Metaforice loquendo: de l'analogia a la metàfora en els ... - Narpan

34 EUGÈNIA GISBERT
Llegir aquestes paraules de Gilson i evocar Llull és gairebé inevitable. I, com
en el cas de sant Bonaventura, el recurs a l’analogia en Llull no és en absolut
atzarós sinó que forma part de l’exigència interna del seu propi sistema, i no ens
ha d’estranyar l’ús deliberat que en fa en els Començaments de medicina.
Sant Bonaventura reconeix dues formes d’analogia que convenen a les relacions
de les criatures a Déu: el que més tard l’escolàstica anomenarà «analogia
d’atribució» i l’analogia de proporcionalitat que ja hem vist definida per Aristòtil.
24 Aquestes dues modalitats, amb tot un rosari de variacions i de denominacions
diverses, es retroben amb profusió a les obres de sant Tomàs i l’escolàstica
tardana en realitzarà la sistematització definitiva. En l’analogia d’atribució la
relació s’estableix entre dos subjectes per la mediació d’un terme comú a tots
dos, l’anàleg es predica d’un dels termes per la relació que té amb l’altre, al qual
correspon per se la qualitat que se li atribueix. Aristòtil ja s’havia plantejat
aquesta mateixa qüestió des d’un punt de vista logicosemàntic quan es pregunta
en quin sentit un mateix predicat pot ser atribuït a dos subjectes diferents. Així,
per exemple, Aristòtil es planteja si la qualitat «sa» pot ser dita en el mateix sentit
de l’home i de la medecina que el guareix. Entre l’univocitat, que s’expressa
en la sinonímia, i l’equivocitat total, quan un mateix nom és usat per referir-se a
objectes que no tenen cap relació entre ells, l’analogia es dibuixa com una via
mitjana, en què el predicat és el mateix i la diferència se situa en el mode de
predicació. En el segon cas, l’analogia de proporcionalitat, com ja hem vist,
estableix una relació entre termes que no tenen cap connexió entre ells i on l’únic
que es pot comparar són les respectives relacions de dos subjectes amb uns
altres. És la identitat de funcions que permet construir l’analogia entre dues realitats
que no es podrien equiparar amb cap altra estratègia.
La tensió entre aquestes dues modalitats d’analogia ve donada per les possibilitats
que donen de resoldre en diferent direcció el problema de la nominabilitat
de les realitats divines. Les preguntes crucials que es feien els filòsofs
medievals eren: és possible parlar sobre Déu? Si és possible, quines condicions
ha de tenir el llenguatge que s’aplica a les realitats espirituals per expressar
l’autèntica naturalesa divina? Allò que es diu de Déu i de la creació es diu en
un mateix sentit o en un sentit diferent? Com es pot parlar de Déu des de la
seva creació i salvar al mateix temps la radical alteritat de l’ésser diví? L’analogia
d’atribució té el seu exemple clàssic en els universals (bondat, saviesa, etc.)
que es prediquen de Déu i de les criatures. Des del moment que aquest atributs
poden ser predicats de Déu i del producte de la seva creació («l’home és bo»)
24 «quedam vero secundum proportionalitatem, sicut nauta et auriga conveniunt secundum comparationem
ad illa quae regunt; quaedam est similitudo per convenientiam ordinis, sicut exemplatum assimilatur
exemplari». In II sent., 16, I, I (cito a partir de LYTTKENS, 1952: 144 )