La revolució liberal (1808-1874) - Cga.es

V o c a b u l a r i
Delmes. Tribut en espècie d’aproximadament
el 10 % que els camperols
havien de satisfer a l’Església
per garantir el culte, la subsistència dels
sacerdots i la caritat als pobres.
Desamortització. Procés que durant el
segle XIX consistí en l’embargament,
per part de l’Estat, dels béns que fins
aleshores havien estat en poder de l’Església
i dels municipis, i en la seva
venda posterior en pública subhasta a
fi d’obtenir recursos per a la Hisenda
Pública.
Lliurecanvista. Partidari del lliurecanvisme,
doctrina econòmica que atacava
l’existència d’aranzels (impostos de
duanes per als béns importats) per tal
de facilitar la lliure circulació de
mercaderies i afavorir així la lliure
competència.
2. El règim liberal: progressistes
i moderats (1833-1868)
Ferran VII tenia una filla, Isabel, que havia nascut el 1830. Però, atès
que segons la llei espanyola les dones no podien accedir al tron, el successor
de la Corona havia de ser el germà petit del rei, Carles M. Isidre.
Amb tot, Ferran VII canvià la llei poc abans de morir i nomenà
la seva filla hereva del tron. A la mort del rei (1833), la vídua, Maria
Cristina, es va encarregar de la regència fins que Isabel II no va ser
major d’edat. Els partidaris de Carles M. Isidre, sorgits dels sectors absolutistes
més intransigents, no van acceptar el testament de Ferran VII
i es van aixecar en armes contra la regent, la qual va haver de buscar
el suport dels liberals. D’aquest fet arrenca la llarga guerra civil entre
els carlins i els isabelins o liberals que va ensangonar el segle XIX fins
al 1876.
2.1. Els liberals al poder: les dues regències (1833-1843)
Els liberals es dividien en dos partits: els moderats i els progressistes.
Els tres primers anys de la regència van servir perquè els liberals moderats
s’anessin consolidant en la política. El primer instrument legal va ser
una carta preconstitucional, anomenada Estatut Reial (1834), que suposà
l’inici d’un procés d’implantació de les llibertats polítiques. Però, de
fet, l’autèntic poder continuava en mans de la regent.
Poc després, l’any 1837, sota l’impuls dels progressistes, es redactà
una Constitució basada en la de 1812, però amb alguns canvis que la
feien més moderada. En aquest marc constitucional es van establir lleis
revolucionàries, com ara la supressió de l’obligació de pagar delmes*
a l’Església, l’eliminació de gran part de les duanes interiors, la desamortització*
o venda en subhasta dels béns patrimonials embargats a
l’Església i la supressió dels gremis per afavorir el creixement de la
indústria.
El 1840 Maria Cristina va abdicar i les Corts van elegir el general Baldomero
Espartero, guanyador dels partidaris de Carles M. Isidre als
camps de batalla, com a regent. El general tenia el suport dels progressistes,
però governà fins al 1843 de manera dictatorial i reprimí els liberals
moderats sense sotmetre’s mai a les Corts.
Espartero es va anar guanyant totes les antipaties. Així, per exemple,
la seva política radicalment lliurecanvista* posava en perill la
incipient indústria catalana, per la qual cosa els fabricants tèxtils de
Catalunya, tot i ser majoritàriament liberals, van rebutjar la política
del govern. A aquest rebuig, s’hi van afegir grups populars de Barcelona
i d’altres llocs de Catalunya, que van veure com les seves condicions
de vida empitjoraven. Al moviment català contra Espartero
se li va unir un altre nascut al País Basc arran de la decisió del govern
UNITAT 1
15