Poesia escènica I

els ceps desperts per extrems amagatalls de quatre
mudrus per mudru. (Al públic: Alguns entesos posen
entre parèntesis aquesta frase.) I vaig dient: L’or roig
de les esquerdes als llocs on no hi ha bona ombra,
és semblant al foc que prenguéssiu amb les mans i
vesséssiu damunt vostre, el qual desfermaria furor
amb sang contra el sembrador vell i la llavor vella. Tot
amb tot, es veurà néixer tres vegades roses a la cresta
el qui sàpiga callar en un paratge amb pedra damunt
cavalls de cua verda. I afegeixo encara aquesta altra
paràbola. Si la lluna intriga els adoradors per la seva
forma de peix, i els pescadors no han tingut mai
una moneda, és que (els pescadors) són semblants
a l’herba abrusada que, en senyal de silenci, es perd
barrejada en sacs fins que els alls de la nit i els pans
del dia glacin les tenebres pels segles. Tot això ho dic
per als qui us aplegueu en ramat sota el firmament
del cel. Perquè, plat damunt plat, no obriré la boca
sinó per lloar la pedra d’on sóc tallat, com el dia
d’ahir ho foren d’alguna mata el sol i la lluna.
El Celebrant besa el llibre i diu:
Que l’alba rogenca blanquegi.
I respon el ministre:
Tot el món saluda.
Finalment el Celebrant torna al mig de l’ara,
es tén els braços i diu:
- 165 -