Revista Reviscola n. 4 (2008) - Institut Jaume Huguet

entrevistes
problema de venda de referents.
L’altre és un problema industrial:
els americans s’han fet amb totes les
botigues de cine d’Europa, i sobretot
amb les d’aquí. Així, quan vosaltres
aneu a qualsevol cine, us trobeu en
un cine dels Estats Units perquè han
comprat les sales, les programen
i, per tant, són seves. Nosaltres no
podem anar–hi i dir: “Faci el favor de
passar les meves pel·lícules.” Ens
diran que allò és la “seva” sala de
cine. El que ens cal, doncs, és crear
les nostres pròpies “botigues” perquè,
en aquest moment, les que hi
ha són americanes.
Alguna vegada passen alguna
pel·lícula europea; per què? Doncs
perquè els estats, una vegada més,
a part de subvencionar les pel·lícules,
obliguen les grans sales a passar-ne
alguna d’aquí. Però és evident que les
promocionen malament o només les
fan servir en funció de la quota: han
de passar una determinada quantitat
de cine europeu per poder-ne passar
d’americà; és com un peatge que els
estats els imposen.
L’any que, per exemple, agafen
un Almodóvar, o un Amenábar, o a
tots dos, ja cobreixen la quota amb
ells dos.
El cinema català, a més, té un
problema de referents. La majoria de
pel·lícules catalanes es fan de manera
que no saps on passa l’acció o et
parlen de coses que no són d’aquí.
A banda, hi ha gent com la Isabel
Coixet que fa “pel·lícules americanes”,
és a dir, és una directora catalana
que fa pel·lícules americanes.
Un altre exemple, la Judit Codell, que
és amiga meva, fa una pel·lícula on ni
els taxis veus que siguin de Barcelona...
Sembla que pot passar a qualsevol
lloc; quan les pel·lícules poden
passar a qualsevol lloc, pateixen de
no tenir referents i això és el pitjor
que pot passar: l’espectador no té
estímuls per anar a veure-la.
Els americans ho tenen clar, no
amaguen mai d’on són, per què?
Perquè al seu propi públic els agrada
24| reviScola · Juny 2008
veure referents propers. En canvi
aquí hi ha la idea que no es noti perquè
sinó... Aquest és un dels grans
problemes del cine català, a part de
l’industrial, que ja he explicat.
I respecte a l’Estat espanyol, és
més difícil de fer una pel·lícula en
català que en castellà?
De totes les pel·lícules que es fan
al “reino de Juan Carlos”, on incloem
les catalanes, basques, gallegues i
les produccions de Madrid, el 60%
no s’estrenen.
En català tenim algun avantatge
més, perquè amb la qüestió lingüística
tenim una part de subvencions
de la Generalitat i, per altra banda
tenim, també, una televisió nacional
catalana que ajuda bastant més que
no d’altres –per exemple, Televisió
Espanyola.
Des d’un punt de vista potencial
sembla que la producció de Madrid
sigui la més important, però també hi
ha moltes pel·lícules que es queden
a l’armari. A un director madrileny
que no sigui dels famosos li pot costar
més fer-ne una que no pas a un
director català que tampoc no sigui
dels famosos.
Com definiria vostè, en una frase,
què és el cine?
Caram...
Què significa segons vostè?
Una cosa és què significa per mi i
l’altra és definir-lo. Per mi significa un
gran maldecap per haver-me enamorat
d’aquesta núvia tan costosa.
El cine diria que és un món de
màgia molt important en el segle XX
perquè va conformar unes realitats.
És difícil triar un actor que s’adigui
al paper que ha de fer?
Sí, sí, sí, és una de les principals
dificultats. Després de superar la primera
dificultat de la pel·lícula que és
el guió, la segona és aconseguir els
actors perquè de vegades aquell en
qui jo penso no es pot aconseguir.
Moltes vegades és per problemes
de diners.
A Un submarí a les estovalles
vaig tenir la sort que vaig poder
aconseguir tots els actors que volia.
El protagonista, però va ser el que
va costar més ja que havia de ser
molt singular... A banda del problema
econòmic, costava trobar un personatge
que s’hi adigués, i havíem de
trobar un marroquí que fos atractiu
i bon actor perquè funcionés la
paròdia.
Adaptar una novel·la al cinema és
molt difícil?
La novel·la –per això se n’adapten
tantes– té l’avantatge que ja hi ha tot
un món treballat. Tu, com a director,
parteixes ja de tots els elements que
algú altre ha pensat.
Però de vegades passa que es
traeix molt la novel·la, perquè s’ha
d’escurçar, a no ser que –com en
el cas de la que heu vist– trobis una
novel·la curta.
Heu de pensar que una pel·lícula
no és res més que una sintetització
d’una novel·la, després d’haver triat
el que et sembla millor de tot allò que
ha escrit l’autor. Estic pensant, per
exemple, en la Lolita de Nabokov; si
llegeixes la novel·la, t’apassiona. En
canvi, quan després veus la pel·lícula,
et quedes amb ganes de veure més
coses de la novel·la.
Quins són els seus projectes
immediats?
En aquest moment, precisament
he vingut a buscar informació a Valls
perquè estic fent un documental
sobre els mossos d’esquadra. El senyor
Papell ens n’ha donat molta.
A part d’això, estem rodant
un llargmetratge, una pel·lícula de
coproducció europea. És la història
d’una novel·la d’un català; ell la situava
a Londres, però com que hem
trobat una coproducció més barateta
a Irlanda, allò que hauria de passar
a Londres, ara passarà a Dublín. La
versió original serà en anglès però