i quins fets
polítics més significatius va comprendre?
1.30. Quin any i per què es va crear la Guàrdia Civil?
1.31. Quines van ser les principals actuacions del govern durant el Bienni
Progressista?
1.32. Per què creus que la desamortització dels béns comunals va
empitjorar la situació de la pagesia?
1.33. Resumeix les principals actuacions sobre política interna dels
governs de la segona dècada liberal conservadora.
1.34. Fes un esquema a partir del que hem explicat sobre la política
exterior de la segona dècada liberal conservadora.
1.35. Representa en frisos cronològics simultanis a escala els principals
fets i períodes històrics esmentats entre el 1808 i el 1868.
1.36. Explica, amb paraules teves, el significat dels conceptes següents:
regència, Dècada Moderada, Bienni Progressista, carlisme.
1.37. Busca informació i contrasta les idees i actuacions polítiques del
general Espartero amb les del general Narváez.
UNITAT 1
21

22
3. El Sexenni Revolucionari
(1868-1874)
La política poc democràtica de Narváez va fer que els sectors més progressistes
del liberalisme i els grups populars, integrats per organitzacions obreres,
fossin marginats dels mecanismes electorals, controlats pel caciquisme.
Per aquesta raó es va tornar a repetir la constant secular de la conspiració
seguida del pronunciament militar, com a forma habitual de canvi polític.
Un grup de polítics demòcrates i progressistes van signar un pacte a
la ciutat belga d’Ostende (1866) que incloïa un acord per destronar Isabel
II i crear Juntes Revolucionàries que organitzessin les masses populars,
molt descontentes de la situació social i política.
3.1. La Revolució de 1868 i el regnat d’Amadeu I
(1868-1873)
El setembre de 1868, l’armada espanyola atracada a Cadis es va alçar en
armes contra la monarquia d’Isabel II. Ben aviat, la flama revolucionària
s’estengué per Catalunya, el País Valencià i Andalusia. Es van crear Juntes
Revolucionàries a les principals ciutats, i el que inicialment era un
pronunciament militar es va transformar en un moviment revolucionari,
en el qual els sectors populars van ocupar les places de les seves localitats
al crit de «Morin els Borbons!». En pocs dies la revolució, que els seus
protagonistes van qualificar amb el nom de La Gloriosa, va triomfar.
Amb la Revolució de 1868 es va
posar fi al règim liberal autoritari
que havia governat Espanya durant
vint-i-cinc anys, a excepció del
parèntesi de 1854-1856. Isabel II i la
seva família, que estiuejaven a Sant
Sebastià, es van exiliar a França.
Els revolucionaris, encapçalats
pels generals Francisco Serrano i
Joan Prim, van convocar eleccions
perquè les noves Corts redactessin
una constitució.
Alguns dels principis que fixava la
nova Carta Magna, promulgada el
juny de 1869, eren:
– Establir el sufragi universal, tot
i que limitat únicament a la població
masculina.
– Garantir les llibertats d’expressió
i de premsa, de reunió i d’associació.
Font 20. Joan Prim
Font 19. Composició
de les Corts de 1869
Monàrquics
Republicans
Moderats
No identificats
Joan Prim i Prats (1814-1870). fill de
Reus, va ser militar i polític. L’any 1833,
als 19 anys, s’enrolà a l’exèrcit per lluitar
contra els carlins. Al llarg de diversos
combats va mostrar audàcia, coratge i
habilitat tàctica. Quan va acabar la primera
guerra carlina, el 1840, havia
ascendit a coronel per mèrits de guerra.
D’ideologia liberal va ser elegit diputat a
Corts diverses vegades a l’hora que va continuar la seva carrera militar. Va
ser governador militar de Barcelona, capità general de Puerto Rico i va participar
en la guerra del Marroc (1859-1860). L’any 1868 va ser l’ànima de
la conspiració que va enderrocar Isabel II. Nomenat regent el general Serrano,
Prim va ser instituït cap de govern i ministre de la Guerra. Va ser l’impulsor
de la candidatura d’Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya. El
27 de setembre de 1870, mentre el nou rei ja viatjava cap a Espanya, sis
trabucaires van ferir Prim en un atemptat que li costà la vida.
236
85
40
20

Font 21. Amadeu I de Savoia
Amadeu de Savoia (1845-1890)
va ser elegit rei el 1870, dos anys
després de l’enderrocament de la
reina Isabell II. Durant el seu
regnat es va haver d’enfrontar
amb bona part de les forces polítiques.
L’aristocràcia alfonsina,
els carlins i els republicans no el
van acceptar i li van fer el buit.
El 1872, a més, començà la tercera
guerra carlina en el moment
en què el moviment obrer començava
a presentar les seves primeres
manifestacions. Davant la
impossibilitat de governar, va
abdicar l’11 de febrer de 1873 i
retornà a Itàlia.
Font 23. Composició
de les Corts de 1871
235
52
51
27
19
Progressistes/Independents
Republicans federalistes
Montpensieristes
Constitucionalistes i Moderats
Carlins
No identificats
7
Font 22. Aspirants a la Corona espanyola l’any 1870
Candidats a rei d’Espanya Suports i oposicions
General Espartero Vetat pel general Prim.
General Serrano Vetat pel general Prim.
Leopold de Hohenzollern Primer candidat del general Prim i de
Sagasta. Comptava amb el suport de Bismarck
però Napoleó III de França s’hi
oposà i declarà la guerra a Prússia, país
d’origen del candidat.
Alfons de Borbó Fill de la destronada Isabel II. Rebé el
(Alfons XII el 1875) suport de Napoleó III i fou vetat pels
progressistes i els demòcrates.
Antoni M. Felip d’Orleans Cunyat d’Isabel II. Candidat dels moderats
(Duc de Montpensier) i els unionistes. Vetat per Napoleó III.
Ferran de Portugal Exrei de Portugal. Candidat dels progressistes
i dels demòcrates. Va renunciar.
Amadeu de Savoia Duc d’Aosta. Fill del rei d’Itàlia, Víctor
Manuel II. Rebé pressions del seu pare
i tingué el suport de Prim.
– Declarar la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat de culte.
– Mantenir la monarquia com a forma d’estat.
Aquesta darrera qüestió va plantejar un problema greu, ja que en aquells
moments la família reial espanyola era a l’exili i, per tant, no hi havia successor
a la Corona. Per això es va buscar un candidat entre les corts europees.
Molts països, com és el cas de França, Regne Unit i Prússia, van
intentar col·locar un membre de les seves famílies al tron espanyol. Finalment,
el general Prim, cap del govern, oferí aquest tron al príncep Amadeu
de Savoia, que pertanyia a la casa reial que havia dut a terme la unificació
italiana i que tenia un marcat caràcter liberal.
Amadeu I va regnar a Espanya poc més de dos anys (1871-1873), i va
assumir el paper de monarca constitucional que regna però que no
governa. El nou rei es va trobar un país amb molts problemes polítics.
Així, la majoria de partits li van fer el buit i es batien sense pietat en el
Congrés impedint l’estabilitat de qualsevol govern. A més, el seu principal
valedor, el general Prim, va morir assassinat (27 de desembre de
1870) poc abans de l’arribada del nou rei a Madrid.
També en aquella època, els carlins van iniciar insurreccions en zones
de Catalunya, del País Valencià i del País Basc. A aquest fet cal afegir les
revoltes urbanes, protagonitzades per sectors populars que se sentien traïts
UNITAT 1
23

24
en les seves expectatives pels polítics liberals en el govern. Mentrestant, a
Cuba, entre el 1868 i el 1870 es van succeir les revoltes, en gran part perquè
els propietaris de les plantacions de canya es negaven a aplicar els
decrets d’abolició parcial de l’esclavatge.
Davant de tot aquest desgavell, el 1873 Amadeu I va abdicar i retornà
a la seva Itàlia natal.
3.2. La Primera República Espanyola (1873-1874)
Amb l’abdicació d’Amadeu I, els sectors republicans van convèncer els
diputats que l’alternativa era la República. I així va ser: l’11 de febrer de
1873 les Corts, en sessió conjunta del Congrés i el Senat, van votar per
gran majoria la constitució d’una República, el primer president de la qual
fou el català Estanislau Figueras.
Els principals problemes amb què es va trobar la jove República eren,
d’una banda, que no hi havia prou polítics convençuts del republicanisme
i de l’altra, que els sectors populars mai no hi van confiar. A més,
sempre va tenir en contra grups clarament hostils, com ara els polítics
autoritaris i conservadors de la dècada anterior, bona part de la jerarquia
eclesiàstica i els carlins.
El curt període que va durar la República va estar ple d’entrebancs. Així,
per exemple, les Juntes Revolucionàries van ressorgir i van voler posar fi per
la via insurreccional als ajuntaments governats per polítics declaradament
monàrquics. Per la seva banda, els camperols van demanar el repartiment de
les terres dels nombrosos latifundis, qüestió que els governants republicans
ni tan sols no es plantejaven, i en les zones industrials els obrers sovint van
ocupar els carrers. A Catalunya s’intentà crear un Estat Català dins de la
República Federal Espanyola, fet que va tenir l’oposició dels republicans
unitaris que governaven la República.
Malgrat que els dirigents republicans van intentar mantenir l’ordre, el país
es va enfonsar en un caos en què tots els grups socials i polítics actuaven de
manera espontània. I per si no n’hi hagués prou amb tots aquests problemes,
les dues faccions dels republicans, els unitaris i els federalistes*, es van
enfrontar arran de la proclamació dels cantons* autònoms de l’Estat.
Si a això hi afegim l’esclat de la tercera guerra carlina, es palesa la
impossibilitat de la República de consolidar-se. Durant l’any que va
durar es van succeir quatre presidents, Estanislau Figueras, Francesc Pi
i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar; cap dels quals no va aconseguir
fer-se amb les regnes del poder. Finalment, un nou pronunciament
va posar fi a aquesta situació. El 3 de gener de 1874, el general
Manuel Pavía, capità general de Madrid, va entrar amb les tropes al
Congrés, el va dissoldre i lliurà el poder al general Francisco Serrano.
Aquest va governar dictatorialment durant dotze mesos, temps que va trigar
a produir-se la Restauració monàrquica amb el cop d’Estat del
general Arsenio Martínez Campos (29 de desembre de 1874) en favor
d’Alfons XII, fill d’Isabel II.
Font 24. Composició de les Corts
de 1873 (Primera República)
344
Republicans federalistes
Alfonsins
Radicals
Constitucionalistes
No identificats
17
7
20
3
V o c a b u l a r i
Federalista. Partidari del federalisme,
doctrina política que proposa la realització
d’un sistema de pactes entre
els pobles que dugui a la creació d’un
nou ordre mundial. El seu gran ideòleg
a Espanya va ser el republicà Francesc
Pi i Margall, que propugnà el
principi del pacte federal lliurement
establert entre les diferents regions de
l’Estat.
Cantó. Cada una de les regions segons
el que propugna el cantonalisme, moviment
polític espanyol del segle XIX
que defensava l’autonomia de les regions.
Procedia del federalisme republicà,
però mantenia posicions socials
radicals i rebutjava l’Estat central. Es
va iniciar el juliol de 1873 a Cartagena,
on es constituí una Junta Revolucionària
que actuava com a govern
autònom (cantonal). El moviment
cantonalista es va estendre per València,
Sevilla, Alacant, Granada, Salamanca,
etc.

Font 25. Pi i Margall presenta el programa del
seu govern de la Primera República
Senyors diputats, dimecres us vaig prometre que avui
divendres presentaria el programa del nou govern; vinc a
complir la paraula que us vaig donar.
[…] Quantes dificultats envolten l’actual govern!
Quantes dificultats envolten les mateixes Corts, d’on
emana el govern! Mireu al vostre voltant i us trobareu
gairebé sols! Els antics partits monàrquics es van
retreure i no van voler participar en les passades eleccions.
Ja sabeu què vol dir a Espanya el retraïment: de primer,
la conspiració, i, més tard, la guerra. […] Si [els
republicans] ens dividim en bàndols, si consumim les
nostres forces en qüestions estèrils, no us queixeu dels
conspiradors; els primers conspiradors sereu vosaltres.
(Bé, bé.)
Tenim, senyors diputats, una veritable guerra civil: la
tenim a les províncies del nord i a les orientals. […] No
es tracta d’una d’aquestes insurreccions passatgeres […],
sinó d’una guerra tensa i persistent que ja dura fa més
d’un any. […] [Els nostres veritables enemics, els carlins,
presenten] un Estat davant de l’Estat. La primera necessitat
[…] és posar fi a aquesta guerra. (Bé, bé.)
[Calen moltes reformes, la de l’exèrcit, la de la hisenda,
per poder finançar la guerra, etc.] Hem d’entrar,
1.38. Resumeix les principals idees
que Francesc Pi i Margall, com a nou
president de la República, manifesta en
el seu programa de govern.
A quina guerra civil es refereix?
a més, en una altra
mena de reformes.
[La primera serà regular]
la independència
absoluta de l’Església
i de l’Estat. […] Totes les
esglésies passen a ser meres
associacions, subjectes
a les lleis generals de l’Estat.
[…]
Una altra de les reformes
que necessitem
amb urgència és la de
Francesc Pi i Margall.
l’ensenyament. En les
anteriors Corts els republicans
ja volíem establir l’ensenyament gratuït i obligatori.
[Ara ho farem.]
[…] També hem de dur a terme l’obra de l’abolició
de l’esclavitud. […]
Hem de vetllar, també, perquè els infants no siguin
víctimes de la misèria dels pares. [I vigilar les condicions
de treball dels infants a les fàbriques i], sobretot, fer que
el treball no impedeixi el seu desenvolupament intel·lectual.
[…]
Diari de sessions de les Corts espanyoles
(13 de juny de 1873)
A C T I V I T A T S
1.39. Fes un resum, amb les teves paraules, dels fets que van ocórrer
a l’Estat espanyol el setembre de 1868.
1.40. Elabora un fris cronològic a escala i situa-hi els principals fets que
van tenir lloc durant el Sexenni Revolucionari.
1.41. Quins van ser els motius pels quals Amadeu de Savoia va abdicar?
1.42. Quins van ser els principals problemes de la Primera República
que en van impedir la consolidació?
1.43. Com es va produir la fi de la Primera República i el pas a un nou
règim? Va ser un canvi democràtic? Explica-ho.
UNITAT 1
25

26
4. Catalunya
i la revolució liberal
A Catalunya, bona part dels problemes polítics durant el segle XIX van
ser provocats, fonamentalment, per l’aparició d’un carlisme endèmic
a les terres interiors; per la incapacitat de la burgesia industrial de formular
una opció política pròpia, ja que gairebé sempre van ser els partits
estatals els que van protagonitzar la vida política catalana, i, finalment,
per la formació d’un moviment popular, majoritàriament obrer, que va
començar a tenir una presència destacada en els fets de l’època, gairebé
sempre fora dels camins institucionals que proposaven els polítics liberals.
Durant les dècades de 1850 i 1860, el republicanisme federal es va imposar
com a opció política preferida a les ciutats catalanes i a les zones
rurals del litoral.
4.1. Catalunya i la guerra del Francès (1808-1814)
Encara no s’havia esvaït el mal record de la Guerra Gran a Catalunya, que
les tropes franceses van tornar a ocupar el territori català el 1808. A
Catalunya, els afrancesats eren pocs, i el període d’ocupació francesa
(1808-1814) es va caracteritzar per una resistència militar i civil constant
contra l’invasor.
El 28 de maig de 1808 hi va haver un primer aixecament antifrancès
a Lleida, on es va crear una Junta presidida pel bisbe. Els dies
següents, la rebel·lió s’estengué a Manresa, Igualada, Tortosa, Martorell i
Girona. En algunes comarques, com ara el Vallès i l’Empordà, el moviment
popular no s’enfrontà només a les tropes franceses, sinó també a
les autoritats municipals conformistes i als grans propietaris rurals per,
com deien, «posar fi al govern dels rics».
La resistència antifrancesa s’anà organitzant fins a la constitució de la
Junta Superior de Catalunya, que assumí el govern del país, tot i que
mai no va poder controlar totalment els nuclis guerrillers més populars.
La Junta es va declarar fidel a Ferran VII i, fins i tot, va organitzar una
petita Administració que recaptava impostos, encunyava moneda i dirigia
la resistència. Tot això passava en un país ocupat per un exèrcit
estranger i amb una Administració profrancesa que tenia la seu a Barcelona.
Durant l’ocupació francesa, la societat catalana va experimentar transformacions
importants. D’una banda, va començar a prendre força entre
alguns sectors la idea que, tot i el rebuig a la invasió, havia arribat el
moment de dotar-se d’un règim liberal. De l’altra, alguns grups socials,
entre els quals hi havia una àmplia representació de l’Església, les classes
més baixes i alguns aristòcrates, consideraven que la lluita contra els francesos
havia de defensar la tradició i el retorn de l’absolutisme antireformista.
Només una part de la burgesia industrial, com és el cas de les
Font 26. El juny de 1808 es va produir,
prop de la collada del Bruc (Anoia), una
topada entre les tropes franceses i els
resistents catalans, els quals, tot i tenir
menys efectius, van vèncer els francesos.
Fou la primera victòria popular en la
guerra del Francès. Conta la llegenda que
un minyó timbaler, amb l’eco del repic del
tambor, va crear la confusió en l’exèrcit
francès, que es va creure atacat per forces
superiors en nombre.

Font 27. Manifest dels oficials
deportats a Cartagena per la revolta
de Lacy i Milans del Bosch
No dubtem que us alegrareu de saber,
amb la certesa amb què podem
afirmar-ho, que les disposicions del
poble català excedeixen, si és possible,
fins i tot allò que el seu nom
promet. Morir o assegurar la llibertat
constitucional és el vot unànime
d’aquell milió d’habitants, i podeu
creure que no faltaran a la seva resolució.
1.44. Com veien els catalans, aquells
militars constitucionalistes?
famílies Bonaplata i Rull, i alguns casos particulars, com ara el del polític
Tomàs Puig, semblaven acceptar de bon grat la monarquia imposada
per Napoleó.
La guerra del Francès també va despertar sentiments patriòtics, en una
confusa ambivalència entre espanyolisme i catalanisme. Així, hi hagué qui
es va plantejar un cert grau d’autonomia, com per exemple els membres
de la Junta de Comerç, mentre que d’altres sectors es van decantar per posicions
que podríem definir com a regionalistes.
4.2. Absolutisme i revolució (1814-1833)
Ferran VII retornà a Espanya per Catalunya, i Figueres fou la primera
ciutat a rebre’l. Després va acudir al monestir de Poblet per retre homenatge
als reis de la Corona d’Aragó allí enterrats. Però, malgrat aquests
gestos, la derogació de la Constitució de 1812 i el retorn a l’absolutisme
no van ser acceptats per la burgesia catalana i alguns sectors populars
urbans. El 1817 els generals Luis Roberto de Lacy i Francesc Milans
del Bosch, amb el suport d’una part de la burgesia catalana, van encapçalar
un cop militar que va ser sufocat pel capità general de Catalunya, el
general Francisco Javier Castaños.
L’adveniment del Trienni Liberal va ser molt ben acollit per la
major part de la població urbana, i de manera diversa, i fins i tot hostil,
en les zones rurals. Només algunes institucions que s’havien decantat
clarament per l’absolutisme, com era el cas de l’única universitat
catalana d’aquella època, la de Cervera, o la majoria de bisbats, van
veure amb molta hostilitat la reimplantació de la Constitució de
Cadis.
Un dels primers factors que distanciaren l’Església catalana del règim
constitucional va ser la supressió de la llibertat de premsa. Encara que els
bisbes van admetre l’abolició de la Inquisició, volien el monopoli de la
censura de llibres i diaris.
Els liberals catalans es van dividir segons dues tendències: una de
radical, totalment anticlerical, i una altra de moderada, que buscava
contemporitzar amb la jerarquia eclesiàstica i mantenir el suport d’un
sector minoritari de clergues que compartien les noves idees.
Però el sector moderat ben aviat va quedar desplaçat arran de les primeres
reaccions contràries de la jerarquia eclesiàstica cap al nou règim.
Com a conseqüència d’això, la milícia nacional, tropa popular revolucionària,
va ocupar la Universitat de Cervera, que va ser traslladada a Barcelona.
El govern constitucional va prendre mesures contra l’Església i va
ordenar el tancament de convents i la secularització de part del clergat.
Es tractava de reduir i afeblir l’Església, que era considerada una institució
parasitària per a l’economia del país i que majoritàriament havia
apostat per l’absolutisme. S’inicià una desamortització de terres pertanyents
a l’Església, i el delme que els camperols havien de pagar es va
reduir a la meitat.
UNITAT 1
27

28
Amb la Restauració absolutista es va reprimir tota persona que durant
el Trienni Liberal hagués defensat idees liberals. Es van depurar molts
funcionaris i es va executar molta gent, i la repressió va ser especialment
cruel amb els clergues que havien simpatitzat amb els liberals.
4.3. Carlins i bullanguers
Durant el règim liberal (1833-1868), a Catalunya es va configurar un
règim de partits molt semblant al de la resta d’Espanya: els moderats, els
progressistes, els unionistes, els demòcrates, etc. Però el fet més singular
en el cas de Catalunya va ser la importància que van adquirir dos moviments
populars: el carlisme i els moviments obreristes.
El carlisme no va ser només una qüestió dinàstica, sinó que també va
recollir el descontentament social d’un sector de camperols que veia amb
recel els grans canvis que es produïen en la societat i en la propietat de
la terra com a conseqüència de les desamortitzacions. Estava compost
majoritàriament de camperols que manifestaven una hostilitat oberta cap
a les noves formes que adquiria el liberalisme, el qual identificaven amb
els recaptadors d’impostos, els advocats, les lleves forçoses per servir
l’exèrcit i la pèrdua de drets sobre les terres (eclesiàstiques i comunals) que
tradicionalment havien tingut com a pròpies, tot i que no ho eren estrictament
des del punt de vista jurídic. Al costat d’això, la tasca doctrinària
del clergat antiliberal els donava una justificació religiosa i moral.
No va passar el mateix, en canvi, amb els pagesos de les zones on
l’agricultura havia evolucionat cap a formes més modernes i produccions
majoritàriament adreçades al comerç.
El moviment carlí es va concentrar principalment a les zones muntanyenques
de Girona, Barcelona i Lleida, i utilitzà Andorra com a via de
sortida cap a França. La zona interior de Tarragona també va ser dominada
pels carlins durant la primera guerra (1833-1840).
Font 28. Alliberament dels presos de la
Inquisició, a Barcelona, segons un gravat
de l’època.
1.45. Què era la Inquisició? Qui la va
restablir al segle XIX?
Quan va ser abolida definitivament?
Font 29. Soldats carlins amb la boina
característica, segons un gravat
de l’època.

Font 30. La zona de control carlí
durant la segona guerra carlina.
La guerra dels Matiners, o segona guerra
carlina (1846-1849), va ser més aviat
un aixecament contra la forma que
prenia el sistema polític liberal que no
pas una revolta absolutista, ja que
els carlins i els republicans van coincidir
en el mateix bàndol.
1.46. Busca informació sobre Benet
Tristany i redacta una breu biografia d’aquest
personatge, especialment pel que
fa a la seva intervenció en la segona
guerra carlina.
Font 31.
Reúnense en sus antros como lobos
hambrientos: ocultan su carácter de
foragidos debajo de la escarapela de
carlistas; envuelven garra, la tea y el
trabuco en un trapo donde escriben
¡Viva la religión y el rey! Burlan la
vigilancia de la policía francesa […]
y derramándose por los terrenos
fronterizos como una manada de
fieras, aquí roban, allí incendian, más
allá asesinan ó cogen á las personas
acaudaladas […] se las llevan a
impenetrables cuevas […] y allí les
exigen sumas por rescate. Trabajando
todo el día, a la inclemencia o en los
malsanos recintos de una fábrica,
ganan poco, no tienen bastante para
el sostén de una familia […] mientras
hacen la guerra, comen carne, beben
vino, juegan, abusan de las mujeres,
[…] Por eso los Pirineos están
siempre llenos de esas bandas seudo
carlistas, llamadas unas veces «trabucaires»,
otras «matinés», otras «patuleyas»;
siendo constantemente lo
mismo, vagos de por vida, criminales
endurecidos que se disfrazan con el
carácter político de carlistas para
encontrar apoyo en su partido tanto
en España como en Francia.
P. ANGUERA
1.47. Resumeix la imatge dels carlins
de Catalunya que dóna l’autor d’aquesta
font.
Lleida
Balaguer
la Seu
d’Urgell
Guissona
0 50 km
Cervera
Falset Tarragona
Solsona
ANDORRA
FRANÇA
Puigcerdà
Berga
Santpedor
Calaf
Manresa
Barcelona
Vilafranca
del Penedès
Terrassa
MAR
MEDITERRÀNIA
Zones dominades pels Matiners
l’estiu de 1847
Centres de suport progressista
Atacs de Benet Tristany
Tot i que Berga fou durant molt de temps la capital d’aquest moviment,
les partides carlines armades es van moure per tot el territori i, fins
i tot, van arribar a les portes de Barcelona. Amb el temps, l’àrea d’influència
dels carlins es va reduir al Ripollès, el Berguedà, el Solsonès, el
Bages i les comarques limítrofes.
L’altre moviment popular que tingué un gran protagonisme a Catalunya
durant el segle XIX fou el de les bullangues o revoltes populars
protagonitzades pels obrers de les principals ciutats, especialment de
Barcelona.
En les nombroses revoltes i en els motins que es van produir, es barrejaven
dos tipus d’inquietuds: les socials i les polítiques. A més, el fet que
amb el sufragi censatari només poguessin votar uns quants, feia que la
població que ja tenia consciència política, com ara els petits comerciants,
els treballadors o els empleats, no es pogués manifestar sinó mitjançant
la insurrecció popular.
Una de les bullangues més importants va ser la de 1842, liderada per
grups republicans que van aconseguir el control de Barcelona. La dura
repressió del regent Espartero va incrementar les adhesions a aquest
moviment, que es van manifestar en l’anomenada Jamància (del verb caló
jamar, que vol dir ‘menjar’). Aquesta revolta, de caràcter progressista i
republicà, que tingué lloc a Barcelona el 1843, es caracteritzà per l’aixe-
Vic
Hostalric
Banyoles
Figueres
Girona
Vidreres
UNITAT 1
29

30
cament en armes de grups populars contra el govern. Els avalots s’estengueren
a altres poblacions catalanes, com ara Olot, Girona, Terrassa
i Figueres. La burgesia catalana es va desmarcar de la Jamància i va donar
suport al general Prim, enviat pel govern per sufocar la revolta. El gener
de 1844, l’exèrcit va derrotar l’última resistència dels revoltats.
Arran d’aquestes revoltes o bullangues es van configurar dos nous sectors
polítics: els republicans federalistes i els primers nuclis socialistes, els quals
al principi van actuar dins els rengles del Partit Demòcrata.
Més tard, tant en el Bienni Progressista com en el Sexenni Revolucionari,
els carrers de Barcelona també foren ocupats sovint per barricades
i manifestacions populars.
4.4. El Sexenni Revolucionari i el federalisme republicà
(1868-1874)
Durant la Revolució de 1868, es van crear Juntes Revolucionàries
per tot Catalunya. En els seus programes, la majoria de les Juntes
incorporaven els punts següents: l’elecció democràtica de Corts constituents
per redactar una nova constitució; el sufragi universal, limitat
a la població masculina; l’abolició de la pena de mort; la supressió del
reclutament per quintes*; la demolició de la Ciutadella de Barcelona
com a símbol de la repressió, i la rebaixa dels aranzels duaners i de
l’impost de consums.
El programa polític de les Juntes va ser inicialment el dels republicans
federals, que en les primeres eleccions van triomfar de manera absoluta
a Catalunya. El republicanisme català es diferenciava de l’espanyol perquè
incorporava elements prenacionalistes. A més, no es nodria només de sectors
urbans, sinó que tenia suports en zones pròpies de l’agricultura
comercial, com ara l’Empordà, el Camp de Tarragona i el Baix Ebre.
Un dels personatges més importants del republicanisme federal català
va ser Valentí Almirall, impulsor d’una de les primeres formulacions
polítiques federalistes, les Bases per a la Constitució Federal de la Nació
Espanyola i per a l’Estat de Catalunya (1868).
L’accés d’Amadeu I al tron espanyol no va provocar gaire entusiasme
a Catalunya, ja que el component republicà federal era majoritari a les
principals ciutats i a les poblacions de les comarques litorals. A més, una
part dels industrials i dels grans propietaris agrícoles desconfiaven de la
nova monarquia i preferien una eventual restauració borbònica. Si a això
hi afegim l’hostilitat que bona part de la població de la Catalunya interior
tenia envers tot el relacionat amb el liberalisme, a causa de la seva
tradicional defensa del carlisme i de la religió, comprendrem que la nova
nissaga reial no tingués suports importants al Principat.
Entre 1871 i 1872, però, es va produir un transvasament de vots del
republicanisme cap a l’abstenció. La raó cal buscar-la en el fet que una
part dels obrers industrials i de les classes populars va anar adoptant posicions
sindicalistes i obreristes, atès que desconfiava cada vegada més del
V o c a b u l a r i
Quintes. Sistema obligatori de reclutament
de soldats per a l’exèrcit, ordenat
per Carles III el 1770, que s’imposà
per primera vegada a Catalunya. El
reclutament es feia mitjançant un sorteig
en la proporció d’u per cinc, d’aquí
el nom. Aquest sistema era molt
mal vist a Catalunya, ja que no hi havia
cap mena de tradició de servei militar
obligatori.

Font 32. Manifestació a Barcelona,
l’any 1868, en favor de la república
federal, a la plaça de Catalunya
(actualment Pla de Palau), segons un
gravat publicat a Le Monde Illustré.
1.48. Com es va actuar a Catalunya
després de la invasió de les tropes absolutistes
l’any 1823?
liberalisme dels polítics republicans perquè
considerava que sempre acabaven afavorint
la burgesia.
Aquesta situació va dur a la paradoxa
següent: quan es va constituir la República
(1873), aspiració de la majoria de l’electorat
català uns anys abans, la base social i electoral
dels republicans a Catalunya ja era molt
reduïda, i l’abstenció, amb més del 70 %, era
la més alta de tot l’Estat espanyol. Els treballadors
no havien votat l’opció republicana
i, entre els sectors populars, la política i els
polítics republicans federals estaven força
desprestigiats, perquè no havien solucionat
cap aspiració, o gairebé cap, de les que s’havien
fet paleses l’any 1868.
El curt període que va durar la Primera
República va estar ple d’incidents entre el
govern i les classes populars barcelonines.
El poble va demanar armes per repel·lir els avenços de les tropes carlines,
que havien arribat a ocupar Igualada. La por del govern que es formés
una comuna proletària, com la que s’havia organitzat a París l’any
1870, va fer que rebutgés la pretensió obrera. La reacció popular va comportar
la convocatòria de vagues i l’organització d’avalots.
L’últim president de la República, Emilio Castelar, va arribar a suspendre
les llibertats, a introduir la censura de premsa i a reprimir amb duresa
les manifestacions. La resposta de les organitzacions obreres va ser convocar
una nova vaga general i aixecar barricades, tot en nom dels drets
dels treballadors i del que ells consideraven els autèntics principis democràtics.
Finalment, però, l’exèrcit va sufocar la insurrecció. Poc després, la
Restauració borbònica d’Alfons XII va anar acompanyada d’una nova
onada repressiva de les organitzacions obreres.
Font 33. Testimoni de la
repressió antiliberal a Barcelona
els anys 1828 i 1829
Moltíssima gent afusellada sense
causa ni raó, homes posats com a
diversió i encara per equivocació
a [la presó], cases de fiscals adornades
amb mobles de presoners
[…], homes rics de bona fama i
responsabilitat arrencats calumniosament
dels seus tallers. […]
[Homes] estibats com a sardines
en un vaixell i transportats a
ultramar, potser sense que se’ls
hagi [pres mai una declaració]
[…], un capità general ballant
[…] al capdavant de la tropa,
mentre els ajusticiats exhalaven el
darrer sospir […], més de disset
suïcidis […] a les horribles masmorres
i un nombre d’asfixiats
[…] en els calabossos tancats hermèticament.
UNITAT 1
31

32
A C T I V I T A T S
1.49. Durant el període 1808-1868, la burgesia catalana va formular
alguna opció política pròpia? Explica-ho.
1.50. Resumeix els principals fets polítics que van tenir lloc a Catalunya
durant la guerra del Francès.
1.51. Quins van ser els sectors catalans proabsolutistes durant la guerra
del Francès?
1.52. Quins van ser els fets més importants que van tenir lloc a Catalunya
durant el regnat de Ferran VII?
1.53. Resumeix les relacions entre el liberalisme i l’Església a Catalunya
durant el regnat de Ferran VII. Quina constant de la vida política catalana
contemporània sembla tenir el seu origen en aquesta època?
1.54. Què va caracteritzar de manera específica el carlisme a Catalunya?
Per què els camperols de l’interior del Principat van donar suport
a aquest moviment? Quines van ser les zones catalanes de predomini
carlí?
1.55. Què van ser les bullangues i per què es van produir? Busca
informació sobre la Jamància i fes-ne un petit resum.
1.56. Quina va ser la ideologia dominant dels diputats catalans elegits en
les eleccions de 1868?
1.57. Quins van ser els punts principals dels programes de les Juntes Revolucionàries
creades a Catalunya durant la Revolució de 1868?
1.58. Què diferenciava el republicanisme català del republicanisme espanyol?
1.59. Per què Amadeu de Savoia no va tenir gaire suport a Catalunya?
1.60. Per què els sectors obrers i populars van passar de votar els republicans
a abstenir-se, durant els anys 1871 i 1872?
1.61. Quina relació es va establir entre els governs republicans i les classes
obreres i populars a Catalunya?
1.62. Per què s’afirma en el text que la proclamació de la República
l’any 1873 va dur a una paradoxa? En què va consistir aquesta paradoxa?
Font 34. La Ciutadella de Barcelona
atacada per la Jamància el juny
de 1843, en un gravat de l’època.

Font 35. Joaquim Rubió i Ors
(Barcelona 1818-1899)
Escriptor i poeta, va ser catedràtic
d’història universal a la Universitat
de Barcelona, de la qual
fou també rector, i president de
l’Acadèmia de Bones Lletres.
Contribuí decididament a la restauració
dels Jocs Florals, i fou
un dels principals impulsors del
moviment de la Renaixença. Va
escriure amb el pseudònim de
«Lo Gaiter del Llobregat».
5. Els orígens del catalanisme
Catalunya, vençuda políticament l’11 de setembre de 1714, va mantenir
viu en l’ús social un dels símbols més importants de la seva identitat: la
llengua. Malgrat la prohibició de l’ús oficial, per exemple als jutjats o en
l’ensenyament, i l’escassesa i la poca qualitat de la literatura, el català va
continuar sent el vehicle normal de comunicació. De fet, al segle XIX els
catalans monolingües eren nombrosos.
El moviment de la Renaixença, juntament amb el federalisme català
i alguns aspectes del carlisme, va suposar una recuperació de l’ús literari
de la llengua catalana i va desembocar en el catalanisme polític.
5.1. La Renaixença
Es coneix amb el nom de Renaixença el moviment cultural que sorgí
a Catalunya a la dècada de 1830, caracteritzat principalment per la
voluntat de recuperació literària de la llengua catalana. L’inici d’aquest
moviment se sol datar el 1833, amb la publicació de la coneguda oda
«La Pàtria», de Bonaventura Carles Aribau, a El Vapor. Tanmateix, uns
quants anys abans, Josep Pau Ballot ja havia publicat la Gramàtica
i apologia de la llengua catalana (1815), cosa que evidenciava el mateix
interès per la recuperació lingüística.
Però la persona decisiva en la recuperació de la llengua catalana va ser
Joaquim Rubió i Ors, que amb el pseudònim de «Lo Gaiter del Llobregat»
va publicar uns poemes al Diario de Barcelona que més tard, el
1841, va aplegar en un recull. El pròleg d’aquest recull va constituir un
autèntic manifest de la Renaixença.
Les crides de Josep Pau Ballot i Joaquim Rubió i Ors van tenir el seu
efecte entre els literats, però també entre els intel·lectuals, els historiadors,
els poetes, els juristes i els folkloristes vinculats a les elits socials de
la burgesia. Així, l’any 1859 es van restaurar els Jocs Florals, concurs de
poesia que, a banda del discutible valor poètic, va dinamitzar i prestigiar
l’ús del català com a llengua pròpia i símbol de la pàtria, principal senyal
d’identitat del país i de la seva història.
Diverses institucions, com ara la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia
de Bones Lletres i l’Ateneu Barcelonès, que va ser fundat l’any
1872, a més d’altres entitats d’arreu de Catalunya que van seguir les pautes
esmentades anteriorment, van acollir el moviment i el van impulsar.
Concretament, la Universitat de Barcelona va contribuir a l’expansió de
la Renaixença amb l’estudi i la divulgació de la història i la literatura medievals,
sota l’impuls de personalitats com ara Joaquim Rubió i Ors i
Manuel Milà i Fontanals, i també del dret tradicional català, considerat
l’ànima i la base de la personalitat política de Catalunya, amb la participació
de juristes de prestigi, com ara Ramon Martí d’Eixalà i Manuel
Duran i Bas.
UNITAT 1
33

34
Paral·lelament a la Renaixença –de valors literaris cultes–, el corrent
popular de la literatura va experimentar un gran impuls. La figura més
significativa d’aquest corrent fou l’escriptor Frederic Soler, més conegut
pel pseudònim de «Serafí Pitarra», que va gaudir d’una gran popularitat.
Les seves obres, com ara La botifarra de la llibertat (contra la
guerra d’Àfrica) o L’esquella de la torratxa (contra el caciquisme), no
defugien la crítica política i social.
Frederic Soler, Pitarra, pertanyia al grup d’intel·lectuals que s’oposava
als literats de la Renaixença i que reivindicava l’ús «del català que ara
es parla», ja que trobava arcaïtzant i poc viva la llengua utilitzada en els
Jocs Florals. Però, malgrat la polèmica, aquest enfrontament fou la
manifestació d’una mateixa realitat i intenció: la revitalització de la llengua.
Els literats de la Renaixença tenien també la seva part de raó, ja
que el català que es parlava aleshores era ple de castellanismes i de
corrupcions.
Font 37. Reivindicació de
la llengua catalana (1815)
Esta llengua que he procurat hermosejar
amb los propis vestits i poliment
amb què l’adornaren nostres
avis, desitja aparèixer al públic
també ataviada amb noves veus,
asseo i majestad, igualment que ses
germanes, filles de la llatina. A
vosaltres toca, amats compatricis,
Font 38. El manifest de
la Renaixença (1841)
L’ardenta afició que té i ha tingut
sempre a les coses de sa
pàtria; el gust que li cabria de
què sos compatricis coneguessin
més a fondo nostre antic, melodiós
i abundant idioma, que
desgraciadament es perd de dia
en dia […]; i en fi el desig de
despertar en els demés eix sentiment
noble i digne d’alabança,
són les úniques causes que han
mogut a l’autor d’estes poesies a
dar-les a la llum pública. […]
savis i literats: a vosaltres toca polirla
i elevar-la a sa major perfecció.
Si los savis, que tenen caudal d’eloqüència
la cultivassen, i valent-se de
ses lletres i erudició la polissen i llimassen
[…], no dubto que tornaria
de morta a viva, i que igualaria i
sobrepujaria a moltes altres que han
tingut molta estimació en lo món.
JOSEP PAU BALLOT
Catalunya pot aspirar encara a
la independència, no a la política,
puix pesa molt poc en comparació
de les demés nacions, les quals
poden posar en el plat de la balança
[…] exèrcits de molts mils
homes […]; però sí a la literària
[…]. Catalunya fou per espai de
dos segles la mestra en lletres dels
demés pobles; per què, puix, no
pot deixar de fer l’humillant paper
de deixeble o imitadora, creant-se
una literatura pròpia i a part de
la castellana? Per què no pot restablir
sos jocs florals […]?
JOAQUIM RUBIÓ I ORS
Font 36. Frederic Soler i Hubert
(Barcelona 1839 - 1895)
Dramaturg i poeta, va mantenir
posicions polítiques catalanistes.
Amb el pseudònim de «Serafí
Pitarra» cultivà el teatre popular,
sobretot el gènere de la paròdia i
els drames romàntics. Tot i la
seva adscripció a la tendència
literària que reivindicava l’ús del
«català que ara es parla», va
participar amb èxit en els Jocs
Florals.
1.63. Quines són les intencions i el
diagnòstic que comparteixen els textos
de les fonts 37 i 38?
Quin era el propòsit de Joaquim Rubió
i Ors en publicar les seves poesies?
Amb quins conceptes identifica Rubió
i Ors Catalunya?
Per què es pot argumentar, a partir del
segon text, que una de les arrels del nacionalisme
català contemporani es troba
en la Renaixença?

Font 39. Carta de Joan Mañé i
Flaquer publicada el 1855 al diari
francès Le Messager du Midi
Espanya és una federació de pobles,
de nacionalitats, de races diferents,
amb tradicions diferents, costums diferents,
idiomes diferents […]. Establir
la unitat d’Espanya és introduir
la uniformitat i la igualtat de la misèria,
de la ignorància i del rebaixament
moral. […] La guerra contra
Napoleó va fer resplendir la veritat.
[…] Lliure de la centralització, Espanya
va recuperar la seva energia
natural i les altres virtuts que l’havien
caracteritzada.
1.64. Busca informació sobre el pensament
de Mañé i Flaquer.
A què s’oposa, segons aquest text? Quina
visió té de la naturalesa d’Espanya?
Què creus que propugna?
En l’explicació de la formació i de l’èxit de la Renaixença conflueixen
diversos factors.
En primer lloc, l’expressió cultural d’una evolució social catalana diferenciada
de la de la resta d’Espanya: una societat que s’anava industrialitzant
amb una burgesia forta, poc vinculada inicialment al poder de
l’Estat, però que amb el temps va aconseguir el lideratge social.
En segon lloc, una reacció contra el fort centralisme cultural i polític
amb què es construïa el nou Estat liberal. Fins i tot sectors moderats,
com ara el representat pel periodista Joan Mañé i Flaquer, criticaven les
intencions homogeneïtzadores de l’Estat.
I, finalment, la influència del romanticisme europeu, que valorava
exageradament el passat medieval dels pobles. Els romàntics sublimaven
aquest període enfront de l’etapa històrica següent, l’Antic Règim, al
qual el liberalisme acabava de posar fi. Els impulsors de la Renaixença
van trobar que l’Edat Mitjana a Catalunya havia estat un període diferent
que a la resta de la Península, ja que durant aquella època Catalunya
havia tingut un estat propi i, d’alguna manera, havia viscut una
gran esplendor. Aquest fet els servia de punt de partida per definir
una identitat diferenciada de la de la resta d’Espanya. La individualitat
catalana, doncs, es trobava en la història. L’obra en castellà de Pròsper
de Bofarull Los condes de Barcelona vindicados (1836) s’inscriu en
aquesta concepció.
1.65. Què vol dir que al segle XIX hi havia força catalans que eren
monolingües?
1.66. Quines són les tres arrels del catalanisme polític esmentades al
llarg del text?
1.67. Què fou la Renaixença?
A C T I V I T A T S
1.68. Amb quins fets i en quins anys es pot datar l’inici de la Renaixença?
1.69. Qui o què es va fer ressò de les crides de Josep Pau Ballot i de
Joaquim Rubió i Ors?
1.70. Paral·lelament a la Renaixença, quin altre element va experimentar
un gran impuls pel que fa a la difusió i l’ús de la llengua catalana?
1.71. Quins factors són els que expliquen la formació i l’èxit de la
Renaixença?
UNITAT 1
35

36
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
L’emancipació de l’Amèrica Llatina
A la fi del segle XVIII, el continent americà estava en
mans de les potències europees (Espanya, Portugal,
Regne Unit i França). Les colònies angleses van ser les
primeres a emancipar-se de la metròpoli i constituïren
els Estats Units d’Amèrica. Al primer terç del segle XIX,
la major part de l’immens territori pertanyent a la Corona
espanyola es va independitzar i es dividí en un
gran nombre d’estats, al contrari del que va succeir als
Estats Units o en les colònies portugueses (Brasil).
Els líders de les independències llatinoamericanes
van ser criolls (descendents blancs dels colonitzadors
espanyols que ocupaven bona posició social i econòmica
en els virregnats americans). Estaven influïts per
les idees de la Revolució Francesa i havien viscut amb
admiració la independència dels colons del nord de la
metròpoli britànica. El buit de poder en les colònies
durant la guerra de la Independència i la debilitat de
la monarquia restaurada el 1814, va permetre que,
entre 1816 i 1825, la major part dels territoris americans
de la Corona espanyola arribessin a la independència
derrotant les tropes espanyoles en tots els
fronts.
Font A. Mapa dels virregnats poc abans de la
independència.
Simón Bolívar
Font B. Simón Bolívar, anomenat a l’Amèrica hispana «el
Llibertador» (Caracas, 1783 - Cartagena d’Índies, 1830).
Bolívar va néixer a Caracas. Basc d’origen, pertanyia a
una de les famílies criolles més influents d’aquesta ciutat.
En quedar orfe, el seu oncle l’envià a Madrid a estudiar.
Es va casar amb una madrilenya, i iniciada la guerra
de la Independència contra les tropes franceses, va tor-
Califòrnia
Nou Mèxic
GUATEMALA (1821)
HONDURES (1821)
EL SALVADOR (1821)
NICARAGUA (1821)
COSTA RICA (1821)
PANAMÀ (1903)
OCEÀ
PACÍFIC
Texas
MÈXIC
(1821)
ESTATS
UNITS
Colònies espanyoles
Altres colònies europees
Territoris incorporats
posteriorment als Estats Units
(1816) Data de la indepèndencia
Bahames
(RU)
Cuba
Hondures
Britànica Jamaica
Costa de los
Mosquitos (RU)
COLÒMBIA
(1819)
EQUADOR
(1822)
PERÚ
(1821)
XILE
(1818)
HAITÍ (1804)
Puerto
Rico
VENEÇUELA
(1811)
BOLÍVIA
(1825)
Illes
Malvines
(RU)
OCEÀ
ATLÀNTIC
REP. DOMINICANA
(1844)
Guaiana Britànica
Guaiana Neerlandesa
Guaiana Francesa
BRASIL
(1822)
PARAGUAI
(1811)
URUGUAI
(1821)
ARGENTINA
(1816)
Font C. Mapa de l’Amèrica Llatina després
de la independència de la major part del territori.
0 2000 km

nar a Caracas com a defensor dels drets de Ferran VII,
que havia abdicat el tron a instàncies de Napoleó.
Aviat es va unir als grups independentistes que ja estaven
formats, i organitzà una revolta el 1810. El 1812 va
publicar, amb altres prohoms de les ciutats del Virregnat
de Nova Granada l’anomenat Manifest de Cartagena, en
el qual es proclamava la independència d’aquests territoris.
Malgrat no tenir formació militar, va ser nomenat
coronel de les tropes insurgents i va iniciar una brillant
campanya que comportà la derrota de les tropes fidels a
la monarquia espanyola en diversos camps de batalla. El
1813, després d’entrar victoriós a Caracas, va ser proclamat
capità general dels exèrcits de Veneçuela.
Entrà en conflicte amb altres capdavanters independentistes
i, després de dimitir dels seus càrrecs,
embarcà el 1815 cap a l’illa de Jamaica. Durant la seva
estada a l’illa redactà la «Carta de Jamaica», considerada
profètica pel que fa al futur polític dels països llatinoamericans.
Exiliats veneçolans residents a Haití el
van tornar a proclamar capità general i amb un petit
exèrcit va desembarcar al continent. Inicià aleshores una
llarga campanya victoriosa contra les tropes realistes i
contra els seus rivals que havien propiciat el seu curt
exili al Carib. Se li anaren sumant efectius i recuperà la
Font D. Proclames independentistes a Veneçuela
La monarquía se ha disuelto y España está perdida. ¿No estamos
nosotros en la situación de hijos que alcanzan la mayoría de edad
a la muerte del padre de familia? Cada uno de ellos pasa a disfrutar
de sus derechos individuales, crea un nuevo hogar y se
gobierna a sí mismo.
E. TORRES, dirigent del moviment revolucionari
de Nova Granada, 1810
En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros los representantes de
las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona,
Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Venezuela
en el continente meridional, y considerando la plena y absoluta
posesión de nuestros derechos, que recobramos justa y legítimamente
desde el 19 de abril de 1810 en consecuencia de la jornada
de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista
y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consentimiento:
queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo
privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden
político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las
razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el
libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía [ … ].
Declaració d’independència de Veneçuela
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
confiança de les elits criolles de les actuals Veneçuela
i Colòmbia.
El 1819, després de conquerir tot el nord de Sudamèrica,
es va celebrar el Congrés de Veneçuela, en el
qual exposà l’ideal liberal del seu ideari polític, en què
rebutjava l’esclavitud i defensava la democràcia. Proclamat
president de Veneçuela, va reprendre la conquesta
de tot Nova Granada, que comportà la derrota de les
tropes espanyoles a Boyacá (1819). Va proclamar la
República de Colòmbia que incloïa gran part dels territoris
actuals de Veneçuela, Colòmbia i Perú. A Guayaquil
(a l’actual Equador) va pactar amb San Martín el
repartiment de l’Amèrica del Sud.
Bolívar va morir a Cartagena d’Índies, l’any 1830,
apartat de tota activitat política.
José de San Martín
Font E. José de San Martín (Yapeyú, Argentina, 1778 -
Boulogne-sur-Mer, França, 1850).
San Martín és considerat el llibertador d’Argentina,
Xile i Perú. Va néixer al nord de l’actual Argentina, en
una família de funcionaris espanyols destinats al Virregnat
de la Plata. Quan tenia pocs anys va venir a Espanya
amb els seus pares. A Madrid va rebre una formació
humanística, i als onze anys s’inicià en la carrera militar.
Va tenir una brillant carrera en diverses guerres que
mantenia la Corona espanyola i, el 1808, va ser ascendit
a tinent coronel per la seva heroica actuació contra
els francesos a la batalla de Ballin.
UNITAT
1
37

38
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
Per mitjà de les tropes angleses que combatien a la
Península contra l’exèrcit napoleònic, va entrar en contacte
amb lògies masòniques que conspiraven des de
Londres per iniciar la independència de les colònies
americanes. Renuncià als seus graus militars a l’exèrcit
i tornà a Buenos Aires. Allí, davant el buit de poder que
s’havia produït per la guerra de la Independència, inicià
la creació d’un exèrcit sota la protecció dels principals
pròcers argentins que ja havien proclamat la seva
separació de la Corona espanyola. Juntament amb el
general Belgrano, va derrotar els realistes al costat del
riu Paraná i fou nomenat cap de l’exèrcit del nord.
En aquest moment inicià la seva impressionant gesta
militar: creuà la serralada dels Andes i derrotà les tropes
Font F. L’entrevista de Guayaquil
A l’estiu de 1822 els dos grans llibertadors d’Amèrica del Sud, Simón
Bolívar i José de San Martín, s’entrevisten a Guayaquil, ciutat portuària
de l’actual República de l’Equador. San Martín havia realitzat
una prodigiosa gesta en creuar els Andes i conquerir Xile i Perú. Però
era necessari posar-se d’acord amb Bolívar per completar la lluita
d’independència de tot el territori americà. Bolívar va rebre amb
gran ostentació i pompa l’ascètic San Martín, que ho va viure com
una provocació. Ambdós líders es professaven una mútua antipatia.
Es van reunir en privat dues vegades, però no van arribar a cap
acord. San Martín, convençut de la incompatibilitat amb el seu
interlocutor i ja cansat de la llarga guerra, va decidir abandonar la
lluita i es va exiliar a Europa. Bolívar i el seu lloctinent, el general
Sucre, van completar ells sols la guerra anticolonial.
realistes a Maipú (1818), cosa que comportà la independència
de Xile. Més tard va prendre Lima i va posar fi a
les últimes resistències de les tropes de la Corona espanyola.
De retorn a Buenos Aires va ser acusat de traïdor
i es va veure embolicat en les lluites pel poder dels primers
governants independents d’Argentina. Poc temps
després, renuncià als seus càrrecs i marxà amb la seva
filla a Europa. Va morir a França el 1850.
Els insurgents mexicans
La independència del Virregnat de Nova Espanya, que
comprenia Centreamèrica, l’actual Mèxic i gran part
dels actuals Estats Units, la van protagonitzar una sèrie
de personatges criolls que són considerats, actualment,
els pares de la pàtria mexicana. El 1810, Manuel Hidalgo,
capellà il·lustrat de la ciutat mexicana de Querétaro
protagonitzà un primer alçament independentista que
va derivar en un alçament camperol en contra dels propietaris
criolls. Les elits blanques de les ciutats mexicanes
van formar un exèrcit i van posar fi a la revolta que,
inicialment, havien saludat amb simpatia.
El segon capdavanter insurgent va ser José María
Morelos. Va néixer a Valladolid (avui Morelia, en el seu
honor), i va estudiar al seminari, on es va ordenar sacerdot
el 1795. Participà amb Hidalgo en la revolta de
1810 i fou nomenat cap militar de les tropes del sud de
Mèxic, encarregat de prendre ciutats
importants. Des de 1811, i fins a l’inici
del seu declivi militar el 1814,
Morelos, ajudat de molts lloctinents,
va arribar a conquerir la major part
del sud del país i part del centre. Es
va convertir en el principal enemic de
l’exèrcit realista. Va ser finalment
derrotat el 1814. Morelos havia proclamat,
al Congrés de Chilpancingo,
la Constitució i la independència
mexicana.
Font G. Pròcers de la independència
mexicana en el mural de David Alfaro
Siqueiros La revolució mexicana,
del Museo Nacional de Antropología
e Historia, a Mèxic.

Des de 1815, fins a 1820, la resistència antiespanyola
es va convertir en una guerra d’escamots i els independentistes
es van dividir en nombroses faccions.
Finalment, Agustín de Itúrbide, fill de navarresos i bascos,
que havia combatut en l’exèrcit realista a l’inici de
les revoltes, va pactar aliances amb gairebé totes les faccions
(incloent-hi el govern del virrei) i es va proclamar
la independència el 27 de setembre de 1821. Després
de diverses disputes internes entre els llibertadors, les
tropes exigiren al nou congrés mexicà que nomenés
Itúrbide emperador, amb el nom d’Agustí I. Aquest
imperi tan sols va durar uns mesos i Itúrbide va ser afusellat
pels mateixos independentistes el 1824. Mèxic va
passar a ser una república federal i Centreamèrica es
desmembrà d’aquesta i passà a constituir-se en una sèrie
de petits estats. Espanya no en va reconèixer formalment
la independència fins al desembre de 1836 i de
fet va intentar reconquerir Mèxic, sense èxit.
La independència del Brasil
Brasil va ser un cas particular: la família reial portuguesa
residia a la colònia des que, el 1807, va sortir de Portugal
amb la cort, el tresor i fins i tot amb la biblioteca,
fugint de les tropes de Napoleó. El rei Joan VI no
va tornar a Portugal després de la derrota dels invasors
francesos el 1815, sinó que va elevar Brasil a la condició
de regne, en peu d’igualtat amb Portugal. Don Joan
va tornar a Lisboa el 1821 i, un any més tard, el seu fill
Pere I, que havia restat a Brasil com a regent, es va coro-
Font H. Esclaus negres en el Brasil colonial.
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
Font I. Mapa de la independència del Brasil.
nar a Rio de Janeiro emperador del Brasil, separant-se
definitivament de la metròpoli. L’Imperi brasiler va
durar fins a 1889, any en què Pere II va haver d’abdicar
i exiliar-se.
El final de la utopia d’una confederació
americana
La definició de les noves nacions era inicialment incerta.
Bolívar pensava en una Gran Colòmbia que reunís
les actuals Veneçuela, Colòmbia, Bolívia i part del
Perú, i, per a una segona fase, pensava en una federació
d’estats americans hispànics, similar a la que estaven
construint els Estats Units amb la seva expansió
cap a l’oest.
En els anys posteriors va fracassar la utopia bolivariana
d’una Amèrica Llatina federada en un sistema de
nacions amigues. Els nous països van seguir trajectòries
molt distintes. També van fracassar les esperances d’alguns
sectors de crear societats lliures, dotades de sistemes
polítics liberals avançats. Els criolls van concentrar
el poder econòmic i el poder polític, no es van complir
les promeses fetes als indígenes que havien lluitat per la
independència ni es va concedir, per regla general, la llibertat
als esclaus negres. Per això, Bolívar escrivia, el
1830, al Congrés colombià: «La independència és l’únic
bé que hem adquirit, a costa dels altres».
UNITAT
1
39

40
ACTIVITATS FINALS
Font A. Arenga de Rafael Riego a les tropes a
Las Cabezas de San Juan (1 de gener de 1820)
El sagrat foc patri que anima el meu pit és gran; puc
assegurar-los [als soldats que el seguien] que, si treure’s
del damunt el vergonyós jou que sofrim consistís
en [el meu sacrifici personal], jo sofriria tots els turments
[…], si això fos suficient per assolir la llibertat
de la meva pàtria. […] A nosaltres ens toca tornar
a la nació els seus antics drets, i només amb
aquest objecte hem d’utilitzar la força que tenim a
l’abast de la mà. D’altra manera, no mereixeríem el
títol d’homes lliures, perquè hauríem deixat de ser
virtuosos. Quan la nació, ja lliure, pugui reunir-se
en les seves Corts Generals, aleshores es pronunciarà,
com a sobirana que és, sobre si Ferran mereix ser
perdonat i asseure’s al tron constitucional que aixecarem.
Font B. Discurs de Rafael Riego als soldats
dies després de l’aixecament de 1820
Soldats, el meu amor per vosaltres és gran. És per
això que no podria consentir, com a cap vostre, que
se us allunyés de la vostra pàtria, en uns vaixells
podrits, per portar-vos a fer una guerra injusta al
Nou Món. […] Si cal [heu de lluitar i sacrificar les
vostres vides] per trencar les cadenes que ens tenen
oprimits des de l’any 1814. Un rei absolut, al seu
rampell i caprici, imposa [a les vostres famílies] contribucions
[…] que no poden suportar: les vexa i les
oprimeix. […] A vosaltres us arrabassen de [les vostres
cases] perquè en climes llunyans i oposats mantingueu
una guerra inútil, que podria fàcilment
acabar-se si es reintegressin a la nació espanyola els
seus drets. Amb la Constitució, sí, la Constitució,
n’hi ha prou per apaivagar els nostres germans d’Amèrica.
Llegeix les fonts A i B i resol les activitats que trobaràs
a continuació:
1.72. Què va passar el 1820?
1.73. Per què diu Riego que des de l’any 1814 se’ls
té oprimits?
1.74. Quines idees defensa en la primera arenga? I
en la segona?
1.75. Per què Riego critica Ferran VII?
1.76. Qui ha de decidir els destins de la nació,
segons la primera arenga?
1.77. Què fa que Riego pensi que si es reinstaura la
Constitució de 1812 es posarà fi a la insurrecció de les
colònies americanes?
1.78. Què va acabar passant amb les colònies americanes
en aquella època?
1.79. Quins principis recull la Constitució de 1812?
Per què és contrària a l’absolutisme?
1.80. Elabora un fris cronològic que vagi de 1808
fins a la mort de Ferran VII. Representa-hi els fets
polítics més importants, tenint com a eix el Trienni
Liberal, que s’inicià amb el pronunciament de Riego.
A continuació, comenta el fris cronològic a partir
d’aquestes pautes:
a) Significació de la data que encapçala el fris que has
elaborat.
b) Significació de la data amb què s’acaba el fris elaborat
i caracterització general del període representat.
c) Enumeració, en línies generals, de les característiques
(continuïtats i canvis) dels fets que s’hi han
representat.

Font C. Manifest de Manzanares redactat per
Antonio Cánovas del Castillo i imposat pel
general O’Donnell (7 de juliol de 1854)
Espanyols:
L’acollida entusiasta que va trobant en els nostres
pobles l’exèrcit liberal […], l’aplaudiment amb què
a tot arreu ha estat rebuda la notícia del nostre aixecament
patriòtic, asseguren des d’ara el triomf de la
llibertat i de les lleis que hem de defensar.
D’aquí a pocs dies […] la nació gaudirà dels beneficis
del règim representatiu, pel qual ha vessat fins
ara tanta sang inútil i ha suportat tants sacrificis.
[…] Nosaltres volem la conservació del tron, però sense
camarilla que el deshonri; volem que la pràctica
rigorosa de les lleis fonamentals les millori, sobretot
l’electoral i la d’impremta; volem la rebaixa dels
impostos, fundada en una economia estricta; […]
volem arrencar els pobles de la centralització que els
devora, i donar-los la independència local necessària
perquè conservin i augmentin els seus interessos propis;
i, com a garantia de tot això, volem plantejar-nos la
milícia nacional a partir de bases sòlides.
Aquestes són les nostres intencions, que expressem
francament, sense imposar-les a la nació. […] La
nació mateixa […] fixarà les bases definitives de la
regeneració liberal a la qual aspira. Nosaltres tenim
consagrades a la voluntat general les nostres espases,
i no les embeinarem fins que [aquesta voluntat] no
s’acompleixi.
Llegeix la font C i respon les preguntes que hi ha a continuació:
1.81. Què va passar el 1854? A partir d’aquesta data,
quin període acabà i quin altre començà?
ACTIVITATS FINALS
1.82. Què vol dir Cánovas del Castillo amb la frase
«Nosaltres volem la conservació del tron, però sense
camarilla que el deshonri»?
1.83. Per què parla Cánovas del Castillo de la regeneració
liberal?
1.84. Quines mesures proposa Cánovas per tirar
endavant la regeneració liberal?
1.85. Qui ha de decidir el futur que inicia l’aixecament
militar del general O’Donnell, segons aquest
text?
1.86. Quan es va produir un altre aixecament en defensa
d’una nova regeneració liberal? Què va passar,
en aquesta ocasió?
Ara respon aquestes altres preguntes referides a totes
tres fonts:
1.87. En l’Antic Règim, pàtria i nació s’utilitzaven
per designar el lloc de naixement d’una persona.
Quin sentit donen a aquests termes Rafael Riego i
Antonio Cánovas?
1.88. Quina idea comuna defensen els pronunciaments
de 1820 i de 1854?
1.89. Quines diferències hi ha entre els moments
històrics en què es va produir cada un dels pronunciaments
que es reflecteixen en els textos?
1.90. Quina interpretació consideres que pot tenir
el fet que a l’Espanya del segle XIX les èpoques en
les quals el predomini del liberalisme va ser més
gran vinguessin de la mà de pronunciaments militars?
UNITAT
1
41

42
ACTIVITATS D’AVALUACIÓ
Activitat 1
Llegeix el text de la font següent i respon les qüestions que trobaràs més
avall:
Font 1. Manifest dels perses
Señor: era costumbre en los antiguos persas pasar cinco
días en anarquía después del fallecimiento de su rey, a
fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras
desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor.
Quisiéramos grabar en el corazón de todos, como lo
está en el nuestro, el convencimiento de que la democracia
se funda en la inestabilidad y en la inconstancia;
y de su misma formación saca los peligros de su fin
[...]. O en estos gobiernos ha de haber nobles o puro
pueblo: excluir la nobleza destruye el orden jerárquico,
deja sin esplendor la sociedad. [...]
La nobleza siempre aspira a distinciones; el pueblo
siempre intenta igualdades: este vive receloso de que
aquélla llegue a dominar [...]
En fin, Señor, esta Constitución, firmada el 18 del
propio marzo [...] dice: Que la Nación española es
libre e independiente y no es ni puede ser patrimonio
de nadie, ninguna familia o persona. Y en el artículo
14 expresa que el gobierno de la nación española
és una monarquía hereditaria: artículos inconciliables.
La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye
el pueblo con harta equivocación) es una obra de la
Qüestions
Identifica les idees principals d’aquest text i situa aquesta font en el
seu context històric.
El contingut ideològic d’aquesta font, pertany al pensament liberal
o a l’absolutista? Argumenta la resposta fent referència a frases del text.
Exposa breument l’evolució política general d’Espanya entre l’inici de
la guerra del Francès (1808) i la mort de Ferran VII (1833).
razón y de la inteligencia; está subordinada a la ley
divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del
Estado; fue establecida por el derecho de conquista o
por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que
eligieron a sus reyes. [...] Los que declaman contra el
gobierno monárquico confunden el poder absoluto con
el arbitrario [...]. En un gobierno absoluto las personas
son libres, la propiedad de los bienes es tan legítima e
inviolable que subsiste aun contra el mismo soberano
[...].
Los más sabios políticos han preferido esta monarquía
absoluta a todo otro gobierno. El hombre en
aquélla no es menos libre que en una república. [...]
Es arriesgado que todo dependa de uno solo, [pero es
peor] que todo dependa de muchos que no se [ponen de
acuerdo] por tener cada uno sus ideas, su gusto, sus
miras y sus intereses particulares. [...]
La divina providencia nos ha confiado la representación
de España para salvar su religión, su Rey, su integridad
[...], [en estos tiempos de ideas equivocadas]
dividida la opinión de los vasallos, alucinados los
incautos, reunidos los perversos, [...], principiada y sostenida
la independencia de las Américas, [...].
Manifest a Ferran VII, firmat per 69 diputats,
conegut popularment com a «Manifest dels Perses»
(12 d’abril de 1814)

Activitat 2
Observa aquesta caricatura i respon les qüestions que tens més avall:
Qüestions
De què t’informa aquesta font? Situa-la en el seu context històric.
D’on estan agafades les tres paraules que figuren al triangle de l’encapçalament?
Quin significat poden tenir l’esquadra, la plomada i els
elements del dibuix: globus, eines, un pal amb fils telegràfics, una xemeneia,
etc.? Es tracta d’un missatge progressista o conservador? Argumenta
les respostes.
Exposa breument l’evolució política del Sexenni Revolucionari.
Font 2. Portada del setmanari
La Campana de Gràcia
de l’11 de maig de 1873.
ACTIVITATS D’AVALUACIÓ
UNITAT
1
43