La religió dels Maies

Brasseur de Bourbourg. Posteriorment, alguns etnògrafs, com ara Otto Stoll, dugueren a terme estudis lingüístics i
etnogràfics de diferents parts de Guatemala, recollint creences i pràctiques rituals indígenes. Ja més actuals, trobem
els treballs de Girard, Evon Vogt, Calixta Guitera i Alfonso Villa Rojas, entre molts altres.
Índex
Cosmovisió dels maies.
La cosmovisió maia, com en tantes altres cultures, no només ens explica què és i com és el
cosmos, sinó que també determina la cultura d’aquest poble. En aquest apartat, però, només veurem
somerament com concebien el cosmos els maies. En primer lloc, cal remarcar que, per a ells, era un ordre establert
pels déus. Si al principi hi havia el caos en forma d’aigües primordials, la regularitat del món és el seu contrari. La
regularitat s’expressa, d’alguna manera, en el temps, que és, per a ells, el canvi regular i permanent de l’espai. Canvi
exemplificat en els moviments del Sol i, per tant, cíclic. Temps, doncs, cíclic. Temps, però, que, en tant que canvi de
l’espai, també determina aquest espai. I, amb aquestes premisses, els quatre punts cardinals omplen l’espai sagrat
maia. Per això les figures sagrades dels maies són la creu, el quadrat i la piràmide. Aquesta darrera perquè l’espai
concebut com a la totalitat cosmològica, abasta l’inframón i el supramón. Té, per tant, tres nivells diferents alineats
en sentit vertical; al mig, la terra en forma quadrangular i plana; al damunt, el cel amb tretze nivells estructurats de
forma piramidal i de manera que, en el superior, hi habitava el déu creador Canhel –també identificat amb el déu
suprem dels maies, Itzamnà o la serp emplumada- ; i, a la part inferior, l’inframón o Xibalbà, estructurat en nou
nivells i on hi habiten els déus de la mort. La quatripartició deguda al moviment astronòmic, però, abasta totes les
esferes de la concepció cosmològica maia, de manera que també el cel i l’inframón estaven dividits en quatre regions.
La imatge cosmològica responia a un rombòedre amb dues piràmides, una invertida en relació a l’altra, i unides
precisament pel quadrangle terrestre. La quatripartició els venia, doncs, de les quatre cares de les dues piràmides. I a
aquesta quatripartició, cal afegir-li una cinquena direcció marcada per l’eix que uneix el centre del món; l’axis
mundi. D’aquesta manera, el nombre sagrat dels maies no és el quatre sinó el cinc (Garza, M. De la i Nájera M.I. Edició
– 2002:69). No cal anar massa enllà per veure com aquesta concepció del cosmos té una estreta relació amb aquests
mots d’Eliade: ‘Allí en donde por medio de una hierofanía se opera al mismo tiempo una «abertura» por lo alto
(el mundo divino) o por lo bajo (las regiones infernales, el mundo de los muertos). Los tres niveles cósmicos –
Tierra, cielo, regiones infernales- se ponen en comunicación. Como acabamos de ver, la comunicación se expresa
a veces con la imagen de una columna universal, axis mundi, que une, a la vez que lo sostiene, el cielo con la
Tierra, y cuya base está hundida en el mundo de abajo (el llamada «infierno»)’ (Eliade, M. – 1957: 32). Aquesta
representació cosmològica quatripartita amb l’axis mundi, apareix en diferents representacions. Una és el mateix
glifo del sol, en el que hi podem veure una flor de quatre pètals amb el punt central; també en altres glifos, com ara el
quincunce (2*), hi podem veure representada aquesta forma cosmològica. Però hi ha altres representacions i una és la
de l’arbre sagrat dels maies; la ceiba. Aquesta és la representació cosmològica que apareix en el Chilam Balam de
4