Zones lliures de transgènics a Europa - Recercat

ecològica de l’entorn en un procés de coevolució socioecològica. Al llarg d’aquest procés, no
només les societats s’han adaptat històricament a un entorn canviant, també aquests entorn
ha estat històricament alterat per una acció antròpica que ha tractat d’adaptar-lo a la
satisfacció dels també canviants requeriments socials.
Històricament, en aquests sistemes agraris de base orgànica, l’evolució de l’agricultura s’ha
donat seguint tres línies de canvi tècnic : la línia mecànica, o les successives millores i
innovacions acumulades al llarg del temps dins de l’ampli ventall d’eines utilitzades en les
diverses tasques associades a l’activitat agrària; la biològica, gràcies a la qual, des dels
orígens de la domesticació de plantes, les diverses cultures camperoles han anat
seleccionant els trets més interessants de cada cultiu mitjançant l’encreuament entre
varietats d’una mateixa espècie; i la química, en referència a les diverses millores
introduïdes en els sistemes de fertilització de la terra mitjançant els quals els camperols,
generació rere generació, han tractat de conservar i potenciar les característiques naturals
dels sòls que possibiliten el manteniment de les capacitats productives i reproductives dels
agrosistemes.
Si bé fins la segona meitat del segle XIX havien estat els propis camperols els agents del
canvi tècnic mitjançant l’experimentació i la innovació en les seves explotacions familiars, a
partir d’aquest moment el canvi quedaria lligat a una innovació tecnològica cada cop més
propera i depenent del coneixement científic. El 1840 Boussingault a França i Liebig a
Alemanya van inaugurar la química agrària; és a dir, la fertilització de la Terra amb
productes sintetitzats per la indústria química. Tot i així, la seva difusió general no arribaria
fins un segle més tard, moment en que la força animal associada a les explotacions seria
substituïda pel treball mecànic alimentat amb energia fòssil.
A partir de la segona dècada del segle XX els avenços en el camp de la genètica (relatius a
les tècniques d’hibridació) van possibilitar el desenvolupament d’una línia d’investigació
agronòmica que perseguia la convergència de les tres línies de canvi tècnic. D’aquí sorgeixen
les anomenades varietats híbrides estandarditzades –línia de canvi genètica- dissenyades per
a tenir un gran potencial comercial en relació a la seva resposta amb l’ús de fertilitzants de
síntesis química i agroquímics – línia de canvi química- i la seva bona resposta amb l’ús de
maquinària agrícola – línia de canvi mecànica- i amb característiques interessants de cara a
la transformació i distribució del producte. Aquest nou paradigma tecnològic agroindustrial
donaria lloc a la Revolució Verda, i es va materialitzar a partir dels anys 50, quan el
desenvolupament d’aquesta específica línia d’investigació va aconseguir la plena
convergència de les tres línies de canvi tècnic.
Les característiques que permeten comparar l’agricultura tradicional amb l’agricultura
convencional del model agroindustrial fruit de la Revolució Verda es resumeixen al següent
quadre:
26