Metaforice loquendo: de l'analogia a la metàfora en els ... - Narpan

32 EUGÈNIA GISBERT
Aristòtil reconeix en la pràctica diversos tipus d’analogia, però sembla que
només consideri que pot rebre pròpiament aquest nom quan es tracta d’una relació
de quatre termes. És a dir, una relació en què a partir de tres termes coneguts
(A,B,C) es pot arribar a descobrir el quart terme, sabent que aquest manté amb
el tercer la mateixa proporció que el segon manté amb el primer.
Segons Lyttkens (1952: 29-58), l’ús de l’analogia en Aristòtil es justifica per
l’interès del filòsof grec d’ordenar i sistematitzar el pensament. Això el porta a
analitzar les similituds i diferències entre les coses, de manera que permetin una
classificació de tot l’existent, primerament en espècies i gèneres i, en última
instància, investigant els principis comuns a tot allò que és. En el primer dels
casos, veiem com l’analogia permet descobrir les semblances entre els diferents
gèneres; així com la vista és a l’ull, la raó és a la ment: es pot establir una
correspondència entre el coneixement sensible i el coneixement intel·lectual,
portat a terme per dos òrgans diferents, però que tenen una mateixa funció,
cadascun en el seu àmbit. 20 D’aquesta manera, un tipus de relació pot ser comuna
a objectes molt diferents. En el segon cas, Aristòtil utilitza el mateix procediment
per mostrar com els principis metafísics generals actuen en tots els nivells
de la realitat. Així, les relacions entre la matèria i la forma es reprodueixen
analògicament en tots els objectes i el mateix succeeix pel que fa a les relacions
entre potència i acte: «No diem que totes les coses estan en acte de la mateixa
manera, sinó de manera anàloga: tal com això es troba en això altre, o en relació
amb això altre, de la mateixa manera allò es troba en allò altre, o en relació amb
allò altre.» (Met. IX, 6, 1048b 4-9). 21 I Aristòtil en dóna múltiples exemples:
«que la relació que presenta el que edifica envers el que pot edificar és també la
relació d’aquell que està despert envers el que dorm, i del que veu envers aquell
que té els ulls closos, però que té vista, i d’allò que ja s’ha separat de la matèria
envers la matèria, i d’allò que és elaborat envers allò que està pendent d’elaboració»
(Met. IX, 6, 1047b 35 - 1048b 4).
Aristòtil fa un ús abundantíssim de les analogies aplicades a tots els camps, amb
una especial predilecció per l’àmbit de les relacions socials, de manera que l’administració
de justícia es basa precisament en la determinació d’allò que correspon a
cada individu de manera proporcional als seus mèrits o als seus actes contraris al
20 «Hay que mirar la semejanza en cosas de géneros distintos: como lo uno es a una cosa, así lo otro
es a otra cosa (v.g.: como el conocimiento es a lo cognoscible, así la sensación es a lo sensible), y como
lo uno está en una cosa, así lo otro está en otra (v.g.: como la vista está en el ojo, el entendimiento está en
el alma, y, como la bonanza en el mar, la calma en el aire); ahora bien, es preciso ejercitarse en las cosas
más alejadas, pues así podremos más fácilmente captar lo semejante en las demás cosas.» (Top. I, 17,
108a 7-15, trad. Candel Sanmartín)
21 A partir d’ara, i en tots aquells casos en què no existeix la versió catalana corresponent, les traduccions
dels textos citats es fan des de la versió castellana autoritzada que apareix a la bibliografia.