Lo Rat 3 - Lo Rat Penat

Teatre
.....................................................................................
LR.......87
Butaca de pati
Carles Bori
A grait de Bestreta
me reconcilie
en estes lletres en
un parell de vicis
que tinc des de fa
uns quants anys, dos
vicis tan sans com
maravellosos per al
meu esperit i la meua
filosofia del viure
valencià.
Estos dos son el teatre i Lo Rat Penat que
des del seu escaparat en forma de revista
me comunicarà en la gent que ya seguia
els meus articuls en l’anterior etapa.
La tonica a seguir sera la mateixa que
vaig dur abans, en l’actualitat teatral, en
la picara i justa critica davant la desidia
teatral per part de... ya sabeu tots, que
qui s’ho mereixca tindra llenya al cul. I
tambe mantindre la seccio del recòrt,
que tant me varen comentar la gent en
anys passats pels bons recòrts i les coses
que varen descobrir sobre la nostra
entitat cultural, que tant apreuem.
D’entre les variades ofertes teatrals que
tenim en les nostres terres, i no tantes
com desijariem, naturalment, m’agradaria
destacar una obra en especial. En
un articul meu editat per Lo Rat per les
rodalies de març del 1995 en la revista nº
24, ya pronosticava el bon futur d’este
montage, com ha segut passat el temps.
Un producte valencià que ya va tindre un
notable exit al vore la llum de les
bambalines per primera vegada. En
acabant recorregue part del territori
peninsular i ara retorna al Talia en la
mateixa frescor en que va naixer fa ya
temps. M‘estic refrerint a IMPREBIS. Es
un montage per a qui no el conega en
que el public es el qui marca el rumbo de
l’obra a on els dos genials Carles, Castillo
i Montoliu de la ma de Michel López i
Santiago Sánchez en la ¿direccio?,
improvisen durant el temps que els
marca un rellonge, el qual sonarà com un
despertador llevant-nos de damunt la
soneguera plaententera que acabem de
Teatre
.....................................................................................
gojar davant uns actors de categoria.
Total que cada dia se pot gojar d’una
representacio distinta en el mateix lloc i
en els mateixos actors. Un luxe escenic
sense decorat ni guio, pero aixo si, en un
music i una perfecta iluminacio, per
supost. Si teniu ocasio no vos pergau este
sorprenent eixercici teatral.
Recorde que fa unes decades al
construir-se les escoles municipals de
teatre i els seus respectius auditoris, sales
teatrals o teatres municipals, nomes se li
donava utilitat ad estos espais escenics
per a que la nomenada escola fera un
parell d’obretes a l’any i que la banda del
poble donara un concert per a festes, si
no es que contractaven a un grupet local
o conegut per riure’s en el sainet de
costum.
Afortunadament eixos teatres molt ben
equipats, lo seu costaren, i en unes
condicions fabuloses per a acollir obres
de certa envergadura hui per hui acullen
obres en autors, directors i actors a nivell
estatals i que fan les delicies d’un public
amant del teatre que ya no està obligat a
anar a les nostres principals ciutats per a
embeure’s en l’enchisadora Talia o plorar
junt a la sempre crua Melphomene.
Els premis Ciutat de Valencia, ya no
son lo que eren. I tot es culpa de la
manieta del consistori municipal de
“normalitzar” tot lo que passa per les
seues mans. Les bases de concurs
varen vore la llum en un Valencià en
un accent molt barceloni. I clar els
premis els guanyen autors, que sense
discutir la seua valia, puix guanyar un
premi sempre la te, miren mes per
tindre un bon vocabulari a base de
diccionari homologat pels “països”
que en reflectir el veritable parlar del
nostre poble i la riquea dialectal de la
nostra nacio, valenciana de naiximent
com la nostra llengua fins al juï final.
cada dia se pot gojar d’una representacio distinta
en el mateix lloc i en els mateixos actors.
Per a mes sorpresa l’ajuntament nos
diu este any que se pot fer tant en
¿Valencià? com en castella, o siga que
si tenim sort i nos podem llevar el
conflicte llingüistic d'enmig puix molt
millor. ¡Quina llastima! En els autors
tan bons i de tant de prestigi que
estaven guanyant el premi Eduart
Escalante i ara... ¿qui donarà la
categoria que li falta ad este certamen?
Segurament molts que ni escriuen en
la nostra llengua, ni se senten tan
prop a l’obra del mestre Escalante
com molts dels naixcuts per sort en la
nostra terra o se senten valencians
d’adopcio i cor, que tant val.
¿A que no sabieu que...?
En 1717 en Valencia ciutat se reforma el
Teatre de l’Olivera situat en el carrer de
les Comedies. La custodia del teatre
estava a carrec d’un alcaide que vivia en
la casa del costat nomenada la “Casa de
l’autor”. Les seues obligacions eren llogar
lloges i cadires que no estigueren
establides, portar el llibre de contes i la
recaudacio. Com a privilegi era l’unic
que podia vendre dins del teatre pastes,
aigua de neu, palmitos i fruites.
Contava este teatre en un sistema
d’abonos que servien unicament “per
als primers dies de comedia nova”. Els
demes dies era per al public sense
abono i les entrades estaven a
despensa de l’Hospital. L’escenari era
senzill a base de cortines o llenç
pintat. Si en l’obra apareixia una torre
o element que engalanara el foro estos
se ficaven damunt de la cortina
aumentant el preu de l’entrada. En
temps de Nadal i Carnestoltes se
solien fer comedies en bastidors i
maquines. Se ficava orquesta i segons
el numero de musics s’aumentava el
preu d’entrades i llongetes. Els
dissabtes no hi havia representacio per
considerar-se un dia de devocio.
Arribà a tindre trescentes trentados
cadires establides i produia mes de
“tresmil pesos anuals”. El 4 de maig de
1749, per orde de l'arquebisbe Andres
Mayoral, se tancà en contra de l’opinio
popular derrocant-se un any despres.
(Text tret del treball d’investigacio “El
Teatre Valencià mes popular” de
Germana Oltra i Carles Bori, Premi de
la Excma. Conselleria de Cultura,
Educacio i Ciencia en els Jocs Florals
de la Ciutat i Regne de Valencia 1999).
Per ultim recomanar-vos un llibre,
perque el teatre com a part
imprescindible de la lliteratura, servix
per a llegir-lo i fruir del text original del
seu autor “Com un gos fidel ” d’Antoni
Ruiz i Negre. Ed del Cenia al Segura.
Una obra que dona molt que pensar,
ben construida i molt actual. La
podem trobar fins en la versio en
Esperanto feta pel mateix autor “Kiel
Fidela Hundo” .Ed Estro.
Bo i com es de costum ya fa uns anys
sabeu que vos espere i nos vorem en
el pati de butaques.
LR.......88