resulta fascinante - Javier Chapa

hace unos años su materia de reflexión, se han desnudado
de una manera pudorosa ante nosotros y nos invitan a mirar
más adentro, a indagar más al fondo. Las celdillas de antaño
son las curvas y las rectas de hogaño, como hubiese afirmado
con nostalgia –si existiera- un refranero de la mejor geometría
sentimental.
Ese despojamiento –igual que todas las ascesis y
liberaciones- persiguen la riqueza, pero no la de la abundancia,
sino la riqueza otra de la simplicidad. Nos dirigen con su
habitual recato, con su acostumbrada sobriedad hacia lo que
podríamos denominar el punto cero de la opulencia, que es
más un estado mental que un lugar en el mapa. La abstracción
nos reserva ese regalo: una vez adquiridos los utensilios
primordiales, todo es posible mediante dichos utensilios; una
vez conquistados los víveres primigenios, todo banquete es
posible por obra de nuestro apetito. Así como un diccionario
es la abstracta posibilidad carnal de todos los relatos, de todos
los discursos, las rectas y curvas despojadas de Javier Chapa
son también la posibilidad completa no sólo de sus antiguas
retículas, sino de las formas mismas al completo.
De la costilla de Adán, el Creador hizo a Eva, de su
hueso duro y fundacional, de su originaria curva torácica,
podríamos decir. Y de la pareja de nuestros ancestros
mitológicos se ha derivado la humanidad. Javier Chapa ha
llevado su pintura hasta el extremo adánico de las formas,
para que con sus curvas y rectas prístinas podamos generar
a nuestro capricho toda la materia, porque toda la materia se
puede descomponer en esquema, se puede resumir en sus
trazos más simples.
La obra de Javier Chapa (y él habla de la pintura –y
de su pintura- con el entusiasmo sin énfasis de quien ha
meditado mucho acerca de su alcance, acerca de sus límites e
intenciones) destila siempre una idea de orden, de puesta en
limpio de las cosas y los acontecimientos. A él le gusta decir
que renuncia a menudo al halago del color (a pesar de que
existen muestras muy poderosas de cuadros en azul y rojo que
tensan la emotividad de la mirada), y que lo hace en beneficio
de una paleta con mayor sosiego cromático, partidaria de los
blancos, de los ocres, de los grises, de los pardos. Se trata, una
vez más, creo, de una nueva muestra de claridad intelectiva, de
comprensión de los intereses y los objetivos propios. Hay algo
de otoñal, de reconcentrado, en la mayoría de estos cuadros,
fa uns anys la seua matèria de reflexió, s’han despullat d’una
manera pudorosa davant de nosaltres i ens inviten a mirar
més endins, a indagar més a fons. Les cel·les d’antany són les
corbes i les rectes de hui, com hauria afirmat amb nostàlgia –si
existira- un refranyer de la millor geometria sentimental.
Eixe despullament –igual que totes les ascesis i els
alliberaments– perseguix la riquesa, però no la de l’abundància,
sinó l’altra riquesa de la simplicitat. Ens dirigix amb el seu
habitual pudor, amb la seua acostumada sobrietat, cap al que
podríem denominar el punt zero de l’opulència, que és més un
estat mental que un lloc en el mapa. L’abstracció ens reserva
eixe regal: una vegada adquirits els utensilis primordials, tot és
possible mitjançant els dits utensilis; una vegada conquistats
els queviures primigenis, tot banquet és possible per obra del
nostre apetit. Així com un diccionari és l’abstracta possibilitat
carnal de tots els relats, de tots els discursos, les rectes i
corbes despullades de Javier Chapa són també la possibilitat
completa no sols de les seues antigues retícules, sinó de les
formes mateixes al complet.
De la costella d’Adam, el Creador va fer Eva, del seu os
dur i fundacional, de la seua originària corba toràcica, podríem
dir. I de la parella dels nostres avantpassats mitològics s’ha
derivat la humanitat. Javier Chapa ha portat la seua pintura
fins a l’extrem adàmic de les formes, perquè amb les seues
corbes i rectes prístines podem generar a lloure tota la matèria,
perquè tota la matèria es pot descompondre en esquema, es
pot resumir en els seus traços més simples.
L’obra de Javier Chapa (i ell parla de la pintura –i de la
seua pintura– amb l’entusiasme sense èmfasi de qui ha meditat
molt sobre el seu abast, sobre els seus límits i intencions)
destil·la sempre una idea d’orde, de posada en net de les coses
i els esdeveniments. A ell li agrada dir que renuncia sovint a
l’afalac del color (a pesar que hi ha mostres molt poderoses de
quadros en blau i roig que tensen l’emotivitat de la mirada), i
que ho fa en benefici d’una paleta amb més assossec cromàtic,
partidària dels ocres, dels grisos, dels terrosos. Es tracta, una
vegada més, crec, d’una nova mostra de claredat intel·lectiva,
de comprensió dels interessos i dels objectius propis. Hi ha un
punt tardoral, reconcentrat, en la majoria d’estos quadros, com
corrobora l’evidència que han quedat atrapades, com insectes
en l’ambre del temps, algunes fulles de cirerer en certes taules.
Són les fulles del cirerer únic que presidix i protegix, amb el seu
31
JAVIER CHAPA