La revolució liberal (1808-1874) - Cga.es

38
DOSSIER: LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808-1874)
Per mitjà de les tropes angleses que combatien a la
Península contra l’exèrcit napoleònic, va entrar en contacte
amb lògies masòniques que conspiraven des de
Londres per iniciar la independència de les colònies
americanes. Renuncià als seus graus militars a l’exèrcit
i tornà a Buenos Aires. Allí, davant el buit de poder que
s’havia produït per la guerra de la Independència, inicià
la creació d’un exèrcit sota la protecció dels principals
pròcers argentins que ja havien proclamat la seva
separació de la Corona espanyola. Juntament amb el
general Belgrano, va derrotar els realistes al costat del
riu Paraná i fou nomenat cap de l’exèrcit del nord.
En aquest moment inicià la seva impressionant gesta
militar: creuà la serralada dels Andes i derrotà les tropes
Font F. L’entrevista de Guayaquil
A l’estiu de 1822 els dos grans llibertadors d’Amèrica del Sud, Simón
Bolívar i José de San Martín, s’entrevisten a Guayaquil, ciutat portuària
de l’actual República de l’Equador. San Martín havia realitzat
una prodigiosa gesta en creuar els Andes i conquerir Xile i Perú. Però
era necessari posar-se d’acord amb Bolívar per completar la lluita
d’independència de tot el territori americà. Bolívar va rebre amb
gran ostentació i pompa l’ascètic San Martín, que ho va viure com
una provocació. Ambdós líders es professaven una mútua antipatia.
Es van reunir en privat dues vegades, però no van arribar a cap
acord. San Martín, convençut de la incompatibilitat amb el seu
interlocutor i ja cansat de la llarga guerra, va decidir abandonar la
lluita i es va exiliar a Europa. Bolívar i el seu lloctinent, el general
Sucre, van completar ells sols la guerra anticolonial.
realistes a Maipú (1818), cosa que comportà la independència
de Xile. Més tard va prendre Lima i va posar fi a
les últimes resistències de les tropes de la Corona espanyola.
De retorn a Buenos Aires va ser acusat de traïdor
i es va veure embolicat en les lluites pel poder dels primers
governants independents d’Argentina. Poc temps
després, renuncià als seus càrrecs i marxà amb la seva
filla a Europa. Va morir a França el 1850.
Els insurgents mexicans
La independència del Virregnat de Nova Espanya, que
comprenia Centreamèrica, l’actual Mèxic i gran part
dels actuals Estats Units, la van protagonitzar una sèrie
de personatges criolls que són considerats, actualment,
els pares de la pàtria mexicana. El 1810, Manuel Hidalgo,
capellà il·lustrat de la ciutat mexicana de Querétaro
protagonitzà un primer alçament independentista que
va derivar en un alçament camperol en contra dels propietaris
criolls. Les elits blanques de les ciutats mexicanes
van formar un exèrcit i van posar fi a la revolta que,
inicialment, havien saludat amb simpatia.
El segon capdavanter insurgent va ser José María
Morelos. Va néixer a Valladolid (avui Morelia, en el seu
honor), i va estudiar al seminari, on es va ordenar sacerdot
el 1795. Participà amb Hidalgo en la revolta de
1810 i fou nomenat cap militar de les tropes del sud de
Mèxic, encarregat de prendre ciutats
importants. Des de 1811, i fins a l’inici
del seu declivi militar el 1814,
Morelos, ajudat de molts lloctinents,
va arribar a conquerir la major part
del sud del país i part del centre. Es
va convertir en el principal enemic de
l’exèrcit realista. Va ser finalment
derrotat el 1814. Morelos havia proclamat,
al Congrés de Chilpancingo,
la Constitució i la independència
mexicana.
Font G. Pròcers de la independència
mexicana en el mural de David Alfaro
Siqueiros La revolució mexicana,
del Museo Nacional de Antropología
e Historia, a Mèxic.