La revolució liberal (1808-1874) - Cga.es

V o c a b u l a r i
Unió Liberal. Partit de caràcter centrista,
creat arran d’una escissió del Partit
Moderat el setembre de 1854. Liderat
pel general O’Donnell, va aglutinar
els sectors més liberals dels
moderats i la facció més conservadora
dels progressistes.
Jesuïtes. Membres de la Companyia de
Jesús, orde religiós fundat el 1540 per
Ignasi de Loiola. A més dels vots tradicionals
–pobresa, castedat i obediència–,
els jesuïtes en professen un
quart: l’obediència al papa. Va ser l’orde
més nombrós, culte i influent del
segle XIX i de bona part del segle XX.
Béns comunals. Conjunt de terres, aigües,
boscos, prats, etc., propietat de
tota la població d’un nucli municipal,
que només pot ser aprofitat per la comunitat
veïnal del municipi on estan situats
aquests béns.
Font 15. Espartero va expulsar els
jesuïtes i va promoure una segona
desamortització.
2.4. El Bienni Progressista (1854-1856)
L’instigador del pronunciament militar de 1854, conegut amb el nom de
la Vicalvarada perquè va tenir lloc a les casernes de Vicálvaro, prop del
Madrid d’aleshores, va ser un altre general, Leopoldo O’Donnell, líder
del partit d’Unió Liberal*. En aquest aixecament hi van participar amplis
sectors liberals i populars de ciutats com ara Barcelona, Saragossa
i Madrid. El moviment no pretenia destronar la reina Isabel II, enemiga
declarada del constitucionalisme, sinó forçar-la a admetre les reformes
democràtiques interrompudes l’any 1844. Arran d’aquest cop d’estat, es
va iniciar un període de dos anys conegut com a Bienni Progressista.
Isabel II va demanar al general Espartero que formés govern, però
aquest va tornar a posar en pràctica les mesures radicals que havien
caracteritzat l’anterior etapa de la regència d’aquest general. Per exemple,
es van expulsar els jesuïtes* d’Espanya, sota l’acusació de conspirar amb
els antiliberals, i es van prohibir les processons i les manifestacions externes
del culte catòlic.
Una altra mesura important del govern d’Espartero va ser l’aplicació
d’una segona desamortització (1855), que va comportar l’embargament
dels béns comunals* dels municipis. Les conseqüències d’aquesta mesura
van ser, d’una banda, beneficioses, perquè es van posar en conreu terres
abans improductives. Però, d’altra banda, va empitjorar les condicions de
vida dels jornalers i els agricultors amb poques terres, que tenien aquests
terrenys com a complement de subministrament silvestre per a la seva
economia (pastures, fruits, llenya, etc.). De l’any 1855 és també la llei de
ferrocarrils, a partir de la qual es va planificar la xarxa ferroviària que tanta
importància va tenir en el desenvolupament del capitalisme espanyol.
El Bienni Progressista coincidí amb un moment dolç de l’economia
espanyola, caracteritzat per les exportacions de productes agrícoles i
industrials de tota mena. La raó d’aquesta bonança econòmica fou la
guerra de Crimea (1853-1856), en què Turquia, França i la Gran Bretanya
van lluitar contra l’Imperi rus.
2.5. La segona dècada liberal conservadora (1856-1868)
El Bienni Progressista va acabar a causa de la reacció dels liberals moderats
i de les pressions dels sectors eclesiàstics i de la Corona. El moderat Narváez
va ser situat de nou al capdavant del govern, i es va iniciar un llarg
període caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents,
els militars conservadors i l’Església.
Durant aquests anys es van anar succeint els governs dels generals Narváez
i O’Donnell, aquest darrer amb unes posicions més moderades respecte
de les que havia mantingut el 1854. A partir d’aquell moment, els
progressistes quedaren marginats del govern. A més, des de 1849 va guanyar
influència la tendència esquerrana dels progressistes, que va rebre el
nom de demòcrata.
UNITAT 1
19