Lo Rat 3 - Lo Rat Penat

Cartas desde el Valencianisme
.....................................................................................
LR.......9
Cartes
des del
valencianisme
Joan Costa s.j.
Amic llector:
Des de la procupacio
d’aünar forces, de sumar i
no de restar en l’immensa
tasca que tenim per davant,
en front de les series i reals
amenaces a la supervivencia
de la nostra llengua
valenciana, m’arriscare en
esta carta a tocar algun
tema discutit i discutible,
que podria ser malentes per
no saber yo expressar-me
adequadament o perque
alguns no pensen lo que
pense yo. Demane de
bestreta comprensio i
tolerancia davant d’aquells
que, dins del mateix
valencianisme, puguen
tindre opinions diferents.
L’intencio i l’objectiu, repetixc, es
unir i no dividir, aprofitar al
maxim, de cara a una accio efectiva,
totes les opinions i sensibilitats
diverses dins del valencianisme
basic que en la passada carta definia
com un sentiment comu en la gran
majoria del poble valencià respecte
a tot lo nostre. Perque estic
convençut de que no podem
permetre-nos el lux, en les presents
circumstancies, de desaprofitar la
mes minima adhesio, ajuda o
colaboracio en un empeny comu
per a salvar la nostra llengua i
lliberar-la dels intents fagocitaris
per part del dialecte barceloni, ni
menys encara d’enfrontar-nos dins
del valencianisme en agres
condenes mutues i esterils
discussions. L’objectiu prioritari es
hui, crec yo, la major possible unio
entre tots, per damunt de
diferencies no essencials, o de
protagonismes, sempre destructius.
Tots tenim suficients experiencies
recents dels resultats catastrofics a
que duen en un colectiu la divisio i
les ambicions particulars.
Tal com les coses s’han fet i seguixen
fent-se, o no fent-se, en les altes
esferes oficials del govern valencià, i
tambe del central, nos mantenim en
una total desconfiança respecte a les
ultimes intencions dels qui manen
sobre el futur de la llengua
valenciana. Mirar, no lo que diuen,
sino lo que fan i deixen de fer, nos
du a la conclusio de que no van a
regalar-nos res que no guanyem a
base d’esforç i de pressio constant, a
Cartas desde el Valencianisme
.....................................................................................
base, si es precis, d’una unanim
clamor incessant i de ficar-los en el
cos la por de perdre vots a grapats i
a cafiços, posant en entredit la falsa
confiança de que en Valencia la
qüestio de la llengua no dona o
lleva vots i que es pot fer en ella lo
que be els pareix.
Una prova sagnant de lo que estic
dient es el proces de la constitucio
de la AVLL. Des del cap a la fi s’han
complit inexorablement els auguris
pijors, sense una concessio ni tan
sols al nom estatutari de “llengua o
idioma valencià”, que eviten
pronunciar com si fora el nom de
l’escurço. Els senyorets politics de
parla castellana habitual no fan
ascos als “amb, meravella o milió”,
quan l’assessor llingüistic, ya vell
en l’ofici, els prepara el discurs o
l’escrit oficial, pero es cusen la boca
abans de dir “la llengua
valenciana”, com si fora una
expressio inconvenient, un dialecte
de ranc inferior en eixa
classificacio, tan rancia com
igualment profitosa, que s’ha
inventat per a us païsenc l’Institut
d’Estudis Catalans, en pretensions
de ciencia filologica mondial. Com
si qualsevol usuari de la llengua
valenciana mijanament cult no
sabera a estes hores en quines
mentires podrides i enredros han
venut als politics la burra morta del
“llenguage cientific” i “unitat de
llengua catalana”. Tenen molts
d’ells la pomposa seguritat del bovo
que va davant en un perol al cap i
un cullerot en la ma pensant que
dirigix la provesso del soterrar de la
sardina.
Davant d’estos fets reals i
consumats, davant de la seguida
que porten els qui tenen poder i
prenen decissions, ¿qué cap fer?
¿Seguir entre el public passiu o
anar-nos-en a casa? ¿Proclamar
manifests que apenes recullen els
mijos principals de comunicacio i
lligen nomes els de sempre?
¿Tancar-nos en una endogamia, en
la marginacio permanent, i des
d’ella aücar als pocs que treballen i
fan alguna cosa dins del sistema
omnipresent? ¿Enrollar-nos al cos
la senyera i tractar de venut i
traïdor a tot valencianiste que
acepte un carrec politic o entre a
formar part d’un organisme oficial?
Yo voldria que no en foren nomes
una mija dotzena, sino cent o
cinccents. Si d’una atra manera no
pot ser, i mentres ser-ho no puga,
es precis, es del tot necessari, que
gent valencianista ocupe espais i
competencies dins del sistema de
“
Tal com les coses s’han
fet i seguixen fent-se, o no
fent-se, en les altes esferes
oficials del govern valencià,
i tambe del central, nos
mantenim en una total
desconfiança respecte a les
ultimes intencions dels qui
manen sobre el futur de la
llengua valenciana.
“
poder, sempre que siga fidel als
principis que tota la vida ha defes.
Si un fa poc o fa molt, es cosa d’ell.
Pot ser ben profitos o decisiu en un
moment donat, estant dins i no
fora. A mi valencianiste, no
m’importa tant que siga d’un partit
politic o d’un atre; m’importa que
defenga com puga l’identitat i
llengua del poble valencià.
L’atre dia, en un debat, sentia
entre el public alguna remor de
desgrat mentres parlava un home
que presidix una associacio d’ajuda
economica a una entitat valenciana
i valencianista, es dir, un grup de
persones que es rasquen
periodicament la bojaca per a que
es faça cultura i llengua valenciana.
¡Home! Yo no dic que tot haja de ser
cabotades, pero tampoc que
tractem a l’amic com si fora enemic.
Podrem discutir internament si es
convenient o no ho es que algun
valencianiste notable ocupe llocs al
mateix temps en orguens oficials de
govern, i segons quins. Pero no uns
sí i uns atres no, seguint mires
politiques. La politica es necessaria,
pero el valencianisme no es un
partit politic, si be necessita el
poder d’un fort partit politic decidit,
per tot i per totes, a defendre lo
nostre. Pero yo no m’apunte ni vote
a un partit per ser tal partit, sino en
tant en quant de fet defen les meues
conviccions i els meus interessos,
cosa que els politics tendixen a
oblidar facilment quan toquen
poder. Es curios cóm s’unflen d’ell i
es creuen deus, quan, si ho fan
malament, quatre, huit o deu anys
son suficients per a que passen a ser
fantasmes del passat apenes
recordats.
Puix be, arrepleguem i no escampem
o rebugem. Tragam profit de tot i de
tots per a una causa que tots portem
en el cor. I, si tenim ganes de
descarregar les moltes i no
mereixcudes frustracions que patim,
aüquem als qui d’una manera
declarada es mostren enemics de la
llengua valenciana i obertament la
volen dialectal barcelonina; no als
qui seguixen demostrant de paraula i
de fets les seues conviccions
valencianistes. Ad estos, i mentres no
mostren lo contrari, els necessitem
ara mes que mai alla a on estan.
No vullc acabar sense un sentit
recòrt i homenage a una persona
que, sempre i a on ha estat, ha
donat mostra d’un valencianisme
recte i honest, que ha promogut,
vixcut i patit en anima i carn propia.
Pepe Boronat nos ha deixat, pero la
seua figura i la seua obra seguix viva
i perenne entre nosatres.
LR.......10