21.04.2013 Views

concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC

concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC

concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Pròleg<br />

Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Aquest recull de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es que us presentem és el resultat<br />

d’una selecció feta a partir de les aportacions al <strong>concurs</strong> que s’ha<br />

realitzat durant el mes de maig d’aquest any.<br />

L’objectiu d’aquest <strong>concurs</strong> ha estat recollir experiències viscudes en la<br />

mobilitat dels estudiants en el marc dels diferents programes d’intercanvi de la<br />

nostra universitat, amb motiu de la celebració de l’estudiant Erasmus 10.000 de<br />

la UAB i del 20è aniversari del Programa Erasmus.<br />

El programa ERASMUS va ser proposat l’any 1987 per un grup<br />

d’estudiants francesos al president Mitterrand per tal de promoure la mobilitat<br />

estudiantil i amb la fi nalitat de fer una Europa més cosmopolita i oberta.<br />

Aquest objectiu s’ha complert amb escreix, i avui podem afi rmar que<br />

aquest programa ha estat el motor del procés d’internacionalització que totes<br />

les universitats catalanes hem iniciat. Aquest procés, si bé d’una banda és lent,<br />

costós, i necessita de la implicació de tota la comunitat universitària, és, de<br />

l’altra, un procés sense retorn si les universitats volem tenir algun paper en el<br />

món global en què ens trobem.<br />

Cal recordar que aquest programa rep el nom de l’humanista Erasme<br />

de Rotterdam (1465-1536), fi lòsof i teòleg que va viure i treballar a diferents<br />

parts d’Europa buscant coneixement i experiències que només es troben en el<br />

contacte amb altres cultures.<br />

Erasmus també són les sigles de European Action Scheme for the Mobility<br />

of University Students. Són una bona troballa, ja que podem afi rmar que<br />

Erasme de Rotterdam va ser el primer estudiant en moure’s per Europa, intentant<br />

aprendre allò que les diferents comunitats d’aquell temps podien oferir-li.<br />

L’any 1987-1988 un grup de professors de la UAB, aprofi tant les seves<br />

relacions internacionals, establertes per motius acadèmics o de recerca, i amb<br />

una idea clara que la UAB s’havia de projectar internacionalment, van començar<br />

a organitzar els acords i els intercanvis dels estudiants amb altres universitats<br />

europees.<br />

1


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

Els mitjans eren pocs, però les ganes i l’empenta no tenien límit. A cop<br />

de telèfon i fax, que era l’alta tecnologia amb la qual contàvem, i la màquina<br />

d’escriure amb paper carbó per a fer els informes, es va organitzar la mobilitat.<br />

L’ajuda dels becaris va ser crucial en aquell temps, sobretot en els centres<br />

com l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets, l’EUTI, on es gestionava<br />

la mobilitat. Des d’aquí, el nostre reconeixement a tots ells.<br />

El primer any del Programa ERASMUS, el curs 1987-1988, només 2<br />

estudiants van sortir a fora, però el segon any ja eren 92 i a partir d’ací el creixement<br />

ha estat exponencial, fins arribar al número 10.000 que avui celebrem.<br />

La valoració del Programa ERASMUS per part dels nostres estudiants<br />

ha estat altament positiva. Han après altres llengües, han conegut altres cultures,<br />

han fet amics arreu del món i han après a ser més tolerants i solidaris i a<br />

respectar allò que és diferent.<br />

Per altra banda, aquesta experiència els ha estat reconeguda acadèmicament<br />

i els ha suposat avantatges a posteriori en el mercat laboral. Molts<br />

d’ells actualment ocupen llocs de treball de responsabilitat en diferents països<br />

europeus.<br />

Malgrat que la valoració global ha estat molt positiva, hi ha algun punt<br />

negatiu, com el baix finançament de les beques, que ha fet que els estudiants<br />

més desfavorits econòmicament no hagin pogut gaudir d’aquest programa.<br />

Tanmateix, cal remarcar que, per primer cop, per al curs 2007-2008<br />

disposem d’ajuts complementaris finançats per la Fundación Bancaja, per la<br />

FUAB i per la UAB mateix. Aquests ajuts complementaris, juntament amb les<br />

beques de l’AGAUR (Generalitat), creiem que poden afavorir l’increment de la<br />

mobilitat dels nostres estudiants en un futur.<br />

La UAB actualment és una de les destacions preferides dels estudiants<br />

europeus, els quals gairebé doblen el nombre dels nostres Erasmus, que són al<br />

voltant de 1000. Les destinacions europees escollides han estat preferentment<br />

Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya.<br />

La participació mitjana en la mobilitat dels estudiants a les diferents Facultats<br />

ha estat al voltant del 3 %; cal destacar, però, la Facultat de Traducció i<br />

Interpretació, amb un 13 %, seguida de la Facultat de Ciències Polítiques i de<br />

2


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Sociologia amb un 9 % i la de Filosofi a i Lletres amb un 6 %.<br />

Finalment, cal senyalar que la participació de les dones en el programa<br />

ha estat majoritària, i que arreu d’Europa està al voltant del 63 % .<br />

El programa ERASMUS, iniciat a la Unió Europea amb 3.200 estudiants<br />

el 1987, compta ara amb 2.000.000 d’estudiants i es pretén arribar als<br />

3.000.000 el 2013.<br />

Per tal d’aconseguir aquestes xifres necessitem la col•laboració de tothom,<br />

però molt especialment dels coordinadors d’intercanvi, que han estat una<br />

peça clau per a l’èxit del programa. A ells els volem reconèixer i agrair tota la<br />

feina que han fet fi ns ara.<br />

Mercè Unzeta<br />

Vicerectora de Relacions Exteriors i de Cooperació<br />

3


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

Relat guanyador en castellà<br />

Zacatecas, Barcelona<br />

Diana Hernandez<br />

Cuando me siento especialmente nostálgica, tengo la costumbre<br />

de salir a correr por los campos detrás de mi barrio. Corro por la<br />

Plana del Castell hasta el castillo de Sant Marçal, subiendo por<br />

la colina detrás de una granja de cerdos. Cuando llego al castillo, me detengo y<br />

observo todo lo que me rodea. Desde allí se puede ver Cerdanyola, Sant Cugat,<br />

y la sierra de Collserola, que nos separa de Barcelona. No sé por qué, en este<br />

paisaje ―los chopos y castaños, los campos cubiertos de margaritas blancas<br />

y amarillas, los caminos de tierra― se respira el aire de mi hogar, Zacatecas,<br />

México. Es extraño: desde los caminos por donde iba a caminar con mi padre<br />

no se veían a lo lejos los suburbios, carreteras y fábricas que observo desde<br />

el castillo de Sant Marçal; allá sólo había tierra pelada, pasto y polvo, llanuras<br />

interrumpidas repentinamente por barrancos profundos, pueblecitos de casas<br />

de ladrillo hechas a medias, terminadas con adobe y láminas de aluminio. No<br />

importaba cuánto te alejaras de casa, en esas montañas siempre quedaba una<br />

colina por cruzar, un horizonte que te dejaba atrapado para siempre en aquel<br />

lugar. Caminaras cuanto caminaras, nunca llegarías a ninguna parte.<br />

Aquí, en cambio, siempre estás cerca de todo, ¿verdad? Desde el castillo<br />

puedo ver el Vallès entero. Cuando Cerdanyola comienza a agobiarme,<br />

me ayuda verla desde una perspectiva diferente, más amplia. El ejercicio y el<br />

paisaje me dan calma y claridad: aquí entiendo que todo el mundo es uno, y<br />

amo todo lo que me ofrece. Ésta es mi casa, como lo fue Zacatecas. Y al mismo<br />

tiempo no lo es, porque por aquí estoy de paso. Ahora ya no soy de ninguna<br />

parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar<br />

donde nací. Pero ser perpetua extranjera, no tener raíces que me aten a ningún<br />

lugar en especial, significa ser libre.<br />

Creo que Pau nunca logró comprender esto. Para él, hay un solo lugar<br />

donde naces y creces y luchas y mueres; un solo lugar a donde perteneces.<br />

Pau es de Sabadell norte, de toda la vida. Nos conocimos en el rocódromo de<br />

la universidad, y me invitó a escalar a Montserrat. Yo sólo había escalado por<br />

la Bufa, en Zacatecas, sin cuerdas ni nada, y su uso me resultó extraño e incómodo.<br />

Empezamos a hacer un recorrido demasiado difícil para mí, y a medio<br />

camino tuve que detenerme, sollozando. Pau, desde unos metros más arriba,<br />

me dijo:<br />

―¡Luz! ¡No te sueltes! Em moles massa com per morir-te ara.<br />

4


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

―Tú también me gustas ―le dije― pero por el amor de Dios ayúdame<br />

a bajar.<br />

No pude separarme de él desde entonces. A él le gusta viajar tanto como<br />

a mí, y juntos hemos ido a Marruecos, a Bélgica, a México. Admito que tenemos<br />

ideas distintas sobre lo que es “viajar”: para Pau, un mes en el extranjero<br />

ya es mucho, y siempre acaba extrañando su lengua y su comida. Para mí, un<br />

año en un país no es tiempo suficiente para conocerlo de verdad, para mirarlo<br />

con rechazo y admiración y finalmente con la aceptación de que es un lugar<br />

como cualquier otro.<br />

Llevo ya seis años en Cataluña, y empiezo a sentir la necesidad de moverme,<br />

de cambiar. Este sentimiento fue el que propició nuestra pelea, el día que<br />

le comuniqué mis planes para dejar Cerdanyola e instalarme en Nueva Delhi.<br />

Pau es el chico más paciente, dulce y amable que he conocido; siempre soy<br />

yo la que empieza las peleas, la que grita enojada frente su mirada paciente,<br />

y la que se acaba callando de pura vergüenza. Su reacción ese día me tomó<br />

completamente desprevenida.<br />

―¿A L’ÍNDIA? ¿A L’ÍNDIA? ¿Què collons hi has de fer tu, a l’Índia?<br />

―gritó. Intenté apaciguarlo mostrándole la sartén llena de delicioso arroz humeante,<br />

pero fue en vano.<br />

―Pau, ¿por qué no comemos y luego-<br />

―¡Deixa’m parlar, Luz! ¿Què vols que hi faci jo, a l´Índia? No puc deixarho<br />

tot per seguir-te on vulguis, ¿saps? Tot just començo amb la nova feina, i<br />

havies dit que ens n’aniríem a viure junts, i ara... ¡ara em surts amb això! ¡Ja<br />

n’estic fart, de les teves bajanades!<br />

―Pero...<br />

―¡NO!<br />

―Pau, escolta, cálmate―<br />

―¡NO!<br />

―¿Pero de qué vas? ―le espeté, mi poca paciencia agotada. ―Cuando<br />

empezamos a salir te lo dejé bien claro. ¿No que no te importaba que fuera<br />

mexicana, que no hablara catalán? ¿No que no te importaba que esto se<br />

acabara en un par de años, que sólo querías vivir el momento? ¡Eso lo dijiste<br />

tú! Sabías muy bien que tarde o temprano me iría de aquí, y aún así dijiste que<br />

sí...<br />

―¡A LA MERDA! ¿Què passa si...? ―de repente, se quedó callado. Se<br />

sentó pesadamente en el sofá y se puso la cabeza entre las manos.<br />

―¿Pau?<br />

―¿Que passa si ara no vull que te’n vagis? ―susurró.<br />

No supe qué contestar. Estaba paralizada por una sensación fría y pesada<br />

en el estómago. Era como si un gancho afilado me agarrara el pecho,<br />

5


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

estirando poco a poco. Si no huía ahora, sería demasiado tarde.<br />

No me molesté en ponerme el chándal y los tenis viejos. Dejé el arroz<br />

enfriándose encima de la mesa; me dejé hasta las llaves de casa. Simplemente<br />

salí corriendo del piso, y mis pies me llevaron automáticamente por el camino<br />

de siempre. Me detuve, como siempre, junto al castillo, y cuando miré el paisaje<br />

me sentí sofocada. Ahora veía el camino polvoso, lleno de mierdas de perro y<br />

basura, el campo cubierto de desperdicios, asfi xiado por los bloques de pisos<br />

cada vez más cercanos. Sentí de repente que todo aquello me amenazaba<br />

con la existencia monótona de los suburbios; niños en cochecitos, pisos demasiado<br />

caros, parques infantiles diminutos, supermercados, coche nuevo, declaraciones<br />

de la renta. Estar para siempre viviendo en el pequeño mundo en<br />

el valle detrás de Barcelona, de nuevo atrapada por el horizonte.<br />

6


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Relat guanyador en català<br />

Thanks Utrecht<br />

Món Sanromà Moncunill<br />

A<br />

Utrecht o a on sigui. Tu hi vas i coneixes gent que es perdran<br />

o seran amics teus per tota la vida, potser trobes la teva mitja<br />

taronja!<br />

Els francesos que no s’organitzen, els italians que no parlen anglès, els<br />

finlandesos perduts, els belgues tontets, els americans guapos, la moldava<br />

pija, les austríaques pesades, els espanyols fiesteros, els anglesos pirats,... I<br />

evidentment, els holandesos amables.<br />

Aprecies el clima català, i un amic anomenat sol que trobaves a faltar i<br />

que a Holanda no es deixa veure durant mesos.<br />

Aprens idiomes que faràs servir, altres que potser no, coneixes nova<br />

música que t’encanta, diferents autors, diferents pel•lícules...<br />

Quan tornes a visitar Catalunya ets el centre d’atenció, entens a tothom<br />

que passa pel carrer, la iaia cuina per tu (Ai el menjar i l’horrible Dutch lunch!...),<br />

les galetes no tenen gust a mantega, el pa no es tot de motlle, no has d’anar a<br />

comprar cada dos per tres, poses la roba a un cove i màgicament apareix neta,<br />

planxada i plegada al teu armari.<br />

T’enfrontes al funcionament d’una universitat diferent, descobreixes com<br />

s’imprimeix, t’adones que potser l’Autònoma no està tan malament, intentes<br />

comprar un llibre però necessites targeta Chip, intentes comprar targeta Chip<br />

però necessites targeta holandesa, intentes aconseguir una targeta holandesa<br />

però necessites un appointment, intentes aconseguir un appontment i et diuen<br />

que vinguis la setmana següent... Total, que li acabes demanant el llibre al<br />

company de classe.<br />

Arribes a classe, primer ets l’estrany, ningú et diu res, després passes<br />

a ser el popular, t’adones que parles un anglès de merda, intentes aprovar assignatures<br />

impossibles, n’aproves d’altres amb bona nota per art de màgia, estudies,<br />

estudies?, t’adones que ets intel•ligent, t’estàs mesos de relax, t’acabes<br />

aprenent de memòria el funcionament de la biblioteca.<br />

Lluites per aconseguir una habitació digna, t’estafen, intentes decorar-la<br />

bé, durant mesos no la trepitges, mai sopes a casa teva, aprens a no gastar,<br />

t’adones de qui tens i qui no tens a Barcelona, trobes a faltar els teus, et fas fort,<br />

busques una feina, no la trobes, la trobes.<br />

Aprens a passar el temps d’una altra manera, no tens televisió, surts<br />

sempre, sempre és sempre, aprens que és una festa, surts de casa a les 8<br />

7


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

del matí sense cap pla concret i tornes a arribar a les 8 del matí, passes dies<br />

sense dormir, però també fas esport, vas a la piscina, compres una bicicleta a<br />

un yonky per deu euros, se’t peta la roda de davant, se’t peta la roda de darrere,<br />

se’t peta la cadena, vas sense frens, sense llums, reses perquè la policia no et<br />

multi... Però mentre puguis anar tirant no l’arregles.<br />

Quan s’apropa la primavera vas al parc, aprecies el sol, per sort brilla de<br />

debò, el parc és un parc de debò, amb gespa i llac, ànecs que ataquen, gallines<br />

i cérvols voltant per allà. Llegiu, canteu, mengeu i t’hi estàs fi ns a la matinada.<br />

Tornes passant pels preciosos canals, sopeu a una barca aparcada que no<br />

sabeu de qui és, intenteu fer canoa però es posa a ploure...<br />

Els diumenges a Amsterdam a un bar en música en directe i... a lligar?<br />

Viatges molt, totes les ciutats estan a prop, descobreixes les companyies de<br />

baix cost i Euro Lines, l’odies però l’utilitzes.<br />

Fas amics, amics de debò.<br />

Aprens a viure, a viure bé.<br />

T’adones de lo afortunat que ets i de lo bé que has fet les coses.<br />

I de cop i volta ets molt feliç!<br />

Així doncs, què esperes a demanar-lo?<br />

8


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Fotografia guanyadora<br />

9<br />

Marina Riera Gibernau


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

10<br />

Foto: Laia Bernaus Miquel


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Quebra-costas<br />

Heura Llaquet<br />

Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre<br />

de la facultat de Dret, despertant els estudiants més endarrerits.<br />

A les vuit comencen les classes. Ningú arribarà abans d’un quart<br />

de nou, cal respectar el marge del quart d’hora acadèmic. Serà a les dues de<br />

la tarda si avui és dimecres, ahir va haver festa de qualsevol facultat i ets Erasmus<br />

en aquesta ciutat.<br />

Surto de casa i enfi lo el meu carrer, la Rua Quebra-Costas. S’anomena<br />

així perquè quan plou, el terra empedrat i desnivellat es converteix en un perill<br />

i és fàcil relliscar i trencar-te l’esquena. Quebra-Costas. Si caus diuen que et<br />

casaràs a Coimbra i acabaràs la carrera un any més tard. Puja des del riu fi ns<br />

a la Universitat, passant per Sé Velha; lloc on es troba el bar que marca el principi<br />

de les nostres vides en comú, el perquè cadascú va decidir deixar la seva<br />

ciutat i venir aquí: millorar el currículum, aprendre una llengua, deixar enrere<br />

una mala època, canviar de clima, conèixer gent diferent o començar una nova<br />

vida.<br />

Café, garoto, pingado, meia de leite o galão i tanmateix costa entremig<br />

de tants tipus diferents trobar el punt del nostre tallat. Aquesta tarda l’associació<br />

acadèmica està buida però em trobo amb les dues italianes. El cambrer és un<br />

home gran, de vista cansada, ulleres gruixudes i gestos reposats que ens mira i<br />

sospira: “La truco cada diumenge, a la meva amiga. Treballa a Madrid, ens vam<br />

conèixer ja fa molts anys quan estudiàvem aquí. Eren altres temps, sabeu?<br />

Molts menys estudiants, molt més fàcil conèixer a tothom. Eren festes, dinars<br />

on cadascú feia el seu plat, música....” I conclou amb malenconia: “Eren altres<br />

temps”. Nosaltres assentim, però mirant a les dues noies italianes discrepo. Fa<br />

poc vam fer el nostre sopar internacional i tot i que la seva pasta estava boníssima<br />

la recepta més dolça van ser els brigadeiros brasilers.<br />

Al cap d’un parell de dies ens trobem un altre cop davant de la casa dels<br />

brasilers, dels balcons pengen les banderes grogues, blaves i verdes, avui hi<br />

ha festa d’inauguració del pis. Seguint el que acabarà sent una moda, cadascú<br />

porta alguna cosa de beguda i el menjar el posen els del pis. Xerrant, xerrant<br />

els brasilers m’expliquen que van a Barcelona per Setmana Santa. Què poden<br />

veure, on han d’anar i on no, és la nostra conversa per més d’una hora. A la<br />

paret penja un mural amb frases escrites en diferents idiomes; el petit menjador<br />

acull a més de quaranta persones, que parlen en el que intenta ser portuguès,<br />

beuen, fan <strong>foto</strong>s i riuen.<br />

La nit passa alegrament, la vista es distreu enmig de les cares de nois<br />

11


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

nous i de converses amb els ja coneguts. Les mirades comencen a creuar-se,<br />

d’aquí un parell de setmanes la italiana rossa despertarà a l’habitació d’un dels<br />

brasilers i somriurà.<br />

La Daniella va arribar una mica després. Tenia vint-i-dos anys, era verge<br />

i anava a casar-se la tardor següent, quan tornés cap al Brasil si tot anava<br />

bé llicenciada en Farmàcia. La idea del seu casament ens va sorprendre, i<br />

entre nosaltres comentàvem amb una mica d’enveja (ja que cap de nosaltres<br />

s’atreviria, convençudes que encara érem joves i ens quedava massa per viure<br />

com per fer aquest pas) que era una bogeria. Després vam pensar que ja<br />

anava amb el seu caràcter: mai volia sortir per les nits, i si ho feia es sentia<br />

francament incòmoda amb l’ambient, la beguda i la música.<br />

Al cap d’unes setmanes va venir al petit viatge de cap de setmana i va<br />

conèixer a l’Andreia, un noi italià, molt callat, que amb prou feines sabia dir<br />

quatre mots en portuguès i amb qui ningú aconseguia mantenir una mínima<br />

conversa. Al cap d’unes hores, la Daniella i l’Andreia parlaven animosament i<br />

aquella nit van desaparèixer durant hores. L’endemà la Daniella havia canviat<br />

completament. A partir de llavors només volia sortir, va començar a beure, i deia<br />

que ja no es volia casar, va demanar al seu nòvio que no vingués a visitar-la tal<br />

i com estava planejat i les trucades diàries es van acabar.<br />

El que havia passat estava claríssim però entre nosaltres es va tornar<br />

un tema tabú, quan els veiem fer-se un petó giràvem el cap. Teníem por o ens<br />

sentíem responsables pel canvi de la Daniella? Totes havíem augurat que el<br />

seu casament, amb aquell noi amb qui estava des dels catorze anys no funcionaria,<br />

i ara érem nosaltres les que volíem que la història amb l’Andreia acabés,<br />

que ella tornés a ser la d’abans.<br />

Tres mesos més tard la Daniella va aparèixer plorant, estava embarassada<br />

i l’Andreia no en volia saber res. Crec que per uns instants es va instal•lar<br />

en nosaltres un sentiment passatger de satisfacció, una mirada de “veus com<br />

teníem raó?” però ens vam adonar que havíem de reaccionar, lluny de casa i<br />

dels seus, només ens tenia a nosaltres.<br />

Em va venir al cap el meu carrer, Quebra-Costas, potser si un dia plujós<br />

la Daniella queia l’Andreia canviava d’opinió... Òbviament vaig descartar<br />

aquesta primera idea, la segona va ser els “Pelo Sim”, i els “Não, obrigada”<br />

que encara es veien en cartells mig desenganxats pel carrer, tant sols feia uns<br />

mesos havien aprovat l’avortament per referèndum. Nosaltres ho teníem clar,<br />

però la Daniella es va horroritzar. Ens havíem oblidat que era profundament<br />

catòlica, tots els diumenges anava a missa i la seva moral no li permetia realitzar<br />

aquell pas.<br />

Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre de la<br />

facultat de Dret, avui toca aixecar-se perquè el tren cap a Lisboa surt a les nou,<br />

acompanyarem la Daniella fins l’aeroport. A les dues de la tarda surt el seu avió<br />

12


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

cap a Rio de Janeiro, nosaltres ens quedarem, sense saber que és el què passarà,<br />

si mai arribarà a casar-se amb aquell noi o bé si ell la rebutjarà. El nostre<br />

somni de cristall, de mesos de diversió sense problemes s’esquerda, però avui<br />

és dimarts i ja se sap: som Erasmus en aquesta ciutat.<br />

13<br />

Foto: Laura Molina Rodon


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

14<br />

Foto: Gemma Herrero Fabrés


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

VI: El mite dels<br />

elefants blancs<br />

Marc Comadran<br />

Pels altaveus del London Luton Airport es pregava als passatgers<br />

amb destinació a Amsterdam que embarquessin. El jove de la<br />

maleta roja va mirar la noia que l’acompanyava. Ella no aixecà<br />

la vista: acariciava, a mesura que les anava passant, unes pàgines d’un blanc<br />

artifi cial. El jove es posà a jugar amb un dels gots buits de cafè de la taula. Mirà<br />

un grup d’avions, blancs i allargassats, arrenglerats davant de la vidriera. Prop<br />

de la parella, un home uniformat de verd escombrava les restes d’una menja<br />

oliosa que embrutava les rajoles de l’establiment.<br />

―No sé si t’agradaran – digué el jove.<br />

―És un regal preciós.<br />

―No sé si t’agradaran. A cada conte hi ha un moment que és nostre, teu<br />

i meu. Un moment per cada mes que hem estat junts.<br />

―N’hi ha cinc – comentà la noia.<br />

―Ja ho sé.<br />

―És un regal preciós.<br />

―El d’aquest mes haurà d’esperar, aquests dies...<br />

―Ets so lovely! – insistí ella.<br />

S’entrellaçaren les mans. Les pantalles de l’aeroport reproduïen els<br />

mateixos anuncis una i altra vegada; el rellotge marcava les dotze menys sis<br />

minuts; un home, amb un tríptic del servei nacional d’autobusos a les mans,<br />

topava amb una parella que es dirigia als taulells de facturació. La noia es deixà<br />

d’una mà i es féu apropar la maleta. N’extragué un sobre. A la taula del costat,<br />

un home cara-roig reia escandalosament.<br />

―Jo també tinc una cosa per tu – digué la noia.<br />

―Un sobre? I què hi ha dins? – preguntà el jove<br />

―Ja t’ho he dit: una cosa. Una cosa, nostra.<br />

―Nostra? Ui, tu també fas contes?<br />

―Endevina-ho. Si no ho encertes m’ho enduré cap a casa.<br />

El jove va dirigir la mirada altra vegada cap a la vidriera.<br />

―Un bitllet - va provar el jove.<br />

―Què?<br />

―Un bitllet d’avió perquè t’acompanyi.<br />

―Per marxar els dos junts? – seguí la noia.<br />

15


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

―Sí. Que no em voldries a casa teva?<br />

―Tots tres? Deixa que m’ho pensi...<br />

―Ah, ja ho sé! – l’interrompé el jove – Són dos bitllets per anar-nos-en<br />

a la nostra illa.<br />

―Em sembla que no els venen aquests.<br />

―Llàstima.<br />

―Espavila’t a endevinar-ho, que he de pujar les escales – digué la<br />

noia.<br />

―Deu ser aquell. No?<br />

―Què? – preguntà ella.<br />

―Deu ser aquell, el teu avió. És com un elefant blanc.<br />

―Jo n’he vistos molts, d’elefants blancs, i no s’hi assembla.<br />

―Ah! Ara sí que ho sé: a dins hi ha una <strong>foto</strong> d’un elefant blanc – rigué<br />

el jove.<br />

―Calent, calent – cantarellejà la noia.<br />

L’home cara-roig engolí l’últim glop de cervesa, s’aixecà catxassudament<br />

i marxà. L’home uniformat de verd es dirigí a la seva taula amb una baieta humida<br />

a les mans.<br />

―Així que és una <strong>foto</strong>grafia, eh? – preguntà el jove<br />

―Calent, calent – continuà ella.<br />

―Una <strong>foto</strong>grafia, nostra. Ja ho endevinat, no?<br />

―Em sembla que no n’hi ha prou.<br />

―Deixa’m pensar... – féu ell.<br />

―Ui, ara sí que veig que no acabarem mai.<br />

―És de quan vam visitar els Kew Gardens? – provà el jove.<br />

―No – contestà la noia.<br />

―Al New Globe, amb la colla?<br />

―Tampoc – digué ella.<br />

―Amb la Reina prenent un te? Com vols que ho encerti?<br />

Ella rigué de bona gana. Li allargà el braç.<br />

―No te l’has guanyat, però la pots obrir. És per a tu.<br />

Ell l’agafà i l’examinà uns segons abans d’obrir-lo. L’olorà. Féu sortir la<br />

<strong>foto</strong> poc a poc, fent-la fregar suaument amb el sobre, sense deixar de mirar<br />

la noia als ulls. Ella llegí la inscripció que anava descobrint-se al revers: “I will<br />

always...”. El jove esbatanà els ulls davant de la imatge. Mirà als voltants. La<br />

mirà a ella. Ella es mossegà un llavi i li tornà la mirada.<br />

―Quan...? – preguntà ell.<br />

―Diguem que tenia un as amagat – respongué la noia.<br />

―És...<br />

―T’agrada?<br />

―És impressionant. És... som tu i jo. No podré deixar de mirar-la.<br />

16


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

―T’agrada?<br />

―És un regal preciós. Sempre et recordaré.<br />

Es besaren. Quedaren abraçats sobre la taula. Els gots de cafè vessaren,<br />

espremuts, les últimes gotes. Pels altaveus repetien als passatgers amb<br />

destinació a Amsterdam que embarquessin. S’aixecaren i ell agafà la maleta<br />

roja.<br />

―Ens veurem, eh? – digué el jove.<br />

Les gotes de cafè formaven ara una taca negra al mig de la taula.<br />

―Escolta – continuà ell – podré fer un conte de tot això?<br />

―Si no ho expliques tot, sí. Parla dels elefants blancs, si vols – digué<br />

rient.<br />

S’allunyaren ràpidament de l’establiment. El rellotge marcava les dotze.<br />

L’home uniformat de verd recollí els gots i arrugà un bloc de papers d’un blanc<br />

artificial on hi llegí el títol “I: Un bocí de realitat”. Passà la baieta humida damunt<br />

la taca negra i desaparegué rere una porta.<br />

17<br />

Foto: Anna Torrents Bedoya


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

18<br />

Foto: Mireia Sanz Estapé


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

El cel de Christiania<br />

Natalia Cerezo<br />

Avui em ve de gust explicar-vos una bonica història, que va passar<br />

de debò, en un país molt i molt llunyà, ple de neu i sacsejat per<br />

vents despietats. Els protagonistes d’aquest conte són un elefant<br />

que muntava en una bicicleta blava de muntanya anomenada Moshé i un corb<br />

que no sabia volar però que sí que sabia anar en bicicleta, una negra i preciosa<br />

amb una cistelleta anomenada Ittadakimas.<br />

Els dos havien trobat un paradís en un barri tranquil de la ciutat de les<br />

neus. Aquell barri no tenia ni llum elèctrica i els carrers no eren asfaltats, i era<br />

ple d’arbres i hi havia un canal que el travessava on hi brillaven les estrelles de<br />

nit. Cada dia, doncs, anaven cap a Christiania, que era com s’anomenava el<br />

barri, i fumaven i reien.<br />

Una tarda van emborratxar-se amb unes amigues seves, una papallona<br />

que tenia por de si mateixa i una gata elegant que portava tota la vida amb el<br />

seu xicot de la infància. Cap al tard, a les dues de la matinada, l’elefant va dirli<br />

al corb si volia marxar cap a Christiania, a buscar quelcom per fumar-se. El<br />

corb va dir que si i, encara embafats per l’alcohol, van enfi lar cap al barri amb<br />

les bicis. Quan van arribar, hi havia redada. La politi patrullava per arreu i no es<br />

podia fer res de res. Però l’elefant i el corb van preguntar-li a un Christiani si podien<br />

aconseguir alguna cosa i el personatge es va fer amic seu i va començar<br />

a contar rondalles amb veu rogallosa. Més tard, va dur-los a un bar i, fi nalment,<br />

els va aconseguir allò que volien amb tan delit.<br />

Després, l’elefant i el corb van anar a mirar les estrelles (i en van veure<br />

una que era fugaç) des d’una pedra en forma de fl autí d’un sol forat, i van anar a<br />

passejar pels caminets foscos i a mirar el cel des d’un pont al bell mig del canal.<br />

Després, va tornar a casa, envoltats d’un núvol de felicitat amb olor de maria.<br />

Però el temps els va cridar cap a casa seva, al sud, i encara que també<br />

se l’estimaven, enyoraven molt els carrers i la gent de Christiania. I encara avui,<br />

quan miren el cel ennuvolat i ataronjat del capvespre, pensen en el cel net i ple<br />

d’estrelles de Christiania, i encara tenen més ganes de tornar a trepitjar el terra<br />

humit i a fer rodar les bicicletes sobre l’empedrat de la terra que estimen.<br />

19


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

Un Café con Erasmo<br />

Antonio Cañellas<br />

―¿Erasmo, eres tú?<br />

―¿Cómo es posible?<br />

―¿Cómo puedes estar aquí, si tu estás más que…?<br />

Podría continuar haciéndome preguntas y más preguntas tratando<br />

de buscar una explicación lógica a lo que mis ojos veían, pero<br />

creo que él era quien más ansiaba preguntar. Me obligué a creer<br />

lo que mis ojos veían, me dejé llevar adaptándome con gran naturalidad a tan<br />

extraña situación y así decidí compartir con él uno de los actos más comunes<br />

y rutinarios de nuestras vidas, a través del cual prácticamente uno queda obligado<br />

a compartir un rato y mantener una breve conversación.<br />

―Te invito a un café. Aquí en Italia lo saben hacer bien. Conozco un<br />

buen sitio junto al Duomo.<br />

―¿Qué qué hace un mallorquín en Italia? No, no estoy de vacaciones.<br />

Estoy terminando mis estudios en Ciencias Políticas en la Statale.<br />

No, no estoy solo. Sólamente en Milán hay más de 2.500 como yo que<br />

estudian en la Universidad con un programa europeo que lleva tu nombre. Pero<br />

eso no es todo, hay unos 10.000 estudiantes erasmus repartidos por toda Italia<br />

y más de 140.000 en toda Europa. Además existe una Universidad dedicada a<br />

ti en Rótterdam.<br />

―Sí, las cosas han cambiado un poco en 500 años.<br />

Por ejemplo: ya no se viaja en caballo por Europa. Ahora se hace con<br />

compañías de bajo coste. Hoy no existen más las distancias dentro del continente.<br />

Para ir de Milán a Barcelona, vuelo a Londres, pasando antes por París.<br />

Sí, todo en un día, sale mucho más barato.<br />

―¿Qué cómo nos comunicamos? El idioma tampoco es una barrera, en<br />

un par de meses ya se adapta uno, se defi ende con el idioma y se siente como<br />

en casa. Si es que para el hombre dichoso todos los países son su patria.<br />

―¿Cartas? Para serte sincero, no he escrito más de 1000 cartas como<br />

hiciste tú. Pero si te puedo asegurar que he mandado más de mil correos electrónicos<br />

para comunicarme con la familia y amigos. Si es que al fi nal las cosas<br />

no han cambiado tanto como puedes apreciar.<br />

―¿Amistad? Aquí a ningún estudiante le preocupa de donde provienes,<br />

todos son erasmus. Uno se siente de ningún lugar y de todos a la vez, pues<br />

tengo amigos italianos, franceses, alemanes, belgas, checos y polacos. Por<br />

muy diferentes que sean y piensen, todos ellos conservan sus respectivas cabezas.<br />

20


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Ser erasmus, no es sólo estudiar y preparar las clases, también es diversión.<br />

Acaso no fuiste tu quien dijo en Elogio de la locura que nos emborrachásemos<br />

y nos divirtiésemos. También hay tiempo para salir, viajar y divertirse, si es<br />

que una juventud perezosa conlleva una vejez miserable.<br />

―¿El futuro de Europa? El presente de hoy sería ese momento futuro al<br />

que te refi eres. No sé que contestarte, creo que no hay una única Europa, sino<br />

que hay muchas, o al menos muchas formas de entenderla. Creo que nadie<br />

debe dudar que el futuro está en Europa, sólo falta unanimidad para decidir que<br />

Europa. Por eso considero que la Universidad y nosotros los estudiantes, los<br />

erasmus tenemos una labor que hacer que no es otra que la de construir una<br />

Europa que sea de todos y en la que quepan todos.<br />

-¿Y la Iglesia?... Bueno, mejor voy pagando.<br />

―Está bien, la última. ¿Qué cómo resumiría mi erasmus?<br />

Esta maravillosa experiencia es como este café que acabo de tomar contigo.<br />

Si, como lo oyes, el erasmus es como un café italiano: corto pero intenso,<br />

que te deja al fi nal un sabor entre amargo y dulce. Amargo porqué cuando se<br />

acaba hay que marcharse, es como cuando éramos pequeños después de las<br />

vacaciones de verano. Hay que regresar, y en ese último día será en el que<br />

te percatarás de que las campanas de San’Ambrogio no te despertarán más,<br />

el helado de limón se acabó en la última cena de Leornardo, al igual que los<br />

espaguetis o los buenos momentos en el bar de via Pace y el telón de La Scala<br />

caerá, señoras y señores el erasmus ha terminado. Pero al mismo tiempo,<br />

sientes un sabor dulce que te embriaga. Éste tiene algo mágico, te deja un<br />

aroma cargado de hermosos recuerdos, de conocimientos adquiridos en otra<br />

universidad con otros profesores en otro idioma y un montón de amigos repartidos<br />

por los cuatro puntos cardinales del continente.<br />

―¿Otro café?<br />

21


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

22<br />

Foto: Mireia Gascon Merlons


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Una tarde oscura en<br />

un desierto<br />

Lirba Cano<br />

Una vez desperté en un desierto. Era tarde, oscurecía. Estaba<br />

desnuda. Lo que me despertó fue el revoloteo constante de unas<br />

alas pegadas a mi espalda. En un primer momento no podía ver<br />

si eran alas de colibrí, de mosca o de ángel, de libélula o de gaviota. Posé el<br />

trasero en la arena, me froté los ojos, me toqué la cara. El viento me transportó<br />

al recuerdo de los autobuses en los que voy de un lugar a otro en mi ciudad.<br />

Tomo asiento junto a la ventana sucia y miro pasar la realidad a través de aquel<br />

aparador. El recuerdo me hace una especie de juego y se transfi gura en sueño,<br />

lo que pasa a través de aquella ventana es el tiempo al revés, cada cuadra que<br />

recorre el autobús son años más atrás, eso supongo porque ya no están los<br />

centros comerciales de ahora, ni los parques nuevos, y en la acera caminan<br />

mis compañeros con el uniforme que usábamos en la escuela. El autobús se<br />

detiene y yo extiendo un suspiro. Cierro los ojos e intento profundizar en el recuerdo<br />

que ahora tiene vida propia a la manera de sueño, seguro de que así lograré<br />

saber cómo es que llegué a este desierto, cómo me nacieron estas alas,<br />

por qué estoy desnuda, por qué la oscuridad se me aproxima en esta soledad.<br />

Bajo del autobús, camino en línea recta un par de cuadras y me detengo en el<br />

cementerio municipal, ese museo de la memoria que se nos escapa, que ya<br />

no nos recuerda que la vida es fi nita. Entro, porque siempre me han gustado<br />

los cementerios, sobre todo en el día de los muertos, cuando las tumbas se<br />

cubren de comida y fl ores de colores chillantes. Hay una lápida que dice: murió<br />

buscando el amor en los cementerios. Me arrodillé frente a ella, hice la señal<br />

de la cruz en mi frente y dije en voz baja El Señor es mi Pastor, nada me falta;<br />

aunque ande en valle de sombra y de muerte no temeré mal alguno porque Tú<br />

estarás conmigo. Unos versos sacados del por tantos conocido Salmo 23 que<br />

me brotan cada vez que estoy en peligro de hundirme en el asfalto, de desfallecer<br />

por cualquier nimiedad. Dios me agarre confesado cuando ande buscando<br />

el amor, y más en los cementerios. Salí de ahí, y seguí caminando en línea<br />

recta, dieciséis cuadras más, armando en mi cabeza, en el cielo y en el suelo,<br />

un <strong>relat</strong>o que todos los días estoy escribiendo pero que nunca voy a concluir<br />

porque jamás lo he escrito con tinta, hasta llegar al parque de mi adolescencia<br />

en patines, de mi estúpida y atormentada adolescencia llena de raspones en las<br />

rodillas. Siempre fui una tonta para patinar, y no era falta de pericia..Él patinaba<br />

23


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

tan bonito, con tanta cadencia. Ahí está, ya lo miro. Tiene quince años otra vez<br />

(en ese momento no puedo acordarme si lo volví a ver después de esa edad),<br />

y es de verdad bueno para patinar. Yo otra vez me escondo del otro lado del<br />

kiosco que está en el centro del parque, esperando a que él haga por aquí su<br />

trayecto para salirle al paso, que sepa entonces que también me gustan los patines.<br />

Otra vez me caí como una estúpida, y estoy esperando su carcajada. Los<br />

raspones más feos están en mis rodillas, y no se rió, ni siquiera se dio cuenta<br />

que caí, no me vio, como aquel que nunca ve la ferretería que está en su calle,<br />

frente a la que pasa todos los días, porque nunca ha necesitado un martillo: el<br />

día que necesita el martillo anda buscando ferreterías por toda la ciudad. Quizá<br />

él se enfrente con mi triste figura de patinadora el día que necesite... no sé, el<br />

día que necesite un buen raspón, una experta en caídas, o un cuento que está<br />

perdido en las calles, en el cielo y en el suelo. Me quito los estúpidos patines,<br />

el parque ya no tiene árboles, ningún niño juega, ningún adolescente flirtea,<br />

ninguna pareja se besa. Sólo hay viejos leyendo el periódico, en un trance de<br />

invierno europeo que yo nunca he conocido más que en televisión. Sí, mejor<br />

me marcho a casa a ver la televisión, él se me ha metido en el pensamiento, en<br />

el corazón, por razones insospechadas, porque su característica son unos ojos<br />

de pequeño tremendo hechicero, y no lo puedo soportar, no esa indiferencia, y<br />

sí, me marcho a mi casa a ver treinta canales de televisión, videos musicales,<br />

reality shows, qué se yo. Qué más da por qué desperté una tarde oscura en<br />

un desierto, qué más da por qué tenía alas de mosca, de ángel o de colibrí,<br />

qué más da por qué me gustan los cementerios, qué más da todo cuando él no<br />

se puede reír de mi caída y mis raspones porque ni siquiera se ha percatado<br />

de mi existencia en... ¿en dónde?, ¿en un desierto o en un parque?, ¿siendo<br />

una adolescente o un ser alado sin edad y sin razones? Cuando busqué la<br />

gente que hablara de mi apariencia, de la edad que tengo, que me inventara<br />

las razones, todos eran viejos leyendo el periódico en un gris invierno europeo,<br />

y a mí no se me ocurrió más que ir a casa a ver treinta canales de televisión,<br />

para no pensar en lo que me sucede cuando estoy en su presencia. Tiré los<br />

patines en un basurero, y tomé un autobús. Era una tarde oscura como la del<br />

desierto. Me senté de nuevo junto a ese aparador de la realidad que es la ventana<br />

del autobús, ya no sé si a cada cuadra seguíamos volviendo al pasado o<br />

íbamos hacia el futuro, el caso es que centros comerciales, edificios y casas<br />

desaparecían, así durante varios minutos. Última parada, dijo el conductor del<br />

vehículo, cuando yo era la última pasajera. Bajé del autobús, muy cansada,<br />

estaba solo en medio de un desierto en una tarde oscura. Con temor de que<br />

unas alas me causaran alguna molestia me eché boca arriba sobre la arena,<br />

que era suave, muy suave, emulando las tardes de juventud en que ejercía sin<br />

piedad mi derecho a hacer absolutamente nada, dejando que a cada quien le<br />

brotaran libremente sus maldades y torpezas, mirando el techo, volando con el<br />

24


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

corazón a las estrellas. Me quedé dormida. Hasta que me despertó el supuesto<br />

revoloteo constante de unas alas adheridas a mi espalda. He pensado que<br />

estoy soñando, porque he echado atrás la vista y esas alas supuestas son los<br />

brazos de Él, que está desnudo junto a mí en la cama y me da un masaje con<br />

fuerza. Ya no tiene quince años y dice que es mi esposo. Qué más da si es un<br />

sueño, ambos nos vemos muy contentos.<br />

25<br />

Foto: Marc Quevedo Aragay


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

26<br />

Foto: Núria Planes Llull


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

Cuando un mudo habla<br />

todos callan<br />

Pol Mallafré Fernandez<br />

Tras un desgarrador ¡Basta! en su boca, la mía empezó a escupir<br />

pintura, piedras y negra tinta. Los pulmones empezaron a masticar<br />

tabaco. Cual Edipo, decidí arrancarme los ojos. La luz del Sol<br />

ciega, ¿quien no lo sabe?, la Verdad arde y así, Mi Primer Amor me quemo las<br />

entrañas. Me dejó. Diosa y monstruo a la vez, consiguió llevarme al verso hambriento.<br />

Ella no lo sabía, pero lo imaginaba. Decidí convertir los excrementos de<br />

una existencia sin ella en entusiasmo arquitectónico…y aquí estoy…tejiendo.<br />

Yo no soy predicador. Yo nací sastre, pues nací en Terrassa y desde<br />

siempre prefería tejer que navegar, vestido como un bufón deambulaba por<br />

las calles y al llegar a casa, me proclamaba Emperador y escribía. Pero ella<br />

me dejó. Y no soportaba la idea de encontrarla al girar la esquina, pues tenía<br />

miedo. Los cobardes son personas capaces de predecir el futuro, me susurraba<br />

Bukowski al oído y a su vez, allí estaba Walt Disney sentenciando a mi yoinfantil<br />

con ese ¡Huye Simba, huye…y no regreses!...y así, un servidor decidió<br />

sacar los pies del cemento. Decidió partir.<br />

Próxima parada, ciudad del desgarro por excelencia, con una enorme antena<br />

como icono y dos amantes como atrezzo permanente. Cientos de calles,<br />

muesos, puentes, puertas, ventanas, Mcdonals baratos, buhardillas que rozan<br />

el cielo, sillas vacías que albergan versos y el Moulin que hizo enloquecer a<br />

Cervantes confi guran el escenario. Mendigos por doquier, locos, artesanos de<br />

blasfemias, mutilados, viejos, poetas, borrachos y soñadores pintan la ciudad<br />

en blanco y negro. Es donde la feminidad esta en las mujeres, la elegancia en<br />

las damas y la cocetería en los burdeles. Fueron Baudelaire, Rimbaud, o las<br />

putas de Miller, quién despertaron el misterio en mí, la Duda, el entusiasmo, el<br />

enigma. En fi n, los bienpensantes la acusan de Ciudad del Amor, pero salta a<br />

la vista que hay más olvido que suspiros, aquí nadie ama nadie. Todo el mundo<br />

está solo. Con pareja o sin ella, viven solos. Solo se ama el ideal, la Luna, lo<br />

bello, la vida feliz…en este sitio solo se ama una cosa: París.<br />

Cargue mi mochila con las manos sucias. Dentro puse mis 23 años,<br />

uno tras otro. Ropa. Una buena dosis de miedo. Algún libro. Abrazos para no<br />

olvidar, algún fugaz beso con sabor a-diós, algo de valor, entusiasmo, música y<br />

27


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

una sola idea: coger el avión aunque caiga el cielo. Y así lo hice…<br />

Llegué un 19 de Febrero. Aquella noche dormí sin cojín. Pasaron las<br />

horas. Los días. Las semanas y los meses. Como buen estudiante de Filosofía<br />

tenia la DUDA al acecho constante, o si lo prefieres, no tenia nada claro...el<br />

mundo lleno de respuestas en forma de besos y yo dudando si arrancar bragas<br />

o sonrisas.<br />

Un día leí un cartel que decía; LA TRAVIATA. GUISEPPE VERDI. DESDE<br />

7€ A 160€. PALAIS GARNIER. ¡La oportunidad era única! ¡Verdi por siete jodidos<br />

euros! ¡En la Ópera de París! No daba crédito. Fui al edificio y compre una<br />

entrada. Si, una. El espectáculo empezaría en dos horas, así que volví a casa<br />

y me disfrace. No quería ser delatado como estudiante. Debo confesar que notaba<br />

en mí la euforia de La Primera Cita. En mi rostro sonriente solo le faltaba<br />

alguna pincelada de acné.<br />

Dos horas más tarde, estaba instalando mi culo en el palco más perdido.<br />

Cabían allí tres personas. A mucha honra. Y allí estaba yo, solo. Arriba a la<br />

izquierda. Quinta planta. El escenario quedaba a mis pies. Un tanto de vértigo<br />

al principio, y visibilidad media. Al final del espectáculo podría lanzar flores si<br />

tuviera alguna entre mis manos. Pero no era el caso. De pronto el acomodador<br />

abrió la puerta a mis espaldas y señaló la silla de mi lado a una curiosa<br />

muchacha. Curiosa, por su mirada y falta de empatía. Tímido le dije Buenas noches…y<br />

no respondió. Su mirada estaba clavada. Parecía tener un martillazo<br />

en la nuca. No se movía. Vestía cómodamente. Es decir, no se arregló. En su<br />

regazo sostenía con las dos manos una máscara de esas típicas que uno hacía<br />

de pequeño en la escuela. Al rato, me miró y quedé paralizado. Era ella, mi<br />

amor hecho Diosa. Yo quedé gélido y mutilado. Algo torpe. Ella se dio cuenta,<br />

pero poco le importó. Sin duda sus ojos eran tristes.<br />

De pronto, las luces se cerraron. Todo quedo oscuro. Todo, menos el<br />

foso musical que iluminaba su cara con una frágil, y a su vez cálida, luz. Salió<br />

el director recibiendo los primeros aplausos que dieron paso a un silencio absoluto.<br />

Alguien tosió. Alguien paró de toser. Y de pronto, los violines arrancaron<br />

con sensibilidad extrema. Telón…y allí empezó el Drama.<br />

Pasaron los minutos mientras yo buscaba la forma de mirarla sin que ella<br />

se sintiera molesta. Al rato empezó a llorar pero orgullosa, sin sollozo alguno.<br />

Sus lágrimas simplemente resbalaban, caían. No lloraba por la opera, eso estaba<br />

claro, pues un famoso Brindis sonaba con alegres porvenires. Entonces,<br />

¿por qué lloraba? No lo podía soportar, tenerla al lado llorando. Las Diosas<br />

no se merecen llorar. El misterio me mataba. ¡Quería preguntárselo! Pero no<br />

podía. Esto es el mundo real. Mi verdadera condición de mudo. No hagas nada,<br />

mírala, lo último que quiere es hablar con alguien, me decía a mi mismo. Pero<br />

tenía la insultante sensación de que tenía al lado la futura madre de mis hijos.<br />

Ese llanto me enamoró. Me resultaba familiar. ¡Yo podría ayudarla! ¡La en-<br />

28


Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />

tendía sin palabras! ¡Dime que te pasa!<br />

Llegamos al tercer acto y yo continuaba con mi discusión interna. Los<br />

músicos devoraban las partituras sin tregua, ahora Violeta se despide de Alfredo<br />

antes de morir. Ya estamos en la última aria y yo continuo mudo. El drama<br />

del escenario y el de mi palco me abruman… ¿que hago? Ya no hay tiempo,<br />

en dos minutos el escandaloso espectáculo terminará, ella desaparecerá por la<br />

puerta y nunca más sabrás de ella, ¡inútil! La cabeza me estallaría en cualquier<br />

momento.<br />

Telón. Final.<br />

Ya no había marcha atrás. El público aplaudió con entusiasmo. Ella no<br />

aplaudió. Yo tenía el cuerpo revolucionado. Ebrio. París a esas horas ya estaba<br />

durmiendo y allí dentro un espectador en la Platea se levantó y aplaudió de<br />

pie, otro, otra, otros, cinco más, diez, cincuenta, mil, toda la sala se puso en<br />

pie, los aplausos continuaron en crescendo y de pronto, ella se levantó imitando<br />

el gesto común, subió a la silla, me miró y me dijo al oído esas palabras<br />

que no olvidaré nunca: eres un ser maravilloso, y de golpe, sin mas, se lanzó<br />

al vacío… ¡y se lanzó al vacío! ¿Y yo? Yo estoy aquí escribiendo este insulto<br />

porque no le dije nada. Incapaz de pensar, me derrumbé. A veces uno tiene la<br />

certeza de estar al lado de la persona más maravillosa del mundo y ese día yo<br />

la tuve. Quizás mi amor sea un llanto gratuito fruto de una impotencia llamada<br />

rencor contra uno mismo. Quizás sea todo una fantasía construida a posteriori<br />

del trágico espectáculo quizás si, pero ella murió aplastada. Y esto, esto no es<br />

ni fantasía ni llanto.<br />

Pero en todo ello existe un problema, leo mis palabras y veo que todo<br />

es mentira, todo imaginación literaria, falta el hedor de su cuerpo, el sonido de<br />

su voz, la luz del palco o la jodida mirada de sus ojos...Las palabras aprisionan<br />

la verdadera realidad a su gusto y medida. Las páginas se ablandan con el<br />

agua del mar. Todas necesitan de la botella. Siempre lo mismo. Una botella. Al<br />

final, todo termina entre copas. Dionisio sale a flote y…chin chin! ¡Propongo un<br />

brindis!...Por la noche, que aún es joven! Ella seguramente lo es, pero yo no<br />

estoy hecho para ser joven. Las noches mueren y los días nacen. Hoy puede<br />

ser un gran día, me digo. Una aspirina. Una llamada. Dos maletas y un billete<br />

de regreso. Próxima parada; Barcelona. Todo muere. Todo lo bello muere.<br />

Ese atardecer murió, si. ¡Pero mañana habrá otro!, se dice. Si, cierto. Mañana<br />

habrá ¡otro! Muy bien. Ahora, pregúntaselo a los enamorados ¿qué piensan<br />

ellos de los otros?, pregúntaselo. Háblales de otros atardeceres. Háblales de<br />

los Terceros. Nada importa ya. Ella murió. Sin más. Me arrancó los pulmones y<br />

parte de la cara. Esa noche murió. Este <strong>relat</strong>o morirá. Estas palabras. La tinta.<br />

El recuerdo. Los árboles y las manzanas. Mi aliento, mi suspiro, esta música y<br />

el amor también morirá, llevándoselo todo…y yo… yo no le dije nada.<br />

29


Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />

30<br />

Foto: Arnau Peris Canals

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!