concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC
concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC
concurs foto i relat NUEVO.indd - ETC
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Pròleg<br />
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Aquest recull de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es que us presentem és el resultat<br />
d’una selecció feta a partir de les aportacions al <strong>concurs</strong> que s’ha<br />
realitzat durant el mes de maig d’aquest any.<br />
L’objectiu d’aquest <strong>concurs</strong> ha estat recollir experiències viscudes en la<br />
mobilitat dels estudiants en el marc dels diferents programes d’intercanvi de la<br />
nostra universitat, amb motiu de la celebració de l’estudiant Erasmus 10.000 de<br />
la UAB i del 20è aniversari del Programa Erasmus.<br />
El programa ERASMUS va ser proposat l’any 1987 per un grup<br />
d’estudiants francesos al president Mitterrand per tal de promoure la mobilitat<br />
estudiantil i amb la fi nalitat de fer una Europa més cosmopolita i oberta.<br />
Aquest objectiu s’ha complert amb escreix, i avui podem afi rmar que<br />
aquest programa ha estat el motor del procés d’internacionalització que totes<br />
les universitats catalanes hem iniciat. Aquest procés, si bé d’una banda és lent,<br />
costós, i necessita de la implicació de tota la comunitat universitària, és, de<br />
l’altra, un procés sense retorn si les universitats volem tenir algun paper en el<br />
món global en què ens trobem.<br />
Cal recordar que aquest programa rep el nom de l’humanista Erasme<br />
de Rotterdam (1465-1536), fi lòsof i teòleg que va viure i treballar a diferents<br />
parts d’Europa buscant coneixement i experiències que només es troben en el<br />
contacte amb altres cultures.<br />
Erasmus també són les sigles de European Action Scheme for the Mobility<br />
of University Students. Són una bona troballa, ja que podem afi rmar que<br />
Erasme de Rotterdam va ser el primer estudiant en moure’s per Europa, intentant<br />
aprendre allò que les diferents comunitats d’aquell temps podien oferir-li.<br />
L’any 1987-1988 un grup de professors de la UAB, aprofi tant les seves<br />
relacions internacionals, establertes per motius acadèmics o de recerca, i amb<br />
una idea clara que la UAB s’havia de projectar internacionalment, van començar<br />
a organitzar els acords i els intercanvis dels estudiants amb altres universitats<br />
europees.<br />
1
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
Els mitjans eren pocs, però les ganes i l’empenta no tenien límit. A cop<br />
de telèfon i fax, que era l’alta tecnologia amb la qual contàvem, i la màquina<br />
d’escriure amb paper carbó per a fer els informes, es va organitzar la mobilitat.<br />
L’ajuda dels becaris va ser crucial en aquell temps, sobretot en els centres<br />
com l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets, l’EUTI, on es gestionava<br />
la mobilitat. Des d’aquí, el nostre reconeixement a tots ells.<br />
El primer any del Programa ERASMUS, el curs 1987-1988, només 2<br />
estudiants van sortir a fora, però el segon any ja eren 92 i a partir d’ací el creixement<br />
ha estat exponencial, fins arribar al número 10.000 que avui celebrem.<br />
La valoració del Programa ERASMUS per part dels nostres estudiants<br />
ha estat altament positiva. Han après altres llengües, han conegut altres cultures,<br />
han fet amics arreu del món i han après a ser més tolerants i solidaris i a<br />
respectar allò que és diferent.<br />
Per altra banda, aquesta experiència els ha estat reconeguda acadèmicament<br />
i els ha suposat avantatges a posteriori en el mercat laboral. Molts<br />
d’ells actualment ocupen llocs de treball de responsabilitat en diferents països<br />
europeus.<br />
Malgrat que la valoració global ha estat molt positiva, hi ha algun punt<br />
negatiu, com el baix finançament de les beques, que ha fet que els estudiants<br />
més desfavorits econòmicament no hagin pogut gaudir d’aquest programa.<br />
Tanmateix, cal remarcar que, per primer cop, per al curs 2007-2008<br />
disposem d’ajuts complementaris finançats per la Fundación Bancaja, per la<br />
FUAB i per la UAB mateix. Aquests ajuts complementaris, juntament amb les<br />
beques de l’AGAUR (Generalitat), creiem que poden afavorir l’increment de la<br />
mobilitat dels nostres estudiants en un futur.<br />
La UAB actualment és una de les destacions preferides dels estudiants<br />
europeus, els quals gairebé doblen el nombre dels nostres Erasmus, que són al<br />
voltant de 1000. Les destinacions europees escollides han estat preferentment<br />
Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya.<br />
La participació mitjana en la mobilitat dels estudiants a les diferents Facultats<br />
ha estat al voltant del 3 %; cal destacar, però, la Facultat de Traducció i<br />
Interpretació, amb un 13 %, seguida de la Facultat de Ciències Polítiques i de<br />
2
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Sociologia amb un 9 % i la de Filosofi a i Lletres amb un 6 %.<br />
Finalment, cal senyalar que la participació de les dones en el programa<br />
ha estat majoritària, i que arreu d’Europa està al voltant del 63 % .<br />
El programa ERASMUS, iniciat a la Unió Europea amb 3.200 estudiants<br />
el 1987, compta ara amb 2.000.000 d’estudiants i es pretén arribar als<br />
3.000.000 el 2013.<br />
Per tal d’aconseguir aquestes xifres necessitem la col•laboració de tothom,<br />
però molt especialment dels coordinadors d’intercanvi, que han estat una<br />
peça clau per a l’èxit del programa. A ells els volem reconèixer i agrair tota la<br />
feina que han fet fi ns ara.<br />
Mercè Unzeta<br />
Vicerectora de Relacions Exteriors i de Cooperació<br />
3
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
Relat guanyador en castellà<br />
Zacatecas, Barcelona<br />
Diana Hernandez<br />
Cuando me siento especialmente nostálgica, tengo la costumbre<br />
de salir a correr por los campos detrás de mi barrio. Corro por la<br />
Plana del Castell hasta el castillo de Sant Marçal, subiendo por<br />
la colina detrás de una granja de cerdos. Cuando llego al castillo, me detengo y<br />
observo todo lo que me rodea. Desde allí se puede ver Cerdanyola, Sant Cugat,<br />
y la sierra de Collserola, que nos separa de Barcelona. No sé por qué, en este<br />
paisaje ―los chopos y castaños, los campos cubiertos de margaritas blancas<br />
y amarillas, los caminos de tierra― se respira el aire de mi hogar, Zacatecas,<br />
México. Es extraño: desde los caminos por donde iba a caminar con mi padre<br />
no se veían a lo lejos los suburbios, carreteras y fábricas que observo desde<br />
el castillo de Sant Marçal; allá sólo había tierra pelada, pasto y polvo, llanuras<br />
interrumpidas repentinamente por barrancos profundos, pueblecitos de casas<br />
de ladrillo hechas a medias, terminadas con adobe y láminas de aluminio. No<br />
importaba cuánto te alejaras de casa, en esas montañas siempre quedaba una<br />
colina por cruzar, un horizonte que te dejaba atrapado para siempre en aquel<br />
lugar. Caminaras cuanto caminaras, nunca llegarías a ninguna parte.<br />
Aquí, en cambio, siempre estás cerca de todo, ¿verdad? Desde el castillo<br />
puedo ver el Vallès entero. Cuando Cerdanyola comienza a agobiarme,<br />
me ayuda verla desde una perspectiva diferente, más amplia. El ejercicio y el<br />
paisaje me dan calma y claridad: aquí entiendo que todo el mundo es uno, y<br />
amo todo lo que me ofrece. Ésta es mi casa, como lo fue Zacatecas. Y al mismo<br />
tiempo no lo es, porque por aquí estoy de paso. Ahora ya no soy de ninguna<br />
parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar<br />
donde nací. Pero ser perpetua extranjera, no tener raíces que me aten a ningún<br />
lugar en especial, significa ser libre.<br />
Creo que Pau nunca logró comprender esto. Para él, hay un solo lugar<br />
donde naces y creces y luchas y mueres; un solo lugar a donde perteneces.<br />
Pau es de Sabadell norte, de toda la vida. Nos conocimos en el rocódromo de<br />
la universidad, y me invitó a escalar a Montserrat. Yo sólo había escalado por<br />
la Bufa, en Zacatecas, sin cuerdas ni nada, y su uso me resultó extraño e incómodo.<br />
Empezamos a hacer un recorrido demasiado difícil para mí, y a medio<br />
camino tuve que detenerme, sollozando. Pau, desde unos metros más arriba,<br />
me dijo:<br />
―¡Luz! ¡No te sueltes! Em moles massa com per morir-te ara.<br />
4
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
―Tú también me gustas ―le dije― pero por el amor de Dios ayúdame<br />
a bajar.<br />
No pude separarme de él desde entonces. A él le gusta viajar tanto como<br />
a mí, y juntos hemos ido a Marruecos, a Bélgica, a México. Admito que tenemos<br />
ideas distintas sobre lo que es “viajar”: para Pau, un mes en el extranjero<br />
ya es mucho, y siempre acaba extrañando su lengua y su comida. Para mí, un<br />
año en un país no es tiempo suficiente para conocerlo de verdad, para mirarlo<br />
con rechazo y admiración y finalmente con la aceptación de que es un lugar<br />
como cualquier otro.<br />
Llevo ya seis años en Cataluña, y empiezo a sentir la necesidad de moverme,<br />
de cambiar. Este sentimiento fue el que propició nuestra pelea, el día que<br />
le comuniqué mis planes para dejar Cerdanyola e instalarme en Nueva Delhi.<br />
Pau es el chico más paciente, dulce y amable que he conocido; siempre soy<br />
yo la que empieza las peleas, la que grita enojada frente su mirada paciente,<br />
y la que se acaba callando de pura vergüenza. Su reacción ese día me tomó<br />
completamente desprevenida.<br />
―¿A L’ÍNDIA? ¿A L’ÍNDIA? ¿Què collons hi has de fer tu, a l’Índia?<br />
―gritó. Intenté apaciguarlo mostrándole la sartén llena de delicioso arroz humeante,<br />
pero fue en vano.<br />
―Pau, ¿por qué no comemos y luego-<br />
―¡Deixa’m parlar, Luz! ¿Què vols que hi faci jo, a l´Índia? No puc deixarho<br />
tot per seguir-te on vulguis, ¿saps? Tot just començo amb la nova feina, i<br />
havies dit que ens n’aniríem a viure junts, i ara... ¡ara em surts amb això! ¡Ja<br />
n’estic fart, de les teves bajanades!<br />
―Pero...<br />
―¡NO!<br />
―Pau, escolta, cálmate―<br />
―¡NO!<br />
―¿Pero de qué vas? ―le espeté, mi poca paciencia agotada. ―Cuando<br />
empezamos a salir te lo dejé bien claro. ¿No que no te importaba que fuera<br />
mexicana, que no hablara catalán? ¿No que no te importaba que esto se<br />
acabara en un par de años, que sólo querías vivir el momento? ¡Eso lo dijiste<br />
tú! Sabías muy bien que tarde o temprano me iría de aquí, y aún así dijiste que<br />
sí...<br />
―¡A LA MERDA! ¿Què passa si...? ―de repente, se quedó callado. Se<br />
sentó pesadamente en el sofá y se puso la cabeza entre las manos.<br />
―¿Pau?<br />
―¿Que passa si ara no vull que te’n vagis? ―susurró.<br />
No supe qué contestar. Estaba paralizada por una sensación fría y pesada<br />
en el estómago. Era como si un gancho afilado me agarrara el pecho,<br />
5
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
estirando poco a poco. Si no huía ahora, sería demasiado tarde.<br />
No me molesté en ponerme el chándal y los tenis viejos. Dejé el arroz<br />
enfriándose encima de la mesa; me dejé hasta las llaves de casa. Simplemente<br />
salí corriendo del piso, y mis pies me llevaron automáticamente por el camino<br />
de siempre. Me detuve, como siempre, junto al castillo, y cuando miré el paisaje<br />
me sentí sofocada. Ahora veía el camino polvoso, lleno de mierdas de perro y<br />
basura, el campo cubierto de desperdicios, asfi xiado por los bloques de pisos<br />
cada vez más cercanos. Sentí de repente que todo aquello me amenazaba<br />
con la existencia monótona de los suburbios; niños en cochecitos, pisos demasiado<br />
caros, parques infantiles diminutos, supermercados, coche nuevo, declaraciones<br />
de la renta. Estar para siempre viviendo en el pequeño mundo en<br />
el valle detrás de Barcelona, de nuevo atrapada por el horizonte.<br />
6
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Relat guanyador en català<br />
Thanks Utrecht<br />
Món Sanromà Moncunill<br />
A<br />
Utrecht o a on sigui. Tu hi vas i coneixes gent que es perdran<br />
o seran amics teus per tota la vida, potser trobes la teva mitja<br />
taronja!<br />
Els francesos que no s’organitzen, els italians que no parlen anglès, els<br />
finlandesos perduts, els belgues tontets, els americans guapos, la moldava<br />
pija, les austríaques pesades, els espanyols fiesteros, els anglesos pirats,... I<br />
evidentment, els holandesos amables.<br />
Aprecies el clima català, i un amic anomenat sol que trobaves a faltar i<br />
que a Holanda no es deixa veure durant mesos.<br />
Aprens idiomes que faràs servir, altres que potser no, coneixes nova<br />
música que t’encanta, diferents autors, diferents pel•lícules...<br />
Quan tornes a visitar Catalunya ets el centre d’atenció, entens a tothom<br />
que passa pel carrer, la iaia cuina per tu (Ai el menjar i l’horrible Dutch lunch!...),<br />
les galetes no tenen gust a mantega, el pa no es tot de motlle, no has d’anar a<br />
comprar cada dos per tres, poses la roba a un cove i màgicament apareix neta,<br />
planxada i plegada al teu armari.<br />
T’enfrontes al funcionament d’una universitat diferent, descobreixes com<br />
s’imprimeix, t’adones que potser l’Autònoma no està tan malament, intentes<br />
comprar un llibre però necessites targeta Chip, intentes comprar targeta Chip<br />
però necessites targeta holandesa, intentes aconseguir una targeta holandesa<br />
però necessites un appointment, intentes aconseguir un appontment i et diuen<br />
que vinguis la setmana següent... Total, que li acabes demanant el llibre al<br />
company de classe.<br />
Arribes a classe, primer ets l’estrany, ningú et diu res, després passes<br />
a ser el popular, t’adones que parles un anglès de merda, intentes aprovar assignatures<br />
impossibles, n’aproves d’altres amb bona nota per art de màgia, estudies,<br />
estudies?, t’adones que ets intel•ligent, t’estàs mesos de relax, t’acabes<br />
aprenent de memòria el funcionament de la biblioteca.<br />
Lluites per aconseguir una habitació digna, t’estafen, intentes decorar-la<br />
bé, durant mesos no la trepitges, mai sopes a casa teva, aprens a no gastar,<br />
t’adones de qui tens i qui no tens a Barcelona, trobes a faltar els teus, et fas fort,<br />
busques una feina, no la trobes, la trobes.<br />
Aprens a passar el temps d’una altra manera, no tens televisió, surts<br />
sempre, sempre és sempre, aprens que és una festa, surts de casa a les 8<br />
7
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
del matí sense cap pla concret i tornes a arribar a les 8 del matí, passes dies<br />
sense dormir, però també fas esport, vas a la piscina, compres una bicicleta a<br />
un yonky per deu euros, se’t peta la roda de davant, se’t peta la roda de darrere,<br />
se’t peta la cadena, vas sense frens, sense llums, reses perquè la policia no et<br />
multi... Però mentre puguis anar tirant no l’arregles.<br />
Quan s’apropa la primavera vas al parc, aprecies el sol, per sort brilla de<br />
debò, el parc és un parc de debò, amb gespa i llac, ànecs que ataquen, gallines<br />
i cérvols voltant per allà. Llegiu, canteu, mengeu i t’hi estàs fi ns a la matinada.<br />
Tornes passant pels preciosos canals, sopeu a una barca aparcada que no<br />
sabeu de qui és, intenteu fer canoa però es posa a ploure...<br />
Els diumenges a Amsterdam a un bar en música en directe i... a lligar?<br />
Viatges molt, totes les ciutats estan a prop, descobreixes les companyies de<br />
baix cost i Euro Lines, l’odies però l’utilitzes.<br />
Fas amics, amics de debò.<br />
Aprens a viure, a viure bé.<br />
T’adones de lo afortunat que ets i de lo bé que has fet les coses.<br />
I de cop i volta ets molt feliç!<br />
Així doncs, què esperes a demanar-lo?<br />
8
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Fotografia guanyadora<br />
9<br />
Marina Riera Gibernau
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
10<br />
Foto: Laia Bernaus Miquel
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Quebra-costas<br />
Heura Llaquet<br />
Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre<br />
de la facultat de Dret, despertant els estudiants més endarrerits.<br />
A les vuit comencen les classes. Ningú arribarà abans d’un quart<br />
de nou, cal respectar el marge del quart d’hora acadèmic. Serà a les dues de<br />
la tarda si avui és dimecres, ahir va haver festa de qualsevol facultat i ets Erasmus<br />
en aquesta ciutat.<br />
Surto de casa i enfi lo el meu carrer, la Rua Quebra-Costas. S’anomena<br />
així perquè quan plou, el terra empedrat i desnivellat es converteix en un perill<br />
i és fàcil relliscar i trencar-te l’esquena. Quebra-Costas. Si caus diuen que et<br />
casaràs a Coimbra i acabaràs la carrera un any més tard. Puja des del riu fi ns<br />
a la Universitat, passant per Sé Velha; lloc on es troba el bar que marca el principi<br />
de les nostres vides en comú, el perquè cadascú va decidir deixar la seva<br />
ciutat i venir aquí: millorar el currículum, aprendre una llengua, deixar enrere<br />
una mala època, canviar de clima, conèixer gent diferent o començar una nova<br />
vida.<br />
Café, garoto, pingado, meia de leite o galão i tanmateix costa entremig<br />
de tants tipus diferents trobar el punt del nostre tallat. Aquesta tarda l’associació<br />
acadèmica està buida però em trobo amb les dues italianes. El cambrer és un<br />
home gran, de vista cansada, ulleres gruixudes i gestos reposats que ens mira i<br />
sospira: “La truco cada diumenge, a la meva amiga. Treballa a Madrid, ens vam<br />
conèixer ja fa molts anys quan estudiàvem aquí. Eren altres temps, sabeu?<br />
Molts menys estudiants, molt més fàcil conèixer a tothom. Eren festes, dinars<br />
on cadascú feia el seu plat, música....” I conclou amb malenconia: “Eren altres<br />
temps”. Nosaltres assentim, però mirant a les dues noies italianes discrepo. Fa<br />
poc vam fer el nostre sopar internacional i tot i que la seva pasta estava boníssima<br />
la recepta més dolça van ser els brigadeiros brasilers.<br />
Al cap d’un parell de dies ens trobem un altre cop davant de la casa dels<br />
brasilers, dels balcons pengen les banderes grogues, blaves i verdes, avui hi<br />
ha festa d’inauguració del pis. Seguint el que acabarà sent una moda, cadascú<br />
porta alguna cosa de beguda i el menjar el posen els del pis. Xerrant, xerrant<br />
els brasilers m’expliquen que van a Barcelona per Setmana Santa. Què poden<br />
veure, on han d’anar i on no, és la nostra conversa per més d’una hora. A la<br />
paret penja un mural amb frases escrites en diferents idiomes; el petit menjador<br />
acull a més de quaranta persones, que parlen en el que intenta ser portuguès,<br />
beuen, fan <strong>foto</strong>s i riuen.<br />
La nit passa alegrament, la vista es distreu enmig de les cares de nois<br />
11
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
nous i de converses amb els ja coneguts. Les mirades comencen a creuar-se,<br />
d’aquí un parell de setmanes la italiana rossa despertarà a l’habitació d’un dels<br />
brasilers i somriurà.<br />
La Daniella va arribar una mica després. Tenia vint-i-dos anys, era verge<br />
i anava a casar-se la tardor següent, quan tornés cap al Brasil si tot anava<br />
bé llicenciada en Farmàcia. La idea del seu casament ens va sorprendre, i<br />
entre nosaltres comentàvem amb una mica d’enveja (ja que cap de nosaltres<br />
s’atreviria, convençudes que encara érem joves i ens quedava massa per viure<br />
com per fer aquest pas) que era una bogeria. Després vam pensar que ja<br />
anava amb el seu caràcter: mai volia sortir per les nits, i si ho feia es sentia<br />
francament incòmoda amb l’ambient, la beguda i la música.<br />
Al cap d’unes setmanes va venir al petit viatge de cap de setmana i va<br />
conèixer a l’Andreia, un noi italià, molt callat, que amb prou feines sabia dir<br />
quatre mots en portuguès i amb qui ningú aconseguia mantenir una mínima<br />
conversa. Al cap d’unes hores, la Daniella i l’Andreia parlaven animosament i<br />
aquella nit van desaparèixer durant hores. L’endemà la Daniella havia canviat<br />
completament. A partir de llavors només volia sortir, va començar a beure, i deia<br />
que ja no es volia casar, va demanar al seu nòvio que no vingués a visitar-la tal<br />
i com estava planejat i les trucades diàries es van acabar.<br />
El que havia passat estava claríssim però entre nosaltres es va tornar<br />
un tema tabú, quan els veiem fer-se un petó giràvem el cap. Teníem por o ens<br />
sentíem responsables pel canvi de la Daniella? Totes havíem augurat que el<br />
seu casament, amb aquell noi amb qui estava des dels catorze anys no funcionaria,<br />
i ara érem nosaltres les que volíem que la història amb l’Andreia acabés,<br />
que ella tornés a ser la d’abans.<br />
Tres mesos més tard la Daniella va aparèixer plorant, estava embarassada<br />
i l’Andreia no en volia saber res. Crec que per uns instants es va instal•lar<br />
en nosaltres un sentiment passatger de satisfacció, una mirada de “veus com<br />
teníem raó?” però ens vam adonar que havíem de reaccionar, lluny de casa i<br />
dels seus, només ens tenia a nosaltres.<br />
Em va venir al cap el meu carrer, Quebra-Costas, potser si un dia plujós<br />
la Daniella queia l’Andreia canviava d’opinió... Òbviament vaig descartar<br />
aquesta primera idea, la segona va ser els “Pelo Sim”, i els “Não, obrigada”<br />
que encara es veien en cartells mig desenganxats pel carrer, tant sols feia uns<br />
mesos havien aprovat l’avortament per referèndum. Nosaltres ho teníem clar,<br />
però la Daniella es va horroritzar. Ens havíem oblidat que era profundament<br />
catòlica, tots els diumenges anava a missa i la seva moral no li permetia realitzar<br />
aquell pas.<br />
Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre de la<br />
facultat de Dret, avui toca aixecar-se perquè el tren cap a Lisboa surt a les nou,<br />
acompanyarem la Daniella fins l’aeroport. A les dues de la tarda surt el seu avió<br />
12
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
cap a Rio de Janeiro, nosaltres ens quedarem, sense saber que és el què passarà,<br />
si mai arribarà a casar-se amb aquell noi o bé si ell la rebutjarà. El nostre<br />
somni de cristall, de mesos de diversió sense problemes s’esquerda, però avui<br />
és dimarts i ja se sap: som Erasmus en aquesta ciutat.<br />
13<br />
Foto: Laura Molina Rodon
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
14<br />
Foto: Gemma Herrero Fabrés
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
VI: El mite dels<br />
elefants blancs<br />
Marc Comadran<br />
Pels altaveus del London Luton Airport es pregava als passatgers<br />
amb destinació a Amsterdam que embarquessin. El jove de la<br />
maleta roja va mirar la noia que l’acompanyava. Ella no aixecà<br />
la vista: acariciava, a mesura que les anava passant, unes pàgines d’un blanc<br />
artifi cial. El jove es posà a jugar amb un dels gots buits de cafè de la taula. Mirà<br />
un grup d’avions, blancs i allargassats, arrenglerats davant de la vidriera. Prop<br />
de la parella, un home uniformat de verd escombrava les restes d’una menja<br />
oliosa que embrutava les rajoles de l’establiment.<br />
―No sé si t’agradaran – digué el jove.<br />
―És un regal preciós.<br />
―No sé si t’agradaran. A cada conte hi ha un moment que és nostre, teu<br />
i meu. Un moment per cada mes que hem estat junts.<br />
―N’hi ha cinc – comentà la noia.<br />
―Ja ho sé.<br />
―És un regal preciós.<br />
―El d’aquest mes haurà d’esperar, aquests dies...<br />
―Ets so lovely! – insistí ella.<br />
S’entrellaçaren les mans. Les pantalles de l’aeroport reproduïen els<br />
mateixos anuncis una i altra vegada; el rellotge marcava les dotze menys sis<br />
minuts; un home, amb un tríptic del servei nacional d’autobusos a les mans,<br />
topava amb una parella que es dirigia als taulells de facturació. La noia es deixà<br />
d’una mà i es féu apropar la maleta. N’extragué un sobre. A la taula del costat,<br />
un home cara-roig reia escandalosament.<br />
―Jo també tinc una cosa per tu – digué la noia.<br />
―Un sobre? I què hi ha dins? – preguntà el jove<br />
―Ja t’ho he dit: una cosa. Una cosa, nostra.<br />
―Nostra? Ui, tu també fas contes?<br />
―Endevina-ho. Si no ho encertes m’ho enduré cap a casa.<br />
El jove va dirigir la mirada altra vegada cap a la vidriera.<br />
―Un bitllet - va provar el jove.<br />
―Què?<br />
―Un bitllet d’avió perquè t’acompanyi.<br />
―Per marxar els dos junts? – seguí la noia.<br />
15
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
―Sí. Que no em voldries a casa teva?<br />
―Tots tres? Deixa que m’ho pensi...<br />
―Ah, ja ho sé! – l’interrompé el jove – Són dos bitllets per anar-nos-en<br />
a la nostra illa.<br />
―Em sembla que no els venen aquests.<br />
―Llàstima.<br />
―Espavila’t a endevinar-ho, que he de pujar les escales – digué la<br />
noia.<br />
―Deu ser aquell. No?<br />
―Què? – preguntà ella.<br />
―Deu ser aquell, el teu avió. És com un elefant blanc.<br />
―Jo n’he vistos molts, d’elefants blancs, i no s’hi assembla.<br />
―Ah! Ara sí que ho sé: a dins hi ha una <strong>foto</strong> d’un elefant blanc – rigué<br />
el jove.<br />
―Calent, calent – cantarellejà la noia.<br />
L’home cara-roig engolí l’últim glop de cervesa, s’aixecà catxassudament<br />
i marxà. L’home uniformat de verd es dirigí a la seva taula amb una baieta humida<br />
a les mans.<br />
―Així que és una <strong>foto</strong>grafia, eh? – preguntà el jove<br />
―Calent, calent – continuà ella.<br />
―Una <strong>foto</strong>grafia, nostra. Ja ho endevinat, no?<br />
―Em sembla que no n’hi ha prou.<br />
―Deixa’m pensar... – féu ell.<br />
―Ui, ara sí que veig que no acabarem mai.<br />
―És de quan vam visitar els Kew Gardens? – provà el jove.<br />
―No – contestà la noia.<br />
―Al New Globe, amb la colla?<br />
―Tampoc – digué ella.<br />
―Amb la Reina prenent un te? Com vols que ho encerti?<br />
Ella rigué de bona gana. Li allargà el braç.<br />
―No te l’has guanyat, però la pots obrir. És per a tu.<br />
Ell l’agafà i l’examinà uns segons abans d’obrir-lo. L’olorà. Féu sortir la<br />
<strong>foto</strong> poc a poc, fent-la fregar suaument amb el sobre, sense deixar de mirar<br />
la noia als ulls. Ella llegí la inscripció que anava descobrint-se al revers: “I will<br />
always...”. El jove esbatanà els ulls davant de la imatge. Mirà als voltants. La<br />
mirà a ella. Ella es mossegà un llavi i li tornà la mirada.<br />
―Quan...? – preguntà ell.<br />
―Diguem que tenia un as amagat – respongué la noia.<br />
―És...<br />
―T’agrada?<br />
―És impressionant. És... som tu i jo. No podré deixar de mirar-la.<br />
16
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
―T’agrada?<br />
―És un regal preciós. Sempre et recordaré.<br />
Es besaren. Quedaren abraçats sobre la taula. Els gots de cafè vessaren,<br />
espremuts, les últimes gotes. Pels altaveus repetien als passatgers amb<br />
destinació a Amsterdam que embarquessin. S’aixecaren i ell agafà la maleta<br />
roja.<br />
―Ens veurem, eh? – digué el jove.<br />
Les gotes de cafè formaven ara una taca negra al mig de la taula.<br />
―Escolta – continuà ell – podré fer un conte de tot això?<br />
―Si no ho expliques tot, sí. Parla dels elefants blancs, si vols – digué<br />
rient.<br />
S’allunyaren ràpidament de l’establiment. El rellotge marcava les dotze.<br />
L’home uniformat de verd recollí els gots i arrugà un bloc de papers d’un blanc<br />
artificial on hi llegí el títol “I: Un bocí de realitat”. Passà la baieta humida damunt<br />
la taca negra i desaparegué rere una porta.<br />
17<br />
Foto: Anna Torrents Bedoya
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
18<br />
Foto: Mireia Sanz Estapé
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
El cel de Christiania<br />
Natalia Cerezo<br />
Avui em ve de gust explicar-vos una bonica història, que va passar<br />
de debò, en un país molt i molt llunyà, ple de neu i sacsejat per<br />
vents despietats. Els protagonistes d’aquest conte són un elefant<br />
que muntava en una bicicleta blava de muntanya anomenada Moshé i un corb<br />
que no sabia volar però que sí que sabia anar en bicicleta, una negra i preciosa<br />
amb una cistelleta anomenada Ittadakimas.<br />
Els dos havien trobat un paradís en un barri tranquil de la ciutat de les<br />
neus. Aquell barri no tenia ni llum elèctrica i els carrers no eren asfaltats, i era<br />
ple d’arbres i hi havia un canal que el travessava on hi brillaven les estrelles de<br />
nit. Cada dia, doncs, anaven cap a Christiania, que era com s’anomenava el<br />
barri, i fumaven i reien.<br />
Una tarda van emborratxar-se amb unes amigues seves, una papallona<br />
que tenia por de si mateixa i una gata elegant que portava tota la vida amb el<br />
seu xicot de la infància. Cap al tard, a les dues de la matinada, l’elefant va dirli<br />
al corb si volia marxar cap a Christiania, a buscar quelcom per fumar-se. El<br />
corb va dir que si i, encara embafats per l’alcohol, van enfi lar cap al barri amb<br />
les bicis. Quan van arribar, hi havia redada. La politi patrullava per arreu i no es<br />
podia fer res de res. Però l’elefant i el corb van preguntar-li a un Christiani si podien<br />
aconseguir alguna cosa i el personatge es va fer amic seu i va començar<br />
a contar rondalles amb veu rogallosa. Més tard, va dur-los a un bar i, fi nalment,<br />
els va aconseguir allò que volien amb tan delit.<br />
Després, l’elefant i el corb van anar a mirar les estrelles (i en van veure<br />
una que era fugaç) des d’una pedra en forma de fl autí d’un sol forat, i van anar a<br />
passejar pels caminets foscos i a mirar el cel des d’un pont al bell mig del canal.<br />
Després, va tornar a casa, envoltats d’un núvol de felicitat amb olor de maria.<br />
Però el temps els va cridar cap a casa seva, al sud, i encara que també<br />
se l’estimaven, enyoraven molt els carrers i la gent de Christiania. I encara avui,<br />
quan miren el cel ennuvolat i ataronjat del capvespre, pensen en el cel net i ple<br />
d’estrelles de Christiania, i encara tenen més ganes de tornar a trepitjar el terra<br />
humit i a fer rodar les bicicletes sobre l’empedrat de la terra que estimen.<br />
19
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
Un Café con Erasmo<br />
Antonio Cañellas<br />
―¿Erasmo, eres tú?<br />
―¿Cómo es posible?<br />
―¿Cómo puedes estar aquí, si tu estás más que…?<br />
Podría continuar haciéndome preguntas y más preguntas tratando<br />
de buscar una explicación lógica a lo que mis ojos veían, pero<br />
creo que él era quien más ansiaba preguntar. Me obligué a creer<br />
lo que mis ojos veían, me dejé llevar adaptándome con gran naturalidad a tan<br />
extraña situación y así decidí compartir con él uno de los actos más comunes<br />
y rutinarios de nuestras vidas, a través del cual prácticamente uno queda obligado<br />
a compartir un rato y mantener una breve conversación.<br />
―Te invito a un café. Aquí en Italia lo saben hacer bien. Conozco un<br />
buen sitio junto al Duomo.<br />
―¿Qué qué hace un mallorquín en Italia? No, no estoy de vacaciones.<br />
Estoy terminando mis estudios en Ciencias Políticas en la Statale.<br />
No, no estoy solo. Sólamente en Milán hay más de 2.500 como yo que<br />
estudian en la Universidad con un programa europeo que lleva tu nombre. Pero<br />
eso no es todo, hay unos 10.000 estudiantes erasmus repartidos por toda Italia<br />
y más de 140.000 en toda Europa. Además existe una Universidad dedicada a<br />
ti en Rótterdam.<br />
―Sí, las cosas han cambiado un poco en 500 años.<br />
Por ejemplo: ya no se viaja en caballo por Europa. Ahora se hace con<br />
compañías de bajo coste. Hoy no existen más las distancias dentro del continente.<br />
Para ir de Milán a Barcelona, vuelo a Londres, pasando antes por París.<br />
Sí, todo en un día, sale mucho más barato.<br />
―¿Qué cómo nos comunicamos? El idioma tampoco es una barrera, en<br />
un par de meses ya se adapta uno, se defi ende con el idioma y se siente como<br />
en casa. Si es que para el hombre dichoso todos los países son su patria.<br />
―¿Cartas? Para serte sincero, no he escrito más de 1000 cartas como<br />
hiciste tú. Pero si te puedo asegurar que he mandado más de mil correos electrónicos<br />
para comunicarme con la familia y amigos. Si es que al fi nal las cosas<br />
no han cambiado tanto como puedes apreciar.<br />
―¿Amistad? Aquí a ningún estudiante le preocupa de donde provienes,<br />
todos son erasmus. Uno se siente de ningún lugar y de todos a la vez, pues<br />
tengo amigos italianos, franceses, alemanes, belgas, checos y polacos. Por<br />
muy diferentes que sean y piensen, todos ellos conservan sus respectivas cabezas.<br />
20
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Ser erasmus, no es sólo estudiar y preparar las clases, también es diversión.<br />
Acaso no fuiste tu quien dijo en Elogio de la locura que nos emborrachásemos<br />
y nos divirtiésemos. También hay tiempo para salir, viajar y divertirse, si es<br />
que una juventud perezosa conlleva una vejez miserable.<br />
―¿El futuro de Europa? El presente de hoy sería ese momento futuro al<br />
que te refi eres. No sé que contestarte, creo que no hay una única Europa, sino<br />
que hay muchas, o al menos muchas formas de entenderla. Creo que nadie<br />
debe dudar que el futuro está en Europa, sólo falta unanimidad para decidir que<br />
Europa. Por eso considero que la Universidad y nosotros los estudiantes, los<br />
erasmus tenemos una labor que hacer que no es otra que la de construir una<br />
Europa que sea de todos y en la que quepan todos.<br />
-¿Y la Iglesia?... Bueno, mejor voy pagando.<br />
―Está bien, la última. ¿Qué cómo resumiría mi erasmus?<br />
Esta maravillosa experiencia es como este café que acabo de tomar contigo.<br />
Si, como lo oyes, el erasmus es como un café italiano: corto pero intenso,<br />
que te deja al fi nal un sabor entre amargo y dulce. Amargo porqué cuando se<br />
acaba hay que marcharse, es como cuando éramos pequeños después de las<br />
vacaciones de verano. Hay que regresar, y en ese último día será en el que<br />
te percatarás de que las campanas de San’Ambrogio no te despertarán más,<br />
el helado de limón se acabó en la última cena de Leornardo, al igual que los<br />
espaguetis o los buenos momentos en el bar de via Pace y el telón de La Scala<br />
caerá, señoras y señores el erasmus ha terminado. Pero al mismo tiempo,<br />
sientes un sabor dulce que te embriaga. Éste tiene algo mágico, te deja un<br />
aroma cargado de hermosos recuerdos, de conocimientos adquiridos en otra<br />
universidad con otros profesores en otro idioma y un montón de amigos repartidos<br />
por los cuatro puntos cardinales del continente.<br />
―¿Otro café?<br />
21
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
22<br />
Foto: Mireia Gascon Merlons
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Una tarde oscura en<br />
un desierto<br />
Lirba Cano<br />
Una vez desperté en un desierto. Era tarde, oscurecía. Estaba<br />
desnuda. Lo que me despertó fue el revoloteo constante de unas<br />
alas pegadas a mi espalda. En un primer momento no podía ver<br />
si eran alas de colibrí, de mosca o de ángel, de libélula o de gaviota. Posé el<br />
trasero en la arena, me froté los ojos, me toqué la cara. El viento me transportó<br />
al recuerdo de los autobuses en los que voy de un lugar a otro en mi ciudad.<br />
Tomo asiento junto a la ventana sucia y miro pasar la realidad a través de aquel<br />
aparador. El recuerdo me hace una especie de juego y se transfi gura en sueño,<br />
lo que pasa a través de aquella ventana es el tiempo al revés, cada cuadra que<br />
recorre el autobús son años más atrás, eso supongo porque ya no están los<br />
centros comerciales de ahora, ni los parques nuevos, y en la acera caminan<br />
mis compañeros con el uniforme que usábamos en la escuela. El autobús se<br />
detiene y yo extiendo un suspiro. Cierro los ojos e intento profundizar en el recuerdo<br />
que ahora tiene vida propia a la manera de sueño, seguro de que así lograré<br />
saber cómo es que llegué a este desierto, cómo me nacieron estas alas,<br />
por qué estoy desnuda, por qué la oscuridad se me aproxima en esta soledad.<br />
Bajo del autobús, camino en línea recta un par de cuadras y me detengo en el<br />
cementerio municipal, ese museo de la memoria que se nos escapa, que ya<br />
no nos recuerda que la vida es fi nita. Entro, porque siempre me han gustado<br />
los cementerios, sobre todo en el día de los muertos, cuando las tumbas se<br />
cubren de comida y fl ores de colores chillantes. Hay una lápida que dice: murió<br />
buscando el amor en los cementerios. Me arrodillé frente a ella, hice la señal<br />
de la cruz en mi frente y dije en voz baja El Señor es mi Pastor, nada me falta;<br />
aunque ande en valle de sombra y de muerte no temeré mal alguno porque Tú<br />
estarás conmigo. Unos versos sacados del por tantos conocido Salmo 23 que<br />
me brotan cada vez que estoy en peligro de hundirme en el asfalto, de desfallecer<br />
por cualquier nimiedad. Dios me agarre confesado cuando ande buscando<br />
el amor, y más en los cementerios. Salí de ahí, y seguí caminando en línea<br />
recta, dieciséis cuadras más, armando en mi cabeza, en el cielo y en el suelo,<br />
un <strong>relat</strong>o que todos los días estoy escribiendo pero que nunca voy a concluir<br />
porque jamás lo he escrito con tinta, hasta llegar al parque de mi adolescencia<br />
en patines, de mi estúpida y atormentada adolescencia llena de raspones en las<br />
rodillas. Siempre fui una tonta para patinar, y no era falta de pericia..Él patinaba<br />
23
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
tan bonito, con tanta cadencia. Ahí está, ya lo miro. Tiene quince años otra vez<br />
(en ese momento no puedo acordarme si lo volví a ver después de esa edad),<br />
y es de verdad bueno para patinar. Yo otra vez me escondo del otro lado del<br />
kiosco que está en el centro del parque, esperando a que él haga por aquí su<br />
trayecto para salirle al paso, que sepa entonces que también me gustan los patines.<br />
Otra vez me caí como una estúpida, y estoy esperando su carcajada. Los<br />
raspones más feos están en mis rodillas, y no se rió, ni siquiera se dio cuenta<br />
que caí, no me vio, como aquel que nunca ve la ferretería que está en su calle,<br />
frente a la que pasa todos los días, porque nunca ha necesitado un martillo: el<br />
día que necesita el martillo anda buscando ferreterías por toda la ciudad. Quizá<br />
él se enfrente con mi triste figura de patinadora el día que necesite... no sé, el<br />
día que necesite un buen raspón, una experta en caídas, o un cuento que está<br />
perdido en las calles, en el cielo y en el suelo. Me quito los estúpidos patines,<br />
el parque ya no tiene árboles, ningún niño juega, ningún adolescente flirtea,<br />
ninguna pareja se besa. Sólo hay viejos leyendo el periódico, en un trance de<br />
invierno europeo que yo nunca he conocido más que en televisión. Sí, mejor<br />
me marcho a casa a ver la televisión, él se me ha metido en el pensamiento, en<br />
el corazón, por razones insospechadas, porque su característica son unos ojos<br />
de pequeño tremendo hechicero, y no lo puedo soportar, no esa indiferencia, y<br />
sí, me marcho a mi casa a ver treinta canales de televisión, videos musicales,<br />
reality shows, qué se yo. Qué más da por qué desperté una tarde oscura en<br />
un desierto, qué más da por qué tenía alas de mosca, de ángel o de colibrí,<br />
qué más da por qué me gustan los cementerios, qué más da todo cuando él no<br />
se puede reír de mi caída y mis raspones porque ni siquiera se ha percatado<br />
de mi existencia en... ¿en dónde?, ¿en un desierto o en un parque?, ¿siendo<br />
una adolescente o un ser alado sin edad y sin razones? Cuando busqué la<br />
gente que hablara de mi apariencia, de la edad que tengo, que me inventara<br />
las razones, todos eran viejos leyendo el periódico en un gris invierno europeo,<br />
y a mí no se me ocurrió más que ir a casa a ver treinta canales de televisión,<br />
para no pensar en lo que me sucede cuando estoy en su presencia. Tiré los<br />
patines en un basurero, y tomé un autobús. Era una tarde oscura como la del<br />
desierto. Me senté de nuevo junto a ese aparador de la realidad que es la ventana<br />
del autobús, ya no sé si a cada cuadra seguíamos volviendo al pasado o<br />
íbamos hacia el futuro, el caso es que centros comerciales, edificios y casas<br />
desaparecían, así durante varios minutos. Última parada, dijo el conductor del<br />
vehículo, cuando yo era la última pasajera. Bajé del autobús, muy cansada,<br />
estaba solo en medio de un desierto en una tarde oscura. Con temor de que<br />
unas alas me causaran alguna molestia me eché boca arriba sobre la arena,<br />
que era suave, muy suave, emulando las tardes de juventud en que ejercía sin<br />
piedad mi derecho a hacer absolutamente nada, dejando que a cada quien le<br />
brotaran libremente sus maldades y torpezas, mirando el techo, volando con el<br />
24
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
corazón a las estrellas. Me quedé dormida. Hasta que me despertó el supuesto<br />
revoloteo constante de unas alas adheridas a mi espalda. He pensado que<br />
estoy soñando, porque he echado atrás la vista y esas alas supuestas son los<br />
brazos de Él, que está desnudo junto a mí en la cama y me da un masaje con<br />
fuerza. Ya no tiene quince años y dice que es mi esposo. Qué más da si es un<br />
sueño, ambos nos vemos muy contentos.<br />
25<br />
Foto: Marc Quevedo Aragay
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
26<br />
Foto: Núria Planes Llull
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafi es 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
Cuando un mudo habla<br />
todos callan<br />
Pol Mallafré Fernandez<br />
Tras un desgarrador ¡Basta! en su boca, la mía empezó a escupir<br />
pintura, piedras y negra tinta. Los pulmones empezaron a masticar<br />
tabaco. Cual Edipo, decidí arrancarme los ojos. La luz del Sol<br />
ciega, ¿quien no lo sabe?, la Verdad arde y así, Mi Primer Amor me quemo las<br />
entrañas. Me dejó. Diosa y monstruo a la vez, consiguió llevarme al verso hambriento.<br />
Ella no lo sabía, pero lo imaginaba. Decidí convertir los excrementos de<br />
una existencia sin ella en entusiasmo arquitectónico…y aquí estoy…tejiendo.<br />
Yo no soy predicador. Yo nací sastre, pues nací en Terrassa y desde<br />
siempre prefería tejer que navegar, vestido como un bufón deambulaba por<br />
las calles y al llegar a casa, me proclamaba Emperador y escribía. Pero ella<br />
me dejó. Y no soportaba la idea de encontrarla al girar la esquina, pues tenía<br />
miedo. Los cobardes son personas capaces de predecir el futuro, me susurraba<br />
Bukowski al oído y a su vez, allí estaba Walt Disney sentenciando a mi yoinfantil<br />
con ese ¡Huye Simba, huye…y no regreses!...y así, un servidor decidió<br />
sacar los pies del cemento. Decidió partir.<br />
Próxima parada, ciudad del desgarro por excelencia, con una enorme antena<br />
como icono y dos amantes como atrezzo permanente. Cientos de calles,<br />
muesos, puentes, puertas, ventanas, Mcdonals baratos, buhardillas que rozan<br />
el cielo, sillas vacías que albergan versos y el Moulin que hizo enloquecer a<br />
Cervantes confi guran el escenario. Mendigos por doquier, locos, artesanos de<br />
blasfemias, mutilados, viejos, poetas, borrachos y soñadores pintan la ciudad<br />
en blanco y negro. Es donde la feminidad esta en las mujeres, la elegancia en<br />
las damas y la cocetería en los burdeles. Fueron Baudelaire, Rimbaud, o las<br />
putas de Miller, quién despertaron el misterio en mí, la Duda, el entusiasmo, el<br />
enigma. En fi n, los bienpensantes la acusan de Ciudad del Amor, pero salta a<br />
la vista que hay más olvido que suspiros, aquí nadie ama nadie. Todo el mundo<br />
está solo. Con pareja o sin ella, viven solos. Solo se ama el ideal, la Luna, lo<br />
bello, la vida feliz…en este sitio solo se ama una cosa: París.<br />
Cargue mi mochila con las manos sucias. Dentro puse mis 23 años,<br />
uno tras otro. Ropa. Una buena dosis de miedo. Algún libro. Abrazos para no<br />
olvidar, algún fugaz beso con sabor a-diós, algo de valor, entusiasmo, música y<br />
27
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
una sola idea: coger el avión aunque caiga el cielo. Y así lo hice…<br />
Llegué un 19 de Febrero. Aquella noche dormí sin cojín. Pasaron las<br />
horas. Los días. Las semanas y los meses. Como buen estudiante de Filosofía<br />
tenia la DUDA al acecho constante, o si lo prefieres, no tenia nada claro...el<br />
mundo lleno de respuestas en forma de besos y yo dudando si arrancar bragas<br />
o sonrisas.<br />
Un día leí un cartel que decía; LA TRAVIATA. GUISEPPE VERDI. DESDE<br />
7€ A 160€. PALAIS GARNIER. ¡La oportunidad era única! ¡Verdi por siete jodidos<br />
euros! ¡En la Ópera de París! No daba crédito. Fui al edificio y compre una<br />
entrada. Si, una. El espectáculo empezaría en dos horas, así que volví a casa<br />
y me disfrace. No quería ser delatado como estudiante. Debo confesar que notaba<br />
en mí la euforia de La Primera Cita. En mi rostro sonriente solo le faltaba<br />
alguna pincelada de acné.<br />
Dos horas más tarde, estaba instalando mi culo en el palco más perdido.<br />
Cabían allí tres personas. A mucha honra. Y allí estaba yo, solo. Arriba a la<br />
izquierda. Quinta planta. El escenario quedaba a mis pies. Un tanto de vértigo<br />
al principio, y visibilidad media. Al final del espectáculo podría lanzar flores si<br />
tuviera alguna entre mis manos. Pero no era el caso. De pronto el acomodador<br />
abrió la puerta a mis espaldas y señaló la silla de mi lado a una curiosa<br />
muchacha. Curiosa, por su mirada y falta de empatía. Tímido le dije Buenas noches…y<br />
no respondió. Su mirada estaba clavada. Parecía tener un martillazo<br />
en la nuca. No se movía. Vestía cómodamente. Es decir, no se arregló. En su<br />
regazo sostenía con las dos manos una máscara de esas típicas que uno hacía<br />
de pequeño en la escuela. Al rato, me miró y quedé paralizado. Era ella, mi<br />
amor hecho Diosa. Yo quedé gélido y mutilado. Algo torpe. Ella se dio cuenta,<br />
pero poco le importó. Sin duda sus ojos eran tristes.<br />
De pronto, las luces se cerraron. Todo quedo oscuro. Todo, menos el<br />
foso musical que iluminaba su cara con una frágil, y a su vez cálida, luz. Salió<br />
el director recibiendo los primeros aplausos que dieron paso a un silencio absoluto.<br />
Alguien tosió. Alguien paró de toser. Y de pronto, los violines arrancaron<br />
con sensibilidad extrema. Telón…y allí empezó el Drama.<br />
Pasaron los minutos mientras yo buscaba la forma de mirarla sin que ella<br />
se sintiera molesta. Al rato empezó a llorar pero orgullosa, sin sollozo alguno.<br />
Sus lágrimas simplemente resbalaban, caían. No lloraba por la opera, eso estaba<br />
claro, pues un famoso Brindis sonaba con alegres porvenires. Entonces,<br />
¿por qué lloraba? No lo podía soportar, tenerla al lado llorando. Las Diosas<br />
no se merecen llorar. El misterio me mataba. ¡Quería preguntárselo! Pero no<br />
podía. Esto es el mundo real. Mi verdadera condición de mudo. No hagas nada,<br />
mírala, lo último que quiere es hablar con alguien, me decía a mi mismo. Pero<br />
tenía la insultante sensación de que tenía al lado la futura madre de mis hijos.<br />
Ese llanto me enamoró. Me resultaba familiar. ¡Yo podría ayudarla! ¡La en-<br />
28
Concurs de <strong>relat</strong>s i <strong>foto</strong>grafies 2007 d’estudiants d’intercamvi<br />
tendía sin palabras! ¡Dime que te pasa!<br />
Llegamos al tercer acto y yo continuaba con mi discusión interna. Los<br />
músicos devoraban las partituras sin tregua, ahora Violeta se despide de Alfredo<br />
antes de morir. Ya estamos en la última aria y yo continuo mudo. El drama<br />
del escenario y el de mi palco me abruman… ¿que hago? Ya no hay tiempo,<br />
en dos minutos el escandaloso espectáculo terminará, ella desaparecerá por la<br />
puerta y nunca más sabrás de ella, ¡inútil! La cabeza me estallaría en cualquier<br />
momento.<br />
Telón. Final.<br />
Ya no había marcha atrás. El público aplaudió con entusiasmo. Ella no<br />
aplaudió. Yo tenía el cuerpo revolucionado. Ebrio. París a esas horas ya estaba<br />
durmiendo y allí dentro un espectador en la Platea se levantó y aplaudió de<br />
pie, otro, otra, otros, cinco más, diez, cincuenta, mil, toda la sala se puso en<br />
pie, los aplausos continuaron en crescendo y de pronto, ella se levantó imitando<br />
el gesto común, subió a la silla, me miró y me dijo al oído esas palabras<br />
que no olvidaré nunca: eres un ser maravilloso, y de golpe, sin mas, se lanzó<br />
al vacío… ¡y se lanzó al vacío! ¿Y yo? Yo estoy aquí escribiendo este insulto<br />
porque no le dije nada. Incapaz de pensar, me derrumbé. A veces uno tiene la<br />
certeza de estar al lado de la persona más maravillosa del mundo y ese día yo<br />
la tuve. Quizás mi amor sea un llanto gratuito fruto de una impotencia llamada<br />
rencor contra uno mismo. Quizás sea todo una fantasía construida a posteriori<br />
del trágico espectáculo quizás si, pero ella murió aplastada. Y esto, esto no es<br />
ni fantasía ni llanto.<br />
Pero en todo ello existe un problema, leo mis palabras y veo que todo<br />
es mentira, todo imaginación literaria, falta el hedor de su cuerpo, el sonido de<br />
su voz, la luz del palco o la jodida mirada de sus ojos...Las palabras aprisionan<br />
la verdadera realidad a su gusto y medida. Las páginas se ablandan con el<br />
agua del mar. Todas necesitan de la botella. Siempre lo mismo. Una botella. Al<br />
final, todo termina entre copas. Dionisio sale a flote y…chin chin! ¡Propongo un<br />
brindis!...Por la noche, que aún es joven! Ella seguramente lo es, pero yo no<br />
estoy hecho para ser joven. Las noches mueren y los días nacen. Hoy puede<br />
ser un gran día, me digo. Una aspirina. Una llamada. Dos maletas y un billete<br />
de regreso. Próxima parada; Barcelona. Todo muere. Todo lo bello muere.<br />
Ese atardecer murió, si. ¡Pero mañana habrá otro!, se dice. Si, cierto. Mañana<br />
habrá ¡otro! Muy bien. Ahora, pregúntaselo a los enamorados ¿qué piensan<br />
ellos de los otros?, pregúntaselo. Háblales de otros atardeceres. Háblales de<br />
los Terceros. Nada importa ya. Ella murió. Sin más. Me arrancó los pulmones y<br />
parte de la cara. Esa noche murió. Este <strong>relat</strong>o morirá. Estas palabras. La tinta.<br />
El recuerdo. Los árboles y las manzanas. Mi aliento, mi suspiro, esta música y<br />
el amor también morirá, llevándoselo todo…y yo… yo no le dije nada.<br />
29
Servei d’acollida d’estudiants estrangers<br />
30<br />
Foto: Arnau Peris Canals