La religió dels Maies

paper de la música en l’activitat religiosa- ... fins ofrenes de la pròpia sang, d’animals o el sacrifici d’altres éssers
humans. Sovint aquestes cerimònies acabaven amb grans menjars comunitaris (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició –
2002:118).
Són significatius els rituals de sacrificis humans. Ja hem vist que es feien per alimentar els déus. Els maies tenien
por que, si no alimentaven suficientment els déus, la fecunditat de la terra podia exhaurir-se i, per això, no tenien mai
la certesa de si eren suficients els oferiments de sang. Durant l’època clàssica, sembla que els sacrificis consistien en
la decapitació després del degollament. Aquest fet està documentat en el Códex de Dresde i, a més, sembla que,
durant aquest període, es valoraven els caps trofeu, la qual cosa fa pensar en una certa relació entre conquestes i
sacrificis. De fet, en els frescos de Bonampak hi veiem com agafen presoners, presumptament per a ser sacrificats.
Posteriorment, en el postclàssic, els sacrificis es duien a terme extraient el cor de la víctima. Era, d’alguna manera,
treure el propi jo de la persona, ja que el cor era considerat el centre de les funcions emotives, cognoscitives,
racionals i espirituals (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:120). El rang del sacrificat determinava el valor de la
mort. En el context sagrat del ritual, en ocasions, si el presoner sacrificat era d’alt rang, podia assimilar-se a un déu. I,
en aquest cas, ja no era aliment dels déus, sinó el déu que moria per a renéixer amb noves energies (7*). Havia de
seguir el cicle còsmic del que ens adverteix Eliade: ‘El movimiento y la regeneración prosiguen infinitamente’
(Eliade, M. – 1957: 144). Els sacrificats de menor rang eren només aliments de les divinitats. En alguns casos, però,
aquests sacrificats eren acompanyants dels grans senyors. La víctima prenia begudes embriagadores i es situava en un
altar de sacrificis, els chaacoob el subjectaven i el sacrificador nakom li treia el cor, que era ofrenat al Sol pel
sacerdot principal ah kin (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició – 2002:120). De fet, el compliment del ritual de sacrificis
humans no era ni més ni menys que el compliment del pacte entre els déus i els homes en el moment de la creació pel
qual els homes havien de tenir cura dels déus. Era una forma de participació en allò sagrat ocorregut a l’inici del
temps. També hi havia unes altres formes de sacrificis humans que servien per a demanar la pluja i que consistien en
tirar la víctima als ‘cenotes’ sagrats, el més famós dels quals és el de Chichenitzà.
En el següent apartat tractarem els rituals calendàrics; passem, doncs, ara, als rituals de fertilitat. Un dels rituals
que preparava les joves per la vida fèrtil era el Kay Nicté, explicat en el Llibre dels Cantars de Dzitbalché, que
consistia en els balls de verges despullades sota la llum de la Lluna, al costat d’un ‘cenote’, en el bosc i soles. La
simbologia d’aquest ritual és força clara. El ‘cenote’ com a lloc de comunicació amb els déus que, a més representa
les aigües primordials. La nit com a expressió del caos primordial. És, doncs, un viatge als orígens per aconseguir re-
tornar amb allò que els déus els han de concedir. També el contacte amb la Gran Mare Terra era considerat un
ritual de fertilitat.
Els rituals iniciàtics en el naixement, pubertat, matrimoni i mort prenien diferents formes. Una dona embarassada
iniciava la pràctica ritual en el moment en que es sabia prenyada. Era freqüent –i encara avui segueix aquesta
pràctica- confessar les faltes al marit –o al sacerdot o el metge en segons quines circumstàncies- abans de néixer la
criatura; d’aquesta manera es facilitava el naixement. Després del naixement, renten el nen en una font d’aigua
9