Petons de Llum - Era Estelar 2012

Un dels dies, mentre la Marta i jo ens estàvem a la sala d‟espera, esperant el comunicat
metge del dia, se‟ns va acostar un senyor de mitjana edat, en Jacint.
Es va presentar i ens va explicar que tenia en el seu fill, també, a la UVI, dons havia tingut
un accident de cotxe; i que ens explicava tot això perquè ens veia molt afligits i tristos, i que
ens volia preguntar si nosaltres creiem en temes espirituals.
Nosaltres li vàrem dir que no teníem gaire idea, la veritat, que perquè ens ho preguntava.
En Jacint ens va continuar explicant, entre altres coses, que la seva parella, la Montse, era
vident, i que si a nosaltres ens semblava bé, li podríem preguntar a la Montse com veia al
Sergi.
Nosaltres, en aquell moment, ja sabíem que s‟havien format varies cadenes d‟oració
enfocades en el restabliment de la salut del Sergi, en el nostre poble i altres localitats.
Però la proposta d‟en Jacint ens va deixar una mica fora de joc i una mica estupefactes,
encara que no vàrem trigar gaire a dir-li que si, que ens semblava bé. Tot i que no sabíem
ben bé a que li estàvem dient que si. El que si començàvem a veure la Marta i jo, era que
l‟Univers amb una ma ens estava prenent el que mes estimàvem, i amb l‟altre ens donava
petites dosis d‟esperança en forma de situacions i casualitats força estranyes.
Així, la Marta va trucar per telèfon a la Montse, i a petició d‟ella li va dir el nom i cognoms del
nostre fill, i va estar parlant amb ella. La Montse li va descriure en el nostre nen i la situació
en que es trobava, li va dir, també, que un avi l‟havia vingut a buscar per acompanyar-lo a
l‟altre cantó de la vida, i que de moment s‟estava al costat del Sergi a la seva habitació.
A petició de la Marta la Montse li va descriure, per telèfon, com era l‟avi que s‟estava amb ell:
ros amb els ulls blaus i altres aspectes que identificaven sense cap mena de dubte a l‟avi
Joan, el pare de la Marta; dons el meu pare havia sigut moreno i amb els ulls foscos.
La Marta li va preguntar que podíem fer nosaltres, i la Montse li va dir que nomes pregar i
esperar. Llavors elles dues van quedar que ens coneixeríem en persona, ja que la Montse
volia venir a Can Ruti per visitar en el fill del Jacint. I així va acabar la conversa telefònica.
Bé, aquí ens teniu, per dir-ho d‟una manera suau, força desconcertats, amb unes cartes que
ens estava donant la vida i que nosaltres no sabíem ni com començar a jugar-les.
En aquest moment dues persones ens estaven dient exactament el mateix sobre la situació
que estàvem vivint. La meva germana Ines, que sabia absolutament tot sobre nosaltres dos,
i la Montse, que fins aquell moment ni sabia que nosaltres dos, ni la resta de la nostra
família, existíem.
Malgrat les casualitats, o coincidències, malgrat que la Ines ens continuava explicant les
seves visions, jo li continuava dient que no em creia res del que ens deia, que simplement ho
feia per apaivagar una mica el gran dolor que teníem en aquells moments.
Un altre dels dies, en que la Marta i jo ens estàvem en aquella sala d‟espera, la Toñi, una
amiga de la meva sogra, ens va dir que tenia una companya que era vident, la Dolores.
Ella li havia parlat de la situació en que es trobava el Sergi, el net de la seva amiga, i ens va
dir que la Dolores ens volia ajudar. Ens va estar explicant, també, que juntament amb unes
amigues seves, havien format una cadena d‟oració per pregar pel Sergi, i a la vegada feien
rodes de llum per enviar energia positiva de sanació per ell i la seva situació.
Nosaltres, per suposat, li vam agrair molt, sense saber ben bé que es el que estàvem
agraint.