La religió dels Maies

Cal veure la ritualitat maia i les activitats social plenes de sacralitat com una re-construcció dels fets primordials
ocorreguts in illo tempore. Eliade ens diu: ‘...la experiencia religiosa de la no homogeneidad del espacio constituye
una experiencia primordial, equiparable a una «fundación del mundo»’ (Eliade, M. – 1957: 21). És per això que la
cosmogonia maia se’ns revela com una pedra angular de la sacralitat d’aquest poble.
Índex
Espais sagrats i ritualitat en el món maia
El ritual era el camí per entrar en contacte amb allò sagrat. Perseguia, per una banda, afectar la
voluntat dels déus en favor dels homes i, per altra, conèixer els designis dels déus. Una bona part
dels rituals es duien a terme en els recintes cerimonials. Però, de fet, aquests mateixos recintes cerimonials havien
estat creats seguint uns patrons rituals ben establerts. Aquests recintes eren espais sagrats que es situaven al centre de
les ciutats maies i que solien seguir la imatge del cosmos. Per aquest motiu tenen un o varis Centres del Món i
esdevenen, així, llocs privilegiats per comunicar-se amb allò sagrat (4*). La renovació ritual de la creació en aquests
indrets era una forma de revitalitzar el cosmos. Les ciutats maies foren construïdes orientades vers els punts cardinals
i disposaven de places i temples. Aquests darrers sovint en forma de piràmides. Representen, doncs, la seva particular
visió del cosmos. La plaça és el mar primordial de la creació i les piràmides poden representar el cel o l’inframón,
segon sigui el cas. En el cas de les piràmides celestes, només el sacerdot tenia accés a la part superior, perquè
s’identificava amb la residència d’Itzamnà. En aquest lloc on es duien a terme els sacrificis humans. Hi havia,
també, les piràmides d’accés a l’inframón. A Palenque, per exemple, hi trobem el Temple de la Creu que, amb tretze
nivells, ens indica que és la piràmide celeste. I, també, hi trobem el Temple de les Inscripcions, que és la piràmide
d’accés a l’inframón, té nou nivells i serveix de tomba al governant Pakal. A aquesta arquitectura, hem d’afegir-hi els
sacbeoob, o camins sagrats que unien unes ciutats amb les altres. Sembla que servien per a peregrinacions religioses
i, per tant, tenien un fort sentit ritual (Freidel, D., Schele, L. Parker, J. – 1993:159). A cada sortida i arribada d’aquests
sacbeeob hi havia un arc que simbolitzava el pas d’un estat profà a un estat sagrat. Possiblement tenen el mateix
significat que les portes estretes de les que ens parla Eliade: ‘El umbral concretiza tanto la delimitación entre el
«fuera» y el «dentro» como la posibilidad de paso de una zona a otra ( de lo profano a lo sagrado...)’ (Eliade, M. –
1957: 132). Per altra banda, els camins s’interpreten com la reproducció terrestre de la Via Làctia a la que els maies
denominaven sacbé (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:76), encara que també s’han assimilat a un cordó
umbilical d’unió amb el cel, del qual parlarem més tard. També hem d’esmentar els recintes del joc de pilota com a
obertures a l’inframón. No podem deixar d’apuntar la relació que ja hem vist entre aquest joc i el mite cosmogónic
dels maies. No ens ha d’estranyar, doncs, trobar aquest tipus de recintes a pràcticament totes les ciutats maies. En
alguns d’ells –possiblement el més espectacular des d’aquest punt de vista és el de Chichenitzà- hi podem veure
relleus que expliciten el seu sentit simbòlic i la seva relació amb els moviments del Sol i la Lluna, per la qual cosa,
per efectes simpatètics, tenien la missió d’ajudar els moviments dels astres. Més enllà d’això, però, el joc de pilota
7