Poesia escènica I

Després puja les grades de l’ara i recita:
Dolls fumejants tanquin les vies i la verdesca que
el riu abeura. A la pregona mar, detesto el baluard
empedreït on em gito inútil i no vacil·lo en l’oprobi
d’oblidar les roques.
Al mig, davant l’ara, amb les mans recolzades
al caire de la pedra i el cos inclinat, el
Celebrant diu:
Heus-me aquí, aclofant nit i dia cap i casc al pa de
plata de trofeus que palesen, a la llarga, un munt
d’aixafats torrents.
Es dirigeix al cantó del llibre i llegeix en veu
alta:
Sé que em projecto en les roques del desert i que
omplo la boca de mi mateix. No hi ha, per tant, el
desconeixement que en mi et dono figura. Alça’t, oh
Déu, Déu, puja aquí, desarrelada la tenebra impenetrable,
i juro pel vent, amb la mà esquerra a terra,
que seguiran els meus instints la cosa certa que sóc,
amarga però adolladora de fruits a la meva llengua.
Lluny del meu front els signes dels plaers que en carn
i plany han sembrat els hipòcrites, després que s’han
distret de les formes vives i de les flors de l’herba.
No llençaré a la llitera rèptils i ocells amb ardentor a
les mans. Astres fets brasa van caçant i van cercant,
i així es maten els uns als altres.
- 159 -