Poesia escènica I

I a vosaltres, oh muntanyes del fons del mar que us
destaqueu a la claror de la lluna, he escrit el vostre
nom i invoco el vostre nom enllà del mar, aferrat
als penyals. Al meu prat, la ruïna no hi serà mai, ni
l’aigua plantada que més s’alci profanarà els meus
ulls amb càstigs de poques puntes. De cap sentit
ocult no prenc llavor a major honor, com branca
robusta dins un castell o rem a coll en els confins
de les muntanyes. Roca rentada per la platja ompli
el meu cos. Deixem de trontollar al fil de la mitjanit.
El Celebrant saluda el públic tot dient:
Lloat sigui el sol.
I contesta el ministre:
Lloat sigui el dia.
Després el Celebrant indica el fragment del
llibre que ha de llegir:
Al rústec calendari lunar observem un judici valuós
que arriba dels cims com un requisit del pa…
A aquests mots el ministre diu:
L’alba blanca rogentegi.
El Celebrant llegeix:
Heus aquí que s’amunteguen els llops recoberts
de plom —les ciutats en tenen milers— i, tal com
van les bèsties, aviat vindrà la desfeta. Ni la lluna
- 163 -