concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC

Servei d’acollida d’estudiants estrangers
―Sí. Que no em voldries a casa teva?
―Tots tres? Deixa que m’ho pensi...
―Ah, ja ho sé! – l’interrompé el jove – Són dos bitllets per anar-nos-en
a la nostra illa.
―Em sembla que no els venen aquests.
―Llàstima.
―Espavila’t a endevinar-ho, que he de pujar les escales – digué la
noia.
―Deu ser aquell. No?
―Què? – preguntà ella.
―Deu ser aquell, el teu avió. És com un elefant blanc.
―Jo n’he vistos molts, d’elefants blancs, i no s’hi assembla.
―Ah! Ara sí que ho sé: a dins hi ha una foto d’un elefant blanc – rigué
el jove.
―Calent, calent – cantarellejà la noia.
L’home cara-roig engolí l’últim glop de cervesa, s’aixecà catxassudament
i marxà. L’home uniformat de verd es dirigí a la seva taula amb una baieta humida
a les mans.
―Així que és una fotografia, eh? – preguntà el jove
―Calent, calent – continuà ella.
―Una fotografia, nostra. Ja ho endevinat, no?
―Em sembla que no n’hi ha prou.
―Deixa’m pensar... – féu ell.
―Ui, ara sí que veig que no acabarem mai.
―És de quan vam visitar els Kew Gardens? – provà el jove.
―No – contestà la noia.
―Al New Globe, amb la colla?
―Tampoc – digué ella.
―Amb la Reina prenent un te? Com vols que ho encerti?
Ella rigué de bona gana. Li allargà el braç.
―No te l’has guanyat, però la pots obrir. És per a tu.
Ell l’agafà i l’examinà uns segons abans d’obrir-lo. L’olorà. Féu sortir la
foto poc a poc, fent-la fregar suaument amb el sobre, sense deixar de mirar
la noia als ulls. Ella llegí la inscripció que anava descobrint-se al revers: “I will
always...”. El jove esbatanà els ulls davant de la imatge. Mirà als voltants. La
mirà a ella. Ella es mossegà un llavi i li tornà la mirada.
―Quan...? – preguntà ell.
―Diguem que tenia un as amagat – respongué la noia.
―És...
―T’agrada?
―És impressionant. És... som tu i jo. No podré deixar de mirar-la.
16