Servei d’acollida d’estudiants estrangers nous i de converses amb els ja coneguts. Les mirades comencen a creuar-se, d’aquí un parell de setmanes la italiana rossa despertarà a l’habitació d’un dels brasilers i somriurà. La Daniella va arribar una mica després. Tenia vint-i-dos anys, era verge i anava a casar-se la tardor següent, quan tornés cap al Brasil si tot anava bé llicenciada en Farmàcia. La idea del seu casament ens va sorprendre, i entre nosaltres comentàvem amb una mica d’enveja (ja que cap de nosaltres s’atreviria, convençudes que encara érem joves i ens quedava massa per viure com per fer aquest pas) que era una bogeria. Després vam pensar que ja anava amb el seu caràcter: mai volia sortir per les nits, i si ho feia es sentia francament incòmoda amb l’ambient, la beguda i la música. Al cap d’unes setmanes va venir al petit viatge de cap de setmana i va conèixer a l’Andreia, un noi italià, molt callat, que amb prou feines sabia dir quatre mots en portuguès i amb qui ningú aconseguia mantenir una mínima conversa. Al cap d’unes hores, la Daniella i l’Andreia parlaven animosament i aquella nit van desaparèixer durant hores. L’endemà la Daniella havia canviat completament. A partir de llavors només volia sortir, va començar a beure, i deia que ja no es volia casar, va demanar al seu nòvio que no vingués a visitar-la tal i com estava planejat i les trucades diàries es van acabar. El que havia passat estava claríssim però entre nosaltres es va tornar un tema tabú, quan els veiem fer-se un petó giràvem el cap. Teníem por o ens sentíem responsables pel canvi de la Daniella? Totes havíem augurat que el seu casament, amb aquell noi amb qui estava des dels catorze anys no funcionaria, i ara érem nosaltres les que volíem que la història amb l’Andreia acabés, que ella tornés a ser la d’abans. Tres mesos més tard la Daniella va aparèixer plorant, estava embarassada i l’Andreia no en volia saber res. Crec que per uns instants es va instal•lar en nosaltres un sentiment passatger de satisfacció, una mirada de “veus com teníem raó?” però ens vam adonar que havíem de reaccionar, lluny de casa i dels seus, només ens tenia a nosaltres. Em va venir al cap el meu carrer, Quebra-Costas, potser si un dia plujós la Daniella queia l’Andreia canviava d’opinió... Òbviament vaig descartar aquesta primera idea, la segona va ser els “Pelo Sim”, i els “Não, obrigada” que encara es veien en cartells mig desenganxats pel carrer, tant sols feia uns mesos havien aprovat l’avortament per referèndum. Nosaltres ho teníem clar, però la Daniella es va horroritzar. Ens havíem oblidat que era profundament catòlica, tots els diumenges anava a missa i la seva moral no li permetia realitzar aquell pas. Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre de la facultat de Dret, avui toca aixecar-se perquè el tren cap a Lisboa surt a les nou, acompanyarem la Daniella fins l’aeroport. A les dues de la tarda surt el seu avió 12
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi cap a Rio de Janeiro, nosaltres ens quedarem, sense saber que és el què passarà, si mai arribarà a casar-se amb aquell noi o bé si ell la rebutjarà. El nostre somni de cristall, de mesos de diversió sense problemes s’esquerda, però avui és dimarts i ja se sap: som Erasmus en aquesta ciutat. 13 Foto: Laura Molina Rodon
Change language