resulta fascinante - Javier Chapa
resulta fascinante - Javier Chapa
resulta fascinante - Javier Chapa
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
¿Cómo sobreviene el fluir de los acontecimientos?<br />
¿Cómo se nos viene encima nuestra propia existencia? ¿Cómo<br />
sucede nuestra historia motriz, nuestra vida matriz? Uno estaría<br />
tentado de afirmar que en línea recta, por la inercia simple<br />
de la temporalidad, que traza una ilusión de movimiento<br />
rectilíneo, una sugestión intuitiva que es más poderosa que<br />
casi todas las reflexiones que hagamos acerca del tiempo, más<br />
poderosa que casi todas las negaciones que se han intentado<br />
realizar sobre lo temporal. Sin embargo, sabemos también<br />
que todo vuelve, que todo gira sobre sí mismo, que todo se<br />
repite, con sus mínimas variaciones y con sus cataclismos de la<br />
forma. También vivimos atrapados por fantasías circulares, por<br />
fantasmas de retornos eternos. Todo lo que se propaga hacia<br />
adelante siente la tentación de regresar sobre sus pasos, de<br />
extraviarse, y todo aquello que se mueve en círculos apetece<br />
del camino directo.<br />
No es un mal sistema para manejarnos en el mundo<br />
la combinación de ambas fuerzas: la que nos proporciona la<br />
línea recta y la que nos regala la línea curva. Somos criaturas<br />
inestables, caprichosas, con veleidades distintas en los<br />
distintos momentos de nuestra vida. Gustamos de lo diferente,<br />
de la variedad, de modo que no es absurdo que lo variado y lo<br />
diferente nos constituyan, nos sirvan de alimento.<br />
La parte anatómica –he escrito bien: anatómica-<br />
que mejor explica esta dualidad nuestra, este no acabar de<br />
saber cómo deberíamos movernos y en qué dirección, es la<br />
conciencia. Nuestra conciencia es la ondulada a perpetuidad,<br />
pero también la más derecha siempre. La curvada por destino,<br />
pero también la flecha de nuestra rectitud. La retorcida por<br />
antonomasia, pero a la vez la íntegra absoluta, la enhiesta<br />
cuando todo languidece. Al pensamiento que genera nuestra<br />
conciencia –o a la conciencia de la realidad que genera<br />
nuestro pensamiento, a través de los sentidos- le agrada<br />
no limitarse, no encasillarse, no encerrarse entre las cuatro<br />
paredes de un único proceder. Si algo puede el pensamiento,<br />
es saltarse las bardas que lo circundan, saltar por la ventana de<br />
las percepciones y marcharse al campo, a las calles, en busca<br />
de ideas a las que rondar, a las que cortejar y cantar hasta que<br />
las ideas canten por sí solas.<br />
De manera que la mejor lección no es única. Deberíamos<br />
estar siempre dispuestos a tener al menos dos soluciones<br />
para cada problema, dos ocasiones para cada tentación, dos<br />
nombres para cada objeto que nos apetezca bautizar. Somos<br />
los curvos rectos, por así decir. Los enhiestos rizados.<br />
¿Com s’esdevé el flux dels esdeveniments? ¿Com ens<br />
cau al damunt la nostra pròpia existència? ¿Com succeïx<br />
la nostra història motriu, la nostra vida matriu? Un estaria<br />
temptat d’afirmar que en línia recta, per la inèrcia simple de la<br />
temporalitat, que traça una il·lusió de moviment rectilini, una<br />
suggestió intuïtiva que és més poderosa que quasi totes les<br />
reflexions que fem sobre el temps, més poderosa que quasi<br />
totes les negacions que s’han intentat realitzar sobre allò<br />
temporal. No obstant això, sabem també que tot torna, que tot<br />
gira sobre si mateix, que tot es repetix, amb les seues mínimes<br />
variacions i amb els seus cataclismes de la forma. També vivim<br />
atrapats per fantasies circulars, per fantasmes de retorns<br />
eterns. Tot el que es propaga cap avant sent la temptació de<br />
tornar sobre les seues passes, d’extraviar-se, i a tot allò que es<br />
mou en cercles li abellix el camí directe.<br />
No és un mal sistema per a manejar-nos en el món<br />
la combinació d’ambdues forces: la que ens proporciona<br />
la línia recta i la que ens regala la línia corba. Som criatures<br />
inestables, capritxoses, amb vel·leïtats distintes en els distints<br />
moments de la nostra vida. Ens agrada la diferència, la varietat,<br />
de manera que no és absurd que allò variat i allò diferent ens<br />
constituïsquen, ens servisquen d’aliment.<br />
La part anatòmica –he escrit bé: anatòmica– que millor<br />
explica esta dualitat nostra, el fet de no acabar de saber com<br />
hauríem de moure’ns i en quina direcció, és la consciència. La<br />
nostra consciència és l’ondulada a perpetuïtat, però també<br />
la més dreta sempre. La corbada per destí, però també la<br />
fletxa de la nostra rectitud. La retorçuda per antonomàsia,<br />
però al mateix temps l’íntegra absoluta, la dreçada quan tot<br />
llanguix. Al pensament que genera la nostra consciència –o a<br />
la consciència de la realitat que genera el nostre pensament,<br />
a través dels sentits– li agrada no limitar-se, no encasellarse,<br />
no tancar-se entre les quatre parets d’un únic procedir.<br />
Si alguna cosa pot el pensament, és saltar les bardisses que<br />
el circumden, saltar per la finestra de les percepcions i anarse’n<br />
al camp, als carrers, a la recerca d’idees a les quals rondar,<br />
cortejar i cantar fins que les idees canten per si soles.<br />
De manera que la millor lliçó no és única. Hauríem<br />
d’estar sempre disposats a tindre almenys dues solucions per<br />
a cada problema, dues ocasions per a cada temptació, dos<br />
noms per a cada objecte que ens abellisca batejar. Som els<br />
corbs rectes, per dir-ho així. Els drets arrissats.<br />
29<br />
JAVIER CHAPA