concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi
VI: El mite dels
elefants blancs
Marc Comadran
Pels altaveus del London Luton Airport es pregava als passatgers
amb destinació a Amsterdam que embarquessin. El jove de la
maleta roja va mirar la noia que l’acompanyava. Ella no aixecà
la vista: acariciava, a mesura que les anava passant, unes pàgines d’un blanc
artifi cial. El jove es posà a jugar amb un dels gots buits de cafè de la taula. Mirà
un grup d’avions, blancs i allargassats, arrenglerats davant de la vidriera. Prop
de la parella, un home uniformat de verd escombrava les restes d’una menja
oliosa que embrutava les rajoles de l’establiment.
―No sé si t’agradaran – digué el jove.
―És un regal preciós.
―No sé si t’agradaran. A cada conte hi ha un moment que és nostre, teu
i meu. Un moment per cada mes que hem estat junts.
―N’hi ha cinc – comentà la noia.
―Ja ho sé.
―És un regal preciós.
―El d’aquest mes haurà d’esperar, aquests dies...
―Ets so lovely! – insistí ella.
S’entrellaçaren les mans. Les pantalles de l’aeroport reproduïen els
mateixos anuncis una i altra vegada; el rellotge marcava les dotze menys sis
minuts; un home, amb un tríptic del servei nacional d’autobusos a les mans,
topava amb una parella que es dirigia als taulells de facturació. La noia es deixà
d’una mà i es féu apropar la maleta. N’extragué un sobre. A la taula del costat,
un home cara-roig reia escandalosament.
―Jo també tinc una cosa per tu – digué la noia.
―Un sobre? I què hi ha dins? – preguntà el jove
―Ja t’ho he dit: una cosa. Una cosa, nostra.
―Nostra? Ui, tu també fas contes?
―Endevina-ho. Si no ho encertes m’ho enduré cap a casa.
El jove va dirigir la mirada altra vegada cap a la vidriera.
―Un bitllet - va provar el jove.
―Què?
―Un bitllet d’avió perquè t’acompanyi.
―Per marxar els dos junts? – seguí la noia.
15