Poesia escènica I

nocturna pròpia dels quadres dels pintors del grup Dau
al set 4 . Algunes obres gairebé tindrien una transposició
en quadres concrets, com ara Suite Deliri. La mà (1948)
de Joan Ponç 5 o un nocturn de 1949 d’aquest mateix
pintor, en què apareixen personatges arrossegant-se
per terra, tal i com les acotacions indiquen que han de
fer els actors d’El llop és símbol de crueltat… És el món
de les ombres, constantment present a Fi de nocturn,
reelaboració de Farsa entenent que l’espectador ha de
transportar-se al centre mateix de l’escena de 1947.
En un moment determinat de la peça el «Xicot» diu
al públic: «Ara, sabeu?, a la tranquil·la escena anterior
succeirà un quadre de desolació i de ruïna. Tan cert que
no el voldria merèixer, em pesa terriblement haver-ho
de dir». El desplegament de tons foscos salpebrats de
pintura poètica d’aquesta peça pot resumir molt bé les
propostes brossianes contingudes en el llibre que teniu
a les mans: unes imatges que plantegen un teatre fet
de visions impossibles, de moviments i d’un llenguatge
poètic que porta les paraules cap a una altra realitat
màgica:
HoMe 1: Quan serà pintada una escena de
fons sense fi?
Dona: No cal dir-ho. Jo també voldria imitar la
rotació de l’horitzó tal com es veu de la finestra
estant d’un tren en marxa.
4 És cosa sabuda que després cadascú seguí una trajectòria diferent i
s’allunyaren força d’aquella estètica, fora del cas de Joan Ponç.
5 Vegeu les p. 90-91 de J. Brossa, Carrer de Joan Ponç. Barcelona, Edicions
Poncianes, 2010.
- 18 -