La revolució liberal (1808-1874) - Cga.es

nar a Caracas com a defensor dels drets de Ferran VII,
que havia abdicat el tron a instàncies de Napoleó.
Aviat es va unir als grups independentistes que ja estaven
formats, i organitzà una revolta el 1810. El 1812 va
publicar, amb altres prohoms de les ciutats del Virregnat
de Nova Granada l’anomenat Manifest de Cartagena, en
el qual es proclamava la independència d’aquests territoris.
Malgrat no tenir formació militar, va ser nomenat
coronel de les tropes insurgents i va iniciar una brillant
campanya que comportà la derrota de les tropes fidels a
la monarquia espanyola en diversos camps de batalla. El
1813, després d’entrar victoriós a Caracas, va ser proclamat
capità general dels exèrcits de Veneçuela.
Entrà en conflicte amb altres capdavanters independentistes
i, després de dimitir dels seus càrrecs,
embarcà el 1815 cap a l’illa de Jamaica. Durant la seva
estada a l’illa redactà la «Carta de Jamaica», considerada
profètica pel que fa al futur polític dels països llatinoamericans.
Exiliats veneçolans residents a Haití el
van tornar a proclamar capità general i amb un petit
exèrcit va desembarcar al continent. Inicià aleshores una
llarga campanya victoriosa contra les tropes realistes i
contra els seus rivals que havien propiciat el seu curt
exili al Carib. Se li anaren sumant efectius i recuperà la
Font D. Proclames independentistes a Veneçuela
La monarquía se ha disuelto y España está perdida. ¿No estamos
nosotros en la situación de hijos que alcanzan la mayoría de edad
a la muerte del padre de familia? Cada uno de ellos pasa a disfrutar
de sus derechos individuales, crea un nuevo hogar y se
gobierna a sí mismo.
E. TORRES, dirigent del moviment revolucionari
de Nova Granada, 1810
En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros los representantes de
las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona,
Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Venezuela
en el continente meridional, y considerando la plena y absoluta
posesión de nuestros derechos, que recobramos justa y legítimamente
desde el 19 de abril de 1810 en consecuencia de la jornada
de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista
y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consentimiento:
queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo
privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden
político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las
razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el
libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía [ … ].
Declaració d’independència de Veneçuela
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
confiança de les elits criolles de les actuals Veneçuela
i Colòmbia.
El 1819, després de conquerir tot el nord de Sudamèrica,
es va celebrar el Congrés de Veneçuela, en el
qual exposà l’ideal liberal del seu ideari polític, en què
rebutjava l’esclavitud i defensava la democràcia. Proclamat
president de Veneçuela, va reprendre la conquesta
de tot Nova Granada, que comportà la derrota de les
tropes espanyoles a Boyacá (1819). Va proclamar la
República de Colòmbia que incloïa gran part dels territoris
actuals de Veneçuela, Colòmbia i Perú. A Guayaquil
(a l’actual Equador) va pactar amb San Martín el
repartiment de l’Amèrica del Sud.
Bolívar va morir a Cartagena d’Índies, l’any 1830,
apartat de tota activitat política.
José de San Martín
Font E. José de San Martín (Yapeyú, Argentina, 1778 -
Boulogne-sur-Mer, França, 1850).
San Martín és considerat el llibertador d’Argentina,
Xile i Perú. Va néixer al nord de l’actual Argentina, en
una família de funcionaris espanyols destinats al Virregnat
de la Plata. Quan tenia pocs anys va venir a Espanya
amb els seus pares. A Madrid va rebre una formació
humanística, i als onze anys s’inicià en la carrera militar.
Va tenir una brillant carrera en diverses guerres que
mantenia la Corona espanyola i, el 1808, va ser ascendit
a tinent coronel per la seva heroica actuació contra
els francesos a la batalla de Ballin.
UNITAT
1
37