Metaforice loquendo: de l'analogia a la metàfora en els ... - Narpan

38 EUGÈNIA GISBERT
sent en les seves obres és força imprecís i els intents crítics per provar de trobar-hi
algunes regularitats s’han revelat infructuosos fins al moment. 27 Sigui com sigui,
Llull es mostra fidel a l’afirmació que ha fet i en la primera de les dues parts en
què divideix la segona distinció, dedicada a explorar les deu cambres de la segona
figura elemental, recorre a analogies similars a les que hem pogut veure:
Lo creador ha ordenat que sa creatura lo signific en sa obra, així con l’aigua
composta que obra en la terra composta sots la obra que l’aigua simpla obra en la
terra simpla, siguent la forma e la matèria composta la disposició de la forma i la
matèria simpla, així con la matèria e la forma del fust qui segueix la forma simpla
que l’artífex imagina en sa obra. (OS, I, p. 320)
Per dues vegades, Llull utilitza en aquesta distinció l’expressió «metaforice
loquendo», que el traductor no va sentir la necessitat de traduir i va conservar en
l’original, tal vegada perquè responia a una forma estereotipada, amb prou carta
de naturalesa per aparèixer independentment. 28 També a d’altres obres, d’èpoques
diferents, trobem la mateixa expressió, com a l’Ars brevis de inventione
iuris o a les Regles introductòries. 29 Sense oblidar que els versicles del Llibre
d’amic e amat són introduïts com a «metàfores morals». Podríem dubtar que
una bona part del material exemplar que apareix en el Fèlix, sobretot en els llibres
de filosofia natural, està clarament relacionat amb el concepte de metàfora
27 Rubió (1985: 289-93) ja va remarcar, a partir de l’estudi de la Rhetorica nova i l’Arbre exemplifical,
que mots com «proverbi», «exemple», «semblança» o «metàfora» no són usats sempre amb el
mateix valor i, d’altres vegades, en canvi, es comporten com a sinònims. Fins i tot quan Ramon ha exposat
una divisió entre proverbi i semblança, com fa en el pròleg de l’Arbre exemplifical, en el desenvolupament
posterior de l’obra no és del tot fidel a les seves pròpies paraules. Per a Rubió, l’ambigüitat prové
del fet que allò que preocupa el Beat són les possibilitats pedagògiques del recurs, l’aplicació pràctica i
no tant la taxonomia. També Aragüés (1996) analitza les mateixes obres que Rubió i es fa ressò de la
indefinició terminològica del material exemplar que Llull hi incorpora. Per a un estudi exhaustiu de l’ús i
el contingut lul·lians del terme «semblança» vegeu JOHNSTON (1977).
28 Bonner (1989: I, 283-4) dóna com a conclusió segura que la versió catalana conservada de l’Art
demostrativa és una traducció del llatí. Això explicaria el gran nombre de llatinismes presents en el text,
com l’expressió que ens ocupa. Res no es pot afirmar, però, sobre la llengua en què Llull va redactar l’original.
29 Segons les Regles introductòries, per a «soure qüestió» cal operar amb els termes de les figures i a
través d’elles «mataphoras faràs, car saber hi comensa» (MOG IV, Int II, 2, 12). De la mateixa manera, a
l’Art brevis de inventioni iuris (ROL XII, p. 384) apareix dues vegades l’expressió metaphorice
loquendo. Ruiz Simon (en premsa), afirma que la metàfora és un recurs propi de l’etapa quaternària, en
què les operacions elementals s’apliquen anàlogament a les operacions del món espiritual i diví. L’etapa
de transició entre els dos períodes successius del pensament lul·lià es caracteritza, doncs, pel «pas de l’analogia
(en les obres) a l’univocitat (dels principis)» i això faria que la metàfora perdés la seva funció
preeminent com a eina d’indagació intel·lectual. Això no obstant, la metàfora no desapareix del tot i continua
mantenint un paper, si ja no central en la teoria lul·liana del coneixement, si més no com a procediment
didàctic a què Llull recorre encara quan aborda projectes de divulgació del seu pensament, com en
l’Arbre de ciència.