23.04.2013 Views

resulta fascinante - Javier Chapa

resulta fascinante - Javier Chapa

resulta fascinante - Javier Chapa

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

¿Cómo sobreviene el fluir de los acontecimientos?<br />

¿Cómo se nos viene encima nuestra propia existencia? ¿Cómo<br />

sucede nuestra historia motriz, nuestra vida matriz? Uno estaría<br />

tentado de afirmar que en línea recta, por la inercia simple<br />

de la temporalidad, que traza una ilusión de movimiento<br />

rectilíneo, una sugestión intuitiva que es más poderosa que<br />

casi todas las reflexiones que hagamos acerca del tiempo, más<br />

poderosa que casi todas las negaciones que se han intentado<br />

realizar sobre lo temporal. Sin embargo, sabemos también<br />

que todo vuelve, que todo gira sobre sí mismo, que todo se<br />

repite, con sus mínimas variaciones y con sus cataclismos de la<br />

forma. También vivimos atrapados por fantasías circulares, por<br />

fantasmas de retornos eternos. Todo lo que se propaga hacia<br />

adelante siente la tentación de regresar sobre sus pasos, de<br />

extraviarse, y todo aquello que se mueve en círculos apetece<br />

del camino directo.<br />

No es un mal sistema para manejarnos en el mundo<br />

la combinación de ambas fuerzas: la que nos proporciona la<br />

línea recta y la que nos regala la línea curva. Somos criaturas<br />

inestables, caprichosas, con veleidades distintas en los<br />

distintos momentos de nuestra vida. Gustamos de lo diferente,<br />

de la variedad, de modo que no es absurdo que lo variado y lo<br />

diferente nos constituyan, nos sirvan de alimento.<br />

La parte anatómica –he escrito bien: anatómica-<br />

que mejor explica esta dualidad nuestra, este no acabar de<br />

saber cómo deberíamos movernos y en qué dirección, es la<br />

conciencia. Nuestra conciencia es la ondulada a perpetuidad,<br />

pero también la más derecha siempre. La curvada por destino,<br />

pero también la flecha de nuestra rectitud. La retorcida por<br />

antonomasia, pero a la vez la íntegra absoluta, la enhiesta<br />

cuando todo languidece. Al pensamiento que genera nuestra<br />

conciencia –o a la conciencia de la realidad que genera<br />

nuestro pensamiento, a través de los sentidos- le agrada<br />

no limitarse, no encasillarse, no encerrarse entre las cuatro<br />

paredes de un único proceder. Si algo puede el pensamiento,<br />

es saltarse las bardas que lo circundan, saltar por la ventana de<br />

las percepciones y marcharse al campo, a las calles, en busca<br />

de ideas a las que rondar, a las que cortejar y cantar hasta que<br />

las ideas canten por sí solas.<br />

De manera que la mejor lección no es única. Deberíamos<br />

estar siempre dispuestos a tener al menos dos soluciones<br />

para cada problema, dos ocasiones para cada tentación, dos<br />

nombres para cada objeto que nos apetezca bautizar. Somos<br />

los curvos rectos, por así decir. Los enhiestos rizados.<br />

¿Com s’esdevé el flux dels esdeveniments? ¿Com ens<br />

cau al damunt la nostra pròpia existència? ¿Com succeïx<br />

la nostra història motriu, la nostra vida matriu? Un estaria<br />

temptat d’afirmar que en línia recta, per la inèrcia simple de la<br />

temporalitat, que traça una il·lusió de moviment rectilini, una<br />

suggestió intuïtiva que és més poderosa que quasi totes les<br />

reflexions que fem sobre el temps, més poderosa que quasi<br />

totes les negacions que s’han intentat realitzar sobre allò<br />

temporal. No obstant això, sabem també que tot torna, que tot<br />

gira sobre si mateix, que tot es repetix, amb les seues mínimes<br />

variacions i amb els seus cataclismes de la forma. També vivim<br />

atrapats per fantasies circulars, per fantasmes de retorns<br />

eterns. Tot el que es propaga cap avant sent la temptació de<br />

tornar sobre les seues passes, d’extraviar-se, i a tot allò que es<br />

mou en cercles li abellix el camí directe.<br />

No és un mal sistema per a manejar-nos en el món<br />

la combinació d’ambdues forces: la que ens proporciona<br />

la línia recta i la que ens regala la línia corba. Som criatures<br />

inestables, capritxoses, amb vel·leïtats distintes en els distints<br />

moments de la nostra vida. Ens agrada la diferència, la varietat,<br />

de manera que no és absurd que allò variat i allò diferent ens<br />

constituïsquen, ens servisquen d’aliment.<br />

La part anatòmica –he escrit bé: anatòmica– que millor<br />

explica esta dualitat nostra, el fet de no acabar de saber com<br />

hauríem de moure’ns i en quina direcció, és la consciència. La<br />

nostra consciència és l’ondulada a perpetuïtat, però també<br />

la més dreta sempre. La corbada per destí, però també la<br />

fletxa de la nostra rectitud. La retorçuda per antonomàsia,<br />

però al mateix temps l’íntegra absoluta, la dreçada quan tot<br />

llanguix. Al pensament que genera la nostra consciència –o a<br />

la consciència de la realitat que genera el nostre pensament,<br />

a través dels sentits– li agrada no limitar-se, no encasellarse,<br />

no tancar-se entre les quatre parets d’un únic procedir.<br />

Si alguna cosa pot el pensament, és saltar les bardisses que<br />

el circumden, saltar per la finestra de les percepcions i anarse’n<br />

al camp, als carrers, a la recerca d’idees a les quals rondar,<br />

cortejar i cantar fins que les idees canten per si soles.<br />

De manera que la millor lliçó no és única. Hauríem<br />

d’estar sempre disposats a tindre almenys dues solucions per<br />

a cada problema, dues ocasions per a cada temptació, dos<br />

noms per a cada objecte que ens abellisca batejar. Som els<br />

corbs rectes, per dir-ho així. Els drets arrissats.<br />

29<br />

JAVIER CHAPA

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!