La religió dels Maies

De la i Nájera M.I. Edició – 2002:300). I aquesta concepció cíclica, expressada amb el terme wuts’, forma part de la
tradició profètica i predictiva maia que, en època colonial, va originar els messianismes revolucionaris. Veiem, doncs,
com el que Bartolomé anomena ‘cultura de resistencia’ està sòlidament imbricada amb la cosmovisió religiosa dels
maies prehispànics. I, per tant, pensem que podem parlar de pervivència de la religió maia més enllà de qualsevol
forma de sincretisme.
Índex
Pervivència actual i visió dual dels maies d’avui.
Actualment, hi ha unes trenta àrees lingüístiques en la zona maia. Cadascuna d’elles té
peculiaritats pròpies, però hi ha una matriu cultural clarament identificable com a cosmovisió
maia originària. Podem trobar des de mites de la creació actuals a llocs com San Antonio
Corozal (Belize) que ‘no parece tener relación con ninguna ceremonia de la iglesia católica’ (14*) fins a la
fundació de poblats per part de sants cristians en les que aquests prenen el paper d’antigues potències prehispàniques
(Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:329). Per altra banda, hi ha l’activitat xamànica, continuadora, per la línia
més directa, de les tradicions prehispàniques. Els H-menob (15*) actuals s’ocupen de l’endevinació, de curacions
físiques i emocionals, de dur a terme cerimònies i de desenvolupar un paper social dirigent. No sembla que aquests
H-menob siguin sacerdots populars, sinó que haurien anat, en la mesura del possible, restablint el coneixement
elitista prehispànic. Bartolomé ens diu: ‘Considero entonces atinado proponer que el grupo chamánico y
sacerdotal actual se corresponde con el prehispánico, a pesar de todas las transformaciones y adaptaciones
sufridas debidas a la clandestinidad de sus prácticas y a la pérdida del poder político que acompañó la caída de la
teocracia maya’ (Bartolomé, M.A. – 1992: 221). Podem dir, doncs, que, actualment, segueix havent-hi una vessant
religiosa maia continuadora de la tradició prehispànica i una visió cristiana sincrètica que s’expressen en múltiples
llocs i de múltiples maneres. Volem comentar somerament dos exemples que atribuïm a les dues visions esmentades.
A les vores del llac Atitlan, a Guatemala, hi ha la població de Santiago Atitlan en la que rendeixen culte a
Maximón; un sant ben peculiar. D’aquest culte se n’ocupa la cofraria de la Santa Cruz. Les cofraries foren fundades
pels evangelitzadors espanyols, però, amb l’expulsió dels missioners, a partir del segle XIX, es convertiren en
generadores de sincretismes varis. Aquest sant va aparèixer el segle XVIII i, per Setmana Santa, que era quan tenia
protagonisme, eclipsava la figura de Crist. Una família del poble s’ocupa de la seva custòdia durant un any. I per
aquesta activitat, que és considerada un gran honor, han de deixar la feina i viure dels estalvis, que no solen ser massa
grans. En una habitació de la casa, Maximón ha d’estar sempre ben cuidat i atès i hom pot visitar-lo i veure que està
custodiat per tota la família. Sol estar situat al centre de la sala, assegut. A una banda hi té uns crucifixos i, a l’altra,
una urna amb Crist estirat. Tot plegat una simbologia ben sincrètica. A Maximón se li donen cigars i alcohol i
representa, per tant, una deïtat ambigua. Per alguns grups indígenes, és un compendi del déu maia Mam i el Judes
bíblic i cal donar-li ofrenes per apaivagar el comportament que tenen els mestissos amb els indígenes. La visió dels
15