La religió dels Maies

primitivas sociedades urbanas. Uno de tales territorios es precisamente lo que hoy llamamos América Central’
(Eliade, M. i VVAA – 1991:19).
Anem a endinsar-nos una mica en la visió sagrada d’aquesta fascinant civilització.
Índex
Fonts per a l’estudi del món maia.
Abans, però, d’anar més enllà, hem d’explicitar els recursos dels que disposem per a l’estudi dels
maies. Per una banda, tenim totes les fonts arqueològiques. Ens informen àmpliament de
l’arquitectura de les ciutats maies i dels seus centres cerimonials que, de fet, eren els centres d’aquestes. També
l’arqueologia ens informa a bastament a partir dels llindars esculpits i escrits, així com de les esteles, altars, temples...
Hi ha múltiples exemples que podem aportar aquí; des de la tapa del sarcòfag de l’ajaw Pakal a l’actual ciutat de
Palenque -antiga Baal- , el llindar 23 de Yaxchillan que està al Museu Britànic, fins les escales de Copán o el
temple recentment descobert al mateix Copán anomenat pels arqueòlegs Rosalila. De la mateixa manera, en les fonts
arqueològiques hi ha les pintures murals, entre les que cal destacar les de Bonampack, que permeteren reestudiar el
paper dels maies com a guerrers. Per altra banda, naturalment, disposem de tota l’escriptura glífica que ens aporta
datacions, identificacions i històries. Cal dir, però, que l’escriptura va aparèixer a la regió central de Yucatán, a
Petén, sobre l’any 250 dC., iniciant, així, el període clàssic. Actualment, aquesta ha estat desxifrada quasi del tot
gràcies, en part, als esforços de Heinrich Berlin, Tatiana Proskouriakoff i els seus seguidors. Cal diferenciar entre
l’escriptura en monuments i, per tant, conservada, i els còdex, dels quals només quatre han arribat fins als nostres
dies. A l’inici del postclàssic desapareixen les inscripcions en els monuments, presumptament per l’existència dels
còdex escrits sobre l’escorça de l’amate que tingueren el seu final en els ‘autos de fe’ dels religiosos colonials. Actes
ben argumentats com podem constatar en els següents mots de Landa: ‘Hallámosles gran número de estas sus
letras, y porque no tenían cosa en que no hubiese superstición y falsedades del demonio, se los quemamos todos, lo
cual sintieron a maravilla y les dió mucha pena’ (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:299-300). Disposem,
també, dels escrits colonials d’origen indígena, entre els que cal destacar el Popol Vuh, escrit a mitjans del segle XVI
i trobat al segle XVIII pel religiós dominic Ximénez al convent de Chichicastenango, que conté una cosmogonia
completa. També cal destacar el Rabinal Achí, que descriu un ritual de sacrifici, els Chilam Balam i El Libro de los
Cantares de Dzitbalché (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:30-35). Més enllà d’aquestes referències, ens cal
esmentar les fonts literàries i lingüístiques de procedència espanyola colonial; tanmateix, la llista seria més llarga del
que la mida d’aquest treball permet i, conseqüentment, remetem a l’estudi dirigit per Garza i citat a la bibliografia.
Potser ens cal destacar la Relación de las cosas del Yucatán de Diego de Landa com a exponent d’aquest grup de
fonts. Finalment, és important remarcar que les fonts etnogràfiques tenen un paper importantíssim en l’estudi de la
cultura maia. Els viatgers del segle XIX ja ens deixaren dades sobre la vida dels indígenes que ens serveixen de
valuós material d’estudi. Entre aquests cal destacar F. Catherwood i A. P. Maudslay i, després d’ells, l’abat
3