resulta fascinante - Javier Chapa
resulta fascinante - Javier Chapa
resulta fascinante - Javier Chapa
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
Corría el año 1980 y <strong>Javier</strong> <strong>Chapa</strong> se preparaba en<br />
Madrid para poder disfrutar de una beca Fullbright en Estados<br />
Unidos (una estancia en la que coincidiría con los también<br />
valencianos Vicente Todolí y Manuel Borja-Villel) cuando<br />
visitó en la Fundación March una exposición de Robert<br />
Motherwell. Esta muestra prestaba especial atención a las<br />
obras realizadas por este artista norteamericano en los años<br />
setenta, aunque también incluía un óleo de 1941 titulado<br />
“Pequeña cárcel española”, dos cuadros de los años cincuenta<br />
y tres los sesenta. La exposición se completaba con el libro de<br />
21 aguatintas “A la pintura”, inspirado en poemas de Rafael<br />
Alberti, y dos representaciones de su célebre serie “Elegía de<br />
la República Española”.<br />
<strong>Chapa</strong> había finalizado el año anterior sus estudios<br />
en la Escuela de Bellas Artes San Carlos de Valencia. Una<br />
experiencia que, en un ejemplo de moderación, prefiere no<br />
calificar pero de la que reconoce que tuvo una mala digestión.<br />
La formación académica, que como también afirma ni siquiera<br />
fue una buena educación académica, se había centrado en<br />
la copia del natural y la pintura al óleo como protagonistas<br />
principales. Como él mismo confiesa, tampoco se había<br />
preocupado por conocer lo que estaba aconteciendo en el<br />
terreno del arte fuera de ese ambiente académico. <strong>Chapa</strong> no<br />
fue un joven rebelde sino un alumno aplicado que apenas<br />
cuestionaba las cosas. Había entrado a la Escuela de Bellas<br />
Artes con ilusión y había salido con la sensación de que se<br />
había tragado todo lo que le habían enseñado como si fuera<br />
un borrego. De ahí esa expresión de mala digestión que utiliza<br />
cada vez que le preguntan por su experiencia formativa.<br />
Por lo tanto, el contacto con la obra de Motherwell<br />
supuso para él toda una revelación. Un descubrimiento en<br />
el que tendría ocasión de profundizar más adelante, durante<br />
su estancia en Nueva York en sus frecuentes visitas al MOMA<br />
y que le había llevado a reafirmarse en su decisión, tomada<br />
una vez acabados sus estudios en San Carlos, de abandonar la<br />
figuración para dedicarse plenamente a la abstracción.<br />
Pablo Picasso (Málaga, 1881 – Mougins, 1973) afirmaba<br />
en 1923 en una entrevista en la publicación neoyorkina<br />
The Arts que “somos nosotros, los pintores, los verdaderos<br />
herederos, los que continuamos pintando. Somos los<br />
herederos de Rembrandt, Velázquez, Cézanne, Matisse. Un<br />
pintor tiene siempre un padre y una madre, no surge de la<br />
nada”.<br />
Corria l’any 1980 i <strong>Javier</strong> <strong>Chapa</strong> es preparava a Madrid<br />
per a poder gaudir d’una beca Fullbright als Estats Units (una<br />
estada en què coincidirà amb els també valencians Vicent<br />
Todolí i Manuel Borja-Villel) quan va visitar a la Fundació<br />
March una exposició de Robert Motherwell. Esta mostra<br />
prestava especial atenció a les obres fetes per este artista<br />
nord-americà en els anys setanta, encara que també incloïa un<br />
oli de 1941 titulat Xicoteta presó espanyola, dos quadros dels<br />
anys cinquanta i tres dels seixanta. L’exposició es completava<br />
amb el llibre de 21 aiguatintes A la pintura, inspirat en poemes<br />
de Rafael Alberti, i dues representacions de la seua cèlebre<br />
sèrie “Elegia de la República Espanyola”.<br />
<strong>Chapa</strong> havia finalitzat l’any anterior els seus estudis a<br />
l’Escola de Belles Arts Sant Carles de València. Una experiència<br />
que, en un exemple de moderació, preferix no qualificar<br />
però de la qual reconeix que va tindre una mala digestió. La<br />
formació acadèmica, que com també afirma, ni tan sols va ser<br />
una bona educació acadèmica, s’havia centrat en la còpia del<br />
natural i la pintura a l’oli com a protagonistes principals. Com<br />
ell mateix confessa, tampoc s’havia preocupat de conéixer el<br />
que estava succeint en el terreny de l’art fora d’eixe ambient<br />
acadèmic. <strong>Chapa</strong> no va ser un jove rebel sinó un alumne aplicat<br />
que a penes qüestionava les coses. Havia entrat a l’Escola de<br />
Belles Arts amb il·lusió i havia eixit amb la sensació que s’havia<br />
empassat tot el que li havien ensenyat com si fóra un xai. D’ací<br />
prové eixa expressió de mala digestió que utilitza cada vegada<br />
que li pregunten per la seua experiència formativa.<br />
Per tant, el contacte amb l’obra de Motherwell va<br />
suposar per a ell tota una revelació. Un descobriment en<br />
què va tindre l’ocasió d’aprofundir més avant, en les seues<br />
freqüents visites al MOMA durant la seua estada a Nova York,<br />
i que l’havia fet refermar-se en la seua decisió, presa una<br />
vegada acabats els seus estudis en Sant Carles, d’abandonar<br />
la figuració per a dedicar-se plenament a l’abstracció.<br />
Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, 1973) afirmava<br />
en 1923 en una entrevista en la publicació novaiorquesa The<br />
Arts que “som nosaltres, els pintors, els verdaders hereus,<br />
els que continuem pintant. Som els hereus de Rembrandt,<br />
Velázquez, Cézanne, Matisse. Un pintor té sempre un pare i<br />
una mare, no sorgix del no-res”.<br />
15<br />
JAVIER CHAPA