Petons de Llum - Era Estelar 2012

Andrea insisteix molt al seu pare que no importa per res les persones que el van matar, i que
no importa per res el que van fer amb el seu cos. Insisteix molt en que no es quedi amb el
dolor de la situació, perquè per Andrea no es gens dolorós, ni es gens terrible.
El missatge real que Andrea vol transmetre al seu pare es el de que la vida no s‟acaba amb
la mort del cos físic. Que realment existeix el més enllà. Aquest es el missatge real.
Per descomptat aquest llibre ens va fer pensar, reflexionar i meditar molt profundament.
Perquè nosaltres si que ens sentíem totalment identificats amb la historia. No així amb els
detalls, perquè van ser completament diferents, però si amb el context general del llibre.
Tot i que la Marta i jo vàrem tenir molt clar que no començaríem la recerca d‟aquesta Sra.
Anita, encara que ens hauria encantat, perquè ens quedava totalment fora del nostre àmbit.
Però la Vida, l‟Univers, la via que regala, en aquest punt ens va donar un bon cop de ma,
ens va oferir una carta realment bona, ens va regalar un gran As de Cors.
A mi, personalment, la lectura i reflexió d‟aquest llibre amb va començar a bellugar molt fort
uns quants xips mentals. Potser la meva germana no estava tant boja. Si el que relatava
aquest llibre era real, i tenia tota la pinta de ser-ho, dons donava tota mena de dades,
documentació, noms de les persones implicades, així com les seves adreces particulars, fets
i situacions contrastades, etc, etc, etc. Realment el que estava fent la meva germana per
nosaltres dos, quan ens explicava les seves visions, era donar-nos esperança.
Era per començar a preparar-nos per la nova situació que se‟ns venia a sobre.
De vegades parlant amb la Ines, la Marta li preguntava que perquè a nosaltres no ens
arribaven aquestes visions, o aquestes sensacions que a ella li deixaven veure i sentir, i ella
sempre ens contestava el mateix: quan no tinguéssim tant de dolor i estiguéssim mes oberts
rebríem molta informació.
Per cert, que cruel es treure-li completament a una persona qualsevol trosset d‟esperança,
per petit que sigui. En canvi, que gratificant i reconfortant es el poder oferir a una persona un
petit tros d‟aquesta esperança, una petita escletxa de llum quan aquesta persona s‟està dins
d‟un pou molt fosc, sense veure cap tipus de sortida. Gràcies Ines.
Una tarda vam quedar per prendre un cafè amb la Susana, per veure‟ns, tornar-li el llibre i
donar-li una de les copies que havíem fet de les fotos del Sergi.
Quan li vam donar la foto, la Susana es va quedar força parada i sorpresa, encara que de
moment no ens va fer cap comentari. Li vam donar, també, el llibre, i tots tres el vàrem estar
repassant i comentant durant una bona estona.
Nosaltres li explicàvem que ens havíem sentit totalment identificats amb la historia d‟aquest
senyor italià, el Lino i el seu fill Andrea. I que ens encantaria a nosaltres, també, el fet de que
poguéssim tenir una oportunitat similar a la explicada en el llibre.
El que no podíem sospitar ni la Marta ni jo era que l‟Univers ja feia dies que ens estava
preparant el escenari mes idoni per donar-nos un gran regal, un regal ple d‟Amor.
Abans de separar-nos de la Susana, per tornar cadascú a casa seva, ella ens va explicar
que s‟havia quedat una mica parada al rebre la foto del Sergi que nosaltres li havíem donat,
perquè precisament es el que ella volia, demanar-nos una foto el mes actual possible d‟ell.
Dons ella, la Susana, havia quedat amb una seva amiga, la Karme, que li portaria una foto
actual del nostre fill per veure de quina manera podrien ajudar.
No se si la expressió es correcte, però la Marta i jo ens vàrem quedar, després d‟aquesta
explicació per part de la Susana, “de pasta de moniato”. Bé, vàrem quedar que ella ja ens
aniria informant del que anés passant, i que ja ens veuríem.