Lo Rat 3 - Lo Rat Penat

Teatre
.....................................................................................
E
l titul en el que encapçale el
present articul ve donat per
eixe sentiment que naix de
l’anima humana, per mig del
que, en moltes facetes de la vida, per
no dir que en totes, nos veem
impulsats a utilisar-lo. ¡Quantes
vegades nos trobem en disposicio de
posar-lo en practica, front a casos que
ho demanen a veu en crit! ¡I quantes
atres vegades, devent-lo traure a la
llum, el deixem soterrat en la fosca nit
del lloc a on descansen el respecte
huma, la por a molestar a tercers, i
eixe tan estupit com gens aconsellable
“qué diran”, que a res positiu nos
conduix.
I que les comparacions son odioses
realment tambe en el capitul referent
al teatre, es lo que tracte d’explicar en
esta ocasio. Perque, ¿acas no li ve a la
ment al llector haver oit en mes de
quatre ocasions la consabuda frase de
“A mi m’agrada mes el cine que el
teatre”? Segur estic de que sí. Esta
frase, tan impensadament llançada a
l’exterior, com enganyosament
inexacta en la seua totalitat, sol vore la
llum en massa freqüencia, per
desgracia.
I en este moment comença el motiu
del titul. Perque, ¿a quin sant
manifestar tal comparacio? ¿Que te
“Al cine, moltissimes; al
teatre, no he anat mai.”
que vore el cine en el teatre? Sí, ya se
que molts podran opinar que tenen
algun nexe d’unio, que en definitiva sí
que tenen que vore alguna cosa; pero
yo no ho veig aixina. Potser, i de fet
es, que pogam considerar-los com a
cosins germans, aixo no ho negue,
pero existixen tantes diferencies entre
l’u i l’atre, que formular eixa
LR.......85
comparacio es, una vegada mes, un
fet tan odios com ho son tots els atres
que utilisen el verp “comparar”.
El cine es el cine, i el teatre es el
teatre. Pareix una perogrullada, pero
rapidament m’explicare, i pense que
el llector estara a la fi totalment
d’acort en les meues opinions; i si no
es aixina, ho llamentare, pero lo unic
que ya faç de bestreta es demanar-li
disculpes, mes yo seguire pensant
exactament igual que ho faç ara i que
sempre ho fare.
Les dos facetes de l’art interpretatiu
son iguals en una cosa: en que son un
espectacul. Son coincidents tambe en
una atra, que es despren en bona
llogica de la primera: que per a ser
dutes a efecte necessiten d’actors que
desenrollen allo que el guioniste o
l’autor han plasmat sobre uns fulls en
blanc. I, allargant-me en les meues
concessions, estic dispost a acceptar
tambe que cine i teatre formen part
d’eixe mon tan discutit que es
nomena Belles Arts, pero crec que en
res mes.
Des de l’atalaya en la que contemple
el devindre dels acontenyiments,
sobre tot els ya passats, els que
pertanyen a l’historia, observe que si
es duguera a efecte una enquesta
general, en la que la pregunta
llançada a l’aire fora la de “¿Quantes
vegades va voste al cine i al teatre?, de
segur que la resposta faria tremolar els
fonaments de l’edifici a on se sustenta
la encara viva flama de l’amor per l’art
de Talia. No em cap ningun dubte de
que molts, moltissimes persones
enquestades, donarien com a resposta
un “Al cine, moltissimes; al teatre, no
he anat mai.”
Esta feridora contestacio demostraria
una vegada mes lo del titul d’este
articul, perque no s'ha de comparar
per a valorar. No s'ha de triar entre
cine o teatre, del mateix modo que no
hi ha que fer-ho tampoc en el
moment de triar entre la carn o el
peix. A cada ser huma li podra
agradar mes un aliment que l’atre, o
potser que els dos, en similar
magnitut. O tal volta un carnivor
convençut odie de tal forma al peix,
que no vullga vore’l ni en pintura, ni
molt menys encara oldre’l. I en el cas
contrari, lo mateix. Qui aço escriu,
per eixemple, es un defensor a
ultrança de tots els productes de la
mar, mentres que els derivats de
l’industria carnica no se’ls engul ni a
duro el pam. I no per aixo li negue el
pa i la sal a l’importancia de la carn
per a la vida humana. Puix be, d’igual
modo ocorre en el teatre i en el cine.
El teatre es tot un art; el cine, no tant.
El teatre es un fet que es desenrolla en
directe, al moment, sobre un escenari
que es troba davant de l’espectador,
que es qui viu lo que sobre ell s’està
duent a efecte, i que capta totes les
sensacions que els actors li
transmeten: dol, angoixa, intriga,
comicitat, etc. etc. Tot allo que l’actor,
mes o menys encertat en la seua
No s'ha de triar entre cine o
teatre, del mateix modo que
no hi ha que fer-ho tampoc
en el moment de triar entre
la carn o el peix.
interpretacio, tracta de fer arribar a
l’espectador, arriba ad este, per a que
senta lo que aquell està simulant
sentir en el propi instant, i qualsevol
erro que l’actor cometa, quedarà ben
patent per a l’espectador, sense poder
gojar de lloc per a la rectificacio, cosa
que en el cine mai succeirà, per les
ventajoses circumstancies que
l’envolten, i que permeten la
repeticio, una o mil vegades, de
l’escena en la que l’erro s’ha comés.
No fa molt vaig presenciar una obra
en un teatre de Valencia, a on en una
escena en la que una de les actrius,
passant al costat d’una tauleta, sobre
la que descansava un picher ple
d’aigua, en una de les seues
gesticulacions, per mig d’un energic
moviment de ma, el colpejà de tal
manera, que el picher es tombà, caent
sobre l’escenari i derramant-se l’aigua
sobre este. Com resulta que la
Teatre
.....................................................................................
mentada tauleta es trobava en primer
terme, l’aigua arribà a caure al pati de
butaques, provocant en el public una
certa hilaritat, llogica per les
circumstancies del fet. Pero lo que
ocorregue immediatament es lo que
vullc resaltar.
L’escena era completament
dramatica. Estava tenint
lloc una discussio entre
l’actriu i l’actor. La força i
profunditat del dialec eren
estremidores, i aquell
desagradable i inesperat
erro de l’actriu, en un
moment tan crispant com
aquell, quedà sols en eixa
ya comentada chicoteta
hilaritat, gracies a la rapida
intervencio de l’actor, qui
tingue la suficient sanc
freda per a, acostant-se a la
tauleta, per a colocar el
picher en la posicio
correcta, despres d’agarrarlo
de terra, dir en to
energic, tal i com
corresponia al dramatisme
de l’escena que estaven
interpretant: “¿Pero qué
haces? ¿Es así como
pretendes dar rienda suelta
a tu condenado carácter?
¿Qué daño te ha hecho esta
pobre jarra?” I estes
paraules serviren per a que l’actriu
poguera seguir, com si res haguera
passat. Eixa es una de les maravelles
que tanca dins d’ell el teatre.
L’improvisacio es una mes de les facetes
que el fan senzillament encantador.
Si no haguera segut per eixe actor,
¿que haguera ocorregut? La veritat es
que yo no ho se, pero lo que sí quedà
del tot clar es que ella, la pobra actriu,
s’havia quedat en la sanc feta un
tempan, incapaç d’amollar una sola
paraula. Aixo, d’ocorrer en el cine, no
haguera arribat a l’espectador jamai.
Esta es una de les moltes diferencies
que existixen entre els dos espectaculs,
que mai no es deurien de comparar.
Una atra es, sense dubte, molts dels
temes que es desenrollen en les obres.
Hi ha molts d’ells que nomes es poden
dur a efecte sobre un escenari, i mai en
el celuloide. ¿Per que?, es preguntarà el
llector. Molt senzilla es la resposta:
perque el tema ha segut creat nomes
per a que siga interpretat en el reduit
lloc d’un escenari teatral.
Com a mostra, sobra un boto. I vaig a
referir-me precisament a una obra,
posada en escena fa poc de temps en el
teatre Rialto de nostra ciutat. Una obra,
original d’un autor de la terra, com es
Sanchis Sinisterra, i que responia al
titul de “La raya del pelo de William
Holden”.
Per a començar dire que per a mi
representà una agradabilissima
Res podria millorar lo que
eixa obra tanca dins d’ella,
que no fora l’escenari.
sorpresa, constituint-se en la millor
obra teatral que he presenciat en els
ultims temps, pero aixo es una mera
opinio del que escriu, que pot no ser
compartida per atres. No obstant, aci
la pose, deixant constancia de que em
paregue una maravella el seu
contingut. Puix be, esta obra està
escrita unicament per a ser
interpretada en l’escenari, i mai per
al cine. Senzillament,
perque – i aço te gracia –
es desenrolla total i
unicament en l’interior
d’un antic cine de barri.
El pati de butaques forma
l’unic punt d’accio
possible, donades les
circumstancies del tema.
Se que algu que l’haja
vista em podria dir que el
cine podria oferir-li a dit
tema atres amples camps
d’accio, com exteriors en
algunes escenes, per a
que quedara millor, pero
yo no compartiria mai
eixa opinio. Res podria
millorar lo que eixa obra
tanca dins d’ella, que no
fora l’escenari. Ningun
atre mig sería capaç
d’enviar a l’espectador el
mensage que li envia, i
que trobe encantadorament
esplendit.
Per lo tant, recapacitem
quan fem comparacions, perque una
vegada mes es demostra que son
odioses, i mes en la que este articul
comenta. El teatre, gracies a Deu i als
grecs, es un art que mai ningu podra
canviar per un atre modo d’expressar
lo que la vida tanca, com puga ser el
cine.
Potser per encara no haver comprés la
gran diferencia existent, els nostres
organismes ciutadans continuen
donant-li molta mes importancia
(practicament tota) al nomenat septim
art, que al que volen fer-lo viure en el
raco de l’oblit i del mes pur
ostracisme: al nostre benvolgut teatre.
¿Algun dia vorem que canvia la cosa?
Esperem-ho. Yo al menys, tinc fe en
que aixina sera.
LR.......86