I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

I COL·LOQUI D'HISTORIA
DEL
MONAQUISME CATALÀ
SANTES CREUS, 1966
I
SANTES CREUS
1967

I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL
MONAQUISME CATALÀ
SANTES CREUS, 1966

PUBLICACIONS DE L'ARXIU BIBLIOGRÀFIC
DE SANTES CREUS
24
I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL
MONAQUISME CATALÀ
SANTES CREUS, 1966

I COL·LOQUI D'HISTORIA
DEL
MONAQUISME CATALÀ
SANTES CREUS, 1966
I
SANTES CREUS
1967

Edició de 250 exemplars.
Impremta del Monestir de Poblet.
Depósito legal T. 2.256 — 1967

CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA DEL
MONAQUISME CATALÀ CELEBRAT A SANTES CREUS
ELS DIES 9, W I 11 DE SETEMBRE DE 1966
Aquest al Col·loqui d'Història del Monaquisme Català» fou convocat
per V«Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus», societat que agrupa unes quantes
dotzenes d'amics i entusiastes de Vantic monestir de la riba del Gaià,
i estudiosos del seu temari monàstico-cistercenc. La convocatòria es va
publicar sota els auspicis del «Patronat del Reial Monestir» i emparat
en el patronatge que benèvolament li atorgaren els reverendíssims senyors
Edmon M. Garreta, abat cistercenc de Santa Maria de "Poblet, i Gabriel
M, Brasó, abat coadjutor benedictí de Santa Maria de Montserrat.
Integraven la mesa de les sessions científiques el senyor Miquel Coll
i Alentorn, historiador barceloní, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i
acadèmic electe de la de Bones Lletres de Barcelona, com a president; el
doctor Pere Batlle i Huguet, canonge tarragoní, president de la Comissió
Provincial de Monuments de Tarragona i honorari de la Societat Arqueològica
de la mateixa ciutat, acadèmic de la Història i membre del Patronat
de Santes Creus, com a vice-president; i el pare Agustí Altisent,
monjo cistercenc de Poblet, llicenciat en Història, com a secretari.
La comissió organitzadora per VA. B. S. C. era formada pels seus directius,
senyors: Josep Vives i Miret, arqueòleg i historiador, Secretari General;
Antoni Bergós i Massó, advocat; i Eufemià Fort i Cogul, secretari
de la Junta. Cal afegir el nom del senyor Ferran Ferrer i Ventura, vocal
de l'A. B. S. C. i alcalde del municipi d!Aiguamúrcia on radica Santes
Creus, pel seu ajut valuós i les facilitats atorgades; i el del reverend senyor
Josep Monné, ecònom de la parròquia, que amb tant de zel i competència
va ordenar les funcions religioses. Cal que valguin aquests dos esments
1

CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA
per a totes les col·laboracions, sovint anònimes, i sempre desinteressades,
que tant van ajudar l'èxit del Col·loqui.
El· tema proposat fou l'estudi del monaquisme a Catalunya, considerat
en el seu sentit més ampli, és a dir, comprenent-hi el Principat, València,
les Balears, el Rosselló i d'altres territoris anexes, com les valls rïbagorçanes;
aquest estudi, concernent les formes de vida religiosa comunitària
de la pre-reconquesta cristiana; i després de la reconquesta, estrictament
les formes del monacat masculí i femení dels ordes religiosos següents:
benedictins, cistercencs, cartoixans, jerònims i premonstratencs, amb exclusió
de tota altra mena de regles.
Va ésser prou divulgada una anticipació del programa proposat, acompanyada
d'uns mots de convit que escau de registrar ací: "En el curs de
la II Setmana d'Estudis Monàstics, celebrada a Viaceli l'any 1959, fou
acollida amb gran entusiasme la idea d'estructurar, com més aviat millor,
el «Monasticon Hispaniae». Aquest ambiciós esmerç, més que una aspiració
esdevé una imperiosa necessitat, reiterada i posada de relleu en diverses
altres assemblees dels estudiosos del monacat. Però la seva consecució
presenta dificultats: una de les de més mal resoldre, l'extensió
geogràfica de l'empresa i l'heterogeneïtat de la matèria que la mateixa
extensió comporta.
Repartint la tasca per regions geogràfiques constituïdes pels agrupaments
lògics dels monestirs, s'endevina molt més planera. Per això la
representació de VArxiu Bibliogràfic de Santes Creus a la VIII Setmana
d'Estudis Monàstics celebrada a Montserrat el setembre de 1965 va advo­
car per intentar la iniciació del «Monasticon Cataloniae» per via de fets.
El «Col·loqui de Santes Creus» al qual ens honorem a convidar-vos,
tot establint un contacte entre els investigadors i tractadistes del monaquisme
català, ha d'ajudar eficaçment, no solament a encarrilar aquella
consecució, sinó a envigorir els propòsits i a donar més vigència als resultats
del seu amplíssim temari".
Les adhesions i les comunicacions no es van fer esperar, i, en part,
les darreres foren anunciades amb d'altres notícies convenients en dues
circulars ciclostilades, i programades íntegrament i definitivament, tot
assolint el nombre de quaranta temes científics diversos. D'una manera
concreta i precisa, cap dels temes no es va referir al monaquisme de la
pre-reconquesta, i el temari proposat encara esdevingué cenyit per l'absència
de concrecions rosselloneses, pel que fa a l'àmbit geogràfic; i als
8

DEL MONAQUISME CATALÀ
jerònims i als premonstratencs pel que fa als ordes religiosos. Aquestes
limitacions ben lluny de desmillorar la qualitat de les aportacions, el
nivell científic d'elles féu una gratíssima impressió que va acompanyar
la de llur imprevista quantitat.
Els actes es van anar succeint segons l'horari previst; sense concessions,
perquè el programa era densíssim. Aquí cal dir que la disciplina
dels collocutors fou excepcionalment modèlica. Durant el matí del divendres,
dia 9 de setembre, va anar arribant a Santes Creus un contingent
considerable de col·locutors, que foren allotjats per les cases del veïnat
que gentilment i desinteressadament s'havien ofert. El primer acte colloquial
fou l'àpat, que, com tots els altres, es van servir a la Fonda Grau.
A les 15.30, i a la Biblioteca del Monestir, es van iniciar les sessions
científiques que també s'hi celebraren els dies successius. Constituïda la
mesa, el senyor Coll va adreçar uns mots de salutació als assistents i va
concedir la paraula a diversos comunicants perquè donessin una síntesi
de llurs treballs. Més que a una estricta ordenació metodològica l'ordre
de les comunicacions científiques es va establir tenint present la conveniència
i presència dels seus autors, ja que alguns no van arribar fins al
segon dia, i d'altres no hi pogueren romandre a les darreres sessions.
Una pausa refrigeral es va establir entre les dues sessions vespertines
d'aquest dia, a la darrera de les quals es desenrotllà un animat col·loqui
sobre les matèries exposades. A les vuit del vespre es va dir una missa
concelebrada a l'església del monestir, en la qual es va inaugurar la mesa
d'altar de pedra que, amb motiu del Col·loqui, i projectada per Varquitecte
tarragoní senyor Ripoll, va acordar de construir el Patronat del Monestir.
Després de sopar, els col·locutors foren obsequiats amb una audició
de música clàssica i popular, celebrada al Capítol del Monestir pel notable
concertista mexicà de guitarra senyor Enrique Flórez. La cinquantena de
col·locutors fou acrescuda per un auditori molt nombrós integrat per alguns
veïns de la població de Santes Creus i d'altres desplaçats de les properes
de Les Pobles, Aiguamúrcia, el Pont d'Armentera, Vila-rodona, Valls, i
d'altres. El senyor Flórez va demostrar un domini de l'instrument i una
maduresa artística molt remarcables, a desgrat de la jovenesa —19 anys.
El seu recital fou categòric en la seva ascensional projecció artística, en
diversos aspectes magistral.
El dissabte, dia 10, després del desdejuni es van reprendre les sessions
científiques. La segona matinal, a càrrec del malaguanyat senyor Josep
Vives i Miret (e. p. r.), d'acord amb el seu tema: «Itinerari històrico-ar-
9

CRÒNICA DEL I COL.LOQUI D'HISTÒRIA
queològic de Santes Creus», fou una deliciosa visita a les diverses dependències
del monestir, il·lustrada amb les explicacions en les quals Venyorat
amic era tan destre i amè. Les dues sessions vespertines foren densíssimes,
amb una satisfactòria pausa refrigera! entremig, però aprofit odis simes ;
perquè calia, no solament que tots els autors presents exposessin sintèticament
llurs comunicacions, sinó també anunciar una notícia de les d'aquells
que no havien pogut assistir a Santes Creus. Aquestes sessions van
assolir la màxima concurrència: setanta-quatre col·locutors. El col·loqui
s'allargà fins al minut precís per a la missa, concelebrada, a les vuit del
vespre. Per una mena de prodigi d'organització, els assistents a les Assemblees
van tenir un coneixement ben concret de l'abast de la quarentena
de comunicacions científiques esbossades en les sis sessions celebrades.
Aquest coneixement, però, va fer desitjar i recomanar-ne l'edició.
El diumenge, dia 11, era el de la clausura del Col·loqui, que es va fer
coincidir amb la 20 a festa anual de l'A. B. S. C. A les deu s'inicià una
solemne missa concelebrada pel reverendíssim Edmond M. Garreta, abat
de Poblet, i els monjos i sacerdots del Col·loqui. Presidí la mesa de les
sessions científiques del Col·loqui, la Junta de l'A. B. S. C, les autoritats
locals i l'illustríssim Ajuntament de Vilafranca del Penedès.
A les 11.30, i a l'antic refetor monacal, es va celebrar la sessió de
clausura del Col·loqui, conjuntament amb la Sessió Acadèmica de la festa
anual de VArxiu. Presidí el reverendíssim Abat de Poblet i les autoritats
ja esmentades i hi van assistir representacions de diverses entitats sàvies i
afins al Col·loqui i festa. Tot i el risc dels oblits inevitables, ens plau
d'esmentar entre les que expressament hi volgueren ésser presents: l'Institut
d'Estudis Catalans, VArxiu de la Corona d'Aragó, la Societat Catalana
d'Estudis Històrics, la Societat Catalana de Geografia, la Societat
Catalana d'Estudis Jurídics Econòmics i Socials, l'Arxiu de Protocols i la
Germandat Cistercenca de Valldonzella, de Barcelona; la Societat Arqueològica,
de Tarragona; la Comunitat del Monestir i la Germandat Cistercenca,
de Poblet; el Museu-Arxiu de Montblanc; el Centre d'Estudis Comarcals
d'Igualada; l'Institut d'Estudis Ausetans, de Vic; la Comunitat
del Monestir de Montserrat; la Germandat Cistercenca de Vallbona de les
Monges; la Comunitat Benedictina del Miracle; el Centre d'Estudis Històrics
del Maestrat, de Morella; el Comitè Permanent de les Assemblees
d'Estudis Comarcals de Catalunya; la Sociedad Espanola de Estudiós Monàsticos,
de El Paular (Madrid); i el Consejo Superior de Investigaciones
Científicas, de Madrid i de Barcelona.
10

DEL MONAQUISME CATALÀ
Obert Vacte amb un breu parlament del reverendíssim Pare Abat, el
Secretari de VA. B. S. C. en nom de Vil·lustre senyor president, absent per
malaltia, dedicà les acostumades paraules de comentari al curs passat i
un record als socis difunts; i va raonar com en aquella solemnitat VAjuntament
i la ciutat de Vilafranca del Penedès dedicaven un record a un dels
seus fills memorables, abat de Santes Creus, i féu una breu presentació
del senyor Manuel Benac, advocat vïlafranquí, que havia de parlar sobre
l'homenatjat. El senyor Benac va pronunciar una documentada conferència
sobre «El vïlafranquí Joan Barba i Roca, abat de Santes Creus».
Seguidament l'il·lustríssim senyor Miquel Coll i Alení om, president de
les sessions del Col·loqui, va pronunciar un discurs de clausura de les seves
tasques. El secretari pare Agustí Altisent va formular la recapitulació de
Vesmerç científic del Col·loqui i va proclamar-ne unes conclusions. Finalment,
unes paraules gratulatòries de VA. B. S. C. a tots els presents, a tots
els participants i col·laboradors del Col·loqui que s'acabava de cloure; a les
autoritats i a la ciutat de Vilafranca, portadors d'una placa de marbre
en homenatge al seu fill i abat memorable de Santes Creus; i un especial
esment al veïnat de Santes Creus, la civilitat proverbial del qual tant
havia ajudat a l'èxit de les festes. Una adequada instal·lació microfònica
facilità l'audició dels parlaments als concurrents que omplien la sala. Des
d'allí, en comitiva, hom es traslladà a la Biblioteca, on el reverendíssim
Pare Abat va beneir la placa que Vilafranca dedicà al seu memorable fill
i abat, obra de l'escultor senyor Solanic, que fou inaugurada amb un breu
parlament del tinent d'alcalde vilafranquí, senyor Mestres.
El darrer acte col·loquial de comiat fou l'àpat de germanor, que reuní
més d'un centenar de col·locutors i amics de VA. B. S. C. Amb ell podL·
haver-se clos el propòsit inicial de l'entitat que l'havia convocat. Però
calia que els seus fruits assolissin una perdurabilitat més efectiva que les
realitats aconseguides per l'exposició sumària de les comunicacions; per
llur discussió; pels contactes, coneixences i nexes establerts entre els estudiosos
que hi havien assistit. Perdurabilitat i eficàcia que VA. B. S. C. ha
intentat d'abastar amb la publicació de les comunicacions presentades.
Confiem que aquest esforç, molt superior a les nostres possibilitats, serà
agraït a VA.B.S.C, que ha posat tota la seva diligència per tal d'aconseguir-ho.
En el nostre propòsit, però, ens ha calgut superar diverses dificultats,
no sempre amb l'èxit que hauríem volgut. Posem per cas: en l'ordenació
de les comunicacions d'aquesta edició, on ha calgut sacrificar diversos
11

CRÒNICA DEL I COL·LOQUI D'HISTÒRIA
criteris prelatius, si no volíem retardar llur aparició més temps del que
enteníem que era oportú. El lector farà bé de no atorgar al criteri adoptat
cap atribució ponderativa.
Un altre propòsit, fallit en una part mínima, encara que, per a nosaltres,
molt sensible: manca ací alguna de les comunicacions proposades.
Cadascuna per una motivació concreta que no ha estat a la nostre mà de
salvar; per haver estat publicada o haver adquirit compromís de publicació
el seu autor; o, també, senzillament, per no haver obtingut la redacció
definitiva a temps per a ésser inclosa en el present recull. No ens caldria
dir que ni la Mesa de les sessions científiques, ni VA. B. S. C, no han
interdit la present edició de cap de les comunicacions presentades al
Col·loqui.
12
E. F. C.

MANUEL BASSA I ARMENGOL
ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS
CISTERCENCS DE LA PRIMERA ÈPOCA
En el curs dels gairebé cinquanta anys que hem dedicat a estudiar
aquesta faceta de la història anomenada sigil·lografia, hem hagut de
procurar comprendre les dificultats que presenta, alhora que descobrir la
col·lecció de característiques particulars dins la constel·lació d'aspectes que
formen el seu tot.
L'heràldica, que és generalment el contingut de la sigil·lografia, és
una ciència que avisa, que parla, que pregona amb la veu alta i clara de
la perennitat lapidària, l'exponent de la seva grafia universal.
Els primers frares que vingueren a Catalunya a fundar la primera
casa del Císter portaren la creu de Tolosa.
Uns, que segles enrera anaren a França a fundar una casa de religió,
portaren un senyal, potser el del seu país o del seu poble, que era un
elefant amb la clàssica torre a l'esquena i amb diverses palmeres al seu
entorn. La casa que fundaren a França s'anomenà «de la Gran Selva».
Aquesta gran casa a través de diverses reformes i contra-reformes,
anà a pertànyer a l'Orde del Císter, bo i conservant, a través de totes les
reformes, la seva marca de procedència, que ja hem descrit.
La casa primitiva degué ésser fundada el segle vil o viu; el Monestir,
com a tal, es fundà el 1140. És evident la procedència asiàtica. A Europa
mai no s'hauria acudit a ningú de posar com a marca d'un monestir un
elefant amb una torre com les que són utilitzades per a viatjar a l'Àsia,
ni inventar-se un títol com el de la Gran Selva.
Quan l'Orde de la Gran Selva arribà a Europa, hi havia ja bon nom­
bre de cases de religiosos escampades arreu. La seva vida era tancada i
13

MANUEL BASSA I ARMENGOL
temerosa dels que vivien fora. De gairebé tots se sap que un dia a la
setmana, i alguns cada dia, repartien sopa als pobres.
A l'interior, vida d'oració, d'aïllament, menjaven i bevien l'indispensable
per a subsistir; i cercaven en el silenci de la pau profunda d'aquell
recer, la idea bàsica de la vida.
A les terres occidentals, governades pel feudalisme, aquelles cases esdevenien
un senyor més, en el contacte amb la vida civil; i la seva irradiació,
tant la terrenal com l'espiritual, esdevenia la d'un veritable senyor
feudal.
La tremenda realitat del moment no permetia altra actitud, i la suavització
en el tracte no era encara prudent. La realització d'un ideal implica
la creació del clima adequat que el faci viable.
La consolidació moral i econòmica d'aquestes cases culminà en la
creació de magnífics monestirs, que escamparen fins a la nostra terra la
seva labor edificadora i evangèlica.
No era prou que fessin de pastors d'ànimes, calia que fessin de mestres
de la vida. Els homes i els pobles sentien necessitat d'un mestratge de
la vida civil; i aquesta necessitat, vista per diferents homes de diferents
conceptes, va impulsar la creació i la modificació de les cases de religiosos
i la formació dels Ordes segons el concepte que cada cap portava. I, amb
nou concepte, cada Orde es llençà a la predicació i a l'ensenyança.
La projecció de l'Orde del Císter a Catalunya donà a la nostra terra
un fort impuls social, polític i religiós, que la situà en pocs segles entre
els pobles més cultes d'occident.
La cultura cistercenca fou tan elevada que s'acostà força a la perfecció
humana; i els pobles que es deixaren portar, s'elevaren ràpidament.
Ramon Berenguer IV, un dels grans forjadors de la nació catalana,
que heretà uns comtats força mal parats, i en morir deixà virtualment
un reialme amb totes les potències essencials per a esdevenir com a poble
la gran figura que havia d'ésser fins al final de l'edat mitjana, no podia
deixar d'instal·lar en les belles terres del Priorat i Camp de Tarragona
els monjos blancs perquè orientessin la població pel camí de la vida
laboriosa i cristiana, que fins avui són unes de les característiques més
acusades de la població del nostre país.
L'Orde del Císter nasqué d'una interpretació diferent —més realista—
dels preceptes de la Regla de Sant Benet, i es va formar per la necessitat
d'una reforma que posés d'acord amb les necessitats del moment les
abadies escampades per Europa, les quals eren un bon xic antiquades.
14

CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS
La reforma, ja predicada i aconsellada en el Concili tingut l'any 817 a
Aquisgrà, no tingué lloc fins al segle xi, car la necessitat esdevingué imperiosa
i provocà el naixement de l'Orde del Císter, el qual va il·luminar i
canalitzar els nous corrents socials.
La tardança en establir la nova concepció de la Regla fa pensar en
forts corrents d'opinió entre dues tendències, Cluny o Claravall. Sant
Benet o Sant Bernat no són dues regles diferents. Són la matisació d'unes
diferents interpretacions de la mateixa Regla.
En l'extensa varietat de temes que formen part de la nostra col·lecció,
hi ha la secció de Ceràmica: pots, plats, rajoles. Totes les peces que
tenen un escut o una marca, si hem pogut, les hem reunides en aquesta
secció.
Fa anys, potser quaranta, trobàrem, no sabem pas ben bé on, una
rajoleta de 13 x 13 cms, la qual tenia una decoració, consistent en un
elefant carregat de la clàssica torre que, per a viatjar, els posen a l'Àsia,
particularment a l'índia. Va semblar-nos que tenia tot l'aire d'una composició
heràldica, i la vàrem adquirir per a la nostra col·lecció. Aleshores no
sabíem gairebé res del Císter.
Fa un parell d'anys trobàrem al racó de magatzem d'un marxant de
ceràmica, un plat de 30 cm amb les mateixes figures. Els anys ens havien
convençut que allò eren unes armes heràldiques. No havíem pogut precisar
què deien. Cap de les dues peces no portava tampoc cap marca de
fàbrica.
De tota manera, malgrat que fossin trobades a Barcelona, portaven
un tema que, evidentment, no sols no podien dir res de Catalunya, sinó
que ni tan sols d'Europa. Un elefant? Com a cosa decorativa no era propi
del nostre continent;
d'Orient.
com a cosa heràldica procedia, amb tota seguretat,
Intrigats, vàrem resseguir una bona col·lecció de llibres de rajoles i
de plats, o ceràmica en general, sense poder-nos orientar.
Les úniques peces amb elefant trobades, eren una rajola que publicà
Joan Amades (Ari Popular. Les rajoles dels oficis. Barcelona, 1937); i
una altra del segle xvn, que forma part de la col·lecció Rossend Klein,
15

MANUEL BASSA I ARMENGOL
de Palma de Mallorca (que publicà F. de P. Bofill, a Ceràmica Espanola,
Ed. Selecta, Barcelona, 1942).
Però, en ambdós casos, són simplement elefants que formen part de
bestiaris, col·leccions de moda, precisament al segle xvn. Fora d'aquí, solament
coneixem un orde de cavalleria danès, que es diu de l'Elefant,
però que és molt moderna.
El nostre cas era molt diferent. Els elefants formen part d'una composició
heràldica. A la rajola i al plat de la nostra col·lecció, eren elefants
passants, i guarnits en forma adequada per a una significació heràldica.
La casualitat va dir-nos un dia que eren les armes d'un monestir francès,
dit de la Gran Selva.
Efectivament, eren les armes de la Gran Selva, la gran casa que a
França portà aquest nom, fins que fou venuda i enderrocada el segle xvm.
Després, un cop sabuda la significació, hem tingut ocasió de trobar-ne
mes referències.
El Comte de Saint Saud (Armorial des Prelats Français. Paris, 1906),
ens diu: «Ce monastère bénédicnn fut fondé en 1140 par le B. Gérard
de Salle, il tomba en commende en 1476, puis fut vendu et démoli de
1793 à 1799».
Quelques rares de bris subsistent encore dans la Commune de Bouillac
(Tarn et Garonne). Armes de I'abbaye (reproduites dans celles de Dom
Gaillemin): d'azur, à N.-D. de Grand-Selve, d'or. Armes de la communauté:
d'argent à 2 levriers affrontés de sinople. Mais Dom Sympho-
rien Gaillemin croit que ces dernières sont celles d'un abbé ainsi que les
suivantes, qu'on atcribue parfois aussi à Grandselve: d'azur à l'éléphant
d'or portant une tour d'argent, accosté de 2 chènes de sinoble».
Efectivament, aquestes dues armes darreres corresponen a un abat, el
qual va afegir a les de la casa les dues alzines acostades. Les del monestir
de Gran Selva són: Un elefant que passa, amb la clàssica torre de pas­
satgers al llom. Al fons, diverses palmeres. Tal com diu el plat de la
nostra col·lecció.
No cal fer altra consideració sinó que les pedres no diuen colors i
els segells tampoc; de manera que fins que es pugui identificar •—i és
molt difícil! — amb un document gràfic que porti els colors que va usar
el monestir en el seu escut, document autèntic, i el que diguin els colors
faci joc amb el seu contingut, no es pot afirmar quins colors s'han de
posar a aquestes armes.
Tot seguit d'aclarir que corresponien al monestir de la Gran Selva,
16

CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS
vàrem fer-nos aquestes preguntes: Com han arribat a Catalunya? ,;Qui
les va veure a l'ajuntament de Bouillac o en a un altre lloc?

MANUEL BASSA I ARMENGOL
Quan el segell és el de la Casa, porta generalment la Verge Maria,
dreta o asseguda amb l'Infant al braç. Preferentment, asseguda.
Tal com passa amb d'altres estaments i organitzacions, també en els
convents del Císter hi ha dificultats en fer-se un segell; i sovint els abats
i les abadesses, per no tenir-ne de propi, utilitzen el dels seus antecessors.
Això i el fet que el cas es repeteix, inclús entre persones reials i
comtals que, de vegades, triguen anys a tenir un segell propi, ens ha fet
pensar que les dificultats deurien ésser més tècniques que no pas
econòmiques.
A Valldonzella, per exemple, el segell del Monestir era, com a gairebé
tots, format per la imatge de la Verge asseguda, amb l'Infant Jesús a
la falda; l'únic que hem vist, du la llegenda Sigillum Co{nv)e{n)tus V aliïs
Domicelle.
Quant al de les abadesses, solament en posseïm un de l'any 1688,
corresponent a l'abadessa Domna Serafina d'Oluja i de Cordellós (1688 -
1697). El seu segell fou usat per diverses abadesses, fins a l'any 1764,
almenys.
Un pergamí, existent al Monestir, fa referència a una abadessa que
firma «na Cauta», i porta data del 1609; no duu segell ni senyals d'haver-ne
dut.
També els abats de Poblet tingueren aquesta dificultat i utilitzaven el
segell del Monestir, perquè no en tenien de seu.
Això passa a l'abat Josep Serra (1675-70), Josep Tresànchez (1685),
Miquel Cuyàs (1752), Agustí Vàzquez (1791), Josep Barba (1808), i
Josep Queralt (1829).
Si passa a Poblet entre els segles xvn i xix, ,;què no havia de passar
més enrera? Això justificaria la falta de segells a molts de monestirs de
tots els ordes, i a través de tots els temps.
En alguns casos el motiu de fer-se un segell, era degut a no saber de
lletra el personatge que havia de validar algun document. Així era més
fàcil de reconèixer la validesa pel segell, que no pas per la signatura,
car en el curs dels segles, les persones no eren gaire capaces ni de signar
ni de reconèixer la signatura d'altri amb prou criteri per a decidir si era
o no falsificada. Això decantava els personatges que sabien de lletra a
prescindir del segell. Prescindir-ne i firmar, era una acció que donava categoria.
Una categoria diguem-ne intel·lectual per a qui expedia el docu­
ment; i de consideració intel·lectual, així mateix, per a qui l'havia de
rebre. Pensem de tenir aquests conceptes prou aclarits en el nostre llibre:
18

CONSIDERACIONS SOBRE ELS SEGELLS CISTERCENCS
Els Comtes Reis Catalans, quan tractem de les signatures dels nostres
comtes - reis
Cal fer observar que mai no hem vist cap falta d'heràldica als segells
dels monestirs cistercencs catalans o als de la Confederació. Ni en els
més primitius.
Més aviat donen orientació sobre la forma de fer-los; i això té molta
importància, sobretot a l'època en què va florir amb tot el seu esplendor
aquest Orde de la nostra terra.
Una falta que feren moltíssims d'altres ordes, fou de posar les armes
reials primer que les pròpies. Això, als ajuntaments i cases de religiosos,
era la falta més corrent. I encara ho és.
En canvi, cap segell del Císter l'ha duta; i les armes de la casa comtal
les porten els abats Cuyàs, Mas, Rossell, Vàzquez, Sayol, Oliva,
Serra i Barba, entre altres
També en la forma de posar el bàcul, indiquen si tenien jurisdicció
interna o si la tenien també externa. Si havien solament de regir el
monestir, o si també s'havien d'encarregar d'algun poblet on no hi havia
rectoria, cosa que passava sovint. Encara que, com hem dit, gairebé la
totalitat dels segells dels monestirs del Císter porten la Verge Maria,
generalment asseguda, ens ha cridat l'atenció que, als tres únics segells
que coneixem de Santa Maria de Lavaix, la Verge hi estigui dreta. ;Té
aquest detall alguna significació?
Tots ells són heràldicament correctes. Per exemple, l'abat de Poblet,
Joan de Guimerà, porta les armes de Guimerà, lloc de la seva procedència.
Aquest costum era molt estès. Així, els primers abats i monjos, que s'establiren
a la nostra terra, portaren la Creu de Tolosa, perquè d'allà procedien.
Ho fem observar en el nostre estudi que un dia presentàrem a
aquesta mateixa casa per prendre part al concurs organitzat cada any per
la benemèrita entitat «Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus», en les seves
Festes Anuals.
Germandat Cistercenca de Santa Maria de Valldonzella
19

JOSEP BAUCELLS I REIG, prev.
QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
D'ALGUNS PRIORATS DE BARCELONA - DIÒCESI
(S. XIV) I DEL MONESTIR DE SANT CUGAT
DEL VALLÈS (S. XI A XIV)
Com assenyala molt bé l'actual arxiver, per molts conceptes són
interessants els llibres de Visita Pastoral, guardats a l'Arxiu Diocesà de
Barcelona 1 . No sols per què es tracta de la sèrie més antiga —la primera,
ja que comença en 1303—, sinó, sobretot, perquè forneix en abundància
elements d'estudi i treballs que si, en apariència i sovint, semblen atènyer
només fets locals, cal no negar que alguns només tenen lloc en monografies
de parròquies i localitats, l'aplegament de molts d'altres presenta
una problemàtica extensa i interessant. Així mateix, no sempre donen
prou material per a determinar acuradament una visió completa, però
permeten d'establir una certa panoràmica, bastant clara, tant per iniciar
o completar capítols de la història religiosa catalana (en el seu significat
més ampli), com i, especialment, donar pinzellades de vida a quadres
àrids, extrets de documentació més eixuta.
L'àrdua i pastoral sol·licitud de procurar el bé dels fidels, obligava el
bisbe a recórrer la seva diòcesi per tal de vetllar doctrina, costums i recte
compliment de constitucions conciliars, provincials i sinodals. Essent ja
una norma dels primers temps, a Catalunya es manifesta més plenament
a la Baixa Edat Mitjana. Almenys els registres conservats (prescindim de
referències, algunes bastant antigues), no avancen —per ara— la data
1. José SANABRE, El archivo diocesano de Barcelona, Barcelona, 1947. Cita a la
pàgina 50, on fa un breu estudi dels llibres de Visita Pastoral, assenyalant els temes
més importants de dita col·lecció.
21

JOSEP BAUCELLS I REIG
del primer llibre del bisbe barceloní Ponç de Gualba (any 1303). Certament,
les regles jurídiques són anteriors, però —sense tenir en compte
d'altres antecedents— arrenquen de l'actuació del conegut cardenal de
Santa Sabina, Llegat papal, des del Concili de Lleida de l'any 1229- Ara
bé, els bisbes, en complir la comanda, trobaven dificultats, normalment,
de part dels monestirs i de llurs dependències (priorats, esglésies parroquials
i capelles). Això ocasionava freqüents friccions, no tant per certs
detalls, com perquè es discutia el mateix dret de visita, per part dels religiosos,
i de l'exempció per la banda episcopal.
En la plena Edat Mitjana només trobem, al bisbat de Barcelona, un
sol monestir de certa importància pel nombre de monjos i l'acumulació
de béns: Sant Cugat del Vallès. No hi entra Santes Creus, puix si jurídicament
es discutí durant temps la seva pertenència diocesana, actuava
deslligat de vincle episcopal. A ell, és a dir, a Sant Cugat, s'uniren dos
altres monestirs famosos: Sant Llorenç del Munt i Sant Pau del Camp;
també en formaven part alguns priorats i nombroses esglésies parroquials.
Al costat d'aquesta preeminència, la investigació als llibres de Visita Pastoral
de la primera meitat del segle xiv, presenta la situació indiscutida i
pràctica de subjecció al bisbe.
Altrament, alguns priorats minúsculs —a la majoria dels quals, en
aquesta època, hi viu un sol monjo que fa de prior—, planten cara al
bisbe i no en temen les amenaces d'excomunió, d'interdicte i d'empresonament.
Aquesta constatació em va portar a cercar els motius, que, tanmateix,
en el segon cas es veuen més clars, ja que gaudeixen de privilegi per tal
com formen part d'un monestir més important i, generalment, forà.
Ara bé, el resultat no serà pas un estudi del problema, sinó l'exposició
de les notes trobades en els set primers llibres de Visita Pastoral, que
van de 1303 a 1344 —inclouen l'actuació de dos bisbes: Ponç de Gualba,
1303-1334, i fra Ferrer d'Abella, 1334-1344— 1 b). Alhora s'hi ajunta
1 b. Cal advertir que no coincideixen la numeració o indicació dels volums de
Visita Pastoral del catàleg citat en la nota anterior amb la que es veu en el llom dels
volums. La raó és que, després d'haver registrat la sèrie i d'haver-ne tret les fitxes per
localitat:; n'aparegueren d'altres volum.';, sobretot el primer. En el catàleg editat surt
ia sèrie unificada. Però com que la pràctica és citar-los per l'altra manera, ací també
ens hi atenem. Al primer volum que no té senval, li assignem A. Són els següents:
A: 1303; 1: 1304-1310: 11: 1312' (= 1313H315; III: 1322-1327:
IV: 1336-1338; IV bis: 1337-1343; V: 1341-1344.
22

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
alguna altra indicació, que arrodoneix el fet, llevat del monestir de Sant
Cugat, del qual m'ocupo més extensament. No dic res de com s'arribà a
aquesta situació de conflicte. És exposat breument en un altre lloc 2 .
Amb això, resten ben assenyalats els límits i la finalitat del present
treball. Al mateix temps ja es dedueix que té dues parts: notes sobre
l'exempció d'alguns priorats, (s. xiv), i subjecció canònica de l'abat i el
monestir de Sant Cugat al bisbe de Barcelona (s. xi-xiv).
1. — NOTES SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL D'ALGUNS PRIORATS
L'esperit monàstic i la subjecció a les regles monacals trobant-se en
una crisi molt greu a l'entrada de la tretzena centúria, no és estrany que
la vida de monestirs i priorats passi per camins embolicats; bastants d'ells
foren conduïts a llur total desaparició. Mentrestant, però, i durant la cinquantena
d'anys de l'estudi, hom troba tota mena de situacions. Des del
desgavell total, com a Sant Sebastià dels Gorgs —on, per exemple, els
veïns exposen al bisbe que durant llargues temporades no veuen cap
monjo, i quan hi són «rixantur sepe» ; fins i tot la gestió episcopal el
porta a reagrupar els béns temporals dispersos, comptant amb la bona
voluntat dels detentors, ja que no disposa de documentació—, fins a l'esforç
llargament sostingut pel prior de Sant Ponç de Corbera en defensa
de la «llibertat i del dret». En la majoria d'altres, el prior es manté digna­
ment i procura d'administrar el patrimoni, sense pretendre res més.
Aquest panorama de gairebé inexistència de comunitat, als priorats
esmentats, permet al bisbe d'informar-se bé de llur marxa (a la majoria
només hi ha un monjo-prior, clergues i homes - servents. No li costa, per
tant, de vigilar l'estat dels religiosos, ni tampoc no ha d'intervenir en
lluites internes. La seva missió era bastant fàcil de complir. En té prou
amb el testimoniatge dels parroquians.
La sigla completa seria: ADB, VP; només posarem VP, i a continuació el volum
i el foli.
2. Antoni PLADEVALL, Conflictes entre les exempciovs monàstiques i els drets
episcopals als segles XII i XIV..
23

JOSEP BAUCELLS I REIG
Ara bé, ja d'antic, sense precisar més, en general, les esglésies monàstiques
i prioraís acostumen a servir, adés per elles mateixes, adés per una
capella propera, de parroquials, en benefici de la gent establerta a la
rodalia. Pareu esment: el mateix prevé que actua per al monjos no
sacerdots exerceix la «cura d'ànimes».
D'ací que, en aquests casos, l'objecte de Visita, i per tant, d'exempció,
sigui doble: el convent o priorat i l'església parroquial. No sempre,
però, és permès d'entreveure si la visita canònica o sinodal es limita a la
parroquialitat o també s'estén a la comunitat. Més encara, com s'ha dit,
quan aquesta es confon amb el prior. Per això, deixant de banda tots
aquells casos en què no es presenta cap conflicte 3 , veurem la situació de
Sant Sebastià dels Gorgs on el bisbe intervé plenament, i de Sant Quintí
de Mediona i de Sant Ponç de Corbera, on vol fer valdré el seu dret a
inspeccionar la parròquia.
1. — Sant Sebastià dels Gorgs
De tots els priorats de la diòcesi de Barcelona, tal vegada és aquest
el que resumeix i tipifica l'estat de desordre interior i exterior de vida
monàstica, a l'entrada de la Baixa Edat Mitjana. La lectura de la documentació
recorda un primer estat millor, i malgrat diverses temptatives
serioses de reforma, arriba a una prostració gran, a mitjan del segle XIV.
Aquesta família benedictina formava part de l'important monestir de
Sant Víctor de Marsella. La pertenència, però, no esdevé pas una ajuda
de vàlua, durant aquesta temporada. Per altra banda, el bisbe s'interessa
molt per l'esmentat priorat, tot actuant lliurement — i baldament, cal
afegir— per resoldre'n l'estat llastimós. Ultra les indicacions expressades
més amunt, podem afegir que, en data d'11 de gener de 1342, el bisbe
fra Ferrer d'Abella troba l'església
3. Per exemple, en el priorat proper de Barcelona, Santa Eulàlia del Camp, de
canonges regulars de Sant Agustí, hi coincideixen tres entitats: monestir, parròquia
i hospital. El bisbe Ponç de Gualba hi fa visita, molt completa i interessant, el 8 de
març de 1305. Ho inspecciona tot. Després de l'església, el secretari anota: «et post
predicta fuerunt vocati ad ostendendum statum ipsius monasterii», i segueixen els
noms dels testimonis, que responen sobre la situació moral, econòmica, etcètera.
VP, I, 26 V -28 T .
24

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
diruta et consumpta ex toto, cum nisi in una capella ipsius monasterii
possit missa celebrari. ítem quod alique partes dicti monasterii
minantur ruinam, ita quod non nisi in aliquibus paucis domibus,
que ibi sint, nullus potest inibi habitaré \
La seva situació, amb paraula clara, concisa i gens exagerada, consta en
la carta que el mateix bisbe escriu a l'abat de Sant Víctor poc després.
Per la seva importància i perquè indica bé la relació bisbe i priorat, va
copiada en l'apèndix I.
A part les gestions esmentades sumàriament, l'activitat dels bisbes
anava encaminada a la Visita Pastoral, bastant periòdica 5 . També s'hi
ajuntava el fet d'ésser parroquial. La catorzena visita primera és per al
monestir de Sant Sebastià. La fa el bisbe Ponç de Gualba el 13 de juliol
de 1303. En ella procura fer-se càrrec de l'estat del priorat. Primer investiga
a través dels parroquians. Després, en citar els monjos, aquests li
deurien fer indicacions sobre pretesa exempció. Per això, el bisbe els reuneix
tots; presidits pel sagristà (que actua de prior, en absència d'aquest),
els adverteix i demana que si tenen els indicats privilegis d'exempció i
llibertat els ensenyin ven aviat, a ell o al seu representant, i que, també,
ara està amatent per veure'ls, per tal d'actuar segons justícia 6 .
Després no es troba cap més referència a la qüestió, almenys en els
llibres de Visita, encara que ni el sagristà, ni el prior, ni ningú no presentà
al bisbe la dita documentació. El desordre tampoc no afavoria la
recerca de documents —bastant sovint guardats malament—, sobretot
quan els monjos es barallaven entre ells, eren molt a fora, o quan hi
hagué canvi de comunitat, vers el 1341 \
4. VP, V, 46 T .
5. En quaranta anys d'activitat episcopal, surt una mitjana de 4 visites per parròquia.
Entre església i monestir, es troben visitats, els priorats de Sant Sebastià dels
Gorgs cinc cops, Sant Quintí de Mediona quatre, Sant Ponç de Corbera quatre, i el
monestir de sant Cugat del Vallès onze cops.
6. La cita del fragment interessant per l'estudi present és: «ítem vocatis sacrista
et omnibus aliis monachis dicti monasterii, idem dominus episcopus monuit eos et
requisivit quod, si qua privilegia exempcionis vel libertatis asserant se habere, ipsa
privilegia immunitatis seu libertatis, si qua habent, ostendant et edant eidem domino
episcopo vel, in absència eius, eius vices gerenti barchin. in capitulo fratrum predicatorum
infra duos menses ex quo prior citatus venerit ad dictum monasterium Sancti
Sebastiani. Dixit eciam dictus dominus episcopus quod, si interim vellent illa se
ostendere, paratus est ea audire et videre et ea benigniter observaré, prout iusticia
suadebit». VP, A, 14-14 v (la visita, folis 13 T -l4 v ).
7. VP, V, 46.
25

JOSEP BAUCELLS I REIG
Ara bé, en l'esmentada lletra de fra Ferrer d'Abella, sobre l'afer d'un
mal monjo, diu a l'abat de Marsella que li escriu després d'informar-se
degudament pel degà del Penedès i «aliter nuper dum in ipso monasterio
officium personaliter faceremus». No amaga, doncs, —el subratllat és
per remarcar— l'exercici del seu dret, sinó que li manifesta ben clar que
l'esmentat priorat li està subjecte, perquè ell és el «bisbe diocesà». De tal
manera n'està convençut que continua així:
et liçet contra ipsum (el monjo) rigidc, eius exhigentibus demeritis,
possemus procedere, justícia mediante, tamen cupientes vestre
deferre onorande prudencie et regula Sancti Benedictí, totique statu
monachali, de gràcia dicte inquisicionis copiam vobis remitimus.
Per al bisbe de Barcelona, per tant, no existeix cap problema, puix la
seva condescendència el porta, primer, a demanar si tenen proves documentals
exempcionàries, i després adreçar certes qüestions a l'abat del
priorat, només en senyal de deferència i de consell. Els monjos, tanmateix,
si bé no els agrada la dita subjecció, i, tímidament, volen exonerar-se'n,
res no hi poden fer.
2. — Sant Quintí de Mediona
Priorat així mateix benedictí. En unir-se al Capítol de la Seu de Barcelona,
el 1586, Sixt V l'anota dependent de Ripoll. Situació que provenia
de diversos segles enrera.
Menava una vida més aviat precària. Tampoc no es pot parlat, pròpiament,
de comunitat, puix que no es troba ningú més que el prior. Amb
tot, no es veuen símptomes de disgregació, sinó de marxa tranquil·la i
normal. També l'església prioral serveix de parròquia, amb un sacerdot
al davant.
Ponç de Gualba hi fa quatre visites; la darrera l'any 1314. Després
no se'n registra cap més, ni en el pontificat següent. Les dues primeres
transcorren normalment; en la tercera passà el contrari.
El dilluns 23 de març de 1310 el bisbe envià Dalmau de Marimon,
canonge de Barcelona, i Arnau Segura, degà del Penedès, a fer la visita
canònica. En arribar-hi, el prior Pere de Corts, fa tancar les portes del
26

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
monestir i no els deixa ni entrar ni fer la visita. Davant el fet, no del
tot imprevist, encara que no se'n troben antecedents, s'hi s'entreveuen
certs motius de temor. Els delegats, decideixen marxar, davant la pertinaç
negativa, no sense abans haver formulat les penes de què disposa el
bisbe: excomunió per al prior, i interdicte del lloc.
Pocs dies després, Guillem Serrador, sacerdot encarregat del servei
parroquial, es presenta al bisbe, que era a Vilafranca. S'excusa de no
haver rebut els delegats, ja que al moment de la visita es trobava al llit,
malalt, dins el monestir. Ell sentí a dir què havia passat; inclús, afegeix,
li digueren que el prior pujà sobre la paret i amenaçà els delegats que els
faria mal. Amb tot, no sap que ningú anés armat. A més, el prior es
manté ferm en la seva postura, i es vana de no fer cas de l'excomunió, si
no fos que també la té posada per altres motius.
Segurament aquest mateix dia —la cèdula és datada cinc dies més
tard del fet—, i ja ben informat, el bisbe fa una nota circular, avisant tots
els rectors de parròquies que el priorat de Sant Quintí era interdicte, i el
seu prior excomunicat. Exposa el motiu, que no és altre que no podent
ell exercir personalment el dret de visita, «prout ad nostrum spectat officium»,
hi trameté dos delegats. Mostra, també, l'estranyesa en trobar
aquests les portes tancades i no ésser-los permès de fer la visita, segons
ell mateix i els seus antecessors abans havien fet. Per això, i no basant-se
en cap privilegi —del qual ni es fa esment o petició, com en els altres
casos— el bisbe resta sorprès de la «contumàcia et inobediencia manifesta
persona dicti prioris». (Apèndix II).
Encara que el 1314 hi figura una altra visita sense incidents, no deixa
d'ésser, més o menys, revelador que després no es troba que hi tornessin.
Devia, de veritat, ésser exempt? Sense noves recerques no es pot respondre
afirmativament. Tanmateix, d'altres parròquies visitades pel temps d'aquest
priorat, tampoc en registren cap més. Tampoc el prevere de la casa
no sap res de l'exempció, i el prior actúa com exempt, però sense esmentar
privilegis ni presentar documents. Per la seva banda, el bisbe continua
el dret de jurisdicció, i l'altre calla.
27

3.—Sant Ponç de Corbera
JOSEP BAUCELLS I REIG
Al contrari dels dos priorats anteriors, es troba registrat l'acabament
—no en l'espai de temps estudiat—, l'autoritat episcopal delimitant-se
finalment a visitar només la parròquia, puix el monestir era de veritat
exempt. El temple, però, era únic 8 .
Un fet com el d'abans, succeí al bisbe Ponç de Gualba, quan intentà
de fer la visita pastoral al priorat de Sant Ponç, el 14 de desembre
de 1303. El quadre i la conversa són molt interessants i reveladors. Així
mateix li tanquen les portes de l'església i de la casa («hospicii»), i tots
els homes existents, mig en so de guerra i de defensa, treuen el cap per
sobre els murs. En canvi, resten fora del clos el prior, fra Bernat de Mirambell,
i el sacerdot, Vidal de Casasobirana.
Amb la seva actitud, el prior intenta «deffensionem et conservacionem
juris sui et libertatem ecclesie». Per això, ja que l'església és «exempta
a jure episcopali», no els permet d'entrar. Tot seguit, i sense ficar-se
en el dret del monestir pròpiament dit, el bisbe investiga sobre la parroquialitat
i el prevere que la regeix. La conversa entre ell i els dos esmentats
és la següent:
— si l'església de Sant Ponç és al bisbat de Barcelona. — R.: sí;
— si té dret de regir ànimes i és parròquia. — R.: sí;
— d'on reben el crisma. — R.: de la Seu barcelonina;
— qui confirma els parroquians. — R.: el bisbe de Barcelona.
Després de citar a judici el sacerdot, per exercir sense permís ni llicència
(és de la diòcesi vigatana), mana al prior que de l'endemà en vuit el vagi
a veure a Barcelona, al convent de frares Predicadors, a fi de presentar-li
els privilegis d'exempció, que creu posseir. El monjo s'excusa del fet i
recalca que en tot vol obrar amb bones paraules i amicalment; se li nota
que tem l'energia del bisbe. (Apèndix III).
Tanmateix, la continuació desmentí la seva aparent sinceritat. Passat
8. Per arqueòlegs i historiadors d'art, l'església prioral de Sant Ponç de Corbera
és molt coneguda. També per excursionistes, atesa la seva bellesa i la del lloc. Però,
per ara, no són coneguts històricament ni els seus orígens ni gairebé res de la seva vida.
És cert que era un convent benedictí; a principis del segle XIV se'l troba membre de
Sant Pere de Casserres i del de «Truyetho», a França, potser per raó del lligam amb
Cluny.
28

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
el termini, no es presentà. Tampoc no ho feu en els anys següents. Sols
afegí quelcom, el dia 21 de juny de 1305, per deslliurar-se de la presó
episcopal, on era també per no pagar i fer ofenses a uns recaptadors de
talla, en dir que el privilegi d'exempció «se habere in monasterio de
Truyetho, a quo monasterium de Corbaria dependere dicebat». El bisbe li
prorroga el termini 9 .
L'altra temptativa de visita té lloc el 21 de febrer de 1310. El bisbe
hi envia dos delegats, amb les degudes facultats. Davant la mateixa actitud,
aquests comuniquen que, abans de deu dies, el prior o un representant
es presenti al bisbe,
cum que essent in diòcesi sua, parati ostendere si quam exempcionem
vel libertatem habent dictus prior et prioratus ille, propter
quam possint se excusaré a visitacione episcopali.
Endebades els esperaren. Per això el bisbe fa un decret-circular, signat a
Martorell l'I d'abril següent, anunciant a tothom l'excomunió i interdicte
llançats contra prior i monestir. (Apèndix IV).
En endavant minva l'efervescència del cas. Tal vegada arriben tàcitament
o, millor, estableixen un acord mutu, del qual, però, no se'n parla.
Per la pràctica seguida es dedueix que el bisbe té dret sobre la parròquia,
però no es ficarà per res en el priorat. Efectivament, en 1314 el prior
promet de pagar la deguda «procuracio» o dret de visita (40 sous), mentre
el bisbe dóna llicències a l'esmentat Vidal de Casasobirana, en senyal
clara de concessions subsegüents a un conveni10 . De tota manera els recels
i el convenciment que cedir en detalls suposava una pèrdua greu de dret,
retarden l'entesa i l'harmonia. Fins passats una vintena d'anys el prior no
farà efectiva la paga, i només quan el bisbe explícitament manifesta i
declara que, en rebre la «procuracio» «non fieret perjudicium juri, nec
accresceret vel descreceret jus dicti prior is»
Així continuaria el conflicte, somort, però esperant d'acabar-lo. Dintre
el temps del treball, a les darreries del pontificat, fra Ferrer d'Abella hi
gira dues visites del tot normals, encara que només es registren qüestions
9. ADB, Registrum Commune, de 1303 a 1311, 51; cf. CAMPILLO, Speculum
Officialatus, 414 T -415, núm. 3.
10. Cf. Speculum Officialatus, 415, núm. 4; Reg. Com., any 1314, 2-3.
11. Cf. Speculum Officialatus, 415, núm. 6; Reg. Com., 1330-36, 68.

JOSEP BAUCELLS I REIG
parroquials (anys 1342 i 1344) 12 . Finalment, es consigna l'acabament en
el llibre de Visita de 1413:
visitavit eam (l'església de Sant Ponç) quoad curam animarum, et
invenit venerabilem et religiosum fratrem Romeum de Curtibus,
Priorem dicti monasterii. Et Prior admissit visitacionem, salvo eius
et dicti sui Prioratus exemptionem, de qua Mico fidem fecit
oculariter.
I el bisbe o visitador afegí:
se nolle perjudicium aliquod inferre dicto Prioratui, sed solum
visitaré Praetiosissimum Corpus Christi, Sacrum Chrisma, Oleum benedictum,
atque Sacros Fontes baptismales, et personam regentem
13
curam animarum, etc. .
# # #
En aquests petits priorats, confonent-se fàcilment o, millor, reduint-se
a la mínima expressió monestir i parròquia, la visita d'una entitat comporta
gairebé necessàriament la de l'altra. Tampoc el bisbe, empès pels
cànons, no pot deixar de complir el seu «officium», ni menysprear el seu
dret. Davant d'això s'aixequen alguns monjos solitaris amb el pretext de
suposades exempcions. Llavors, el bisbe, mentre exigeix que li presentin
la pretesa documentació, força amb tots els mitjans de què disposa la
continuació de la visita a la part parroquial. Al mateix temps, a través
d'aquesta es fa plenament càrrec de la situació del priorat. Així, directament
o indirecta, hi fa arribar la seva jurisdicció.
Notem, també, l'aplega de característiques per tal d'entendre, almenys
durant la tretzena centúria, si una església és o no parroquial, és a dir,
una capella en la qual un sacerdot té «curam et regimen animarum», i
en això, com veurem en la segona part, el bisbe no vol cedir. I així mateix,
que la constant prova i argument episcopal és la tradició, la pràctica
i l'ús dels antecessors; senyal inequívoca d'un dret jurisdiccional de temps.
12. VP, V, 100-100 v , i 1Ó8-168 V .
13. Speculum Officialatus, 415, núm. 7; cf. VP, any 1413, 131.
30

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
II. — SUBJECCIÓ CANÒNICA DE L'ABAT I MONESTIR DE
SANT CUGAT DEL VALLÈS AL BISBE DE BARCELONA
SEGLES XI A XIV
Al costat dels conflictes anteriors, entre petits priorats i bisbe de Barcelona,
no deixa d'ésser paradoxal, d'antuvi, la bona entesa, amb subjecció
a aquest, del monestir de Sant Cugat. Cert que, en diferents treballs i
estudis, encara que de passada, marginalment o en resum, hom fa esment
de les lluites esdevingudes en diversos segles. Prescindint de les darreres,
només ens interessen les anteriors al segle XIV, i que s'esdevingueren entre
finals del XI i mitjan del xin.
Hem de manifestar per endavant que no ens proposem, ni de bon
tros, l'estudi complet de la qüestió, sinó de presentar un esquema cabdal
i, sobretot, el conjunt de tota la documentació del cas, que es troba registrada
als Libri Anúquitatum de la Catedral de Barcelona i al Cartulari
de Sant Cugat. Al mateix temps, afegim la referència documental i literari
de les obres més representatives. Com es pot deduir de la lectura del
quadre sinòptic, de l'apèndix V, entre aquestes fonts el problema resta
ben delimitat i complet.
Abans, però, un curt comentari sobre treballs anteriors. Sols intenta
un resum del problema l'infatigable arxiver de Barcelona, Antoni Campillo,
en la seva coneguda i manuscrita obra Speculum, en cinc volums,
escrita a mig segle xvm. Coneixedor dels punts principals i discutits de
l'actuació episcopal —fou dues vegades secretari de Visita Pastoral—, i
també havent llegit els fons principals de l'Arxiu Diocesà i de la Seu,
procurà de fer-ne un aplec sumari a l'esmentada obra. De les butlles
adduïdes pel monestir copia la de Calixte II perquè li sembla més clara,
després d'esmentar les dels anteriors papes. A continuació parla i cita el
paràgraf principal de l'entesa en temps de sant Oleguer. Finalment, porta
—copiant textualment els fragments essencials— la darrera solució del
conflicte, de 1247 a 1251.
D'aquesta diguem-ne solució definitiva, no en poden parlar les altres
fonts o treballs. Puix, basant-se principalment o exclusiva en el Cartulari,
res no poden dir més enllà de 1249, en què és registrada l'última escrip­
tura (que també és única, i sols n'hi ha dues de l'any anterior). Per altra
banda, tampoc no porta res de la qüestió de 1216. Cosa semblant es pot
31

JOSEP BAUCELLS I REIG
dir dels Libri Antiquitatum: ultra les cites precedents, que els són pròpies,
només en registrem dues altres de comunes (anys 1117 i 1121). És a dir,
Cartulari i Libri Antiquitatum callen o esmenten els documents segons els
siguin en contra o a favor. Encara embolicava més la qüestió la cita i
còpia textual de l'obediència prestada per l'abat al bisbe, en 1251. Així
isolada, semblava que només era un acte de rutina. Però, en realitat, és el
primer pas després de l'entesa darrera; era l'entrada a la normalitat. Per
això resulta més desconcertant que el canonge Puig —que se serveix a
bastament de l'aplega catedralícia— només es fixés en el document trans­
crit en últim lloc i immediat als altres que formen el conflicte, en la seva
darrera etapa.
Cal esperar que si un dia s'investiguen més a fons els documents con­
servats, tant de Sant Cugat com del Bisbat i de la Seu, es trobin d'altres
testimonis del conflicte i que s'estenguin també a d'altres anys. Però pel
quadre sinòptic assenyalat, consta que hi hagué fortes discussions, amb in­
tervenció d'arquebisbes, delegats pontificis i el mateix Papa, globalment
en dues temporades que duren, respectivament, 32 i 40 anys: de 1089 a
1121, i de 1211 a 1251. D'abans, i que esmentin la qüestió de llibertat
i exempció del monestir, sols es troben tres butlles papals generals, del
primer quart del segle XI (Silvestre II, 1002; Joan XVIII, 1007, i
Benet VIII, 1023) u . I després de 1251, la pràctica pacífica i normal dels
acords.
1. — Qüestió per l'elecció d'abat entre monestir, bisbe i abat
de Tomieres. 1089 - 91
La primera de les dues temporades de conflictes, no és homogènia, ni
tampoc la raó immediata n'era l'exempció. Les lluites es produiren per
14. PERAY —veure apèndix V—, en la pàgina 114, anota també una butlla de
Gregori VII, del 1080: però en la pàg. 130 parla d'una carta de Gregori IX, de 1233.
KEHR i RIUS la deixen en aquesta data. Ara bé, PERAY no erra en significar la voluntat
de Gregori VII de posar sota el dret de Sant Pere el monestir de Sant Cugat. En
efecte, consta que Urbà II, en carta de 1091-92 al bisbe de Barcelona, li fa saber la
consagració del nou abat i li demana que l'ajudi a la restauració, i que ell, el Papa,
procurarà de ratificar els privilegis «sicut beatus predecessor noster Gregorius papa VII,
bone memorie, muniverat et etiam eximerat cenobium antedictum, sicut in suis regestris
siquidem continebatur». Al Cartulari, però, no se'n troba altre rastre.
32

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
altres motius, sempre connexes, això sí, amb la subjecció del monestir a
alguna autoritat. Cronològicament es manifesten de 1089 a 1091, i durant
el 1117. Pel que més avall es recull sembla que el problema de
fons restava ja ben aclarit, vers el 1091, però el retorn posterior indica
prou que només es tractava de solucions particulars, per a cada situació,
passada la qual es retorna sobre el problema de llibertat o subjecció.
A la mort de l'abat Pere, el 1089, s'escolen dos anys sense aconseguir
la normalitat en ei monestir 15 . Aleshores intervé l'abat de Tomieres, Frotard,
imposant una solució dràstica i il·legal: treu tots els monjos del
monestir, i n'hi posa de forasters, tal vegada, sota la direcció del monjo
Sanç, «culpable de tota la discòrdia» lc .
Per altra banda, el bisbe de Barcelona, Bertran, està de part dels
monjos propis, que tenen per cap un tal Berenguer (segurament el mateix
que al final serà elegit abat). El Papa ordena a Frotard que «Berengario
et ceteris expulsis fratribus locum ipsum integro jure restituas» 11 .
També, encara que amb poca força i ressò hi prenen part els monjos de
Sant Víctor de Marsella, del cantó episcopal 18 .
La lluita s'allarga una mica (Urbà II escriu que el conflicte és «inter
episcopum et monachos expulsos atque abbatem Tomeriensem», o bé
«causa illa tam diutius inter te (el bisbe) et Tomeriensem abbatem de
Sancti Cucuphatis cenobio agitarà», el 1091 "), tot provocant la intervenció
del Papa, que adés vol que els protagonistes vagin a Roma, adés
promet que en fer un proper viatge podrà atendre la qüestió personal­
ment, per trametre al final uns legats20 . Mentrestant el mateix Papa
ordena a l'abat de Tomieres que tregui els monjos intrusos i que ajudi
Bertran, bisbe, a retornar a la seva Seu 21 . Malgrat la renovació d'aquest
precepte de 1089, la cosa no s'acaba fins ai judici tingut a Sant Gil, el 8
de juny de 1091, davant el legat apostòlic Amat, arquebisbe de Burgos,
i Huc, bisbe de Grenoble. En resum, sentencien que ni el bisbe de Bar-
15. PERAY, pàgs. 114-5.
16. RIUS, Cartulari, núm. 734; en el judici de Sant Gil, de 1091, l'abat de Tomieres
no pot presentar cap document que li comissionés el dret d'intervenció,
cf. núm. 741.
17. Cartulari, núm. 736. Per manera de citar el Cartulari vegeu l'apèndix V
18. Cartulari, núm. 741; és el judici de 1091.
19 Cartulari, núm. 740 i 743.
20. Per les intencions Papaís vegeu, entre altres, el núm. 744 del Cartulari.
21. Cartulari, núm. 736.

JOSEP BAUCELLS I REIG
celona ni l'abat de Tomieres no tenen cap dret sobre el monestir de Sant
Cugat; a més, el segon treurà els monjos importats, permetrà que retornin
els expulsats i elegeixin abat, segons la regla de sant Benet 22 .
En retornar els monjos antics, també es renova la influència del bisbe.
Per això, i per tal com el Papa comissiona la vigilància de la bona marxa
de Sant Cugat a l'abat de Tomieres, li escriu dient-li que el deixi actuar
i que, amb els comtes de Barcelona, atenguin la restauració espiritual i
material del monestir. Al mateix temps, li fa saber que ell ha consagrat
el nou abat elegit lliurement pels monjos, Berenguer Folch 23 . Vers
el 1099, un altre Papa, Pasqual II, novament haurà de recordar a bisbe
i abat que no es fiquin per res en les coses de Sant Cugat, puix no hi
tenen cap dret, i que el segon hi retorni la documentació manllevada
anteriorment ' M .
Per tant, la causa no era pròpiament amb el monestir, sinó entre el
bisbe de Barcelona i l'abat de Tomieres sobre el monestir. Ara bé, com
que ambdues autoritats hi volen intervenir per dret, la documentació
conservada també ho especifica molt bé (sobre aquest assumpte, de 1089
a 1091, en el Cartulari hi ha 12 documents números 734 a 745, inclusivament,
dels quals 9 són cartes del papa Urbà II, una de l'arquebisbe
de Narbona, núm. 734, una nota sobre la subjecció a la Seu Apostòlica,
núm. 738, i el judici de Sant Gil, núm. 741). De primer antuvi el Papa
ja diu que Sant Cugat «sui juris est», i que per treure tot dubte ja un
legat, segons testimonis i sentència, havia obtingut del bisbe i de l'abat
que el monestir era de l'Església Romana. Ultra això, insisteix altra vegada
el judici de Sant Gil —«juris beati Petri»—, i una carta posterior
del Papa també afegeix que no sols el bisbe (el mateix val per l'abat)
no hi té cap dret, sinó que ni «quicquid auctoritas canonum episcopum
in monasteriis habere decernit». (El conjunt de cites «ad hoc» de dits
documents va aplegada a l'apèndix VI).
També es interessant la reunió de Sant Gil, perquè és la primera
vegada en què les parts aporten tota la documentació favorable a la
seva causa. Per al monestir les citades tres butlles. Per al bisbe, el precepte
origen de les seves pretensions i exercici pràctic de jurisdicció. En enda-
22. Cartulari, núm. 741.
23. Cartulari, núm. 742, 743, 744 i 745, de l'any 1091 i de 1092, possiblement,
els dos últims.
24. Cartulari, núm. 779-
34

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
vant, no es troba esment del mateix, però sí la seva conseqüència efectiva
i actual tostemps. Es tracta del diploma de Lluís el Balb, estès a petició
de Frodoí, bisbe, a favor de l'Església de Barcelona, l'any 878. En la
part dispositiva del present cas diu:
Et ad ipsam ecclesiam (entitat que inclou bisbe i capítol, com
es remarca més avall) concedimus, et per hoc praeceptum nostrae
auctoritatis confirmamus... et domum S. Cucufatis, et S. Felicis ad
locum Octavianum cum aprisionibus et adjacentiis et omnibus ibidem
pertinentibus, sicut Ostofredus abba per praeceptum tenuit 25 .
Els legats en aquesta reunió entenen que aquesta donació no té força de
subjecció. Diuen així:
Decreverunt namque prefati judices, ut, quia monasterium s.
Cucuphatis privilegia data a beato papa Silvestro et beato Benedicto
et aliorum pontificum Romanorum exempcionem et meram libertatem
habebat, quod nulli iuri et dicioni subderetur, Barcinonensis
episcopus nil in eo per alodium vel dominium sue ecclesie sive per
preceptum Ludovici, quod pretendebat, ulterius requirat neque tuicionem,
ordinacionem, subieccionem aliquam vel etiam consecracionem
vel quicquid auctoritas canonum episcopum in monasteriis habere
decernit; immo nil habeat vel optineat in eisdem 22 .
Així mateix, la promesa d'enfortir encara més la llibertat i exempció
de Sant Cugat enfront del diocesà i d'altres autoritats feta per Urbà II
(anys 1091-92), la compleix l'I de desembre de 1098 per la butlla «Pie
postulatio». Val la pena de recollir la nota que sobre aquest document
és copiada al Cartulari, tot treient-la dels registres del Papa. És prou
clara per ella mateixa i resumeix la qüestió a la data; amb fórmula clàssica,
l'exempció s'estén a tot.
Hoc tempore datur priviiegium debite libertatis exemptionis, tam
in capite quam in membris monasteriorum et omnium ecclesiarum
clericorum et decimarum monasterio s. Cucuphati 2G .
25. Espana Sagrada, XIX, RAH, Madrid, 1859 2 , apèndix XIII, pàgs. 458-460.
26. Cartulari, núm. 774.
35

JOSEP BAUCELLS I REIG
2. — Conflicte en temps de Sant Oleguer
Escassament havien de passar vint anys perquè es comprovés l'eficàcia
d'aquestes afirmacions rotundes. Sorgí llavors per primera vegada
—almenys, registrada fins ara— la discussió sobre drets i jurisdiccions entre
el bisbe i l'abat de Sant Cugat. Amb tot tampoc no s'entra de veritat
en la matèria principal, sinó de retop per causes particulars. En aquest
cas, és decisiva la intervenció del legat papal, cardenal Bosó, de qui
surten dos documents, un dels quals és favorable al bisbe i l'altre a
l'abat; per tant, es conserven en un o altre recull de «Cartes».
Segurament del temps de l'actuació de Berenguer Folch, en el canvi
de segle, com a abat de Sant Cugat i bisbe de Barcelona alhora, daten
les arrels de les disputes següents. També hi contribuí l'esmentada butlla
d'Urbà II en assenyalar com a pertinença del monestir la parròquia de Castellar,
per anar unida amb Sant Llorenç del Munt, però que després fou
retornada al bisbe Ramon Guillem, i represa més tard. Als dotze mesos
d'ésser consagrat, sant Oleguer arriba a una solució amb l'abat Roland
Oliver. Ambdós s'havien conegut en el darrerament celebrat concili Laterà,
que, en els seus articles, els urgeix a establir bé la situació de certs
monjos. Per resoldre les diferències es posen sota l'arbitratge del legat
cardenal Bosó, dels bisbes de Girona (Berenguer) i Vic (Ramon) i d'altres
personalitats, reunits al claustre de la catedral de Girona el 23
d'abril de 1117. Les disposicions preses afavoreixen la jurisdicció epis­
copal sobre un cas de dret i competència de sagraments i sobre Castellar.
També afegeixen
— iudicatum, est de fontibus quod amodo non habeantur in ecclesia
monasterii beati Cucuphatis
— et clerici tenentes curam animarum et ministerium christianitatis
in ecclesiis beati Cucuphatis non ingrediantur, neque inde expellantur
absque consilio et licentia barcinonensis episcopi et
— ut monachi sol i habitantes in ecclesiis redeant ad monasterium
suum.
La penúltima clàusula, sobretot, contrasta amb l'afirmació estampada més
amunt. L'exempció assenyalada, per tant, a judici d'alguns no arriba tan
enllà com sembla a primera vista. Fins l'esmentat legat dubta de prendre
altres ordinacions, que serien de més importància, davant la resistència
dels monjos, que al·leguen posseir privilegis. Per això determina:
36

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
De ceteris querimoniis quos barchinonensis episcopus habeat
adversus prefatum abbatem et monachos de quibus prefati monachi
dicunt se habere privilegia iudicatum est ut constituto tempore cum
eisdem privilegiis veniant ante dominum cardinalem parati facere
iustitiam eidem episcopo 21 .
Segurament posterior a la sentència anterior —la data no es consigna
en el document, però per crítica interna Kehr i Rius li assenyalen l'any
1117, quan el cardenal ja era fora i potser sant Oleguer es trobava a Roma
(1118) —hi ha la carta enviada pel mateix legat urgint els bisbes de
Girona i Vic i l'ardiaca de Barcelona i canonges que facin retornar uns
béns del monestir, apropiats per uns particulars. Aprofita, també, per
recordar-los (són els mateixos prelats del judici de Girona) que Sant
Cugat amb totes les seves pertinences «beati Petri juris esse proprium».
Però, i sense altres antecedents, continua: «et antiquitus possedit immediate
fraternitas vestra». Per primera vegada en aquest aplec surt la
fórmula de l'entitat capitular, a la qual és reconegut un dret històric
sobre el monestir. En el suposat d'abans i en absència del bisbe el cap
era l'ardiaca; per això la carta va adreçada a «P. Archidiachono barchinonensi
et ceteris eiusdem ecclesie canonicis», incloent els dos elements
de la denominació primera: «Canònica». Tanmateix aquesta referència
a una dependència i subjecció antiga, més que una cita històrica, equival
a un cert reconeixement de la realitat present. Suposa, també, de part del
cardenal Bosó, que continua dubtant i no sap ben bé què decidir28 .
A semblança de l'acabament de les qüestions de finals de la centúria
anterior, aquest cop també fineix amb la promulgació d'un document
papal solemne a favor de Sant Cugat. L'abat, vist el caire contrari del
Judici de Sant Gil, procurà de menar el problema vers el camí més
fressat i beneficiós, estalviant els tràmits enutjosos i llargs d'una sentència
curial romana. Ell o els emissaris retornen de Roma amb una nova butlla,
confirmatòria de les anteriors. En total, són cinc les butlles aconseguides
fins aleshores:
1. a : Silvestre II, «Quoniam concedenda», desembre de 1002;
2. a : Joan XVIII, «Quoniam concedenda», novembre de 1007;
27. Arxiu Capitular de Barcelona, Liber IV Antiquitatum (per les altres cites,
el número del volum i les inicials L A) 204, núm. 467; publicada en PUIG,
ap. XLIII, pàg. 413¬
28 Cartulari, núm. 838.
37

JOSEP BAUCELLS I REIG
3. a : Benet VIII, «Quoniam concedenda», gener de 1023;
4. a : Urbà II, «Pie postulatio», 1 de desembre de 1098, i
5. a : Calixte II, «Religiosam vitam», 14 de febrer de 1120.
Com en casos similars, les cinc són molt iguals, i es repeteixen gairebé
paraula per paraula, només allargant la llista de propietats i alguns altres
detalls, explanadors de conceptes ja esmentats o introduïts recentment per
les lluites i qüestions immediates. Prenent per base la darrera, els punts
principals sobre l'exempció i la llibertat del monestir són els següents:
— ad ius et propietatem sancti Petri nullo medio pertinere dinoscitur.
sub beati Petri et nostra protectione suscipimus, et presenti scripti
privilegio communimus. (Semblant en Urbà).
prefatum monasterium tam in capite quam in membris, et quascumue
possessiones, et quecumque bona in presenti possidet, vel adquisiturum
est, firma ei et integra sub iure et dicioni beati Petri, pleno
iure, perpetuo conserventur.
— ut nullius alterius iurisdictioni submitatur, nisi sub tua tuorumque
successorum in perpetuum. (Propi de les tres primeres butlles, i que
usen les fórmules anteriors).
— decimas quoque et primitias oblationes, defunctiones, redditus
ad monasterium pertinentes... nos in perpetuum cum omnibus supradictis
usibus omnino quietas, integras et inmunes conservari censemus.
(Semblant en les altres butlles).
— statuimus vero, ut nullus unquam regum, nullus episcoporum,
nullus hominum in quolibet ordine et ministerio constitutus, audeat
moleste causas eiusdem monasterii incumbere, nec homines illorum
per ullam causam distringere. (Igual en totes).
— sepulturam eiusdem loci liberam omnino esse decernimus, ut eorum
qui illic sepeliri deliberaverint, devotioni et extreme voluntati, nisi
forte excommunicati fuerit nullus obsistat. (Igual, Urbà).
— obeunte te, nunc loci eius abbate, vel tuorum quolibet successorum,
nullus ibi qualibet surreptionis astúcia preponatur, nisi que fratres,
communi consensu, vel fratrum pars consili sanioris, secundum Dei
timorem et beati Benedictí regulam elegerint. Electus autem a diocesano
episcopo consecretur... (gratis i sense condicions, sinó ho
farà el Papa o qualsevol bisbe). (Semblant en les cinc, menys la
condició de

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
— statuimus quod abbas possit clericos suos interdicere, corrigere, et
excommunicare, si causa eminens extiterit, Deum tamen pre oculis
habendo.
— baptisma vero assuetum monasterio et suis ecclesiis confirmamus.
— et si abbas vel monachus vel qualiscumque clericus vel laicus
ipsius monasterii, et suis eclesiis, ab archiepiscopo, vel a diocesano
episcopo vel a quibuscumque presulibus vel personis ecclesiasticis
iuste vel iniuste interdictus, vel excomunicatus fuerit, a nostra apostòlica
auctoritate omnino exinde permaneat absolutus. (Semblant en
Benet).
— decernimus itaque, ut sicut idem monasterium cum membris suis
specialiter beati Petri iuris et propietatis existit, et in eo hactenus
est observatum, nulli nisi Romano Pontifici fas sit ipsum interdicto
supponere, aut excommunicationis vinculo innodare.
— ad iudicium autem huíus a sede apostòlica prestite proteccionis et
debite libertatis, pro ecclesia s. Paul i singulis annis bizantium unum
Lateranensi palatio persolvetis. (Igual en Urbà) 29 .
Si certs punts són confirmació d'anteriors, d'altres (per exemple, la
concessió de tenir les fonts baptismals) són contraris, almenys, a disposicions
del judici tingut al claustre de Girona. També la manera de produir-se,
serà motiu de nous conflictes. Tanmateix el ressò o la importància
d'aquesta butlla papal exempcionària, es mesura més pel cas que se'n
feu anys després, que no pas immediatament. De tota manera, de moment
les lluites no reviscolen; més aviat tot indica plena victòria per
Sant Cugat. Tant és així, que per la mateixa raó o per altre document
desconegut o avinentesa ignorada, el bisbe sant Oleguer, en carta a l'abat
Roland, de 3 de novembre de 1121, li concedeix
cum assensu cànonicorum meorum Barchinon. ... quartam partem
decimarum, et mortuorum, ad episcopum pertinentem in ecclesiis
S. Cucufatis, et vestris, ac monasteriis, et decimas, extra parochias
ad vos pertinentes, quas hactenus, quasi ex auctoritate canonum, a
vobis requirebam 30 .
29- Les cinc butlles es troben en els números 382, 412, 486, 774 i 849, respectivament,
del Cartulari.
30. Cartulari, núm. 858; Espana Sagrada, XIX, ap. XIX, pàg. 470; traducció
en PUIG, pàgs. 143-44.
39

JOSEP BAUCELLS I REIG
Per la manera de parlar, no es desentén del monestir ni nega de tenir-hi
jurisdicció, sinó sols esmena certs detalls de la seva reclamació, ja que en
el fons està convençut de la seva legitimitat i dret.
Tanmateix la pau i entesa pràctica entre monestir i bisbe perdura durant
noranta anys. Altrament Campillo explica el parèntesi, allargant-lo
fins al 1247 (desconeix la qüestió de 1216), en dir que la lluita continuava
davant els delegats apostòlics, però el bisbe de Barcelona posava dificultats
per trobar la solució, mentre els papes foren de l'ordre benedictina
: ". Cert que en els fets de 1216 no hi intervé el Papa. Amb tot, més
endavant es nota i percep prou que el prelat fa passar temps, mentre no
cregui que les circumstàncies li són favorables.
3.—Lluites darreres. De 1211 a 1251
Entre dues prestacions «d'obediència canònica i deguda reverència»,
s'escolen 40 anys de lluites entre l'abat de Sant Cugat i el bisbe de Barcelona.
Cal advertir que, tal com vàries vegades s'ha senyalat, i un escriptor
del Capítol subratlla en els mateixos folis dels Libri Antiquitatum que
transcriuen aquesta qüestió i en les rúbriques, el prelat actua i té sempre
al seu costat els canonges; així rememoren la primitiva fórmula i entitat
eclesiàstica barcelonina: la «Canònica». També en algunes escriptures
(en la darrera de Sant Oleguer es diu: «abbati, et cuncte congragacioni
tue tibi subdite») es parla d'un abat i monestir. Per això, potser seria
millor dir abat i monjos, bisbe i canonges.
Amb paraules de la sentència de Mestre Joan, de 1247, la matèria de
discussió d'aquest període es «súper subiectione ac exemptione dicti monasterii,
ecclesiarum, membrorum ac ipsius hominum». Es tracta, per tant,
de destriar i de jutjar l'essència mateixa de totes les lluites anteriors: si
l'abat i el monestir estan d'alguna manera subjectes al bisbe; quins drets
hi pot tenir aquest i a quines coses s'estén, cas de tenir-n'hi (en la repetida
expressió hi entren monjos, clergues, esglésies i béns, siguin on siguin).
I en aquesta etapa màxima del conflicte cada part, com era de preveure,
addueix totes les proves documentals i testimoniatges de què pot disposar
(i que no són altres que els que hem anat veient).
31. CAMPILLO, Speculum Officialatus, 332 v , núm. 12.
40

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
Pel que diuen els episcopologis, Pere de Cirac, bisbe de Barcelona,
era un home d'empenta, d'energia i gran defensor dels drets episcopals
enfront dels monestirs. Tal vegada basant-se en escriptures o antecedents
ara desconeguts, va pretendre i va aconseguir que l'abat Berenguer de
Santa Oliva li prometés obediència, a finals de maig de 1211. S'hi afegí,
però, una circumstància, que no es dóna en les altres mostres; repeteix
la promesa, un mes més tard, davant els canonges, a la sala del claustre
de la Seu 32 . Poc després, ambdós protagonistes moriren. Amb tot l'acte
realitzat deuria deixar un regust agre en la comunitat de monjos, i que
faria néixer un ressentiment; ambient propici a la discussió.
La part principal la continua, amb força, el següent bisbe, Berenguer
de Palou. Arriba a un primer acord amb l'abat, Ramon de Banyeres.
Ambdós signen documents el 10 de desembre de 1216, tot nomenant
procuradors per tal que determinin sobre uns punts de discòrdia: l'obediència
exigida pel bisbe i pel Capítol, la subjecció del monestir i d'algunes
esglésies i d'altres coses.
La comissió nomenada —tres monjos de Sant Cugat i un de Ripoll
(noteu que un d'ells, Pere d'Amenys, firmarà com abat l'últim acord de
mig segle), i tres canonges de la Seu— estableixen una «compositio» o
concòrdia el dia 8 de gener de 1217. L'acord diu:
— abbas cenobii sancti Cucuphatis et omnes successores eius in
perpetuum gratis et spontanea voluntate faciat barchinonensi episcopo
et successoribus suis manualem et debitam obedientiam et
— promitat eidem cànonicam reverenciam...
— et quod abbas et successores sui et monasterium sancti Cucuphatis
in perpetuum subsint barchinonensi ecclesie, tamquam matri, et
episcopo, (...) tamquam suo diocesano.
Ei mateix dia l'abat compleix la seva part immediata. L'endemà (potser
en recompensa de les concessions), el prelat correspon tot lliurant-li
diverses esglésies, exempció de quísties —tret del cas d'expedició a Espa­
nya i a Roma—, i cobrament disminuït amb motiu de la visita pastoral.
Actes, els últims, que denoten un desig de bona harmonia; i l'espai
de temps transcorregut entre tot —un mes—, un ambient de pau i de
32. LA IV, 218, núm. 493; publicada en PUIG, ap. XCI, pàg. 436, i Cartulari,
núm. 1282.
41

JOSEP BAUCELLS I REIG
concòrdia. Ara bé, alguns punts importants de disputa (per exemple, la
situació jurisdiccional dels clergues de les esglésies subjectes al monestir),
resten al marge; també alguns extrems de la «compositio», posen més
foc al conflicte: així, obligar d'antuvi que l'abat i monestir perdin tot
dret «renunciando expressim et ex certa sciencia omnibus privilegiis, si
qua habent, que quantum ad hec possent facere barchinonensi episcopo
vel eidem ecclesie aliquod preiudicium vel gravamen», és massa atrevit, i
fonamentar les reclamacions episcopals «quia invenimus ab antecessoribus
suis (els abats) hec esse facta», un argument prenyat de possibles discussions,
malentesos i trencament de contractes. (Apèndix VII).
Tenint en compte uns antecedents semblants, no és gens estrany que
el monjo Pere d'Amenys, elegit ja abat —exerceix ja pel setembre
de 1232 33 —, iniciï, o almenys continuï amb interès unes gestions prop
del Papa. No aconsegueix cap butlla ni document general al seu favor,
com els seus antecessors, però arrenca de Gregori IX una disposició manant
als abats de Fontfreda, Ripoll i Sant Benet de Bages que de primer
s'assabentin de la qüestió, i en cas de confirmar-se, que facin desistir el
bisbe de Barcelona d'obligar, al seu albir, l'abat de Sant Cugat a prestar-li
obediència i reverència, ja que indegudament usurpa una jurisdicció, per
tal com el monestir és de dret i propietat de la Seu Apostòlica ;u .
Ara bé, el to de la carta —molt cautelós—, els termes concisos en
què és redactada i el fet que es limitaren a un sol aspecte del problema
—encara que fonamental— no plau a ambdues parts. A més si fins ara a
Roma es movien els procuradors del monestir, tot seguit el prelat comença
les seves gestions, enviant fins i tot més endavant un representant
exclusiu en defensa de la seva causa. Certament, el temps era més favorable
a la subjecció, i ja havia passat l'època bona d'obtenir exempcions
i llibertats de la Cúria Romana (la darrera butlla a favor de Sant Cugat
és de cent anys abans). Amb tot, calia saber escollir el moment més
oportú.
Atenent el fet que la iniciativa de la qüestió procedeix de l'abat, i
que en un principi només és ell qui es mou, els curials s'inclinaven a
donar-li la raó; coneixien només un aspecte del conflicte. Per obviar
aquest desavantatge visible, el procurador episcopal Bernat de Pinells, se
les enginya per posar dificultats, entrebancs i d'altres qüestions secundà-
33. PERAY, pàg. 129.
34. Cartulari, núm. 1314.
42

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
ries, i fins i tot despreciant severes amenaces s'absenta de Roma, malgrat
que els tràmits informatius de la qüestió estiguin en mans d'auditors
cardenals. Més ben dit, davant l'eficàcia nul·la de la darrera carta papal,
l'abat, per mitjà dels seus procuradors i amics romans, aconsegueix que
la causa tiri endavant. Per tal de salvar les dificultats esmentades i amb
l'aprovació del Pontífex, obren l'expedient per un procediment no normal:
«ad modum inquisicionis». En són auditors el cardenal de Santa
Sabina, de primer (de recent i pregona actuació en Catalunya), i, una
vegada mort, el cardenal Esteve, titular de Santa Maria de Transtevere, escriví
el primer dues cartes durant l'agost de 1237, i al març següent una
l'altre delegat. Els quals, davant la barrera infranquejable de la tècnica i
pràctica retardatòria del representant del bisbe, no sols no arriben a cap
conclusió, sinó que, cansats i fastiguejats, acaben retornant la qüestió
al Papa
Llavors Gregori IX entén que per aquest camí no aconseguirà res. Per
això, amb data 26 de maig de 1238, escriu a l'arquebisbe electe de
Tarragona, al bisbe de Vic i al paborde de Tarragona, a fi que facin saber
al bisbe de Barcelona l'estat actual del conflicte, i al mateix temps els
delega per tal que rebin informació del cas. És a dir, cal estudiar bé la
qüestió incoada per l'abat, i continuar-la, però deixant de banda el sistema
emprat fins ara:
Nos processum iudicum predictorum, iusticia exhigente, cassavimus,
cum intencionis nostre non fuerit, ut omisso iuris ordinis
per inquisicionis modum procederetur in negocio memorato.
de tal manera que o bé faran que en l'espai de dos mesos el bisbe contesti
al «libellum» — i aleshores els delegats trametran els documents al Papa—,
o bé dintre el temps que li assenyalin enviï dos procuradors a Roma,
«ut prepositis diffugiis possint negocium secundum iuris ordinem termi-
nari». Ara bé, tenint en compte les apel·lacions i subterfugis emprats fins
ara, ha de pagar a l'abat de Sant Cugat 100 lliures «Turonenses» per les
despeses i molèsties que li ha ocasionat. Aquesta carta és molt interessant
per tal com resumeix la seva anterior, les tres esmentades dels cardenals i
l'estat de la qüestió 35 .
35. Cartulari, núm. 1342.
43

JOSEP BAUCELLS I REIG
El termini assenyalat s'allargà una desena d'anys. Ultra el conjunt de
raons precedents, s'hi ajuntà l'absència del bisbe motivada per la reconquesta
de València, el llançament d'interdicte contra el monestir, i la
mort de bisbe i papa el mateix any 1241. També una sèrie de motius
interns retardaren dos anys l'elecció de nou prelat 36 . Mentrestant, però,
els esmentats Delegats —anomenats jutges a la documentació posterior—,
porten a cap una investigació molt completa. Així s'arribà a la conclusió
en temps del Papa Innocenci IV, del bisbe fra Pere de Centelles, i de
l'abat fra Pere d'Amenys, en la reunió tinguda al castell de Sant Just, a
Lió. Foren procuradors el monjo Elias i el clergue Guillem de Rovira.
Essent la discussió sobre la subjecció i exempció del monestir —com
ja hem vist— les dues parts aportaren documents i proves pertinents:
abat: privilegia romanorum pontificum, sentenciam delegatorum
judicum, et alia documenta, prescripcionem vero seu privilegiorum
usum per testes.
bisbe: quod abbas ipsius monasterii ad sinodum ipsius venerit et
quod barchinonensis episcopus, qui pro tempore fuerat, alia exercuerit
in predictis que non consueverunt episcopi in exemptis monasteriis
exercere.
El Papa encomenà la qüestió a Mestre Joan Astense, capellà i auditor
general de Causes del Palau Pontifici, qui donà sentència en el lloc esmentat
el dia 21 de juliol de 1247. A la vista del «libellum» i resposta, i
atenent les proves, dicta que
cum per ea que fuerunt proposita et ostensa abbas ad plenum exempcionem
in predictis non probaverit, prenotatus barchinonensis episcopum,
de eiusdem domini Pape speciali mandato, duxi a peticione
eiusdem sentencialiter absolvendum, per diffinitivam declarans sentenciam
:
— dictum monasterium barchinonensi fore episcopo tanquam suo
diocesano subjectum. Ita tamen quod preter procuracionem, racione
visitacionis debitam, nichil amplius in eodem monasterio habeat vel
exigat aliquo tempore barcinonensis episcopus temporale.
— Venim quod dictus abbas per privilegium Benedictí et alia documenta
sufficienter probavit ut chrisma, sanctum sanctificacionis
36. Cf.. PUIG, pàgs. 200-201.
44

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
oleum, consecracio altarium, monachorum, clericorumque ordinacio
a quibuscumque presulibus fuerint postulata tribui eis gratis debeant
et concedí, et
— quod si episcopus, ad cuius diòcesis locus pertinet gratis ordinare
electum noluerit in abbatem, a romana matre ecclesia vel a quocumque
voluerit episcopo auctoritate apostòlica libere ordinetur.
— ac quod barchinonensis episcopus, prout ex sensu privilegiorum,
documentorum eciam aliorum et verbis satis aperte colligitur in
abbatem monasterii antedicti, monachos, clericosque ipsius, ferendi
ex causa aliqua excommunicacionis sentenciam, nullam habeat potestatem.
— Probavitque eciam quod ídem episcopus in ipsius monasterii
homines nullam jurisdiccionem habere debeat temporalem.
similiter eciam de ipsius domini pape speciali mandato difíinitive
•decerno abbatem et monasterium in. predictis gaudere omnimoda libertate
súper hiis, perpetuum silencium eique episcopo imponendo.
Decerno eciam irritum et inane si quid aliquo tempore contra predicta
omnia vel aliquid predictorum a barchinonensi episcopo casu
aliquo extiterit attemptatum 37 .
A fi de donar la màxima força jurídica a l'acabament d'una lluita
tan llarga, Innocenci IV envia al bisbe de Barcelona la butlla «Ea quae»,
datada a Lió dos dies després, confirmant la sentència, i tot incloent-la en
el procés.
Ara bé, si en el fons i en la part essencial tots hi estan d'acord, de
grat o no, en donar-li compliment l'executor, l'arquebisbe de Tarragona
Pere d'Albalat, reneix novament la discussió. Als del monestir els sembla
que estén fora de mida la subjecció, en incloure-hi totes les esglésies de
domini de Sant Cugat, i ningú no veu clar certs extrems de la sentència;
amb això entenen que cal retornar sobre punts dubtosos de la declaració i
interpretació. Tanmateix, cansats de tant de discutir i d'esmerçar, es comprometen
a subjectar-se a l'arbitratge del mateix executor i prometen que
qui no s'hi avingui pagarà 200 morabatins.
Finalment, després d'escoltar Arnau de Fo no llar i Guillem de Castlarí,
monjos i procuradors de l'abat i monestir, i, de part del bisbe i església de
Barcelona, Guillem de Rosanes, canonge, i Guerau de Vilafranca, l'arquebisbe
dicta laude arbitral, en la cambra del castell de Tarragona, el 26
37. Vegeu, per les cites, l'apèndix VIII.
45

JOSEP BAUCELLS I REIG
d'abril de 1251. El document conté la còpia del compromís citat i l'execució
primera. La part pròpia diu així:
Nos igitur Petrus, Dei gràcia Terrachonensis archiepiscopus, de
consensu parcium arbiter electus, prefato Petro abbate, et Arnaldo
de Funeilario et Guillelmo de Castlairino, monachis et procuratoribus
eiusdem abbatis et monasterii, necnon et Guillelmus de Rosanis,
canonico barchinonensi, et Gerardo de Villafrancha, procuratoribus
episcopi et ecclesie barchinonensis, in nostra presencia constitutis,
inspecta sentencia dicti Magistri Johannis et confirmacione domini
Pape, inspecta eciam declaracione per nos facto, arbitrando, pronunciamus
sentenciam dicti Magistri Johannis, cum transierit in rem
iudicatam fore, exequcioni mandandam, mandantes partibus quod,
universa et singula que in ipsa sentencia continentur, perpetuo
inviolabiliter observent. Verum quia abbas et monasterium Sancti
Cucuphatis et episcopus et ecclesia barchinonensis reputant se gravatos
súper quibusdam verbis in nostra declaracione contentis, declaracionem
nostram de voluntate parcium in vis, que inferius continentur,
duximus revocandam. Statuentes quod abbas et monasterium
recipiant oleum sanctum, crisma, consecraciones altarium, ordinaciones
monachorum et clericorum, scilicet, Sancti Petri de Octoviano, a
quocumque episcopo voluerint, prout in sentencia domini Pape continetur.
ítem quia episcopus et barchinonensis ecclesia reputant se
gravatos in eo quod diximus in declaracione nostra, quod in ecclesiis
dicti monasterii Sancti Cucuphatis episcopus nichil exigeret temporale,
declaracionem nostram in hoc articulo emendantes, de voluntate parcium,
statuimus quod, episcopus in ecclesiis predicti monasterii Sancti
Cucuphatis, plenam habeat iuris dic donem, sicut in aliis ecclesiis sue
diòcesis sibi a canonibus est concessum. Salvo iure representandi ipsi
abbati et monasterio in ecclesiis monasterii supradicti, excepta ecclesia
Sancti Petri de Octoviano et clericis eiusdem quibus idem privilegium
reservamus quod predicto monasterio per domini Pape sentenciam
est concessum, et per nos postmodum declaratum, in qua eciam ecclesia
ius representandi eidem abbati et monasterio reservamus. In aliis
autem declaració nostra in suo statu remaneat, exceptis hiis in quibus
est superius revocata. In supradictis vero, secundum formam superius
comprehensam, episcopum et abbatem, et procuratores utriusque partís,
ad invicem condempnamus. (La datació és : VI kalendas Madii,
anno Domini MCCL primo, in camera Terrachonensis archiepiscopi,
in castro suo apud Terrachonam. I signem:) Presentibus venerabili
A.. Dei gràcia, episcopo Valentino; G. Vitale, G. de Solerio, Johanne
de Gardia, A. de Galba, P. Arberti, et P. Canali, pbro., et aliis quam-
46

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
pluribus. — Ego Petrus, sancte Terrachonensis ecciesie archiepiscopus,
subscribo. — Ego Guilelmus Vitale, subscribo. — G. Ferrarius de
Podio Alto, scriptor. — G. Vitalis, officialis domini archiepiscopi, hoc
scripsi(t) 37 .
Encara que el precedent document signi el darrer, cronològicament,
pot ésser considerat com a colofó de tota la qüestió i disputa, Tacte d'obediència
i reverència que va fer l'abat al bisbe, el 4 de febrer anterior. La
llarga llista — i no els esmenta pas tots— de testimonis, i la dignitat
d'alguns, posa en evidència la importància i el ressò del fet. En aquest
cas, també com en el primer, a la fórmula ordinària se n'afegeixen d'altres.
Ara, però, les clàusules noves tendeixen a indicar bé el seu significat,
puix el condicionen o, millor anoten els límits i l'extensió de la citada
prestació: «salvis regula et ordine beati Benedictí, et salva sentencia inter
abbatem et monasterium nostrum et vos et ecclesiam barchinonensem
lata per Magistrum Johannem Astensem, domini Pape Innocencii Quarti
subdiaconum et capellanum, de speciali mandato eiusdem apud Lucdunum,
et salvis eciam declaracionibus omnibus per dominum Petrum,
Terrachonensem archiepiscopum, supra dicta sentencia postmodum subsecutis»
3T .
* # #
Per tant, en definitiva, el monestir perdé les pretensions d'exempció i
llibertat total. Algunes coses, certament, obtingué, però no ultrapassen el
redós del monestir —puix sols inclouen aquest i la veïna església parroquial
de Sant Pere Octavià. Potser el punt més important a favor seu
consisteix a no haver de pagar res, llevat de la «procuratio» per raó de
visita pastoral. Altrament, resten ben reconeguts els drets jurisdiccionals
episcopals. En efecte, a través de cada nova etapa de conflictes es presen­
taren nous aspectes, que cadascú pretenia. La documentació papal —sobretot
les butlles— és molt generosa i estén la seva protecció a tot el
que li demanen. En contra, es presenta una pràctica continuada d'exercici
de dret episcopal, al principi del qual cal veure el precepte del rei franc.
Prova, aquesta, que en els judicis té molta força i pes. Els resultats abo­
quen constantment a una alternativa de concessions. Al final, s'estableix
un equilibri, però més en els detalls que en el nucli principal. El bisbe de
47

JOSEP BAUCELLS I REIG
Barcelona és el diocesà del monestir de Sant Cugat, en tot el que el dret
li concedeix i les sentències especifiquen. En d'altres mots, li està subjecte
de manera efectiva.
4. — Pràctica durant el segle XIV
# ^ #
La pràctica posterior va comprovant l'entesa. En la resta de l'Edat
Mitjana i en el primer segle de la Moderna no es registra cap símptoma
de conflicte. Al contrari, els llibres de Visita Pastoral —com s'ha dit al
principi— esmenten l'exercici de la jurisdicció en aquelles coses que determinaren
el laude final. Així es constata que el bisbe visita les parròquies
unides a Sant Cugat, de les quals el monestir manté el dret de
patronat i en percep una part de béns. I ho fa lliurement i en tot igual
a les altres esglésies diocesanes.
D'ordre intern, també se'n troben mostres. Per exemple, el bisbe
Ponç de Gualba dóna la benedicció abacial a l'electe i confirmat pels
monjos, Galcerà de Llobets, el dia 4 de setembre de 1306 3S . De dos anys
abans consta la visita següent:
Dic sabbati sequenti, iiij 01 ' temporum anno predicto (1304), idem
dominus episcopus celebravit ordines in ecclesia Monasterii Sancti
Cucufatis, et subsequenter visitavit ibi et inquisivit diligenter súper
statu et conversacione tam abbatis quam monachorum et tocius conventus
et de aliis omnibus ad hoc spectantibus. Et invenit, per Dei
graciam, omnia recte. Que quidem dies sabbati predicta fuit quatuor
kalendas ianuarii M .
Correntment els bisbes, en passar per Sant Cugat, s'hi aturen, i llavors
acostumen a dinar al convent (per exemple, «prima die comedit cum
38. PERAY, en les pàgines 134-139, porta per abats Galcerà Solà de 1306 a 1333,
Bernat de Montornès de 1333 a 1334, i Galcerà de Llobets de 1334 a 1339- Però
per notes dels llibres de Visita Pastoral creiem que hi hagué un sol abat: Galcerà de
Llobets, consagrat el 1306 i mort després de 1336 (els necrologis porten 1339).
VP, 1, 59 v .
39. VP, I, 10 v .
48

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
preposito, et secunda cum domino abbate», el 15 de febrer de 1308).
Trenta anys més tard de la visita esmentada, fra Ferrer d'Abella, assabentat
de l'estat bastant desordenat de la vida monàstica, hi va per tal
d'inquirir la veritat, trobar la causa i posar-hi remei. Arribat la tarda
d'un diumenge, l'endemà va a l'església monàstica a missa i a inspeccionar
d'ofici els altars i objectes; tot seguit s'informa «de vita et administracione
ipsius abbatis et aliorum offïcialium ac omnium aliorum monachorum»,
a través del testimoni dels parroquians. Deixa per a dies després de fer-ho
més plenament i directament.
El dijous següent, 5 de desembre de 1336, ho porta a cap, acompanyat
dels canonges Berenguer de «Durebano», ardiaca de Mallorca, Ramon
de Boxadors, ardiaca d'Urgell, Mestre Arnau de Castellar, professor
de lleis, i Vicenç de Palmerola, oficial. Aquest seguici ja indica la trascendència
de la visita. Entrats en el monestir, van cridant, d'un a un,
tots els monjos que tenen càrrec i dignitat i a d'altres; en total, reben
informació de catorze. Una i altra vegada van preguntant sobre l'ofici
diví, l'administració de béns, l'exercici dels serveis, l'exposició de la regla,
els vestits, la vida i la moralitat dels monjos, la formació, l'hospital, etcètera.
En tots troben una gran col·laboració. El resultat denota un panorama
de desgavell i de desordre. Alguns d'ells n'assenyalen la culpa o,
millor, l'origen; segons resposta del prior i sagristà, Berenguer de Vallseca,
és de l'abat, el qual
propter suam infirmitatem et senectutem ac impotenciam non potest
circa hoc vacaré nec corrigere vel reprendere necligentes et culpabiles
in premissis.
No acaba l'enregistrament de la visita el secretari, sinó que el bisbe
ho fa fer al seu notari. Val la pena de transcriure íntegrament aquesta
acta pels subtils, fins i clars termes de la situació jurídica i de vida.
4
Et peractis visitacionem et inquisicionem predictis in dicto monasterio
íntegre, ipse dominus episcopus ex eis colligens fore aliqua
corrigenda et in melius reformanda, volensque ut ea que corrigenda
sunt ibidem, mediante iusticia, reformetur, una cum venerabilibus
viris cànonicis .superdictis. intravit cameram ipsius abbatis et invenit
ipsum iacentem in lecto, debilitatum omnimode, et impotentem, et
cum ipse dominus episcopus exponeret in vulgari et aliter letinis
verb is, alta voce clamando ad aures ipsius abbatis, illa corrigenda que
49

JOSEP BAUCELLS I REIG
in visitacione reperierat superdicta, per quem modum volebat vel intendebat
quod corrigerentur, ipse abbas, qui satis videbatur intelligere
que sibi per dictum dominum episcopum dicebantur, non poterat
clare eidem domino episcopo rependere (sic = respondere), sic frater
Bartholomeus de Rivipollo, dicti monasterii monachus, ac eius generalis,
ut dicitur, procurator, assistens ad capud ipsius abbatis, ea que
idem abbas inter os suum volebat et intendebat dicere ac ipso domino
episcopo rependere (com abans) circa ista, et explicabat et clarius
reserabat, cum ipse frater Bartholomeus magis quam aliquis alius
que . (forat, espai d'una paraula) ibidem presens esset, videretur
dictum abbatem intelligere evidenter. Finaliter, cum ipse dominus
episcopus peteret ab eodem abbate per quem modum volebat corrigi
antedicta, ipse abbas dixit ista verba vel similia, que satis perpendi
potuerunt per circumstantes: e no sabets qe-us avets a fer vos. Et
circa hoc nichil aliud tunc respondit, mandans dictus dominus episcopus
mi (hi) Petro de Podio, eius notarius, ut habet omnia ad rei
memoriam, in fine dicte visitacionis, decebam iussi et scribi in testimonium
predictorum 40 .
# # #
Els termes de les mostres anteriors són prou manifestadors i clars, i
estalvien el comentari. Es pot afegir que, mantenint-se en la línia de la
sentència darrera i definitiva, el bisbe exerceix plenament els seus drets
jurisdiccionals sobre el monestir de Sant Cugat. A més, no sols no hi troba
oposició, sinó que és ben acceptada pels monjos; i ara actua a benefici
de la bona marxa del cenobi del Vallès.
Arxiu Capitular de Barcelona.
40. VP, IV, 37 v -40, i 42-48. EI fragment en el foli 48.
50

1342, febrer, 9.
QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
APÈNDIXS
Carta de fra Ferrer d'Abella, bisbe de Barcelona, a l'abat de Sant Víctor de
Marsella sobre l'afer d'un mal monjo de Sant Sebastià dels Gorgs.
I
Reverende domine, prudencie vestre harum nostrarum sèrie pateat litterarum
contra fratrem Petrum de Saumers, monachum Sancti Sebastiani, nostre
diòcesis, fuisse oblata plura capitula de graviis criminibus que per ipsum
fratrem Petrum de Saumers asserebantur fore comissa, súper quibus per decanum
nostrum penitensium inquiri fecimus diligenter, in quo inquisicione idem
monachus et aliter nuper, dum in ipso monasterio visitacionis ofncium personaliter
faceremus, in non nullis culpabilis est repertus. Et liçet contra ipsum
rigide, eius exhigentibus demeritis, possemus procedere, iusticia mediante,
tamen cupientes vestre deferre onorande prudencie et regula sancti Benedictí,
totique statu monachali, de gràcia dicte inquisicionis copiam vobis remitimus
per presentem portatorem. Prefatum vero monachum vobis remitere non
potemus quo ad presens, cum neminem hic inveniremus per quem dicta
remissió posset fieri cum debita honestate. Remitat igitur nobis vestra discreció
aliquem per quem remissió de dicto monasterio vobis tute posset fieri, pro
suis demeritis corrigendum. Requirentes nos nichilominus quod ipsum, iuxta
sua demerita, taliter puniatis quod eius correcció ceteris cedat ad exemplum.
Significamus enim vobis quod, tam culpa prioris preteriti quam istius fratris
Petri et aliorum predicte sororum suorum, adeo est dictum monasterium
desolatum, quod ecclesia penitus corruit nec ibi locus existit idoneus quo
possint divina officia celebrari, quinimmo partim est postratum ad terram et
residuum de proximo cadere speratur; et, quod dolentes referimus, tam priores
preteriti quam prior quem noviter nunc misistis, et omnes alii monachi tam
preteriti quam presentes, Dei timore et verecundia seculi penitus pretermissis,
solum studentes redditus et pecuniam querere, bona et redditus ipsius laycis
diversimode obligando, undique pecuniam quesitam, quasi ab hostibus habitam,
secum portant, et in dicto monasterio omnino pretermitunt Altissimo
deservire. Et tam altaria quam multorum potencium et nobilium baronum,
51

JOSEP BAUCELLS I REIG
qui dictum monasterium fundaverunt et multos redditibus dotaverunt, sepulcra
que inibi antea in magna reverencia habebantur, absque religione aliqua
nunc permanent quasi in campis posita in loco prophano. Quare vestram
circumspectam prudenciam attente requirimus et rogamus, quatenus dicto monasterio,
quod satis esse notabile in hiis partibus consuevit, providendo dèbite
ecclesiam et eius monasterium predictum ex bonis eius et redditibus restituí
in statum pristinum faciatis, et tam priorem quam monachos ibidem degentes
omnipotenti Deo cum honestate debita famulari. Scitur, quod que diferre
premissa corrigere et in statum reducere debitum absque Dei offensa et gravi
populi scandalo non possunt, nisi in premissis vestra çeler provisió interveniat,
opportebit nos ex officii nostri debito desolacioni dicti monasterii debite providere.
Rescribentes nobis si que pro vobis et dicto vestro monasterio possemus
in hiis partibus facere vobis grata. Datum Barchin. .V. i dus februarii
anno predicto (1341).
VP, V, 78- 78 T .
1310, març, 23-
II
Intent de Visita Pastoral al priorat de Sant Quintí de Mediona. Carta
episcopal anunciant la imposició d'interdicte i excomunió.
Die lune sequenti, que fuit .X. kalendas Aprilis anno domini MCCC
nono, idem dominus episcopus, ad visitandum monasterium et ecclesiam
sancti Quintini, misit venerabiles Dalmacium de Marimundo, canonicum barchinon.,
et Arnaldum Segura, decanum penitensis, et fratrem (espai en
blanc = Petrum) de Curtibus, prior ipsius monasterii, clausit portas ipsius
monasterii et non permisit ipsos intrare, nec visitacionis officium exercere.
Guillelmus Serrador, presbiter dicti monasterii, testis juratus et dixit interrogatus
si ipse erat in monasterio qun visitatores accesserunt ad monasterium,
dixit quod sic, et iacebat infirmus in lecto de febre et dolore quem
paciebatur in tibiis- Interrogatus si frater Petrus de Curtibus, prior ipsius
monasterii, erat tunc in ipso monasterio, dixit quod sic, et audivit quod ipse
prior fecit claudi hòstia ipsius monasterii, et ascendit supra ecclesiam, et
dixit visitatoribus predictis, quod non accederent ad monasterium, quia tunc
facerent malum pro eis. Interrogatus si dictus prior vel aliquis de monasterio
52

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
erat tunc munitus ita quod accepissent, dixit quod non. Interrogatus si servatur
interdictum positum in ipso monasterio per dictum dominum episcopum
occasione rebellionis predicte, dixit quod sic per presbiteros qui ibi sunt,
scilicet: per ipsum Guillelmum Serrador, et per Bernardum Borredani, presbiter;
audivit tunc dici a dicto priore quod, nisi esset excommunicatus propter
decimam, non servaret dictum interdictum.
Poncius, miseracione divina barchinon. episcopus, dilectis in Xro. rectoribus
ecclesiarum de Mediona, de Rivobirlarum, de Claro Monte, de Apiaria,
de Capelades, de Capraria, de Morrocurto, et universis aliis ecclesiarum rectoribus
et eorum loca tenentibus per barchinon. civitatem et diocesim constitutis,
ad quos presentes provehitur, salutem in domino Ihu Xro. Cum nos,
per venerabiïes et discretos viros Dalmacium de Marimundo, canonicum barchinon.,
et Arnaidum Segura, decanum nostrum penitensium, die lune, que
fuit intitulata .X. kalendas Aprilis anno proximo preterito, assignata per nos
litteratorie priori sancti Quintini de Mediona, ad visitandum locum ipsum ac
monasterium et ecclesiam parrochialem ipsius loci, prout ad nostrum spectat
officium, ingruente necessitate, tum nos aliis occupati negociis personaliter
accedere non possemus, mandaverimus visitari, et dictus prior, clausis ianuis
ipsius monasterii, non permisisset dictos visitatores monasterium ipsius ingredi
nec inire visitacionis officium, prout per nos et antecessores nostros episcopos
barchinon. est solitum fieri exerceri, et ideo ipsius prior manente contumàcia
et inobediencia manifesta, persona dicti prioris fuerit per dictum decanum de
accesione nostra et per nos in scripto . (espai il·legible, per forat) excommunicacionis
sentencia innodata, et monasterium ipsius et ecclesiam ecclesiastico
supposita interdicto, nec àdhuc idem prior tanquam inobediencie filius convinci
valeat ad predicta, dicimus et mandamus vobis et cuilibet vestrum, in
virtute obediencie firmiter et districte, quantus dictum priorem excommunicatum
et monasterium ipsum et ecclesiam eiusdem interdictum, et interdictum
singulis diebus dominicis et festivis, dum maior in ecclesiis vestris fuerit
populi multitudo, publice nuncietis, et dictum priorem tanquam excommunicatum
vitetis et faciatis ab aliis art i us visitari tan tum ac tandiu donec satisfacto
de premisis absolucionis graciam meruit optinere vel a nobis aliud receperitis
in mandatis. Datum aput Villam francham .V. kalendas Aprilis anno
domini MCCC decimo. Reddite litteras porticori in continenti eis visis, retenro
transcripto si volueritis de eiusdem, sigillo vel signo vestro consueto in
eiusdem apposito, in signum obediencie et completi mandati.
VP, I, 126 T .
53

1303, desembre, 14
JOSEP BAUCELLS I REIG
III
Intent de Visita Pastoral al priorat de Sant Ponç de Corbera, pel bisbe
Ponç de Gualba.
Die lune pròxima intitulata .XIX. kalendas lanuarii anno quo supra (1303).
idem dominus Poncius, Barchinon. episcopus, dicta die priori ecclesie sancti
Poncii literatorie per eundem dominum episcopum assignata, visítacionis causa
accèssit personaliter ad dictum locum, et cum esset personaliter constitutus
ante portas ecclesie antedicte, invenit portas ipsius ecclesie et hospicii clausas,
et homincs existentes in muro ipsius domus, quasi volentes defendere ne
intraret. ítem invenit extra portas ecclesie et hospicii fratrem Bernardum de
Miranbeilo, monachum priorem dicte ecclesie, et Vitalem de Casa Sobirana,
presbiterum, qui se asserebat tenere curam animarum dicte ecclesie, et dixit
eis quod aperirent portas ecclesie et hospicii, quia volebat intus intrare et
visítacionis officium exercere. Et responderunt ei quod non permiterent eum
intrare intus nec visitacionis officium exercere, pro eo quia dicebant dictam
ecclesiam esse exemptam a iure episcopali. Et dominus episcopus interrogavit
eos si dicta ecclesia erat in diòcesi barchinon.; et dixerunt quod sic. ítem
interrogavit eos si eadem ecclesia habebat curam animarum et parroquiam;
et dixerunt quod sic. ítem interrogavit eos unde recipiebant crisma, et dixerunt
quod a sede barchinon. ítem interrogavit eosdem quis crismabat parrochianos
dicte ecclesie in fronte; dixerunt quod episcopus berchinon. ítem interrogavit
dictum Vitalem quis comiserat sibi curam animarum; dixit quod episcopus
vicen., quem ordinavit eum, set curam dicte ecclesie nullus. Et post predicta
dominus episcopus mandavit dicto fratre Bernardo priori quod, si qua privilegia
exempcionis allegare per eum crèdit se habere, quod ipsa ostendat eidem domino
episcopo vel viris idoneis, súper hoc ab ipso domino episcopo deputatis, a
crastina die, que erit dies martis, ad octo dies, in capitulo fratrum Predicatorum
Barchinon. ítem mandavit dicto Vitali quod eadem die compereat coram ipso
domino episcopo personaliter Barchinon., racione iniurie per eum facte, quia
usurpavit curam animarum in diòcesi barchino. absque eius licencia et assensu,
pro meritis recepturus.
Et post predicta, dictus prior dixit et protestatus fuit quod, quecumque
supradixit, intendit dixisse et dicere ad deffensionem et conservacionem iuris
sui et libertatem predicte ecclesie, non intendens aliquam iniuriam seu contumeliam
per hoc fecisse dicto domino episcopo vel alicui persone aut canonico
ecclesie barchinon., cum aliter paratus sit defferre eis in omnibus sicut
54

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
dominis et amicis, salva libertate et exempcione predictis, ut superius continetur.
Et de predictis utraque pars mandavit fieri publicum instrumentum per
Raimundum Daches, notarium domini episcopi supradicti, sub die et anno
predictis.
Testes Guillelmus Sertatoris, Maimonus dez Puyol, Poncius dez Verdeger
et Guillelmus za Riera.
VP, I, 7.
1310, febrer, 21.
Altre intent de Visita Pastoral a Sant Ponç de Corbera.
IV
Die sabbati intitulata .IX. kalendas marcii anno domini M CCC nono, dictus
dominus episcopus misit Raimundum Dachs, scriptorem, et Gombaldum
Dolorde, scutiferum suum, ad visitandam ecclesiam sancti Poncii de Corbera, et
cum fuerint ibi invenerunt locum sancti Poncii clausum et stabilitum, et non
promiserunt eos intrare. Et predicti, vocatis Guillelmum Riera, tenentem locum
prioris, et Bernardus de Solio, procuratoris dicti prioris, et aliis qui intus
erant, citaverunt ex parte dicti domini episcopi ad portas ecclesie dictum
priorem et dictum Bernardum de Solio et dictum Guillelmum de Riaria, qui
vices eorum se dicebat tenere, ut iam decem dies continue venientes comparerent
coram dicto domino episcopo vel cum que essent in diòcesi sua, parati
ostendere si quam exempcionem vel libertatem habent dictus prior et prioratus
ille, propter quam possint se excusaré a visitacione episcopali, quam diem
eis peremptorie assignarunt dicentes quod, nisi comparent coram eo, ut est
dictum, ex tunc procederetur contra dictum priorem et ipsum prioratum,
quantum iusticiam suam deberet, eorum contumàcia seu absència non obstante.
De hac citacione mandavit dictus scutifer sibi nomine dicti domini
episcopi fieri publicum instrumentum, presentibus Vitalis de Sancto Vincencio,
et Raimundus Torroella, de parrochia sancti Poncii.
Qua die predicta peremptorie assignata, nec dictus prior nec aliquis de
predictis eius procuratoribus aliquis pro eo curaverunt coram dicto domino
episcopo per se vel per aliquos comparere, licet post eciam usque ad hec
tem por a cxpectati. Unde dictus dominus episcopus dictum priorem et dictos
eius procuratores reputavit miro contumaces. Unde dictus prior et dictum
Guillelmum Riera tunc in citacione sibi factam presentem hiis scriptis excommunicacionis
sentanciam inodavit. Lata fuit hec sentencia aput Martorellum
55

JOSEP BALICELLS I REIG
kalendas aprilis anno domini M CCC X, et mandavit eos denunciari excommunicatos
et dictum monasterium interdictum per suam litteram specialem,
presentibus Petro de Gayato et Arnaldo Plana, clericis.
VP, I, 106 v .
V
Quadre sinòptic de la documentació, i referències literàries, dels conflictes
i qüestions entre el bisbe de Barcelona i el monestir de Sant Cugat
del Vallès. Segles XI a XIII.
Tema Any Cartul.
núm.
L. Ant, PUIG PERAY CAMP. KEHR
Butlla - Silvestre II 1002 382 — — 74, 110
797
rfa. a. 54
Butlla-Joan XVIII
Butlla-Benet VIII
Amb bisbe i abat Tomieres.
1007
1023
1089-
1091
412
486
734-
745
—
—
129
77, 202
113
115-6
rfa.
rfa.
—
a. 55
—
15-27
Butlla-Urbà I I
Lletra - Pasqual II
1098
1099
774
779
—
—
117, 210
—
rfa.
—
28
32
Amb sant Oleguer 1117 — IV, 204 141, 413 118 332 —
n. 467 ap. LXÍII
Amb sant Oleguer 838 —
— — 43
Butlla - Calixte II 1120 849 — — — 329v —
Document d'Oleguer 1121 858 — 143 trad. — — —
Obediència de l'abat 1121 1282 IV, 218 180, 4.56 — — —
n. 493 ap. XCI
Amb Berenguer de Palou 1216¬
IV, 218¬ 184
1217
219
n. 494-8
Lletra - Gregori IX 1233
Amb Berenguer de Palou 1237
1314
1335-
1336
—
— 130 —
—
Amb Berenguer de Palou 1238 1340,
1342
— — —
Final 1247¬
1251
III, 149¬
153 202, 445
130 332
n. 376¬
382
ap. CXVIII
v
56

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
Cartul. = Cartulario de Sant Cugat del Vallès. Ed. José Rius SERRA,
Pbro., CSIC. Esc. Est. Medievales- Barcelona, 1945-1947,
3 vols. — Tots els documents van precedits d'un número,
amb el qual els cito. A qui interessi «regesta», també aquí
la trobarà.
L. Ant. = Libri Antiquitatum, o Cartulari de la Seu de Barcelona. 4 volums
manuscrits en fulls de pergamí de gran mida. Còdexs
núm. 111-114. Arxiu Capitular de Barcelona. Segle XIII.
PUIG = Sebastiàn PUIG Y PUIG. Epíscopologio de la Sede Barcinonense.
Biblioteca Hist. de la Bib. Balmes. Sèrie I, vol. I. Barcelona,
1929, XII + 546, in-4°.
PERAY = José de PERAY Y MARCH, San Cugat del Vallés. Su descripción
y su historia. Barcelona, 1931 2 , 266. (Les xifres en
cursiva indiquen que hi ha el document complet).
CAMP. = Antoni CAMPILLO, Speculum Officialatus. Manuscrit de mig
segle XVIII, in-folio. Arxiu Capitular de Barcelona (és una
còpia feta pel mateix autor de l'original que és a l'Arxiu
diocesà de Barcelona).
KEHR = Paul KEHR, Die Àltesten Papsturkunden Spaniens. Berlín,
Verlag der Akademie der Wissenschaften, 1926. — Hi ha
les butlles precedides d'a.
Papsturkunden in Spanien vorarbeiten zur Hispània Pontifícia.
I. Katalanien. Berlín, Weidmannsche Buchhandlung,
1926. I. Archivberichte. — En les pàgines 62-64 fa crítica
dels documents que en el Cartulari fan referència a la qüestió
entre Sant Cugat i el bisbe, ajuntant-hi una breu exposició.
En la nota 2 de la pàgina 61 parla de la carta del
papa Gregori IX.
II. Urkunden und llegesten. — Els documents publicats
van precedits d'un número, amb el qual els he citat.
57

JOSEP BAUCELLS I REIG
VI
Principals fragments sobre l'exempció i llibertat de Sant Cugat del Vallès,
extrets de la documentació dels anys 1089-1091. Del Cartulari.
n. 737 : «... cenobium s. Cucuphatis, quod sui iuris est...» (Urbà II).
n. 738 : «Anno dominice Incarnacionis MLXXXIX Sancta ecclesia Romana
adepta et consecuta est monasterium s. Cucuphati a Barch. episcopo
et ab abbate Tomeriense tempore Urbani domini pape secundi per
bonos et approbatos testes et per sentenciam latam in civitate Narbonensi...»
(Nota registre).
n. 741 : «Hec est noticia iudicii... apud villam s. Egidii... súper exemptione
et libertate monasterii s. Cucuphatis...
Decreverunt namque... (ja estampat en el cos del treball).
Decernimus etiam auctoritate qua fungimur monasterium prephatum
immediate et pleno iure sancte Romane ecclesie subesse et
pertinere et beati Petri tam in capite quam in membris cum omnibus
habitis et habendis».
n. 742 : «... testimoniis manifestis, speciali iure ad sanctam Romanam ecclesiam
pertinere declaratum est...» (Urbà II).
n. 743 : «...causa... publico est diffinita iudicio patuitque te in eodem loco
nil iuris habere neque quod sancti canones in religiosis cenobiis
episcopis concedere cognoscuntur» (Urbà II).
n. 745 : «...munimenta vidimus atque privilegia, quibus idem monasterium
per Romanam fuerat ecclesiam exemptum et penitus communitum...
... quatinus in pace et quiete et debita libertate et exempcione, cu i
iuste contraire nequimus, idem cenobium Romane libertatis et
exempcionis privilegio, adiuvante Domino, plenissime muniatur.
sicut et a predecessoribus nostris est munitum et exemptum»
(Urbà II).
n. 779: «(Cenobium et membris s. Cucuphatis) spectant pleno iure ad ecclesiam
Romanam et sui iuris spiritualis immediate. Certum et
manifestum est nobis in eodem vos (bisbe de Barcelona i abat de
Tomieres) nil iuris habere» (De la carta de Pasqual II, 1099).
58

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
VII
Rúbriques dels documents copiats en el Liber IV Antiquitatum sobre la
qüestió de 1216-1217. Bisbe Berenguer de Palou, i abat Ramon de Banyeres.
1217, gener, 8.
— Obediència prestada per l'abat. 218, núm. 493. (Publicada per
PUIG.)
— «Abbas et conventus sancti Cucuphatis constituere arbitros súper
composicionem predicti monasterii et se». 4 idus decembris 1216.
218, núm. 494. (Regesta: Josep MAS, Notes històriques del bisbat
de Barcelona, XII, Barcelona, 1915. La cita va pels números
que ell assigna a cada escriptura. Sobretot s'hi estampen testimonis
i firmants. Núm. 2597).
— «Berengarius episcopus et conventus barchinon. similiter constituere
arbitros súper predicta composicione». 4 idus decembri
1216. 218, núm. 495. (MAS, id., núm. 2598).
— «Composició inter sedem barchinon. et monasterium sancti Cucuphatis».
6 idus ianuarii 1216. 218 T , 496. (MAS, íd., núm. 2587).
— «Remissió et donació quam faciunt episcopus et conventus barchinon.
abbati et monasterio sancti Cucuphatis». 5 idus ianuarii
1216. 218 T , 497. (MAS, íd. núm. 2588).
— «Raimundus de Baneriis abbas sancti Cucuphatis facit obedienciam
et hominaticum». 6 idus ianuarii 1216. 219, núm. 498.
(MAS, íd., núm. 2586).
Composició.
Sit omnibus manifestum, quod nos Poncius, archidiachonus, et Petrus, sacrista,
et Raimundus, primicherius, barchinon. ecclesie, et nos Petrus Ferrarii
et Arnaldus de Granata et Petrus de Ameniis, monachi cenobii sancti Cucuphatis,
et Bernardus de Bagneriis, monachus rivipollen., habita facultate et
speciali mandato a Capitulo barchinon. et a Capitulo dicti cenobii sancti Cucuphatis
transigendi et componendi súper obediència et subieccione et ceteris
sicut in instrumentis mandati a singulis de utroque capitulo subscriptis et
corroboratis continetur, providentes salubriter utrique ecclesie, scilicet barchinon.
et sancti Cucuphatis predicti, parcentes eciam laboribus et expensis,
59

JOSEP BAUCELLS I REIG
non vi, do lo, metu anime inducti, sed motu proprio et spontanea voluntate,
consideratis omnibus diligenter convenimus in simul in hunc modum, scilicet
quod abbas dicti cenobii sancti Cucuphatis et omnes successores eius in perpetuum
gratis et spontanea voluntate faciat barchinon. episcopo et successoribus
eius manualem et debitam obedienciam et promitat eidem canonicam
reverenciam, quia invenimus ab antecessoribus suis hec esse facta, et quod
ipse abbas et successores sui et monasterium sancti Cucuphatis predicti in perpetuum
subsint barchinon. ecclesie tamquam matri, et episcopo barchinon. et
successoribus suis tamquam suo diocesano, renunciando expressim et ex certa
sciencia omnibus privilegiis, si qua habent, que quantum ad hec possent
facere barchinon. episcopo vel eiusdem ecclesie aliquod preiudicium vel gravamen.
Actum est hoc .VI. idus Ianuarii anno Domini M CC XVI. S + m
Poncii, barchinon. archidiachoni. + Scripta libens ista Petrus confirmo, sacrista.
S + m Bernardi de Bagnariis. + m Raimundi de Rosanis, barchinon.
primicherii. Petrus, monachus. Guillelmus, monachus. Raimundus de Sancto
lusto, monachus. Petrus Ferrarius, camerarius. Arnaldus de Granata, monachus.
Petrus de Ameniis, monachus. Raimundus de Sancto Laurencio, monachus.
Petrus monachus. + Raimundus, Dei gràcia, Sancti Cucuphatis abbas. Petrus,
prior. Guillelmus, monachus, de Vallibus Romanis. Bernardus de Bedorc, monachus.
Petrus de Penna Fideli, monachus. Berengarius de Vite, monachus,
Arnaldus, monachus, de Pino. Guillelmus de Rubi, monachus. Raimundus, monachus
de Castelar. Bernardus de Fraxino, monachus. Arnaldus de Papiol,
monachus. Raimundus, monachus. Raimundus de Sancto Minato, monachus.
S + m Petri Mascharonis, scriptoris, qui hoc scripsit die et anno prefixis.
VIII
Rúbriques dels documents copiats en el Liber lli Antiquitatum sobre l'acabament
del conflicte. Anys 1247-1251. Bisbe Pere de Centelles, i abat
Pere d'Amenys.
— «Sentencia Magistri Johannis Astensis». Die mercurii ante festum
beate Marie Magdalene, indiccione quinta, pontificatus domini
Innocencii pape quarti, anno quinto. 149, núm. 376.
(MAS, íd., núm. 2637).
— «Sentencie confirmació in qua inseritur tocius processus et sentencia
magistri Johannis Astensis». Lugduni, 10 kalendas Augusti,
pontificatus anno quinto. 149 V , núm. 377 (MAS, íd., núm. 2639)-
60

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
— «Comissió execucionis sentencie facta archiepiscopo tarrachon».
Lugduni, 2 kalendas Aprilis, pontif. an. quinto. 150 v , 378
(MAS, íd., núm. 2642).
— Littera executor is declarativa sentencie late per Magistrum Johannem
Astensem». Barchinon., 14 kalendas Octobri 1248. 150 v ,
núm. 379 (MAS. íd., núm. 2640).
— Procuracio monachorum facta per abbatem et conventum». 7
kalendas Marcii 1250. 15l v , núm. 380. (MAS, íd., núm. 2645).
— «Instrumentum compromissi facti in domino tarrachon. per episcopum
et capitulum, et abbatem et conventum». 5 kalendas Marcii
1250. 151 T , núm. 381. (MAS, íd., núm. 2646).
— «Instrumentum continens compromissum et sentenciam arbitralem
domini archiepiscopi terrachon.». Terrachon. 6 kalendas Madii
1251. 153, núm. 382. (MAS, íd., núm. 2647).
— «Instrumentum obediencie quam fecit abbas sancti Cucuphatis
episcopo barchinon.». 2 nonas Februarii 1251. 153, núm. 383.
(MAS, íd., núm. 2649; publicada per PUIG).
61

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA
L'ANY 1476
Entre els llibres antics de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
se'n conserva un que damunt la coberta en pergamí porta el títol: Primus
liber negotiorum monasterii Beatae Mariae Vallisdotnicellae, territori
Barchinonae. És manuscrit en paper foli; té l'enquadernació bastant
malmesa, així com els marges. En paginar-lo, tenint en compte també
papers que no estan enquadernats, hem obtingut un total de 148 folis.
A l'amabilitat de l'erudit arxiver senyor Josep Serra i Rosselló hem
d'agrair d'haver-lo pogut consultar.
En fou autor el conegut notari barceloní del segle XV Antoni Vinyes,
el qual es possible que pretengués de constituir una mena de protocol; o,
almenys, redactar un índex dels documents autoritzats per ell, que fessin
referència a l'esmentat monestir. De fet, la realització és molt deficient i
irregular, perquè la major part de les vegades només duu la data i la
titulació del qui hauria atorgat el document, al contingut del qual, tot
al més, es refereix una nota marginal: cessió, capitula, arrendament, etcèra.
Del primer propòsit del col·lector dóna compte l'encapçalament del
foli 2, inici real del llibre. Traduït, diu: «En nom de Crist. Jo, Antoni
Vinyes, amb règia autoritat notari públic de Barcelona, començo aquest
primer llibre dels afers de la reverenda Senyora Abadessa i de la Comu­
nitat del monestir de Santa Maria de Valldonzella. Per aquest motiu jo,
l'esmentat notari, poso ací el meu acostumat signe de l'exercici de la
notaria. O Maria, mater rerum, da mihi scribere verum. Any de la Nati­
vitat del Senyor 1472».
Entre els pocs documents que s'hi troben copiats extensament, dos
sobretot tenen un innegable valor històric, no solament per a la història

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
particular de Valldonzella, sinó també perquè reflecteixen en terres hispà­
niques les posicions i preocupacions de l'Orde cistercenc durant la segona
part de la quinzena centúria. Per ells deduïm la decisió d'aplicar arreu les
disposicions del Capítol General, sobretot en allò que fa referència a la
gestió dels reformadores o abats escollits per tal d'ajudar l'exacte compli­
ment de la disciplina. El nom del gran Abat General Humbert Martí de
Losne el podem llegir, ple d'autoritat, dintre el document que copiem
íntegre. La gran extensió i Ja meticulositat amb què hi és descrita l'elecció
de nova abadessa troben motivació en el plet que precedí a l'elevació de
la prelada difunta al càrrec. Una sentència arbitral hagué de resoldre el
plet, que plantejaren dues monges que arribaren a actuar com a abadesses
gerentes se per abbatissas. En temps posterior es feia indispensable de
deixar ben establerta jurídicament la successió.
La indicació inicial del Prïmus liber porta la data de dissabte, 28 de
novembre de 1472; i segueix: In Christi nomine, noverint universi quod
cum ex causis seu rationibus in subinserta arbitrali sentencia contentis...
No hi és transcrita l'esperada sentència arbitral que, segons la nota al
marge, havia d'exposar el nomenament i la presa de possessió com a aba­
dessa de Valldonzella, a favor de la reverenda domna Francina Çarriera.
Amb tot, la sentència on se li reconeix el dret amb preferència a les
pretensions de domna Violant Sayola, és continguda en dos folis interca­
lats (dels quals certament hauria calgut copiar). Per raó del lloc on es
trobaven dintre el llibre, els assignàrem la foliació 76 i 77. El tribunal
arbitral que resolgué el plet era integrat per Dom Miquel Delgado, Mes­
tre en Sagrada Escriptura, abat del monestir de Santa Maria de Poblet;
Bernat Cardona, capellà major de la Capella reial, i Lluís Casalduch,
tots tres religiosos de l'Orde cistercenc.
L'actuació de l'abadessa Çarriera fou molt intensa. Al Liber trobem
una al·lusió a alguna gestió seva, que no detalla, deu dies després d'haver
estat designada, és a dir, el dimecres 9 de desembre de 1472. Consta
només la indicació Noverint universi quod ego, Franciscà Çarriera,
Abbatis sa...
Aquest abadiat durà solament tres anys i un mes complets. Ens dóna
notícia del seu acabament l'extensa relació de la defunció i substitució
que fa el notari Vinyes des del foli 78 al 85 del Primus Liber. La trans­
crivim al final, amb poques modificacions de caràcter ortogràfic i correc­
cions d'errades evidents. Ara, en referirnos-hi, en traduirem fragments.
La reverenda religiosa Domna Francina Çarriera, de bona memòria,
64

ELECCIÓ D'UNA ABADEZA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
abadessa del monestir de Santa Maria de Valldonzella, bastit fora els
murs de la ciutat de Barcelona, de l'Orde cistercenc, morí el dimarts 9 de
gener de 1476. L'endemà rebé sepultura eclesiàstica amb la solemnitat
que corresponia al seu càrrec. El dijous, dia 11, Domna Aldonça Janera,
Priora, que «regia el monestir en afers espirituals i temporals», a toc
d'esquella, tal com era de consuetud, va convocar a capítol les monges
que es trobaven dintre l'edifici; d'altres vivien escampades a fora, a causa
de l'epidèmia que assolava la ciutat. Les religioses que aquest dia hi assis­
tiren, a més de la priora, foren: Violant Sayola, que havia atacat els
drets de la difunta; Elionor Pallaresa, subpriora; Francina Joana de
Casanova; Isabel Çarriera, subcantora; Serena Vallseca, sagristana; Joa­
na Vives, pitancera; Elionor Esplugues i Joana Malla.
L'acte s'obrí a presència del notari Vinyes i dels discrets Pere Canader
i Rafael Rossell, preveres del monestir, cridats com a testimonis. Era
primordial preocupació de les capitulars de portar a terme ràpidament
una elecció d'abadessa, sempre, però, amb subjecció a les regles i consti­
tucions de l'Orde. En conseqüència, ja que impetrar la presència de l'Abat
General del Cister, del qual el monestir directament depenia, exigiria
llarg temps, despeses costoses i no n'era segura l'obtenció, acordaren de
dirigir-se a l'abat Jeroni, del monestir de Santa Fe, de la diòcesi de Sara­
gossa. Els era conegut d'altres ocasions, perquè havia actuat en qualitat
de visitador i reformador dels monestirs d'ambdós sexes radicats dintre
els dominis del Rei d'Aragó.
Una primera carta amb data del mateix dia 11, redactada pel notari
i signada per la Priora, sol·licitava la presència de l'abat Jeroni, o, en tot
cas, d'un comissari o subdelegat seu amb plens poders per a presidir l'e­
lecció. Com que el temps passava «cada hora nos era un any», i ni l'Abat
estava disposat a deixar la cort on residia, ni els abats de Santes Creus, de
Benifassà i d'Escarp no acceptaven les comissions per a la presidència, el
dia 9 de febrer fou enviada una altra lletra amb tals urgències, que l'Abat
reformador es resolgué a atendre-les. Així ho comunicà en escrit del dia 16,
i deu dies després, el dimarts dia 26, arribava al monestir de matinada.
Havent tingut col·loqui amb la Priora i altres monges, aviat, a so
d'esquella, convocà capítol, que presidí, per tractar de l'elecció faedora.
A la reunió capitular assisteixen quinze monges, perquè han pogut afe­
gir-se a les nou del capítol primer del mes de gener: Caterina Boyl,
cantora; Beatriu de Relat, bossera; Úrsula Giberta, sagristana; Elionor
Anglesa; Caterina Marqueta; Elionor Busquets; Caterina Santcliment i
5
65

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
Joana Llor. No poden ésser-hi presents, perquè estan malaltes, ni la
Priora ni domna Isabel Çarriera; habiten però al monestir. Actuà així
mateix el notari Vinyes, i foren testimonis especials els religiosos Joan de
Stanya, administrador de la casa de Natzaret; Gabriel Vilalta, benedictí,
confessor de les monges de Valldonzella; Pere de Stella, conventual de
Santa Fe, i Miquel Riera, notari, ciutadà de Barcelona.
L'Abat president, un cop obtinguda per part de les capitulars la confirmació
de les lletres en què era sol·licitada la seva presència per tal de
dirigir l'elecció de nova abadessa, féu llegir pel notari un pergamí escrit
en llengua llatina. Segons el text, molt extens, l'Abat General Humbert,
en virtut de potestat atorgada pel Capítol General, amb data 29 d'abril
de 1473, nomenava l'Abat de Santa Fe visitador i reformador dels monestirs
d'ambdós sexes existents dintre el regne d'Aragó i de València, i
Principat de Catalunya, així com del regne de Navarra. Entre les moltes
i variades obligacions i tasques que li eren encarregades o delegades, figurava
la de vigilar les circumstàncies i presidir l'elecció de nous prelats.
Quan el notari hagué traduït el llarg document al romanç, encara el President
volgué confirmar-se en la disposició de les monges presents, que,
exceptuades les dues malaltes eren totes les de la comunitat amb dret a
votar. De primer antuvi les absolgué de qualsevol excomunicació, suspensió
o interdicte que pogués privar-les d'aquell dret. Després, recordantlos
que, segons els Sants Pares, els estatuts de l'Orde, i el dret ordinari,
per tres maneres o vies es podia elegir el superior d'una comunitat, és a
dir, per via de l'Esperit Sant, per via d'escrutini o per via de compromís,
els demanava que decidissin per quina volien procedir. Les monges respongueren
a una que per la via de l'Esperit Sant. També ho afirmaren la
Priora i domna Isabel, l'opinió de les quals fou requerida en llurs cam­
bres pel notari i testimonis.
Decidida la via, l'esmentat notari es preparà a prendre nota de les
intencions i dels vots que emetrien les disset religioses que tenien dret.
Començaren per recollir el vot de la priora Aldonça Janera, que pel càrrec
tenia dret de precedència. Votà, asseguda al llit, a favor de domna
Francina Joana de Casanova. Després s'adheriren unànimement al seu
sufragi les monges del Capítol, i en darrer lloc, la malalta Isabel Çarriera,
de la qual, com de la priora, recaptaren el vot el notari i testimonis, que
protocolàriament acudiren a la cambra.
Tot seguit l'abat i la comunitat, tal com disposen els drets, constitu­
cions, ordinacions i estatuts de l'Orde, suplicaren instantment a domna
66

ELBCCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
Francina Joana de Casanova que manifestés el seu consentiment. Ella hi
accedí per no fer resistència a la voluntat divina, i per honorança de la
Santíssima Trinitat, de la Verge Maria i de Sant Bernat. Aleshores el
President, actuant amb l'autoritat de l'Abat i del Capítol Generals, després
d'haver exalçat els mèrits de l'elegida, la investí de l'autoritat abacial,
per tal que atengués a l'administració i cura dels negocis espirituals
i temporals que afectessin el monestir, amb la seguretat que en tots obtindria
gran increment.
A continuació, assegut en el sitial que hi havia davant l'altar de la
sala capitular, cridà la nova abadessa, la féu agenollar i a presència de
notari i testimonis li exigí que, posades les mans sobre els Sants Evangelis,
jurés d'acceptar els estatuts, definicions, sentències, manaments i
ordinacions de l'esmentat Abat i Capítol General de l'Orde, dels visitadors
i superiors, així com observar la Regla de la Religió i fer-la observar per
les seves súbdites. Quant a les possessions del monestir, no vendre-les,
donar-les, empenyorar-les, infeudar-les de nou o alienar-les en cap concepte
sense consultar-ho a un superior, sempre que fos sense seguir la
consuetud de la casa.
Prestat el jurament, l'abat president comanà a les monges capitulars
en virtut de santa obediència que admetessin l'elecció i mostressin la reverència
obligada i la bona disposició en complir els manaments i advertències
que l'Abadessa els fes. Immediatament les catorze monges que
hi havia a la sala capitular, com a filles submises, s'anaren acostant, una
darrera l'altra a domna Francina Joana, que ara seia al costat de l'abat,
per prestar l'obediència i reverència degudes. Li besaren les mans i després
la cara, segons la regla de l'Orde i els estatuts del monestir. Aquesta
cerimònia fou repetida a les cambres de les malaltes, a presència de
notari i testimonis.
Retornats al Capítol, el president lliurà a l'abadessa totes les claus
del monestir i de l'església en penyora de possessió. A continuació, les
monges entonant solemnement el Te D eum laudamus acompanyaren
l'abat i l'abadessa a l'església, on ell l'entronitzà a la cadira abacial. Des­
prés va acompanyar-la fins al portal principal, i per imposició de les
mans li donà possessió de tots els drets i pertenències de l'església. Ella,
en senyal d'acceptació, obrí i tancà les portes. Una cerimònia semblant
realitzaren en donar i prendre possessió de la cambra abacial.
Aquesta domna Francina Joana de Casanova va exercir poquíssim
temps el càrrec d'abadessa de Valldonzella. El dissabte 16 de març del
67

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
mateix any 1476, poques setmanes després de l'elecció, entre les deu i les
onze del matí, per voluntat de Déu, morí «ferida de la sageta pestilencial
i verinosa». Aquestes paraules pertanyen a un esborrany del notari Vinyes
en el qual és narrada l'elecció de la seva successora. Aquest esborrany,
que en moltes parts és còpia del document que publiquem, manté el to
de rigorositat i subordinació a l'esperit del Capítol General.
Cal observar que l'última elecció recaigué en aquella monja que havia
pledejat amb domna Francina Çarriera el dret d'abadiat. Fou elegida
doncs, domna Violant Sayola, la qual sabem que en qualitat d'abadessa
ja signà un document el 23 d'abril de 1476. De tota manera, abans d'ésser
elegida, en les llistes de la comunitat domna Violant sempre ocupava
el primer lloc després del de la superiora, abans de la relació dels càrrecs.
Com la majoria de les monges del monestir havia de pertànyer a la noblesa
catalana, segurament a la família dels Sallol, feta una deformació fonètica
en el cognom i l'addició d'una desinència per tal de feminitzar-lo.
Aquesta circumstància la podem observar així mateix en els cognoms de
les monges Elienor Pallaresa, Úrsula Giberta, Elienor Anglesa, Catarina
Marqueta i en el de la priora tantes voltes anomenada; domna Aldonça
Janera. Semblants deformacions patronímiques, en els temps moderns no
són del tot desconegudes en el llenguatge col·loquial.
Aquesta darrera elecció és, al nostre judici, una penyora que dintre
les parets del monestir s'havia aconseguit la unificació de voluntats, solució
esperada, desitjada i adequada per a l'observança de la disciplina,
finalitat primordial, tan perseguida i recomanada pel Capítol General de
la segona meitat del segle XV.
Si molts actes de les comunitats dels grans monestirs transcendien les
fronteres de la claustra, d'una manera molt especial l'elecció dels càrrecs
de govern, que prenien a voltes una importància clarament ciutadana, i
els conferien quasi un aire polític. N'és una penyora la carta del rei
enviada des de Manresa el 22 d'abril de 1466 «A les religioses e amades
nostres les monges e convent del Monestir de Junqueres». El contingut
de la lletra és: «Per quant havem entès que la Prioressa d'aqueix monestir
seria morta, e desitjant fer elecció de una altra, creem la fareu tal que
axí a la cosa pública com encara al servei nostre serà satisfet. Aquí és lo
amat nostre micer Joan Narcís Çaplana, canonge de la Seu de aqueixa
ciutat, al qual per ésser eclesiàstich e al servei nostre afectat, les dues
coses havem comeses e aximateix informat de nostra plena intenció. Pre-
68

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
gam e encarregamvos que en totes les coses que per part sua sobre la
dita elecció faedora de part nostra vos serà dit, ho vullau exequir per
obra effectiva, segons de vosaltres indubtablement confiam». Aquesta
lletra justifica que es prenguessin les màximes precaucions legals i formulístiques,
tan detallades dins el document que transcrivim.
De la dispersió de les monges per les llars familiars a causa de les
vicissituds per què passava la terra durant el segle XV, que portaven la
pobresa als monestirs, trobem justificació en una lletra que la comunitat
de Jonqueres adreça al Mestre de Muntesa. La lletra és contemporània,
gener de 1473, i fan saber al personatge que no poden admetre la neboda
que ell els recomana a causa de la pobresa efecte de la guerra, i expliquen
com moltes monges han de retornar a llurs cases perquè no fóra
possible de mantenir-les. Aquesta havia d'ésser l'explicació de l'absència
de les monges de Valldonzella. Habitualment vivien a llurs cases durant
els anys d'escassesa; retornaren al claustre quan la importància de l'acte
electoral ho demanà.
PRIMUS LIBER NEGOCIORUM MONASTERII BEATE MARIE
VALLIS DOMICELLE TERRITORII BARCHINONE
[Foli 78] Electio Abbatisse per viam Sancti Spiritus.
Die martis .viiij. mensis Januarii anno a Nativitate Domini millesimo
cec 0 - Lxxvij.
In Dei eterni nomine, Amen. Cunctis pateat evidenter, quod anno a Nativitate
Domini millesimo quadrigentesimo septuagesimo sexto, die autem
martis, circa septimam horam post meridiem ipsius diei, intitulata nona mensis
Januarii, Domina reverenda et religiose Domine Francine Çarriera, memorie
recolende Abbatisse Monasterii Beate Marie Vallis domicelle, extra et
post muros civitatis Barchinone constructi, ordinis Cistersiensis, prout summo
placuisse Creatori, de carnis corruptione soluta ipsiusque corpore die sequenti
mercurii, cum debita exequiarum solemnitate tradito ecclesiastice se-
69

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
pulture. Et deinde, die iovis intitulata undecima dicti mensis ianuarii, honorabilis
et religiosa domina Aldoncia Janera, monialis professa ac priorissa
dicti monasterii, ipsumque monasterium in spiritualibus et temporalibus administrans,
monasterio ipso de pastrice vacante, una cum monialibus monasterii
eiusdem proxime descriptis convocatis et congregatis in capitulo dicti
monasterii de mandato dicte domine Priorisse et per pulsationem squille ut
moris est. In quo quidem capitulo huiusmodi presentes fuerunt moniales
proxime descripte, que intus ipsum monasterium reperte fuerunt, cum cetere
aliè moniales monasterii eiusdem, propter tempestatem mortalitatum que
tunc seu in presentiarum, proh dolor, divina disposicione permittente, in
partibus istis sunt ac continuantur. Que siquidem moniales que illic, in dicto
capitulo presentes fuerunt, sunt hec que secuntur, scilicet: Domina Aldoncia
Janera, Priorissa, Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Subpriorissa, Francina
loanna de Casanova, Isabel Çarriera, Subcantora, Serena Vallseca, Sacristana,
Joanna Vives, piatenseria, Elienor Splugues, loanna Malla. Et ibidem in
presentia me i, Antonii Vinyes, notar i i subscripti, et in presentia etiam discretorum
Petri Canader et Raphaelis Rossell, presbiterorum, in ecclesia dicti
monasterii deservientium, testium ad hec vocatorum specialiter et assumptorum.
Ne longa vacatione monasterium memoratum dispendiis subponeretur
et incommodis pro tractando de futura electione Abbatisse monasterii iam
dicti, ut dixerunt in dicto capitulo se receperunt. Et sic habitis inter ipsas
pluribus et diversis colloquiis tunc pro maiori expeditione dicte electionis
visum fuit et concordatum capitulariter inter ipsas dominas moniales sic
capitulariter existentes, quod de, seu pro ipsa electione fienda, quam fieri non
expedit iuxta regulas et constitutiones earum, ordinis cisterciensis absque
presidentia seu interventione reverendi domini Abbatis cisterciensis, cui dictum
monasterium Vallis domicelle immediate est subiectum, seu ab eodem
reverendo Abbate delegato speciali. Et sic ut cicius et recte electio prefata
fieri et expediri valeret, recursum haberent ad reverendum dominum Abbatem
monasterii Sancte Fidis, diòcesis Cesaraugustanensis, qui ut ipsis àlias
notum fuerat, visitator et reformator generalis erat omnium monasteriorum
utriusque sexus in dicto ordine per totam terram et dominationem illustrissimi
domini regis Aragonum.
[Foli 78 v ] Et inde potestatem habere dicebatur ut presidentem intervenire
in similibus electionibus, et sic earum acordum et desliberationem ad executionem
deducentes mandarunt fieri, et per me, dictum notarium ex parte
dictorum priorisse et conventus expediri et eidem reverendo domino visitatori
et reformatori scribi litteras quasdam clausas et sigillatas manuque proprie
dicte domine Priorisse subscriptas, cuius epigrama sive suprascriptum
talis erat:
Reverendo domino in Christo Patri fratri Hieronimo Abbati monasterii
Sancte Fidis, ordinis cisterciensis ac reformatori omnium monasteriorum
70

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
utriusque sexus in dicto ordine, per totam terram et dominationem illustrissimi
domini Aragonum regis. Tenor vero dictarum litterarum sequitur ut esse.
Molt reverend senyor. Ab dolor de cor e lancement de lagremes dels nostres
ulls certificam vostra gran reverencia com, disposant-ho lo Altissimo
Senyor, la reverend nostra Abadessa de aquest nostre monestir de Valldonzella,
apellada madona Francina Çarriera, ferida de la pestilencial sageta e rebuts
per ella com a singular devota e bona cristiana los sants sagraments de sancta
Mare Sglesia, dimarts, circa set hores pres migdia que's comptava nou del
present mes, reté la sua anima a son Creador. E lo endemà lo seu reverend
cos fou liurat a la eclesiàstica sepultura. De la qual mort totes nosaltres som
romases tristes, e aquest monastir quasi desolat, e açò per les grans virtuts
que en aquella reverend Abadessa axí en lo spiritual com en lo temporal habitaven.
Nostre Senyor Deu, per la sua gran clemència e pietat nos ne faça
bona esmena e'ns dirigesca e'ns faça elegir tal pastora que seguint los virtuosos
vestigis de aquella defuncta, nosaltres e aquest nostre monestir que per causa
de la guerra som romases en tanta de inòpia, puixam viure en aquest nostre
monestir en pau e repòs. Vós, reverend Senyor, no ignorau com nosaltres seguints
los statuts, pràtiques e privilegis de nostra religió, après lo òbit de la
defuncta Abadessa havem e devem entendre en electió de nova Abadessa, en
la qual elecció e actes de aquella ha ésser e presidir lo reverend Abat de
Sistell, al qual aquest nostre monastir es immediatament subjecte, o comissari
o delegat de aquell. Però, senyor, per quant lo dit Abat es en parts longuincas,
e sens gran tarda e messions, si aquell havem a trametre, e après ésser sperat la
dita elecció axí bonament y prompte com desijam no's poria fer, recordant-nos,
senyor, aque stant V. R. per digne visitador en aquest nostre monastir nos
significàs que per vostra dignitat de visitador, vós havíeu plena potestat de
presidir, ésser e entrevenir en tals eleccions, e dar compliment en aquelles,
tal com fa lo Reverend Abat de Sistell, o son special comissari o delegat, personalment
aquest camí ésser pus prompte en fer la dita electió e ab menys
despeses que si havíem a trametre al dit senyor Abat de Sistell, nosaltres,
Prioressa e convent del dit monestir, per aquesta sola causa congragat, havem
concordat e desliberat de fer-vos la present letra e consulta suplicant e
[foli 79] pregant V. R. que vós, senyor, qui per causa de vostra visita sots
informat de nostres actes, tribulacions e pobreses, pus vostra potestat hi
abast, nos façau tanta de gràcia que al pus prest que poreu hic vingau personalment
per presidir e ésser en la dita elecció faedora e conclusió de aquella.
E si vós, senyor, per algun cars no us podíeu dispondre en venir, que placia
a V. R. pus vostra potestat hi abast, de trametre'ns per los dits actes algun
vostre comissari o subdelegat ab plena potestat per los dits afers, fins a
deguda execució de aquells, supiicant-vos, senyor, que si trametre hi haveu
algun comissari, que sia persona que vingué en les menys despeses que fer
71

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
se puixe, car nostra pobresa es tanta que miraculosament havem viscut fins
ací ab gran fortuna o pobresa, e sperant a viure, si Nostro Senyor Déu no'ns
ajuda. E perquè, senyor, attesa la concurrència del temps e la gran inòpia
nostra, en fer la dita electió una hora nos era un any, havem desliberat per
aquesta sola causa de fer a V. R. lo present correu, qui ab salari quotidià està
a nostre càrrec fins ací sie retornat ab letra vostra. Plàcia, doncs a vós, senyor,
desempatxar lo dit correu, e avisar-nos de les hores e dies que a vós arribarà
e per vós serà desempatxat, e axí matex de la vostra desliberatió e intenció,
la qual esperam ésser tal com de V. R. confiam. E per la present que no pus,
sinó que lo Sant Sprit sia sempre protectió e guarda de V. R., persona grata
en lo dit nostre monestir. A xj del mes de janer, any mcccc setanta sis, e
sotscrita de mà pròpia de mi dita Prioressa del dit monastir. — Senyor, la
Prioressa e convent del monastir de Valldonzella, del territori de Barchinona,
qui en gràcia de V. R. P. se recomane. — Aldonça Janera, Prioressa. —
Senyor, dins la present serà còpia de una remissió que en dies passats
sobre la electió de Abadessa de aquest monastir feu lo Abbat de Cistell, la
qual vos trametem per alguna forma, si mester serà, però tot sia remès a V.R.P.
Et successive, ex quo dictus reverendus dominus visitator et reformator
pro dicto ministerio dicte electionis, aliis detentus negotiis, nimis venire
retardabat permaxime quia comissiones pro dicta fienda electione per ipsum
ad has partes facte et concessas earum minime habere potuerunt. Ex parte
dictarum domine Priorisse et conventus, per cursorem si ve curreum proprium
aliè fuerunt misse littere refato domino visitatori et reformatori, prout
sequitur :
Reverendo domino in Christo Patri fratri Hieronimo Abbati Monasterii
Sancte fidis, visitatorique ac reformatori omnium monasteriorum ordinis cisterciensis
per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis
Aragonum:
Molt reverend pare en Christ nostre [foli 79 v ] Senyor Déu Jesuchrist, al
qual totas las cosas són manifestas, sab ab quina e quanta desolatió som romases
e stam de la privació de aquella reverend Abbadessa de aquest nostre
monastir últimament defuncta, per lo òbit de la qual, cobejants nosaltres
prestament entendre per lo ben avenir e repòs de aquest nostre monastir en
electió de nova Abadessa per nostres letres avisatòries o consultòries, recorreguem
a V. R. com a visitador e reformador de nostre Orde suplicant-vos que
us plagués prestament venir per presidir en la dita elecció de Abadessa faedora,
destinant per aquest acte a V. R. nunciu propri e assalariat. E jatsia.
Senyor molt reverend, siam certes de la vostra bona amor e caritat que vers
nosaltres e aquest nostre monastir aportau, però segons vostra resposta a
nosaltres feta, vós, Senyor, impedit per negocis propris del dit monastir e per
72

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
la vostra intervenció de les Corts d'Aragó axí de present no podíeu venir,
però per la vostra acostumada virtut prenguéreu expedient perquè la dita
electió prestament se pogués fer, que cometés e screvís al reverend Abbat de
Sentes Creus prestament vengués ací per lo dit ministeri de electió avisant a
nosaltres ab vostra letra que si lo dit Abbat de Sentes Creus, presa indisposició
de sa persona no podia venir, nos enviàveu comissió que per lo dit ministeri
de electió haguéssem lo primer abat que haver poguéssim. E, si tot açò no hi
bastava e fallia, que vós, Senyor, per lo servei de Déu e per lo ben avenir
de aquest monastir, totes les coses leixades per lo dit acte de electió, vendríeu.
E axí. Senyor molt reverend, rebudes per nosaltres vostras letras e comissió,
volent seguir lo que per vós, Senyor molt reverend, era ordonat, trametem
per lo dit Abbat de Santes Creus per home propi vostras letras e comissió
suplicant-li de part nostra que prestament li plagués venir ací per entrevenir
en la dita electió. Del qual senyor havem cobrada resposta que ell, impedit
de larga precedent malaltia, no's podia dispondre en venir, de què som
romases molt congoxades. E après, Senyor, rominant la dita vostra letra e
seguint la vostra ordinarió, nos som entremesas quin Abbat de nostre orde
pus propinque haver poguérem per lo dit acte, e trobam que lo pus fàcil que
de present haver podíem era lo Abbat de Benifaçà, al qual prestament trametem
un home propri ab nostres letres e ab translat de la vostra comissió,
pregant e suplicant-lo que prestament li plagués venir per causa de la dita
electió. Del qual Abbat lo dia present havem cobrada resposta que molt se
condolia com no podia venir per certs negocis, e que ho prenguéssem en
paciència. De la qual resposta aiustant congoixa a congoixes, pens V. S. en
quina torbació som romanses. Però, Senyor molt reverend, confiant de la
misericòrdia de Nostre Senyor Déu Jesuchrist e de la vostra bona amor e
caritat, pus V. R. nos ha feta la oferta demunt dita de venir, maiorment pus
havem fet lo discurs per vós ordonat, recorrem humilment a V. R. P., cuplicant
aquella humilment que per reverència de Déu e per la [foli 80] amor
que amostrau en aquest monastir e a nosaltres, e per lavar nos de molts
inconvenients e dans qui per la tarda se porien seguir, vos plàcia al pus prest
que poreu venir en aquestes parts per la dita electió faedora, car en altra
manera, si vós, Senyor, en aquest cas nos fallíeu, remei altre no podem haver
sens grans dan, interès e messions e perills de aquest monastir o de haver a
recórrer al Reverend Abbat de Cistell. E si açò havem sperar, pens V. S. en
quin punt és e serà aquest monnastir d'aquí avant, Senyor molt reverend,
per quant tota nostra esperança està ab vós, Senyor, e confiant de V. R. P.,
vos suplicam no ns vullau fallir en aquest cas tan urgent e necessari. E per
la present, Senyor molt reverend, no havem més a dir per no enujar més
V. R. P., sinó que suplicam la Majestat divina vos tinga en sa protecció e
guarda. Scrita en lo nostre monastir de Valldonzella a .viiij. de febrer, any
.mcccclxxvj., e sotscrita de mà de mi, Prioressa. Senyor, les vostres humils
73

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
filles qui en gràcia e benedicció de V. R. P. se recomanen: la Prioressa e
convent del dit monastir. Aldonça Janera, Priora.
Après, Senyor molt reverend, haguem feta la prescrita letra, havem pensat
si manera haurà de levar V. R. persona de treball de scriure al reverend
Abbat del monastir de Scarp... que li placia venir per presidir a la dita
electió, trametent-li translat de la vostra comissió. E per ço lo present portador
ha càrrec que si lo dit Abbat de Scarp vendrà ací per la dita electió, no li
afretura a portar-vos la present. E per consegüent, si aquell dit Abbat de
Scarp serà impedit que no porà venir, que pas avant per posar e metre les
presents en vostres pròpries mans, confiant sempre de vostra caritat que no ns
lexareu perir, majorment que en aquests actes serem stades obedients en tot
lo discurs per aquest acte per V. S. ordonat. E si, Senyor molt reverend, per
alguna fortuna o cars se seguia que V. R. persona fos impedita de venir, ço
que a Déu no plàcia, suplicam-vos, Senyor, que prestament nos remetau
algun Abbat o altre comissari vostre ab plena potestat de presidir e fer los
actes de dita electió. Trobat havem que en la electió de Abbadessa de aquest
nostre monastir en la persona de madona Violant Splugues, que fonc en
l'any .mcccc. trenta tres, presidí frare Guillem Queralt, Prior del monastir de
Natzaret de aquesta ciutat, com havent-ne loc e comissió del Revd. Abbat de
Poblet, reformador. Açò, Senyor, solament volem dir que, si vós personalment
no podeu venir, ço que Déu no vulla, que V. R. P. vege si altre que no
sia Abbat, per vós porà ésser delegat o subdelegat. Tot ne remès a Déu e a V.S.
Ambobus siquidem prope scriptis litteris prefatis, dominus Abbas Sancte
Fidis, reformator et visitator, suum dedit responsum per eius litteras sua manu
propria subscriptas suoque proprio sigil lo sigillatas, dictis priorisse et conveniu
i directas per [foli 80 v ] huiusmodi tenorem seu formam:
A les muy venerables e honestas religiosas, les Priora e convento del
monasterio de Valldonzella prop la ciutat de Barchinona. Venerables et en
Jesuchristo hermanas. Una letra vuestra he recibido con el portador de la
present, et visto que otro remedio de present no s'hi pueda dat, sinó que
vaya de la part d'allà para presidir en la election por Servicio de nuestro
Senor Dios e por el bien avenir de aqueixa casa, plaziendo a Nustro Senor
dentro de dos días yo partiré pora ir de la part de allà, todas cosas leixadas.
Aquestos dos días como pora prepararme por el camino, et ya he suplicado al
senor Rey me dé licencia, por cuanto estaba en les cortès, et es stado contento.
Así que, plaziendo a Nuestro Senor Dios prestament seré con vosotras. Sólo
me resta rogar et exhortar por amor de Jesuchristo, vos dispongàis entretanto,
postposades todas passiones, en pensar en persona que Dios ne sia
servido et vosotras consoladas en aqueixe monasterio, en lo spiritual et temporal
reparado, et contento el Sant Spirit, el qual ha de seyer director en
74

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
tanto negocio, tenga por bien illuminar los vuestros entendimientos et conscièncias.
Recomendàndome a las oraciones de vuestras caridades. De Çaragossa,
a .xvj. dia del mes de febrero del aiío .Ixxxvj. A lo que ordenasseis todas
con mucha buena voluntat. El Abbat de Sancta Fe, visitador.
Et successive evenit quod prelibatus dominus Abbas, visitator et reformator
ac comissarius volens adimplere ea que cum dictis et prope continuatis
suis litteris pollicitus fuit, die martis, de mane, que computabatur vicesima
sexta dicti mensis februarii aplicuit ad dictum monasterium Vallisdomicelle
pro ministerio ut dixit dicte future electionis. Et habitis proprius pro ministerio
ipso aliquibus colloquiis et parlamentis cum dicta domina Priorissa et
pluribus monialibus ipsius monasterii, cupiensque ac volens ut dixit intendere
circa dictam electionem fiendam de nova Abbatissa, convocatoque conventu
monialium monasterii antedicti ad sonum seu per pulsationem squille,
de mandato prefati domini Abbatis Sancte Fidis, presidentis et comissarii
inferius nominati, et de mandato etiam dicte honorabilis et religiose domine
Aldoncia Janera, Priorissa prefati monasterii, licet in quadam camera ipsius
monasterii ipso eodem instanti requiesceret infirma et congregato in capitulo
dicti monasterii pro tractando de futura electione Abbatisse dicti monasterii,
se receperunt ac intervenerunt et fuerunt presentes ad momentum eiusdem
actus hec que secuntur, scilicet, honorabiles et religiose domina Violans
Sayola, Elionor Pallaresa, subpriorissa, Francina loanna de Casanova, Caterina
Boyl, cantora, Beatrix Relat, marsupiaria, Serena Vallseca, sacristana, Ursola
Giberta, sacristana, loanna Vives, cellararia, Elienor Anglesa, Caterina Marqueta,
Elionor Splugues, Elienor Busquets, loanna Malla, [foli 81] Caterina
Sentcliment et loanna Llor. Omnibus siquidem dominabus monialibus sic in
dicto capitulo capitulariter congregatis in presentia mei Anton i i Vinyes, notarii
publici Barchinone subscripti, et in presentia etiam honorabilium religiosorum
fratris loannis de Stanya, administratoris domus de Natzareto, civitatis
Barchinone, et Gabrielis Vilalta, confessoris monialium dicti monasterii
Vallisdomicelle, ordinis Sancti Benedictí, et Petri de Stella, conventualis dicti
monasterii Sancte Fidis ac Michaelis Riera, notarii civis Barchinone, testium
ad hec vocatorum specialiter ac assumptorum, prefatus reverendus Dominus
frater Hieronimus Abbas monasterii Sancte Fidis, visitator, presidens, reformator
et comissarius inferius descriptus, qui ibidem in dicto capitulo presens
erat et in eadem predicta electione fienda presidebat, dirigendo verba dictis
monialibus ibidem ut profertur pro ministerio dicte electionis capitulariter
congregatis, alta et intelligibili voce explicavit eis quod defuncta dicta reverenda
domina Francina Çarriera, ultimo Abbatissa monasterii huiusmodi Vallisdomicelle,
pro parte honorabilis et religiose domine Aldoncia Janera, Priorisse
et conventus dicti monasterii per cursores sive curreuos ipsi fuere misse
et directe quedam littere scripte sive date, scilicet prima ad kalendarum de
75

JOSEP MARIA CASAS I , HOMS
undecima die ianuarii prope lapsi et altera sub kalendario de nona die presentis
mensis februarii, que siquidem littere subscripte fuerunt mami propria
dicte honorabilis domine Priorisse, per quas, affectione quanta poterant deprecabantur
eum ut citius quam fieri posset, ut visitator et reformator [prelibatus
venire vellet ad huiusmodi monasterium adeo ut presideret in actibus
electionis nove Abbatisse dicti monasterii fiende. Et sic ipse ex causa ipsa
venerat, et ut de eius plenària potestate ipsi conventui clarius constaret idem
dominus visitator et reformator] mandavit in predicto capitulo et in presentia
dictarum dominarum monialium ibidem capitulariter congregatarum legi et
publicari eis potestate per quasdam litteras pergamenas verb is latinis scriptas
reverendissimi domini Abbatis Cisterciensis eiusque sigillo impendente munitas,
quas idem dominus comissarius iussit in presenti processu electionis inserí
et continuari per me, dictum notarium, que sunt huiusmodi sub tenore.
Frater Humbertus, Abbas Cistercii, Cabilonensis diòcesis, totius nostri cisterciensis
ordinis generalis, ubique reformator, cum plenissima generalis capituli
potestate, venerabili in Christo vobis precarissimo coabbati nostro monasterii
Sancte Fidei Cesaraugustane diòcesis, sinceram in Domino caritatem
ac fidelis diligencie fructus assequi salutares. Cum inter cetera que nostris
humeris incumbunt agenda, illud nostrum esse debeat potissimum studium ut
ad ecclesiarum et monasteriorum utriusque sexus, nobis ac ordini nostro subiectarum.
statum salubriter dirigenda diligentia contemplemur intenta, eorumque
visitationi ac reformationi, cum personaliter ubique intendere annuere
valeamus tales statuamus, ordinemus ac deputemus visitatores ac reformatores
ordinis, per quòrum industriam ac fidelem diligentiam ipsa monasteria in
spiritualibus et temporalibus felicia reportaré valeant incrementa, susceperimusque
veridico relatu plurima in monasteriis scitis in regnis et dominiis
inclitissimi Regis [foli 81 v ] Aragome, Valencie ac Principatu Catalonie, necnon
in regno inclito Navarre in utroque statu fere reformanda. Hinc est
quod vobis de cuius discretione et fidel i diligentia firmari in Domino gerimus
fiduciam brevi presentium sèrie tam nostra paterna quam dicti nostri ordinis
auctoritate qua fungimur quaque fungi vos volumus in hac parte plenària
benigne comittendo mandamus. Quatenus ubi, quando et quotiens oportunum
aut utile iudicaveritis vobisque fuerit possibile ad omnia et singula sepe dicti
nostri ordinis utriusque sexus monasteria et loca regularia in prefatis regnis
et dominiis inclitissimi Regis Aragonie, Valencie ac Principatu Catalonie,
necnon in prefato inclito regno Navarre situata, personaliter accedatis, ibidemque
permissis auctoritatibus visitetis, reformetis, corrigatis, instituatis et
destituatis in capitibus et in membris, et in spiritualibus et temporalibus omnia
et singula que secundum Deum et nostri ordinis statuta canònica inveneritis
visitanda, reformanda, corrigenda, instituenda et destituenda. Demusque
vobis facultatem auctoritatibus quibus supra Abbates et Abbatissas, si sua
exigant demerita, in eisdem monasteriis deponendi aut àlias iuxta suorum
76

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
exigentiam delictorum puniendi et corrigendi, cessiones quoque ac resignationes,
si rationabiles fuerint, acceptaodi et admittendi, ipsisque monasteriis
sive sit sive per mortem aut alio quovismodo viduatis et vaccantibus, electione
canònica aut auctoritatibus prelibatis de pastoribus vel pascentibus nostri
ordinis sufficientibus et idoneis providendi. Personas vero electas si sufíicientes
et idonee reperte fuerint, instituendi et installandi. Ipsos quoque Abbates ad
nostrum generale capitulum suo tempore citandi volentes ac potentes, et
viginti religiosos vel ultra in suis monasteriis habentes et habere petentes,
admittendum. Scolarem vel scolares ad studium Parisiensem aut ad alia nostri
ordinis generalia studia prout oportunum videretis, cum debitis et sufficientibus
provisionibus, sub penis et censuris ordinis compellendi. lura denique,
privilegia et libertates ordinis monasteriorum et personarum eisdem iuxta
formam in statutis papalibus ipsius ordinis expressam, tuendi et deffendendi.
Omnes insuper aiienationes iurium, privilegiorum, libertatum et possessionum
monasteriorum utriusque sexus et alios quoscumque contrarius per Abbates,
Abbatissas et conventus in dominium et preiudicium dictorum monasteriorum
absque licentia nostri capituli generalis, quomodo licet factas et
factos, penitus revocandi, cassandi et anullandi, et nullius roboris et efficacie
fore declarandi et denunciandi. et ubilibet declarari et denunciari faciendi.
Ipsas quoque possessiones, iura, privilegia et libertates alienatas ad manus
monasteriorum reducendi et reponendi, et per omnes iuris et iusticie vias
reponi et reduci procurandi et procurari faciendi. De redditibus, possessionibus,
iuribus, iocalibus litteris, cartis, libris et aliis bonis mobilibus dictorum
monasteriorum inventaria faciendi, computationes ipsorum et eorum officiariorum
audiendi, approbandi vel reprobandi, personas insuper regulares prefatorum
monasteriorum in foro conscientie audiendi et de omnibus pactibus,
casibus et excomunicationum sententiis nobis nostroque generali capitulo
specialiter reservate, cum penitentia salutari absolvendi, ac súper irregularitatibus
occasione predictorum contractis dispensandi monasterium [foli 82]. Denique
monialium de confessoribus, cappellanis et procuratoribus sufficientibus
et idoneis providendi et insufficientes revocandi et expellendi fugitivos quoque
et apostatas et alios ordinis decus et honorem denigrantes personas sumptibus
et expensis monasteriorum suorum capiendi et capi faciendi incarcerandi aut
àlias iuxta suorum exigentiam delictorum puniendi. Verum quia ad hoc per
sanctos ordinis patres contributionis singulis monasteriis imposite noscuntur
ut ipsis mediantibus ordinis onera que gravíssima sunt tam in Romana
cúria quam alibi supportari possint, valeatque generalium capitulorum celebratio,
que sine magnis sumptibus perfici non potest et quia cuius medium
ordo in suo vigore et unitate perdurat, iugiter continuari sub censuris in
benedictino et aliis ordinis statutis contentis et expressis, vobis discretissime
precipimus, quantum omni dissimulatione semota a singulis monasteriis premissis
laic is exigatis, requiratis et recipiatis, summas contributionum secun-
77

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
dum ordinis taxam cuilibet monasterio impositas et earundem arreragia compellentes.
Abbas cellararios ac ceteros monasteriorum rectores sub premissís
penis in benedictina et aliis ordinibus statutis contentis, quas de facto incurrunt
huiusmodi solutionem non facientes ad realiter et cum effectu huiusmodi
contributiones et eorum arreragia secundum premissam taxam vobis solvendum
et desliberandum. Contradicentes vero et rebelles post publicam exhortationem
in eos latam ad valuas ecclesiarum et cetera loca ad hec assueta ut
a christi fideiibus possint vitari scripto excommunicatos insinuetis. Que et
omnia premissa exequendi vobis auctoritate qua supra plenam conferimus
potestatem. Et generaliter omnia et singula circa premissa et ea tangentia,
sumptibus et expensis rationabilibus monasteriorum, quos vel quas refundi
precipimus et mandamus agendi, faciendi et exercendi, que agere, facere et
exercere possemus et deberemus si presentes essemus advocato ad premissa et
ea tangencia, si necesse fuerit quorumcumque iudicium ecclesiasticarum vel
regularium auxilio, consilio et favore. Omnibus igitur et singulis prefatorum
monasteriorum regularibus personis firmiter damus in mandatis in virtute
salutaris obediencie et sub excomunionis pena nihilominus districte percipiendo
quantum in premissis omnibus et ea tangentibus vobis humiliter pareant
et devote obediant tamquam nobis presentibus vero usque ad triennium in
suo robore duraturis. Datum Cisteri sub appensione sigilli nostri, die vicesima
nona mensis aprilis anno Domini millesimo .cccc. septuagesimo tercio. Petrus.
Quibus siquidem litteris sic presentatis et de eius ordinatione per me
dictum notarium in romancio explanatis, prefatus dominus visitator et reformator
etiam ad maiorem cautelam in presentia mei dicti notarii et testium
prefatorum, dirigendo verba dictis monialibus ibidem ut pretangitur capitulariter
congregatis, dixit verbo eis si constabat ipsis fore in veritate quod
prefate due littere essent sibi misse ex parte dicte Priorisse et conventus. Et
respondentes ad ea dixerunt quod sic, Et demum absque aliquo intervallo
etiam verbo dixit illis si placebat eis quod procederetur in dicto electionis
negotio vigore dicte [foli 82 v ] et preinserte sue comissionis et in eadem presideret
et de nova Abbatissa eidem monasterio provideret. Cui omnes predicte
moniales nemine discrepante dixerunt libenti animo quod sic. Et hec omnia
en singula dictus reverendus dominus Abbas et presidens volunt et requirunt
per ordinem continuari et in fine premissorum inserí et continuari per me
eundem notarium. Et predicta sic facta, gesta et secuta dictus reverendus
dominus presidens ex quo ipsa eadem die martis de mane, ex causa dicte
future electionis solemniter Missa Sancti Spiritus in ecclesia, et altari maiori
dicti monasterii prout moris est celebrata fuerat. Et volens ut dixit in agendis
circa negotia dicte electionis procedere, in presentia prenominatarum monialium
volentium et requirentium, que etiam in dicto capitulo erant et capitulariter
sedebant, et in presentia etiam mei dicti et infrascripti notarii et testium
ad electionem et provisionem de futura Abbatissa dicti monasterii celebranda
78

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
et facienda et alia omnia et singula facienda que in ipsius electionis negotio
contingere dignoscantur, diem presentem, que est dies martis que computatur
dicta vicesima sexta mensis februarii anno iam dicto a Nativitate Domini
millesimo xccc°. septuagesimo sexto, cum sequentium horarum et dierum
continuatione quousque ipsius electionis negotium fuerit, disponente, Domino,
expeditum, prefixit et assignavit, attento quod omnes moniales dicti
monasterii que vocem habent sunt de presenti intus dictum monasterium,
nulla inde absente. Adveniente autem dècima hora ipsius diei martis ante
meridiem, in presentia mei notarii et testium predictorum, prefatus reverendus
dominus Abbas et comissarius existens personaliter intus dictum capitulum
etiam ad maiorem cautelam dirigendo verba prenominatis monialibus
que etiam intus dictum capitulum capitulariter remanserant, erantque ibi ut
prefertur, convocato pro ministerio dicte future electionis de mandato dicti
reverendi domini comissarii et dicte domine Priorisse, in qua congregatione
per actibus subcriptis àdhuc presentes erant prefate moniales, que per me
dictum notarium desuper descripte fuerunt, que sunt sequantes, scilicet:
domina Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Francina loanna de
Casanova, Beatrix de Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, loanna Vives,
Elienor Anglesa, Caterina Marqueta, Elienor Splugues, Elionor Busquets, loanna
Malla, Caterina Sentcliment et loanna Llor.
Et sic peractis premissis dicta die martis, circa dictam decimam horam
ante meridiem ipsius diei, in presentia mei dicti notarii et in presentia etiam
testium prenotatorum ad hec etiam vocatorum specialiter et assumptorum,
prefatus reverendus dominus Abbas presidens et comissarius, personaliter existens
in dicto capitulo, instantibus et requirentis prescriptis reverendis et religiosis
dominabus monialibus in dicto capitulo capitulariter ut prefertus congregatis
el collegialiter statibus volens et intendens ut dixit circa dictam electionis
conclusionem debite procedere, ad cautelam auctoritate dicte sue comissionibus
absolvit dictas moniales a quibusvis excomunicationibus, suspensionibus,
interdictis et a quibusvis aliis, que ipsas impedirem in ipso electionis
negotio [foli 83} intervenire non debere aut non posse, ipsasque moniales
ibidem in dicto capitulo ut predicitur presentes, et àlias que in dicto monasterio
ipso eodem tempore erant inlirmas et que propter earum infirmitates
ad dictum capitulum venire nequibant abilitavit ad huiusmodi negotium exercendum.
Factis igitur premissis et exposito per prius dictis dominabus monialibus
per dictum dominum Abbatem et comissarium generalem a sanctis
Patribus et statutis ordinis ac etiam a iure introducti erant et sunt tres modi
sive vie eligendi presidentem per quas poterant eligere in unaquaque comunitate
sive regulari sive non regulari, scilicet, vel per viam Sancti Spiritus vel
per viam scrutinii vel per viam compromissi, per unam quarum erat in
earum electione de futura Abbatissa procedendum. Quare eligerent ipse per
quam de premissis viis in dicta futura electione vellent procedere. Quibus sic
79

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
prolatis, placuit omnibus et singulis predictis monialibus in dicto capitulo capitulariter
pro dicta facienda electione congregate, erantque nulla ipsarum
discrepantes, quod dicta electió de dicta futura Abbatissa fieret per ipsas
per modum seu viam Sancti Spiritus sed quia talis electió fienda per dictam
viam Sancti Spiritus fienda erat concorditer per omnes moniales que dictis die
et hora presentes erant in dicto monasterio, et esset verum quod dicte honorabilis
domina Aldoncia Janera Priorissa dicti monasterii, que ratione sue dignitatis
dicti prioratus, vocem primam votandi sive loquendi habet in capitulo,
ac etiam venerabilis ac religiosa domina Isabel Riera, monialis professa monasterii
eiusdem in dicto capitulo presentes adesse non poterant nec possunt
pro dicta fienda electione, et hoc ratione earum infirmitatum, que in earum
personas paciebantur, propter quas stant et iacent in earum cameris. Ideo
súper hiis ut dicta electió rectius fieri valeret, fuit provisum per prefatum
dominum Abbatem, comissarium et presidentem, de voluntate, scientia et
consensu dicti conventus ibidem ut prefertur congregato. Et ego dictus notarius,
una cum prenominatis testibus accedere ad dictam dominam Priorissam,
et successive, suo loco et gradu ad dominam Isabelem Çarriera in earum cameras
ut prefertur infïrmas iacentes, ut illis denunciarem et intimarem omnia
et singula gesta et secuta in dicto capitulo súper modum procedendi in dicta
electione, et signanter quomodo omnibus dictis monialibus congregatis ex
dicta causa in dicto capitulo nemine discrepante placuit quod dicta electió
dicte future Abbatisse fieret per viam Sancti Spiritus, iniungcndo et comittendo
mihi dicto notario quod si dictis duabus monialibus infirmantibus
placeret prout dictis aliis monialibus in dicto capitulo, placuit quod dicta
electió fieret per dictum seu modum seu viam Sancti Spiritus, quod ego idem
notarius ab ipsis singulariter et distincte exigerem et haberem ac scriberem
earum vota, scilicet quam monialem nominabant et in Abbatissam dicti monasterii
eligebant, et de his que sequerentur ex premissis michi dicto notario
comissis relationem facerem ipsis dominis presidenti et comissario et conventui
in dicto capitulo congregatis ac etiam in fine premissorum continuarem.
Qua siquidem comissione premissorum michi dicto notario ut premittitur
facta, ego idem notarius una cum prenominatis testibus recedentes illico a
dicta domo capitulum, rectum fecimus iter [foli 83 v ] ad cameram quandan
intus dictum monasterium in qua ipsa domina Aldoncia Janera, Priorissa,
fuit inventa sedendo sive iacendo infirma súper quodam lecto, et salutationibus
debitis primitius perlatis, in presentia dictorum testium, ego idem notarius
in quantum largius et distincte potui intimavi, retuli et explicavi eidem
domine Priorisse omnia et singula premissa que et prout ut prefertur comissa
fuere michi dicto notario per predictos dominum presidentem et conventum
quibus omnibus et singulis per ipsam dominam Priorissam diligenter et
attente auditis, paululum post, in presentia dictorum testium, dirigendo verba
sua michi dicto notario, dixit in effectu quod supra modum procedendi in
80

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
dicta electione ipsa erat intentionis aliarum monialium congregatarum in
dicto capitulo, scilicet quod placebat ei quod dicta electió future Abbatisse
fieret per viam Sancti Spiritus. Et successive veniendo ad electionem dicte
future Abbatisse dicti monasterii Vallisdomicelle, in presentia testium iam
dictorum, ipsa idem domina Aldoncia Janera, Priorissa, declarando eius intentionem
et votum, dixit quod ipsa consentiebat in domnam Francinam
loannam de Casanova, et ipsam eligebat in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle.
Quibus sic peractis, confestim ego iamdictus notarius una cum
testibus memoratis reversi sumus ad dictum capitulum, et ibidem precipiente
dicto reverendo Abbate, comissario et presidente in presentia eorumdem testium,
ego idem notarius retuli et publicavi ipsi domino presidenti et comissario
ac dictis dominabus monialibus illico conventualiter existentibus predictam
per me eundem notarium in vim dicte comissionis exarata et dicta fuere
dicte Priorisse, et successive responsiones et acta per ipsam circa premissa
factis prout superius continetur, scilicet, quod quo ad modum et viam dicte
electionis fiende de dicta Abbatissa, erat intentionis aliarum monialium,
quibus in dicto capitulo placuit quod dicta electió fieret per viam Sancti
Spiritus. Et inmediate non divertendo ad alios actus, volens ut dixit ipsa
domina Priorissa, in quantum ad ipsam spectabat locum prepararé dicte electioni
consenserat in domnam Francinam loannam de Casanova, et ipsam elegerat
in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle. Qua relatione per me
dictum notarium sic ut prefertur, facta, illico et eodem contextu, dictus
dominus presidens dixit prefatis monialibus ibidem ex causa eiusdem electionis
capitulariter congregatis, que sunt hec que inmediate scribuntur, scilicet:
Domna Violant Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Francina loanna de
Casanova, Beatrix de Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, loanna Vives,
Elienor Anglesa, Caterina Marqueta, Elienor Splugues, Elienor Busquets,
loanna Malla, Caterina Sentcliment et loanna Lor, ipsasque exhortavit ut
procederent ad dictam electionem future Abbatisse per viam Sancti Spiritus
per ipsas electam. Et illico in presentia mei dicti notarii et testium predictorum,
prefate ac prescripte moniales ibidem ut predicitur capitulariter existentes,
nullo tractatu alio inter ipsas interventum est [foli 84] statim subito
et repente sigillatum et unanimiter omnes in dictam dominam Francinam
loannam de Casanova consenserunt, et ipsam incontinenti una voce et una
spiritu nulla discrepante elegerunt in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle.
Et hec omnia et singula dictus dominus presidens voluit et iussit continuari
in fine premissorum per me dictum notarium. Deinde quia pro conclusione
dicte electionis restabat habere consensum et votum a dicta domina
Isabele Çarriera, que ut dictum fuit propter infirmitatem sue persone ad
dictum capitulum pro dicta electione facienda minime venire potuit et in
eius camera infirma detinebatur, ego dictus notarius, una cum prenominatis
testibus, vigore dicte comissionis mihi ut prefertur facte, remanentibus intus
6
81

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
capitulum dictis domino Abbate comissario sive presidente ac capitulariter
dictis monialibus, accessi ad dictam dominam Isabelem Çarriera intus eius
cameram infirmantem inventam, cui in preesentia dictorum testium verbo
intimavi, retuli et explicavi eadem omnia et singula, que desuper intimaveram,
retuleram et explicaveram dicte domine Priorisse. Quibus [verbis] per
ipsam dominam Isabelem Çarriera diligenter auditis, ad eadem seu michi
dicto notario in presentia dictorum testium, eius intentionem seu responsum
retulit et declaravir, scilicet: quod in omnibus et singulis sibi prolatis, ipsa
erat intentionis aliarum dominarum monialium que in dicto capitulo votaverant.
scilicet, quod dicta electió fieret seu fiat per modum seu viam Sancti
Spiritus, et quod ipsa pari modo consentiebat in dominam Francinam loanna
de Casanova, et illam eligebat in Abbatissam dicti monasterii Vallisdomicelle.
Quibus sic per dominam Isabelem Çarriera prolatis et per me eundem notarium
perceptis, ego idem notarius in presentia dictorum testium eadem omnia
et singula retuli dictis domino Abbati comissario et presidenti, ac dominabus
monialibus etiam in eodem capitulo capitulariter existentibus. Et hec omnia
et singula dictus dominus presidens et comissarius requisivit et mandavit
inseri et continuari in fine premissorum per me eundem notarium. Et predictis
sic gestis et secutis, prefataque electione sic ut prefertur facta de Abbatissa
dicti monasterii Vallisdomicelle per dictam viam seu modum Sancti Spiritus
in personam dicte domine Francina loanna de Casanova in dicto capitulo
in actu dicte electionis presentialiter existentis, prefatus dominus Abbas presidens
et comissarius, ac etiam prescripte domine moniales, que in eodem
capitulo ex causa dicte electionis aderant, et tunc presentes erant, et prout
iura et constitutiones, ordinationes et statuta dicti ordinis volunt ac disponunt
existentes ante presentiam dicte domine electe etiam presentarunt eidem
electionm predictem de se facte, petentes suppliciter et instanter a dicta
domina electa ut electioni sue predicte consensum suum prestaré vellet atque
daret. Que honorabilis domina Francina loanna de Casanova electa, nolens
ut dixit voluntati seu dispositioni divine resistere, ad honorem et latriam
summe et individue Trinitatis ac gloriosissime Virginis [foli 84 v ] Marie ac
Beati Bernardi electioni supradicte de se, ut predicitur facte, consensit.
Et hiis sic peractis dictus dominus Abbas presidens ac comissarius grandium
virtutum meritis quibus personam dicte domine electe Altissimus insignivit,
et quia ipsam sicut fidedignis testimoniis ab olim dicti monasterii monialis
expresse professa in eo laudabiliter conversata fuit, predictum monasterium
sciet ac poterit, auctore Domino, utiliter regere et salubriter gubernare,
quibus omnibus ministerio dictarum eligentium concordi voluntete debita
meditatione pensatis, de persona ipsius domine Francine Ioanne de Casanova
Abbatisse prefato monasterio auctoritate domini Abbatis Cisterciensis et totius
capituli, a quibus sibi ex delegatione per eosdem Abbatem et capitulum
eidem facta potestas, ut in litteris preinsertis concinetur fuit collata providit
82

ELECCIÓ D'UNA ABADESSA DE VALLDONZELLA L'ANY 1476
ipsamque dominam Francinam loannam de Casanova dicto monasterio prefecit
in Abbatissam, curam et administrationem ipsius monasterii sibi in spiritualibus
et temporalibus plenarie comittendo firma spe fiduciaque conceptis. Que
dirigente Altissimo actus suos prefatum monasterium per ipsius domine Abbatssie
circumspectionis indústria prospere et salubriter dirigetur et grata in
eisdem spiritualibus et temporalibus suscipit incrementum. Et premissis sic
factis et secutis, prelibatus dominus Abbas presidens et comissarius, sedens
coram altare quod in dicto capitulo est, dictam dominam Francinam loannam
de Casanova, Abbatissam, ad se venire iussit A qua in presentia mei dicti
notarii et testium prefatorum coram ipso fi ex is genibus existente, corporale
iuramentum exegit ad sancta Dei quatuor Evangelia ipsius domine Abbatisse
manibus corporaliter tacta, per quod promisit eadem Abbatissa, se statuta et
deffinitiones, sententias, mandata et ordinationes dicti reverendi domini Abbatis
Cisterciensis ac capituli generalis dicti ordinis, visitatorum et aliorum
ruperiorum ac regulam religionis servaré, et a suis subditis in quantum ad
ipsam pertinent servari facere, et possessiones dicto monasterio pertinentes
non vendere, non donaré non impignoraré nec de novo infeudare vel aliquo
alio modo alienaré superiore inconsulto, nisi prout in dicto monasterio hactenus
est consuetum. Quo iuramento sic un prefertur prestito, dictus dominus
Abbas comissarius et presidens mandavit in virtute sancte obedientie monialibus
dicti monasterii que ibidem erant presentes et aliis absentibus, quatenus
eandem dominam Francinam loannam de Casanova, Abbatissam, grato admittentes
honore ac exhibentes sibi obedientiam et reverentiam debitas et devotas,
eius salubria monita et mandata suscipiant humiliter et efficaciter adimplere
curarent. Et confestim omnes moniales predicte que ibi erant presentes, scilicet
: domina Violans Sayola, Elienor Pallaresa, Caterina Boyl, Beatrix de
Relat, Serena Vallseca, Ursola Giberta, Joanna Vives, Elienos Anglesa, Caterina
Sentcliment et loanna Llor, tanquam obedientie filie una post aliam
prestiterunt et exhibuerunt ipsi domine Francine loanne de Casanova Abbatisse
predicte, ad latus dicti domini Abbatis et comissarii sedentis obedientiam
[foli 85] et reverentiam debitam et devotas osculando manus et postea in ore
dicte Abbatisse, iuxta regulam earum ordinis et statuta dicti monasterii. Quibus
sic factis, illico dicti domini Abbas et Abbatissa, una mecum notario et
testibus presentibus accesserunt ad dictas cameras dicte domine Aldoncie
Janera et Isabelis Çarriera, ibidem ut prefertur iacentes infirme, que una
scilicet post aliam ipsi domine Abbatisse similiter prestarunt obedientiam et
reverentiam, quales desuper aliè moniales in dicto capitulo prestiterunt. Et
his peractis, prefatus dominus Abbas et comissarius, et Abbatissa ad dictum
capitulum redientes in presentia mei dicti notarii et testium prenotatorum et
in presentia etiam dictarum monialium que in dicto capitulo remanserant,
prefatus dominus Abbas et comissarius auctoritate qua supra in signum tradite
possessionis dicte domina Abbatisse de dicto monasterio cum iuribus et
83

JOSEP MARIA CASAS I HOMS
pertinentiis suis, tradidit eidem domine Abbatisse omnes claves dicti monasterii
et ecclesie eiusdem. Quibus omnibus et singulis supradictis sic factis,
gestis et secutis, eademque omnia et singula circa dictam electionem secuta,
dicte domine moniales in dicto capitulo et capitulariter existentes, rataque,
grata et accepta habentes, et ordinatione dicti domini Abbatis comissarii et
presidentis Te D eum laudamus alta voce decantantes, dictam dominam Francinam
loannam de Casanova in Abbatissam electam una cum domino Abbate
ac comissario ad cornu ecclesie dicti monasterii adduxerunt et ipsam in
cathedra abbatiali intronitzavit. Et successive dictus dominus Abbas et comissarius
una cum dicta domina Abbatissa, versus portale principale dicte ecclesie
accesserunt, et in presentia mei notarii et testium predictorum, de predicta
ecclesia cum iuribus et pertinentiis suis ipsi reverende domine Abbatisse
possessionem tradidit, per impositionem manuum, ipsiusque domine Abbatisse
súper clausuras ianuarum dicti portalis, quas ianuas ipsa domina Abbatissa
clausit et aperuit in signum tradite et accepte possessionis de ecclesia
iamdicta. Et predictis sic completis, incontinenti dictus dominus Abbas et
comissarius adduxit ipsam dominam Abbatissa, ad cameram abbatialem dicti
monasterii, et sic coram ipsa existentibus dictus dominus Abbas et comissarius
in presentia mei notarii et testium premissorum tradidit dicte domine
Abbatisse possessionem corporalem se quasi de dicta camera hoc modo, quod
accepit eam per eius manum et inmisit ipsam intus dictam abbatialem cameram.
Qua immisa dicta domina Abbatissa intus dictam cameram remansit
claudendo et aperiendo ipsas ianuas, dicens et protestans quod non solum re,
sed etiam animo et corpore predictam possidere intendebat. "Et hec facta
fuerunt et secuta in signum vere et realis possessionis per dictum dominum
Abbatem et comissarium tradite et per dictam dominam Abbatissam accepte
de premissis. Et predicta omnia et singula, tam dictus dominus comissarius
quam dicta reverenda domina Abbatissa in qualibet dictorum actuum petierunt
et requisiverunt per ordinem continuari, et de eisdem fieri et tradi dicte
domine Abbatisse unum et plura publica instrumenta per me notarium supra
et infascriptum.
Que fuerunt acta in dicto monasterio Vallisdomicelle, diebus, mensibus,
anno et loco predictis, presente me dicto et infrascripto notario et testibus
supradictis ad premissa vocatis specialiter et assumptis prout supra continetur.
[foli 8y}.
Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
84

GARSIAS M. COLOMBÀS
ELS DARRERS ANYS DE L'EREMITORI
DE MONTSERRAT
El 1911 la «Revista Montserratina» va dedicar un número extraordinari
a commemorar la destrucció de Montserrat per les tropes napoleòniques.
L'esmentat fascicle conté un llarg i documentat article del pare
Bonifaci Soler, que sota el títol impropi Extinción de los ermitanos de
Montserrat (pàgs. 423-478), ens dóna un veritable resum de tota la
història del nostre eremitori; només les 16 pàgines últimes s'ocupen
pròpiament dels ermitans del segle xix. Indisputablement, el pare Soler
es mostra massa sistemàticament favorable i àdhuc partidista dels ermitans
contra els abats i la comunitat cenobítica de Montserrat. Per això, basantnos
en una documentació molt més àmplia que la que estava a disposició
del pare Soler, i seguint fidelment un criteri severament imparcial, hem
refet la trista història de l'eremitori montserratí des de finals del segle
xvni. Heus-ne ací un petit resum.
Vers el 1800 les ermites i els ermitans de Montserrat presentaven un
aspecte força florent a llurs visitants. Ens consta per les narracions que
ens han deixat diversos viatgers de la Il·lustració, com Wilhelm von
Humboldt i Alexandre Laborde. Tots lloen no solament la magnificència
de la naturalesa, sinó també la netedat i pulcritud amb què els ermitans
tenien les seves capelles i casetes i conreaven els seus hortets. Encara que
no tots fossin catòlics ni tan sols tinguessin un veritable esperit religiós,
i per tant no poguessin comprendre bé l'ideal eremític, reconeixen l'aus­
teritat de vida, la pietat, l'hospitalitat dels anacoretes montserratins, gent
senzilla i de poca cultura, però, llevat de rares excepcions, serena, amable
i edificant. Parlant del nostre eremitori, més d'un evoca els Pares del
desert i fins i tot el Paradís terrenal i els Ancians de l'Apocalipsi!
Els documents d'aquesta mena són força interessants. Però molt més
85

GARCIAS M. COLOMBÀS
important encara resulta la que podríem anomenar documentació domèstica
que ens ha arribat, procedent dels antics arxius de Montserrat i de
la Congregació benedictina de Valladolid: les lleis pes les quals es regien
els nostres ermitans, els papers que aquests conservaven a les ermites,
els llibres oficials del monestir i de l'esmentada Congregació a la qual
Montserrat pertanyia aleshores, les curiosíssimes memòries d'un abat montserratí
d'aquell temps, Domingo Filgueira... Ambdues classes de documentació
es completen mútuament: l'una ens mostra la «santa Muntanya»
—així era anomenat el nostre eremitori ordinàriament— vista des de
fora; l'altra, vista des de dins.
Segons aquesta documentació, a finals del segle xvm les vocacions
eremítiques no mancaven pas a casa nostra. Seguint una tradició secular,
les ermites habitades eren dotze. Els ermitans — i això era també tradicional—
procedien de diverses contrades: Catalunya —la majoria, com
és lògic—, Aragó, Andalusia, França... Tots ells eren 11 ecs; es veu que
l'ideal anacorètic ja no atreia els monjos del cenobi, com en altre temps.
Si l'hem de judicar segons els reglaments en vigor, que substancialment
eren encara els redactats per l'abat Garsias de Cisneros (f 1510), la vida
de l'eremitori era força penitent, molt religiosa, honorable i edificant. No
sols els viatgers de la Il·lustració, sinó també l'abat Filgueira, fan els elogis
de nombrosos ermitans que vivien en aquell temps.
No obstant, no tot eren roses a la «Santa Muntanya». Ja entre 1796
i 1807 tenim constància d'un veritable conflicte entre els ermitans i els
superiors que se succeïren en el govern de Montserrat. En les nostres ermites
s'havien infiltrat també dues plagues que aleshores eren molt generals
en els monestirs i convents: el peculi i un veritable afany de gaudir de
dispenses i exempcions. Els ermitans reclamen més diners del monestir
per tal d'atendre millor, segons diuen, les pròpies necessitats, i algunes
mitigacions dels reglaments en favor dels més vells. El trasllat, ordenat
per l'abat Filgueira, de l'ermità Agustí Pallejà de l'ermita de la Trinitat
a la de Santa Creu, fou ocasió d'una lluita molt més greu entre l'esmentat
abat i els ermitans. Parlant generalment, es pot dir que des d'aquell
moment les relacions entre eremitori i cenobi foren cada vegada més
difícils. Són innombrables els testimonis que en resten, malgrat que molts
hauran desaparegut. I no seria exagerat de dir que els últims quaranta
anys de la història de les nostres ermites consisteix essencialment en
un seguici ininterromput de queixes dels ermitans dirigides a l'abat de
Montserrat o als pares consellers, a l'Abat General, als visitadors i al
86

ELS DARRERS ANYS DE l.'EREMITORI DE MONTSERRAT
capítol general de la Congregació de Valladolid. Fins i tot algunes d'elles
van adreçades a personatges no benedictins. El que es més greu i certament
molt desfavorable a l'esperit religiós dels nostres anacoretes, és que
aquests procuraren d'interessar en favor seu alguns seglars, particularment
de Barcelona i Manresa, per tal d'atacar millor el monestir.
És interessant de remarcar que des de llavors les vocacions eremítiques
comencen a esdevenir cada cop més rares. En 1789 professà un
ermità; en 1790, en professaren tres; en 1791, quatre. Però des d'aquesta
data no trobem altra professió que la de Gaspar Soler en 1803 i la de
Joan Antoni Galí en 1807. A més dels ermitans que moriren de mort
natural, acabada l'anomenada Guerra de la Independència (1814) quatre
havien mort violentament i les ermites foren destruïdes.
Els cinc anacoretes montserratins que havien quedat, anaren a viure
amb els monjos enmig de les ruïnes del monestir. Tot seguit comencen a
queixar-se altra vegada a les autoritats de Montserrat i a les de la Congregació.
Es queixen de la manca de roba i de calçat, dels diners insuficients
que el majordom els passa, del mal tracte que reben dels monjos
i germans, de les injustícies que els fan... Ocells de bosc, no es troben bé
dins la gàbia dei cenobi. Recorren sovint a les autoritats, amb insistència
que arriba a cansar l'Abat General. No volen fer cas a l'objecció que
se'ls posa invariablement: abans de poder pensar a refer les ermites, era
absolutament necessari de reconstruir l'església, el monestir, el santuari.
Veient que no eren atesos, acudiren a llurs amics de fora. Un d'ells, que
no he pogut identificar, els proposa tot un pla d'atac, amb una «vanguardia»,
un «centro» i una «retaguardia» ; parla també aquest anònim «general»
de la «pólvora manresana» i d'un «glorioso triunfo final». Tot
consisteix en un projecte de recurs a l'Abat General, en el qual no manca
la suggerència que si no són escoltats acudiran als tribunals competents:
«Sabrían los suplicantes acudir dónde convenga para vindicar la lev y
sostener el derecho...». Aquesta mena de documents que han arribat fins a
nosaltres, són extremadament interessants. Era estrany que homes sense
lletres com els nostres ermitans fossin capaços d'escriure moltes de les
cartes, sol·licituds i altres papers semblants que ens han arribat; ara sabem
que darrera ells hi havia amics seglars, intel·ligents i ben formats que els
ajudaven amb eficàcia en la seva continuada lluita per obtenir dels superiors
el que els abellia. Les cartes redactades realment pels nostres anaco­
retes són ben inferiors, des de tots els punts de vista, als documents escrits
pels seus amics de fora.
87

GARCIAS M. COLOMBÀS
És impossible de resumir en poques ratlles totes les vicissituds de la
vida dels pocs ermitans que quedaven a Montserrat en els anys dificilíssims
que seguiren la invasió napoleònica fins a l'exclaustració de 1835.
És una història molt trista. Poc a poc s'anava extingint una institució que
tanta glòria havia proporcionat a Montserrat i tanta edificació als pelegrins.
Aquests darrers ermitans, en particular Joan Antoni Galí, llençaren
contra els monjos l'acusació que els volien suprimir. És una acusació
falsa. Els documents són ben clars. El que realment volien tota una sèrie
d'abats i monjos de Montserrat que ens mereixen tota la confiança, era
de renovar i reformar el nostre eremitori, no destruir-lo. La història no
jutja, sinó que tracta d'explicar els fets. Probablement, els darrers ermitants
de Montserrat tenien les millors intencions en lluitar contra els seus
legítims superiors i, en general, contra el monestir de Montserrar del
qual depenien i eren membres; però cal reconèixer que foren ells qui
amb llurs contínues exigències i manca de paciència i comprensió, amb
llur extremada suceptibilitat, amb llur manca d'esperit religiós i amb llur
fanatisme de gent sense gaire cultura humana ni monàstica, contribuïren
més que ningú al descrèdit de llur vida. La «Santa Muntanya» es va
extingir sense glòria, víctima dels temps i dels homes. Va ésser una
llàstima, una veritable desgràcia que encara plorem tots els qui estimem
Montserrat.
Sociedad Espanola de Estudiós Mondsticos
88

Mn. IGNASI M. COLOMER
CONTACTES MONÀSTICS DE LA FAMÍLIA COLOMER
La documentació històrica dels meus avantpassats, abundosíssima d'ençà
del segle xill, registra una colla de notes que demostren el contacte
que han tingut tostemps amb diversos monestirs, i especialment amb el
de Santa Maria de Montserrat.
Consta que uns quants fills d'aquesta nissaga es van consagrar a Déu,
però no se sap si n'hi havia cap que fos monjo, tot i que alguna de les
dades següents ho faria prou versemblant.
Heus ací una mostra dels contactes monàstics que van tenir els meus
predecessors i d'altres individus, poc o molt entroncats amb la parentela
pels vincles de la sang:
— Segle xiv (després de l'any 1337?).—Testament de Pere Morot,
propparent dels Colomers:
Lexes: 1 sou a Sancta Maria de Munserat». (Arxiu parroquial de
Vilaçar, manual 1, foli 34, escrit entre 1337 i 1375).
— Segle xiv (després del 1 337?). — Testament de Guillem de Ses
Eroles, avantpassat dels Colomers:
«ítem a Sancta Maria de monSerat lexa 15 sous». (Ibidem, foli 36).
— Segle xiv (abans del 1360?).— Testament de Saura Deumera,
avantpassada dels Colomers:
«ítem per lexa de móntSerat 12 diners». (Ibidem, foli 41).
—1360, maig, 20. — Testament de Berenguer Diumer, avantpassat
dels Colomers:
«ítem paga en .p. diumer 10 sous a Senta Maria de montserat de lexa
a conexença del rector». (Ibidem, foli 114).
— 1362 (entre setembre i desembre).—Testament de Berenguer Mataró,
avantpassat dels Colomers:
«ítem pagaren lexa a monserat 2 sous». (Ibidem, foli 118).
89

IGNASI MARIA COLOMER
— 1364, desembre, 23- — Testament de Benvenguda Fornells :
«ítem A madona Sta. marià de monserat 6 diners». (Ibidem, foli 119).
— 1366, maig, 16, dissabte. — Testament de Constança Casals :
«ítem paga en Guillem Casals àlias mascort per leyxa de monserat 2
sous». (Ibidem, foli 121).
— 1368, març, 9-—Testament de Simón Agell, propparent dels Colomers
:
«ítem a ssta. Ma de mónserrat 2 sous». (Ibidem, foli 125).
— 1397, juny, 20.—Testament d'«Eligsenda uxor quondam Petri
Perera», avantpassats dels Colomers:
«ítem dimito monasterio montis Serrati unum solidum... ítem morí la
dita Aligsen a xviij de vuitubre del any Mcccc y tres». (Ibidem, manual
3, foli 84 v ).
— 1417 (1416), desembre, 28.—Testament de «Catalina (Puig) muler
den Entonius Perera», avantpassats dels Colomers:
«ítem Sancta Maria de monserat per ij mises ij sous. ítem e sancta
Maria de belya xij diners». Morí el 20 de gener del 1417. (Ibíd., f. 107 v )-
— 1434, desembre, 24. — Testament de «Blancha (Riba) vxor Petrj
Parera», avantpassats dels Colomers:
«ítem beate Marie montis s/rati duos solidos de quibus selebrentur ibi
misse». (Ibidem, manual 8, foli 109 v ).
— 1563, abril, 13. — Capta d'almoines per Montserrat:
Benet Agell, àlias Colomer, marit de la pubilla Antiga Colomer Delmer,
és elegit «baciner del ciri de la Verge marià de mósarrat». (Ibidem,
manual 21, foli 178).
— 1575 a 1642. — El manual 27, foli 80, també parla de les captes
pel ciri de Montserrat.
— 1598, febrer, 22. — Pro pelegrinatges a Montserrat:
Genis Colomer Isern torna als Jurats 2 lliures d'aquelles 6 que, com a
cònsol 2on, havia rebut del terme de Vilaçar per anar a Montserrat.
(Ibidem, manual 11, foli 111).
— 1613 (setembre?). — Despeses de l'Obra parroquial:
«ítem per serrar la fusta de fer la caxa par anar a mòserrat — 14
sous». (Ibidem, manual 32, foli 10).
— 1613, setembre, 1 5.—Despeses de l'Obra parroquial:
«ítem a 15 de setembre pagaren an en Colomer per lo port de la
caxa de la professo de nrà Sora de mónserrat vint y vuit reals dic —2
lliures 16 sous». (Ibidem, al mateix foli 10).
90

CONTACTES MONÀSTICS DE LA FAMÍLIA COLOMER
— 1.637, novembre, 6. — Testament de Joan Colomer Puig, fill de
Genis Colomer Isern:
«ítem dexo per lo be y repòs de la mia anima me sien dites sent
mises al monestir de S.t Geronim de la mulrra». (Ibíd., manual 25, f. 266).
— 1652, febrer, 7.—Testament de Xerapi Ermengol i Bartomeu,
marit que fou de la pubilla Antiga Colomer i Galceran:
«ítem deix y llego als pares de n. a Senyora de Montserrat y als pares
de S.t. Magí vuit Lliures so es a cada part quatre lliures obligantlos me
hajen de dir dos misses so es una en cada part. ítem deix y llego als pares
caputxins de Monticalvari mitja carrega de vi». (Ibíd., manual 45, foli 27).
—1665, març, 29- — Testament d'Eulàlia Calopa, vídua de Miquel
Sagrera, pagès, de Cabrera de Mar, propparents dels Colomers:
«ítem, deixo y llego y vull y mano que de mos béns sie donat de
caritat per una vegada tant solament a nostra senyora de Montserrat tres
lliures barcelonesas». (ACA. Protocols nous de Mataró, cota 650).
— 1758, gener, 6. — Baptisme, al monestir de Sant Feliu de Guíxols
de «Catarina Llucrècia y Rosa filla del Sr. Joseph Rexach, negociant y de
Llucrècia Rexach y Barneu cònjuges. Ministre fr. Anselmo Torras monge
y vicari del M. litre. Sr. Abat». (El 1785 serà la primera muller de F.
Colomer Ententes, argenter de Figueres, on mor ella el 1793).
— 1785, gener, 31.—Noces Colomer-Reixac al monestir de Sant
Feliu de Guíxols:
Al marge: «Fran.c 0 Colomer».
«Als 31 de Janer de 1785 foren units en Matrimoni en esta Parroq/ 1
de S. 1 Feliu de Guíxols per lo R. P. Fr. Bonaventura Sans Monge ab llicencia
del molt II t r a . Sor. Abad Parroco de dita Parroq. 11 Fran.c" Colomér
Argenter, fill legítim de Jaume Colomer Argenter y de Joana Colomer, y
Antenzes Consortes vivents de la vila de Figueras de una part y Catharina
Donzella filla legitima de Josep Rexach Negociant y de Llucrècia Rexach,
y Berneu consortes esta difunta de esta vila de S.t Feliu de Guíxols: foren
testimonis de present lo Rn r Mn. Feliu Andreu y Sans Diaca y lo Sr.
Joan Andreu y Sans Apotecari: En virtut de llicencia à ells concedida
remisis monitionibus p. r l'Ordinari de Gerona expedida, als 29 de dit
mes y any, y firmada del molt IIt r e vicari General Veray».
Al marge: «Benehits».
«Y lo mateix dia prengueren les benediccions de Missa Nupcial».
(Arxiu parroquial de Sant Feliu de Guíxols, llibre de Noces).
— 1802, març, 1.—Noces a Igualada de l'argenter Francesc Colo-
91

IGNASI MARIA COLOMER
mer Ententes de 44 anys (vidu de Caterina Reixac Berneu), amb Bonaventura
Riera Torelló, de 43 anys, soltera (germana del monjo Veremon,
sacerdot de Montserrat, mort a Manresa el 6 de setembre del 1783, sepultat
al monestir de Sant Benet de Bages).
— 1849, octubre, 25.— Consagració d'unes ares destinades a l'ermita
de «Sant'Areis del Mà-Jordà» i a l'oratori particular d'Igualada:
«f Jh — Sr. D. Francisco Colomer.—Muy Senor mio: aunq." tarde
van por fin consagradas las Aras por los dadores de la presente. No fué
posible consagrarlas antes, porq. e corao era cosa q. e ha de hacerse por la
manana y antes de Misa, hasta ahora hemos tenido siempre las mananas
de tal suerte ocupadas, q. e no hallabamos jamas una para el efecto. Disimule
pues la tardanza, y mire en q. e se le pueda ser util en lo sucesivo;
pues q. e tanto este Senor Abad, como los demas mis hermanos estan en
complacer a V. en cuanto se pueda.
Tenga la bondad de ponernos à todos a las ordenes del P. Jubilado el
R. Dr. Pedrerol, de saludar à sus Sràs Hermanas de V., y j un tos dispongan
del afecto q. e les profesa el q. e se encomienda a sus oraciones y es S.S.S.
Fr. Miguel Muntadas (rubricat)
Montserrat 25 de Octubre de 1849».
Al sobre:
[Con recado]
t
Sr. Dn. Francisco Colomér, Platero
en
Ygualada
Les germanes de l'argenter, al·ludides en aquesta carta, es deien Eulàlia,
Ignàsia i Cristina Colomer i Fortuny, les quals passaven temporades
a Montserrat i s'hi entretenien a restaurar algunes peces litúrgiques del
Monestir; com a raresa, consta que la tia Laietà hi va reconstruir una
umbel·la que s'havia fet malbé.
Segurament que amb d'altres recerques encara es podrien trobar més
notes familiars de caràcter monàstic; però aquest aplec de dades ja
sembla prou llarg.
Societat Catalana d'Estudis Històrics
92

MARIA-MERCÈ COSTA
LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
De totes les sepultures de famílies nobles que es troben al claustre de
Santes Creus, una de les més ben conservades és la de la casa de Queralt.
Situada entre les de l'ala Nord corresponent a l'església, presenta uns
interessants relleus escultòrics: un d'ells, la lluita d'un guerrer amb un
lleó, al·lusiu a la coneguda llegenda d'un Pere de Queralt anomenat Cor
de Roure. Segons Martinell, la sepultura fou utilitzada per membres de
la família de Queralt des del 1288 \ Una altra explicació, però, dóna el
manuscrit Baluze 239 de la Biblioteca Nacional de París, estudiat per
Fort i Cogul2 . Es tracta d'una col·lecció factícia de notes referents al monestir;
en un itinerari dels enterraments, en tractar de la sepultura dels
Queralt diu textualment: «Sepultura antiga dels nobles barons de Queralt
; estan en ella sepultats lo noble don Pons de Queralt, don Berenguer
de Queralt, dona Sancha de Queralt la qual morí lo any 1171, y molts
de altres de aquesta casa». Això ens pot fer pensar que molts d'aquests
personatges podien estar ja enterrats al monestir i haurien estat traslladats
a la sepultura esmentada l'any 1288. El mateix manuscrit, en altre
lloc, tot parlant de les famílies nobles sepultades a Santes Creus, especifica
: «Don Berenguer de Queralt, dona Sancha de Queralt sa mare, lo
any 1171». I també: «Dona Elisendis de Queralt jau en la porta del
Espital lo any 1230».
En tractar de les relacions entre els nobles de Queralt i el monestir
des de la fundació d'aquest, el 1150, a Valldaura i el seu establiment,
el 1158, a Santes Creus, per un període que clourem a la fi del segle XIV,
1. C. MARTINELL, El monestir de Santes Creus, Barcelona, 1929, pàg. 234.
2. E. FORT I COGUL, Notícies històriques de Santes Creus, «Santes Creus», II,
17, 1963, pàgs. 295-313.
93

MARIA - MERCÈ COSTA
ha calgut establir abans que tot la genealogia de la casa de Queralt. Gairebé
tots els autors que se n'han ocupat fan esment d'una genealogia feta
per Esteve de Corbera; sembla, però, que no fou impresa sinó tan sols
manuscrita, i no ens ha estat possible de consultar-la directament. La
nostra empresa, doncs, estarà fonamentada en els nombrosos documents
de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on existeix, a més de la riquíssima
Secció de Cancelleria, un fons de documentació nobiliària de la casa de
Queralt fins ara no massa estudiat.
La curiositat inicial de saber el què feren, en vida, pel monestir els
qui hi trobaren llur sepultura, Berenguer i Sança, Pons i Elisendis, ens
ha induït a cercar també qui foren els «molts de altres» que ens diu el
manuscrit.
Ribera situa l'origen de la família de Queralt en la de Cervelló. En
efecte, el fill gran d'Ansulf II de Cervelló, Sendred, heretà del seu pare
el territori de Gurb i l'església de Sant Esteve de Granollers i tingué el
sobrenom de «Gurbitensis», mentre que el seu germà Hug posseïa Santa
Coloma 3 . La primera branca dels Queralt estigué establerta a les terres
del Nord de Barcelona, és a dir, Gurb i Sallent, aquesta empenyorada pel
comte Berenguer Ramon, el 1022, a Bernat, fill de Sendred. El fill de
Bernat es titulava Príncep de Gurb i fou el primer en portar el cognom
de Queralt. Aquest Guillem Bernat de Queralt, com tots els Queralt d'aquella
primera època, tingué molta relació amb el monestir de Ripoll,
al qual féu diverses donacions de propietats, com la de la meitat de Sant
Esteve de Granollers amb motiu d'oferir al monestir el seu fill Pere,
el 1080 '. Entre els donatius hi figurava la torre de Torbonet, al terme
de Queralt, i una coromina prop del castell de Santa Coloma. El castell
de Queralt, procedent d'una presa del comte Guifré I al confí dels
moros, fou venut per Borrell II a Guitard o Udalard, vescomte de Barcelona,
el 976. Se'l cita gairebé sempre separadament del castell de Santa
Coloma
3. M. M. RIBERA, Genealogia de la nobilíssima família de Çgrvellón, Barcelona,
1733, pàgs. 58-62, (cita un document de 13 d'agost del 1015 que és trobava a l'arxiu
de Santes Creus, c. 34, sac únic, núm. 2).
4. Arxiu de la Corona d'Aragó (= ACA), Diversos (= D), Fons de Queralt
( - FQ).
5. J. SEGURA, Repàs d'un manual notarial del temps del rey En Jaume l, «Congrés
d'Història de la Corona d'Aragó dedicat al rey En Jaume I y a la seua època»,
Barcelona, 1909, pàgs. 300-326; M. CONILL, Heroica vida y exemplar es virtudes del
94

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
L'any 1084, la vídua de Guillem Bernat, Ermisendis, fa una concòr­
dia amb el seu fill Bernat Guillem per la qual cedeix a aquest el castell
de Queralt i ell es declara home propi seu; si Bernat moria sense fills
ella recuperaria el castell, que més tard passaria a un altre fill seu, Mir
Guillem 1 Bernat estigué molt relacionat amb Ramon Berenguer II, que
li havia donat el castell de Font-rubí (1078-82) 7 . Mort el comte, Bernat
lluita al costat dels que persegueixen els causants de la tragèdia; final­
ment arriba a un conveni amb el comte Berenguer Ramon (1089), el
qual li torna el castell de Font-rubí que li havia pres i rep d'aquell la
potestat del castell nou de Barcelona, que tenien també els Queralt 8 .
L'any 1098, Bernat fa encara un conveni amb la seva germana Guília,
que li dóna Meslea (possiblement Manlleu), tot comprometent-se ell a
lliurar el lloc a Santa Maria (s'ha d'entendre, de Ripoll) quan ella morís 9 .
Si seguim la cronologia donada per Segura, treta probablement de la
documentació parroquial de Santa Coloma, acceptarem que Guillem Ber­
nat de Queralt fou senyor de la seva casa des del 1000 al 1075 i Bernat
Guillem, del 1075 al 1100 10 . Amb el fill d'aquest, Berenguer, comencen
les dificultats cronològiques. Segura situa un Berenguer Guillem del 1100
al 1113; la seva vídua Analguis, del 1113 al 1120; i un altre Berenguer
del 1120 al 1140. Ribera fa esment d'un Berenguer, fill de Bernat Gui­
llem i pare de Sibília n Aquest primer Berenguer fou un dels testimonis
de la donació de Provença i Rodez per la comtessa Dolça al comte Ra­
mon Berenguer III, el 13 de gener del 1113 El 17 de juliol del mateix
any dóna el castell de Santa Coloma a la seva esposa Azalguis 13 . Signifi­
caria, doncs, que es creia al final de la seva vida? El 19 de gener del 1121,
un Berenguer, fill de Teresa, presta homenatge al comte de Barcelona
Ven. Dr. D Francisco de Queralt, arcediano mayor y maestre-escuela de Lérida, Cervera,
1736, pàgs. 5-11; E. MORERA, Tarragona, «Història de Catalunya» per F.
Carreres Candi, (s. a.), pàg. 575; ACA, D, FQ.
6. ACA, D, FQ.
7. ACA, Cancelleria (= C), pergamí (= p.) 67 de Ramon Berenguer II; Liber
Veudorum Maior (= LFM), ed. F. MIQUEL RoSELL, 1, Barcelona, 1945, pàg. 446,
núm. 425; S. SoBREQUÉS, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, 1961, pàg. 121.
8. ACA, D, FQ. — SOBREQUÉS, op. cit., pàgs. 131-133; P. de BOFARULL, Los
Condes de Barcelona vindicados, Barcelona, 1836, II, pàgs. 135-137.
9- ACA, D, FQ.
10. J. SEGURA Y VALLS, Historia de la villa de Santa Coloma de Queralt, Barcelona,
1879, pàgs. 361 i ss.
11. RIBERA, op. cit., pàg. 102.
12. LFM, II, pàg. 347, núm. 877¬
13 ACA, D, FQ.
95

MARIA - MERCÈ COSTA
pels acostumats castells de Gurb, Sallent, Font-rubí, port i castell nou
de Barcelona, etcètera M . Admetent el calendari de Segura, aquest devia
ésser, o bé fill d'Azalguis o d'una primera muller (Teresa) del seu pare
(Berenguer I). Notem, però, que Sobrequés, en parlar del dit homenatge,
diu que el prestà Berenguer, fill de Bernat Guillem 15 . Notem també que,
el 18 de febrer del 1126, Berenguer, en presència de l'arquebisbe de Nar-
bona, legat apostòlic, féu certes donacions a Ripoll recordant les que ja
havia fet juntament amb el seu pare Bernat Guillem; i que el 1148 fa
una altra donació al monestir, juntament amb la seva esposa Ponça i el
seu fill Pere 16 . Gairebé arribaríem a la conclusió que la que morí abans
fou Azalguis, i que Berenguer (I) contragué nou matrimoni. L'any 1129
feia donació dels castells del Papiol i la Bleda a canvi del d'Orís a
Ramon Berenguer III 1 7 ; al mateix temps, el comte, no podent tornar a
Berenguer el castell d'Arraona per haver-lo empenyorat a Ricard Gui­
llem, li empenyora la potestat de Font-rubí I8 . Apareix encara Berenguer
entre els marmessors del comte, el 19 d'agost del 1130 19 . Una altra notí­
cia que tenim d'ell és del 1134, quan donà al Temple una casa amb torre
al mur de Barcelona 20 .
Segueix un altre període difícil d'aclarir, i precisament el que coinci­
dirà amb la fundació de Santes Creus. Diu Segura que Pere (I) de Queralt
fou senyor de la casa des del 1140 al 1166. Cal ja recordar aquí les
primeres notícies referents a la família de Timor, branca de la de Queralt,
amb freqüents intercanvis de cognom. El 15 d'octubre del 1132, un cert
Alarig cedeix en alou al seu fill Ramon els castells de Figuerola i Gisale-
mo (Guialmons) i en feu el de Timor i d'altres, en presència d'un altre
fill seu, Pere de Queralt 21 ; el 2 d'agost del 1133 (any dubtós), Alarig i
14. ACA, C, p. 230 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 449, núm. 429.
15. SOBREQUÉS, op. cit., pàg. 195.
16. ACA, D, FQ.
17. ACA, C, p. 306 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 342, núm. 319-
ACA, D, FQ.
18. ACA, C, p. 305 de Ramon Berenguer III.
19- ACA, C, p. 316 de Ramon Berenguer III; LFM, I, pàg. 527, núm. 493;
SOBREQUÉS, op. cit., pàg. 201.
20. ACA, D, FQ,
21. Archivo Histórico Nacional (— AHN), Santas Creus, pergamí 12 b; El "Llibre
Blanch" de Santas Creus, (= LB), ed. F. UDINA MARTORELL, Barcelona, 1947,
pàg. 42, núm. 36. No obstant, hi cap una altra interpretació de la signatura: que Pere
fós fill dels signataris Berenguer (de cognom dubtós) i Ponça (que serien Berenguer
Guillem i la seva segona muller). Així i tot, Ramon de Timor, sigui o no el Ramon
fill d'Alarig, té per germà Pere de Queralt.
96

Berenguer (II)
f d. 1164
Sibítia = Ramon
d. 1196 Folcde
Cardona
Pere 7_ Sança
t 1171
Berenguera = Guerau
Pons lli
de Cabrera
Ansulf de Cervelló
Sendred = Ermengarda Hug
Bernat = Chixol
Guillem Bernat = Ermessendis Oliver Bernat = Agnès Pere
de Queralt' I
t d.1080 I
Bernat Guillem = Teresa Pere Mir Guillem Guília
t d. 1098 I monjo
Bereguer (1)
t d. 1148
Pere (I)
de Queralt
t d.1167
Ermessendis
Pons (Gombau d'Oluja)
(1) Azalguis, f d. 1113
(2) Ponça
Ramon de Timor
t d.1147
Guillem Ramona = Ramon
t a 1175
Guillem = Ermessendis Ramon
t d 1198 de Montlleó fd. 1192
a 1205
Berenguer (III) = Elicsendis I | I I I I
t d. 1251 de Cervelló I | | I I I
t 1230 Arnau=Ramona Berenguera Dalmau=Gueraua Pere Ramon Galceran
T1236 fd. 1229
Dolça Ponça = Ramon Pere
de Banyeres
Albert = Elicserdis
Sibíiia = Arnau d'Oló
Alarig
Ramon Albert = Elicsendis
t 1248
Gombau d'Oluja
Galceran Sïbília Pere (II) Ramon Saurina Elicsendis Galceran Jaume Arnau Berenguera Berenguer Albert Pons Bernat Ramon Galceran Sibilia Elvira
= Ramon t d. 1257 f 1254 =Ramon f 1251 =Bernat
de Llussà =Beren- =Sibília Pere Celada
guera de deMorit-
Cervelló cada
Pere (III) = Margelina Berenguer Jaume Geralda Guïllerma Agnès Berenguera Elicsendis Guillem
t a. 1295 d'Anglesola
Guillem Pere (IV) == Francesca Geralda Constança
t 1307 t 1324
Guillem Pere (V) = Alamanda de Elicsendis = Simón
t 1327 f 1348 Rocabertí de Mur
11373
I I 1 í ! I I I
Dalmau
T 1387 de Pinós f a. 1397
= (1) Constança Guerau =
d'OlzinelIes
Alamany
Ramon
(2) Elionor de
Beatriu Geraldona Timbors Francesquina Beatriu = de Ramon Cervelló Elicsendis — de Guillem Cervelló Elionor
Perellós
t a. 1407
1
I
Pere (VI) = - Clemenca Joan
Dalmau = Sibilia Aldonça Elionor
t 1408 de Perellós (D (1) de Sta. Pau (1) (D
(D
Pere
Violant
Ruiz de
Lihori
| I I
Guerau Gaspar Isabel Melcior Baltasar
Jordi
(2)
Isabel
(2)
Geraldó
i a.1409
Geraldó
NOTES TIPOGRÀFIQUES: Les línies punlejades indiquen incertesa de notícies sobre el parentiu al qual es refereixen.
Les lletres «a.» i «d.» precedint una data signifiquen «abans» í «després».
Joana
Ramon
Costa
Ramon

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
Ramon encomanen Figuerola i Gisalemo a un Ferrer 22 . Pere de Queralt
apareix ja en una concòrdia amb diverses persones feta l'any 11.20 23 ; és
clar, però, que no cal oblidar aquell Pere, fill de Berenguer Guillem.
El 2 d'abril del 1147 es publica el testament de Ramon de Timor, actuant
de testimoni el seu germà Pere, que figura també en la línia de successió
com a Pere de Timor. Ramon divideix les propietats entre els seus fills
Guillem i Ramon, i deixa també vídua i filles 24 . Després d'uns anys que
hem de declarar, per ara, buits de notícies familiars, trobem la donació
de diverses possessions que havien estat de moros i lliurades per diversos
nobles al monestir, feta per Pere, abat de Valldaura, a Ramon de Queralt
i a la seva esposa Ramona. Hem de creure que es tracta del segon Ramon
de Timor, i més si un dels molts donants esmentats havia estat un Guillem
Ramon (que hauria pogut ésser molt bé el seu germà, el qual, amb
la inseguretat dels cognoms, hagués conservat el patronímic) 25 .
L'abat de Valldaura signà com a testimoni el testament de Pere de
Queralt, el 3 de març del 11.67. Pere donava al monestir una parellada
a les Piles, empenyorada a Guerau de Jorba, i que havien de desempenyorar
els germans Guillem i Ramon de Timor. Deixava hereu de Queralt
i Santa Coloma el seu nét Gombau d'Oluja i feia altres diverses
donacions als Timor i, en la línia femenina, a la seva filla Ermesendis i a
les seves germanes Dolça i Ponça 26 . Pere havia estat un dels companys
de Ramon Berenguer IV en el seu viatge a Torí, durant el qual el
comte trobà la mort a Borgo San Dalmazzo (1162); tornat a Catalunya,
Pere decidí de fer-se monjo de Poblet, on fou sepultat. Finestres explica
que hi ha una sepultura amb figures de lleons que suposa que és la
de Pere 27 .
Per la mateixa època, el 20 de desembre del 1164, un nou Berenguer
22. AHN, Santas Creus, pergamí 12 c; és un pergamí del 17 de juliol del 1337,
que trasllada una altra còpia de l'original feta el 19 de juny del 1311 per fra Guillem
(Molini?), notari de Santes Creus; LB, pàg. 43, núm. 37.
23. ACA, C, p. 226 de Ramon Berenguer III; trasllat de 20 d'agost del 1240.
24. AHN, Santas Creus, p. 12 a; LB, pàg. 48, núm. 41.
25. Biblioteca Provincial de Tarragona (= BPT), Cartulari ("Llibre Blanch" de
Santes Creus) (= Cart.), f. 114; LB, pàg. 114, núm. 113; E. MORERA, Tarragona
Cristiana, I, Tarragona, 1897, pàg. 626.
26. BPT, Cartulari de Poblet, ed. J. PONS I MARQUÈS, Barcelona, 1938, pàg. 140
núm. 234; ACA, D, FQ.
27. C. MARTINELL, El monestir de Poblet, Barcelona, 1927, pàg. 232; J. FINES­
TRES, Historia del Real Monasterio de Poblet, I, Barcelona, 1947, pàg. 277.
7
97

MARIA - MERCÈ COSTA
de Queralt fa uns capítols amb Ramon Folch, vescomte de Cardona,
acordant el matrimoni dels fills respectius, Sibilia i Ramon. Queralt els
fa donació de tots els seus senyorius: Gurb, Sallent, Queralt, castell nou
de Barcelona, etc.; i dóna també Mediona al seu nebot Ponç de Cabrera,
fill de Guerau Ponç III i de Berenguera de Queralt 28 . Signen els capítols,
amb Berenguer, la seva mare Sança i Pere de Queralt (suposem que devia
ésser el futur monjo) 29 . Heus aquí, doncs, documentats els primers personatges
de la sepultura de Santes Creus. No obstant, en el testament fet
l'endemà dels capítols, Berenguer disposa ésser enterrat a Ripoll. Devia
ésser traslladat més tard? Perquè aquí es tracta clarament de Berenguer,
fill de Sança, encara que Ribera digui que és aquell mateix Berenguer,
fill de Bernat Guillem (el qual, com ja hem vist, tenia per mare una
certa Teresa) 30 . Són marmessors del testament, Sança i l'esmentat Pere de
Queralt; s'hi repeteixen les mateixes donacions que en els capítols, especificant,
però, que en cas de substitució d'hereus que permetés la successió
d'un cosí del testador en l'herència universal, el castell de Queralt passaria
al senyoriu de Pere 31 . La substitució no tingué lloc; i no hem arribat
a aclarir aquesta complicada situació feudal que ens fa trobar al mateix
temps la donació de Queralt per Pere a Gombau d'Oluja el 1167, el seu
empenyorament per aquest al Temple, i la seva donació per Sibilia al seu
fill el 1196. Tampoc no hem acabat d'establir el parentiu entre Pere,
que ens sembla clarament Pere de Timor, fill d'Alarig, i aquest últim
Berenguer (II), senyor de Gurb, fill de Sança. Hi cap la hipòtesi que
Sança hagués estat l'esposa d'aquell Pere, fill de Berenguer (I), que no
pot coincidir absolutament amb Pere de Timor. D'altra part, queda la
incògnita de Gombau d'Oluja, el qual alguns autors tenen per nebot, i
no nét, de Pere de Queralt; en aquest sentit, hem trobat unes notes
d'algun investigador del fons de Queralt, que no hem pogut comprovar
documentalment, que donen Gombau com a fill del senyor d'Aguiló
(germà de Pere) i d'Elisendis, senyora d'Oluja. Pitjor encara, Segura, i
com ell Emili Morera, creu que Gombau podia ésser germà d'Arnau de
Timor o de Queralt; ens sembla una altra hipòtesi aventurada.
28. S. SOBREQUÉS, Els barons de Catalunya, Barcelona, 1957, pàg. 46.
29- ACA, D, FQ (trasllat de 28 de desembre del 1624, d'un original de l'arxiu
del Duc de Cardona a Arbeca, Armari de Capítols Matrimonials); RIBERA, op.
cit., pàg. 101.
30. RIBERA, op. cit., pàg. 102.
31. ACA, D, FQ (trasllat de 3 de novembre del 1619, d'un original de l'arxiu
de Ripoll).
98

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
Ja mort Berenguer (II), Sança i els seus néts Sibilia i Ponç permuten
un ferreginal a Barcelona, «ad ipsos archus», amb el monestir de Valldaura,
del qual reben un terç de l'honor de Provençals que Berenguer
havia deixat al monestir en el seu testament. La permuta és del 8 de
març del 1168 32 . No sabem res més de Sança, que segons el manuscrit ja
conegut morí l'any 1171.
Mentrestant, la comunitat de Valldaura s'havia traslladat a Santes
Creus, el 1169. Alguns cavallers ajudaven el treball de les terres monàstiques
i rebien a canvi certes donacions; així en un pacte amb el mateix
abat Pere, del 19 de gener del 1175, hi figura, entre altres, el donatiu
d'una vaca als fills de Guillem de Timor i a llur tutor Joan Martorell 33 .
Un poc conegut Ponç de Timor permuta amb l'abat un honor a Sant
Pere de Gaià a canvi de la parellada de les Piles donada al monestir
per Pere de Queralt; signen el document, de 4 de març del 1179, la
seva esposa Bernarda, els seus fills Bertran, Ponç, Bernat i Berenguer i
Pere de Timor 3 \ Tenim el dubte de si Ponç, el pare, podria ésser el Ponç
de Queralt de la sepultura de Santes Creus o si aquest devia ésser un cavaller
posterior. Salas ens informa que, segons un manuscrit de l'arxiu del
marquès de Montoliu, tret del llibre Archivariorum Monasterii Sanetarum
Crucum, a la nau central de l'església hi havia hagut unes pintures
amb retrats de cavallers; el cinquè, al cantó de l'Evangeli, era Ponç de
Queralt vestit de guerrer 35 .
Del mateix any 1179 és la publicació del testament d'Albert de
Queralt, que havia estat ferit de llança i morí el 21 de maig. Disposava
la sepultura a Santes Creus, fent donació al monestir de la meitat de Sant
Gallart. Deixava tots els seus honors a la seva filla o a la seva esposa i
feia esment de tenir germanes i nebots. Signava la publicació l'esposa
Elicsendis i un Guillem de Queralt. Per ara no hem aconseguit d'enquadrar
aquest personatge en l'arbre familiar sinó per via de suposició 36 .
Diu Ribera que Sibilia de Queralt i Ramon de Cardona no tingueren
descendència, però sí que els succeí un altre Berenguer 37 . No compartim
32. BPT, Can., f. 16; LB, pàg. 138, núm. 135.
33. BPT, Cart., f. 82; LB, pàg. 186, núm. 185.
34. AHN, Santas Creus, pp. 76 i 77 (aquest és trasllat de l'anterior); BPT, Cart.,
f. 98 T ; LB, 213, núm. 216.
35. R. SALAS RlCOMÀ, Monasterio de Santas Creus, Tarragona, 1894, pàg. 24.
36. AHN, Santas Creus, p. 83; LB, pàg. 233, núm. 225.
37. RIBERA, op. cit., pàg. 101.
99

MARIA - MERCÈ COSTA
la seva opinió, ja que des del 1186 trobem Sibilia i el seu fill Berenguer
de Queralt (devia canviar el cognom per motius hereditaris) fent un
conveni de respecte mutu amb Bernat de Romaniano 38 . El 17 de març
del 1196, Sibilia, de consens del seu fill, encara menor d'edat, fa llarga
donació de masos al monestir de Ripoll i confirma les dels seus avantpassats.
En canvi, l'abat de Ripoll li concedeix estada, amb tres acompanyants,
al monestir amb tracte de monjo, l'oferiment d'una missa diària
perpètua i els aniversaris 39 . No sabem si decidí d'entrar al monestir; el
21 de març feia testament, deixant, naturalment, el seu cos a Ripoll i fent
hereu universal el seu fill. A Santes Creus i a Poblet els donava el
delme d'Avinyó que ells haurien de redimir, i cadascun tindria un monjo
que pregaria per ella 40 .
La branca de Timor, vers la fi del segle xn, estava representada pels
fills de Guillem, ja citats, que foren també Guillem i Ramon. Ambdós
vengueren a l'abat Hug de Santes Creus, el 7 de maig del 1186, els drets
de llur difunt pare a l'honor de Coctano 41 . Ramon és possiblement el
que consta enterrat a Poblet l'any 1179 42 -
El castell de Queralt, no sabem com, havia passat al domini de Berenguer
(III), malgrat el testament de Pere en favor de Gombau d'Oluja.
Aquest, que havia donat al Temple els seus drets sobre la quadra d'Albió
i el domini de Queralt o Santa Coloma, acabà per empenyorar als templers,
a fi de pagar deutes de la seva esposa, tots els seus dominis de
Santa Coloma, Queralt, etcètera, el 31 de desembre del 1196; signaven
el document Guillem (II) de Timor i els seus fills Arnau i Dalmau 43 .
I com que sembla també haver-se temut que Berenguer de Queralt pogués
intentar prendre el que Oluja havia donat, la família Timor, compresa
Ermesendis de Montlleó, esposa de Guillem, el 14 de gener del 1197
empenyorà Figuerola al Temple, com en esmena del possible perjudici 44 .
Per la seva part, Berenguer i la seva esposa Elicsendis de Cervelló donen
38. ACA, C, p. 410 d'Alfons 1.
39- ACA, D, FQ (trasllat de 25 de gener del 1620, d'un original de l'arxiu de
Ripoll).
40. ACA, D, FQ (trasllat de 4 de novembre del 1619, d'un original de l'arxiu de
Ripoll).
41. AHN, Santas Creus, p. 112; BPT, Cart., f. 83; LB, pàg. 280, núm. 282.
42. FINESTRES, op. cit., I, pàg. 291 i III, pàg. 127; MARTINELL, Poblet, pàg. 142.
43. ACA, C, p. 638 d'Alfons I i p. 16 de Pere I (trasllat del 1216).
44. ACA, C, p. 18 de Pere I.
100

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
un mas de Gurb als templers el 10 de gener del 1200 45 . El 13 d'agost
renova les donacions dels seus avantpassats a Ripoll, i elegeix allà la
sepultura 48 . Més tard, reconeixent-se culpable de greuges contra Manlleu,
pertanyent a Ripoll, fa donació total dels seus honors dels bisbats de Vic
i Barcelona al monestir i promet, així com Elicsendis, no prendre res de
les collites de dits llocs (29 de maig del 1208); ho jura encara el 3 de
gener del 1218 l7 . El 20 de desembre del 1213 ven el castell de Queralt
a Arnau de Timor, fill de Guillem i poc probable germà de Gombau
d'Oluja 48 . Amb certa dificultat admetríem que fos el mateix Berenguer
el qui, juntament amb el seu fill Galceran, dóna al Temple un mas a la
parròquia de Vespella el 3 d'octubre del 1240 i ven al rei el lloc de
Manlleu, que tenia pel monestir de Ripoll, el 8 d'agost del 1251; la
seva filla Sibilia fou esposa de Ramon de Llussà 49 . La muller de Beren­
guer (III), Elicsendis, pot ésser molt bé la que figura sepultada a Santes
Creus l'any 1230; diu Ribera que Elicsendis de Cervelló féu testament el
16 d'abril del 1227 i que es troba en dit monestir 50 .
Arnau de Timor apareix relativament sovint en signatures de docu­
ments. El 25 d'octubre del 1229, el seu germà Ramon fa testament i li
deixa els castells de Queralt i Tous, estranyament si considerem que era
Arnau qui ja havia comprat Queralt setze anys abans 51 . Tant és així,
que en el primer dels seus dos testaments, fet abans d'un pelegrinatge a
Sant Jaume de Galícia, Arnau, el 10 de març del 1221, deixa Queralt,
Santa Coloma, Figuerola, etcètera, al seu fill Pere; així com fa altres do­
nacions de béns mobles i immobles als altres fills Ramon, Saurina i Elic­
sendis, que havia d'ésser monja de Vallbona. Elegeix sepultura a Poblet
i té per marmessors els seus germans Ramon, sagristà de Tarragona,
Dalmau i Pere, ardiaca de la Seu d'Urgell r ' 2 . El 27 de juliol del 1230
Arnau fa el segon testament, segurament l'últim. Ja no és marmessor cap
dels seus germans. Ramon devia haver mort, i qui sap si també Pere.
45. ACA, C, p. 79 de Pere I.
46. ACA, D, FQ (trasllat de 23 d'octubre del 1223).
47. ACA, D, FQ (trasllat de 15 d'agost del 1221).
48. ACA, D, FQ.
49- ACA C, pp. 815 (trasllat de 10 de gener del 1241), 1058 i 1280 de Jaume I.
50. RIBERA, op. cit., pàg. 231, (l'original es trobava a l'arxiu de Santes Creus,
c. 23, sac 3, núm. 63).
51. ACA, D, FQ.
52. ACA, D, FQ, (és un trasllat).
101

MARIA - MERCÈ COSTA
Amb Dalmau, vivent, les relacions no devien ésser gaire cordials: en
heretar el seu fill Pere li posa la condició de no donar a Dalmau el lloc
de Coctano, amb l'excusa que era molt útil a la gent de Santa Coloma;
però si ho feia, el tal lloc passaria al segon fill, Ramon. Apareixen altres
fills, probablement nascuts en els nou darrers anys: Galceran, que tindrà
Rocafort sota el senyoriu de l'hereu Pere; Jaume i Arnau, que seran
clergues, i Berenguera; Saurina s'ha casat amb Ramon Pere i Elicsendis
ja és monja (i arribaria a ésser abadessa de Vallbona de l'H de desembre
del 1270 al 3 d'abril del 1273, data de la seva renúncia al títol) 53 .
Si naixien encara altres fills o filles, haurien de donar-se a la vida religiosa.
Fa també un donatiu de 200 morabetins a Santes Creus per a
compra de pa. L'abat Bernat Calvó firma entre els testimonis 5 *. Arnau de
Timor morí el 1236. Així ho afirma Finestres i amb ell Martinell, en
parlar dels enterraments de Poblet 55 .
Del germà d'Arnau, Dalmau de Timor, es sap que el 5 de juny del
1234 comprà el lloc de les Piles a la família Puigvert i que el 23 de
setembre del 1241 féu debitori d'un cavall a Pere de Casteilfullit, donant
com a fiador el seu nebot Ramon i signant ei document Berenguer
de Queralt 56 .
Dels fills d'Arnau, Ramon féu testament el primer de juliol del 1254.
Elegia sepultura a Poblet. Feia deixes al seu germà i marmessor, Pere,
a un fill d'aquest, Berenguer, i a un seu cosí, Guillem de Timor. Tenia un
fill natural, Galceran, i el deixà encomanat a Pere per tal que el fés
entrar a l'orde de l'Hospital o del Císter, o bé li donés el lloc de Rourich
que ell ja tenia sota el domini del mateix Pere 57 . Un altre fill d'Arnau,
Jaume, fou preceptor de Gardeny i lloctinent del Temple a Aragó i Catalunya
; el trobem en documents del 1253 i del 1274 58 .
L'hereu, Pere de Timor, és conegut també com a Pere de Queralt i
en parlarem seguidament. Però abans ens cal referir-nos a uns altres Queralt
que no hem arribat a enllaçar amb la resta de la família: Una
Sibilia de Queralt, encara no identificada, fou esposa d'Arnau d'Oló i
53. C. ROCAFORT, Lleida, «Geografia de Catalunya», per F. Carreres Candi,
(s. a.), pàg. 451.
54. ACA, D, FQ (trasllat de 4 de desembre del 1619).
55. FINESTRES, op. cit., III, pàg. 127; MARTINELL, Poblet, pàg. 142.
56. ACA, C, pp. 527 (trasllat de 26 d'abril del 1278) i 851 de Jaume I.
57. ACA, D, FQ.
58. ACA, C, pp. 1357 i 2181 de Jaume I.
102

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
juntament amb el seu fill Ramon Albert i l'esposa d'aquest, Elicsendis,
apareix en la venda d'un honor a l'abat de Santes Creus, l'any 1226.
Ramon Albert de Queralt féu testament el 9 de març del 1248, deixant
per marmessor el seu cosí Gombau d'Oluja. A Santes Creus, a més del
seu cos per a ésser-hi sepultat, els deixà el seu domini de Sant Gallart
amb l'encàrrec de pagar el que ell degués a altres persones; per això
els donava dos mil sous i el valor del seu cavall, que havien de vendre.
Tenia una munió de fills, legítims i naturals, de tots els quals féu memòria.
L'hereu fou Albert, al qual donà Queralt. Els altres legítims foren:
Poncet; Bernat, clergue de Barcelona; Ramon, frare de l'Hospital, de
la casa de Sant Valentí; Galceran, que entraria a Santes Creus; Sibilia,
i Elvira, monja de Vallsanta. Entre els testimonis signà Berenguer de
Timor 59 . Com que Ramon Albert fou senyor del lloc de La Goda, ens
permetem de suposar que fos descendent de Dolça, germana de Pere (I),
que pel testament d'aquest havia heretat el dit lloc. Hi cap també que
Sibilia, mare de Ramon Albert, fos filla del primer Albert que hem
citat abans.
D'Albert (II) de Queralt en coneixem també el testament, fet el 17
de setembre del 1251. Elegeix sepultura a la casa de Sant Valentí. Era
marmessor Pere de Queralt. Ja no fa esment de la mare i parla només
dels germans: Ponç, a qui deixa Queralt, Bernat i Sibilia, que hauria
d'ésser monja hospitalària 60 . Però Sibilia es casà després amb Bernat Celada,
i Ponç els cedí els drets de Montagut el 27 de desembre del 1257 61 .
Aquest Ponç podria també ésser el sepultat a Santes Creus.
Malgrat totes les donacions de Queralt que consten en aquests testaments,
diu Segura que els senyors de Queralt foren, el segle XIII, Arnau
de Timor del 1215 al 1230 (ja hem vist que ho fou des del 1213 i probablement
fins a la seva mort, el 1236), Pere (II) del 1230 al 1275 i
Pere (III) del 1275 al 1293.
Pere (II) és el mateix Pere de Timor i fou el protagonista de la
llegenda del Cor de Roure, que no ens cal ara recordar. Fou un cavaller
valerós. Havia estat donat com a hostatge del vescomte de Cardona en
59. ACA, D, FQ (trasllat fet el 16 de novembre del 1619 per fra Dionís de
Gravalosa, monjo de Santes Creus, d'un original de l'arxiu del monestir, Armari de
Sant Gallart i Figuerola).
60. ACA, D, FQ (trasllat).
61. ACA, D, FQ.
103

MARIA - MERCÈ COSTA
la lluita amb Guillem de Montcada, l'any 1226 62 . El 1229, en fer testament
Ramon Alamany de Cervelló abans d'anar a la conquesta de Mallorca,
ja pensava en casar la seva filla Berenguera amb Pere de Queralt 63 .
Aquest acompanyà també Jaume I en la campanya de València, on firmà
treves amb els moros l'any 1238 M . No podem tampoc estar d'acord,
en principi, amb la cronologia de Segura, ja que Pere féu testament el 28
de febrer del 1257. Era ja vidu. Feia hereu el seu fill Pere. Confirmava al
seu fill Berenguer uns drets a València que aquest havia rebut del seu
oncle Ramon, i li donava Timor. Dels altres fills, Jaume seria clergue;
serien monges Geralda a Vallbona, Guillema a Sant Pere de les Puelles,
Agnès a l'Hospital i Berenguera a Bonrepòs; només Elicsendis quedaria
al segle. Pere (II) donà al seu germà Berenguer de Timor la castlania de
Rourich; sembla que el seu nebot Galceran devia entrar en religió. No
parla de la seva sepultura que fou, sens dubte, a Santes Creus 65 . Un altre
enigma ens planteja aquest germà Berenguer, que no apareixia en el
testament d'Arnau de Timor; renunciem a desxifrar-lo.
Pere (III) o Pericó era major de 14 anys l'any 1261 i estava ja casat
amb Margelina d'Anglesola. El 1265, per un deute a Berenguera de Bellvís,
li empenyorà Queralt 66 . Prengué part a la creuada a Terra Santa
el 1269 i a la campanya de Múrcia el 1265 m . Assistí a la coronació de
Pere el Gran, fou almirall en la lluita contra els moros (1277) i capità
d'una companyia a Alcoll (1282). El rei l'envià en ambaixada a Sicília
per a respondre al repte de Carles d'Anjou; fou un dels cavallers que
assenyalaren el camp de Bordeus per a la batalla reial 68 . Havia estat
també ambaixador prop del papa Martí IV 6 9 . El 26 de juny del 1277
donà a Santes Creus el castell de Figuerola, que havia d'estar al centre
62. ; J. ZURITA, Andes de la Corona de Aragón, Saragossa, 1669, Uib. II, c. 82.
63. RIBERA, op. cit., pàg. 120.
64. ZURITA, op. cit., III, 33¬
65. ACA, D, FQ (trasllat fet el 13 de novembre del 1590 per fra Bernat Tous,
regent de l'arxiu de Santes Creus, d'un original del mateix arxiu); RIBERA, op. cit.,
pàg. 121 (diu que és el doc. 50 de l'arxiu esmentat, c. 68, sac 4).
66. ACA, C, p. 1825 de Jaume I.
67. ACA, C, p. 1974 de Jaume I ; ZuRITA, op. cit., III, 74, 68, 70.
68. ZURITA, op. cit., IV, 4, 19, 20, 24, 25, 28; A. ROVIRA I VIRGILI, Història
Nacional de Catalunya, V, Barcelona, 1928, pàg. 149; S. RUNCIMAN, The Sicilian
Vespers, Cambridge, 1958, pàg. 229.
69. T. CREUS COROMINAS, Santas Creus, Vilanova i Geltrú, 1884, pàg. 148.
104

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
d'una llarga qüestió jurisdiccional'°. Ribera situa el testament de Pere el
15 d'octubre del 1266. No el coneixem, però sí que hem vist el del 2 de
juny del 1282 fet a Portfangós, abans de marxar a l'Àfrica i a Sicília.
Deixava a Santes Creus el seu cos, amb el cavall, armes i diners per a la
sepultura, i ratificava la donació de Figuerola, tot encarregant que li fessin
aniversaris. Al fill Guillem donà Queralt i Santa Coloma i al fill Pere,
Timor. De les filles Geralda i Constança, la primera fou monja de Vallbona.
Figura Guillem de Timor entre els marmessors, els quals hauria
d'ajudar sempre l'abat de Santes Creus 71 . Ignorem la data precisa de la
seva mort. Per a Segura és el 1293. En tot cas, el 1295 Margelina era
ja vídua.
No fou Pere l'únic Queralt passat a Sicília. Zurita parla de Bernat i
Ponç, que estaven al servei de Jaume II i participaven en les lluites d'Itàlia
meridional (any 1300). El rei els ordenà el retorn, ja que Sicília era
rebel a l'Església. Potser perquè no obeïren els prengué els béns i els
donà a llurs familiars 72 .
Tenim la impressió que en acabar el segle xill fineix també l'època
més important per les relacions de Santes Creus amb la família Queralt.
Els senyors no obliden el monestir, però es nota una tendència en elegir
llurs sepultures a la capella de Santa Maria de Bell - lloc, a Santa Coloma,
existent ja al segle xi; però on s'havia instal·lat una comunitat de mercedaris
el 8 de juny del 1307.
El fill de Pere (III), Guillem, no fou senyor de Queralt per gaire
temps. Probablement morí el 1307. El seu germà Pere (IV) havia lluitat
a la frontera castellana el 1296 73 . El 1308 intervé, com a un dels mar­
messors de Ramon d'Anglesola, en l'avenència entre fra Pere d'Arters,
abat de Santes Creus, i el rei, per la qual es revocà en favor del monarca
la venda del castell d'Utxafava feta al monestir 7 \ Pere continuà guerrejant
contra els moros de Granada fins que el rei l'envià, amb Pere Boi'l
i Guillem Oulomat, com ambaixador al concili de Vienne, el 1311. És
coneguda la detallada relació que féu al rei de la seva missió diplomà-
70. ACA, D, FQ.
71. RIBERA, op. cit., pàg. 121 (diu que és el núm. 51 de l'arxiu de Santes
Creus); ACA, D, FQ (trasllat fet el 28 de juliol del 1636 per fra Guillem de Torroja,
notari de Santes Creus).
72. ZURITA, op. cit., V, 41, 2, 42.
73. ACA, C, registre (= r.) 340, f. 184 v i 232.
74. ACA, C, p. 2524 de Jaume II.
105

MARIA - MERCÈ COSTA
tica 75 . Fou, després, lloctinent de procurador a València per l'infant Alfons
(1320, 1322). Aquest el cridà, amb el seu fill Guillem, per a la
conquesta de Sardenya, el 1323. Pere morí en el setge de Vila d'Esglésies,
abans de l'abril del 1324 76 . El rei, en recompensa pòstuma pels seus
serveis, concedí a la vídua, Francesca, dos mil morabetins per tal que
pogués dotar les filles; i al fill Guillem li cedí la jurisdicció total, civil
i criminal, de Sant Gallart, lloc pertanyent, com Figuerola, al domini útil
de Santes Creus; el rei sempre en reivindicava el mer imperi per a la
corona, però els Queralt el reclamaven al·legant que es trobava en terme
de Santa ColomaJa mort Guillem, el 1331, Alfons III concedia encara
una indemnització pel cavall perdut pel seu pare a Sardenya 78 . La
vídua de Pere (IV) era senyora de Ceret i pertanyia a alguna noble casa
pirenenca. Guillem morí de mort violenta el 1327. Segura, com Zurita,
apunta la culpabilitat d'Arnau Roger de Pallars. Per un document reial
es declara la innocència de Francesc Marquès, acusat, diu, de la mort de
Guillem; el rei s'adreça al germà del difunt i a d'altres nobles recomanant
que no causessin perjudicis al que havien suposat autor del crim 79 .
Pere (V) de Queralt es distingí per la seva actuació al costat de Pere
el Cerimoniós. Aquest li féu una assignació de 20.000 sous en consideració
als mèrits del seu difunt pare, per un viatge que ell mateix havia de
fer a Sardenya l'any 1337 80 . El 1339 anà amb el rei a Avinyó a prestar
l'homenatge al Papa per Sardenya 81 . Durant la guerra del Rosselló contra
el rei de Mallorca, fou procurador del rei Pere per a rebre els homenatges
dels nous súbdits rossellonesos i es distingí a Argelers i a Llívia 82 .
En recompensa li fou concedida la remissió dels processos que el rei de
Mallorca movia sobre Ceret, i el mer i mixt imperi de Ceret com a feu
75. ACA, C, r. 144, f. 50; r. 345, f. 190, 190 v ; r. 336, f. 67-79; ACA, C,
cartes reials de Jaume II, apèndix general, núm. 32; H. FlNKE, Papsttum und Untergang
des Templerordens, II, Münster, 1907, pàg. 249ZURITA, op. cit., V, 78 i 93;
ROVIRA i VIRGILI, op. cit., VI, pàg. 78.
76. ZURITA, op. cit., VI, 43, 45, 48; A. ARRIBAS, La conquista de Cerdena por
Jaime II de Aragón, Barcelona, 1952, pàg. 201.
77. ACA, C, r. 302, f. 136; r. 225, f. 25V.
78. J. SEGURA, Aplech de documents curiosos e inèdits faents per la Història de
las costums de Catalunya, «Jochs Florals de Barcelona», Barcelona, 1885, pàg. 217.
79. ACA, C, r. 191, f. 13 v .
80. ACA, C, r. 1008, f. l v .
81. ZURITA, op. cit., VII, 48.
82. ACA, C, pp. 802, 803, 805 i 806 de Pere III; ZURITA, op. cit., VII, 76, 82.
106

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
honorat 88 . Passà després al Conflent i seguidament a Barcelona, on, amb
altres nobles, fou encarregat de rebre la nova reina Elionor de Portugal.
Intervingué en les qüestions valencianes i participà en una deliberació dels
nobles que tingué lloc a Santes Creus 81 . Al monestir el rei li havia confirmat
els privilegis i possessions, entre elles les de Figuerola i Sant Gallart,
el 4 de juliol del 1336 85 . Als monjos els devia pesar la jurisdicció
dels Queralt sobre llurs dominis, i fra Bernat Burgès, majoral del castell
de Montoliu, presentà una reclamació al·legant que l'avi de Pere,
Pere (III) de Queralt, havia fet la donació en franc alou al monestir en
esmena de danys que ell pogués haver causat. El comte d'Urgell recollí
la queixa i opinà que el castell tenia terme propi; per tant, era reial i
corresponia al veguer de Cervera l'obligar Pere de Queralt a deixar d'exercir
la seva jurisdicció. Pere devia recórrer al rei, el qual, ignorant
l'estat administratiu del castell, encarregà al veguer que s'informés i certifiqués
la veritat de la situació, però que mentrestant permetés a Pere de
fer ús de les seves facultats jurisdiccionals. La qüestió s'allargà molt;
només direm que la reina Joana, el 1462, declarava que la jurisdicció
criminal pertanyia als Queralt per tal com Figuerola es trobava al terme
de Santa Coloma. I és del 31 de maig del 1536 una sentència arbitral
que dóna a Santes Creus la jurisdicció civil i als Queralt la criminal i el
mer imperi 86 .
El testament de Pere (V) de Queralt és del 26 de juliol del 1348.
Una germana seva havia estat proposada, entre d'altres, per esposa de
Marià d'Arborea, el qual havia d'ésser el gran enemic del rei d'Aragó87 .
Marià acabà casant-se amb Timbors de Rocabertí, la germana de la qual,
Alamanda, fou l'esposa de Pere de Queralt. Aquest elegí sepultura a
Santa Maria de Bell-lloc; a Santes Creus només els féu un llegat monetari.
Les seves filles, tret de Beatriu i Elicsendis, foren totes monges:
Geraldona de Vallbona, Tiburgueta d'Alguaire, Francesquina menoressa
de Tarragona; la petita, Elionor, i les que poguessin encara néixer, també
estaven destinades al claustre. L'hereu fou el fill Dalmau; el segon, Guerau,
obtingué Ceret i altres drets del vescomtat de Rocabertí 88 .
83. ACA, C, r. 979, f. 19 v i 22*.
84. ZURITA, op. cit., VIII, 7, 9, 14, 20, 23, 25, 26.
85. ACA, C, r. 859, f. 181 v .
86. ACA, D, FQ.
87. ZURITA, op. cit., VII, 16.
88. ACA, D, FQ; SEGURA, Aplech, pàg. 123-
107

MARIA - MERCÈ COSTA
Alamanda visqué encara molts anys, que devia veure amargats per les
turbulències del seu fill Dalmau. El 1351 casà les filles Beatriu i Elicsendis
respectivament amb Ramon Alamany i Guillem Ramon de Cervelló. La
meitat del dot de la darrera, 50.000 sous, la diposità Alamanda a Santes
Creus, on havia d'anar a recollir-la el nuvi després de les noces per parau­
les de present 89 .
Dalmau de Queralt s'havia casat amb Constança de Pinós l'any 1355 90 .
Anà amb les tropes reials a la guerra de Castella 91 . Tingué certes diferèn­
cies amb la seva mare i ella ho posà tot en mans d'uns àrbitres; en
absència d'aquests, Dalmau es presentà a Santa Coloma i causà moltes
pertorbacions entre els servents del casal, de tal manera que el rei hagué
d'intervenir a favor de la senyora 92 . Una sentència arbitral del 17 de
setembre del 1366 obligà Dalmau a donar el lloc de Vespella a la seva
mare en concepte d'aliments i restitució dotal. Dos anys després, el rei
li venia a ella el mer i mixt imperi de Vespella, a carta de gràcia, i li
prometia no vendre'l de nou a Dalmau abans de redimir el lloc 93 . El 1370
li vengué altres diverses possessions per tal d'obtenir diners per a la
guerra de Sardenya 94 . Alamanda, que féu testament el 5 de novembre
del 1.373 a Tarragona, volgué ésser enterrada a la Seu tarragonina on hi
tenia sepultat el seu germà, l'ardiaca Dalmau de Rocabertí, o bé als
Frares Menors de la mateixa ciutat. Féu hereu el fill Guerau. De les
filles, Elicsendis ja era vídua; i de les monges, només quedava Timbors,
la qual el 8 d'agost del 1378 féu donació al seu nebot Pericó, fill de
Dalmau, de tots els seus drets a l'herència de la seva mare Alamanda i a
una altra donació de la seva germana Beatriu 95 .
Continuà Dalmau les lluites contra les pretensions de l'infant de Ma­
llorca, prengué part en moltes qüestions polítiques i fou present a les
últimes disposicions del rei Pere (1387), el qual el precedí de pocs mesos
a la tomba % . Dalmau féu testament el 31 de juliol del mateix any. Havia
estat casat en segones núpcies amb Elionor de Perellós, germana de Cle-
89. ACA, D, FQ; SEGURA, Aplech, pàg. 124.
90. ACA, D, FQ.
91. ACA, C, r. 1181, f. 108.
92. ACA, C, r. 1615, f. 15.
93. ACA, C, r. 997, f. 121, 127, 128; p. 2539 de Pere III.
94. ACA, C, r. 1040, f. 90 v , 91; r. 1083, f. 55 v .
95. ACA, D, FQ.
96. ZURITA, op. cit., X, 17, 28, 34, 39.
108

LA FAMÍLIA DE QUERALT I SANTES CREUS
mència, la qual fou esposa de Pericó, hereu de Dalmau. Altres fills foren:
del primer matrimoni, Joan, frare de Sant Joan de Jerusalem, Dalmau,
Aldonça i Elionor; del segon, Jordi i Isabel. Dalmau fou sepultat a Santa
Maria de Bell-lloc; a Santes Creus els féu un llegat.
Clouen el segle xiv dues grans figures de la casa de Queralt: Guerau,
germà de Dalmau, i el fill d'aquest, Pere. Ambdós ocuparen alts
càrrecs en les corts dels reis Joan I i Martí i es distingiren també en el
camp de les relacions internacionals. Foren amants de la cultura, a més
de polítics, diplomàtics i guerrers, i poetes d'una certa importància 97 .
Renunciem a intentar llurs complexes biografies, perquè entre les nombroses
notícies que tenim d'ells no s'hi troba cap referència a llurs possibles
relacions amb Santes Creus. La darrera vegada que trobem esmentat
el monestir és en el testament de Pere (VI), que li destina un llegat, el
23 d'agost del 1402, abans de marxar com ambaixador cap a Tunis 93 .
Arxiu de la Corona d Aragó
97. M. DE RlQUER, Història de la Literatura Catalana, I, Barcelona, 1964, pàgs.
538 i 612; Misceldnea de poesia medieval catalana, «Boletín de la Real Acadèmia de
Buenas Letras», XXVI, Barcelona, 1954-56, pàgs. 151-185; SEGURA, Aplech, pàgines
179 i 215.
98. Per altres notícies de la família de Queralt, especialment de Pere (III), remetem
el lector al treball d'E. FORT I COGUL, Pere de Queralt, insigne col·laborador de
Pere el Gran, i egregi amic de Santes Creus, en curs de publicació en redactar-se el
present.
109

EUFEMIÀ FORT I COGUL
EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
Donació d'Ancosa. Problemàtica cronològica .
És un fet documentat que fins a l'establiment definitiu dels monjos
cistercencs a Santes Creus, a les ribes del Gaià, la comunitat instal·lada a
Valldaura del Vallès com a conseqüència de la donació de l'any 1150,
se sentia incòmoda en el seu primitiu emplaçament i durant els primers
anys cercà un lloc més apropiat que el que els facilità la noble casa de
Montcada. L'itinerari Valldaura-Santes Creus fou el resultat de diverses
altres etapes no reeixides de temptatives alguna d'elles coneguda, i d'altres
de les quals ni en sabem, ni en sabrem mai res. De les primeres cal considerar
Ancosa i Xet, successivament.
En general, tots els tractadistes de la història de Santes Creus s'han
referit a Ancosa. El primer d'ells, Creus, en divulga unes quantes notícies
manllevades al cronista domèstic fra Isidre Domingo; els altres autors
s'han limitat a copiar-se els uns als altres, sense cap ambició escrutadora
de la transcendència de la pretesa presència de la comunitat monàstica
en aquell indret.
El primer títol de propietat que els monjos cistercencs establerts a
Valldaura van tenir a Ancosa fou la donació que el comte Ramon Be­
renguer IV els féu el 13 de juliol de l'any 1155. Aquest document ha
estat divulgadíssim, encara que gairebé sempre atribuint-lo a l'any 1153.
Si la primera circumstància ens podria estalviar de referir-lo, la de la
seva confusionària cronologia ens mena a fer-ne l'esment degut.
Per ell, el referit comte dóna a Déu i a Santa Maria de Valldaura
l'Espluga d'Ancosa, amb tots els seus termes i pertinències, amb les seves
entrades i sortides, amb els seus prats, pastures, i aigües, amb els seus
boscos i arbredes, amb els seus camins que van i vénen, amb els conreus
111

EUFBMIÀ FORT I COGUL
i erms, i amb totes les altres coses que li pertanyen. Tot ho traspassa al
domini de Santa Maria de Valldaura i de tots els monjos presents i futurs
que allí serveixin Déu per tal que ho posseeixin perpètuament. Aquesta
donació es fa a mà de l'abat Alexandre del monestir de la Gran Selva\
del venerable Hug, abat de Valldaura, i del baró religiós Guillem de
Montpeller 2 , i a presència del venerable Bernat arquebisbe de Tarragona 3
i dels bisbes de Barcelona i de Tortosa \ i d'altres nombrosos representants
de la noblesa catalana que hi eren presents. Aquest document fou subs­
crit pel comte donador i pels prelats diocesans que hem esmentat, i pels
nobles Guillem Ramon Dapifer de Montcada 5 , Guillem de Castellvell,
Guillem de Sant Martí, Bernat de Bell-lloc, Albert de Castellvell,
Ramon de Puig-alt, Pere Bertran de Bell - lloc, Arnau de Ler, i Berenguer
de Mulnell. Confusionàriament, com ja hem insinuat, el diploma ve datat
a 13 de juliol de l'any 1153 de l'Encarnació i el divuitè del regnat de
Lluís el Jove, que cal reduir al 1155 6 .
Com és evident, en aquest document que acabem de resumir, no s'a-
venen els còmputs: el de l'Encarnació amb el del regnat del rei Lluís
el Jove per una diferència de dos anys 7 . Però, com ja hem dit, ha estat
generalment acceptat pel còmput de l'Encarnació i calendat com del
dia 13 de juliol de 1153. Cal que ho aclarim, baldament sigui de passada.
El primer cronista que s'hi refereix és fra Bernat Mallol en el seu
1. El monestir de la Gran Selva, a prop de Tolosa de Llenguadoc, era la casa
mare del de Valldaura.
2. Guillem de Montpeller, monjo i abans senyor de Montpeller, que va jugar un
paper molt destacat en la fundació de Valldaura del Vallès.
3. Bernat Tort.
4. El primer era Guillem de Torroja; del segon no en sabem sinó el nom:
Jofre o Gaufred.
5. El Senescal de Catalunya que havia donat les terres per a l'establiment del
monestir a Valldaura.
6. Arxiu Històric Nacional de Madrid (- AHNM) perg. de Valldaura, carpeta
159, núm. 3. Per aquest i d'altres pergamins dels fons de Valldaura a l'AHNM
que esmentem a les notes que segueixen, vegeu el nostre treball: Los pergaminos de
Valldaura-Santes Creus en el Archivo Histórico Nacional de Madrid, «Studia Monàstica,
VIII, Montserrat, 1966, pàgs. 295-312.
7. Federico UDINÀ" MARTORELL, El "Llibre Blanch" de Santes Creus, Barcelona,
1947, pàg. 63, que publica aquest document copiant-lo del cartulari de Tarragona
—Biblioteca Pública de Tarragona (= BPT), cod. 169, f. 23— li assigna l'any dissetè
del rei francès i justifica aquesta assignació amb una nota de peu de plana —la 64—
que diu: «El copista del cartulario escribió anno XVIII, però luego borró y rasgó el
último palo, quedando XVII». I encara afegeix: «Villanueva leyó XVII».
112

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
apreciat còdex Compendi abreujat, enllestit a les primeries del segle XV;
i ho fa amb aquests precisos mots: «de dicta donatione constat per instrumentum
factum III idus julii M.C.LIII» 8 . Un altre historiador notable,
continuador de l'obra i de l'escola de fra Mallol, el benemèrit fra Joan
Salvador, a les darreries del mateix segle, o, tot al més, tot just encetat
el xvi, diu que la donació d'Ancosa «fou feta l'any de l'Encarnació del
Nostre Redemptor M.C.LIII» 9 . Un altre anotador de la casa, anònim,
una mica més entrada la centúria dissetena, diu que «als 13 de juliol 1153
ut patet en la donació que fa lo comte de Barcelona de la Espelunca de
Ancosa» 10 . Un altre historiador, igualment monjo del monestir, el benemèrit
prior fra Isidre Domingo, en 1720 multiplica reiteradament els
esments d'aquest document com de l'any 1153 u . Encara, el monjo premonstratenc
de Bellpuig de les Avellanes, fra Jaume Pasqual que aplegà
moltes interessants notícies històriques del monestir, calenda la donació
d'Ancosa a l'any 1153 V1 . A aquests historiadors o col·lectors de notícies,
que indubtablement tots les aportaren tretes de l'arxiu del monestir de
Santes Creus, cal afegir una munió de tractadistes, pràcticament tots els
que se n'han fet ressò i que s'ho han copiat l'un de l'altre sense cap mena
de reserva.
A desgrat d'una tan reiterativa atribució de còmput pels anys de
l'Encarnació i de la seva gairebé unànime acceptació, estem convençuts
que aquest importantíssim document cal que sigui computat per la cronologia
dels reis francs i que li sigui atribuïda, com ja va fer Villanueva 1S ,
la data de 13 de juliol de 1155, d'acord amb l'any 18 del regnat de Lluís
8. AHNM, Cod. 459, f. 6.
9- AHNM, Cod. 532, f. 8 V .
10. Bibliothèque Nationale de París, Cod. 239 Baluze, f. 12.
11. DOMINGO, Compendium, BPT, Cod. 166, lib. I, caps. 23 i 24; i lib. II,
cap. 5, entre altres.
12. Jaume PASQUAL, Sacra Catalonie Antiquitatis Monumenta, ms. 729 de la
Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, IX, pàgs. 563 i 584.
13. Jaime VILLANUEVA, Viage literario, XX, ap. XXXIV —encara que per errada
d'estampa aparegui .XXIV.—, pàg. 250. Vegeu, igualment, pàgs. 140 i 141. No és
comprensible com UDINA, pàg. 64, nota 1, com ja hem assenyalat a la nostra nota 7,
pugui dir que Villanueva va llegir .XVII., quan, com diem, aquest autor ens dóna el
còmput pels anys del rei Capet, és a dir, de Lluís el Jove, i no en numeració romana
tal com consta al pergamí de l'AHNM, o al còdex de Tarragona, sinó expressament
citat amb totes les lletres i dient ben clarament: «del reinado de Luís el Joven ano
décimo octavo».
8
113

EUFEMIÀ FORT I COGUL
el Jove de França que es fa constar, tant al pergamí de Madrid, com
constava al còdex o Llibre Blanc de Tarragona, on el copista va escriure
.XVIIL, encara que posteriorment, segons sembla, es va pretendre esmenar
aquesta lectura esborrant un pal, el darrer, per tal de deixar la data
en: .XVII. u . Com resta clar, aquest intent de rebaixar un any el còmput
dels reis francs no fou altra cosa que un desencert; més que ajudar
d'una manera satisfactòria la solució dels problemes de cronologia que el
document plantejava no va obtenir cap altre resultat sinó embrollar més
una qüestió ja d'ella mateixa poc clara. L'atribució de l'any 1155, és a
dir, el de còmput reial francès, no solament no crea cap dificultat cronològica,
sinó que concorda perfectament amb tota l'altra documentació fins
ara coneguda i afectada per la problemàtica plantejada per la datació
de l'Encarnació; documentació que, en general, ha estat ben mal concordada
15 .
Ens cal observar que en l'esmentada donació d'Ancosa enlloc no es fa
constar que sigui feta per a la edificació o establiment d'un monestir.
Tampoc no és esmentada aquesta circumstància en un altre diploma que,
més que una confirmació de la donació d'Ancosa resulta una expressa
determinació dels límits feta pel mateix comte de Barcelona Ramon
Berenguer IV el 28 de març de 1156. En canvi s'hi recull l'afirmació
que l'anterior donació havia estat feta a títol d'acte expiatori a favor de la
salvació eterna del donador. I diu clarament que, per tal d'aclarir els
dubtes suscitats sobre els termes de la seva donació, requerit per l'abat
Hug de Valldaura, en declara concretament les partions. Signen aquest
document: el comte, el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja, Guerau
Alamany de Cervelló, Guillem Ramon Dapifer de Montcada, Guillem
Arnau de Prats, i d'altresAquest document ve datat, com l'anterior a
què ens hem referit, tant pel compte dels anys de l'Encarnació, com pels
dels reis Capets: en el primer cas, el 1154; en el segon, el dinovè del
rei Lluís el Jove. Aquests dos còmputs no concorden amb una diferència
de dos anys, la mateixa diferència cronològica ja notada en el document
de què hem parlat abans. Com allí, cal computar pel compte dels reis
14. UDINA, pàgs. 63-64.
15. Sobre aquesta qüestió vegeu, encara, el nostre estudi: El primer abad de
Valldaura-Santes Creus y comentario a la cronologia de los principios del monasterio,
«Yermo», II, Santa Maria del Paular, 1964, pàgs. 225-242.
16. AHNM, perg. de Valldaura, cap. 159, núm. 4.
114

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
francs i adjudicar, com ja hem fet, al 28 de març de 1156" per les mateixes
raons ja referides 18 .
Cal creure que aquest document fou provocat per les dificultats de
delimitació pràctica dels termes de la concessió comtal a l'hora de fer-ne
efectiva la possessió als monjos de Valldaura. Alguns dels seus signataris
posseïen senyoriu limítrof amb Ancosa. Considerant totes aquestes qüestions
sembla inversemblant l'efectivitat pràctica de la fundació d'Ancosa
si calgués situar-la l'any 1153, com comunament ha estat divulgat. Cal
retardar-la tres anys, de fet; almenys dos, de dret. Els monjos de Valldaura
no podien anar a possessionar-se d'Ancosa fins a mitjan de 1156.
El contingut d'altres documents ancosians primerencs
Cal admetre com a cosa certa i documentada que alguns monjos de
Valldaura et traslladaren a Ancosa. Que hi anaven a assajar el trasllat
de la comunitat és admissible.
Un document del 17 de febrer de 1160 ens diu que els monjos hi
conreaven les terres per ells mateixos. En aquest document el bisbe de
Barcelona, Guillem de Torroja, gran afavoridor de la fundació cistercenca,
renuncia els seus drets als delmes d'Ancosa. Els primers mots de
la carta concessòria no són altra cosa que la justificació de la donació
17. «... quinto kalendas aprilis anno... Lodovici iunioris anno .XIX.».
18. UDINA, pàg. 67, publica aquest document copiant-lo del pergamí original de
l'AHNM, —núm. 20 de SC— que va transcriure amb evidentíssimes dificultats. Seguint
el seu criteri de preferir les datacions de l'Encarnació, a les dels reis francs,
quan entre elles no hi havia concordança, i havent interpretat o conjecturat equivocadament
la lectura del mes, el calenda —amb indicació dels seus dubtes interrogants—
al 28 de juliol de 1154. La versió de la qual ens hem servit nosaltres —AHNM, perg.
de Valldaura, carp. 159, núm. 4, com hem dit— és una còpia de l'any 1341 que
aclareix alguns dubtes i lectures fosques de la transcripció divulgada per Udina. Ací
interessa, naturalment, esclarir la datació, on falla el pergamí original. Computat pel
compte dels reis francs desapareixen tots els problemes de cronologia a què fa referència
Udina —pàg. 68, nota— i que s'emparenten amb els que ja hem examinat
abans. El 28 de març de 1154 que ens donaria el còmput de l'Encarnació concordaria
molt malament amb persones, fets i dades cronològicament incontrovertibles, indubtables
i coneguts; però el 28 de març de 1156, que correspon a l'any 19 del rei Lluís,
concorda perfectament. Remetem novament al nostre estudi: El primer abad...,
pàgs. 239-240.
115

EUFBMIÀ FORT T COGUL
que explícitament es fa per tal com els documents apostòlics i les autoritats
dels sants pares de l'Església ensenyen i assenyalen com dels fruits
aconseguits dels conreus que els religiosos esmercin pel propi esforç,
ningú no n'hagi de rebre el delme. Per això el bisbe concedeix a Déu i a
Santa Maria de Valldaura, a l'abat Pere i a tots els monjos del monestir,
tant els presents com els venidors, i això perpètuament, tota la part dels
delmes que l'església de Vilademàger acostumava rebre en tota la propietat
d'Ancosa i en qualsevol altra que l'esmentat monestir pogués obtenir
a la parròquia de Sant Pere de Vilademàger. Aquesta donació fou feta
amb el consentiment i el voler de Pere, sagristà, capellà de l'esmentada
parròquia39 i dels altres canonges de la Seu barcelonina; i de tal manera
que restava anatematitzat si qualsevol seglar intentava rebre o exigir alguna
cosa sobre aquesta concessió, signada, com hem dit, el 17 de febrer
de l'any 1160 de l'Encarnacióza . Val a dir que en tot el document no es
fa referència a cap monestir ni a cap comunitat monàstica organitzada
resident a Ancosa.
Coneixem d'altres donacions i concessions que hem de conceptuar
primerenques i que poden ajudar la consideració de la presència monacal
a Ancosa. En la que feren Berenguer Bernat de la Celada i els seus fills
Berenguer, Bernat i Oller, i els fills d'aquest darrer el 21 de juliol de 1164,
per consell de Guerau Alamany, es parla de monestir, abat i monjos de
Valldaura: ni el més lleu esment monacal a Ancosa, lloc de les concessions
atorgades21 . Semblantment el 18 de desembre de 1165 Arbert de
Castellvell i la seva muller Guília feren donació al monestir, abat i monjos
de Valldaura de drets dominicals radicats a Ancosa22 ; i als 30 de
gener de 1167, Pere de Vilademàger i els seus, igualment per consell del
senyor Guerau Alamany, concediren al mateix monestir, abat i monjos
de Valldaura la seva part sobre els delmes d'Ancosa23 . En cap d'aquests
19. És el cèlebre Pere de Claramunt, sagristà de Barcelona, tan gran enamorat i
afavoridor dels monjos cistercencs que no havia de trigar a prendre'n l'hàbit.
20. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 8. Copiant-lo del cod. 169 de
la BPT f. 23 T ha estat publicat per UDINA, pàg. 99, computat com de l'any 1161 del
compte normal.
21. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 1. BPT, Cod. 169, f. 24;
UDINA, pàg. 116.
22. BPT, cod. 169, f. 24 v ; UDINA, pàg. 122.
23. AHNM, perg. de Valldaura, cap. 160, núm. 3; BPT, Cod. 169, f. 25;
UDINA, pàg. 130.
116

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
documents no traspua la vida monàstica a Ancosa; sempre hi és referida
a Valldaura.
Els documents més tardans relacionats amb Ancosa ja no poden interessar
al nostre objecte. El monestir ja havia estat establert a Santes
Creus, a les ribes del Gaià.
Els motius del trasllat, segons els cronistes domèstics
Cal no dubtar que els monjos no es trobaven còmodes a Valldaura.
Que cercaren un altre lloc, és evident. Que aquest lloc podia haver estat
Ancosa, és molt versemblant, encara que aquesta circumstància no es reflecteixi
en cap dels documents que coneixem relacionats amb les propietats
monacals a Ancosa i referits als seus primers anys. A Santes Creus hi
hagué una tradició arreladíssima i antiquíssima que Ancosa fou demanada
al comte de Barcelona per a remeiar els inconvenients de l'establiment
de Valldaura, i que no els satisféu. Si no s'hi arribà a establir permanentment
i definitivament la comunitat és perquè aquest propòsit va
fallir.
El més antic cronista de la casa que es fa ressò d'aquesta qüestió és
l'esmentat fra Bernat Mallol. Segons ell la propietat de Valldaura era
petita i no hi havia manera d'ampliar-la per causa del veïnat poc propici
a la pau i tranquil·litat que calia als monjos, que demanaren un altre lloc
al comte de Barcelona; aquest lloc els fou donat a Ancosa, on el mateix
comte els féu bastir el nou monestir "\
24. AHNM, Cod. 459, f. 6: «Quia locus de Valle Laurea, ubi prefatum monasterium
extiterat fundatum, erat valde angustum et prefati abbas et monachi facultatem
non habebant ampliandi se propter vicinitates et habitaciones hominum a quibus ardenti
animo affectabant esse separati ut cum tranquillitate animi et sine perturbatione
Dei serviré possent; scientes dictum excellentissimum Comitem Raymundum Berengarii
habere afeccionem devotam erga ipsos, ipsum supplicaverunt ut in sua pàtria eis
locum idoneum assignaret ubi suum valerent mutare monasterium; qui dictus Exmus.
Prínceps dedit et assignavit in termino de Ancosis cum certis afrontationibus ibique
dictis abbati et conventui monasterium edificavit».
Aquest text mallolià, conegut a través de la transcripció que en 1720 en féu fra
Domingo —BPT, Cod. 166— ha estat, fins ara, l'única base del coneixement del
pretès trasllat. Val la pena, amb tot, destacar com els edificis d'Ancosa foren obra del
comte Ramon Berenguer, detall menystingut pels tractadistes.
117

EUFBMIÀ FORT I COGUL
Força més explícitament ho explica fra Joan Salvador amb aquests
termes textuals, que creiem d'interès:
«Oïda la fama per tota la terra de Cathalunya, com lo dit monestir
novament se hedificave en lo dit loch de Valldaure, dellà la dita montanya
de Monchada e prop de la ciutat de Barchinona, moltes persones de
honor e altra gent popular, axí ecclesiàstichs, com seculars, de continuo
venien veure lo dit monestir e los religiosos de nova religió; ab tal hàbit
que en tota aquesta terra de Cathalunya, ni Aragó, ni València, ni en
tota la senyoria del rey de Aragó, encara no y avie negun monestir de
aquesta religió de Cistells, quan aquest monestir de Santes Creus 25 és lo
primer e pus antich monestir del dit orde de Cistells que negun altre. E
vehents la composició del dit àbit, e la santa conversació e gran devoció
dels religiosos qui eren venguts de França del dit monestir de Gran Selva,
molts se n'hedificaven granment, e se n'escalfaven en grandíssima devoció
e bons eximplis, en tant que adés huns, adés altres, renunciants lo món
e coses sues, desliberaven sa religió fos en lo dit monestir, per salvar les
lurs ànimes e viure en lo servici de Nostre Senyor Déu e de la sua gloriosa
Mare.
«E per quant los dits religiosos crexien ab la hospitalitat que servaven
e no tenien rendes, sinó sols aquella que lo dit senyor don Guillem de
Monchada los avie donada per l'abat e covent, qui novament eren venguts
de França, d'altra part no's podien en aquell loch ampliar-se en
conrear, ni en tenir bestiar, per la gran estretura en què staven per causa
de moltes masies e moltes habitacions de cases, axí de pagesos com de
altra gent de honor e seculars, qui staven prop del dit monestir. Agueren
sos consells e desliberaren mudar en altra part lo dit monestir, perquè
fossen pus apartats de seculars, e poguessen ajudar-se de conreus e de
bestiars, axí com és permès e lícit al dit orde de Cistells.
«E per executar la lur desliberació suplicaren humilment al dit molt
excel·lent príncep de Aragó e comte de Barchinona, En Ramon Berenguer,
que li plagués donar-los algun altre loch dins Cathalunya perquè
s'i poguessen mudar, que no volien exir de la terra de sa senyoria.
«Lavòs lo dit senyor comte, oïda lur suplicació, e sabie tenien justa
causa en demanar lo que demanaven, per quan los tenie dits religiosos
en molta veneració per ésser tan virtuosos com eren e de santa vida, e
25. El monestir de Valldaura s'assentà definitivament a Santes Creus, com és cosa
sabuda.
118

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
per lo plaer e consolació gran que tenie com staven en sa terra e no
desliberaven exir de aquella; ultra moltes gràcies, beneficis, libertats e
privilegis que'ls havie ja donades e atorgades, encare ara los donà perpètuament
la plana de Anchosa, ab tots sos drets, terminacions e pertinències,
e a totes lurs voluntats, segons se mostre en la carta de la dita donació
e concessió, feta per lo dit comte als dits Abbat e covent del dit
monestir de Valldaure, la qual fou feta en l'any de la Incarnació del
Nostre Redemptor .M.CLIII 26 . És veritat que feta la dita donació del dit
loch de Anchosa no s'i mudaren tantost sols hi feren una casa, la qual se
nomenave grange de Anchosa. Ffeta la dita casa o grange en lo dit loch
de Anchosa comensaren conrear en les terres de aquella e tenir-hi bestiar,
axí con desijaven.
«E per quant lo il·lustríssim senyor príncep en Ramon Berenguer, per
la grandíssima devoció que tenia als dits religiosos, Abbat e covent del
dit monestir de Valldaura, com los hagué donat la dita plana de Anchosa
on se pugués mudar lo dit monestir, axí com dit és; ell los promès
que'ls hedificarie allí lo monestir hon poguessin habitar. E puys la dita
casa de Anchosa fou feta, de continent comensaren obrar allí matex en
la dita plana de Anchosa de manament e ab despeses del dit compte» 21 .
L'estada a Ancosa i dificultats de permanència
«E com lo dit monestir —d'Ancosa— estigué algun tant obrat e en
disposició de poder-hi star, aquelles hores los sobredits Abbat e covent de
Valldaura, qui havien stat en lo dit monestir entorn de sis anys, mudaren-se
e vengueren-se'n ab lur família e tot son necessari al dit monestir
novament hediíicat en la dita plana de Anchosa», diu fra Salvador 28 . El
trasllat, doncs, segons aquest cronista no es va realitzar fins al cap d'uns
sis anys de residència a Valldaura.
Fra Salvador fa perdurar alguns anys la permanència de la comunitat
a Ancosa. «E mentre stigueren en lo dit loch de Anchosa, lo dit príncep
26. Abans ja hem demostrat com aquesta datació cal que sigui retardada un
parell d'anys.
27. AHNM, Cod. 532, ff. 8-9.
28. AHNM, Cod. 532, f. 9.
119

EUFEMIÀ FORT I COGUL
e comte de Barchinona en Ramon Berenguer, donà al dit monestir en
franch alou, perpetualment, en lo camp de Tarragona, en lo terme del
Codony, aquell territori hon és edificada la grange del Codony... segons
se mostra per carta feta en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor
.M.C.LX» 29 . I «en lo temps matex mentre stigueren en Anchosa», diu
fra Salvador que els monjos van adquirir Valldossera el 22 de març
de 1161 30 .
Com veiem, fra Salvador fa reiterat marxapeu de l'estada de la comunitat
a Ancosa. «Los damunt dits reverent abbat e covent, qui ja
venguts de Valldaura, e eren-se mudats en lo monestir novament hedificat
en lo loch de Anchosa...», diu encara 31 . «Emperò noy estigueren
molt temps, ans tantost s'i emigraren per causa del loch tant sech e stèril
com és, per la gran fretura que tenien de aigua que no podien regar, ni
fer ortalisses, ni altres esplets, que de necessitat se han de regar; car jatsie
en lo bosch de Anchosa hage algunes fonts, e de aquelles feyen venir
l'ayga ab canonada a la porta del monestir. Emperò és pocha la dita ayga,
e de temps a temps, majorment en temps de alguna sechada, les dites
fonts se axugaven e fallien, que la dita ayga no sols no bastave a regar
ort negun, ans no bastave a la despesa necessària del dit monestir. E vehents
que no ere cosa de comportar, hagueren sa desliberació de cerquar
algun altre loch pus convinent e agradable que no ere lo dit loch de la
plana de Anchosa».
Aquest altre lloc fou cercat i trobat aviat. I fou precisament el lloc
de Santes Creus, a les ribes del Gaià, on definitivament s'establiria el
monestir al cap d'uns quants anys. Coneixem la donació que Guerau
Alamany i altres fan a Valldaura el 26 de gener de 1158 del territori de
Santes Creus 32 ; la datació d'aquest document fa evident que el desencís
29- AHNM, Cod. 532, f. 9- Al mateix arxiu, perg. de Valldaura, carp. 159,
núm. 11, hi ha un document del 16 de juny de 1160 pel qual el comte Ramon Berenguer
dóna al monestir de Valldaura unes terres prop del Francolí, que, encara que
no es digui explícitament, han d'ésser les del Codony. UDINA, pàg. 90, publica aquest
document amb lleugeres variants, tal com apareix al cartulari de Tarragona —Cod.
169—, ff- 78 i 144.
30. AHNM, Cod. 532, f. 10, transcriu el document, que, amb lleugeres variants,
trobem al mateix arxiu, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 17A, i que publica
UDINA, pàg. 100, valent-se del cartulari esmentat, f. 35 v .
31. AHNM, Cod. 532, f. 11\
32. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 5. Ha estat publicat per VILLA­
NUEVA, Viage, XX, pàg. 251, ap. XXXV, si bé amb algunes variants. Cal dir com
120

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
del pretès establiment del monestir a Ancosa es produí molt aviat. Un
parell d'anys i escaig més tard es reitera aquesta donació, el 2 de juny
de 1160 3J , precisament ben pocs dies abans de l'esmentada donació comtal
del Codony -—16 de juny. 1 el bisbe de Barcelona col·labora a afermar
les possessions de Valldaura a Santes Creus per document de 8 d'agost
del mateix any 1160 M .
Potser ja a la segona meitat de l'any 1160 es presentaren les dificultats
que durant gairebé deu anys havien de retardar l'establiment dels
monjos a Santes Creus perquè coneixem documents relacionats amb el
Codony, com la donació que hi fa Guillem de Claramunt 3 '"' i la que hi fa
Agnès, comtessa de Tarragona i els seus 3B , totes dues concessions datades
el 22 de desembre de 1160.
Potser també cal considerar com una altra derivació d'aquesta recerca
l'adquisició de Valldossera a què ens hem referit, del 22 de març de 1161.
I, indubtablement, la concòrdia dels castellans de l'Albà sobre les terres
de Santes Creus, establerta el 8 de juny de 1165 37 .
Sembla evident que els monjos estaven decidits a establir el monestir
a la vall gaiana. Però va sorgir el conegut plet de jurisdicció ordinària
d'aquell paratge, que pretenien tant el bisbe de Barcelona, com l'arquebisbe
de Tarragona. El plantejament d'aquesta dificultat, que probablement
moralment atenyia ben poca cosa els monjos, els n'obstaculitzava
l'edificació. Llavors els monjos van obtenir un document la contundència
del qual és òbvia per a demostrar com fou de tenaç la recerca i com era
d'inconvenient Ancosa; fou la cessió de Xet, a la riba del Francolí, i que
probablement completava les adquisicions anteriors del Codony a les quals
hem fet referència.
Efectivament, el dia 26 d'octubre de 1166 Guillem de Castellvell do-
el pergamí que coneixem és una transcripció del segle XIV, i que Villanueva podia
transcriure l'original.
33. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 9 i 10. Publicat per UDINA,
pàg. 89, copiant dels pergamins 26 i 28 del fons de Santes Creus i del mateix arxiu.
34. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 12, 13 i 14. ÜDINA, pàg. 94,
el publica copiat del cartulari, f. 86 v .
35. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 15. Publicat per UDINA,
pàg. 98, transcrit del f. 78 v del cartulari.
36. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 16. Igualment publicat per
UDINA, pàg. 97, transcrit del f. 78 de l'esmentat cartulari.
37. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 2. L'ha publicat UDINA, p. 119,
transcrivint el cartulari, f. 87 v .
121

EUFEMIÀ FORT I COGUL
nava a Déu, a Santa Maria de Valldaura, a l'abat Pere i als monjos
d'aquell monestir el lloc anomenat Xet, tal com estava partionat des del
Coll d'Alberic fins al riu Francolí. Ultra les consuetes clàusules de donació,
volem fixar-nos ací en la que consta com era feta perquè els monjos
hi basteixin l'església major, el claustre i totes les altres dependències
que puguin convenir a la vida del monestir 38 . Considerem molt important
aquesta constatació tan precisa sobre l'específica destinació de Xet a monestir.
En cap altre dels diversos documents que hem esmentat, compresos
entre la donació d'Ancosa i aquesta de Xet, no hi és formulada, si bé
implícitament els la podem adjudicar.
El parèntesi obert per la donació d'Ancosa l'any 1155 es va cloure
definitivament a favor del lloc de Santes Creus després que el papa Alexandre
III havia bandejat l'obstacle de la doble pretensió jurisdiccional
sobre el lloc amb les seves butlles datades a Benevento un dels anys 1168
o 1169, el 12 d'abril, l'una 39 ; i el 10 de setembre, l'altra 10 .
Poc temps després l'abat Pere ja ve anomenat abat de Santes Creus.
Pros i contres sobre Ancosa - monestir
Els cronistes domèstics es mostren favorables a la consideració d'Ancosa-monestir.
Però no ens n'escamotegen les dificultats.
El repetit monjo fra Joan Salvador ens diu, textualment: «E pus
que hi hagué ja alguna disposició de star-hi mudaren-se los dits Abbat
e covent en lo present monestir nou apellat lo monestir de Santes Creus;
38. «Tamen tali convenientia jam dictum donum vobis facio ut ibi instruatis et
edificetis vestram maiorem ecclesiam et claustram cum omnes officinas quas ibi conveniunt»
; AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 7, d'on transcrivim. L'A. B. de
Santes Creus posseeix un pergamí contemporani, d'on possiblement procedeix la
deficient informació i transcripció de MORERA, Tarragona Cristiana, 1, p. 627 i ap. 49¬
39- AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 11. Ha estat publicada per
VILLANUEVA, XX, pàg. 252, amb mínimes variants. Com que aquesta butlla no
concreta l'any de la seva expedició, li han estat atribuïdes molt diverses datacions. Un
examen detingut dels seus problemes ens porta a fixar un dels dos anys 1168 o 1169,
perquè solament en un d'aquests dos anys i en la data del 12 d'abril el papa Alexandre
podia ésser a Benevento.
40. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 8. També publicada per VILLA­
NUEVA, XX, pàg. 253. És aplicable el mateix criteri de la nota anterior per a la seva
datació.
122

EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
e vengueren de Anchosa, hon avient stat per temps de... anys —un esborra!
1 dificulta la lectura de la xifra— e mudaren-se ací en l'any
.M.C.LXVIH» "
Com fra Salvador, el seu antecessor fra Mallol també ens afirma que
«quan els monjos van adquirir Santes Creus, on van transferir per tercera
vegada el seu monestir, llavors van fer cinc partions dels edificis ja construïts
a Ancosa i hi van establir cinc vassalls» 42 .
Fra Isidre Domingo, ja iniciat el segle xvm, diu que del traspàs del
monestir de Valldaura a l'Espluga d'Ancosa no és cosa que se n'hagi de
dubtar, perquè ultra l'autoritat dels autors que esmenta —els tantes vegades
citats per nosaltres fra Mallol i fra Salvador, i el cronista general de
l'orde cistercenc fra Àngel Manrique— n'és testimoni l'edifici que subsisteix
a Ancosa —diu—, la immemorial i mai no contradita tradició i la
igualment mai no contradita pietat amb què el monestir de Santes Creus
celebrava cada any un aniversari i d'altres sufragis en profit de l'ànima
dels monjos morts a Ancosa 13 . I tot això és veritat. En un calendari sufragial
de darreries del segle XV consta que cada any, el dia 11 d'octubre,
era cantat un aniversari per a tots els monjos i conversos els ossos dels
quals havien estat portats a Santes Creus des del monestir de Valldaura i
d'Ancosa 44 . Aquesta pràctica consignada a les darreries del segle XV era
vigent ben entrat el segle xvm, perquè en el mes d'octubre, el dia 12 o
un altre dia en què no hi hagués impediment, se celebrava l'ofici de Difunts,
és a dir, Vespres, Nocturns, Laudes i Missa tercera amb la col·lecta,
Praesta Domine, en plural, a favor dels monjos d'Ancosa difunts 45 .
Però ni la reiterada consideració dels cronistes domèstics, ni la seva
autoritat, ni la tradició immemorial, ni la pràctica sufragial a què ens
41. AHNM, Cod. 452, f. 17. Aquesta darrera datació no és segura, perquè ha
estat esmenada un parell de vegades en el manuscrit.
42. «... sed ut predicti Abbas et monachi adquisierunt campum Sanctarum Crucum
ubi tercio suum mutaverunt monasterium, tunc prefatum locum de Anchosis,
cum edificiis ibi jam constructis, diviserunt in quinqué partes et ibi collocaverunt
quinqué vassallos...», AHNM, Cod. 459, f. 17 v .
43. DOMINGO, Cod. 166 de la BPT, lib. I, cap. 24, additiones.
44. AHNM, Cod. 459, f. 135 v diu, corresponent al dia 5 dels idus d'octubre:
«Hic fiat quolibet anno anniversarium omnium monachorum et conversorum istius
monasterii, quòrum ossa fuerunt translata de monasterio Val lis Lauree et de Anchosa».
45. Officia aliquarum festivitatum... ad usum Regit Monasterii B. M. V. de
Sanctis Crucibus (Anno 1747), pàg. 99- Vegeu el nostre treball: L'abat Padró de
Santes Creus i els seus aOffia aliquarum festivitatum» a «II Congrés Litúrgic de
Montserrat», III, Secció d'Història, Montserrat, 1967, pàgs. 271-277.
123

EUFEMIÀ FORT I COGUL
hem referit, no assoleixen cl'anorrear un argument que es dreça per damunt
de tota credulitat; no hi ha un sol document que es refereixi a
Ancosa com a monestir, com a seu d'una comunitat monàstica regularment
organitzada; no hi ha un sol document conegut que faci referència
a cap càrrec monestirial ancosià. L'abat, els monjos, el monestir, continuaren
anomenant-se de Valldaura fins que tots es transferiren al nou monestir
de Santes Creus, i adoptaren aquest nom nou. I aquest argument
incontrovertible no l'esgrimim nosaltres: ens el proporcionen els mateixos
cronistes de la casa. Vegem-ho:
El meticulós fra Joan Salvador no s'està de dir: «los sobredits Abbat
e covent de Valldaura, qui havien stat en lo dit monestir entorn de sis
anys, mudaren-se e vengueren-se'n ab lur família e tot son necessari al
dit monestir novament hedificat en la dita plana de Anchosa. Emperò tant
de temps com stigueren allí no prengueren lo nom de Anchosa, ans tostemps
fengueren lo nom mateix de Santa Maria de Valldaure, fins que's
foren mudats en lo loch on vuy sta, que prengueren lo nom de Santes
Creus. E mentre stigueren en lo dit loch de Anchosa, tenint contínuament
lo nom de Santa Maria de Valldaure, etc.» iS . I en un altre passatge
encara rebla el clau dient: «Los demunt dits reverent abbat e covent,
qui ja venguts eren de Valldaura e eren-se mudats en lo monestir novament
hedificat en lo loch de Anchosa, jatsie que en dita lur mutatió no
prengueren nom del dit loch de Anchosa, ans axí com ja és dit dalt,
mentre aturaren en Anchosa tostemps tengueren lo nom de Santa Maria
de Valldaura»
I el cronista Domingo, diu en el segle xvm, que ell no havia trobat
mai a l'arxiu del monestir cap document que fes esment concret del
trasllat del monestir de Valldaura a Ancosa, i que en tots els documents
de l'arxiu de les dates entre la fundació de Valldaura i el trasllat solemne
a Santes Creus, sempre el monestir els abats i els monjos s'anomenaren
de Valldaura, sense excepció 48 .
46. AHNM, Cod. 452, f. 9¬
47. AHNM, Cod. 452, f. 12.
48. DOMINGO, Cod. 166 de la BPT, cap. 24, additiones.
124

Acabament
EL PRETÈS MONESTIR D'ANCOSA
Arribats ací creiem que hem de concloure que Ancosa no fou mai
un monestir, que pugui tenir consideració de tal, és a dir, de seu d'un
abat i d'una comunitat canònica o regularment organitzada.
Resta evident, encara que no documentalment, que a Valldaura els
monjos cistercencs vinguts de la Gran Selva no hi estigueren bé i cercaren
un lloc més adequat. A aquest fi els fou ofert, sembla, Ancosa, on el
comte rei els bastí edificacions, però que tampoc no els convingué. Però
Ancosa significà una avançada considerable vers la Catalunya Nova, on
pocs mesos després Valldaura ja adquiria drets a les ribes del Gaià.
Aquest lloc, que havia d'ésser la meta de la comunitat, fou Santes Creus
que ja els pertanyia d'alguna manera l'any 1158. Però a Santes Creus el
plet jurisdiccional els immobilitzà les construccions; Valldossera podia
ésser un substitut de Santes Creus si perseveraven les dificultats; Xet, inqüestionablement
suposava un substitut més desitjable, i Xet els fou donat
per a bastir l'església, el claustre, el monestir. Mentrestant al cap de
pocs mesos s'aclaria la prohibició d'obrar a Santes Creus i el monestir
s'establia definitivament a les ribes del Gaià.
En tot aquest temps Ancosa no fou mai seu de la comunitat que,
almenys nominalment i canònicament, residia a Valldaura. Però cal considerar
la importància geogràfica de la seva situació, i aquesta posició
estratègica hi féu residir monjos, algun dels quals hi trobà la mort.
Ancosa havia de pesar molt en la consideració memorial de Santes
Creus, i els monjos d'aquest monestir en servaren perpetualment un gratíssim
i encès record.
L'intent d'establir el monestir a Ancosa, si existí com no dubtem, va
fallir.
Ancosa fou una important possessió de Santes Creus que va dirigir i
conservar fins als seus darrers dies. Durant el bienni constitucional
—1821— fou posada a pública subhasta i alienada pel Crèdit Públic. Per
diversos tombants, el fil de la petita història dels quals seria fàcil de
seguir, la propietat passà ans de fi de segle al domini del marquès de
Casa Riera.
Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
125

ARCA DL GARCIA SANZ
EL CÍSTER I MONTESA SEGONS LA DOCTRINA
JURÍDICA VALENCIANA
Quasi a l'hora arribaven a les nostres mans la convocatòria del Primer
Col·loqui d'Història del Monaquisme Català i l'interessant llibre de dom
Maur Cocheril Études sur le monachisme en Espangne et au "Portugal 1 .
Vèiem que en aquest llibre, que tracta extensament el problema dels
ordes militars cistercencs de la península Ibèrica, queden en la imprecisió
moltes de les particularitats essencials de la relació entre l'orde del Císter i
el de Montesa, tant en el caient històric com en el jurídic. És per això
que, pensant que en aquesta obra de Cocheril molts col·locutors hi troba­
rien també aquella imprecisió, ens ha semblat escaient d'aportar al Col·lo­
qui els trets fonamentals en l'aspecte històrico - jurídic d'aquella relació,
basant-nos, per fer-ho, en dues obres de dret valencià que poden conside­
rar-se ben clàssiques, el Tractatus de regimine urbis et regni Valentiae de
Llorenç Mateu i Sanz 2 i les Observationes de Cristòfol Crespí de Vall­
daura 3 a més de l'obra específica de Josep Villarroya Real Maestrazgo de
Montesa \ que conté la col·lecció diplomàtica fonamental d'aquest orde
1 Dom Maur COCHERIL, Études sur le monachisme en Espagne et au Portugal,
Societé d'Éditions «Les Belles Lettres», Paris, Livrairie Bartrand. — Lisbonne, 1966.—
Abreujarem Études en les referències ulteriors.
2. Laurentius MATTHEU ET SANZ, Tractatus de regimine urbis et regni Valentiae,
València, Bernardus Nogués, 1654-1656.—Abreujarem De regimine en les referències
ulteriors.
3. Christophorus CRESPI DE VALDAURA, Observationes illustratae decisionibus Sacri
Supremi Regni Aragonum Consilii, Supremi Sanctae Cruciatae et Regiae Audientiae
Valentinae, Editio novissima, Lugduni, Deville et Chelmette, 1730. Hi ha una altra
edició anterior (Lugduni, Horace Boissart et Jorge Romeus, 1662). — Abreujarem
Observationes en les referències ulteriors.
4. Joseph VILLARROYA, Real Maestrazgo de Montesa. Tratado de todos los derechos,
hienes y pertenencias del patrimonio y maestrazgo de la real y militar orden de
127

ARCADI GARCIA SANZ
militar. Amb la informació d'aquests tres autors, que tractaven el problema
tant de prop, hem considerat ben representada la criteriologia i la
informació valenciana sobre la matèria i completa fins a un límit desitjable
l'explicable parquedat informativa del llibre abans esmentat.
/. — El predomini cistercenc en el monaquisme valencià
La tardana reconquesta del regne de València va donar al monacat
valencià unes característiques especials que cal remarcar abans de fer entrar
de sobte al lector en els problemes jurídics de què ens ocuparem.
Segurament la particularitat més important del regne de València en l'aspecte
monàstic és l'absència del monaquisme benedictí pròpiament dit,
l'hora expansiva del qual havia passat ja quan en 1233 s'iniciava la
reconquesta del nou regne, el qual, monàsticament parlant, seria un país
cistercenc. En aquest punt ei regne de València és, com en tants d'altres,
una prolongació de la Catalunya Nova amb la variant de la derivació
militar del Císter, personificada en l'orde de Montesa, i l'addició de cartoixans
i jeronis (Portaceli, Vall de Crist, Sant Miquel, etcètera). La primera
fundació monàstica del regne de València és el monestir cistercenc de
Benifassà (1233-34) K , fill de Poblet, a la qual seguiren el priorat de Sant
Sia. Maria de Montesa y S. Jorge de Alfama, València, Benito Monfort, 1787. —-
Abreujarem Maestrazgo en les referències ulteriors.
Per la restant bibliografia referent a Montesa pot consultar-se el Catalogo de la
Exposición de Dedecho Histórico del Reino de Valencià, de Manuel DUALDE SERRANO,
València, 1955, pàg. 280.
5. Per a Benifassà es pot veure:
Manuel BETÍ, Fundación del Real Monasterio de monjes cistercienses de Santa
Maria de Benifazd, «I Congrés d'Història de la Corona d'Aragó», Barcelona, 1908,
pàg. 408.
— Ros ell. Pleito que por su dominio sostuvieron en el siglo XIII la orden de San
Juan de Jerusalén y el real monasterio de Benifazd, Castellón de la Plana, Hijos de
J. Armengot, 1920.
— Establiments per als llocs del monestir de Benifazd, «Revista Jurídica de Catalufia»,
XXXII, 1926, pàg. 172.
Honorio GARCÍA, La Tinença de Benifaçà, «Boletín de la Sociedad Castellonense
de Cultura» (= BSCC), XIII, 1932, pàgs. 395-407.
— La Aldea. Su carta puebla y venta al monasterio de Benifazd, BSCC, XVI, 1935,
pàgs. 289-295.
— El Monasterio de Nuestra Senora de Benifazd en Valencià, «Anales del Centro
128

EL CÍSTER I MONTESA
Vicenç de València, el femení de Gratia Dei G i els de Valldigna (1298)
i Sant Bernat 7 .
Com més clarament es veu el predomini cistercenc en el monaquisme
valencià és en el recompte de les veus directament o indirectament cister-
cenques del braç eclesiàstic de les Corts: era doctrina clàssica admesa
per Callis i Belluga 8 que aquest braç el composaven només els eclesiàstics
que tenien vassalls, si bé amb el temps hi foren admesos també alguns
eclesiàstics que no en tenien (el bisbe d'Oriola i els capítols de Tortosa,
Sogorb i Oriola), com diu el primer acte de Cort del dit braç de les
Corts de 1626 9 .
En el segle xvn, que és l'època de màxima proliferació del braç ecle­
siàstic, el composaven dinou veus, les cinc primeres de les quals tenien
seient a la Cort per aquest orde de preferència, i les altres catorze que
de Cultura Valenciana» (= ACCV), septiembre-diciembre 1947, pàgs. 226-232.
— Real Monasterio de Santa Maria de Benifazd, BSCC, XXVI, 1950, pàgs. 19-35.
— Diplomàcia y mal de piedra, BSCC, XXVII, 1951, pàgs. 56-63.
— La iglesia del monasterio de Nuestra Senora de Benifazd, ACCV, maig-desembre
1952, pàgs. 184-191.
— Repercusiones del Cisma, BSCC, XXXV, 1959, pàgs. 217-227.
— La trienalidad y los abades trienales, BSCC, XXXV, 1959, pàgs. 281-291¬
— Cbispazos de la guerra de "Els Segadors", BSCC, XXXVI, 1960, pàgs. 241-247.
— Maulets y Botiflets en Benifazd, BSCC, XLI, 1965, pàgs. 295-304.
— El Siglo XIX, B. S. C. C, XLIII, 1967, pàgs. 134-137.
6. Vicente FERRAN SALVADOR, El real Monasterio Cisterciense de Gratia Dei
(Z ai dia) en Valencià, Valencià, Sucesor de Vives Mora, 1961. Separata d'ACCV.
7. Per a Valldigna es pot veure:
Josep TOLEDO GlRAU, El castell i la Vall d'Alfandech de Marinyén, BSCC, XVI,
1935, pàgs. 315-326, 398-423 i XII, 1936, pàgs. 1-36. En aquest estudi es tracta la
fundació del monestir.
— Las puertas y murallas del Real Monasterio de Valldigna, «Las Provincias»,
Almanaque, 1944, pàgs. 123-127.
— El archivo - biblioteca del Real Monasterio de Valldigna, BSCC, XIX, 1944,
pàgs. 72-94 i 97-131.
— El Monasterio de Valldigna, Contribución al estudio de su historia durante el
gobierno de sus abades perpetuos, València, Vives Mora, 1944 (127 pàgs.). Separata
d'ACCV.
— El Monasterio de Valldigna y sus Abades Comendatarios, BSCC, XXII, 1946,
pàgs. 233-258, 333-349 i 480-493.
— Las aguas de nego en la historia de Valldigna, BSCC, XXXIII, 1957, pàgs.
206-249 i 277-305.
8. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes. Observatio XV. Conclusió 8 a , num.
189, vol. I, pàg. 325.
9. Furs, capítols, provisions e actes de cort fets y atorgats per la S. C. R. M. del
rey don Phelip nostre senyor, ara gloriosament regnant, en les Corts generals per
aquell celebrades als regnícols de la ciutat y Regne de Valencià en la vila de Monçó
en lo any M.DC.XXVI, Iuan Batiste Marçal, València, 1635, foli 36.
9
129

ARCADI GARCIA SANZ
hi concorrien sense ordre de prelació establert. Aquestes veus eren: primera,
l'arquebisbe de València; segona, el mestre de Montesa; tercera, el
bisbe de Sogorb; quarta, el bisbe de Tortosa; quinta, el bisbe d'Oriola;
i sense prelació, els capítols de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, els
abats de Valldigna, Benifassà i Poblet, de l'orde del Císter, el prior de
Vall de Crist, de l'orde de la Cartoixa, el prior de Sant Miquel dels Reis,
de l'orde de Sant Jeroni, el general de l'orde de la Mercè, el comanador
de Torrent, de l'orde de l'Hospital, el comanador de Begís, de l'orde de
Calatrava, i el comanador d'Orxeta, de l'orde de Sant Jaume 10 .
Si passem llista dels «religiosos» (així eren anomenats els representants
de les religions), observem que de les deu veus que tenien en el
braç, n'hi ha cinc de cistercenques (Valldigna, Benifassà, Poblet i els militars
- cistercencs de Montesa i Calatrava) i les cinc restants es reparteixen
entre totes les altres religions. No és, doncs, hiperbòlic de parlar del
predomini cistercenc en el monaquisme valencià.
27.—Els ordes militars cistercencs: Montesa
A la península Ibèrica eren de filiació cistercenca els ordes militars de
Calatrava, Avís, Alcàntara, Montesa i Crist. El caràcter cistercenc d'aquests
ordes deriva del de Calatrava, que fou fundat en 1158 per sant Ramon,
abat de Fitero, originari de Saint-Gaudens, a l'Alta Garona. La regla de
Calatrava fou revisada pel capítol general del Císter i confirmada pel
papa Alexandre III el 25 de setembre de 1164; el «Sacro Convento de
Calatrava» fou definitivament agregat a l'orde del Císter en 1187 i posat
sota la filiació de l'abadia francesa de Morimond, mare de l'espanyola
de Fitero u .
Els altres ordes, tot acceptant la regla de Calatrava, esdevingueren
així mateix cistercenques: la d'Alcàntara (abans San Juliàn de Pereiro)
l'acceptà en 1218; la d'Avís (abans Ébora) era ja agregada a Calatrava
en 1187; les de Montesa i Crist, creades per substitutuir el Temple
10. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes. Observatio XV. Conclusió 8 A , núm.
188, vol. I, pàg. 325.
11. COCHERIL, Études, pàgs. 348-349.
130

EL CÍSTER I MONTESA
extingit, rebien també la regla de Calatrava en les butlles d'erecció
de 1317 i 1319, respectivament 12 .
L'orde de Montesa fou erigit pel sant Pare Joan XXII el 10 de juny
de 1317 13 . La butlla d'erecció diu que el papa Climent V va extingir
l'orde militar del Temple i va donar els seus béns a l'orde de l'Hospital,
exceptuant els situats en els regnes de Castella, Aragó, Portugal i Mallorca,
que va deixar a disposició de la Seu Apostòlica, i que el rei d'Aragó
(Jaume II) va trametre Vidal de Vilanova al Sant Pare tot oposant-se
que els hospitalers fossin els beneficiaris dels dits béns. Joan XXII —segueix
dient la butlla— inclinat a la súplica del rei d'Aragó, erigí en el
castell de Montesa, del regne de València, un monestir per a defensa del
regne contra els sarraïns en el qual fossin col·locats frares de l'orde de
Calatrava, que eren de la confiança del rei, i donà al dit monestir de Montesa
tots els béns que eren del Temple en el regne de València i tots els
que eren de l'Hospital també, excepte els que posseïa l'Hospital a la
ciutat de València i mitja llegua entorn i la vila de Torrent, que seguirien
en poder de l'Hospital. Establí també que el monestir de Montesa
fos subjecte a l'orde de Calarrava, de manera que el mestre d'aquest orde
pogués visitar Montesa una vegada a l'any o més si fos necessari, i corregir
tot allò que calgués, amb consell i consentiment de l'abat de Santes
Creus, i si aquest no hi podia concórrer, amb consell i consentiment de
l'abat de Valldigna. Es reservà el Sant Pare el dret de nomenar el
primer mestre de Montesa, deixant els successius a elecció dels frares del
nou orde, sense necessitat de confirmació ulterior, sempre que fos elegit
dins els tres mesos de la vacant, passats els quals sense fer-ho, podria
nomenar-lo el mesrre de Calatrava també amb consell i consentiment de
l'abat de Santes Creus, i si aquest no hi podia concórrer, amb el consell
i consentiment del de Valldigna.
En compensació d'aquest atorgament eren donats a l'Hospital tots els
béns que havien estat del Temple en els altres estats del rei d'Aragó, que
aquest retenia. La butlla fou expressament consentida per Vidal de Vilanova
en nom del rei d'Aragó i pel visitador, procurador, priors i frares
de l'Hospital en nom de l'orde.
12. Ibidem, pàgs. 350-351.
13. El text d'aquesta butlla d'erecció el publiquen VlLLARROYA (Maestrazgo,
vol II, lib. I, doc. I, pàgs. 1-11), i MATEU I SANZ (De regimine, cap. VIII, paràgraf
VIII, núm. 321, vol II, pàgs. 459-464).
131

ARCADI GARCIA SANZ
Posteriorment 1T1 de juny de 1319, usant de la facultat de nomenament
del primer mestre que s'havia reservat en la butlla d'erecció,
Joan XXII féu comissió d'aquesta facultat a l'abat de Santes Creus 14 , el
qual nomenà, com després veurem, Guillem d'ErilI.
El papa d'Avinyó Benet XIII (el papa Luna) en butlla donada el 24
de gener de 1400 agregà a l'orde de Montesa l'orde militar de Sant Jordi
d'Alfama 15 , orde que tenia el seu origen en la donació del lloc i desert
d'Alfama (entre Tortosa i Tarragona) feta per Pere II d'Aragó a Joan
d'Almenara i altres per la fundació d'aquell orde militar el 24 de setembre
de 1201 16 .
El caràcter cistercenc, doncs, de l'orde de Montesa era una conseqüència
de l'adopció de l'orde de Calatrava i és admès amb unanimitat
per la documentació i la doctrina jurídica valenciana: com diu Crespí de
Valldaura, ordo calatravensis et montesianus cisterciensis ordinis sunt, ut
bullae apostolicae semper repetunt 17 ; Mateu i Sanz diu més: Ordo noster
—Mateu era montesià— unitus et incorporatus fuit in Capitulo generalis
Ordinis Cisterciensis, ad instantiam regis conditoris lacobi II 18 , extrem
que ens aclareix Villarroya que publica el text d'aquesta resolució
capitular del Císter, datada la vigília de sant Mateu (20 de setembre) de
l'any 1321
Aclarit i explicat el caràcter cistercenc de l'orde de Montesa, mirem
ara d'aclarir i explicar les particularitats de la jurisdicció cistercenca sobre
aquell orde militar, en la qual, com hem vist, hi intervenien, a més del
mestre de Calatrava, l'abadia francesa de Morimond i les espanyoles de
Santes Creus i Valldigna. Cocheril 20 veu, en aquesta duplicitat d'intervenció
—Morimond per un costat i Santes Creus-Valldigna per l'altre—
una dificultat, que potser hi és en un pla teòric, car també la doctrina
valenciana veia incompatibilitat entre aquestes dues intervencions. El cas
14. El text en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, d oc. VII, pàgs. 22-25.
15. El text de la butlla en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. 1, doc. XXI, p. 62.
16. El text de la donació en VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. XIX,
pàg. 54.
17. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observatio LV, Argumentum 1,
núm. 6, vol II, pàg. 90.
18. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 298, vol II,
pàg. 453.
19- VILLARROYA, Maestrazgo, vol II, lib. I, doc. XVI, pàg. 46.
20. COCHERIL, Études, pàgs. 383-384.

EL CÍSTER I MONTESA
de Montesa, per altra part, és semblant al de l'orde militar portuguès de
Crist que, regint-se per la regla de Calatrava i subjecte per tant a Morimond,
ho estava també per la butlla d'erecció a l'abadia cistercenca portuguesa
d'Alcobaça. En el pla purament pràctic, però, aquella concurrència
de jurisdiccions es visqué pacíficament, ajudada a voltes per expedients
jurídics, durant tot el temps de normalitat cistercenca de l'orde de Montesa,
potser perquè la caritat entre germans del Císter podia més, ordinàriament,
que les dificultats de caràcter jurídic. Potser també té raó Cocheril,
almenys en part, quan considera la dificultat —millor diríem l'agravació
de la dificultat— com una qüestió de nacionalitat. Vegem-ho.
///, — La jurisdicció de Calatrava - Morimond sobre Montesa
La jurisdicció del mestre de Calatrava i l'observància d'aquesta regla
en l'orde de Montesa no fou mai contradita d'una manera absoluta. Tampoc
no apareix que ho fou d'una manera formal fins el segle xvi la jurisdicció
de l'abat de Morimond, que es basava no sols en l'origen cistercenc
de Calatrava, sinó en una butlla donada per Pius II en 1459 2 \ i així
veiem que l'abat de Morimond visità Montesa en 1444 22 i en 1468 23 , a
més d'aplicar-se a Montesa en 1573 una «definició» feta per l'abat de
Morimond per Calatrava 24 .
És en el segle xvi que les posicions mentals, potser influïdes pel nacionalisme
i, sobretot, pel regalisme imperant tant a França com a
Espanya, començaren de fer-se irreductibles; i en el regne de València
— i molt particularment entre els montesians— es va formar la teoria
que podem anomenar minimalista, que reduïa la jurisdicció calatravenca
sobre Montesa al ius visitationis tantum i negava la jurisdicció de l'abat
de Morimond. Aquesta teoria és clarament exposada en els propis Furs
de València, que en el capítol I dels actes de cort dels braços eclesiàstic i
21. COCHERIL, Études, pàg. 383. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII,
paràgraf VIII, núm. 357, vol II, pàgs. 476-477.
22. COCHERIL, Études, pàg. 423. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII,
paràgraf VIII, núm. 358, vol II, pàg. 477.
23. COCHERIL, loc. cit.
24. VILLARROYA, Maestrazgo, vol. II, lib. III, cloc. II, pàg. 214.
133

ARCADI GARCIA SANZ
reial de les Corts de 1552 interpreta la butlla d'erecció de Montesa de
la manera que segueix:
Per les paraules de la qual fundació —la de Montesa— clarament se
mostra que la dita religió e mestre de Muntesa no deuen subjecció alguna
al dit mestre de Calatrava, sino "tantum per viam visitationis", la qual
se ha de fer "in dicto monasterio" ensemps ab lo hu dels dits abbats
—de Santes Creus o Valldigna— e ab consell e consentiment de aquell e
no de altra manera; enaxí que lo dit mestre de Calatrava, ni per consegüent
los doctors del Real Consell dels Ordens del regne de Castella poden
provehir cosa alguna respectant la dita religió, mestre e monestir de
Muntesa ~\ Aquesta interpretació valenciana de la butlla d'erecció de Montesa
tenia la segona part, més greu encara que la primera, que defensava
el criteri radical que la intervenció dels abats de Santes Creus i Valldigna
en el ius visitationis de Montesa implicava la substitució i per tant l'eliminació
del ius visitationis dels abats de Morimond i del Císter. Mateu i
Sanz exposa clarament aquesta teoria, que segurament no era pas original
d'ell: Visitandi itaque ius —diu de l'abat de Morimond— nunquam pertinuit
ad abbatem predictum, neque unquam admissus fuit abbas aliquis ex
ordine cisterciensi ad hoc munus, praeterquam iuxta formam huius constitutionis.
Bene verum est quod anno 1444 abbas Morismundi visitavit nostrum
ordinem, sed fuit ex comissione don Alfonsi Aragón magistri de
Calatrava et assidente abbate Valiis Dignae, iuxta formam dicte constitutionis
26 I de l'abat del Císter diu: irrationabile enim videtur quod ibidem
aseritur —es refereix a la proposició favorable a la jurisdicció de
l'abat del Císter— nempe abbatem Cisterii non esse immediatum supierorem
militiarum, quia abbati Morismundi subsunt, nam procederetur in
infinitum, cum nunc abbas Sanctarum Crucium interponatur inter nos et
abbatem Morismundi, quod equidem minime tolerandum 27 .
25. Furs, capítols, provisions e actes de cort fets en lo any MDLII, València, Joan
de Mey Flandro, 1555, f. 9 vo .
26. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núm. 358, vol II,
pàg. 477.
27. Ibidem, núm. 365, pàg. 479-
134

EL CÍSTER I MONTESA
IV.—La jurisdicció de Santes Creus - Valldigna sobre Montesa
Aquesta jurisdicció que es basa, com hem vist, en la butlla d'erecció
de Montesa, té dos aspectes, un de relatiu al ius visitationis i l'altre relatiu
al nomenament de mestre. De fet, el dret de visita d'aquests abats amb el
mestre de Calatrava no fou mai contradit i el propi Mateu i Sanz esmenta
els capítols 23 i 41 de les «Definicions» de Montesa, segons els quals
en 1552 visitaren Montesa don Inigo d'Ayala, mestre, i frare José Ca-
beza de Vaca, de l'orde de Calatrava, amb l'assistència de l'abat de Santes
Creus, i en 1556 ho feren don Pedró Goni, mestre, i frare Baltasar Mu-
hoz, del mateix orde, amb l'assistència de l'abat de Valldigna 28 .
En el pla teòric es formaren dues interpretacions sobre el caràcter de
l'intervenció dels abats de Santes Creus i Valldigna en la visita regular
de Montesa: una mantinguda pels autors cistercencs que entenia que
corresponia a l'abat de Santes Creus el ius visitationis 29 , i l'altra, defen­
sada pels autors valencians, que conseqüentment amb llur interpretació
minimalista dels drets sobre Montesa, negava l'existència d'aquest dret i
considerava la concurrència dels dits abats a la visita regular de Montesa
com a títol de simples consellers o assessors del mestre de Calatrava.
Realment, la discòrdia sembla que no passà del simple pla de la discussió
teòrica i un tant bizantina entre els juristes.
La qüestió que més perturbà i perturba encara en el pla especulatiu
la clara intel·ligència dels drets de l'abat de Santes Creus sobre Montesa,
és la de la facultat de nomenament de mestre, perquè, com abans hem
vist, el papa Joan XXII, que en la butlla d'erecció s'havia reservat el dret
de nomenar el primer mestre de Montesa, I'l 1 de juny de 1319 va fer
comissió a l'abat de Santes Creus per al dit nomenament so , de la qual co­
missió va usar aquell abat, nomenant el primer mestre que fou Guillem
d'Erill el 22 de juliol de 1319, i segurament el segon també, que fou
Arnau Soler el 26 d'octubre del mateix any. D'aquests nomenaments
hom tragué la conseqüència que a l'abat de Santes Creus corresponia el
dret de nomenar mestre de Montesa 31 . A aquesta interpretació s'hi oposà,
28. Ibidem, núm. 286, pàgs. 450-451.
29. Ibidem, núm. 295, pàg. 453¬
30. Loc. cit. a la nota 14.
31. COCHERIL, Études, pàg. 384. — MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIU paràgraf
VIII, núm. 296, vol II, pàg. 453.
135

ARCADI GARCIA SANZ
naturalment, la doctrina valenciana — i montesiana— basant-se en la
mateixa butlla d'erecció, que posava l'elecció conventual com procediment
normal de designació del mestre. Mateu i Sanz exposa aquesta doctrina
d'una manera brillant: ex illa facultate nominandi —diu— minime
quaesita fuit abbati Sanetarum Crucium iurisdictio aliqua ordinària
et quasiepiscopalis in nostrum ordinem, nec potuit extendi ad aliud quam
ad actum nominandi peragendum utiliter. Immo ex hoc retorqueri argumentum,
nemo negaverit, nam praeterquam quod a iure nostro ordini
competebat ius eligendi magistrum expresse ei fuit concessum in bulla
erectionis, ut dixi; atque adeo, si ex prima illa et única nominatione inferri
posset adquisitio iurisdictionïs spiritualis, ex tot nominationibus et electionibus
factis caeterorum magistrorum iure ordinario et proprio, urgentius
sequeretur iurisdictionem quaesitam fuisse nostro ordini 32 .
Tant de dret, doncs, com de fet la designació del mestre de Montesa
es feia per elecció conventual, llevat de les dues primeres designacions
que va fer l'abat de Santes Creus i algun altre cas d'imposició pontifícia 33 .
Heus ací els mestres que tingué Montesa i el procediment pel qual foren
designats:
1. — Guillem d'Eriil de l'orde de l'Hospital. Prengué l'hàbit de Calatrava
en el monestir de Santes Creus el 22 de juliol de 1319- Fou
designat per l'abat de Santes Creus. Morí el 27 de setembre de 1319 a
Peníscola.
2. —Arnau Soler, també hospitaler. Fou nomenat el 26 d'octubre de
1319. Morí a Sant Mateu el 6 de novembre de 1327.
3. — Pere de Tous. Designat per elecció conventual el 17 de novembre
de 1327. Morí a Sant Mateu el 5 d'agost de 1374.
32. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII, núms. 354-355,
vol II, pàg. 476.
33- Aquesta es també la doctrina sancionada en els furs de València: «Que los
comanadors e frares de la religió de Muntesa, vagant lo maestrat puxen fer elecció
de mestre ab tota libertat. — Ferdinandus rex. Anno M.D.X. Montissoni.— Ab lo
present fur perpetualment provenim e ordenam que tostemps que.s seguirà cas que
los comanadors e frares de la religió de Muntesa hajen e deguen fer elecció de mestre
de la dita religió, que los dits comanadors e frares facen e puixen fer la dita elecció
liberament segons que per bul·les apostòliques e per privilegis reals la dita elecció se
pot e deu fer, e que per nos, ni nostres officials ni comissaris no.ls sia feta compulsió
ni coacció alguna». (Furs de Valencià, edició de 1547-1548. «In Extravaganti», foli
LXXXII v. col. 1). Aquesta doctrina la confirma el fur següent de Carles I a les
corts de Monçó de 1533.
136

ARCADI GARCIA SANZ
4. — Ambert de Tous. Designat per elecció conventual el 18 d'agost
de 1374. Morí a Sant Mateu el 13 de juliol de 1382.
5. — Berenguer March. Designat per elecció conventual el 25 de
juliol de 1382 en presència del rei Pere el Cerimoniós. Morí a Sant Mateu
el 8 de març de 1409. Durant el seu mestratge va unir-se a Montesa
l'orde de Sant Jordi d'Alfama.
6. — Romeu de Corbera. Designat pel Sant Pare en discòrdia entre
Nicolau de Pròxida i Ramon Alamany de Cervelló. Prengué possessió
del mestratge el 10 d'octubre de 1411. Morí a València el 5 de setembre
de 1445.
7. — Gilabert de Monsoriu. Designat per elecció conventual el 14 de
setembre de 1445. Morí a València el 3 de desembre de 1453¬
8. — Lluís Despuig. Designat per elecció conventual el 12 de desembre
de 1453. Morí a València el 3 d'octubre de 1482.
9. — Felip d'Aragó. Nomenat per concessió pontifícia, passant per
sobre de l'elecció conventual que en 10 d'octubre de 1482 recaigué en
Felip Boïl. Morí de les ferides rebudes en el setge de Baza el 10 de juliol
de 1488.
10. — Felip Boïl. Fou novament elegit el 30 de juliol de 1488. Morí
a Sant Mateu el 18 de juny de 1492.
11. — Francesc Sanz. Elegit conventual ment el 12 de gener de 1493.
Morí a València el 4 de gener de 1506.
12—Bernat Despuig. Designat per elecció conventual el 15 de gener
de 1506. Morí a Montesa en 1536.
13. — Francesc Llansol de Romaní. Elegit conventualment, sed concòrdia
praecedente, el 17 de juliol de 1537. Morí a València el 12 de
març de 1544.
14. — Pere Galceran de Borja. Designat en discòrdia et in lite coram
Pontifice. Resignà el mestratge en mans del papa Sixt V, el qual
l'incorporà a la Corona d'Aragó. Morí a Barcelona en 1592, essent virrei
de Catalunya
34. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VII, paràgraflV, núm. 159, vol II, pàgs.
235-237. En el fur abans esmentat hi surt un altre Mestre nomenat per imposició
pontifícia, Joan de Lanuça.
137

ARCADI GARCIA SANZ
V. La incorporació del mestratge de Montesa a la Corona d'Aragó:
la secularització
En el segle xvi s'observa un procés de minimització dels vots i una
tendència a la secularització de tots els ordes militars. Una butlla de
Pau III del 4 d'agost de 1540 restringí en les religions de Calatrava i
Alcàntara el vot de castedat a la castedat matrimonial, restricció que fou
ampliada als altres ordes militars per Gregori XIII (5 de novembre
de 1584) i Sixt V (6 de desembre de 1588). Paral·lelament el vot de
pobresa es limitava a la pobresa d'esperit 35 i es suprimia la vida comunitària
L'expugnació definitiva de la regularitat dels ordes militars fou la
incorporació de llurs mestratges a les corones reials respectives. À l'orde
de Montesa —la darrera que va incorporar-se— la butlla de Sixt V del
15 de març de 1587 36 incorporà el títol de mestre de l'orde en la persona
del rei d'Aragó, que llavors era Felip II, prèvia la renúncia, que ja
hem vist, del darrer mestre Pere Galceran de Borja. La butlla donava
llibertat al rei en l'administració dels béns, en la nominació dels oficis,
que féu amovibles ad nutum, i derogava els drets concedits per la Seu
Apostòlica sobre Montesa a qualssevol persones tant del Císter com de
qualsevol altre orde. Es tractava d'allò que avui en diríem una «nacionalització»
de l'orde de Montesa, que significava el fi de la jurisdicció cistercenca
El que no deia expressament la butlla, i que per tant va discutir-se,
és si implicava la secularització de l'orde.
La majoria dels autors s'inclinaven per l'afirmativa (Gregori López,
Bobadilla, Barbosa, Pizarro, Sarmiento), així com la jurisprudència eclesiàstica
de la Rota i la Congregació del Concili, considerant que els
cavallers dels ordes militars eren persones seculars. La doctrina valenciana
— i montesiana— sempre conservadora, se seguia fent la il·lusió —segurament
interessada— d'una regularitat cistercenca de l'orde de Montesa i
resolia la dificultat amb un expedient més enginyós que convincent, con-
35. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observació LV, Argumentum II, n. 25,
vol. II, pàg. 93.
36. El text d'aquesta butlla pot veure's a VILLARROYA, (Maestrazgo, vol II, lib. I,
doc. XXX, pàgs. 85), i MATEU I SANZ (De regimine, cap. VIII, paràgraf VIII,
núm. 396, vol II, pàgs. 490-497).
138

EL CÍSTER I MONTESA
siderant que els ordes militars, i Montesa per tant, no eren religions en
sentit propi o simpliciter, sinó que ho eren en sentit impropi o secundum
quid. Aquest expedient els servia per mantenir el fonament jurídic de la
subjecció al for eclesiàstic, la representació en el braç eclesiàstic de les
corts i la conservació en general dels privilegis de base eclesiàstica que
gaudien 37 .
L'orde del Císter perdé, és clar, amb la secularització dels ordes militars,
un sector important. Potser, però, aquesta amputació era un bé, perquè
l'esperit d'aquests ordes militars en el segle xvi era massa allunyat
de l'autenticitat originària de la Carta de Caritat, i llur continuació dintre
del cos cistercenc no hauria produït més que perturbacions. És aquest
mateix esperit —diguem-ne renaixentista— el que va empènyer els ordes
militars cap a la «solució nacionalista», que implicava, a la curta o a la
llarga, la pròpia aniquilació.
Societat Castellonenca de Cultura
Patronat d'Estudis Ausetans
37. MATEU I SANZ, De regimine, cap. VII, paràgraf IV, núm. 23, vol II, p. 240.
— CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes, Observatio LV, Argumentum II, núms. 18-26,
vol. II, pàgs. 92-93.
139

JOSEP LLADONOSA PUJOL
SANT ANDREU DE BARRAVES I LA
VILA DE SENET
El port de Viella, durant segles, ha esdevingut la comunicació directa
de la Vall d'Aran amb la comarca del Barravés o alta ribera de la Noguera
Ribagorçana. Al peu del port i davant mateix de la boca sud del túnel,
que avui comunica ambdues contrades pirinenques, fou construït a l'Edat
Mitjana l'Hospital de Sant Nicolau dels Pontells. Uns deu quilòmetres
mes avall, i a l'esquerra del riu es troba l'antiga vila de Senet, actualment
un llogarret de molt pocs veïns, enfront d'Aneto, el poble més enlairat
de la ribera.
El nostre propòsit és de localitzar l'antic monestir de Sant Andreu de
Barravés a Senet, l'església del qual n'és un vestigi, obscur cenobi que
Ramón d'Abadal situa entre aquesta vila i Vilaller. L'esmentat autor,
interpretant el Cronicó de Domènec transcrit per Pasqual, escriu: Ató,
episcopus (dedicavit) ecclesiam Sancti Andree in Barravés, anno II karoli,
reges, 1 i creu que es tracta d'una dedicació del bisbe Ató de Roda d'Isàvena,
entre els anys 930 i 931.
També Villanueva cita aquest monestir entre els altres de Ribagorça,
situat al capdamunt de tots els del país, després de Santa Maria d'Alaó
(Sopeira), Santa Maria de Lavaix (Pont de Suert) i Sant Martí de Sas
(Benés), representats per llurs abats en l'elecció del bisbe Borrell. El decret
de confirmació de Borrell, bisbe de Roda, fet per Sant Ermengol
d'Urgell, és de l'any 1017, on consta:
Sanila, Abba Sancti Andree (Barravés)
1. Ramon D'ABADAL I DE VlNYALS, Els comtats de Pallars i Ribagorça, l a part,
dins «Catalunya Carolíngia», Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1957, III, p. 177.
2. VILLANUEVA, Viage Literario a las iglesias de Espana, vol. X, Ap. 26.
141

JOSEP LLADONOSA PUJOL
Segons el parer d'Abadal, el monestir de Sant Andreu de Barravés,
pobre de mitjans, i amb migrades condicions de vida, com d'altres del país
que sorgiren a l'època carolíngia, acabaren essent absorbits pel cenobi de
Lavaix 3 . Com veurem, el nostre subssistí, almenys com a lloc de parada
durant les visites que els comtes-reis de Catalunya - Aragó feren a la Vall
d'Aran, durants els segles x i n i x i v .
Si Sant Andreu de Barravés estigué entre Vilaller i Senet, a la vora
d'un camí, sens dubte d'origen romà i que encara actualment munta de
la vella Ribagorça al port de Viella, no podem sinó situar-lo al damunt
de Senet, l'únic lloc d'aquest trajecte on trobem restes d'un monestir. A
més, ens han pervingut documents que així ho indiquen. Senet a l'alta
Edat Mitjana també donà nom a la vall superior del Noguera Ribagorçana.
Hi ha un diploma de l'any 1040, transcrit també per Villanueva, on
trobem una qüestió entre els bisbes de Roda i d'Urgell sobre límits
d'ambdós bisbats, i els establiren entre:
Vel erunt in valle quae dicitur Valiis Sennid, et in Valle de Bovina
(Bohí) \
Veiem, doncs, que la Vall de Barravés s'anomenava igualment al segle
xi la Vall de Senet. Per tant, hom també hauria anomenat el monestir
Sant Andreu de Senet 5 , car el petit cenobi es trobava a ben poca
distància d'aquest poble, tant com les antigues abadies d'Alaó, Lavaix,
Sant Joan de Viu i Sant Cerní de Tabernoles ho estaven de Sopeira, Pont
de Suert, Viu de Llevata i Anserall, les esglésies de les quals (llevat de la
de Lavaix), com a Senet, són avui utilitzades per al culte parroquial.
Ja hem dit que Sant Andreu de Barravés era lloc de trànsit, primer
dels comtes de Ribagorça i després dels reis d'Aragó en les anades llurs
a la Vall d'Aran. No oblidem que el bisbe Ató senyorejà aquesta vall6 ,
i que tal vegada la fundació del monestir de Sant Andreu respongué a la
necessitat d'assegurar una posada on sojornar abans d'arriscar-se a passar
el tostemps difícil porr de Viella. Aquí, a Sant Andreu de Barravés,
3. ABADAL, Els comtats de Pallars i Ribagorça, l a part, pàgs. 203-204.
4. VILLANUEVA, Viage Literario , vol. XI, Ap. XI, pàg. 199.
5. Aquest nom restà en la tradició dels habitants de Barravés fins a època ben
tardana, si més no, n'és un indici la freqüència del nom Andreu en els llibres vells
de la parròquia de Senet.
6. ABADAL, Els comtats de Pallars i Ribagorça, l a part, pàgs. 21, 24, 163 i 180.
142

S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET
Alfons el Cast, l'any 1175 atorgà les delmes a Santa Maria de Mig-Aran,
segons un document que donà a conèixer Reglà i Campistol 7 .
Però, on s'aprecia ben clarament la proximitat de Senet amb Sant
Andreu de Barravés és en la relació del viatge que féu Jaume I durant
l'estiu de 1265 a la Vall d'Aran, viatge que trobem al prou conegut
Itinerari de Miret i Sans 8 . Diu aquest autor, que el 20 de juliol el rei
Conqueridor signà quatre diplomes a Senet 9 , i que el mateix dia passà
«pel llogarret pirinenc de Sant Andreu de Barravés» 10 .
Jaume I, en realitat, no es mogué del mateix lloc. Insistim. Llavors,
ni més tard tampoc, des de Senet fins al port de Viella no hi hagué altre
habitatge que l'hospital esmentat de Sant Nicolau dels Pontells, ja exis­
tent al segle xni, car hi ha un privilegi de l'any 1198 concedit per Pere I
el Catòlic al mateix lloc de Sant Andreu de Barravés, on el monarca feia
unes donacions a favor de ecclesie Hospitalis Sancti Nicolai, edificati in­
fra por tus de Barravés et de Aran 11 .
Sant Andreu, per bé que del segle xiv al xvn ja no seria un monestir,
continuaria, no obstant això, essent el refugi o parador d'abans, un castell,
tal com s'anomena en els pocs documents que encara resten a la parrò­
quia de Senet. Aquí hi havia darrerament la Cambra o oficina del Batlle
general de la Vall de Barravés, que no dubtem que es tracta del lloc
on es sancionaren els documents esmentats. Succeia que, com en el cas
dels diplomes de l'any 1265, els notaris que els redactaren escriviren in
Ceneto o apud Sanctum Andream de Barravés, segons la fórmula o rúbrica
7. Juan REGLÀ I CAMPISTOL, Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica.
La lucha por el Valle de Aran (siglos X1I1-XIV), Madrid, 1951, II, p. 205-206.
8. J. MIRET I SANS, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, I.E.C., 1918,
pàg. 274.
9- Heus ací com ho narra Miret: «Quatre diplomes signats al poblet de Senet,
al peu de les dites muntanyes (Maleïdes, pel port de Barravés a Viella), la concesió de
llicència a Pere Zapata d'Alcira, per a comprar terres de realenc a València, fins a la
quantitat de mil morabatins, que diu: Datum in Ceneto, XIII calendas augusti, anno
domini MCCLX quinto (20 juliol)», Ob. cit.
10. «El mateix dia passà pel llogarret pirinenc de Sant Andreu de Barravés. Ho
prova la indemnització de 1.000 morabatins, atorgada a P. Zapata d'Alcira per dany
rebut en una permuta que havien celebrat i que està datada així: Datum apud Sanctum
Andream de Barravés, XIII calendas augusti, anno domini MCCLX quinto»,
obra i pàg. cit. Hom pot apreciar que es tracta de dues concessions a un mateix
individu, i resulta no gaire probable que s'haguessin atorgat en dos llocs diferents.
Més avall donarem la raó d'aquesta inversemblança.
11. REGLÀ, Valle de Aran, I, pàg. 259-
143

JOSEP LLADONOSA PUJOL
adoptada en llur escrivania, en aquest darrer cas responent potser, més
que a la realitat, a un arcaisme consagrat.
Perquè és ben cert que vers el primer terç del segle xvn, l'antic
temple consagrat per Ató era l'església del castell, situada a Sobrevila,
nom que encara perdura avui; al contrari de l'església del poble, dedicada
a Santa Cecília, que era la parroquial des dels temps més antics, tant o
potser més que la de Sant Andreu, a uns cent metres de distància, una
de l'altra.
S'esdevingué, però, que el 7 d'abril de 1632 una tempestat de neu,
sembla de dimensions i força extraordinàries, caigué sobre el poble de
Senet i el destruí, junt amb l'església parroquial. La tempestat, segons és
encara tradició viva entre els actuals habitants, comportà un moviment
de neu i terres, una esllavisada, un allau, quelcom semblant a la gran
avinguda d'agües de l'any 1907. Només restaren en peu la borda de can
Barri i una casa gran (can Rius), que encara subsisteix, la més vella del
poble, ensems un interessant exemplar d'arquitectura medieval. Aquests
edificis ,;se salvaren gràcies a la seva situació enlairada sobre el barranc
0 per ésser de mes sòlida construcció?
Una làpida, situada a l'atri de l'església actual de Senet, l'interpretació
de la qual ens ha facilitat el bon amic Anscari Mundó, ens recorda
aquella catàstrofe:
t
Die .7. Aprilis 1632 a quada(m)
litte nivis hui(us) Eccl(esia)e Populiq(ue)
exitium fuit: et 1633 eccl(esija ins
taurata remansit pretio 225. II. (= librarum).
Es a dir: l'església i el poble sofriren els efectes d'una gran tempestat.
1 vers l'any 1633 fou refeta o adaptada aquella església on hi ha la làpida
esmentada. Aquest temple no s'edificà de nou, com diu la veu popular,
car és evident que es tracta d'una construcció molt antiga, com ara veurem.
Tampoc l'inscripció no es refereix a la primitiva parroquial de Santa
Cecília, com també veurem. El preu de 225 lliures ;no indica el cost
dels treballs d'adaptació?
Només cal examinar l'absis de l'actual església, els arcs lleugerament
de ferradura i l'aparell arquitectònic perquè hom s'adoni que es tracta
d'una construcció pre-romànica, o sigui, vers el segle X, i per tant del
144

S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET
temps del bisbe Ató de Roda d'Isàvena, el fundador de Sant Andreu de
Barravés. El portal d'entrada és ja romànic. Però la volta molt transformada,
així com el cloquer quadrat, serien reformades després de la
catàstrofe del 1632 o tal vegada en temps més tardà.
Enfront del que ens parlen els documents i davant els vestigis arqueològics
que ens resten no és gens inversemblant que l'església actual de
Senet sigui l'antiga església monacal de Sant Andreu de Barravés. I pecant
de reiteratius direm, atesa la geografia del país, que només podia
haver existit aquí, per tal com si no hagués estat així, en les relacions
de pobles de la Vall de Barravés que ens donen certes escriptures medievals
no hauria mancat «el llogarrt de Sant Andreu», tal com afirma
Miret i Sans. Veiem en canvi, en una qüestió entre els aranesos i els
homes de Barravés (2 d'agost de 1318) sorgida a causa del saqueig de
l'Hospital de Viella, atribuïda a aquests darrers, on consten els veïns de
Senet i Aneto, com a pobles més immediats a l'esmentat Hospital (Sant
Nicolau dels Pontells), com per a res no s'esmenta Sant Andreu de
Barravés 12 .
La raó del perquè no sofrí la vella església pre-romànica els efectes
de l'allau, fou per tal com tota la massa de neu davallà pel barranc que
separava l'antic poble de Senet de l'ex-monestir, i caigué sobre els prats
encara anomenats avui de Santa Cecília i el camí que pujant des del riu
Noguera Ribagorçana, provinent de Vilaller, muntava fins al petit port
que va a Caldes de Boi, actualment encara molt freqüentat pels excursionistes.
Aquest camí passava per la vora de l'església destruïda, de la
qual queden vestigis a les parets d'una borda, a més de les contínues tro­
balles d'ossos i d'altres mostres funeràries provinents del fossar que també
desaparegué.
La nostra darrera estada a Senet ens ha permès de consultar alguns
papers, entre els fulls dels llibres parroquials, i dos o tres llibres prou
mal conservats per l'abandó dels darrers anys, que són de comptes i de
capbreus, censals, etc, amb notícies dels anys de la catàstrofe de 1632.
En cap d'ells no apareix el nom de Sant Andreu de Barravés, però sí la
casa del Castell, la Cambra i l'església de Santa Cecília. Aquesta era la
10
12. REGLÀ, Valle de Aran, II, Ap. III. doc. 78.
145

JOSEP LLADONOSA PUJOL
parròquia vella; la cambra i la casa del Castell, la residència del Batlle
general de la Vall de Barravés 13 .
De la destrucció comesa contra l'arxiu parroquial durant els anys de
la passada guerra civil i la campanya contra el maquis ha restat el Libre
de Notes de scriptures de i per mi Jaume Puyol, Rector de Senet, començant
a 21 de octubre del any 1629. A través d'aquestes escriptures, ens
adonem de l'aparició d'una vila nova edificada sota el Castell o ex-monestir
de Sant Andreu, puix que les escriptures ens refereixen en bona
part a l'adquisició de terrenys al redós i també a sobre de les antigues
construccions. Pel que sembla, les terres, prats, solars i patis on es bastiren
els nous albergs eren béns comunals o de fur real, car el 22 de setembre
del 1630, abans de l'esllavissada, reunits els prohoms de Senet «e
stant junts en Consell, son a saber; Joan Barri, batlle; Joan Galban y
Pedró Herbera, jurats; Bringué Tahull, Joan Blasi, Pedró Sobirada, Joan
Riu, Bernat Burrell, Joan Casal, Bernat Costa, Pere Sansa, Joan Mingàs,
tots junts, i els absents i també Nicolau Miquel, donen privilegi de casaliu,
lo pradet de Mingàs, sobre Santa Llúcia, dit lo camp et de Mingàs...» u .
Santa Llúcia, una capelleta reduïda, estava a l'altra banda del barranc,
vora la Cambra i la casa del Castell. Això vol dir, que abans de 1632 ja
hi havia tendència a edificar als voltants de l'antic Sant Andreu, i que
pel mateix procediment el Consell de la vila hauria atorgat els patis als
veïns damnificats.
Així veiem que l'H d'octubre del 1634, dos anys després de la catàstrofe,
i ja el culte parroquial traslladat a l'església actual, s'arrendava
la casa del Castell15 a Andreu Bohil, donzell, per escriptura feta pel notari
Joan Capdevila de Vilaller, casa situada al carreró de Sobrevila16 , és a
dir a dalt, on hi havia l'església antiga de Sant Andreu. Aquest carreró
13. El 27 de setembre de 1632, el Batlle general de la Vall de Barravés era
Jaume Campí, el qual en aquest dia reuní els veïns de Senet per a una capitulació,
del qual quedà constància en el Libre de la Vila de Senet, una mena de llibre verd,
que degué contenir notícies de gran interès per a l'estudi de la Vall i que malauradament
desaparegué durant la guerra. La referència és d'un full solt del 17 de març
de 1642 que tracta del tràfec de llana entre aquests pobles de Barravés i la Vall d'Aran,
avui recollit en una Carpeta de documents d'interès històric, no anteriors al segle xVII
i que es troben a l'arxiu parroquial de la vila esmentada.
14. Arxiu par. de Senet, Libre de notes de mossèn Puyol, foli 5.
15. A vegades es cita Casa Castell. És prou sabut com és de costum en molts
pobles anomenar can Castell a vells edificis que antany compliren tal funció.
16. Arxiu par. de Senet, Libre de notes de mossèn Puyol, foli 17.
146

S. ANDREU DE BARRAVÉS I LA VILA DE SENET
encara avui uneix aquest temple, per darrera l'absis, amb la borda, on
la tradició assenyala que existí la primitiva església de Santa Cecília.
Tampoc no desaparegué la taverna de Senet, que s'arrendà el 26 d'agost
de 1641 situada en la cruïlla on es separaven els camins que anaven
un al port de Viella (avui encara carrer del Port) i l'altre que pujava
a Sant Andreu (actualment carrer de la Rectoria) 18 .
El poble de Senet passà una bona època en la segona meitat del
segle xvm, en què passada la por de la llunyana catàstrofe hom edificà
a ambdós costats del barranc de Santa Llúcia. Però és prou manifesta la
diferència que hi ha entre les cases edificades al peu de l'església restaurada
el 1633 i les de l'altra banda; en aquestes, els carreus i materials de
construcció són totalment normals; pedra basta i sense treballar, com és
costum als pobles d'alta muntanya, d'economia migrada i pobra de mitjans;
en canvi, no cal ésser un esperit massa observador per adonar-se
de la gran quantitat de pedres perfectament treballades, llindes, dovelles,
cantoneres i dintells, existents a les cases immediates a l'església que
mostren ben clarament haver pertanyut a una noble construcció, que en
el nostre cas era el monestir i castell de Sant Andreu de Barravés, residència
passatgera dels bisbes de Ribagorça i dels comtes-reis de Catalunya-
Aragó.
Ningú no creurà pas que els picapedrers que les treballaren ho feren
només per clausurar un simple corral badígol o per sostenir els marges
d'un hort, casos freqüents a Senet. També l'actual fossar conserva molts
d'aquests carreus dispersos, i d'altres són aprofitats per a pedrissos a vora
les portes de les cases. És un testimoni evident del passat de l'alta Ribagorça,
de Sant Andreu de Barravés.
Societat Catalana d'Estudis Històrics
17. Arxiu par. de Senet. Carpeta de documents històrics, papers sense classificar.
És una capitulació feta en el Libre de la Vila, i davant el rector mossèn Pere Pedra, que
actuava de notari.
18. La cruïlla és l'actual plaça del poble, on hi ha una fonda de temps molt
antic, encara freqüentada per turistes i escaladors de muntanyes.
147

JOSEP MARIA MADURELL I MARIMON
NOTES D'ART • MONACAL ANTIC
La investigació als arxius històrics barcelonins permet donar documentades
referències de bon nombre d'obres escultòriques, pictòriques,
d'orfebreria, de les arts del brodat, del tapís, de la forja i del llibre, de
diferents èpoques i estils, en l'ample període comprès de les darreries del
segle xin fins a mitjan de la divuitena centúria; obres destinades als
monestirs de Montserrat, Poblet, Ripoll, Sant Benet de Bages, Sant Cugat
del Vallès, Sant Miquel del Fai, Sant Pau del Camp, Santa Maria de
Serrateix i Santes Creus, i confiades a l'habilitat dels artífexs més experts
dels seus respectius temps: argenters, brodadors, escultors, etc.
Oferim l'ample relació detallada de les tals referències documentals,
a l'envista de contribuir al coneixement de diferents aspectes de l'art mo­
nacal antic a les terres catalanes.
MONESTIR DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT
D i ad ema d'argent per la Verge (1409)
Obra confiada a l'acreditat argenter barceloní Romeu. Dez-Feu, per
ornament de la imatge de la gloriosa Verge Maria de Montserrat, és a dir,
una diadema d'argent, d'una part daurada amb raigs i estrelles d'argent
també daurades i amb diverses pedres de cristall de colors vermell i groc
i alguns vidres. El pes d'aquesta joia fou de set marcs i una unça, pro hornamento
monasterii ymagine gloriosisime Virginis Marie dicti nostri mo-
149

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
nasterii quandam diademam argenti ex una parte deauratam cum radis et
stellis argentei deauratis et cum diversis lapidibus coloribus virmïlis et
levidis vocatis de cristal et cum aliquibus aliis vitrei, qua diadema est ponderu
septem marchorum. I. unziarum etc.
Així ho declaren Fra Nicolau Tinter i Fra Julià Dez-Puig, sotsprior
i sagristà respectivament de Montserrat, els quals, a 19 de març de 1409,
certificaven haver rebut dita diadema de mans de Fra Miquel, ermità
d'aquell cenobi, joia valorada en 40 lliures de moneda barcelonina de
tern, de les quals l'esmentada comunitat en quedava a deure 31 lliures i
onze sous, amb l'especial circumstància que de tal manufactura no en
fou convingut preu.
Per això ambdós religiosos comunitaris signaren debitori d'aquella
quantitat, per la qual n'obligaven tots els béns de dit monestir, mobles i
immobles, haguts i per haver.
Signaren com testimonis d'aquest mateix document Fra Francés Rabal,
del dit monestir, Alfons Gonzàlez, cambrer del prior, Bartomeu Boria,
estudiant i Jaume Maymó, escrivà de Barcelona \
Bordons, llanterna i imatges d'argent (1547)
Una escriptura de debitori firmada per l'orfebre barceloní Antoni
Bertran i la seva muller Caterina, a favor de Fra Miquel Forner, abat del
monestir de Montserrat, de 147 lliures i 8 sous barcelonins de moneda
corrent, certifica correspondre al valor d'una maça d'argent de 22 marcs
de pes, metall destinat a la confecció de bordons i d'una llanterna —quibusdam
bordons et quadam lanterna—, i unes imatges per encàrrec del
doctor Rafael Rius, de Perpinyà, pel servei del culte del cenobi mont-
serratí lb .
Quadres pictòrics (1631)
El pintor Bartomeu Gazan, per part del Pare Fra Francesc Pujó, procurador,
i del Pare majordom Fra Joan Manuel Espinosa, restà afavorit
1. AHPB (= Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Arnau Piquer, llig. 5,
man. anys 1408-1409.
lb. BC ( - Biblioteca Central de Catalunya), Manuals en foli del notari Francesc
Jovells, man. 39, anys 1547-1548.
150

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
amb l'encàrrec de pintar cinc quadres, és a dir, tal com ho expressa el
contracte signat el 2 de maig de 1631, pel preu de 50 lliures ...de pintar
sinco quadros de seys palmos de largo, y de ancho a la proporción de la
largaria, es a saber, en uno de ellos el Bautismo de Cristo, en el otro la
Adoración de los Reyes, en el otro la Anunciación del Àngel; en el otro
San Nicolds de Tolentino; y en el otro Nuestra Senyora y San Joseph con
el Ninyo Jesús cuando van a Egipto y con el Spíritu Santo.
Bartomeu Gazan es comprometia pintar dits quadres, amb aquestes
expressives paraules: los quales cinco quadros todos haré a mis costas y
los haré de buena pintura y de mi mano pròpia, los daré acabados con
toda perfección dentro de tres meses 2 .
Pintures mont ser ratines (1639)
És curiós consignar l'existència de pintures montserratines, certificada
per una escriptura de venda de violari, datada el 13 d'abril de 1639, feta
pel pintor Antoni Gaudín, la seva muller Francesca i el seu Emmanuel,
a favor de Josep Serralta i Rosés, per la qual cosa obligaven i hipotecaven
unes cases del carrer de Simón Oller, de Barcelona, a més de deixar
en garantia prendària, diferents objectes i set quadres pintats, els quals
trobem descrits en la següent relació inventariada, que pel seu interès ens
complau transcriure:
ítem, set quadros en los quals estan pintades las figuras següents:
Primo, en la hu Nostra Senyora de Montserrat, de alsada de deu palms
poch més o manco, en què hi és pintat el retrat de Don Joseph de Pinós
y los escolanets de Montserrat, sonant...
ítem, un altre quadro: Nostra Senyora de la Salutació guarnit, de sis
palms de alsada poch més o manco.
ítem, un altre quadro: la Diosa Venus nusa, te cinch palms de alsada
y vuyt de llargària.
ítem, un altre quadro: Nostra Senyora ab lo Jesús al bras, pintada
sobre post ab un lletrero alrededor, guarnida quadrada.
2. AHPB, Francesc Jutge, llig. 6, man. 20, any 1631.
151

JOSEP M. MADUR ELL I MARIMON
ítem, un altre quadro: Santa Magdalena, de sinch palms de alsada y
vuyt de llargària poch més o manco.
ítem, un altre quadro: lo archàngel sant Rafel, de nou palms y mig
de alsada y sis de ample poch més o manco.
ítem, un altre quadro: Sant Llorens ab les graelles de tres palms de
ampla y vuyt de alsada 3 .
Àngels i canalobres d'argent (1669)
Obres d'art cisellades pels argenters barcelonins Joan Jofre i Josep
Ros, per encàrrec del cavaller Maurici de Lloreda, procurador i tresorer
general de la Casa i Estats del Duc de Cardona, especialment comissionat
per aquest noble senyor, mitjançant la firma del corresponent contracte,
datat el 6 de març de 1669, la finalitat del qual trobem especificada de
la següent manera:
Sobre la fàbrica dels dos Àngels de plata y dels dos candaleros grans
de plata, que Lluís Ramon Folch de Cardona y Aragó, duc de Cardona,
ha manat fabricar per la yglésia del monestir y Reial Casa de Nostra
Senyora de Montserrat.
Per raó del compromís contret per ambdós orfebres, aquests s'obligaven
a executar les obres contractades, abans de la propera festivitat de
Nostra Senyora del mes d'Agost, és a dir, dos àngels de plata, conforme
el dibuix que s'és fet y aprovat per Sa Excel·lència; y dos candaleros grans
de plata de la mateixa grandària y hechura que està en lo dibuix, també
aprovat pel Duc, signat per mà del notari Francesc Daguí, per tal que
acabades les obres contractades, poguessin veure si estarien conformes
amb el dibuix presentat.
La plata necessària seria suministrada per Maurici Lloreda, i aquest,
a més de l'import de la feina manual i de la confecció de les formes o
models donaria 120 dobles d'or fi o el just valor 4 .
En l'àpoca firmada per Joan Jofre i Josep Ros, aquests declaren haver
cobrat 2027 lliures, 10 sous i 6 diners, des del període del 11 de març
ai 17 d'octubre de 1669 a compte de la plata... y mans de dos àngels y
3. AHPB. Francesc Llunell, llig. 9, man. 9, any 1639, f. 181 vo .
4. AHPB. Francesc Daguí, llig. 3 [Decimum quintum manuale], anys 1668-1669.
152

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
dos candeleros de plata grans, que de orde de Sa Excel·lència van fent y
treballant per a posar los ciris, que Sa Excellència ha manat dotar per a
què cremian perpètuament davant la imatge de la Verge Maria Santíssi­
ma de Montserrat''.
Bordons d'argent (1407)
MONESTIR DE POBLET
L'argenter barceloní Marc Canyes, el 23 de maig de 1407, firmava
àpoca a fratri Domini de Alcolegia, monachi et notarii monasterii beate
Marie de Populeto ordinis cisterciensis, de 184 lliures i 12 sous barcelo­
nins, ratione illorum duorum bordonorum argenti dauratorum- et picatorum
de picatum grande, et sex punctis in utroque earum, et cum capitibus
ymaginibus et tabemaculis atque signis, quos vobis feci ad opus predicti
monasterii de Populeto, et quòrum utroque, scilicet, in sumit ate est quedam
lapis coloris lividi. Quant al pes s'assenya-la en 21 marcs i mitja unça de
la marca de Barcelona 6 .
Imatges d'argent de Nostra Senyora i Santa Colombina (1679)
La fàbrica d'aquestes figures fou concertada a preu fet a favor de l'ar­
genter barceloní Jaume Anglada, prèvia la formalització del corresponent
contracte firmat, al 10 d'agost de 1679, per aquell artífex i el Pare
Fra Josep Serra, prior de Natzaret, com a síndic del monestir pobletà.
El preàmbul de l'esmentada escriptura contractual descriu la disposició
de les figures a cisellar, amb aquestes paraules: De y sobre la fàbrica
de dos immatges de plata, ço es, la una de Nostra Senyora ab un Ninyo
al bras esquerra y a la mà dreta un lliri; y la altre immatge de santa
5. AHPB. Francesc Daguí, llig. 5, man. 16, any 1670, f. 48.
6. ACB (— Arxiu de la Catedral de Barcelona), Gabriel Canyelles, man. 7,
any 1407.
153

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
Colombina ab corona de Verge ab un llibre y una paloma a la mà
esquerra.
En quant al plaç o termini per la total execució de tals obres, restava
fixat abans del dit de Corpus de l'any 1680, amb el ben entès de que la
primera figura seria feta ab lo modo y forma de la immatge de la Concepció
de la seu Barcelona, ab sa peanya.
Condició precisa era la que totes dites dues figures, sense les corones i
peanyes, tindrien cinc pams d'alçada si y conforme està en los dibuixos
sobre dels quals se ha fet lo peu.
Així també es precisa que la obra del mantó com la túnica de totas
dos immatges, seran cizellades de diferents labors que estarà lo mantó,
orla y túnica de totas dos immatges que han de ser també cizellats.
Fra Josep Serra prometia lliurar a dit artífex, 1577 unces i mitja de
plata i la que sobrés aquest la retornaria, i si en faltés aquell monjo ho
supliria. Per les mans de les dues imatges, serien satisfetes 700 lliures,
en tres terminis: una tercera part, el dia de la firma del contracte, la
segona, feta mitja obra, i la tercera paga, la restant quantitat del preu
convingut, acabades, marcades i pesades dites dues figures pel contrast
dels argenters \
Imatges d'argent dels sants Benet i Bernat (1680)
El prior de Natzaret Fra Josep Serra, en qualitat de síndic del reial
monestir de Poblet, a l l de març de 1680, juntament amb l'argenter
barceloní Jaume Anglada, firmava contracte per la manufactura de dites
figures, per tal d'acabar-les abans del dia de sant Marc de 1681, amb la
expressa condició de que les peanyes fossin de la mateixa manera i forma
de les de Nostra Senyora i santa Colombina, de les quals ja n'hem fet
esment, també de cinc pams d'alçada, sense la corona ni la base sustenta­
dora de dites figures, així com d'idèntic pes d'aquestes.
La plata sobrant de la fàbrica de les citades dues imatges, de Nostra
Senyora i santa Colombina, Fra Serra la lliuraria a l'argenter - contractista,
i també li lliuraria la que faltés. L'import de la feina de mans restava
fixat en 650 lliures, a pagar en la mateixa conformitat i condicions que
7. AHPB. Pau Pi, llig. 38, llib. 4, com. pod. prot., anys 1678-1683, f. 34.
154

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
fou satisfet el preu de les figures esmentades de la Verge Maria i santa
Colombina 8 .
Imatge d'argent de sant Benet (1736)
Retrèiem el text del preàmbul del contracte formalitzat el 28 de
gener de 1736, per la fàbrica de la figura del sant fundador de l'orde benedictina,
que transcrit diu així: Per rahó de la construcció de una immatge
de plata del Pare sant Benet fahedora per Francisco Tries, argenter
de la present ciutat, que ha de servir per lo Reial Monestir de Nostra
Senyora de Poblet, la qual devia restar del tot acabada en el termini de
sis mesos.
El contractant d'aquesta obra d'orfebreria fou Fra Joan d'Armengol i
d'Aimeric, monjo de dit monestir i prior de Natzaret.
Les condicions imposades per la fàbrica de dita imatge eren de que
fos igualment treballada com la figura de plata del Pare sant Bernat
d'aquell mateix cenobi, i àdhuc de la mateixa alçada, la qual prèviament
fou vista i reconeguda per dit Francesc Tries. Pel que feia a la confecció
de la peanya, bàcul i corona, l'orfebre - contractista, s'ajustaria a les mides
facilitades, a fi de que restessin en correspondència a la imatge del Pare
sant Bernat.
Francesc Tries aplicaria la plata fina de 2 lliures i 2 sous l'unça de pes.
Per altra part, es comprometia fer y fabricar lo cap, mans, peanya, corona,
bàcul... caragolas, a base de plata de marc d'una lliura i 9 sous l'unça,
si bé l'argent necessari per la manufactura de la imatge, no deuria excedir
de 600 unces de pes.
Obligació contreta per Francesc Tries era la de fer encarnar lo cap y
mans de dita imatge y los rostros dels serafins de la peanya. L'import de
tals treballs policroms el prior de Natzaret es comprometia a pagar-lo.
Per quant l'abat del monestir de Poblet havia lliurat a Francesc Tries
un serafí y cartela de plata per a que ab ell formàs lo que ha posar se en
la peanya de dita imatge, el nostre orfebre es comprometia a retornar i
lliurar dit serafí i cartela de plata, al mateix temps del lliurament de la
contractada imatge de sant Benet, totalment acabada 9 .
8. Ibidem, f. 46 vo .
9- AHPB. Antoni Comelles (major) man. 7, any 1736, f. 29-
155

Faristols d'argent (1747)
JOSEP M. MADURELL I MARIMON
Nota curiosa relacionada amb aquesta obra, la trobem expressada en
la declaració feta per l'orfebre Bonaventura Fornaguera davant del notari
Bonaventura Galí, el 12 de febrer de 1747, en la qual certifica que el
Pare Fra Josep Dalta, sagristà major del reial monestir de Poblet, li manà
fabricar dos faristols de plata ab una moda nova y diferent obra dels
demés que fins vuy se havia praticat, conforme lo dibuix fet de mà del
dit reverent Pare Dom Fra Josep Dalta y mia, ajustat en set doblas de
mans per quiscun.
Manifestava, així mateix, altre aspecte relacionat amb l'execució de
l'obra que diu així:
Y perquè en tot temps conste de la estimació y aprecio que he fet y
fas de haverse dignat dit senyor sagristà major, de emplearme en dita
obra, per ço requeresch a vostres mercès senyors Joseph Cots y Anthoni
Mat heu, que, vistos y regoneguts dits faristols, mitjensant jurament, digan
y relació fassen, segons la perícia y experiència tenen del art, del següent.
Primo, quant temps se ha de menester per fer aquells a bon treballar
de un oficial.
Secundo, quanta plata deu haver-hi en dits faristols, segons la echura
y dibuix de aquells.
Tertio, si dits faristols estan fets y fabricats conforme lo paper firmat
de dit reverent senyor sagristà major y dit Fornaguera, del qual se fa
ocular os tensió.
Y quarto, quant valdrian de mans dits faristols y per quant y lo menos
que'ls farian ells dits Matheu y Cots, si los havian de fabricar.
La posterior relació feta per ambdós experts, la trobem expressada
amb aquests termes:
Per ço, vistos y regoneguts per repetidas vegadas los dits dos faristols,
de plata y lo dibuix de aquells, diem y fem fe, relació y verdader testimoni,
ço es:
Quant al primer punt: Que per fer dos faristols de plata ab lo modo
y forma que estan fets los sobremencionats, per nosaltres vistos y examinats,
fentse los patrons nous, se ha menester a bon treballar de un oficial
per trassar y executar aquells, de sinch a sis mesos.
ítem, en quant al segon punt: Diem que lo pes de doscentas quaranta
sis unças que tenen dits faristols està bé y no hi sobre cosa. Y encara si
156

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
los havian de fabricar, los carregarian de vuit a deu unças més de plata
per quiscun faristol, perquè tindrian millor proporció.
ítem, en quant al tercer punt: Diem que vistos dits faristols y lo
dibuix de aquells, estan fets y fabricats també com lo dibuix de aquells
estan fets o paper firmat y encara se ha excedit.
ítem, en quant al quart y últim punt: Diem que haventse tingut de
fer los patrons nous y haver entrat dits faristols infinitas vegadas al foch
(que es casi impossible poderlas contar) per a soldarlas y compondrels.
Afegien encara ambdós artífexs dictaminadors que, attés lo entrevengut
en la gravadura de ells, los estiman en deu doblas de mans per quiscun
y no per menos los fariam nosaltres.
Finalment, declaraven encara que, la propdita relació era feta segons
la p erts sia y experiència tenim en lo art y ofici de argenter y exercicis de
aquell J0 ,
Imatges d'alabastre (1358)
MONESTIR DE RIPOLL
El cèlebre mestre d'imatges Jaume Cascaylls, a 12 de maig de 1358,
signava una escriptura de compromís, per la qual s'obligava abans de la
festa de Santa Maria d'Agost, de deixar esculpides unes figures alabastrines
daurades i policromades d'atzur i altres colors, per encàrrec del
ripollès Francesc de Prat. Si bé el mal estat del document no permet explícitament
declarar, si anaven destinades al monestir de Ripoll o bé al
dels frares predicadors de Barcelona, amb tot cal creure de que les d'a­
quest convent dominicà eren considerades com a models de les que es
devien esculpir, que segons s'indica serien les de la Verge Maria amb el
seu Fill al braç, flanquejada a la mà esquerra per la figura de sant Joan
Baptista, mentre a la dreta apareixeria la de sant Joan Evangelista amb
l'àliga, la de santa Maria i ï arcans el Gabriel n .
10. AHPB. Bonaventura Galí, man. any 1747, f. 32 v .
11. ACB. Pere Borrell, man., any 1358 (agost-desembre).
157

Draps de ras (1449)
JOSEP M. MADURELL I MARIMON
La quantitat de 9 lliures, un sou i 6 diners de moneda de Barcelona
de tern, consta com a preu fixat per la confecció de dos draps de ras, un
de peus i altre per coberta de cofre per l'abat de Ripoll, unum pannum
de ras pedum et alium pannum dictum cobri cofre ad opus reverendi domini
abbatis Rivipulli. Així ho certifica Joan Lleonard, bancaler o mestre
de draps de ras, en l'àpoca per ell signada, el 17 de novembre de 1449,
a favor del ciutadà barceloní Antoni de Mura 12 .
Ornaments litúrgics (1538)
Fra Jordi Joan Alemany Descatllar, monjo i sagristà major, el 5 de
febrer de 1538, contractava amb el brodador Benet Guasch la manufactura
de diferents ornaments, amb la condició d'acabar-los abans de la
primera vinent festa de Santa Maria del mes d'Agost.
Per pacte convingut, l'esmentat monjo cuidaria de comprar set canes
de vellut verd, del què el brodador Benet Guasch, abans de la més propera
diada de Santa Maria d'Agost, confeccionaria els ornaments descrits
a continuació: hun fres de huna casulla y hunes dalmàtiques de la forma
que s'es feta la capa que feu lo reverent Fra Arnau Miquel de Palmarola,
quondam infermer de dit monestir, en lo qual fres han de ésser les ymatges
següents:
Primo, a las spallas huna Nostra Dona ab son Fill, y ab son encasament
de bon or y bona seda y obra pertanyent a dit as y semblants coses,
segons lo preu de aquelles.
Y al peu haia de posar Sant Bernat abat, agenollat ab una liquet que
entra en la mamella de Nostra Dona y entrarà a la bo qua de Sant Bernat.
Y en lo mig del fres posarà la ymaga del màrtir Sant Eudalt a modo
de prevere, ab tres claus en los pits y altres tres en lo cap y altres tres en
les mans, vestit com està lo prevere per dir la missa, y ab sos encassament
com dalt es dit.
12. AHPB. Pere Bartomeu Valls. llig. 6, man. 13, anys 1444-1451.
158

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
En Valtre encasament serà sant Mauro, abat y confessor, ab son encassament
y crosa y hun llibre a la mà.
E al davant de la casulla posarà sant Plàcid, monjo y màrtir, ab son
encassament y martiri passà ab que fou degollat y ab sa palma.
E més avant posarà Santa Scolàstica, abadessa, ab hun libre en brassos
y ab la crosa y àbit negre, germana de Sant Benet y vel negre, ab son
encassament, en lo qual encassament haia de posar també una taula mesa
y que sant Benet estiga en la hun cap y santa Scolàsticha en l'altre, ab les
mans plaguades santa Scolàsticha estant en èxtasis e de sobre alguna senyal
de núvol y pluja.
Altres delicades labors confiades a mestre Benet Guasch, foren
següents:
les
... dotze canes de fresers en les dalmàtiques de bon or y bona seda,
segons la casulla dessús dita.
... quatre paramens en les dalmàtiques damunt dites, en que han de
ésser les armes del monestir, que és un poll ab huna crossa y les de
Palmarola, que és huna palma. Y en lo rededor de dites armes ha de
ésser un festó ab hunes cortines ab hunes fulles que tinguen acompanyar
lo cap de les armes.
Fra Jordi es comprometia a donar per aquests treballs 20 lliures
barcelonines.
Per la confecció de les bocamànegues de dites dalmàtiques mestre
Benet Guasch, cobraria 12 lliures barcelonines, d'acord amb la següent
condició: ...que las bochas manichas de dites dalmàtiques haian de ésser
acompanyades de algunes lavors que sien semblants dels dits paraments.
Per brodar les carxofes de dites casulla y dalmàtiches segons la capa
desús dita feta per ell mateix, cobraria per cada una d'elles 8 sous.
Per altra part, el nostre artífex brodador es subjectaria a altres condicions,
com per exemple aquella que diu: ... que per les flocadures, tallar
y cosir la casulla y dalmàthiques ab son arreu, que son stoles y maniples;
y per les mans y sos cordons, flochs y botons que han de ésser de fil de
or y de grana, los quals flochs, cordons y botons haian de ésser pesats y
aquells haie y sie tingut pagar dit reverent Era Alamany, juxta lo pesaran.
Es condicionava encara la feina de folrar dites dalmàtiques i casulla,
de manera que Fra Jordi Joan Alemany a les seves costes i despeses
hauria de comprar una peça de tela, i aquella hauria de donar i lliurar
a dit mestre Benet Guasch.
Complement de la confecció d'aquestes vestidures sacerdotals, es po-
159

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
sava de manifest que per la dita casulla i dalmàtiques serien menester tres
albes, camises, per la qual cosa Fra Alemany suministraria dotze canes
de vintena.
Benet Guasch rebia 30 ducats a Tacte de la firma del contracte, i la
restant quantitat de diner la cobraria acabada totalment l'obra 13 .
Capa de Fra Sebastià Cartellà (1554)
Un encapçalament de contracte poc explícit formalitzat, el 8 de juny
de 1554, tan sols indica els noms dels atorgants, és a dir Fra Gispert de
Malars, actuant en nom del prior i convent de Ripoll, d'una part; i els
brodadors barcelonins Joan Fuster i Andreu Teixidor, calificats amb les
locucions llatines de acupictores sive brodatores, expressives de la seva
peculiar professió u .
Si bé aquest document, no declara la finalitat de la firma del contracte,
per altre posteriorment calendat, el 15 d'octubre de 1561, sabem
que ambdós contractistes foren els artífexs que més tard confeccionaren
la capa de Fra Sebastià de Cartellà, com ho certifica el següent paràgraf:
... la capa de dit Fra Cartellà, lo qual vestiment ell y Joan Fuster lo feren 15 .
Alba sacerdotal (1561)
de
La referència d'aquesta obra pervé de l'àpoca, datada el 15 d'octubre
1561, feta per un dels artífexs de la prop dita capa, és a dir, el
brodador Andreu Teixidor; en la qual aquest acredita a Fra Gispert de
Malars, camarer del nostre monestir, el pagament de sis sous barcelonins
per la confecció d'una alba, com així ho declara amb aquests breus mots
descriptius: pro opere et manibus dels camis de Fra Sebestià de Cartellà,
per les brodadures feu en les barres, ab un cordonet de or y vert y ab uns
faldons tots recamats y ab los scuts y armes de Cartellà y Çarriera, e per
sis palms e mig de setí carmesí, lo qual entrà en dit camit ultra lo que
13. AHPB. Joan Jeroni Canyelles, llig. 20 «bursa notularum», anys 1538-1539¬
14. AHPB. Miquel Mongay, llig. 3, man. 6, any 1554.
15. AHPB. Pere Fitor (major), llig. 10, man. 15, any 1561.
160

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
resta de la capa de dit Fra Cartellà, lo qual vestiment ell y Joan Fuster
lo feren 16 .
Custòdia d'argent (1586)
L'acta notarial de la cessió d'una custòdia per tal de fer-ne una de
nova pel monestir de Ripoll, signada per part de l'argenter Pere Avellà al
seu company d'ofici Pere Farell, datada el 15 de setembre de 1586, proporciona
la descripció d'aquella joia, tal com a continuació ho transcrivim:
...cuiusdam custodiam argenti supra auro exornatam causa eam de novo
faciendi et ornandi, ponderis triginta marchorum argenti vel inde circa,
pro monasterio Beate Marie Rivipulli, quam vos habeatis et teneamini de
novo facere fabricaré et exornare, eamque michi restituam cum complemento
perfectum et exornatum et cum omnibus imaginibus et figuris
contentis et specificatis in quendam instrumento per me firmato, apud
discretum Joannem Sala, notarium publicum Barcinone, die (en blanc) dato
per me vobis argento et auro ad eam fabricandam necessario 17 .
Casulla i dalmàtiques (1637)
Amb data del 6 de juliol de 1637, el Pare Fra Francesc Monfar, doctor
en Sagrada Teologia, paborde d'Ager, de l'orde de sant Benet, procurador
de Fra Francesc de Copons, doctor en Drets, abat de Santa Maria
de Ripoll, firmava contracte per la confecció d'una casulla i dalmàtiques
per tot el corrent mes de juliol, amb el brodador Jeroni Romaguera,
d'acord amb la forma de compromís expressada, en un dels pactes que
trobem especificat així: ... li acabarà en son punt una casulla y dalmàtiques,
ço es, les guarnicions de aquelles conforme una mostra que dit
senyor paborde tindrà en son poder, la qual dit Romaguera le y donarà,
acceptat emperò que axí com la mostra es sobre setí ha de ser la obra
sobre'l llama de plata fina, ab totes ses cantonades aperfeccionades, con­
forme se pertany de bon brodador, obligant dit Romaguera posar or fi de
11
16. Ibidem.
17. AHPB. Miquel Vives, llig. 7, man. 5, anys 1586-1587.
161

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
Milà y canyutillo fi, segons la mostra. S'obligava també a donar les guar­
nicions tenen de servir per la capa en son punt acabat... 18 .
Retaule (1563)
MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES
L'abat Fra Pere Frigola, junt amb el pintor Benito Sanxes, pintor natural
del regne de Portugal, resident a Barcelona, el 31 d'agost de 1563,
signaven un contracte sobre la pintura e acabat del retaule de dit monestir
a l'oli, que ell pintarà y daurarà y acabarà a ses despeses lo dit retaule al
holi de nous, de bones collors fines del peu de dit retaule fins al cap de
dalt del retaule, ço es de històries y figures que lo dit senyor abat li
designarà.
A més daurarà tots los pilars, cornises, vases, capitells y pilastres y
tot lo que passa de mollura, los r espí ans del sagrari y los resplans dels
pilars se face de brutesques (?) gravats sobre lo or.
Es precisen encara altres detalls, tals com los frisos de les cornises se
obren al romano. Entorn del retaule en la paret, sien pintats uns penjants
de blanch y negre de quatre en cinch palms com convindrà.
A més del pacte sobre el preu convingut de 300 lliures de moneda
barcelonina, se n'establia un altre que diu així: que encontinent que la
dita pintura serà començada, lo dit mestre Benito Sanxes no pugue començar
altra obra ni pintura que la dita obra y pintar, no sie finida y acabada
de tot lo que aurà mester 19 .
Posteriorment, el 21 de desembre de 1568, Benito Galindo, firmava
àpoca a favor de l'abat de Sant Benet de Bages, de 15 lliures de moneda
barcelonina, en paga del preu de la pintura de l'esmentat retaule. És
curiós consignar que l'esmentat artífex presentava com avalista o fiador
seu al conegut imaginaire Martín Diez 20 , vulgarment anomenat Martí
Diez de Liatzasolo.
18. AHPB. Francesc Pla, llig. 13, borr. man., any 1637 (2 a part).
19- AHPB. Francesc Solsona, llig. 13, man. 41, any 1563.
20. AHPB. Francesc Solsona, llig. 5, man. 46, anys 1566-1567.
162

Canalobres d'argent (1574)
NOTES D'ART MONACAL ANTIC
Pel servei del culte del monestir de Sant Benet de Bages, el seu abat
Fra Pere Frigola, el 7 de febrer de 1574, signava un conveni amb l'argenter
Rafael Vinyals per la manufactura de uns candaleros de argent de
6 a 7 marcs de pes de Barcelona, tan solament i no més avant, de l'alçada
ben vista a l'abat i ab lo labor al romano, obra que es devia acabar
abans del Diumenge de Rams, primer vinent. En satisfacció del preu de
la feina de mans, s'assenyalen 40 sous per marc, a satisfer quan dits canalobres
fossin acabats i lliurats 21 .
MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS
Creus, canalobres i calzes d'argent (1468)
Una nota d'arxiu, datada el 22 de desembre de 1468, referent al rebut
fet pel mercader barceloní Antoni Vidal, a l'abat Antoni Alemany, de la
cessió atorgada pels marmessors de Pere Tomé, prevere de Santa Maria
de la Mar, del preu de diferents morabatins, i altres rendes de dita marmessoria
a favor de dit abat, prior, sagristà i beneficiat per raó del benefici
de Tots els Sants. En garantia de la prop dita cessió foren posades a
la venda pública les peces d'argent següents:
[1] Primo, videlicet, una creu de argent sobredaurada obra de massoneria.
En la una part es lo Crucifix ab la Maria e lo Johan. E baix Làtzer.
E dalt una imatge de la Resurrecció.
En l'altra part es Nostra Dona ab lo Jhesús al bras e los quatre
Evangelistes.
E baix la lanterna ab sis pilars fornits de imatges e lo canó e lo bordó.
Pesa tot encamerat .XXXXVII. marcbs, levantne quatre marchs de
tares, resta net .XXXXIII. marchs march de Barchinona.
21. AHPB. Miquel Safontcella, llig. 2, bossa del man. 2, anys 1570-1574.
163

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
[2] Ítem, una creu d'altar poqueta d'argent sobredaurada ab pom de
mansoneria e tot son forniment.
Ha en lo peu quatre smalts, en la hu dels quals ha un sturç, en l'altre
un castell, e en los dos algunes imatges.
Pesa .XIII. marchs o entorn al dit march.
[3] ítem, un cap d'argent sobredaurat que pesa entorn .XIIII. marchs
e mig al dit march.
[4] ítem, dos canalobres d'argent blanc h ab sos peus e poms, copes e
canons ab los suatges e nuets daurats.
Pesan .VIIII. marchs .VI. onzes o entorn al dit march.
[5] ítem, quatre c als es d'argent sobre daurats, en los quals un poquet
ab lurs patenes obra plana. Ha en los dos alguns smalts.
Pesen tots set marchs o entorn al dit march de Barchinona~~.
Urna de sant Sever (1555)
Referència al·lusiva a l'arca de les despulles d'aquesr cos sant, ens
la dóna la llicència concedida per Fra Àngel Puig i Ferrer, abat de Sant
Cugat del Vallès, datada en aquell monestir, a l'hora undècima del dia 16
de gener de 1555, facultant a Bartomeu Coll, vicari domer de Sant Pere
i Sant Cugat, per tal d'obrir l'arca depositada en dita església de Sant
Pere, que conservava el cos del benaurat sant Sever 23 .
Retaule de sant Miquel (1582)
La manufactura d'aquesta obra la trobem justificada amb aquests
breus mots: per rahó del altar fahedor o retaule per la capella de sant
Miquel consta fou confiada al fuster Pere Salvador, feina tan sols concretada
en tot lo que toca ha obra plana de art de fuster, no entenentli
cosa ninguna que to quia a cosa de antellador.
Així ho certifica el contracte formalitzat el 14 de maig de 1582, entre
22. AHPB. Bartomeu del Bosch, llig. 9- Manual de negocis del monestir de Sant
Cugat del Vallès, 15 desembre 1468-3 març 1469¬
23. BC. Manuals en foli del notari Jaume de Encontra, reg. 214, man. anys
1554-1555, f. 39.
164

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
Fra Martí Joan de Calders, monjo i vicari general de dit monestir i l'esmentat
Pere Salvador. Aquest en el termini de vuit mesos, es comprometia
executar el retaule, de conformitat amb la traça donada per Fra
Martí Joan de Calders, amb la següent salvetat expressada amb aquests
termes: ...la qual trassa en lo peu de aquella té quatre pilastres ab tres
taulons llisos, sobre dels quals pujen tres pasteres y les dues dels costats
petites y la del mitx més gran.
Altres detalls s'enumeren en el contracte relatius als elements arquitectònics
del retaule contractat, com per exemple, el de la taula del mitx
ha de tenir deu pams de llum y las dels costats han de tenir set pams
cada una ab sos ravolts fent capelles, ab ses impostes, y entre capella y
capella sos pilastres plans que son quatre, sobre de las quals tres capelles
ha de haver tres taulons.
Entre taula y taula sos pilastres ab ses cornixes frises y alquitraves,
sobre los quals tres taulons, per diffinicio de dit retaule, ha de haver un
tauló ab son revolt o frontispici, ab tot que es. en la trasa y haja revolt,
lo qual si farà a coneguda de dit senyor Fra Martí Joan de Calders, y no
obstant que en la trasa als costats del tauló que per diff inicio als costats,,
ço és, ha una banda y altre no y haja mènsules, promet dit mestre Pere
Salvador que farà dites mènsules. a modo de ramatos,
E per los costats de dit retaule a la una banda y a Valtra dalt ha baix,
farà unes taules a modo de pastera.
Els materials de fusta, claus, aiguacuíta per fabricar dit retaule, serien
facilitats per Fra Martí de Calders. Pel preu de les mans, Pere Salvador
cobraria 60 lliures de moneda barcelonesa, 30 de les quals .serien satisfetes
al començament de la concertada obra i les altres 30 restants acabat
i assentat el retaule34 .
Obra nova del claustre (1582)
A darreries del mateix any 1582, a 2 de desembre, Fra Martí Joan
de Calders, Fra Jaume Copons i Fra Pau Montbui, monjos procuradors
de dit cenobi, concertaren la firma d'un contracte amb el fuster Pere
24. AHPB. Onofrc Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586;
manual 32.
165

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
Llunell per l'obra nova del claustre, per la quantitat alçada o preu fet
de 100 lliures de moneda barcelonina, amb la condició de deixar acabada
dita feina abans de la propera festa de santa Magdalena.
Pel seu interès transcrivim alguns pactes relatius a la part tècnica per
l'execució de l'obra contractada, els quals ens donaran idea de l'abast
d'aquells treballs constructius:
... lo primer sostre del sol de terra en amunt farà lo sostro en la
forma següent, ço és, que per quan ha de ésser de revolt de guix, lo qual
farà lo mestre de cases, ell embigarà aquell conforme los revolts del grux
requerirà. Y quiscuna de ditas bigas ha aportar un bossell a quiscun cantó
y ha de fer una regata a dites per asentar lo revolto.
...lo sostre segons sobre de la sala, lo qual farà en lo modo següent,
so es, que aquell ha de ésser enfaxat ab una faxa que aporta una sopada
per cansell y un bordó per lo mix, y un bossell per cantó de biga y emboxebat,
y una taula de simal per lo rededor de la sala. Lo qual sostre ha
de estar acabat y perfeccionat conforme està un sostro en la entrada de
la casa que està vuy mícer Forner en lo carrer de Copons.
... que farà un sostro en la cambra que estarà al cap de la sala a la
part del celler de dit monestir, en la forma següent, so és, ab listó per
punta ab bossell per cantó de quiscuna biga ab taula de simal per lo
arededor de dit sostre.
... E més farà la cambra y recambra del cap de la sala devers la casa
de la pabordía de Penedès, un sostre de la mateixa manera prop designat.
Y sobre de dita sala y cambres, farà lo embigament de la taulada y enlatar
y encabironar, les quals bigas de la taulada han de passar per axa.
E no res menys farà les portes de les finestres se faran en dita obra,
les quals han de ésser la de la sala enfaxada y les altres conforme al dormidor.
Y per les dites portes li han de donar tot lo necessari, que no y
ha de posar sinó sols les mans.
... lo dit mestre Pere Lunell ha de tallar o fer tallar, sarrar y aportar
ho fer aportar, a costas y despès as suas, tota la fusta que es tallarà en la
pineda del Baró Palou, la quall ell te de fer tallar en dita pineda "'.
25. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586.
166

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
Retaule de Nostra Senyora del Roser (1583)
Al mateix artífex de l'obra de fuster del retaule de Sant Miquel, Pere
Salvador, li fou adjudicada similar labor per la fàbrica del retaule per
l'altar de la Confraria de Nostra Senyora del Roser. El contracte signat,
el 28 de juny de 1583, entre Miquel de Paguera, monjo beneficiat de dita
capella, clarament específica que se li encomana la feina de tot lo que
toca ha hobra plana de art de fuster, no entenenthi cosa ninguna que toquia
a cosa de antellador, que realitzaria dins dels 10 mesos següents, en
que donarà dit retaule fet en tot lo que y toca de hobra plana, com dalt
és dit, conforme una trassa per ell a dit Fra don Miquel de Paguera donada,
la qual trassa es del modo següent, ço es:
Que dit retaule ha de tenir quinze taulons sense lo banchal y la pastera.
Y dits taulons han de ésser tots lissos ab mitjas columnas y han la
finició de dit retaule y han de haver dues mènsules, una a cada costat,
ab un frontespici.
El contractista Pere Salvador, proveiria de la fusta d'àlber necessària
per la confecció del retaule, exceptuant, emperò, la clavó i aiguacuita.
Com a preu de la feina de mans, Pere Salvador cobraria 46 lliures,
14 de les quals rebria al comptat en Tacte de la firma del contracte, 16
lliures per la diada de Santa Maria del mes d'Agost i, les 16 restants,
acabat el retaule objecte de contractació 2R .
Casulles i dalmàtiques (1585)
Fra Cristòfol Vilana, monjo i paborde de Palau, procurador del mo­
nestir de Sant Cugat del Vallès, el 22 de març de 1585, contractava la confecció
d'ornaments pel servei del culte d'aquell cenobi, al brodador mes­
tre Miquel Manent.
La finalitat del contracte resta declarada amb els següents mots:
Acer ca dels vestiments de brocat, ço es, cassulla, dues dalmàtiques y
dos colors ab sos faldons y boques maneguas.
26. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, 2on capit, i sent. arbitr. anys 1573-1586,
llig. 5, man. any 1583-
167

JOSEP M, MÀDURELL I MARIMON
Mestre Miquel Manent es comprometia dins el termini de sis mesos
brodar sobre velut carmesí, lo qual junctament ab lo brocat de dits vestiments,
li ha de donar lo dit senyor Fra Cristòfol Vilana, los dits vestiments,
ço és, la cenefa de dita cassula y colar, axí los devants com los darreras
y los faldons y boques mànegues de las duas dalmàtiques y los dos
collars de or, tela de plata y tela de or, tot encordonat de fil d'or fi, ab
las cedas que requerirà la obra, la qual obra a de fer, segons la trassa a
mostrada al dit senyor paborde Vilana y al reverent mossèn T. Malet,
rector de la Verge Maria del Pi.
En la quantitat de 150 lliures fixada com a preu de l'obra concertada,
hi restaven compreses el valor de les mans, tela, plata, or, cordonets d'or
fi i sedes. Miquel Manent cobraria el preu convingut en tres tandes iguals
de 50 lliures, la primera, simultàneament a l'acte de firmar el contracte;
la segona, a la mitja part de l'obra; i la tercera, totalment acabats els
propdits ornaments 27 .
Pintures de la Capella de Sant Benet (1705)
L'ajust i conveni del preu fet per completar la decoració pictòrica de
la capella de sant Benet, consta que fou firmat el 28 de juliol de 1705,
entre l'abat Baltasar de Montaner i Ça-Costa i el pintor Joan Loyga i el
daurador Joan Moxi en que els dos darrers es comprometeren a executar
l'obra contractada dintre del limitat termini de tres mesos.
La descripció de les pintures i dauradures a executar per ambdós ar­
tistes associats, resta àmpliament especificada amb aquestes clàusules:
Hagen de pintar y deurar la Capella e o lo que falta pintar y deurar
en la capella sots invocació de Nostre Pare sant Benet, construïda dins la
iglésia de dit imperial monestir de Sant Cugat, ço es, simbori, comisas,
fris y pilars, segons art de bon oficial y ab lo millor modo que pertany al
art o facultat de pintor y deurador...
... per quant las comisas grans se tro ban Íntegrament sens pintar ni
daurar, per ço es pactat entre ditas parts, que ditas comisas agen de [ésser]
conformes ab la demés obra començada, tant respecte als colors com al­
trament, havent de ser daurats los alts de las cartellas y demés relleus
27. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2on capit, i sent. arbitr. 1573-1586.
168

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
conformant e ab les demés cartellas, perfils y molluras que's troban ja
daurades en dita capella.
ítem, que lo fris de dins la cornisa age de ser ab uns fullatges daurats,
per filats, que aparega de coltura. Y axi mateix lo revolt y lo camp blanch
o de color, segons aparexerà en lo discurs de la obra ser més conforme y
convenient per la major perfecció de aquella.
ítem, per quant semblantment los pilastres se troban sens pintar ni
daurar, es pactat per ço que en las voras dels pilastres hi hage de haver
unas faxas de dit or, que baixen de dalt fins baix de ditas voras, per cada
part de pilastre. Y que en dita pïlastre hi hage de haver de perfil a perfil
un montant de fullateria dorada y perfilada de dalt a baix, ab lo modo y
forma que aparexerà millor per dita obra, fent correspondrer tres carts
de cada pilastre ab la demés obra que està feta dalt, donant a cada una
de ditas cos as la deguda correspondència a la que dalt li correspon, segons
estil y art de bon oficial.
Y que los lleons que's troben de relleu sobre la cornisa hagen de ser
tots dorats, ço es, tota aquella part de lleó que de qualsevol part del paviment
de dita iglesia se veja.
... que tota la obra alt expressada hage de córrer y corre per mans de
dits Joan Loyga e Joan Muxí, valentse de dos o al més de tres fadrins, no
emperò pugan cometrer la dita obra a altre o altres oficials.
Per pacte convingut, l'abat i convent donarien habitació pels artífexs
contractistes i els seus fadrins, prestant-los aliments de menjar i beure
necessaris, i també facilitant-los dormir en dit monestir decentment i bé.
La quantitat de 233 lliures, 6 sous i 8 diners de moneda barcelonesa,
import del preu convingut, seria feta efectiva en tres terminis, és a dir en
l'acte de la firma del contracte, mentre que 77 lliures, 15 sous i 6 diners
quan l'obra estigués mig feta, i la restant quantitat de diner, acabada dita
decoració pictòrica i reconeguda per experts en l'art 28 .
La segona paga consta que fou satisfeta el 10 de gener de 1706,
l'altre el primer d'abril del mateix any, d'idèntica suma de diner, segons
consta en l'àpoca signada per ambdós artistes el 5 de setembre de 1710,
com així ho acredita el rebut signat per Paula, vídua del pintor Joan
Loyga 29 .
28. AHPB. Francesc Topi Comes, man. any 1705, f. 186.
29- AHPB. Francesc Topi Comes, man. any 1706, ff. 115 T0 , 117, 217 T0 .
169

Retaule de la Pietat (1705)
JOSEP M. MADURELL I MARIMON
Pel preu de 40 dobles d'Espanya, a raó de 5 lliures i 10 sous per cada
dobla de moneda barcelonina, Josep Sala, escultor de Sant Cugat del
Vallès, es comprometia a entallar un retaule dedicat a la Verge de la
Pietat i la imatge corpòrea de la mateixa, dins del termini de sis mesos.
Per aquesta fi, el 15 de febrer de 1706, formalitzava un contracte amb
Fra Francesc Ferrer i Desgüell, paborde major d'aquell imperial monestir.
Les condicions estipulades en un dels pactes contractuals, les trobem
expressades en el paràgraf que transcrivim a continuació:
Un retaula y una Mare de Déu de bulto, sots invo catió de la Pietat,
en la conformitat es lo modello o dibuix entre ditas parts fermat, lo qual
modelo queda en poder de dit Sala, es a saber, ab lo modo de las columnas
està dibuixat a la part esquerra.
La renumeració del treball estava fixada en les dites 40 dobles, la
qual seria satisfeta en dues pagues, és a dir la primera el dia del començament
de la feina, i la darrera acabada l'obra vista i reconeguda en la
forma acostumada 30 .
MONESTIR DE SANT MIQUEL DEL FAI
Retaules de Sant Pere i Santa Elena (1526)
La referència de la pintura de dos retaules per l'església monasterial
de Sant Miquel del Fai, pervé de dues àpoques respectivament signades
per Joan Gascó, pintor aleshores resident a la ciutat de Vic, el 3 de gener
i el 30 de març de 1526, a favor del noble Jaume Ferrer, regent de la
reial tresoreria al Principat de Catalunya.
La paga acreditada en el primer rebut, fou de 40 lliures i 4 sous barcelonins,
que segons expressament es declara, era a prorrata de la factura
de dos retaules: prorrata facture duorum retabulorum sive retaules, que
30. AHPB. Josep Sabater, llig. 1, man. 2 contr. anys 1700-1706, f. 328.
170

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
ego, ex vestra comissione, facto in ecclesia monasterii sancti Michaelis dez
Faig, diòcesis Barcinone.
L'esmentada quantitat consta com a satisfeta en varis lliuraments, és
a dir, 27 lliures per part de Fra Andreu, monjo que fou del dit monestir;
altres 6 lliures, anteriorment satisfetes davant del notari Beuló, de Vic,
el qual autoritzà l'àpoca, totalitzant així 33 lliures. Les restants 7 lliures
i 4 sous, ingressades a la Taula de Canvi de Joan Totosaus, de Barcelona,
amb les quals el nostre pintor es comprometia comprar 600 pans d'or,
que tot seguit aplicaria a l'obra d'ambdós retaules. En un paràgraf de la
mateixa àpoca, Joan Gascó es comprometia de portar o fer portar dits
retaules a la ciutat de Barcelona, per tot el següent mes de febrer.
El segon rebut, altra vegada acredita haver cobrat anteriorment 27
lliures per mans de Fra Andreu, aleshores difunt, ultra la qual quantitat,
certifica que el noble Jaume Ferrer li lliurà 48 lliures de dita moneda, a
compte de les 75 convingudes pagar pel preu dels dos retaules dels
altars de Sant Pere i Santa Elena, pro precio illorum duorum retabulorum
alt aris videlicet sub invocacione sanctorum Petri et alt aris sancte Elene,
que ego feci et depinxi in ecclesia dicti monasterii, quam pro fusta ipsorum,
auro, coloribus et pictura illorum, quam pro expensis seu laboribus
ponendi et assentandi illis 31 .
Encenser d'argent (1434)
MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP
Tenim coneixement d'aquesta peça d'orfebreria catalana, per l'escriptura
de debitori formalitzada per l'argenter Jaume Palau, el 15 de febrer
de 1434, a favor de Fra Galceran Carbó, prior del monestir de Sant
Pau del Camp de Barcelona, de la quantitat de 26 florins, equivalents a
14 lliures i 6 sous barcelonins, preu de compra d'una corona d'argent,
de certes joies i 3 unces de plata, tot valorat en 19 florins d'or; amb la
condició d'aplicar aquests metalls en la manufactura d'un encenser d'ar-
31. AHPB. Gaspar Ça-Franquesa, llig. 3, man. any 1526.
171

JOSEP M. MADURELL I MARIMON
gent blanc de tres marcs i mig de pes, pel servei del culte de dit monestir,
obra que es comprometia a lliurar-la per la prop vinent festa de sant
Joan del mes de Juny, prèviament reconeguda pels cònsols de la Confraria
dels Argenters. S'assenyala la quantitat de 45 florins, equivalents a 24
lliures i 15 sous com a preu de l'obra a executar 32 .
Trona i escala de pedra (1574)
Fra Jeroni Amat, monjo paborde, junt amb l'administrador de la Confraria
de Sant Pau, el 21 de maig de 1574, signaren un contracte amb el
mestre de cases Antoni Porta, sobre la factura y fàbrica d'una trona de
pedra picada per publicar els Sants Evangelis, en substitució de la de fusta,
amb tal que la grandària fos com la de l'església parroquial de Sant
Jaume de la nostra ciutat, i la penyarna conforme a la del monestir dels
Àngels, i la basa com la de Santa Eulàlia. S'incloïa en el contracte, la
construcció de la complementària escala també de pedra. El preu convingut
consta fou de 30 lliures 33 .
Mitra, bàcul i joies (1295)
MONESTIR DE SANTES CREUS
Jaume II en una epístola datada a Tortosa, el 28 de maig de 1295
(5 kalendas de juny), tramesa a Fra Galceran de Tous, prior del monestir
de Santes Creus, li fa saber que el bisbe, episcopus silvensis, deposità en
dit cenobi una mitra, bàcul i vasos d'argent, etc, en l'ocasió que aquell
prelat devia anar amb el rei, sol·licitant que ho fes portar a Saragossa 34 .
32. AHPB. Pere Bartomeu Valls, llig. 5, man. 1.0, anys 1433-1436.
33. AHPB. Francesc Solsona, llig. 14, man. 56, anys 1573-1574.
34. ACA (= Arxiu de la Corona d'Aragó), reg. 101, f. 12l v ".
172

Llibres (1318)
NOTES D'ART MONACAL ANTIC
Registrem que entre les donacions gracioses de llibres i joies a vàries
persones i monestirs, fetes per part de Jaume II, comprovem restà afavorit
el monestir de Santes Creus, com es de veure en el rebut datat a
Barcelona, el 27 de novembre de 1318, signat per aquell monarca al
seu cambrer Arnau Messeguer, on acredita el lliurament d'un exemplar
d'aquells còdexs a repartir.
ítem monasterio Sanctarum Crucum, unum librum cum postibus colo
opertis de panno linteo, qui incipit in prima carta scripta: Abell propter
innocenciam. Et finis in ultima carta scripta: sicut instrumentum.
ítem, monasterio Sanctarum Crucum, quendam librum cum postibus
cohopertis de panno linteo, qui incipit in prima carta scripta de incausto
nigro: O fratres congregacionis 35 .
Setmanes després, el 13 de desembre, el mateix Jaume II feia lliurar
al seu capellà, Fra Guillem Baró, monjo de Santes Creus, el còdex intitulat
Liber Sentenciarum.
ítem, fratri Guillelmi Baronis, monacho sanctarum Crucum, cap ell ano
nostro, unum librum cum postibus cum cohopertis de bruno, qui
incipit in tercia carta in rubrica rubea: Incipit Liber Sentenciarum de diversis
voluminibus. Et finit: ad Dominum per manus Angelorum 36 .
Draps de peus (1517-1518)
El tapicer barceloní Antoni de Guadripo, el 29 d'Agost de 1517,
signava un contracte amb Fra Antoni Figuerola, conventual del monestir
de Santes Creus; document poc explícit per a conèixer la seva finalitat 37 .
No obstant tal deficiència, per dues àpoques posteriorment calendades
el 2 de gener i el 10 de juny de 1518, comprovem com l'esmentat tapicer
certificava haver rebut de mans del blanquer barceloní Jaume Figuerola,
germà de dit monjo, 24 lliures barcelonines i 62 ducats d'or, respectiva­
ment, per la confecció de tres draps de peus d'estam blau 38 .
35. ACA, reg. 281, f. 35.
36. ACA, reg. 281, f. 44.
37. BC. Pere Janer, manual 2, any 1517, f. 98 vo .
38. BC. Pere Janer, manual 3, anys 1517-1518; manual 4, any 1518, f. 67.
173

Creu d'argent (1438)
JOSEP M. MADURELL I MARIMON
MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX
Una apoca signada per l'argenter Bernat Llopart, el 19 de juliol
de 1438, de 27 lliures i 10 sous de moneda barcelonina, acredita que li
fou satisfeta aquella quantitat pels botiguers Antoni Cases i Francesc Perearnau,
per raó de la manufactura d'una creu d'argent per l'església de
Santa Maria de Serrateix.
Així el text d'aquest rebut dóna una referència d'aquesta obra,
amb les següents paraules relacionades amb la quantitat satisfeta, quas
vos de comuni cuiusdam Societatis que fuit inter vos, quamque vos dictus
Francis cus de Perearnau r existís et administrastis in dicta civitate Barchinone,
in quodam hoperatorio canabasserie, quod est in platea Bladorum,
dare et solvere promisistis pro quadarn cruce argenti, quam ego facio pro
vobis, quamque vos dictus Anthonius, dare et erogare debet in ecclesie
beate Marie de Serrateix 39 .
Creu d'argent (1538)
L'artífex - contractista de la manufactura d'aquesta creu d'argent d'un
pes aproximat de 15 marcs, pel monestir de Santa Maria de Serrateix,
fou Gabriel Salla, el qual, el 2 d'agost de 1583, signava el corresponent
contracte junt amb l'abat Fra Francesc Santjust.
El conveni especifica que es contractava una creu de plata ben acabada
segons se pertany a bon official. Segueix un paràgraf relatiu a les característiques
de la projectada obra, la qual seria ben proporcionada amb un
pom sisavat y per les vores dels brasos y arbra de dita creu, ab sa crestería
y les planxes dels abres llavorades de sisell. Al mix de dita creu, ha la
una part un Cristo y ha l'altra part una Nostra Senyora y ha la una part
dels brasos y cap y peu de dita creu, los quatre Evangelistes. Y ha la altra
banda de dits brassos, ha quatre cossos sancts de dit monestir, los quals
39. AHPB. Bernat Pi, llig. 14, man. 50, any 1438.
174

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
se li enviaran y me ha de posar unes armes de Thoni Cases, les del monestir
y les del senyor abat.
Fra Francesc Sant just per la confecció de la creu, facilitaria 15 marcs
de plata, i per les mans, abonaria 50 sous per cada marc treballat 40 .
Mesos després, el 22 de novembre, Gabriel Salla cobrava 57 lliures i
10 sous de moneda barcelonina, a compte del valor de tota la plata, mans
i daurat, i encara per la fusta per l'ànima de la creu 41 .
Custòdia d'argent (1586)
El mateix Gabriel Salla, fou afavorit encara amb la manufactura
d'una custòdia d'argent pel mateix monestir de Santa Maria de Serrateix.
Desconeixem els pactes del contracte d'aquesta obra d'art, però si sabem
que l'abat Fra Francesc Sant just, el 4 de març de 1586, li lliurà 24 lliures
de moneda amb peces de vuit, pro fabricando quodam custodia et ex
alia parte un vericle ab dos vidres, que ab los dits vidres y argent pesa 4
lliures 15 argens, segons la forma transcrita en un document, que segons
indica, era escrit de la seva pròpia mà, el 28 de gener passat 42 .
Retaulet de Sant Pere Apòstol (1570)
Un memorial autògraf del pintor Benito Sanxes Galindo, es relaciona
amb els pactes del contracte que tenia concertat amb l'abat de Serra­
teix, per la pintura del retaulet de Sant Pere. Per raó del seu interès, a
continuació transcrivim el text del propdit memorial, posiblement redactat
el 23 d'abril de 1570:
Memorial de lo que se a de capitular acerca de lo que tenemos concert
ado el senyor abad de Sarrateix e yo sobre la pintura del retablico de
san Pedró.
Primo, que ell retrablo sea de pintura al ólio de buenos colores finos.
ítem, que los tableros del dicho retrablo sean encanamadas todas
40. AHPB. Onofre Rialp, llig. 14, llib. 2° cap. i sent. arbitr., anys 1573-1586,
llig. 5, man. 32, any 1583.
41. AHPB. Onofre Rialp, llig. 4, man. 33, anys 1583-1584.
42. AHPB. Onofre Rialp, man. 36, anys 1585-1586.
175

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
las juntas de las tablas, así por la cara del retrablo corno por el envés.
ítem, que todas las comisas y alcritraves y molduras sean doradas de
oro fino brunyido.
ítem, que todas las columnas del retrablo sean doradas de oro fino y
los fondos de las canales d'ellas y los camp os de la entrelladura, metidos
de azul.
ítem, que los frisos y resaltos sean metidos de azul y en ellos bechas
unas carxofas de oro.
ítem, que en los tableros del retrablo sea el dic bo pintor obligado a
pintar al ólio las istorias y figuras que en la traça estan escritas, que es
San Pedró en la càtedra, en el tablero del medio.
Y en el de la mano drecha corno fue crucificado.
Y en el de la izquierda corno hizo caer a Simón Mago del ayre.
Y en el banc al, en el tablero del medio un Cristo muerto con Nuestra
Senyora y San Joan.
Y en el de la mano drecha dos Sanctos.
Y en el de la izquierda otros dos, los quales an d'ésser los cuerpos
sancts que estan a Sarrateix.
Y en frontispicio un Dios Padre.
Todo lo qual, así dorado corno pintura, hecho corno de buen maestro
se pertany a judicación de buenos mestres, uno por parte de los paleses
nombrado, e otro por parte de dicho Galindo, pintor.
Y por todo lo sus o dic ho es acordado y son avenidos él y el senyor
abad, de precio de quarenta escudos y la despès sa suya y del mozo.
Y assí mismo an d'ésser obligados y darle casa y lechos, para pintar y
dormir todo el tiempo que pintarà el dicho retrablo, con tal condición
que no pueda yr a pintar otro basta que lo aya acabado, luego que lo
conviniere y la cantidad del precio lex sea pagada en tres yguales pagues.
La tercera parte y primera paga, luego que quiera yr pintarlo por com­
prar oro. La segunda paga, luego que el retablo esté enguixado y debuxado
que es a la mitad de la faena. La última y final, después de acabado
y judicado, o los amos del retablo contentos de la faena.
Y per a todo lo susodicho da por firmances a mossèn Martín Diaz,
ymaginario, y a mestre loanne Torres, batifulla.
E asi mismo a él para le pagar, se a de obligar la persona con quien
starà el acte escritura de la fer mansa. B. S. Galindo (firma autògrafa) * 3 .
43. AHCB ( = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Fons notarial, llig. 121.
176

NOTES D'ART MONACAL ANTIC
El doncell barceloní Enric Santjust, procurador autoritzat de Pere
Peres, àlias Sant Just del Mas Sant Just, i de Pere de Vilajusana, àlias
Quer, del Mas del Quer, de la parròquia de Santa Maria de Serrateix,
expressament facultats per concordar la pintura del retaule de Sant Pere
Apòstol de la capella de dita invocació, amb el pintor Benito Sanxes
Galindo, d'acord amb els pactes transcrits en dit memorial, es fixava el
preu de 42 lliures, ultra els aliments necessaris a dit pintor durant l'execució
de l'obra u .
La formalització del contracte tingué efecte el dia 27 d'abril de 1570,
si bé s'indica que la pintura era per l'església parroquial súper picturis
faciendo in quodam retabulo • ecclesie parrochialis Beate Marie de Serrateix
*°.
L'àpoca calendada el 9 de maig de 1570, de les 42 lliures convingudes
pagar pro pingendo sive per lo preu fet pingendi quendam retabulum
sub invocacione sancti Petri in ecclesia sancti Petri de Serrateix 4G . Com
veiem se'ns donen referències confusionàries sobre la localització del retaule,
si bé cal creure seria per la petita esglesiola parroquial de Sant Pere,
propera al nostre monestir.
Arxiu Històric de Protocols de Barcelona
12
44. Ibidem.
45. AHPB. Pere Talavera, llig. 2, man. com., any 1570 (gener-maig).
46. AHPB. Pere Talavera, llig. 2, man., any 1570 (maig-setembre).
177

JOSEP MASSOT I MUNTANER
PER UNA BIBLIOGRAFIA DELS MONJOS CATALANS
Seria molt interessant que aquest I Col·loqui d'Història Monàstica —al
qual em sap molt greu de no poder assistir personalment— servís per a
plantejar i discutir els problemes immensos amb què topa tothom que
vulgui endinsar-se, per poc que sigui, en la història monàstica de la nostra
terra.
No fa gaire, a la darrera Setmana d'Estudis Monàstics celebrada a
Montserrat, el senyor Eufemià Fort i Cogul parlà de com era urgent la
formació d'un Monasticon Catalauniae 1 . El propòsit de la meva modesta
comunicació d'avui és, en certa manera, complementari. Voldria suggerir
només la conveniència d'emprendre un estudi seriós dels escrits dels monjos
catalans, que caldria iniciar per la publicació d'una bibliografia tan
completa com fos possible. Em limitaré només als benedictins, als cistercencs,
als cartoixans, als jerònims i als ermitans, sense entrar en el món
molt més complicat de les monges escriptores.
El treball intel·lectual ha estat sempre un element important en el
monaquisme de totes les èpoques. Amb alts i baixos que ara no és qüestió
de detallar, els monjos han tingut, i segueixen tenint encara, un paper
—a vegades de primer ordre, d'altres vegades no tant— en la vida cultural
dels pobles d'Occident i d'Orient2 . I bé: Quin ha estat i quin és
aquest paper a Catalunya? Què han representat i què representen els
monjos en la vida del nostre poble? Quines han estat les èpoques de més
o de menys importància?
Totes aquestes preguntes, per desgràcia, no poden ser contestades sinó
1. Vegeu Sugerencias para un «Monasticon Catalauniae», a «Yermo», IV, 1966,
pàgs. 79-91.
2. Vegeu Los monjes y los estudiós, Abadia de Poblet, 1963; cf. la recensió de
G. M. COLOMBÀS a «Yermo», II, 1964, pàgs. 88-101.
179

JOSEP MASSOT I MUNTANER
d'una manera general, sense precisions ni matisos. Descomptant la lite­
ratura llatina medieval, per a la qual tenim l'útil inventari de Díaz y
Díaz 3 —susceptible de ser augmentat i millorat— i diversos treballs
monogràfics valuosos, alguns dels quals s'ocupen també d'obres catalanes
antiguesl'únic catàleg de conjunt que conec és el volum Es crit or es
cartujos de Espana, compilat amb notable esforç per un cartoixà anònim
i publicat provisòriament en ciclostil, en el qual són inclosos molts escrip­
tors catalans, bé que, com el mateix autor reconeix, d'una manera encara
força imperfecta :> . És veritat que hi ha una recent Benedictine Bibliogra-
phy, però només recull els impresos que es troben a les biblioteques dels
monestirs nord - americans \ Hi ha també vells índexs d'escriptors bene­
dictins, que poden fer servei alguna vegada, i articles concrets sobre els
benedictins dels segles xvm i xix i sobre Montserrat, alguns d'ells modè­
lics, com la Bibliografia dels monjos montserratins del segle XVI, del
cardenal Albareda \ La situació és igualment precària pel que fa als cis-
3- M. C. DÍAZ Y DÍAZ, Index Scriptorum Latinorum Medii Aevi Hispanorum,
2 vols., Salamanca, 1958.
4. No m'és possible, aquí ni a les notes següents, de donar una bibliografia
completa. Vegeu, per exemple, R. B-EER, Die Handscbrifíen des Klosters Santa Maria
de Ripoll, 2 vols., Wien, 1907-1908; LL. NICOLAU D'OLWER, L'escola poètica de
Ripoll en els segles X-XIII, a l'«Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans», VI, 1915-20,
pàgs. 3-84; J. RUBIÓ, Del manuscrit 129 de Ripoll, del sigle XIVè, a «Revista de
Bibliografia Catalana», V, 1905, pàgs. 285-379; A. OLIVAR, Sacramentarium Rivipullense,
Madrid - Barcelona, 1964; F. X. MIQUEL ROSELL, Catàleg dels llibres manuscrits
de la Biblioteca del Monestir de Sant Cugat del Vallès existents a l'Arxiu de la
Corona d'Aragó, Barcelona, 1937; A. GRIERA, La cultura de Sant Cugat del Vallès,
Barcelona, 1943; J. DOMÍNGUEZ BORDONA, El escritorio y la primitiva biblioteca de
Santes Creus, Tarragona, 1952; R. B. DoNOVAN, The Liturgical Drama in Medieval
Spain, Toronto, 1958.
5. Una nova redacció millorada, però encara imperfecta, d'aquest catàleg és
publicada als «Studia monàstica» a partir del volum IX, 1967.
6. O. L. KAPSNER, A Benedictine Bibliography, 2 vols., St. John's Abbey Press,
Collegeville, 1962; vegeu la recensió de C. M. BATLLE a «Studia monàstica», VII,
1965, pàgs. 219-222.
7. Vegeu M. ZlEGELBAUER, Historia Rei Literariae Ordinis S. Benedictí in IV.
paries distributa, 4 vols., Augustae Vind. et Herbipoli, 1754, completada i continuada
fins a mitjan segle XIX per F. B. PLAINE, Series Chronologica Scriptorum O. S. Benedictí
Hispanorum qui ab anno 1750 ad nostros us que dies claruerunt, dins «Studien und
Mittheilungen aus dem Benedictiner- und dem Cistercienser-Orden...», V/1, 1884, pàgs.
459-473; V/2, 1884, pàgs. 177-190, 449-457 (fou ajudat en aquesta tasca pel pare
Ramir Rodamilans, de Montserrat). He reunit la Bibliografia del cardenal Albareda a
«Studia monàstica», IX, 1967, pàgs. 195-201. El pare Cebrià Baraut ha publicat diversos
treballs sobre els escriptors montserratins; esmentem, almenys, les Obras completas
de Garcia Jiménez de Cisneros, 2 vols., Montserrat, 1965-
180

PER UNA BIBLIOGRAFIA DELS MONJOS CATALANS
tercencs, sense cap obra de conjunt moderna (cai recórrer encara a la
Biblioteca cisterciense espanola de Murïiz, sumària i molt incompleta) 8 i
amb escassos treballs monogràfics 9 . Quant ais jerònims i als ermitans,
pràcticament no hi ha res fet 10 .
Caldria, doncs, iniciar una investigació sistemàtica dels fons, manus­
crits i impresos, anteriors a la desamortització, que han quedat dels nostres
monestirsa fi de completar i d'augmentar les notícies dels repertoris
anteriors (i d'altres de caràcter més general) 12 . Per altra banda, convindria
8. R. MUNIZ, Biblioteca cisterciense espanola, en la que se da noticia de los
escritores cistercienses de todas las Congregaciones de Espana... con la expresión (en
su mayor parte) del lugar de su nacimiento, empleos, honores y dignidades, igualmente
que el de sus obras tanto impresas como m. ss., Burgos, 1 7 93 (a les pàgs. 381-382 hi
ha una llista, no sempre completa, dels monjos catalans citats).
9- La bibliografia sobre Santes Creus, en la qual cal remarcar l'aportació d'Eufemià
Fort i Cogul, és donada en aquest mateix Col·loqui per A. Soberanas i Lleó. F.
Vilarrubias té anunciat un Indice de escritores populetanos (siglos XII-XX), que donarà
sens dubte la bibliografia anterior, entre la qual citem almenys la Col·lecció de manuscrits
inèdits de monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, transcrits per J.
Guitert i Fontserè, La Selva del Camp, set volums apareguts entre 1947 i 1949-
Vegeu, encara, G. M. GIBERT, Los estudiós en la Congregación cisterciense de los reinos
de la Corona de Aragón y Navarra, dins «Los monjes y los estudiós», p. 381-401; J.
JVÍASSOT, Un comentario mallorquín desconocido, de la Regla de San Benito, a «Yermo»,
IV, 1966, pàgs. 215-226 (parla dels escriptors de La Real de Mallorca). Esmentem,
encara, per la seva raresa, l'article de M. B. CLAUS, Ein catalanischer Dichter
aus dem Cistercienser-Orden, dins «Studien und Mittheilungen...», XII, 1891, pàgs.
604-609 (sobre Baltasar Joan Balaguer, monjo de Valldigna, segle XV).
10. Vegeu, per exemple, ÍGNAQO DE MADRID, La Orden de San Jerónimo en
Espana. Primeros pasos para una historia crítica, a «Studia monàstica», III, 1961,
pàgs. 409-427; ID., Los Jerónimos espanoles y los estudiós, dins «Los monjes y los
estudiós», pàgs. 261-294; L. ALCINA, El Spill de la vida religiosa de Miguel Comalada,
O. S. H., a «Studia monàstica», III, 1961, pàgs. 377-382; J. N. HlLLGARTH, Some
Notes on Lullian Hermits in Major ca saec. XIII-XVII, ibíd., VI, 1964, pàgs. 299-328.
11. Vegeu bibliografia a R. BEER, Handschriftenschdtze Spaniens, Wien, 1894;
F. MATEU I LLOPIS, Los catdlogos de las bibliotecas y archivos eclesidsticos de Espana
(ensayo de un índice general), a «Hispània Sacra», I, 1948, pàgs. 207-228; M. D.
MATEU IBARS, Papeletas para el estudio de las Bibliotecas espanolas, en publicació a
«Biblioteconomia» a partir del vol. XXII (1965). Molts d'aquests fons estan, encara,
sense catalogar o catalogats només incompletament (penso en els casos que tinc més a
la vora: la biblioteca de Montserrat i la Biblioteca de Catalunya); la majoria estan
sense explorar des del punt de vista que ens interessa ara.
12. Vegeu les indicacions de J. SIMÓN DÍAZ, Bibliografia de la literatura hispànica,
I-II, 2 A ed., Madrid, 1960-1962, i les diverses històries de la literatura catalana,
especialment la de M. de Riquer — A. Comas, en publicació des de 1964, i els
capítols de J. Rubió i Balaguer dins la Historia general de las literaturas hispànicas,
en publicació des de 1949- Cal recórrer, encara, a diccionaris i enciclopèdies com

JOSEP MASSOT I MUNTANER
d'afegir-hi els escrits posteriors a la desamortització, més fàcils de recollir
perquè només es tracta de Montserrat, Montalegre i Poblet. Evidentment,
convé recollir totes les obres, no sols les escrites en català. Molts dels
nostres monjos foren trilingües (llatí, espanyol, català) i més d'un ha
escrit en llengües no hispàniques: italià, francès, anglès, etc. Potser con­
vindria també inventariar els escrits de monjos no catalans, però residents
als nostres monestirs (penso, sobretot, en el cas de Montserrat des de la
seva incorporació a la Congregació de Valladolid).
Aquesta tasca, prou ho sabem, és lenta i dificultosa; vol esforç i pa­
ciència, i cal tenir la humilitat de reconèixer que per ara és, de fet, impos­
sible de dur-la a terme d'una manera exhaustiva i satisfactòria. Abans
d'intentar una obra de conjunt, fóra potser millor de fer treballs mono­
gràfics, per monestirs, per èpoques, per biblioteques o arxius, etc. Després
seria més fàcil de redactar una Bibliografia dels monjos catalans, per
força obra de col·laboració, que reunís, agrupats per ordes i per èpoques,
tots els monjos escriptors, amb una breu nota biogràfica —que compren­
gués, almenys: cognoms, nom monàstic, nom de baptisme (si és diferent
del monàstic); dia, any i lloc de naixement i de mort; any de professió
i d'ordenació (si cal); títols acadèmics i activitats principals— i biblio­
gràfica —indicació de les fonts principals on podem trobar notícies de
la seva vida i dels seus escrits— i un catàleg complet, per ordre cronolò­
gic, de totes les obres (per als moderns, caldrà separar, potser, els llibres
dels articles de revista i de diccionari, recensions, etc).
Aquesta Bibliografia només hauria de ser una primera etapa d'una
molt més llunyana i difícil Història literària dels monjos catalans, en l'es­
perit de la famosa Història dels benedictins de la Congregació de Sant
Maur, però amb un mètode molt diferent. És un treball llarg i ingrat, ho
repeteixo, però val la pena d'emprendre'l, segurs que els resultats ens
en compensaran.
Abtei Münsterschwarzach
l'Enciclopèdia Espasa, el Dictionnaire de la Bible, el Dictionnaire d'Histoire et de Géographie
Ecclésiastiques, el Dictionnaire de Spiritualité, el Dictionnaire de Théologie
Catholique, el Lexikon für Théologie und Kirche, el Lexikon fur Marienkunde, etc,
i a revistes històriques com «Analecta Sacra Tarraconensia», «Hispània Sacra», «Revue
Bénédictine», «Analecta Montserratensia», «Catalonia monàstica», «Santes Creus», etc.
182

JOAN MERCADER I RIBA
INCIDÈNCIES POLÍTICO - SOCIALS DAMUNT LA
PROPIETAT MONACAL CATALANA EN EL
PRIMER TERÇ DEL SEGLE XIX
Dos quaderns d'apuntacions de Censals i Censos, corresponents als
monestirs de Poblet i Scala Dei, que vam trobar a l'Arxiu Històric Nacional,
de Madrid 1 ens han suggerit aquest treball que presentem al I Colloqui
d'Història del Monaquisme català. Totes les anotacions exposades,
molt simples per cert, fan referència a formes de reconeixement de la
propietat monacal en el primer terç del segle xix fins a la Desamortització,
i en algun cas, arrossegant-se àdhuc, de les darreres dècades de la
centúria divuitena. Tenint en compte els esdeveniments polítics (Guerra
del francès de 1808 a 1814, Trienni constitucional de 1820 a 1823, reacció
absolutista subsegüent, i finalment l'escomesa que planà damunt
dels convents l'any 1835 fins a provocar del tot l'exclaustració dels ordes
regulars i la liquidació de la propietat monàstica) és ben comprensible
l'interès que pot tenir l'anàlisi de les oscil·lacions observades en aquelles
apuntacions de censals i de censos durant els anys al·ludits, puix que en
elles es reflectiran sens dubte, els corresponents canvis polítics. Altrament
hi veurem la projecció dels diferents estaments socials del Principat,
particularment de les zones de les Garrigues, Conca de Barberà i de la
Ciutat i Camp de Tarragona, en el cas que ens ocupa, en tant que supeditades
a la propietat conventual de Poblet i de Scala Dei. No hem pogut
trobar a l'Arxiu Històric Nacional cap quadern semblant pertanyent al
monestir de Santes Creus, com tampoc no ens ha pervingut a les mans
1. Arxiu Històric Nacional (Madrid), secció «Clero». Llibres núms. 15.833
i 13.954.
183

JOAN MERCADER I RIBA
cap altra mostra simbòlica dels rèdits monàstics de la resta de Catalunya.
Amb tot, bé que fós tan solament a tall d'exemple, hem gosat aplicar
aquest títol generalitzat a les ensenyances extretes de l'examen minuciós
que hem efectuat, dels dos citats quaderns de Poblet i Scala Dei.
1. — ELS CENSALS DE POBLET I SCALA DEI: CARÀCTER,
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA, INCIDÈNCIA SOCIAL
I VALOR QUANTITATIU
Els censals a Catalunya eren uns drets personals, consistents en una
pensió percebuda anualment, amb la garantia d'una hipoteca, que ordinà­
riament requeia damunt immobles, però que també es podia basar en el
crèdit i en la solvència del censatari. La constitució o creació d'un censal
es verificava mitjançant la venda, a preu cert, del dret de percebre cada
any una pensió damunt els béns del venedor o censatari. També però
— i aquest deu ésser el cas predominant en l'afer que ens ocupa— els cen­
sals es podien crear o establir per testament, imposant als hereus o lega-
taris l'obligació de pagar la susdita pensió 2 .
Gairebé la meitat dels censals anotats en el quadern corresponent de
Poblet es refereixen a fundacions pietoses, que en el monestir devia haver
obtingut gràcies a aquest darrer procediment o per cessió gratuïta. De
l'altra meitat, fins prop d'un centenar d'assentaments registrats, no n'és
especificat el caràcter: es podria tractar de censals constituïts per venda
contra el pagament d'una quantitat pactada, però no ho sabem, a excepció
d'alguns pocs casos. Ben al revés dels censals de Scala Dei, que correspo­
nen a un 3 % d'un capital declarat, que regularment sol ésser de 50 a
100 lliures catalanes, i només en cinc casos —el 21 %— ultrapassa la
xifra en qüestió.
Són 24 les fundacions esmentades en els censals pobletans, algunes
de les quals porten denominacions ben pintoresques: la fundació del
cabrer, la més concorreguda, amb 5 assentaments; la de Brígida Min-
2. Diccionario de Derecho Privado, dirigit per Ignacio de CASSO Y ROMERO, i
Francisco CERVERA Y JIMÉNEZ-ALFARO. Editorial Labor, S. A. Barcelona, 1950, volum
I, pàgs. 849-850.
184

INCIDÈNCIES DAMUNT I.A PROPIETAT MONACAL CATALANA
guell, la dels P. P. Daltas, la del Colom, la segona de Don Pere d'Aragó.
Les altres acostumen a ésser més reduïdes 3 .
Gairebé tots els censals de Scala Dei versen sobre la ciutat de Tarragona
o de pobles de la vora: n'hi ha 6 de Constantí i 2 del Catllar. En
canvi els censals de l'abadia de Poblet s'estenen damunt una àrea geogràfica
més dispersa, entre les Garrigues, la Conca de Barberà i el Camp
de Tarragona: La Pobla de Cérvoles registra 11 censals, a part dels 2
que té encarregats el propi municipi; Vinaixa, el mateix, amb 8 assentaments
individuals i amb igual nombre Vilosell, tots tres a les Garrigues.
Montblanc, la capital de la Conca, està obligat amb el monestir de Poblet
amb 7 pensions de censal, que paguen diversos particulars. De Fulleda,
Vallclara, Senan, Prades, Prenafeta i en menor grau. d'altres localitats
d'aquestes comarques 4 se n'anoten en nombre més reduït. També de les
ciutats de Reus, Valls, i de la mateixa Barcelona hom deu censals a
Poblet 5 .
A part del Comte de Santa Coloma, resident a Barcelona, tributari
d'un censal de 3 lliures catalanes al monestir de Poblet, i que sufragava
per ell el Prior de Natzaret amb força puntualitat 6 , no veiem que hi hagi
cap altre aristòcrata en el Llevador pobletà, ni es concreten degudament
3- Les fundacions citades del monestir de Poblet són les següents: de Paula Bella,
amb 3 assentaments; d'Anna Dalta, amb un; de la Capella dels Dolors (amb 3), la
fundació del cabrer (de 5), la de Tresànchez (de 2), la d'Alguer (d'un), la Causa Pia
de Vilosell (d'una), la Massa Comuna (d'una), la Fundació del Comte (d'un), la de
Barenys (d'un), la de L'Incògnit (d'un), la de Erigida Minguell (de 4), la Fundació
segona de don Pere Anton d'Aragó (de 4), la del Pastor (de 3), la del P. Allobar
(de 2), la de la Marquesa Garcia (de un), la de Vicenç Ferrer (d'un), la de Bellin
(d'un), la dels P. P. Daltas (de 4), la del Colom (de 4), la de Costafreda (d'un), la
del P. Oller (d'un), la del Voltó (de 2), i la de Soldevila (d'un).
4. Heus ací la llista completa: Comuns de la Pobla de Cérvoles (amb 2), de Vinaixa
(amb 2) i de Fulleda (amb un), i particulars de Pobla de Cérvoles (amb 11), de
Vilosell (amb 8), de Vallclara (amb 7), de Vinaixa (amb 8), de Tarrés (amb 5), de
Fulleda (amb 6), de Senan (amb 4), de Montblanquet (amb 3), d'Omellons (amb 1),
de Morell (amb 1), de Montblanc (amb 7), de Montornès (amb 1), de Vallmoll
(amb 1), d'Alcover (amb 2), de Pira (amb 1), de Solivella (amb 1), de Blancafort
(amb 3), de Prades (amb 4), de Rojals (amb 2), de Maspujols (amb 1), d'Albi (amb 2),
de Vilavert (amb 1), de Lilla (amb 1), de Constantí (amb 2), de Prenafeta (amb 4).
Endemés hi ha un lloc indeterminat i el Comte de Santa Coloma, resident a Barcelona.
AHN, Llibre núm, 13-833, Clero, Abadia de Poblet, Llevador de censals.
5. íd. Ibíd. Valls (2 assentaments), Reus (un), Barcelona (un). Es tracta aquest
darrer de la pensió de censal de 4 lliures pagada a la Fundació dels P. P. Daltas per
Francesc Gomà.
6. AHN, «Clero». Llibre núm. 13-833, f- 111-
185

JOAN MERCADER I RIBA
les professions dels censataris dels pobles diversos esmentats, si bé hem
de creure que la majoria d'ells devien ésser pagesos o propietaris rurals.
Només hi és detallat un sabater de Montblanc 7 , un pagès de Valls 8 , un
fuster també de Valls 9 i un sabater de Solivella 10 . En canvi, per tractar-se
d'habitants d'una gran ciutat com era Tarragona, els 19 censals que apareixen
registrats en el Llevador de Scala Dei porten adscrita la qualificació
social o professional de les persones que són obligades a abonarlos
: no hi descobrim cap noble, però sí dos clergues, comensals de Tarragona
11 ; la gent de carrera més o menys universitària hi és representada
per 6 individus (4 notaris 12 , un curial 13 , i un metge 14 ), i encara hi hauríem
d'incloure un tal don Manuel Gonzàlez de Arços, possiblement un
oficial del Rei 15 . Com a artesans amb botiga oberta hi trobem un adroguer
i tres forners. Endemés hi ha dos pescadors 16 i tres pagesos, i un
element indefinit. La meitat, doncs, dels censals de Scala Dei a Tarragona
gravitaven damunt de gent distingida, l'altra meitat devia pesar
damunt un personal més menut.
Entre el centenar de censals de Poblet abunden les xifres de 1 a 3
lliures catalanes de pensió, si bé agafant-los en conjunt per la suma que
en resulta (384 lliures, 11 sous i 7 diners) la mitjana aritmètica s'hauria
d'assenyalar entre les 3 i les 4 lliures, la qual cosa no donaria una visió
del que exactament predomina. Això és degut al fet d'existir uns pocs
casos de censals extraordinàriament acrescuts, al marge de la sèrie: per
7. Joan Romeu, sabater de Montblanc, per 3 lliures catalanes. íd. Ibíd., f. 75.
8. Francesc Oliver, després en Joan Oliver, pagès de Valls, per 3 lliures. Foli 82.
9- Rafael Domingo, de Valls; després en Joan Domingo, fuster de íd., per 3
lliures. Foli 81.
10. Jaume Domingo, sabater de Solivella, per 4 lliures, 13 sous i 9 diners. Foli 86.
11. El censal que en 1736 havia creat Josep Aragonès, forner de Tarragona,
havia passat a mans del reverend Pau Aragonès, prevere i comensal de la mateixa
ciutat en 1818. AHN, «Clero». Llibre núm. 13.954. Llevador de Censals i censos que
reb lo monestir de la Cartuxa de Scala Dei, en Tarragona, f. 1. Don Josep Gil, comensal
de Tarragona, recollí el censal de la vídua de Josepa Gil i Soler. Íd. Ibíd., f. 7.
12. El doctor Simó Blay, notari, acreditava un censal a Scala Dei, la creació del
qual datava del segle XVII (Íd. Ibíd., f. 3); el doctor Joan Fleix, notari de Tarragona,
el mateix (f. 16), i un altre un seu fill (f. 17); el doctor Joan Caputo, notari, féu un
censal el 1763, que encara es pagava el 1818 (f. 15).
13. Pere Rafiangel, causídic (f. 8).
14. El doctor Josep Martí, metge, s'encarregà del censal que havia creat el
notari Caputo, en adquirir una casa del carrer de la Nau de Tarragona, en 1817, (f. 18).
15. íd. Ibíd. Llibre núm. 13,954, f. 9¬
16. Un d'ells, Francesc Pedrol i Boix, apareix com a Patró d'Arts, (íd. Ibíd., f. 10).
186

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
exemple, les 57 lliures, 1 sou i 1 diner, que paga Josep Gatell, de Vallmoll.
Aquest individu havia rebut de l'abadiat de Poblet un capital en
forma de Voles Reales, en temps en què aquest paper creditici no s'havia
encara envilit per la inflació. Posteriorment el monestir, a precs de l'interessat
que se sentia perjudicat per la depreciació d'aquells títols durant
el regnat de Carles IV i que va arruinar gairebé tot el crèdit d'aquells
Voles del segle xvm, accedí a rebaixar, prèvia la consulta de «gent timorata»,
una bona part del seu valor, i per tant, de la pensió resultant 17 .
Aquest és el censal de màxima quantia —realment extraordinària— dels
que hem trobat en el Llevador de Poblet. N'hi ha tres més de situats
força més avall, però encara gravosos: el de 27 lliures, que satisfà Pere
Tarragó de Vinaixa 18 i el que abona Cosme Palau, de Tarrés, d'idèntica
quantitat 19 . També per Josep i Antoni Anglès, de Vallclara, eren acreditades
21 lliures i 17 sous, a la fundació segona de Don Pere d'Aragó 20 .
Per contra, hem observat bastants assentaments de censals que no
arriben a la lliura catalana: n'hi ha fins i tot de ben petits, com el de
Francesc Guasch, de Vinaixa, d'un sou tan solament 21 i del d'Isidre Pelegrí,
del mateix poble, de 1 sou i 3 diners 22 . En conjunt, la suma global
17. Josep Gatell i Roig, de Vallmoll, tenia assignada a la Fundació pobletana
del P. Oller (Llibre núm. 13.833, f. 80) una pensió anual de 57 lliures catalanes, un
sou i un diner corresponent a un capital de 1.901 lliures i 18 sous, que s'havia lliurat
en «Vales Reales» en temps que tenia son valor. Pagà així normalment fins l'any 1818,
és a dir, quan ja aquest signe creditici, emès en temps de Carles III, havia caigut per
dessota del 75 % del seu nominal (EARL J. HAMILTON, El florecimiento del capitulis nio
y otros ensayos de historia econòmica. Trad. per Alberto Ullastres, «Revista de Occidente»,
Madrid, 1948, pàg. 163. Dins l'assaig Guerra e injlación en Espana (1700¬
1800). Així s'esdevenia el 1802, però amb posteritat a la Guerra de la Independència,
els «Vales Reales», relíquia de l'Antic Règim, apenes si es cotitzaven al 5 % del seu
valor primitiu. No és rar, doncs, que l'esmentat Josep Gatell fes vives protestes pel fet
d'haver de satisfer unes pensions de censal, que reputaria oneroses. En 1828, quan el
monestir de Poblet li exigí la represa dels seus abonaments reclamà l'al-Iudit censatari,
fins aconseguir una rebaixa del capital a 1.700 lliures (i per tant de la pensió a 51
lliura i 6 sous). Però com que això no significava més que el 10 % (i ja hem dit que
la pèrdua efectiva dels «Vales Reales» en aquesta data era d'un 95 %, l'afectat Gatell
seguí protestant, i a les darreries de 1833, poc abans de l'exclaustració dels frares
pobletans, la rebaixa obtinguda fóu més grossa: un 65 % del total. Llavors la pensió
li quedà reduïda a 19 lliures, 19 sous i 4 diners, corresponent a un capital hipotètic de
68 lliures catalanes.
18. Llib. 13.833, f. 40.
19. Ibíd., f. 42.
20. Ibíd., f. 30.
21. Ibíd., f.34.
22. Ibíd., f. 37.
187

JOAN MERCADER I RIBA
de les pensions de censal pobletanes ascendeix a 384 lliures, 11 sous i 7
diners, per a un total, com hem dit, de més de cent casos.
La suma obtinguda dels censals de Scala Dei puja a 187 lliures, 18
sous i 9 diners, força inferior a la de Poblet, però és que també els
assentaments del Llevador d'aquell monestir no arriben a la quarta part
dels primers: són 25 en total. Això vol dir que la mitjana aritmètica dels
censals de Scala Dei haurà d'ésser ben superior: unes 7 lliures (contra
les 4 pobletanes). Abunden en el Llevador de censals de Scala Dei les
pensions de 1, 2, 3 i 4 lliures i escaig. La màxima és la de 75 lliures
anuals, que paga el doctor Josep Martí, metge de Tarragona, corresponent
a un capital de 2.500 lliures, que ell ha rebut del monestir 23 . Encara
n'hi ha dues més que se separen molt de les mitjanes: la de 45
lliures de l'adroguer Joan Bertran i Rull 2 1 i la de 16 lliures i 10 sous, de
Pau Martell i Gavaldà, de Constantí 2r '. La mínima dels censals anotats de
Scala Dei és 12 sous 26 , també per damunt dels sous escadussers que trobem
entre els censals menuts del monestir de Poblet.
2. — ELS CENSOS PROPIS I REALS DE SCALA DEL
FINQUES AFECTADES, VALORACIÓ I ABAST SOCIAL
La pensió emfitèutica, cànon o cens, consistia en l'abonament d'una
prestació jurídica generalment anual o també semestral —que se satisfeia
la meitat per sant Joan, per exemple, i l'altra meitat per Nadal— que
feia l'emfiteuta al censaler en reconeixement del dret d'aquest a la propietat
directa 27 . Acostumava a concretar-se en una part alíquota dels
fruits produïts per la finca, però també s'especifica en diners.
En el cas que ens ocupa trobem uns censos declarats en concepte de
«propis» i uns altres, de «reals». En els primers hi veiem 31 exemples
23. íd. Ibíd. Llib. 13.954, f. 18.
24. Ibíd., f. 19.
25. íd., f. 27.
26. Gabriel Roig, forner de Tarragona, paga una pensió de 12 sous, per un
censal de propietat de 20 lliures (íd. Ibíd., f. 5).
27. Diccionario de Derecho Privado,.., I, 1785.
188

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
referits a cases de diversos indrets de la ciutat de Tarragona (Davallada
del Roser, Plaça de la Font, carrer de les Cuireteries Velles, i també algun
convent) i a més a més, 35 assentaments versant sobre terres: vinya
i horta, terra campa i garrofers, garriga. En els censos classificats com a
reals de Scala Dei hi trobem més aviat aprofitaments d'aigües i mines,
carnisseries i utilització d'altres drets mercaders i, principalment, de forns
i olles per a pastar (16 exemples dels 40 censals reals, en total). Sovintegen
els censos que tenen el venciment per la diada de Sant Miquel, però
també n'hi ha de la Candelera i de Nadal i d'altres dates, i el pagament
dels censos en espècie (blats i ordis) esmentats amb la denominació de
«bovatge» ho són el mes d'agost, després de la batuda, probablement 28 .
Els censos propis de Scala Dei damunt cases, botigues i fins i tot,
d'una cova, en algun cas 29 sumen la xifra de 12 lliures i 8 diners. Els
mateixos censos respecte de terres, a penes si ultrapassen les 10 lliures.
En conjunt, la valoració quantitativa dels censos propis de la citada cartoixa
queda arrodonida en 22 lliures, 9 sous i 5 diners. Pel que fa als
denominats censos reals (forns, mines i les cases afectades) la quantitat
total de les pensions corresponents és la de 29 lliures, 9 sous i 6 diners,
lleugerament superior a la dels censos propis, oi més si remarquem que
entre els «reals» hi trobem a més 43 quarteres d'ordi o de blat en qualitat
de «bovatge». Així i tot, la desproporció d'aquestes xifres de censos de
Scala Dei amb les de censals del propi monestir (187 lliures i escaig) és
ben palesa, puix que aquests sobreïxen el triple dels censos en llur conjunt.
Si ens hi fixem amb més deteniment observarem com entre les minses
pensions dels censos propis de Scala Dei la màxima no depassa les 2
lliures catalanes. Es tracta d'una casa del carrer dels Ermitans, de Tarra­
gona, que té acensada Josep Llorach so . Entre les que s'hi consignen més a
prop hi ha la de Ramon Siscar, senyor de la Boella, en virtut de la possessió
del terme i del castell del dit lloc 31 . Les mínimes quotes anotades en
el Llevador esmentat són les de 1 diner escanyolit que paguen de pensió
28. Llib. núm. 13-954. Llevador de Censals i censos que reb lo monestir de la
Cartoixa de Scala Dei, en Tarragona. Censos propis, ff. 41 a 105. Censos reals,
ff. 109 a 150.
29- íd. Ibíd., f. 85. Joan i Isabel Segura i Ferran, pagesos, paguen un sou de
pensió anual, el 29 de setembre, «per una cova en lo carrer del Triquet, dessota una
casa de Rarael Samarra».
30. íd., f. 74.
31. íd. Ibíd., f. 93.
189

JOAN MERCADER I RIBA
per 6 jornals de terra campa, amb una meitat de garrofers, Teresa, la
vídua d'un xocolater 32 i Joan Anton Comes i Soler, comerciant, per un
jornal i mig de vinya i sembra 33 .
En el cas dels censos reals les màximes són les 12 lliures que l'Ajuntament
de Corregidor i Regidors de la ciutat de Tarragona sufraga cada
Pasqua de Resurrecció a la cartoixa de Scala Dei per les carnisseries i
pel dret de tallar les carns 31 ; també, encara que en menor grau, les 4
lliures acreditades en la mateixa diada pel forner Nicolau Roig 35 . Aquí
predominen les pensions reduïdes, d'una lliura i fracció. La mínima és
la d'un sou, tan solament, d'una mina del terme de la Secuita, que explota
l'adroguer Ferrater 36 . Ja hem dit que en aquest capítol hi trobem
censos expressats en espècie, sota la denominació de «bovatge», i solen
ésser 5, 3, 2 quarteres d'ordi, i a vegades, de blat. La màxima que es
paga així en natura és la del Mas dels Arcs, de Maria Ventura Valls
(13 quartans i mig), finca abans pertanyent als jesuïtes i que havia adquirit
en 1771 el doctor Joan Francesc Serra, el qual la traspassà després
per venda al marit de l'actual posseïdora 37 .
La gamma social dels emfiteutes de Scala Dei és altament interessant
per la seva varietat. Pel que fa als censos propis els pagesos (amb 21
assentaments) són l'estament que hi predomina. Dels censos reals, en
canvi, és òbvia la repetició nominativa dels forners (amb 16 assentaments),
car ja hem dit que molts dels dits censos consisteixen en forns o
aprofitaments d'utensilis del dit ram.
En primer lloc com a corporacions públiques subjectes a Scala Dei
per drets o finques ascensades hi ha el Capítol catedralici de Tarragona
—la bossa canonical—, que aprofita diverses parcel·les de terra, horta, i
d'altres, als termes de Reus, Centcelles i partida del Rec Major 38 . En segon
lloc, l'Ajuntament tarragoní, tant per un molí fariner que té en el port 39 ,
com per les expressades carnisseries, la bassa dels molins del port el dret
32. ld., f. 70.
33. Foíi 71.
34. ld. Ibíd. Llevador de Censals i censos, etc. Censos reals, f. 110.
35. ld. Ibíd., f. 122.
36. ld. Ibíd., f. 115.
37. ld. Ibíd., f. 148.
38. ídem, ff. 41, 42, i 109¬
39- ídem, f. 43.
190

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
de venda del peix en els pedrissos de la Peixeteria i0 . Encara hem de
considerar-hi el convent de Sant Domènec, el qual s'obliga a Scala Dei
per dos jornals d'horta i una part del claustre i del mateix convent, que
li té ascensat 41 .
Entre els censataris privats hi descobrim un noble (el comte de
Brías) 42 i el detentor d'un senyoriu, Ramon de Siscar, titular de la Boella 43 .
També hi veiem 8 personatges distingits amb el títol de don o el de
doctor 44 , un proveïdor de queviures de l'exèrcit, don Antonio Ignacio
Gutiérrez de Pando 45 , també un batxiller*, dos clergues 47 i dos notaris o
escrivans 48 . La classe comerciant s'hi troba representada per cinc individus.
Més per dessota de l'escala social hi advertim els teixidors (1 assentament),
i els teixidors de lli (en dos casos), un corder i un xocolater,
2 afinadors, un ferrer, un calderer, 2 adroguers i 17 forners en total. També
una vintena de pagesos, un pescador, i un traginer, a part de 5 més
que classifiquem com a indefinits.
40. Ídem, f. 110.
41. Ídem, f. 86.
42. Don Francisco, Comte de Brías, tenia a cens 2 jornals de terra en la partida
del Mas del Bosc, i altres jornals escampats a la mateixa partida, (Llib. núm. 13.954,
foli 87).
43. ld. Ibíd., f. 93. Pel terme i castell de la Boella, don Ramon de Siscar, abonava
de cens a la Cartoixa de Scala Dei 1 lliura i 16 sous. Pel molí de la Boella
pagava 2 sous cada 9 de novembre, i per les mines o aigua, 10 sous, (ff. 111 i 112).
44. Heus-los ací: Don Josep Llorach (foli 74), el doctor don Joan Domingo i
Arnau (f. 75), don Josep Anton de Castellarnau (f. 95), dona Flora de Ros i Duran
(f. 99), el doctor Josep Martí (f. 104) i el doctor Pau Solé i Llevat (f. 105); tots
ells acreditant censos propis. També hi ha don Josep de Queraltó (f. 113) i don
Antoni de Martí i Franques (Martí d'Ardenya (f. 135), en el capítol dels censos reals.
45. Aquest individu té 2 jornals de vinya amb la seva casa, a la partida del
Torrent d'en Canyelles (f. 78).
46. EI batxiller Joaquim Pinyol té 2 jornals de terra, part vinya i part garriga
(f. 44), i a més, 5 jornals de terra a la mateixa partida de Sant Pere Sesalades. (f. 45).
47. El reverend Pau Aragonès, prevere - comensal, per una botiga amb un pati o
corral (f. 56), i l'il·lustre senyor don Josep Boni, prevere i canonge, per 3 jornals de
terra vinya, campa i garrofers, i altres arbres, i amb una casa i una sínia.
48. El doctor Josep Busquets (f. 100) i el doctor Simó Blay (f. 66).
191

JOAN MERCADER I RIBA
3.— ELS ESDEVENIMENTS POLÍTICS DE 1808 A 1835 i LLUR
REPERCUSSIÓ EN EL COBRAMENT DELS RÈDITS MONÀSTICS
L'anàlisi que acabem d'efectuar en els censals i censos que hem trobat
registrats dels monestirs de Poblet i Scala Dei, pel que fa referència a
la seva valoració quantitativa i a la projecció corresponent en els diversos
estrats socials en algunes comarques de la Catalunya Nova, no tindria
l'interès que li hem atribuït, si no s'hi donessin unes circumstàncies històriques
determinades, la incidència de les quals damunt d'aquells rèdits
monàstics els farà refractar ostensiblement.
Veiem en primer lloc la ruïnosa Guerra del francès (1808 a 1814),
que pel sol fet d'haber desballestat i fins i tot eixugat momentàniament
totes les fonts de riquesa dels pobles peninsulars, hauria estat més que
suficient per interrompre o entorpir la percepció normal de les rendes
conventuals a Catalunya. En un altre aspecte més polític, la decisió de les
Corts del trienni constitucional de 1820 a 1823, de suprimir les cases
monàstiques i apropiar-se les finques i drets que poguessin pervenir dels
monjos i frares secularitzats forçosament, hagué de repercutir damunt
dels al·ludits monestirs, cosa que es traspuarà prou bé en les apuntacions
estudiades. La represa pels religiosos de l'administració de llurs propietats
després que Ferran VII s'hagué vist restablert en el seu poder absolut
l'any 1823, i la por també, per part dels monjos pobletans o cartoixos,
de perdre definitivament un dia no massa llunyà el seu status econòmic,
accelerà, com veurem, el funcionament de la fiscalitat monacal en aquest
darrer període ferranià i en els anys, precisament immediatament anteriors
a la crema de convents de 1835 i a l'exclaustració dels frares. Com
a colofó detectarem l'influx de la Desamortització, en aquests senzills
quaderns d'anotacions de censals i censos, per descomptat abans d'ésser
traspassades a mans particulars les finques monacals.
A) Censals i censos extingits pràcticament amb la Guerra del
Francès, per la interrupció de les pensions consegüents
Segons es pot deduir dels apuntaments del Llevador susdit, tant els
censals com els censos de Poblet i Scala Dei es portaven amb un cert
desordre, i les pensions que anualment havien d'ésser satisfetes per part
192

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
dels censataris eren percebudes amb gran retard. En esclatar l'anomenada
Guerra de la Independència o del Francès, 12 individus devien encara a
l'abadiat de Poblet les seves pensions de censal corresponents a anualitats
del xvm, entre els quals s'hi compta un municipi, el de la Pobla de Cérvoles,
que no havia pagat res des de l'any 1770 * 9 . Hi ha un cas extrem
inclús que devia encara censals des de 1711 50 . Tots els altres se situen en
l'última trentena, vintena o desena del segle xvm 51 , de manera que en
produir-se els esdeveniments de 1808 es devien acostar —per a traspassar-lo
completament un cop acabada la guerra— a l'interval precís de
39 anys de no reclamades les pensions, que el Dret català estatuia per a
l'extinció, en virtut de prescripció, dels censals de naturalesa eclesiàstica 52 .
Semblantment es trobaven així 4 deutors de la cartoixa de Scala Dei, un
dels quals, el doctor Joan Fleix, notari de Tarragona, ho era de més de
40 pensions 53 . Així, doncs, un 12 % dels seus censals, tant d'un monestir
com de l'altre, podien considerar-se com a prescrits, tant per la seva
antiguitat com per les incomoditats derivades de la guerra napoleònica,
que els havia fets irreclamables a dreta llei 54 .
Pel que fa als censos propis del monestir de Scala Dei hauran de
considerar-se interromputs del tot per idèntica raó 9 assentaments, de resultes
de la dita guerra. Es tracta de diversos jornals de terra campa,
vinya o garrofers, que tenen a cens per la Cartoixa alguns pagesos de
Tarragona, un comerciant, un xocolater i un «batxiller», la pensió dels
49. Llibre núm. 13.833, f. 1.
50. És el d'Antoni Josa, de Prades (f. 91).
51. Ramon Martí, de la Pobla (de 1799), Antoni Domènech, de Fulleda (de
1773), Joan Arguany, de Vinaixa (de 1786), Josep Ferrer, de Fulleda (de 1798), Pau
Ferrer, de Montblanquet (1796), Baptista Arqué, d'Omellons (de 1793), Anna Odena,
de Rojals (de 1780), Jeroni Llort, de Rojals (de 1789), Josep Vilella i Pàmies, de
Lilla (de 1800). Encara n'hi ha tres més de començaments del segle XIX.
52. D'acord amb l'Usatge Omnes Causae restarien prescrits els censals, les pensions
corresponents als quals fés més de 39 anys que no haguessin estat abonades (en
el cas dels censals eclesiàstics) i 29 (en el cas de les pensions laicals). I tant les pensions
deixades córrer, com els capitals que garantien els censals, lliurarien en la
susdita prescripció, (Diccionario de Derecbo Privado, I 851).
53. Llib. 13. 954, f. 16. Hi trobem a més: Don Manuel Gonzàlez de Arços, de
Tarragona (des de 1802 no ha pagat res), Francesc Domingo (des de 1786), i Joan
Ravell (de 1782).
54. Poblet té un centenar d'assentaments de censals, i Scala Dei, 25. Dotze prescripcions
són segures a Poblet després de 1808, i 3 o 4, a Scala Dei. Però el percentatge
és gairebé el mateix.
13
193

JOAN MERCADER I RIBA
quals no ha estat pagada més ençà de l'any 1804 55 . També hi ha l'exem­
ple del noble tarragoní Josep Antoni de Castellarnau 56 , posseidor a cens
de mig jornal de terra, d'una casa al Port, d'una botiga i d'una altra casa
«ab son jardí, al carrer de les Salines», per tots els al·ludits conceptes
obligat a abonar a Scala Dei una pensió, que deixà estroncada el 1807 57 .
Entre els censos reals del susdit monestir trobem dos assentaments,
que registren una interrupció de les pensions a datar de 1770 o 1780 58 .
Però l'impacte de la Guerra del Francès es revela millor entre els quatre
exemples, en què no s'ha abonat res des de 1805 a 1806, entre els quals
hi descobrim les obligacions censals de l'Ajuntament de Corregidor i
Regidors de Tarragona: per les carnisseries i el dret de tallar les carns,
pel molí fariner prop del riu Francolí, per la bassa dels molins del Port,
per la Peixeteria... tot el qual puja a 27 lliures i 6 sous a l'any, que
hauran deixat de pagar-se per sempre més a Scala Dei 59 . Tant els censos
55. íd. Ibíd. Pere Lluís Olivé, pagès (f. 51), Antoni Martí, pagès (f. 54), Josep
Tomàs, pagès (f. 57), Josep Anton Comes i Soler, comerciant (f. 71), Pere i Teresa
Salvadó i Font, conjugues (f. 47), Teresa, vídua de Rafael Saltó, xocolater (f. 70) i
el batxiller Joaquim Pinyol (ff. 44 i 45).
56. Don Josep Antoni de Castellarnau i de Camps era un noble tarragoní que
devia la seva fortuna a unes mines que explotava al Pirineu (J. M. a RECASENS COMES,
El Corregimiento de Tarragona en el ultimo cuarto del siglo XIX. Real Sociedad Tarraconense.
Tarragona, 1963, pàg. 144). En 1795, Castellarnau era el tresorer d'una
Junta d'autoritats, cavallers i de gent acomodada, que es constituí a aquella ciutat per
a fer front a les necessitats de la guerra contra la República Francesa (ld. Ibíd,,
pàg. 95). En esclatar la guerra de 1808, Josep Antoni de Castellarnau era síndic de
l'Ajuntament tarragoní, i participà activament en el moviment antinapoleònic, com
a membre de les diverses juntes locals o corregimentals, i, fins i tot, fou diputat pel
corregiment de Tarragona a les Corts de Càdis. (Vegeu també a J. M. a RECASENS
COMES, El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independència
(1808-1811), Tarragona, 1958, i del propi autor, La revolución y la Guerra de la
Independència en la Ciudad de Tarragona, Tarragona, 1965. Igualment parlen de
Castellarnau G. DESDEVISES DU DEZERT, La Junte Superior de Catalogne. «Revue Hispanique»,
París-New-York, LXXII, 1910; i ENRIC JARDÍ, Els catalans a les Corts de
Càdis. «Episodis de la Història», núm. 39, Barcelona, 1963¬
57. Llib. 13.954, f. 95.
58. íd. Ibíd. Pau Mestre del Morell, un bovatge li resta encallat el 1770 (f. 139),
i a Francesc Bellvé li passa el mateix per uns quartans i una escudella d'ordi, que deu
des de 1780 (ff. 141 i 142).
59- íd. Ibíd., f. 110. Endemés hi ha els casos impagats de don Josep Queraltó,
de dues mines d'aigua (f. 113), Mateu Claramunt, calderer (f. 116) i Josep Antoni
Bertran, comerciant (f. 138). Tots aquests individus pagaven bovatge en cereals, i
deixaren de fer-ho després de 1807. Encara pot citar-se el cas del conegut pròcer
tarragoní don Antoni de Martí i Franquès (Martí d'Ardenya), que tenia a cens per
Scala Dei una part d'una casa prop del Port, i per la qual deixaria de pagar res més
194

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
propis, que el desgavell de la guerra haurà fet prescriure per a la Cartoixa,
com per als censos reals que es trobaran en idèntica situació, suposen
una pèrdua del 15 o 13 % del total recomptat 60 , poc més o menys del
que s'esdevenia en els censals ja exposats.
B) Projecció administrativa del Trienni Constitucional (1820-1823)
damunt les rendes de Poblet i Scala Dei
La supressió de convents decretada per les Corts espanyoles del Trienni
Constitucional el primer d'octubre de 1820 i l'intent de desamortització
que es va emprendre en aquest oratj ós període forçosament haurien
d'haver colpit els dos monestirs catalans estudiats. No tenim, però, notícies
massa clares del que devia passar a l'un i a l'altre durant aquests tres
anys de constitucionalisme frenètic, si bé sabem només que l'abadia de
Poblet fóu intervinguda —però no pas suprimida— pel govern liberal,
que hi posà una persona idònia a la nova situació 61 . Això i tot, les rendes
pobletanes, almenys pel que fa als censals que estem estudiant, passarien
a l'administració de l'Estat (del Crèdit Públic, que diuen els nostres documents),
i probablement en situació de bloquejats, sinó de segrestament
definitiu. Hem pogut registrar 21 assentaments (el 20 % del total dels
censals del monestir en qüestió), en què s'esmenta la percepció per part
del Crèdit Públic de les rendes vençudes 62 . Anotem-ne a més a més, dos
casos de reclamació extemporània (molt posterior) de les pensions o part
a partir de 1809 f. 135). Sobre Martí d'Ardenya vegeu les dades que aporta Josep
IGLÉSIES, La Real Acadèmia de Ciencias y Artés en el siglo XVIII. Memorias de la
Real Acadèmia de Ciencias y Artés. Barcelona, 1964.
60. Són 9 els censos propis en què hi ha discontinuïtat després de la Guerra de
la Independència, d'entre un total de 66 assentaments. Respecte dels censos reals de
Scala Dei els 6 casos que hem comptat han de relacionar-se amb un total de 40
assentaments.
61. Així el dia 11 de juny de 1821 va ésser «elegit» abat de Poblet, Josep
Barba i Suris, que ja ho havia estat el 1810, en plena Guerra del Francès. Reintegrat,
però, Ferran VII en el seu poder absolut l'any 1823, l'abadia pobletana fou retornada
a Esteve Torrell, a qui havien desposseït els liberals. (Nota facilitada pel senyor Eufemià
Fort i Cogul).
62. Llib. núm. 13.833; folis 3, 5, 6, 15, 16, 17, 20, 37, 48, 49, 51, 53, 84,
86, 88, 89, 98, 99, 108, 109 i 110.
195

JOAN MERCADER I RIBA
d'elles, corresponents als anys 1820 a 1823 per part de l'abadia de Poblet,
però condonant-se els atrassos, fins el 1819, a vegades ascendint a 20
pensions aquesta remissió, únicament en recompensa d'un reconeixement
explícit dels drets monàstics rurant una etapa en què Poblet hauria tingut
els rèdits, almenys, en entredit 63 .
En canvi no hem trobat cap rastre de com a la Cartoixa de Scala
Dei devia operar el referit Crèdit Públic, si bé, com veurem implícitament
es deduirà la influència d'aquella situació constitucionalista pels
agraciaments que es fan amb posterioritat a 1823, tant per part dels
censos cartoixans, com dels censals. Hi ha quatre exemples de censals,
pels quals hom fa gràcia de les pensions equivalents a aquell període,
però les de 1820 a 1823 sí que es reclamen, per donar a entendre que
l'obra antimonacal del govern constitucionalista no s'ha volgut reconèixer
com a vàlida 6 ' 1 . En total representen un 16 % de les pensions de censal
les que es veuen afectades per la dita situació 6!i . I com en el cas de Poblet,
on són molts els afectats, en veurem de gamma social ben diversa: notaris,
metges, forners, camperols...
Entre els censos propis de Scala Dei hi trobem les pensions reclamades
al Capítol tarragoní l'any 1824, llavors del recobrament per l'esmentada
cartoixa de la plenitud dels seus drets de propietat: hom fa gràcia
als canonges de les pensions de 1823 i 1824, a canvi d'abonar íntegres
totes les dels anys anteriors, comprenent-hi naturalment, les del trienni
liberal 66 . Per contra, al convent de Sant Domènec, de Tarragona, que
pagava a la Cartoixa uns censos per una part dels seus propis claustres i
convent, fou descarregat tàcitament de tota mena de gravamen corresponent
al període constitucionalista ° 7 . La cosa és lògica ja que aquests
dominicans tarragonins també haurien d'haver sofert les molestoses conseqüències
del dit règim. Altrament als canonges els volgué tenir la Cartoixa
de Scala Dei una certa deferència, dispensant-los un parell d'annua-
litats, cosa que no demostrarà pas amb d'altres censataris.
63. íd. Ibíd., ff. 73 i 75. Andreu Ferriol, de Montblanc, que tenia pagat només
fins el 1800, satisfé en 1830 les pensions corresponents als anys 1820, 1821 i 1822,
precisament els del Trienni Constitucional, però amb la condonació dels atrassos
de 1801 a 1819; en total, 20 pensions. Igualment Joan Romeu, sabater de Montblanc.
64. Llib. 13954, ff. 3, 5, 11 i 18.
65. Quatre exemples d'un total de 25 assentaments.
66. Llibre núm. 13.954, ff. 41 i 42.
67. ld., f. 86.
196

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
Només en l'apartat dels censos reials hi descobrim agraciaments atorgats
a persona civil. Així al forner Pau Roig i Bertran se li condona la
pensió de 1825, a canvi d'abonar un darrera l'altre tots els venciments
de 1820 a 1824 68 . Al doctor Guillem de Rocabruna i de Brías se li fa
gràcia d'una quantitat equivalent a 2 pensions, obligant-se però a pagar
fins el 1824, les que antecedeixen G9 . Finalment el forner Ignasi Barceló
es beneficia amb el propi descompte (les anualitats de 1824 i 1825), però
satisfà religiosament totes les que corresponen als anys de liberalisme
polític 70 .
Menys d'un 6 % representaran en total els censos de Scala Dei, que
mitjançant les bonificacions al·ludides, mostraran l'influx indirecte de la
situació constitucionalista a la Cartoixa 71 .
L'administració estatal anomenada del Crèdit Públic es traduí en una
major rigorositat en el recobrament de les pensions atrassades, cosa realment
desconeguda en l'antiga administració monacal. A Ramon Saltó,
de Fulleda, li foren reclamats dos censals vençuts l'any 1796 i el 1797,
o sia, amb 24 o 25 anys de diferència 72 . El Comú de Fulleda es vegé
forçat a abonar a la flamant administració oficial anualitats que devia
encara des de començaments de segle 73 . Jaume Domingo, un sabater de
Solivella paga al Crèdit Públic pensions que tenia vençudes de feia 16 o
17 anys 74 . Antoni Vives, d'Albi, hagué de pagar-hi més de 4 pensions,
també de principis de la centúria dinovena 75 . Manuel Tarragó, del poble
d'Albi, fou compel·lit en 1820 a fer efectius els censals pobletans, que
corresponien als primers anys de la Guerra de la Independència 76 . Victòria
Ferrer, de Prenafeta, les dels anys bèl·lics restants 77 , així com dos
pagesos més del mateix poble 78 . Els 21 assentaments relatius a censals de
Poblet, que registren la interferència de l'administració del Crèdit Públic
68. íd., f. 117. També a Miquel Mallol, forner (f. 126).
69- íd., f. 134.
70. íd., f. 143.
71. El total de censos propis és 66; el de censos reals, 40. Sis només són els
casos d'agraciaments expressats.
72. Llib. 13.833, f. 49¬
73. íd. Ibíd., f. 48.
74. ld. Ibíd., f. 86.
75. íd., f. 98.
76. íd., f. 99¬
77. íd., f. 108.
78. Salvador Ferré (f. 109) i Josep Solanes (f. 110).
197

JOAN MERCADER I RIBA
transpuen prou bé el pas d'aquests interventors del govern per una major
regularització observada en el cobrament de les pensions pobletanes.
C) Recrudescència de la f is califat monacal durant la darrera etapa
absolutista del regnat de Ferran VII i en els anys immediatament
anteriors a l'exclaustració de 1835
L'experiència administrativa del Crèdit Públic, amb un aprofitament
més rigorós de les rendes monacals intervingudes o segrestades, degué
esperonar la cobejança d'una fiscalitat com la dels monjos de Poblet i
Scala Dei, que s'havia significat, com ja hem vist, per la seva gran descurança.
Sorprèn, doncs, que entre 1824 i 1835 el nombre de recobraments
de censos o censals vençuts s'incrementi fins a xifres verament extraordinàries.
No hi ha dubte que la fiscalització monacal, lliure ara totalment
de les traves amb què fermà la propietat dels religiosos el govern constitucionalista,
es decidís altrament a imitar-ne l'exemple i a obrar rígidament.
Vegem per exemple, com només en aquest període el Llevador de
censals de Poblet registra 76 assentaments de percepció de pensions, que
representen el 76 o 77 % del total de les que s'hi inclouen 79 . Pel que fa
als censals de Scala Dei les reclamacions corresponents a l'etapa susdita
semblen ésser més reduïdes: 11, representant un 44 % 80 . Però hem de
reconèixer que en el Llevador de la Cartoixa la forma en què es presenten
les anotacions censals pot donar lloc a equívocs, car és molt possible que
79- Llibre 13.833; folis 2, 3, 4, 5, 6, 7, 9, 10, 12, 15, 16, 17, 19, 20, 22, 24,
26, 27, 28, 29, 30, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 44, 49, 50, 51, 54, 56, 57,
58, 59, 62, 63, 66, 67, 68, 69, 71, 72, 76, 77, 79, 80, 82, 83, 84, 85, 86, 88;
89, 92, 93, 94, 97, 98, 99, 101, 103, 105, 106, 108, 109, 110, 111, 112, 73, 74, 75.
80. Llibre 13.954, folis 1, 3, 5, 10, 11, 12, 14, 18, 19 i 23- Hi ha encara un
rebut solt ficat a dins del llibre i que correspon a Domènec Ximènes. Es tracta d'una
lliura i 16 sous i 6 diners per la pensió de censal vençuda el 12 d'agost de 1834 i
d'un altre censal d'una lliura i 5 sous i 9 diners, vençuda el 6 de juliol de 1835. El
rebut el fa Fra J. D. Boronat i el signa el 10 de juliol de 1835 a Tarragona, tot fent
constar que les pensions que restaven per pagar queden des d'ara liquidades. Observem
la data, gairebé arran de la crema de convents i de la dispersió dels monjos, i el fet
que l'esmentat rebut fós expedit a Tarragona per un cartoixà de Scala Dei.
198

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
els 7 casos registrats com a percepcions d'entre 1809 i 1823 en realitat
es refereixen a la pròpia etapa ferraniana, ja que en el quadern al·ludit no
es fa constar amb claredat la data exacta en què es fa la percepció. Si,
com suposem, també s'haguessin cobrat aquests censals cartoixans després
de 1823, llavors, amb 18 assentaments més, el percentatge global
(72 %) s'acostaria a l'índex pobletà.
Observem què s'esdevé en els censos de Scala Dei:
Dels censos propis subratllem que n'hi ha 28 (el 42 %), que són
reclamats el 1825 íntegrament, comprenent-hi, doncs, totes les pensions
en descobert 81 , i 8 (el 12 %), en què hom adment la pensió de 1825,
però deixa, en canvi, d'exigir les quantitats que es deuen des d'antic 82 .
O sigui que un 54 % dels censos propis de Scala Dei són reclamats imperiosament
per la Cartoixa als seus censataris, un pic Ferran VII hagué
recobrat les prerrogatives de la Monarquia absoluta. Si tenim en compte
que a partir d'aquell moment l'aparat fiscal del monestir funcionarà amb
una regularitat no acostumada antany, per bé potser amb més ralentiment,
arribarem a completar millor les determinants d'aquest quadre. Així
doncs, entre 1829 i 1830 Scala Dei percep en 7 casos les rendes atrassades
(el 10 %) o les d'aquests mateixos anys 83 , i entre 1830-31 ja no trobarem
més que 3 assentaments (del Capítol catedral de Taragona i el d'un canonge)
que paguin normalment les pensions 84 , equivalents al 4 i mig %
del total. El 69 %, doncs, representarien en conjunt les pensions obtingudes
entre 1824 i 1835. Les altres probablement hauran hagut de reclamar-se
ja en temps de la Desamortització.
També entre els censos reals de Scala Dei els recobraments de pensions
resulten molt nombrosos a partir de 1824 i en els anys següents. Entre
1824 i 1825 hom esperona als corresponents censataris perquè abonin
diverses pensions ja vençudes. En 14 assentaments (el 31 % del total) la
Cartoixa de Scala Dei els reclama tots els atrassos fins el 1825, incloent-hi
81. íd. Ibíd.; folis 41, 42, 43, 46, 49, 52, 56, 58, 59, 60, 61, 64, 66, 63, 65,
67, 72, 73, 75, 77, 78, 81, 82, 85, 93, 94, 103, 66.
82. íd. Ibíd.; folis 68, 69, 76, 79, 83, 86, 87 i 102. Entre aquests dispensats de
facto de satisfer els seus atrassos hi ha el convent de Sant Domènec, el Comte de
Brías, un comerciant i alguns pagesos.
83. íd.,ff. 41, 42, 43, 58, 69, 94, i 81.
84. íd. Ibíd., ff. 81, 41 i 42. El canonge és l'il·lustre senyor don Josep Boni, prevere,
el qual paga normalment les pensions de 1826-27-28-29-1830-31-32 i 1833. El
mateix, el Capítol tarragoní respecte de les pensions de 1830 a 1834.
199

JOAN MERCADER I RIBA
per tant eis dels anys del règim constitucionalista 85 . En canvi, en altres
assentaments (el 17 %) la Cartoixa es limita a certificar rebut de la pensió
del 1825 o de la de 1826, però deixant de banda les anteriors impagades
86 .
Per l'estil dels censos propis, aquí també Scala Dei normalitzarà la
percepció dels rèdits anuals a partir d'aquestes dates ferranianes i un any
rera l'altre seran recaptades les pensions, i això regularment fins 1830
o 1834. Anotem la xifra de 9 assentaments (el 22 %) com a registrats
durant aquest darrer moment de la Cartoixa 87 . I comparem, doncs,
aquest 70 % resultant en conjunt, de les anotacions observades en el
Llevador de censos reals de Scala Dei per la dècada 1824 al 1834, amb
els de 13 %, que prescriviren ja fós per la descurança de la vella administració
monacal en fer efectius els seus drets de propietat directa, ja
per les conseqüències ruïnoses de la Guerra del Francès 88 ; comparem-lo
també amb el 6 % escadusser que significaren per a Scala Dei les rendes
deixades d'ingressar per influx tàcit de la situació constitucionalista 89 .
Descomptant alguns pocs casos en què les exigències datarien de
venciments relativament pròxims, la tònica manifestada a través dels 76
exemples de censals de l'abadia de Poblet que es demanen en aquesta
segona etapa absolutista del regnat de Ferran VII i a començaments de
la Regència de Maria Cristiana de Borbó, és que els retards són de 12 a
20 anys, i abunden especialment els de 16 o 17 de durada90 . Però n'hi
ha bastants que els sobrepassen: hem trobat uns 10 assentaments per
damunt de la xifra de 2091 , dels quals hem de destacar els de Ramon
Rubió, de Vilosell, a qui en 1828 Poblet reclama les pensions de censal
que corresponien a 1798 i 1799 92 , i de Josep Pallàs, dels Omells, les de
1794 i 1795, en semblant data 93 . El Comú de Vinaixa hagué d'abonar
l'any 1832 els censals que devia des del 1796, o sia els de 36 anys en-
85. ld., folis 109, 111, 112, 117, 126, 121, 122, 125, 128, 129, 132, 134,
137 i 143.
86. íd., folis 115, 118, 123, 131, 136, 145, 124.
87. íd., folis 109, 118, 121, 122, 124, 125, 129, 143, 145.
88. Vegeu la nota núm. 60.
89. íd. Ibíd., nota 71.
90. Llib. 13.833; folis 74, 40, 30, 66, 77, 37, 56, 7, 33, 103, 98, 105, 29,
46, i 68. Entre aquests n'hem comptat 4 de 16 anys, i 5 de 17.
91. ld. Ibíd., folis 34, 38, 82, 94, 22, 67, 32, 59 i 101.
92. íd., f. 22.
93. íd. Ibíd., f. 67.
200

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
rera 94 . A l'estiu del 1828 el «Quiquí» (Francesc Vallverdú), de Senant,
hagué de satisfer nomenys que les seves pensions de 1789 i 1790 9S , i en
aquests dos casos últims la proximitat a l'extinció legal dels censals eclesiàstics
segons el Dret català —39 anys— restava ben palesa. Com a
nota incomprensible, incongruent fins i tot, remarquem per fi l'esdevingut
amb els rèdits que l'administració pobletana en les acaballes de la
seva existència —el mes de novembre de l'any 1834— gosà fer efectius,
importunant els deutes censals de Mateu Breda, de Vilaverd, que tenia
bo i perduts des de 1771, és a dir feia ja 63 anys 96 (!).
En les reclamacions de censos propis feta en 1824 o 1825 la Cartoixa
de Scala Dei pretén d'actualitzar pensions que ja portaven 20 anys de
retard, però no pas les més antigues. Dels 28 assentaments registrats en
aquella anyada en trobem 15, o sia més de la meitat, que voregen o
ultrapassen aquella xifra 97 . N'hi ha encara bastants de superiors o pròxims
a la de 15 98 . Els altres, en realitat no són ben bé reclamacions,
sinó l'acumulació dels 4 o 7 anys, ocasionada de resultes del parèntesi
d'incertitud administrativa, obert per la passada etapa constitucionalista".
Entre aquests darrers hem de consignar l'exigència de la Cartoixa en
recobrar la plenitud dels seus drets de propietat, a l'Ajuntament de Tarragona
per les seves pensions a datar de 1818: anota el Llevador el
cobrament dels rèdits anuals de 1822 a 1824, però cuita a advertir que
això no es fa pas en perjudici de les pensions atrassades 10 °, de les quals,
a diferència d'allò tractat amb el Capítol canonical, no se'n fa gràcia,
ni molt menys.
També respecte dels censos reals els retardaments en les entrades de
pensions en el bienni 1824-25 són considerables, si bé quelcom més
reduïts: del 14 assentaments anotats aquí 7, que corresponen a la meitat,
expressen retards en el cobrament de les anualitats per damunt dels 15
anys, per bé que, amb tot, no acostumen a de passar la vintena en l'oca­
sió present 101 . La resta pot computar-se de la mateixa manera com a
94. íd., f. 32.
95. ld., f. 59¬
96. íd., f. 101.
97. Llib. 13.954; folis 46, 52, 59, 60, 61, 63, 64, 65, 67, 72, 73, 75, 82, 94, 103.
98. íd., ff. 58, 66, 78, 85, 93.
99- Llib. 13.954; ff. 41, 42, 43, 49, 56, 77, 81.
100. ld. Ibíd., f. 43.
101. Llib. 13.954; ff. 111-112, 117, 126, 128, 129, 132 i 137.
201

JOAN MERCADER I RIBA
acumulació fortuïta, derivada de les circumstàncies polítiques passades.
Les pensions fetes efectives en els anys subsegüents, fins a l'esgotament
del període en qüestió, manifesten ja una regularitat complerta, i s'abonen
aproximadament un cop cada any.
Poblet, en especial, mostrà un apressament o un excés de zel, per
anomenar-ho d'alguna manera, en l'exigència d'aquestes sumes acreditades
als seus censataris, fins al punt d'intentar de recuperar el temps perdut:
Pau Montserrat, de Montblanc, per exemple, li hagué d'abonar
dues pensions (1816 i 1817) l'any 1828; pel desembre de 1829, dues
pensions més encara, i així successivament fins al maig de 1835 102 . Pere
Tarragó, de Vinaixa, que havia pagat el 1829 27 lliures per la seva
pensió de censal de 1816, i que a la campanya següent acomplí amb
una altra obligació i el mateix els dos anys successius, en 1833, en un
termini escadusser de 6 mesos es vegé compel·lit a saldar tres debitoris 103 .
Josep Alba, de Montblanc, que per la seva part havia pagat en 1831
les pensions de censal corresponents als 3 anys immediats a la Guerra de
la Independència, n'hagué de pagar 4 més el 1833, 2 el 1834 i encara 3
pensions de 10 anys de retard el 21 de juny de 1835 10 \ a frec de la data
crucial de la crema de convents (25 de juliol d'aquell mateix any).
D) Els censos i censals de Poblet i Scala Dei davant del corrent
desamortitzador
Dispersats els monjos i frares per l'espant general que es produí de
resultes de la crema d'alguns convents i l'assalt de les turbes, així com
per la inseguritat existent de la futura situació dels religiosos, per les
seves concomitàncies amb la facció carlina i per la mala disposició envers
ells dels governs liberals de Madrid, les propietats dels monestirs de Poblet
i Scala Dei restaren abandonades i a mercè de què en vulgui fer
l'administració de l'Estat. Lògicament doncs, als dos quaderns que hem
examinat s'haurien d'haver aturat sobtadament les apuntacions en la data
susdita del 25 de juliol. No obstant, en alguns assentaments hi veiem
102. Llib. 13.833, f. 74.
103- ld., f. 40.
104. ld., f. 30.
202

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
afegides unes notes, sempre en castellà i en una lletra especial, molt distinta
de la dels monjos o criats dels dos cenobis estudiats, que foren
estampades invariablement l'any 1838. Hem de suposar, doncs, que ho
foren per funcionaris de la Desamortització, en els inicis del seu engegament,
llavors que aquesta nova administració estatal s'hauria apropiat dels
béns monacals i es disposaria a oferir-los en uns grans encants a l'adquisició
privada que millor sabés explotar-los.
Resseguint el mateix camí del Crèdit Públic del Trienni Constitucional
—que altrament també hagué d'ésser imitat per la fïscalitat monàstica
durant la segona etapa absolutista del regnat de Ferran VII i fins a l'acabament
de la vida d'aquelles comunitats conventuals en el segle XIX—,
els homes de la Desamortització de Mendizàbal es mostraran inexorables
amb els deutors dels monestirs. Cert, però, és que aquests s'havien afanyat
a recuperar el terreny perdut en allò que feia referència a l'efectivitat
de llurs rendes i que una administració tradicionalment desidiosa havia
fet que quedés empantanegada la percepció regular de llurs pensions,
tant en les dels censos com en les dels censals. La desamortització mendizabaüana
reclamà el que pogué i no s'estigué pas de procedir a pressions
o a exigències, que en algun cas resultaren exorbitants o extemporànies.
És en el capítol dels censos propis de Scala Dei on trobem un nombre
més crescut de reclamacions a l'any 1838: 7 exemples, que representen
un 10 % de la totalitat dels assentaments lor '. En canvi, en el dels censos
reals només hem vist dos casos en què ha obrat la Desamortització, o sia
el 5 % 106 . Dos exemples també (el 8 % ) de reclamació en aquesta àpoca
mateixa, s'han descobert en el capítol dels censals de Scala Dei 107 , i només
un de sol (1 % ) en els del monestir de Poblet 108 .
En els censos propis de Scala Dei hom anota igual pagesos que personal
qualificat: un notari doctor i un tal don Josep Llorach. També un
forner i una vídua d'un altre, atesa la gran quantitat de censos reals que
versen sobre l'usdefruit de forns o bé olles de forner 109 . Els dos exemples
de censals de Scala Dei, reclamats per la Desamortització, corresponen a
105. Llib. 13.954; ff. 53, 59, 74, 77, 79, 100 i 102. El total d'assentaments de
censos propis de Scala Dei és 66.
106. íd., ff. 122 i 125. El total d'assentaments de censos reals de Scala Dei és 40.
107. ld. Ibíd., ff. 18 i 6. El total de censals de Scala Dei és 27.
108. Llib. 13.833, f. 59.
109- Vegeu més amunt.
203

JOAN MERCADER I RIBA
un metge i a un pagès. EI de l'abadiat de Poblet, a un pobre pagès de
Senant, a qui ja el monestir havia exigit el pagament de prop de quaranta
anys de pensió escaiguda, i ara els nous administradors de les finques
de Poblet no s'estaran de passar-li la factura de pensions que s'havien
d'haver abonat el 1791, 1792 i el 1793, de feia aleshores 47 anys, i que
el bon «Quiquí» ara pagarà sense dir res uo .
No és pas aquest l'únic cas d'in flexibilitat en els homes de la Desamortització
envers els antics deutors de Poblet i Scala Dei: a Marià
Aguiló, un pagès, probablement, de Tarragona, li foren exigides no pas
menys de 33 pensions consecutives que devia com a censatari de Scala
Dei des de 1805 a 1829 m . Un altre camperol també tarragoní, féu
efectives de cop i volta 12 pensions en 1838: les que anirien de 1826
a 1837 m , i Ramon Foguet, de Sant Martí de Maldà, hagué de fer igual 113 .
El notari Josep Busquets hagué de carregar-se de l'abonament de 29 pensions
d'una vegada, puix que devia encara la de 1808, la del primer any
de la Guerra de la Independència, i no havia lliurat res més des de
llavors a la Cartoixa 114 . Baptista Vidal, un altre pagès, finalment, es vegé
compel·lit pels desamortitzadors a posar-se al dia en les seves obligacions
censals amb Scala Dei, cosa que degué representar-li el pagament de
vint anyades (des de 1818 en què es trobava en descobert 115 .
CONCLUSIÓ
Entre els rèdits de la propietat monacal que hem analitzat sobresur­
ten per la seva magnitud els censals de Poblet, la suma dels quals ascendeix
a 384 lliures catalanes, mentre que els de la Cartoixa de Scala Dei
no arriben sinó a 187. Amb tot, per terme mig aquests darrers censals
produïen unes pensions anuals lleugerament més altes que no les pobletanes,
entre les quals se n'hi troben que apenes si passen d'un sou. També
110. Francesc Vallverdú («Quiquí»), de Senan (Llib. 13.833, f. 59).
111. Llib. 13.954, f. 53.
112. Josep Aymat (Llib. 13-954, f. 102).
113. Pagà des de 1826 a 1837 (íd., f. 79).
114. íd., f. 100.
115. Llib. 13-954, f. 6.
204

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
els censals de Scala Dei, considerats individualment, arriben a xifres notables
: hi hem trobat pensions màximes de 75 lliures anuals, mentre
que el rècord de Poblet —un censal acordat contra un lliurament en
Vales Reales o paper creditici del segle xvm— no supera les 57. La raó
de la major quantia absoluta dels censals de Poblet respecte dels de
Scala Dei és deguda al nombre acrescut de censataris, que en conjunt
quadruplica els de la Cartoixa.
En comparació amb els censals al·ludits, els censos que Scala Dei
acredita de més d'un centenar d'usufructuaris de terres de conreu o de
cases de propietat del monestir (censos propis), o per l'aprofitament d'aigües
o de forns (censos reals), vénen a resultar ostensiblement inferiors,
ja que a penes arriben a la tercera part dels censals de la pròpia cartoixa.
Per donar alguna idea del valor ínfim d'aquestes rendes de Scala Dei
diguem que en els censos propis la màxima pensió abonada és la de 2
lliures; la mínima, d'l diner. Les dels censos reals oscil·len entre les
12 lliures i 1 sou anual, i a més, moltes vegades hi va inclosa una quantitat
en natura (ordi o blat), que s'anomena bovatge. En definitiva, però,
es veu prou clar que les rendes adquirides per compra o venda, o donatius
(censals) resultarien força més elevades que les obtingudes per l'usdefruit
de finques o drets d'explotació (censos).
Tots aquests rèdits monacals es recolzarien damunt un ventall social
amplíssim. La meitat dels censals de Scala Dei gravitaven damunt gent
distingida; l'altra meitat, damunt personal més menut. A Poblet els que
donen la pauta són els pagesos o els propietaris rurals, o bé petits municipis,
com la Pobla de Cérvoles, Vinaixa i Fulleda, a les Garrigues, ja
que llur geografia és més dispersa que no la dels vassalls de Scala Dei,
que hem detectat, quasi tots veïns de la ciutat i del Camp de Tarragona.
Scala Dei, per contra, projecta la seva ombra senyorial damunt corporacions
poderoses: el Capítol catedralici (la bossa canonical), de Tarragona,
l'Ajuntament de Corregidor i Regidors de la pròpria ciutat; també, sobre
un altre convent, el de Sant Domènec. Té a ratlla fins i tot, el Comte de
Brías i el senyor de la Boella, pel seu castell termenat. I compta encara
amb individus de relleu notori (escrivans, batxillers, clergues o oficials
del rei) entre el seu esplet de deutors. I això deixant apart la rècula
llarga de comerciants i d'artesans diversos, que li paguen censos, destacant-se
pel seu nombre els camperols i els forners.
Tot aquest reguitzell d'ingressos —el mateix dels censos que dels
censals, i tant si eren d'elevada quantia les anualitats que es cobraven o
205

JOAN MERCADER I RIBA
d'ínfima qualitat— els administraven els monjos i frares amb un evident
desori. La irregularitat i la descura, a jutjar pels quaderns analitzats de
Poblet i Scala Dei, devien estar a l'ordre del dia pel que fa a la percepció
de les pensions abans del 1808. A partir d'aquell any, el desballestament
econòmic, la ruïna que significarà per a tothom la Guerra del Francès,
encallarà d'allò més encara fins a aturar-lo del tot en més d'una
ocasió, el funcionament d'aquest engranatge administratiu tan toper. Remarquem
sinó que 12 individus que devien pensions de censal a Poblet
de les darreres dècades del segle xvm encara, deixaran en endavant de
seguir pagant, comptant-s'hi entre ells els Comú de la Pobla de Cérvoles,
que no havia abonat ni 1 sou des de 1770. Si advertim que segons el
Dret català els censals eclesiàstics podien considerar-se prescrits, si hom
deixava de reclamar 40 pensions almenys consecutives, i això és el que
s'esdevingué justament en no pocs casos en què ja no se'n cobraren més,
podem deduir llavors que el 12 % dels censals de Poblet i Scala Dei
restarien extingits completament després de la guerra napoleònica. Respecte
dels censos propis o reals de Scala Dei els percentatges de 13 o de
15 justifiquen altre tant. Diguem que entre les interrupcions produïdes
pel desballestament de la Guerra de la Independència hi hagué el dels
censos que l'Ajuntament tarragoní devia a Scala Dei pel dret de tallar la
carn i per l'aprofitament de la bassa dels molins del Port i d'un molí
fariner, així com també per la peixeteria.
La supressió per les Corts del Trienni Constitucional de 1820 a 1823
de les cases monàstiques amb la consegüent intervenció de llurs rendes,
es traduí pel que fa al monestir de Poblet en un bloqueig o segrestament
dels censals ressenyats per una administració dita del Crèdit Públic, per
bé que —sembla— s'hi mantindria un abat idoni al constitucionalisme
imperant. Un 20 % dels censals anotats en els nostres quaderns registren
la petja del previngut Crèdit Públic. En canvi, no podem dir que s'esde-
vingués el mateix respecte dels censals o censos de la Cartoixa, que
denoten altrament una influència indirecta d'aquella administració liberal:
el 16 % dels censals de Scala Dei i el 6 % de tots els seus censos impliquen
bonificacions o agraciaments de dues pensions o més, sense explicar
cap motiu. Hom fa gràcia, per regla general, de les pensions correspo­
nents als primers anys de la dècada absolutista de Ferran VII, però s'exigeixen
d'una manera simbòlica els censals o censos del temps del govern
constitucional, a fi de demostrar, segurament, que l'obra d'aquell règim
no és reconeguda pels monjos.
206

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
L'administració del Crèdit Públic resultà molt més exigent que no
pas l'antiga dels religiosos, en importunar els deutors d'aquestes pensions
de censal que arrencaven de 25 anys enllà en alguns casos, i en d'altres,
fins i tot, les havien interromput llur abonament enmig de la Guerra del
Francès. Això degué obrir, evidentment, els ulls a la fiscalitat monacal,
la qual a partir del recobrament de tots els seus drets de propietat i
senyoria en 1823 es mostrà més rigorosa que mai en la percepció de les
rendes acreditades. Remarquem, si més no, que entre 1824 i 1835, l'any
de l'exclaustració dels ordes regulars, s'incrementen en gran manera les
quantitats que van ingressant, ara amb una normalitat desacostumada,
en les arques dels monestirs catalans que hem estudiat. El 76 % de les
reclamacions de censals de Poblet han d'inserir-se en aquest període, i
semblantment el 44 % dels de Scala Dei, que per la imprecisió dels registres
sense cap inconvenient podria remontar el percentatge de 72 %, pels
motius que ja hem exposat. De la mateixa faisó en els censos propis de
Scala Dei s'esdevindria una cosa semblant: en total, la xifra que en
resulta per diversos conceptes se'n va al 69 %. Remarquem altrament,
respecte dels censos reals de la susdita cartoixa que els índexs globals
del període indicat de 1824 al 1835, voregen un altre 70 %, talment
com s'esdevenia en els censos propis i de la mateixa manera que en els
censals de Scala Dei i de Poblet.
Anàlogament al procedir del Crèdit dels constitucionalistes, la fiscalitat
conventual, agreujada en el segon interval absolutista del regnat de
Ferran VII, importunà els seus recalcitrants deutors per al lliurament de
les pensions de feia 16 o més anys. Com a casos extrems esmentem que
Poblet reclamà censals escaiguts el 1793 i el 1794, i que al Comú de
Vinaixa li foren exigides en 1832 les pensions de 1796. Però l'exemple-
rècord —que ens ha semblat inclús incongruent— ens el dóna la reclamació
feta a Mateu Breda, de Vilaverd, respecte a rèdits envellits de 67
anys, en franca contradicció amb allò que el Dret català preceptuava. La
fiscalitat cartoixana es comportà d'una manera semblant, per bé que no
hem sabut trobar que reclamés pensions de censos o censals per damunt
d'una vintena d'anyades.
Abandonades les propietats dels monestirs després dels fets luctuosos
de juliol de 1835, una administració estatal pervinguda, que es disposarà
a emprendre tot seguit la vasta operació mendizabaliana de la Desamortització,
resseguirà els camins ja desbrossats pel Crèdit Públic del Trienni.
Es mostrarà, doncs, inflexible amb els deutors de les cases monàstiques a
207

JOAN MERCADER I RIBA
la seva mercè, i si bé es trobarà en molta part amb la feina enllestida per
la fiscalitat monacal en les seves darreries, encara tingué temps d'extorsionar
els antics censataris de Poblet i Scala Dei, en descobert.
Ni les escasses pensions que, arrossegant-se del segle xvm, encara
restaven en peu i no havien pas prescrit oficialment, no els foren de cap
manera perdonades. Trenta-tres anualitats consecutives arribarien fins i
tot, a ésser exigides d'un cop, i això no pas en un únic cas, sinó en diversos,
poc més o menys. Al pobre «Quiquí», un camperol de Senan, a la
Segarra, ja prou espremut per l'administració pobletana en el seu últim
moment, els desamortitzadors arriben a arrencar-li pensions de censal
envellides de més de 45 anys. Abans de procedir a la liquidació de la
propietat monacal catalana els homes de la Desamortització de Mendizàbal
volgueren extreure-li el suc fins a esgotar-la, sense tenir miraments
a ningú.
C. S. I. C. Escola d'Història Moderna Madrid
208

PÈLAG I NEGRE I PASTELL
ORIGEN DEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODA
LLEGENDA I HISTÒRIA
SITUACIÓ DEL MONESTIR
El monestir de Sant Pere, es troba situat en un replà de la muntanya
de Roda (sovint anomenada «Rodes» en documents antics); no al cim,
on hi ha les ruïnes del castell de Sant Salvador Verdera, sinó més avall,
sobre un puig elevat, a mitja muntanya. Aquesta muntanya, molt rocosa
i abrupta, erma en gran extensió, en altre temps havia estat coberta per
una selva molt frondosa. Els antics documents esmenten «La Selva de
Sant Romà» que en la seva totalitat va acabar essent un extens domini,
propietat tot ell del monestir per successives donacions dels comtes d'Empúries.
Sens dubte el nom de la Selva de Mar, antiga població situada al
mig de la muntanya, és un record d'aquella extensa boscúria. Quan, al
voltant del petit port, que depenia de la Selva, es va formar un nucli
de població prou important per a independitzar-se de la Selva de Mar,
el nou municipi no va tenir altre nom que el de Port de la Selva.
Abans de l'Era Cristiana ,;hi havia hagut al mateix lloc de l'emplaçament
del cèlebre monestir, un temple consagrat a Venus, l'Afrodita dels
grecs?
Plini el Vell, a la Naturalis Historia després de parlar d'Empúries,
esmenta al nord d'aquella ciutat el riu Ticer, des d'on, a quaranta milles,
a l'altre costat del promontori hi havia la Venus Pirenaica (flumen Ticer,
ab eo Pyrenaica Venus in lat ere promontorii altero XL. M).
No sabem si aquest flumen Ticer és el Ter o la Muga; el nom
correspon al primer; però la situació indicada, al N. d'Empúries, ha de
referir-se a la Muga. El Ter desembocava aleshores al golf de Roses,
14
209

PBLAGI NEGRE I PASTELL
immediatament al S. d'Empúries i no, com ara, a la platja de l'Estartit,
terme de Torroella de Montgrí.
També Ptolomeu (cito segons una edició llatina), després de parlar
de Rhode Civitas —la ciutat de Roda— precedent de l'actual Roses,
diu: post hanc dictum Veneris templum. Sembla que per raó d'aquest
temple, el Cap de Creus havia estat conegut amb el nom de Promontori
Afrodisi o Afrodision; és a dir «Promontori d'Afrodita o de Venus segons
els romans; però com que el temple, difícilment hauria pogut ésser construït
al cim d'aquest cap tan abrupte, és per aquesta raó que hom ha
suposat que el lloc del seu emplaçament fou la muntanya, on després hi
hagué el monestir de Sant Pere de Roda. No obstant, si és exacta la
distància indicada per Plini des del riu Ticer fins al temple de la Venus
Pirenaica: 40 milles, prop de 60 Km. (exactament, si no m'equivoco,
55720) no s'adiu amb la que hi ha entre el riu citat per Plini —tant si és
el Ter, com la Muga— molt menys encara si és aquest darrer— i Sant
Pere de Roda; ja que la que hi ha, és molt inferior a la indicada pel
cèlebre escriptor romà.
És possible que Plini s'equivoqués; però tampoc no sabem del cert si
la Venus dels Pirineus es trobava en realitat a les immediacions del Cap
de Creus o més lluny, a Portvendres, nom evidentment derivat de Portús
Veneris; en aquest cas la distància assenyalada per Plini podria no ésser
ben exacta, però ja s'aproparia molt més a la realitat.
Pere de Marca, en la seva cèlebre Marca Hispànica es decanta decididament
per la identificació del lloc de Sant Pere de Roda amb el de
l'emplaçament de l'antic temple de Venus. «Aquest temple —diu— fou
aixecat al promontori dels Pirineus que més tard prengué el nom de
'Promontori Afrodisi'» (Llibre I, cap. X, par. I). L'antiquíssim monestir
de Sant Pere de Roda, fundat en el mateix emplaçament del temple, no
es troba al cim del promontori, sinó al costat, que acaba a la vall immediata
de Llançà» (Llibre I, cap. X, par. III). I segueix amb aquestes
paraules que em plau de copiar: «Com que en aquestes roques escapçades
i aspres no hi ha cap altre indret adequat per a un edifici públic, la superfície
d'aquest lloc conegut per la seva extensió i bellesa, a la qual s'unei­
xen una ampla vista cap al mar, el doll d'una font inestroncable i
l'abundància de vins delicats de la propera vall de Llançà i la Selva,
induí els antics a construir-hi un santuari de Venus, que, canviat per la
religió a millor destí, fou dedicat més tard a honor de Sant Pere. Cal
210

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
encara, observar que aquest elevat edifici religiós és vist des de lluny per
aquells, que trobant-se en perill, ofereixen vots invocant Sant Pere i els
compleixen tot seguit a la mateixa muntanya i en el mateix santuari.
Sembla, doncs, que amb la mateixa intenció els antics havien aixecat
aquí un temple a la Venus nascuda del mar, per tal que fos visible als
navegants, de manera no diferent Hemeroskopeion un temple a la Diana
Efèsia (es refereix al lloc on hi ha l'actual Dénia), segons relata Estrabó,
a fi també que prestés auxili, en ésser pregada, als navegants que perillaven
entre les ones avalotades. Per altra part, no hem de passar per alt
que no solament s'esborrà aquí el record del temple de Venus, sinó
també que fou canviat el nom de "promontori Afrodisi" i anomenat des
d'antic Caput de Crucibus, com ja hem dit, vulgarment Cap de Creus a
causa de les creus elevades a la seva part davantera, com es confirma per
un vell document del monestir de Santa Maria de Roda (després Roses),
datat en temps del rei Huc» (vegeu Pere de Marca, Marca Hispànica,
versió catalana de Joaquim Icart, Barcelona, 1965, pàgs. 13, 54-55).
Per tant, fos o no fos l'emplaçament de l'antic temple de Venus del
Pirineu, del qual no ha quedat ni rastre, el mateix lloc on ara hi ha les
impressionants i grandioses ruïnes del famós monestir de Sant Pere de
Roda, és certíssim que aquest paratge és d'una corprenedora bellesa;
des d'ell, hom pot contemplar un esplèndid panorama, tant de mar com
de terra, i més encara des del cim de la muntanya, on hi ha les ruïnes del
castell de Sant Salvador Verdera: per part de terra, en primer terme les
abruptes muntanyes de Rodes arribant fins al mar i de l'altre costat la
grandiosa plana de l'Empordà i encara més enllà, fins on permeten les
muntanyes llunyanes; per part de mar, una immensa extensió a un i altre
costat del feréstec Cap de Creus; vers el Nord, el golf del Lleó fins a
considerable distància; i al S. del Cap, tot el meravellós golf de Roses i
després el de l'Estartit, fins molt més enllà del Cap de Begur a la Costa
Brava.
211

La narració de Pujades
PELAGI NEGRE I PASTELL
LLEGENDA I HISTÒRIA
L'historiador Jeroni Pujades, en la seva obra Crònica Universal del
Principado de Cataluna 1 explica l'origen d'aquest cèlebre monestir de la
manera següent: «Que en el temps que Focas imperava a l'Orient
(any 603) i tenia la Seu Apostòlica el Papa Bonifaci IV, l'Almirall de
Babilònia, venint de les parts ultramarines amb un poderós exèrcit seu,
junt amb un altre dels perses, va deliberar de venir i va amenaçar de
passar contra Roma. Entenent el Pontífex romà que els caldeus, des del
seu país volien venir a Roma per a subjectar-la i devastar-la, i apoderar-se
dels cossos dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, i d'altres sants, va convocar
un concili particular dels pontífexs que en aquella ocasió se trobaven a
Roma, juntament amb els prínceps i senyors que hi residien; i allà, va
exposar la por que tenia pel perill en què estava, demanant-los consell
sobre què convenia de fer en tal urgència. I els prínceps i patricis romans
li contestaren de comú acord: que ja que sabia que l'enemic comú volia
venir a Roma per a emportar-se'n aquells cossos sants, era convenient,
per tal de no sofrir aquell oprobi, de treure d'allà alguna part del cos
del benaventurat Sant Pere apòstol; ço és: el cap i el braç dret i els
cossos del seu fill (és a dir, el seu deixeble) Sant Pere exorcista, i d'altres
màrtirs, Corcordi, Llucidi i Moderand i altres relíquies d'altres sants; i
per mitjà d'homes fidels i de confiança enviar-les a les parts occidentals
de França, perquè, posant-les en llocs segurs, fossin allà fins que fos pas­
sada aquella persecució que temia».
Abans de continuar aquesta relació, cal remarcar que Jeroni de Puja­
des explica que es trobava al monestir de Sant Pere de Roda el 29 de
setembre de l'any 1606 2 ; va tenir ocasió aleshores de veure un llibre
gran, en pergamí, signat amb el núm. 223, el qual era guardat a l'arca
gran de l'antiga sagristia, prop del cor, que servia d'arxiu al monestir :f .
És d'aquest llibre que va copiar totes aquestes dades. Continua, doncs,
1. Gerónimo PUJADES, Crònica Universal del Principado de Cataluna, Barcelona,
1832,l a parte,r. IV.
2. Vegeu tercera part, t. VII, pàg. 28.
3. PUJADES, Ob. cit., t. VII, pàgs. 23-25.
212

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
així: «Segueix l'esmentat llibre dient que aquell consell va semblar bé a
tot el Concili i que en conseqüència va posar-se en obra; així, van prendre
les esmentades relíquies santes i una ampolla de la sang de la santa imatge
de Crist; i que el Papa amb tota la clerecia les portà en processó fins a
posar-les en una nau. En la qual es van embarcar alguns virtuosos capellans
i clergues, un dels quals s'anomenava Feliu, l'altre Ponç i l'altre
Epicini, acompanyats dels llecs necessaris per al servei de la nau: i baixant
corrent avall del riu Tíber, van sortir al mar. Engolfats en ell, ordenant-ho
així Déu omnipotent, varen anar a l'atzar i amb vent de migjorn
(Austre) foren portats als límits orientals d'Espanya, a aquell territori on
acaben les muntanyes de l'Avant-Pirineu i al port anomenat «Armen-
Rodas». Varen parar-se allà durant tres dies, sense voler passar més enllà
fins després d'haver donat gràcies a Déu omnipotent i als seus sants.
Amb aquesta finalitat, varen saltar a terra, trobaren aigua viva de la
qual begueren i descansaren del llarg viatge que havien fet. Varen pujar
per aquella muntanya que després s'anomenà, com encara avui, Verdera.
Des d'allà varen veure la formosa plana (tot l'Empordà fins a Olot, i
des d'allà al Montseny i costa del Maresme), el mar, moltes llacunes o
estanys d'aigua i el gran salt de la muntanya i els va agradar aquell paratge.
Baixant una mica més avall, trobaren una formosa font d'aigua
clara i fresca que avui anomenen "el Raig", i no lluny d'ella una cova,
sobre la qual hi havia un petit altar, que el benaventurat Sant Pau, bisbe
de Narbona, havia edificat quan estigué dos o tres anys per aquella muntanya,
com ja vaig referir en el capítol VII del llibre IV».
En aquest lloc no he trobat res que faci referència a l'esmentat altar
però en canvi al capítol XV, paràgraf 4 del llibre IV, en tractar de la
vinguda de l'Apòstol Sant Pau a Catalunya, explica que va deixar al
seu deixeble Pau Sergi com a bisbe de Narbona i que aquest posteriorment
va predicar a l'Empordà; perquè d'això, diu, se'n fa memòria en
un llibre antic de pergamí manuscrit, que és al cor de l'església de l'antic
monestir de Sant Pere de Roda, de l'orde de Sant Benet. En dit llibre, en
parlar de la manera com varen arribar a aquell lloc les santes relíquies
(diu que se proposa de tractar-ne al capítol LXXXII del llibre VI —que
és precisament el què he estat comentant en el paràgraf anterior—) hi
troba escrites aquestes paraules: Et descendentes ab ipso monte, invene-
runt font em valde perspicuum, et ante ipsum montem invenerunt unam
pulchriorem speluncam: et súper ipsam unum parvum altare, quod beatus
Paulus Narbonensis aedificaverat, episcopus: imminente súper eum perse-
213

PELAGI NEGRE I PASTELL
cutionem Narbonensium, duobus aut ter annis latitants ibidem,.. Sembla
que de tot això hom pot arribar a la conclusió, diu, que Sant Pau de
Narbona va ésser a aquestes parts de Catalunya. I ho advera més el fet
que encara avui dia, a l'església de Sant Pere de Roda, sota l'altar major
s'hi troba una cova, que per tradició continuada entre els monjos d'aquell
monestir hom creu que és la mateixa, on va ésser Sant Pau de Narbona*.
La vinguda de l'apòstol San Pau a Espanya és una possibilitat que
històricament pot defensar-se amb sòlides raons, encara que no sigui un
fet rigurosament comprovat. Ara, tots aquests detalls sobre la suposada
predicació de Sant Pau Sergi, primer bisbe de Narbona, no crec que tinguin
el més petit fonament històric; segurament només es tracta de
llegendes pietoses. Feta aquesta digressió per a explicar a quin altar es
referia Pujades, seguim amb el seu text relatiu a la fundació del monestir
de Sant Pere de Roda. Continua així: «I veient aquells virtuosos clergues
que el paratge era apte i corresponent a la finalitat per què el cercaven,
varen treure secretament les santes relíquies de la nau i les posaren en
aquella cova, varen tancar-la i se'n tornaren al mar. Passades algunes
setmanes, tornaren allà mateix (ja fos per mostrar-les als de la terra, i
venerar-les, o per tornar-les a Roma passada la calamitat que temien)
perderen l'orientació i no saberen trobar-les. Perquè havien crescut tant
les espines i d'altres plantes silvestres, que havien tapat aquell lloc.
Veient que no trobaven aquell sant tresor, estigueren allà tots, fins que
varen morir-se, tret d'un o dos que van tornar a Roma per donar compte
de l'èxit de llur viatge». En un nou paràgraf, continua: «Passa més
endavant el llibre esmentat i refereix que en aquell temps del Papa
Bonifaci IV i de l'Emperador Focas, fou construït aquell monestir de
Sant Pere de Rodes (noteu que Pujades tan aviat diu Roda com Rodes;
el mateix he trobat en diferents autors; sembla que antigament era més
freqüent escriure Rodes; ara, en canvi, Roda) i que allà sota l'altar major,
com vaig dir al capítol 16, del Llibre IV (no he trobat res d'això en
aquest capítol i llibre, únicament el que he esmentat abans, copiant-ho del
capítol XV, del Llibre IV) reposen els cossos de Sant Pere exorcista, fill
de Sant Pere Apòstol, de Sant Concordi, Sant Llucidi i Sant Moderand.
De manera que la cova que avui es troba sota l'esmentat altar, en la qual
jo he entrat, seria la mateixa on foren posades aquelles santes relíquies
per mans de Feliu, Ponç i Epicini, que les varen portar de Roma. I com
4. Vegeu Ob. cit, P part, t. II, llibre IV, cap. XV, par. 4.°, pàg. 304.
214

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
sigui que diu aquell llibre que quan les varen portar hi havia també amb
elles les de l'apòstol Sant Pere i ara en canvi no ho diu, cal deduir d'això
que en algun temps en què se tornà a descobrir la cova hi foren trobades
les relíquies, degueren deixar allà mateix totes les altres, tret del cap i
del braç de Sant Pere que degueren tornar a Roma. Entenent-ho així no
trobem cap contradicció amb el que sobre aquest particular deixem aquí
escrit i el que universalment professa la Santa Església Romana, quan
diu que el cap de l'apòstol Sant Pere és a Roma i allà hom el mostra
juntament amb el del seu soci i coapòstol Sant Pau. I és molt possible
que tot això s'hagi esdevingut així en diferents temps. Perquè si llegim
Guillem Duran en el seu «Racional», hi trobem que una temporada estigueren
dividits els cossos d'aquells dos sants apòstols. I encara pogueren
estar en algun temps el cap i el braç a Catalunya i després tornar-los a
Roma».
Segueix Pujades en el paràgraf següent explicant les coses i fent
aquests comentaris: «En tota la resta referida aquí i treta d'aquell llibre,
bé pot hom advertir que no s'aparta de la raó, ni molt allunyat del que
diuen les comunes i públiques històries. Perquè si llegim Marc Antoni
Sabèlic, i Platina, en la vida de Bonifaci IV, a Illescas, el Pergomense,
Mejía en la Imperial, i Hartman Schàdel, trobarem que en els darrers
dies de l'imperi de Focas, en el pontificat de Bonifaci IV, a l'any 608 de
Crist, segons Mateu Palmerí i Baroni, o en el 611, segons Marià Scot i
Pere Mejía, Cosroes, rei de Pèrsia, va prendre tota la Mesopotàmia, part
de Síria, Armènia, Capadòcia i la santa ciutat de Jerusalem; va robar la
santíssima creu. de Crist Nostre Senyor i altres relíquies, profanant les
coses sagrades amb tanta velocitat i rapidesa, que primerament va saber-se
a Occident la victòria que l'empresa de la guerra. Per això és que no
sembla irregular que en vista del que s'esdevenia a Orient, així com el
que s'esdevenia a l'Àfrica, les calamitats de tota Itàlia per la guerra dels
Huns i altres malvestats que hom pot llegir en els susdits escriptors,
tement la potència dels enemics de la fe, deliberessin el Papa, el clergat i
el poble de Roma de posar en seguretat aquelles santes relíquies, no fos
cas que acabessin totes profanades com eren profanades les de Jerusalem.
Majorment éssent cert, com ho és, el que diu Cèsar Baroni, que l'any 610,
el Papa Bonifaci IV va celebrar un concili romà, en el qual, després de
decidir algunes dificultats vingudes d'Anglaterra, varen tractar-se altres
coses de la veneració de les relíquies de l'apòstol Sant Pere i d'un mo­
nestir especialment fundat a honor seu. Que tot és confirmació de la fe
215

PELAGI NEGRE I PASTELL
i autoritat en què s'ha de tenir aquell llibre de Sant Pere de Rodes. I en
allò que s'hi llegeix, sobre que en aquell temps de Bonifaci i Focas va
començar a fundar-se aquell monestir, és ben bé possible. Perquè si
aquells capellans Feliu, Ponç i Epicini, que hi portaren les relíquies, varen
quedar-se en aquell lloc amb altres de llur companyia fins a l'acabament
de llurs dies, bé pot hom pensar que visqueren eclesiàsticament i regularment,
doncs per la confiança que en ells va depositar el Papa, hom pot
conjecturar la bondat i la vàlua de tots ells. I a la vida monàstica els
convidaria la soletat del paratge, acompanyada de llurs bons costums.
Majorment que, com ja he dit en altre lloc, la religió monàstica del gloriós
Sant Benet floria ja des de molts anys abans. De manera que edificarien
allà aquells bons clergues ermites o cel·les; i després creixent la devoció,
rebrien els augments, que referiré (Déu mitjançant) en la segona part
d'aquesta obra. Va fundar-se aquell monestir i la seva església a invocació,
títol i honor de l'Apòstol i Príncep de l'Església, Sant Pere, sotmetent-se
immediatament a la Seu Apostòlica, ex fundatione et constitutione com
diuen moltes butlles apostòliques d'aquella santa casa (com veurem en
la segona part d'aquesta Crònica)».
Més endavant, en el capítol XIX, del Llibre VIII 5 esmenta la tradició
segons la qual Carlemany va passar pel monestir de Sant Pere de Roda,
anant de camí per aquelles muntanyes; això significa que el monestir va
ésser un d'aquells que van salvar-se de la general destrucció d'Espanya
amb motiu de la invasió dels àrabs i enderrocament de la monarquia
visigoda; així el va trobar i el va honorar Carles amb la seva presència,
diu, quan va entrar per aquelles muntanyes de Catalunya.
Situa l'entrada de Carlemany a les terres que posteriorment havien
d'ésser Catalunya, a l'any 778 o sigui abans de l'alliberament de Girona
de la dominació musulmana, que va tenir lloc a l'any 785. Després, diu
Pujades, que el monestir va sofrir grans destruccions, en època imprecisa,
però anterior a l'any 944, en què Tasi, el gran benefactor del monestir de
què parlarem després, va emprendre l'obra de reconstrucció del mateix.
; Quan tingueren lloc aquestes destruccions i qui foren els que les portaren
a cap? Hom pot pensar en la contraofensiva àrab, provocada per
l'alliberament de Girona. Sabem que vers l'any 792 els àrabs varen
prendre altra vegada l'ofensiva; sembla que varen apoderar-se de Girona
(793) i travessant el Pirineu varen arribar fins a Narbona i Carcassona.
5. Vegeu tom V, pàgs. 214-218.
216

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
Aquesta expedició, si bé va ocasionar danys considerables, no va consolidar-se
i segurament a l'any 795 Girona estava novament en poder dels
francs, que en una nova expedició varen apoderar-se de les places de
Cardona, Ausona (Vic) i Casserres (797). Vol dir això que tot el territori
de la diòcesi de Girona estava ja alliberat; aquesta expedició de l'any 797
manada per Lluís el Pietós tingué per objecte de tornar les coses allà on
eren abans de la contraofensiva dels àrabs, abans esmentada: 177 de la
Hègira que correspon als anys 793-794, en la qual Hixem va enviar al
seu general Abd-el-Mèlic cap al país dels francs.
Finalment, després de diferents vicissituds, Barcelona caigué en poder
dels francs l'any 801. La destrucció del monestir de Sant Pere de Roda,
en cas d'haver estat fundat abans de la invasió àrab, pogué ésser deguda
per tant a un atac dels àrabs en alguna de llurs contraofensives; però
també varen poder ésser els normands els autors d'aquesta malvestat.
Doncs no hi ha dubte que els normands en el segle ix, si bé en data
molt imprecisa, probablement entre el 850 i el 862 envaïren l'Empordà,
ocasionaren greus danys i destruïren o almenys perjudicaren greument la
ciutat d'Empúries; fet aquest que algú ha relacionat amb el trasllat de
la capitalitat del comtat d'Empúries a Castelló; no obstant jo crec que
aquest trasllat, almenys, com a definitiu, fou molt posterior.
Villanueva publica, encara que incompleta, una relació treta d'un vell
cartulari de Santa Maria de Roses (Almagro equivocadament diu de
Sant Pere de Roda), que era guardat a l'arxiu del monestir d'Amer, en
el qual hom deia, amb referència a aquests esdeveniments, que els pagans
vingueren i saquejaren la vila sencera (no diu quina, però que devia
ésser Castelló), ermaren el territori; els seus habitants i conreadors foren
emportats com a captius i molts altres, abandonant totes llurs terres en
aquell temps per l'opressió dels pirates malvats, emigraren a altres llocs.
Aquest document que conté aquestes dades, citat fragmentàriament per
Villanueva, és la primera donació coneguda a favor del monestir de
Santa Maria de Rodes, feta pel comte Gauzbert d'Empúries i el seu fill
Sunyer, bisbe d'Elna, l'any 976. Hi consten curioses dades sobre dos antics
monestirs, dedicat un a Santa Maria i Sant Salvador, i l'altre a Sant Miquel
que havien existit a la muntanya de Rodes i foren destruïts pels moros,
en temps de Carlemany. Els monjos que pogueren escapar varen construir
una petita església a honor de Déu i de Santa Maria, origen del
monestir de Roses, anomenat, segons Villanueva, fins al començament del
segle xiv Santa Maria Rodensis o Sancta Maria de Rodis; però des d'ales-
217

PELAGI NEGRE I PASTELL
hores va començar a anomenar-se de Rosis o sigui de Roses, nom que ha
prevalgut i s'ha perpetuat en la vila de Roses.
Encara que les referències a aquests fets són imprecises, sabem — i
això consta de manera indubtable— que l'església de Sant Martí d'Empúries
fou totalment destruïda; molts anys després, en 926, el comte Gauzbert,
fill del comte Sunyer i de la seva muller Ermengarda, va manar
restaurar-la, segons consta en la inscripció que hi ha en una làpida de
marbre blanc que es conserva, partida en dos trossos, sobre la porta de
l'actual església de Sant Martí d'Empúries. Heroi triomfant és anomenat
el comte restaurador Gauzbert en la susdita inscripció 6 .
A més de totes aquestes invasions, cal encara registrar-ne una altra
d'hongaresos, com ha demostrat el culte investigador Jaume Marqués,
canonge arxiver de la Seu de Girona, en un erudit treball, que ara no
tinc a mà i que em sembla que va publicar en la «Revista de Gerona».
Possiblement algunes d'aquestes destruccions atribuïdes als àrabs o als
normands, foren ocasionades pels hongaresos; tal vegada el títol d' «heroi
triomfant» que s'atribueix el comte d'Empúries Gauzbert fou degut a
haver lluitat victoriosament contra aquests.
Tot això vol dir que en cas d'haver existit el monestir de Sant Pere
de Roda abans de la invasió àrab i d'haver pogut subsistir després dels
primers temps d'aquesta, molt bé pogué ésser destruït o almenys haver
sofert danys considerables en alguna d'aquestes diferents invasions, seguides
sempre de grans destruccions, perjudicis i malvestats.
Quin valor cal donar a la narració de l'historiador Jeroni Pujades,
sobre l'origen del monestir de Sant Pere de Rodes? En primer lloc, cal
fer una afirmació: jo crec en absolut que no va inventar res; transcriu
aquesta notícia tal com la va trobar en aquest llibre gran, en pergamí,
signat amb el número 223, que es guardava a l'arca gran de l'antiga sagristia,
vora el cor i que servia d'arxiu del monestir de Sant Pere de Roda,
on es trobava precisament i així ho fa constar el dia 29 de setembre de
l'any 1606. Treu d'aquest llibre que l'església i convent estaven en peu
a l'any 929, però en molt mal estat a causa de les invasions 7 .
6. Vegeu Dr. M. ALMAGRO, Las fuentes escritas referentes a Ampurias, (publicada
por el Instituto de Prehistòria Mediterrànea y la Sección de Arqueologia Diego de
Velazquez), Barcelona, 1951, pàgs. 131-132; i VILLANUEVA, Viage literario, t. XIV,
pàgs. 232-238.
7. Vegeu notes 2 i 3.
218

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
Per tant totes aquestes notícies tindran el valor històric que pugui
tenir la font d'on procedeixen, o sigui aquest llibre que malauradament no
ha arribat fins a nosaltres. És indubtable que la relació conté nombrosos
elements purament llegendaris; no crec que aquest trasllat de les relíquies
de Sant Pere pugui tenir el més petit fonament històric. Totes aquestes
explicacions sobre la troballa de la cova on foren posades; la impossibilitat
de tornar-la a trobar després; el trasllat altra vegada a Roma de
les relíquies de Sant Pere apòstol, deixant però a la cova altres santes
relíquies, que amb aquelles havien estat portades, tot això evidentment
són trets purament llegendaris; però tals afirmacions responen a una antiga
tradició, d'haver existit el monestir abans de la invasió musulmana.
Això és al meu entendre la qüestió que cal dilucidar. I la crec del més
gran interès perquè ha vingut a donar-li actualitat l'obra de l'escriptor
empordanès A. Deulofeu L'Empordà, bressol de l'art romànic, que situa
pels volts de l'any 700 les més antigues construccions que de Sant Pere
de Roda han arribat fins a nosaltres 8 . Però abans d'insistir sobre aquest
punt interessantíssim, crec que hem d'estudiar el contingut dels primers
documents autèntics on és esmenat Sant Pere de Roda.
Els primers documents que esmenten Sant Pere de Roda
Per primera vegada trobem esmentat en un document d'autenticitat
indiscutible el que després havia d'ésser famós monestir de Sant Pere de
Roda en un precepte del rei Lluís el Tartamut, fill i successor de Carles
el Calb, a favor de l'abat Ansemund del monestir de Banyoles. Diu el
paràgraf' que aquí ens interessa: Et in comitatu Petralatense cellam quae
vocatur Sanctus Joannes, cum alia cella quae v oc atur Pineta, et cella
Sancti Petri et Sancti Fructuosi cum omnibus sibi pertinentibus. Aquest
document és confirmatori d'altre del rei Carles el Calb atorgat l'any 866
a favor de l'abat Pere de Banyoles. Si bé en aquest cas no hi és esmentada
la cella Sancti Petri. Villanueva va veure encara a l'arxiu del monestir de
Banyoles els originals; un altre de l'any 822 de Lluís el Pietós a favor del
8. Vegeu A. DEULOFEU, El Ampwddn cuna del arte tomdnico, Barcelona, 1962.
Pàgs. 100, 109, 117, 140, 148, mapa 6 (entre les pàgs. 152 i 153), 162 i 165.
219

PELAGI NEGRE I PASTELL
mateix existia en «còpia coetània, autèntica i autoritzada en deguda forma»
però no hi havia l'original. Posava sota la seva protecció el monestir de
Banyoles amb tots els seus béns tant els que aleshores posseïa com els
que en l'esdevenidor pogués posseir, però no n'esmenta particularment
cap; per tant no té cap utilitat per al nostre objecte. N'hi havia encara
un altre de Carles el Calb a favor de l'abat Elies, del monestir de Banyoles.
Però el seu original s'havia ja perdut quan Villanueva visità el monestir,
sense que se'n conservés cap còpia. Abadal ha intentat reconstruir
el seu contingut que devia ésser molt semblant al de l'any 866; creu
que pot ésser de l'any 844 i s'inclina a creure que molt probablement
contenia la clàusula de donació de les «celles» esmentades en el document
de l'any 866, ja que havent estat aferrissadament discutides al monestir
de Sant Esteve de Banyoles pel monestir de Sant Policarp de Razés, el
rei Carles, quan l'abat de Banyoles Ansemund, va presentar-se a Attigny,
l'any 870, exhibint els privilegis atorgats anteriorment a favor del seu
monestir, va donar de manera absolutament decidida la raó al monestir
de Banyoles, preferint sense cap dubte els documents presentats per dit
abat als que va presentar l'abat del monestir de Sant Policarp, que a
primera vista també semblaven vàlids. La clàusula de donació de dites
«celles» havia d'ésser molt clara perquè en vista del seu contingut poguessin
ésser definitivament adjudicades al monestir de Banyoles. Tinguem
en compte que segons sembla també per precepte i carta de donació
havien estat adjudicades a Sant Policarp. El conflicte no tenia res d'extraordinari
; havia passat altres vegades; el dret preferent fou, però, reconegut
a l'abat Ansemund de Banyoles, el qual juntament amb l'abat Obtared
de Razés comparegueren davant el rei Carles a la dieta que tingué lloc a
Attigny pels mesos de juny i juliol de l'any 870. Encara després l'abat i
monjos de Sant Policarp insistiren en la pretensió d'apoderar-se de les
esmentades «celles». L'abat Ansemund de Banyoles amb el bisbe Teotari,
de Girona, i altres personatges varen dirigir-se a la ciutat de Troyes, on
aleshores es trobaven reunits el Papa Joan VIII, el rei Lluís, que ja havia
succeït el seu. pare Carles, i molts altres bisbes per a la celebració d'un
concili. Ansemund va presentar davant tots ells la seva reclamació; va
exhibir tots els documents, després d'haver estat examinats amb tota
cura, el rei va aprovar-los altra vegada i va manar que fos lliurat a
Ansemund un altre precepte coníïrmatori del seu dret. Tal és el de
l'any 878, ja esmentat abans.
En una asamblea, mallum, com aleshores s'anomenaven aquesta mena
220

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
de reunions que podrem considerar de caràcter administratiu i judicial,
reunida in vil·la Castilione i presidida pel bisbe de Girona Teotari i el
comte Deia (era comte d'Empúries, com ha demostrat Abadal, conjunta­
ment amb el seu germà Sunyer), trobant-s'hi presents els jutges, abats,
senyors, sacerdots i altres clergues, monjos i laics, per multorum causas
audiendas s'hi va presentar l'abat Ansemund del monestir de Sant Esteve,
del lloc anomenat Balneolas, in íerritorio Bisuldunense, que est súper
fluvium Sterria. Va exhibir les escriptures referents a les cellulas que sunt
in pago Tolonense, id est in territorio Petralatense la possessió de les quals
havia estat aferrissadament disputada per l'abat Obtared, del monestir de
Sant Policarp de Razés. Sunt ipsas cellulas preno minat as, id est Sancti
Johannis Baptiste, que est juxta ipso Stagnum, et alia cella, id est in Pi-
neta Sancti Cipriani, et alia cella Sancti Fructuosi et Sancti Petri, que
sol·licitava per al seu monestir, de conformitat amb el que constava en
els preceptes reials que obraven en el seu poder i foren llegits en pre­
sència de la il·lustre assemblea, constituïda per les autoritats i persones
esmentades, i amb tota cura examinades per ella mateixa. Va explicar
l'abat Ansemund tot el que havia esdevingut, de manera que, coneguda la
veritat dels fets, les autoritats presents, a petició de l'abat, manaren es­
tendre el present document, al qual anomena Notitia, és a dir una
mena d'informació ad perpetuum rei memoriam, ordenant que l'abat de
Banyoles i els seus monjos tinguin i posseeixin les referides cellulas amb
totes llurs pertinences i gaudeixin de les mateixes sense contradicció de
cap mena. Data et confirmat a est VI kalendas julias anno primo quod
hovit (= obiit) Ludovicus rex. Era el 26 de Juny de l'any 879 9 .
Ara bé, aquesta cella Sancti Petri del document de l'any 878 —cellula
l'anomena la Notitia de l'any 879—, esdevindrà més endavant el cele­
bèrrim monestir de Sant Pere de Roda. Com ja hem dit, el seu nom no
es troba esmentat al precepte de Carles el Calb de l'any 866; quant a
l'anterior d'aquest mateix rei, no ho sabem, ja que el text no ha arribat
fins a nosaltres; no obstant devia existir ja amb anterioritat a l'any 878 i
degué ésser objecte de donació, ja que la seva possessió, juntament amb
les altres esmentades, fou disputada pels dos monestirs.
9- Vegeu Ramon d'ABADAL I DE VINYALS, Catalunya Carolíngia, vol. II, l a part,
Barcelona, 1926-1950, pàgs. 43-61. VILLANUEVA, Ob. cit., t. XIV, ap. XXV, pàgs. 314¬
317. Espana Sagrada, t. 43, ap. 1. Marca Hispànica, ap. 27.
221

PELAGI NEGRE I PASTELL
No es tractava aleshores, encara, de cap monestir, ni tan sols d'un
modest priorat, sinó d'una «cella» o «cellula». A l'època romana s'havia
donat el nom de cella a un edifici on hom tancava i guardava les provisions,
com s'esdevenia amb els rebostos, graners, cellers i en general hom
donava aquell nom a qualsevol dependència de la casa. El seu diminutiu
cellula significava «cel·la» o habitació petita. A l'època del nostre estudi,
hom anomenava cella o cellula a les dependències dels monestirs, situades
moltes vegades en propietats allunyades dels mateixos.
Alguns monjos hi residien per tal de tenir cura de l'adequada explotació
de la finca, i, a més, per atendre les necessitats espirituals dels qui
hi vivien; no era estrany que hi hagués una petita capella, que moltes
vegades va evolucionar fins a convertir-se en un priorat o monestir independent
i altres en una parròquia, al voltant de la qual va créixer una
nova població 10 . Tals eren, doncs, els béns que havien estat discutits pels
dos monestirs i entre ells la cella de Sant Pere.
Tractem d'identificar ara les altres celles. L'anomenada de Sant Joan
va donar origen a la parròquia rural anomenada més endavant de Sant
Joan Ses Closes (unida avui a la de Castelló d'Empúries, si bé civilment
depèn del municipi de Vilanova de la Muga). Immediata a Castelló, era
situada al costat del gran estany de Castelló, avui enterament assecat;
ocupen l'espai, que antiguament cobrien les aigües, terres de conreu i
prats naturals: «closes», com són anomenats per la gent del país; precisament
per haver-n'hi hagut tantes i en tan gran extensió per aquells
voltants, la parròquia de Sant Joan prengué el nom de «ses Closes».
No hem de confondre la cella de Sant Cebrià de Pineda amb la vila
d'aquest nom, de la comarca del Maresme, la parròquia de la qual és
consagrada a Santa Maria; ni tampoc amb el poble de Sant Pere de Riu,
antiga parròquia de Sant Pere de Pineda, immediata a l'anterior i totes
dues actualment dintre la divisió administrativa de la província de Barcelona,
si bé segueixen depenent eclesiàsticament, com en l'Edat Mitjana,
del bisbat de Girona. No he pogut identificar la situació de Sant Cebrià
de Pineda, però és molt probable que es trobés situada a la muntanya de
Rodes, tal vegada no gaire lluny de l'altra de les celles que foren discu­
tides : la de Sant Fructuós, situada a la vall anomenada de Santa Creu.
10. Vegeu Du CANGE, Glossarium mediae et infimae latinitatis, Paris, 1842,
t. II, pàg. 266.
222

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
Quan Sant Pere de Roda, al segle següent, va esdevenir abadia independent,
les tres celles esmentades passaren a formar part del seu incipient patrimoni,
constituint com el nucli del mateix 11 .
En cap d'aquests documents, com hem pogut veure, no hi ha ni la
més petita referència a un anterior monestir, ni que fos arruïnat; no hi
ha rastre de cap tradició de les relíquies que en aquell lloc s'haguessin
pogut venerar.
De totes aquestes celles en discussió entre els monestirs de Banyoles i
Razés, fou la de Sant Pere la que de seguida va esdevenir més important.
Ja a l'any 902, Villanueva esmenta un document en què consta una
donació feta per un tal Adaulf; el mateix historiador afirma que a
l'any 919 regia dita cella un prepòsit, Wisind, i entre els monjos que hi
habitaven esmenta Baló i Argiló. Si bé podia constituir aleshores un petit
priorat continuava, amb tot, sota la dependència de Banyoles, ja que entre
els preceptes obtinguts per aquest monestir hi ha el del rei Carles el
Ximple a l'any 916 i en ell figura dita cella una vegada més entre les
possessions que li foren confirmades 12 .
L'any 926, Tassi, que féu de Sant Pere de Roda objecte de la seva
especial predilecció, fins al punt que molt bé pot ésser considerat com a
veritable fundador del monestir, li va fer donació d'uns alous situats al
comtat de Peralada, en terme de Cabanes. L'escriptura, publicada per
Villanueva, està datada a 77. Kal. Decembris anno IV regnante Radulfo
Re ge, és a dir el 30 de novembre de l'any 926. Aquest document ja
l'anomena «monestir» a desgrat de no haver obtingut encara la independència
de Banyoles; per tant no es tractava encara sinó d'un priorat.
Li féu donació, també, segons és contingut en el document, d'altres béns
situats així mateix en el comtat de Peralada. Pujades esmenta un testament
atribuït l'any cinquè, després de la mort del rei Carles, fill del rei
Lluís Christo regnante, rege expectante (931 segons Pujades; Abadal l'a­
tribueix al 934), atorgat per un tal Daniel, el qual deixa una vinya ad
dornum Sancti Petri de Rodas qui situs est in comitatu Petralatense, in
suburbio Castro Tolone. Tot això prova que Sant Pere de Roda esdevenia
un lloc conegut, objecte de la devoció dels fidels; però no obstant cap
d'aquests documents no fan al·lusió, de cap mena, a aquell antic monestir
11. Vegeu ABADAL, Ob. cit., pàg. 222.
12. Per a tots aquests documents vegeu: VILLANUEVA, Ob. cit., t. XV, pàg. 42,
ap. IX, pàgs. 230-232; PUJADES, Ob. cit., t. 7, pàg. 24; ABADAL, Ob. cit, pàgs.
63, 222 i ss.
223

PBLAGI NEGRE I PASTELL
famós per les relíquies que s'hi havien venerat. Així arribem a l'any 944,
transcendental per a Sant Pere de Roda. El dia 7 de juliol de l'any esmentat
el rei Lluís l'Ultramarí, va atorgar, a Laon, a precs de Tassi i
amb el consentiment de Gotmar, bisbe de Girona, del marchione o sigui
marquès Seniofred, comte de Cerdanya, i de Gauzfred comte d'Empúries,
al monestir de Sant Pere de Roda el privilegi de la immunitat i el dret a
la lliure elecció d'abat; li assegura la quieta i pacífica possessió dels béns
que havia adquirit i que en l'esdevenidor pogués adquirir. La independència
del monestir era plenament reconeguda, gràcies a la decidida actuació
de Tassi, insigne benefactor d'aquesta casa, el qual, en el document
esmentat, és anomenat quendam ex ejusdem loci prioribus. Devia tractar-se
per tant d'un magnat empordanès. Va procedir-se immediatament
a l'elecció del primer abat del nou monestir independent, dignitat que
recaigué en la persona de Hildesind, fill de Tassi; ho era encara, segons
Villanueva, a l'any 991, però aleshores simultanejava aquell càrrec amb
el de bisbe d'Elna, seu que regia almenys des de l'any 982 13 .
Sens dubte, l'abat i els monjos del monestir de Sant Esteve de Banyoles
no veieren amb bons ulls la independència que acabava d'assolir
el monestir de Sant Pere de Roda; però una vegada més, la decidida
intervenció de Tassi i els seus bons oficis feren possible una transacció
amistosa. Així consta en el precepte atorgat, a Reims, pel rei Lluís
l'Ultramarí, a 29 de setembre del 948 a favor del monestir de Sant Pere
de Roda. Fou acordat, amb el consell favorable dels prelats, comtes i
altres nobles senyors, així eclesiàstics com seglars, i amb el consentiment
donat pel propi Acfred, abat aleshores de Banyoles i l'aprovació del Sobirà,
que els principals llocs discutits quedarien en poder de Sant Pere de
Roda, es tractava de les cellas que havien pertanyut a Banyoles, però la
propietat de les quals fou reconeguda a Sant Pere de Roda, en el precepte
anterior de l'any 944; sense que en l'esdevenidor cap dels dos monestirs
hagués d'estar sotmès a l'altre. I per tal de que tota divergència fos suprimida
i la pau de Crist fos enfortida per una veritable concòrdia, Tassi
va manifestar al rei que ell i el seu fill Hildesind, ja abat de Sant Pere
de Roda, havien decidit de lliurar alguns béns propis d'ells —no esmenta
quants eren— al monestir de Sant Esteve, en compensació dels que l'abat
13. Vegeu P. de MARCA, Marca Hispànica, ap. 79; ABADAL, Ob. cit., pàgs. 226¬
228; VILLANUEVA, Ob. cit., t. XV, pàgs. 44; PUJADES, Ob. cit., t. VIII, pàgs. 3-33.
224

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
Acfred havia reconegut a favor de Sant Pere, de manera que aquest reconeixement
fos mantingut de manera ferma i immutable per ell i els seus
successors u .
Des d'aleshores el patrimoni de Sant Pere de Roda va augmentar de
manera prodigiosa, per raó de les moltes donacions que li foren concedides
pels més poderosos personatges eclesiàstics i seglars de la nostra terra.
Pujades, pondera també l'actuació de Tassi, reconeixent plenament la
importància de la seva obra; però sempre amb la idea de l'existència
d'un anterior monestir, diu que aquest havia sofert grans destruccions,
les quals foren refetes per aquell gran benefactor del monestir. Referint-se
a la làpida que existia en el lloc del seu enterrament, a l'església de Sant
Pere de Roda, diu que hom hi podia llegir aquestes paraules: hanc aulam
erexit, és a dir que va aixecar aquella església; adverteix, però, que
d'això no cal deduir-ne que fos tot el monestir; «y si gramaticalmente
seguimos la letra, nos declara que había estado caída o al menos tan
afligida y desleída que fue necesario levantarla del suelo; había, pues,
existido, antes que él la erigiese y pusiese en pie».
No crec que d'aquelles paraules hom pugui deduir tot això que diu
Pujades; el cert és que cap dels documents esmentats no fa ni la mes
petita referència a cap monestir que hagués existit amb anterioritat. És
després de l'actuació de Tassi i del reconeixement de Sant Pere de Roda,
com a monestir independent l'any 944, quan pren aquell gran increment
que les butlles dels Papes Benet VII —any 979— i Joan XV —990—,
ens donen a conèixer.
Havien passat poc més de cent anys des que la humil cellula de Sant
Pere era objecte de discussió entre els monestirs de Sant Policarp de
Razés i Sant Esteve de Banyoles i menys de cinquanta, des que el seu
gran benefactor Tassi, pare de Hildesind, primer abat de Sant Pere i
bisbe d'Elna, hagués assolit la independència del monestir. Sembla impossible
que en tan poc temps hagués pogut adquirir l'imponent patrimoni
relacionat en els documents esmentats. «El monestir de Sant Pere de
Roda —diu Abadal, en la seva obra susdita—, en morir l'abat Hildesind,
figurava entre els de primera categoria a Catalunya. A l'esforç de Tassi i
de Hildesind devia aquest lloc tan preeminent».
15
14. Vegeu Marca Hispànica, ap. 83; ABADAL, Ob. cit., pàgs. 229-231.
225

PBLAGI NEGRE I PASTELL
Darrerament, Deulofeu, en la seva obra L'Empordà, bressol de l'art
romànic 15 accepta plenament la historicitat de la narració de Pujades;
en el capítol XVII de la seva obra en tractar de l'esmentat monestir diu:
«Les notícies sobre l'origen de Sant Pere de Roda són ben clares i precises»
i immediatament després diu que el gran cronista Jeroni Pujades en
la seva obra Crònica Universal del Principado de Cataluna va copiar el
text que anteriorment hem comentat tal com el va trobar en el llibre en
pergamí, signat amb el número 223, que es guardava a l'arxiu del monestir.
Admet la llegendària visita de Carlemany a Sant Pere de Roda,
situada l'any 778, la posterior destrucció del primitiu monestir i la seva
reconstrucció portada a cap per Tassi des de l'any 944. «Aquesta reconstrucció
—diu— té una gran importància perquè ens permet establir la
data molt aproximada en què es deixà de construir segons el sistema de
l'anomenat opus spicatum. Tenim —diu— una construcció anterior a
l'any 944 en opus spicatum i altra posterior sense opus. I ja en el segles
vil i viu s'havia construït a Sant Pere de Roda la grandiosa volta central
en opus spicatum». Quant a la seva antiguitat considera que a la part
més vella de Sant Pere de Roda pot ésser-li assignada com a data de
construcció la de mitjan del segle vn (pàg. 117); en altres llocs parla del
700 (pàgs. 140, 148 i 165) i fins del 750 (pàg. 162). Francament, jo
no crec, en vista de la documentació estudiada, que sigui possible assignar
a les primitives construccions de Sant Pere de Roda una data tan reculada.
També al monestir de Sant Quirze (o Sant Quirc, com generalment
és anomenat a l'Empordà) li assigna una data que em sembla massa
reculada: quasi amb tota seguretat l'any 800 (pàg. 117).
Per a la seva història segueix Jeroni Pujades, vol. V, pàg. 205 i ss. Es
tracta d'un suposat judici de l'any 844 a favor del monestir de Sant
Quirze de Colera. Segons el seu contingut, a l'època de Carlemany, Libenci
que fou, segons aquest document, el primer abat—, juntament amb els
seus monjos, colonitzaren una gran extensió del comtat de Peralada on
edificaren nombroses esglésies: Santa Eulàlia de Garriguella, Sant Romà
de Delfià, Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masarac, Santa
Maria de Requesens, i altres. Villanueva també publica aquest document,
15. Vegeu A. DEULOFEU, El Ampurdàn cuna del arte romdnico, Barcelona, 1962.
L'any anterior havia sortit l'edició catalana L'Empordà bressol de l'art romànic. Cito
per l'edició castellana que és la que he tigut disponible. Vegeu la pàgina 95 i les
esmentades en la nota 8.
226

ORIGEN DEL MONESTIR DE S. PERE DE RODA
en el seu Viage Uterario, t. XIII, ap. 4. Ramon d'Abadal, en la seva monumental
Catalunya Carolíngia, en tractar del monestir de Sant Quirze
de Colera, diu, referint-se a aquest document: «El suposat judici de
Carles el Calb entre el comte Alaric i el monestir de Sant Quirze de
Colera es falsificació evidentment posterior a l'acta de consagració del
1123 i en dit suposat judici es feia referència a un precepte de Carlemany
absolutament imaginari» 16 . Ja pel seu contingut aquest document fa tot
l'efecte de cosa llegendària; després d'aquest judici contundent de l'eminent
historiador Abadal, autoritat indiscutible en tot el que fa referència
a l'època carolíngia a Catalunya, no crec que ningú pugui defensar-ne
l'autenticitat. No és possible de fer història fonamentant-se en documents
apòcrifs o en narracions llegendàries. Ara bé, si des d'un punt de vista,
purament arqueològic, en les més primitives construccions de Sant Pere
de Roda hi ha elements anteriors al segle ix, hauríem d'arribar a la conclusió
que la narració de Pujades, al costat de molts elements llegendaris,
podria contenir un nucli de veritat: la tradició d'haver existit en aquella
muntanya, un monestir, priorat o edifici de caràcter religiós, abans de la
caiguda de la monarquia visigoda; tradició que s'hauria mantingut viva
a Sant Pere de Roda; Pujades ens l'hauria transmesa després d'haver-la
llegida i copiada, tal com diu, d'un antic còdex que era guardat a l'arxiu
del monestir quan ell el va visitar a l'any 16()6. Crec que seria interessantíssim
que persones competents en arqueologia estudiessin a fons i
desapassionadament aquesta qüestió, novament plantejada, de l'antiguitat
de Sant Pere de Roda, per tal de posar en clar si l'obra més vella d'aquell
monestir arribada fins a nosaltres pot ésser datada de manera precisa amb
anterioritat a la meitat del segle ix. Els documents estudiats no semblen
pas abonar aquesta suposició.
Institut d'Estudis Gironins
16. ABADAL, Ob. cit., pàg. 472.
227

ALEXANDRE OLIVAR
OBSERVACIONS METODOLÒGIQUES PER A UNA
HISTÒRIA DE LA LITÚRGIA MONÀSTICA
A CATALUNYA
Des de fa anys, concretament des que, en 1950, vaig ser invitat a
donar una classe sobre la litúrgia als monestirs benedictins de Catalunya
(era durant el curs d'extensió universitària que tingué lloc, organitzat
per monsenyor Antoni Griera, el setembre d'aquell any a Sant Cugat del
Vallès) he anat pensant en la conveniència de treballar amb vista a la preparació
d'una història de la litúrgia a Catalunya. Els treballs preparatoris
de l'edició del Sacramentari de Vic (aparegut l'any 1953) i altres treballs
posteriors m'han fet veure l'interès de la cosa. Per diversos factors històrics
que aquí no podem exposar, la Catalunya antiga és particularment
interessant pel que fa a l'evolució que en ella experimentà el culte cristià,
sobretot si tenim presents les formes amb què el primitiu ús litúrgic
indígena va ser substituït pel romà imposat, la llibertat amb què aquesta
imposició es va dur a terme i la resistència natural del culte tradicional
del país. Tots aquests, són aspectes històrics que, l'any passat, van ser
tractats, en bona part, en la secció d'història del II Congrés Litúrgic de
Montserrat, on l'aportació dels historiadors va ser especialment consi­
derable.
En una terra com Catalunya —em refereixo a la Catalunya medieval—,
tan dependent religiosament i culturalment dels monestirs, el capí­
tol que, en la història de la litúrgia, correspondria als usos monàstics,
seria sens dubte important. En parlar, en la present comunicació, de
litúrgia monàstica, no em refereixo a un culte específicament monàstic, en
el sentit que la litúrgia, als monestirs catalans, hagi revestit unes formes
essencialment distintes de les que en la pràctica del culte —sigui en la
229

ALEXANDRE OLIVAR
missa, sigui en l'ofici diví o en el ritual— hagi observat la litúrgia romana
o el costum general de l'orde en qüestió (els benedictins o els cistercencs,
per exemple). Succeí, però, sobretot abans del segle xn, en el qual es
nota una uniformitat i estabilització, que —com ja hem insinuat— hi
hagué una llibertat d'improvisació que ha estat causa que en el culte
apareguin unes particularitats dignes d'estudi, i això, d'una manera especial,
en els monestirs, els quals, en determinats casos, van ser els centres
culturals on van recórrer, per al proveïment de la pròpia litúrgia, fins i
tot les catedrals. Em vaig entretenir una mica a demostrar-ho en la introducció
a l'edició del Sacramentari de Ripoll (Barcelona, 1964).
No hi ha dubte que els llibres específicament monàstics (els rituals,
els costumaris i altres) encara no estudiats ens reserven més d'una sorpresa.
Això no és una pura suposició després de les investigacions realitzades
darrerament.
El primer que cal fer és aplegar i donar a conèixer el material d'estudi.
Certament que ja s'ha fet molt en aquest sentit i es continua fent. El
tercer volum de la publicació general del II Congrés Litúrgic montserratí
(el primer volum acaba d'aparèixer, el tercer conté els treballs històrics)
en serà ben aviat un testimoni. Jo mateix hi publico un repertori de tots
els manuscrits i fragments litúrgics conservats a Catalunya, o procedents
de Catalunya i conservats a l'estranger, anteriors a l'any 1200. No em vull
entretenir en la descripció d'aquest repertori, perquè, en publicar-se la
present nota, el volum citat del II Congrés Litúrgic de Montserrat haurà
ja fet, segurament, la seva aparició. Convindrà que amb el temps publiqui
la llista-repertori dels manuscrits posteriors al 1200. Tinc ja el material
aplegat. En aquesta època posterior al segle XII no caldrà fixar tant
l'atenció en els fragments, abundantíssims i —naturalment— de menor
interès.
També pel que fa a aquesta segona època, posterior a l'any 1200,
no han mancat darrerament investigadors de la història del culte a
Catalunya; no han mancat darrerament investigadors de la història del
culte a Catalunya; alguns d'ells han dirigit la seva atenció al camp espe­
cíficament monàstic. Em refereixo, per exemple, a les nombroses aportacions
que, en el coneixement dels manuscrits, devem a J. Janini i al seu
col·laborador J. M. Marquès i a altres. En el II Congrés Litúrgic de Mont­
serrat, els senyors Fort i Cogul, i M. Riu presentaren estudis d'interès
litúrgico-monàstic. Excel·leix, d'una manera particular, el llibre de Dom
Joseph Lemarié, Le Bréviaire de Ripoll (Paris, B. N. lat. 742). Étude sur
230

PER A UNA HISTÒRIA DE LA LITÚRGIA MONÀSTICA
sa composition et ses textes inèdits (Montserrat, 1965), obra que pot
representar un camí fressat per on caminin amb més facilitat futurs
investigadors en la història de l'ofici diví a Catalunya i fins, en general,
a Europa. I només cito aquí els treballs dels qui s'han especialitzat en
la història de la litúrgia dels nostres monestirs. Altrament, Catalunya disposa
d'un bell equip d'estudiosos en el camp de la història de la litúrgia
en general; recordem —amb perill d'oblidar-ne alguns—, els noms de
R. Barriga, M. S. Gros, J. Vives, A. Fàbrega, A. Mundó, LI. Serdà, A.
Franquesa, D. Codina, A. Tomàs i Àvila, R. Étaix, A. Pladevall, J. M.
Pons Guri... Llàstima que la història de la nostra música en el culte,
estudiada en altres temps per Dom Maur Sablayrolles i per Dom Gregori
Sunyol, i en els nostres dies encara per monsenyor Higini Anglès, no
sembli interessar gaire els novells investigadors! Com veiem, Catalunya
disposa —com poques regions— d'un equip nombrós i escollit, que
no solament promet, sinó que dóna. No voldria, però, que en aquestes
paraules hom hi veiés cap mena d'expressió triomfalista; em limito a
fer unes constatacions que ens inspiren confiança i consol, perquè una
de les coses que desconsolen i descoratgen més l'investigador és sentir-se
sol.
En el procediment metodològic que cal seguir en les recerques i
treballs amb vista a la història del culte, la segona cosa que cal fer, abans
de dedicar-nos, en últim lloc, a l'examen del contingut de les fonts, és
determinar, en el possible, l'origen i les procedències d'aquestes fonts.
Aquí s'imposa una doble tasca: a) la determinació de l'origen i de les
procedències monàstiques generals dels manuscrits que siguin del cas; i
b) la procedència concreta del monestir, si és possible arribar a aquesta
precisió. Tant en a) com en b) ens cal la prudència necessària per a no
deixar-nos enganyar. Les experiències fetes fins ara semblen demostrar
que no perquè un manuscrit litúrgic contingui elements monàstics, ni
que aquests siguin considerables, hàgim de pronunciar-nos per l'origen
monàstic del manuscrit, si aquest no té altres proves relatives al seu
origen i naturalesa. Els copistes medievals dels llibres del culte seleccionaven
d'una manera molt personal els textos que transcrivien i combinaven.
De la mateixa manera com els copistes monjos, en compondre un llibre
litúrgic destinat a un monestir, transcrivien algunes vegades elements que
no eren d'ús pròpiament monàstic, així n'hi havia que copiaven textos
231

ALEXANDRE OLIVAR
del ritual monàstic en còdexs encarregats per esglésies no pas monasterials.
La brevetat indispensable d'aquesta comunicació no ens permet de recor­
dar exemples més o menys clars o casos dubtosos, que puguin il·lustrar el
que hem insinuat *.
Abadia de Montserrat
* L'autor de la present nota adverteix que aquestes pàgines havien estat concebudes
des de bon principi com una mera comunicació oral. És a precs del Secretari
del primer Col·loqui d'Història del Monaquisme Català que donem a la impremta
la comunicació més o menys com va ser pronunciada durant les agradables jornades
de Santes Creus. Altrament hauria calgut preparar un treball pràcticament nou, adornat
amb les referències bibliogràfiques corresponents.
232

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
NOTÍCIES SOBRE FUNDACIONS FEMENINES
CISTERCENQUES A CATALUNYA
(Extretes de la Monestir ologia inèdita del P. Caresmar)
Les notícies que ací donem a conèixer provenen exclusivament de la
Monestirologia inèdita del P. Jaume Caresmar (1718-1791), canonge
premonstratenc de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Aquest
manuscrit, integrat per diversos fascicles, el va descriure, entre altres,
d'una manera sumària, Ramon d'Alòs 1 , el qual el situa al convent dels
Pares Franciscans de Balaguer. Es creia que abans de la darrera guerra
civil havia sigut traslladat al convent de Vic, del mateix orde, d'on va
desaparèixer durant la revolta de 1936. Però ara resulta que ha tornat
a sortir, d'una manera misteriosa, al cenobi d'origen de Bellpuig de les
Avellanes, convertit actualment en noviciat dels Germans Maristes, segons
es dedueix d'un estudi recent d'Eduardo Corredera, F. M. S. 2 , membre
de l'esmentat institut religiós.
La descripció que l'Alòs fa de la Monestir ologia no coincideix amb
el manuscrit que nosaltres hem tingut a les mans. El tom actual només
respon al contingut del volum X, que l'Alòs descriu a les pàgines 69-72.
Per tant, nosaltres no hem pogut veure cap dels fascicles que integren el
volum IX, de contingut monàstic interessantíssim, segons el catàleg publicat
per l'Alòs. Donat el caire cistercenc de les nostres notícies, ens
plau d'esmentar que el fascicle 3 (v. IX) conté noves del monestir de L'Eu-
1. Contribució a la bibliografia del P. Jaume Caresmar, en «But. de la Biblioteca
de Catalunya», vol. V-VI (1918-1919), pàgs. 67-72.
2. La escuela històrica avellanense, en «Analecta Sacra Tarraconensia», vol. XXXV
(1963), pàgs. 45-47.
233

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
la, de l'època en què ja s'hi havien instal·lat els monjos bernats (p. 68). El
fascicle 5, de Vall-laura (Valldaura), prop de Berga, amb la sèrie d'abadesses,
i de Dovera (la Bovera) o Vallsanta, de monges cistercenques
(p. 68). I, per últim, el fascicle 6, de Vallbona i La-bax (Labaix) (p. 69).
Remarquem que les pàgines posades entre parèntesis es refereixen al
catàleg de l'Alòs.
La descripció que Eduardo Corredera fa del volum X, a les pàgines
45-47 del seu estudi, és molt semblant a la nostra, si exceptuem algunes
errades materials de les referències de les pàgines i dels monestirs.
La fitxa del manuscrit estudiat és com segueix:
CARESMAR, Jaume: Monestir ologia. És el volum X de les obres
i conté quatre fascicles: el primer comprèn les pàgines 1-239; el
segon, les pàgines 240-467; el tercer, les pàgines 468-499, i el
quart, les pàgines 500-797. La paginació fou feta després de la
troballa del manuscrit. Es diu que aquest havia sigut amagat sota
terra, i per efecte de la humitat, el veiem en un deplorable estat
de conservació. Hi ha moltes pàgines il·legibles per haver-se esborrat
la tinta o corrumput el paper, algunes altres presenten forats i la
majoria tenen els marges consumits; la destrucció afecta molt el
text. El paper ha perdut la flexibilitat que li dóna la fibra i cada
vegada que es fulleja el llibre es desprenen partícules i trossets de
text. Si no es restaura ràpidament, no en quedarà res. Amida
315 x 205 mm. Les tapes de pergamí estan també molt deteriorades.
La major part de les pàgines són de lletra de Caresmar, si bé hi ha
algun plec de cal·ligrafia distinta. Generalment tradueix al llatí les notícies
donades pels historiadors que escrivien en llengües vernacles, o bé
esmena el lèxic dels textos originals segons el criteri de l'època 3 . Té un
estil concís i una gran precisió a matisar els testimonis. Per regla general,
assenyala les fonts d'on procedeixen les notícies, que de vegades són
difícils d'identificar. Moltes dades provenen de documents i arxius desapareguts.
Donat el rigor crític amb què treballa l'autor, cal concedir-li
crèdit fins i tot quan no esmenta l'origen de les informacions.
3. El manuscrit que estudiem conté una resenya dels epitafis que hi ha al claustre
de Sant Pau del Camp (pàgs. 93-112), fet per algun monjo d'aquesta abadia, en el
qual llegim el següent: «Que totas estàs inscripcions... estan copiades, no ab las mateixas
abreviaturas y barbaritats de llatinitat y orthographia, y estan sas còpias orthographiadas
al estil del present sigle» (pàg. 108). Aquest és el criteri que seguien els pares
Caresmar, Pasqual, Martí i tots els erudits del segle XVIII.
234

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
Per formar els abadiologis, sol transcriure el nom, el cognom i l'any.
Alguns cops posa la primera i l'última data trobades en documents distints.
Hem seguit el criteri de traduir les notícies al català •—i, de vegades,
d'extractar-les—, salvant algunes excepcions en què l'autor transcriu els
documents d'una manera literal, els quals posem entre cometes; els més
importants, els publiquem a l'apèndix.
El nostre propòsit és donar la totalitat de les dades contingudes a la
Monestir ologia de Caresmar, relatives als cenobis femenins cistercencs.
Com hem dit abans, moltes vegades la lectura es fa difícil, degut a les defi­
ciències que presenta el manuscrit. Això fa que hàgim de lamentar al­
gunes llacunes sensibles.
Oferim les notícies amb el mateix ordre de paginació que es troben
a l'original.
VALL SANTA {V aliis sancta)
[Fascicle I, pàg. 125 del ms. de Caresmar. Cottineau *, cols. 3122 i 3288
(Vallsante de Bovera). Van der Meer 5 , pàg. 300 (Vallsanta de Bovéra).]
«Vide Bovera 6 . Està entre Guimerà y Ciutadilla, Tarragona 7 . Fué
convento de monjas cistercienses, las quales avian vivido ant[es de tras]la-
darse aquí en el término de Guimerà, en la capilla de N. a S. a de la Bo-
[ve]ra, en una eminència de su término, de qual imagen trata Camós,
pàg. 27 8 . [Para] mayor comodidad se trasladaron a Vallsanta, y duraron
hasta cerca de 1580 (Camós, ibíd. 9 )».
4. L. H. COTTINEAU, Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés
(Màcon, Protast Frères, 1939), vol. I-II.
5. F. VAN DER MEER, Atlas de l'Ordre Cistercien (París, edit. Sequoia, 1965),
308 pàgs.
6. Com hem dit a la introducció d'aquest treball, les notícies del cenobi de la
Bovera eren o són al fascicle 5è del volum IX, que nosaltres no hem vist.
7. Fins a l'any 1154, bona part de les terres de la baixa Segarra foren adscrites
a la diòcesi de Vic. (Notes del canonge Jaume Ripoll i Vilamajor a la Carta del
P. Jaime Pasqual al Marqués de Capmany..., Barcelona, imp. V. Torras, 1837, pàgs. 34-36.
Des d'aquesta data, pertany la Bovera a la arxidiòcesi de Tarragona.
8. N. CAMÓS, Jardín de Maria (Gerona, imp. J. Bro, [1772]), pàgs. 27-29¬
9. Ibíd., pàg. 28. La data de 1580 és de Caresmar; no la posa Camós.
235

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
MERCADAL, referència de CADINS (Cathinis)
[Fase. I, pàg. 127. Van der Meer, pàg. 296 (Cadins), Més conegut per
Sant Feliu de Cadins.]
Primerament fou fundat 10 al terme de Cabanes u , en el comtat d'Em­
púries, diòcesi de Girona, i després es traslladà a la mateixa ciutat de
Girona, al lloc dit del Mercadal, el 5 de setembre de 1492, per manament
de Berenguer de Pau, bisbe d'aquella seu, amb autoritat apostòlica. Pro­
cedien de Sant Feliu de Codines [de Cadins], parròquia de Cabanes 12 :
en aquest lloc, tocant a l'església, fou construït un monestir per a les
monges.
[Segueix amb lletra diferent: ] Vers el 1330 l'església del Mercadal
estava dedicada a santa Susanna; antigament es diu que la titular fou
santa Elena. Les monges varen ser traslladades del monestir de Sant Feliu
de Codines [de Cadins] l'any 1465, segons Feliu, t. 3, p. 49 13 , qui diu que
tragué la notícia de l'arxiu del cenobi; encara que Rogius [Joan G. Roig
i Jalpí] u consigna l'esmentada trasllado vers l'any 1492. El cronista
Feliu afegeix que antigament fou de benedictines, les quals estaven situa­
des a la parròquia de Maçanet vers l'any 900 i després es varen traslla­
dar al lloc de Sant Feliu de Codines [de Cadins], parròquia de Cabanes,
i es passaren a l'institut cistercenc 15 .
10. J. Ripoll i Vilamajor diu que existia a l'any 1194 i que, probablement, era
filial del cenobi de Vall de Maria (Op. cit., notes 13 i 24), fundat abans de 1158 en
la mateixa diòcesi de Girona (Ibíd. nota 7).
11. Encara es conserva l'església del s. XIII (J. BoTET I SlSÓ, Geografia general
de Catalunya: Genrona, Barcelona, s.a., pàg. 444).
12. Ibíd.
13. L'església de Santa Susana del Mercadal fou coneguda a Girona, almenys,
des de l'any 1330; no hi ha cap document anterior, com tampoc del temple i parròquia
de Sant Feliu del Mercadal. «A este lugar fueron trasladades este ano (1465) las monjas
cistercienses, del monasterio de S. Feliu de Codines [de Cadins]...», que al principi
havien estat benedictines del monestir de Maçanet de la Selva (Vall de Maria), fundat
l'any 900, i dallí «pasando a Cabanas, por faltar el número de religiosas, entraron al
Mercadal las bernardas trasladadas de Codines [Cadins]» (N. FELIU DE LA PENA,
Anales de Cataluna, Barcelona J. Llopis, 1709 vol. III, pàgs. 49-50). Per a la localització
de Vall de Maria, a Maçanet, vegeu op. cit., nota 11, pàg. 996.
14. J.G. ROIG Y JALPÍ, Resumen historial de las grandezas y antigüedades de
Gerona (Barcelona, J. Andreu, 1678), pàg. 349¬
15. Ibíd. nota 13-
236

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
SANTES CREUS (Sanctae Cruces)
[Fase. I, pàgs. 153-167. Cottineau, col. 2644 (Santa Cruz o Santas Creus).
Van der Meer, pàg. 294.]
Fundar a Valldaura [Valiis aurea] el 22 de desembre de 1152, per
l'abat Guillem [de Montpeller]. Els monjos procedien de Granselva. Fou
ï'alma mater de Valldigna [Valiis digna], a València, erigit 1T de novembre
de 1298, i d'Altofonte [Altus fons], àlias Parco, a Sicília, establert
el 29 de març de 1308. Explica el trasllat dels monjos a Santes Creus i
dóna un esborrany de l'abadioiogi, basant-se en les fonts documentals de
l'arxiu santescreuí i, d'una manera especial, en l'obra de Ribera, sobre la
família Cervelló lfa .
Esmenta tres notícies d'interès sobre Vallbona:
[Pàg. 156] 16 juliol 1253 : Testament de Gueraua, vídua de Ramon
Alemany de Cervelló, mitjançant el qual elegeix com a executor del mateix
testament l'abat de Santes Creus i, entre altres llegats, deixa al cenobi
500 auris i 2.000 sous. Hi fa memòria de la seva filla Guillema,
monja de Vallbona (Ribera, Cervelló, pàg. 122) 1T .
[Pàg. 157]. 10 febrer 1286: Testament de Ramon Alemany de Cervelló,
per mitjà del qual disposa de ser enterrat a Santes Creus. Esmenta la
seva germana Eldiarda, monja de Vallbona (Ribera, Cervelló, pàg. 119) 18 .
[Pàgs. 159-160.] Juny de 1383: El monestir de Santes Creus cedeix
a favor del rei els llocs i termes [que havien pertanyut a Vallbona] de
Çarreal, Cabra, Anguera 19 i Vallcervera 20 , i, a canvi, rep els castells i
16. M. M. RIBERA, Genealogia de la nobilísima família de Cervellón (Barcelona,
P. Campis, 1733), 240 pàgs.
17. «Hizo legació al convento de Santas Cruzes, no solamente de bienes raíces,
sí también de quinientos aureos, y de dos mil sueldos barceloneses, que le avia prestado
Fr. Bernardo Calvo, abat de Santas Cruzes...» (Ibíd., pàg. 122).
18. «Este Ramon Alamàn, hizo codicilo el 10 del mes de febrero del aíïo 1285...
haze memòria de su hermana Eliardis, monja de Vallbona» (Ibíd., pàg. 119). Els
seus pares foren Guerau Alemany i «una seíïora», germana de Berenguer de Bellvís.
La diferència d'un any amb Caresmar, dea ser deguda a que el P. Ribera comptava
pels anys de l'Encarnació.
19- Nom d'un torrent i d'un castell i terme, situats a uns tres kilòmetres al
sud de la vila de Sarral. Es conserven les ruïnes de l'església romànica.
20. Partida de terra del terme de Sarral, que ens recorda un poblat desaparegut.
237

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
termes de Forès i els pobles i termes del Fonoll, Turlanda 21 , Conesa i
Saladern 22 [que integraren també la senyoria del cenobi vallboní], amb
tota la seva jurisdicció, mer i mixt imperi, etc.
[Pàg. 164.] Any 1624: Esmenta l'elecció abacial de Bartomeu Rovira,
del qual diu que el 1623 era prior de l'Eula 23 , [abans monestir de monges
cistercenques i després] depenent de Santes Creus.
[Fase. II, pàg. 386.]
VALL DE MARIA (Valiis Mariae)
21 maig 1158: Pertany ja a l'orde del Císter 2 *. A precs de la priora
Ricsenda (Riccendis), prengueren el monestir sota la seva immediata protecció,
«ab omnia alia jurisdictione exemptus», Berenguer de Lleida, bisbe
de Girona, i Bernart Tord, arquebisbe de Tarragona.
[Fase. II, pàgs. 422-441. Conté un informe de molt d'interès, que
l'Alòs atribueix a un monjo de Poblet 25 , el qual informe porta el títol
següent: ] Consulta sobre si son vàlidas y legítimas las exempciones que
gozan los RR. PP. Ex- Vicarios Generales de nuestra Congregación Cisterciense,
de los Rey nos de Aragón, Cathaluna, etc.
POBLET (Populetum)
[Fase. II, pàgs. 442-467. Cottineau, col. 2304. Van der Meer, pàg. 292.]
Explica com, després d'expulsar els sarraïns del territori (1148), el
comte [Ramon Berenguer IV] cridà els monjos de Fontfreda, els quals
21. Situat prop del coll de Déu-gràcies, al nord del terme i població de Sarral.
L'any 1378 pertanyia a Sarral i tenia sis focs (Cortes de los antiguos reinos de Aragón,
Madrid, 1901, pàg. 91).
22. Sembla que no es pot identificar amb Salavert (vegeu la nota 44).
23. VAN DER MEER, pàg. 278. Fins el 1567 fou cenobi de monges; aquest any
passaren a Vallbona i prengué possessió de la casa prioral l'abat de Santes Creus
(E. FoRT, Santes Creus, Barcelona, 1936, pàgs. 43-44).
24. Cf. notes 10 i 13.
25. Cf. nota 1, pàg. 71.
238

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
arribaren el 18 de gener de l'any 11-49 de l'Encarnació. Ens dóna un
extracte minuciós de l'abadiologi fins a l'abat Miquel Merola (1623¬
1628); però a partir d'aquest moment les notícies són sumàries. Utilitza
diverses fonts, entre les quals hem d'esmentar Manrique 26 i, sobretot, l'historiador
pobletà Jaume Finestres 27 .
[Fase. II, pàg. 466. Van der Meer, pàg. 298.] «Priorat del Tallat,
terme de Montblanquet, dat a Poblet per lo rey D. Fernando el catholic,
anno circiter 1509. Vide Camós, pàgs. 23 (?) et seq.» 2S .
LES FRANQUESES (Franquiarum)
[Fase. IV, pàgs. 506-507. Cottineau, col. 1212 (Santa Maria Franquezas).
Van der Meer, pàg. 295 (Santa Maria de las Franquezas).]
Fou fundat per la comtessa Dolça d'Urgell, vídua d'Ermengol VII,
vers el 1186, segons es dedueix de la cessió del lloc 29 , que s'efectuà
aquest any, i de les rendes que la mateixa data foren adscrites a l'obra
del monestir; la comtessa designa com a executor del llegat el seu propi
fill Ermengol VIII (Calaix Franqueses, charta 1, fol. 155) 30 . El mateix
any, Ermengol, fill, confirma les donacions anteriors i cedeix a les Franqueses
unes propietats situades a Balaguer i a Menàrguens. També Guillem
de Cardona llega al monestir dues càrregues de sal cada setmana,
segons document del mateix any 1186) (Marquina, t. 2) 31 .
La comtessa Dolça, fundadora del cenobi, vivia encara l'any 1206,
segons un document de Poblet. I també l'any 1208, segons el testament
26. A. MANRIQUE, Cisterciensium Annalium (Lugduni, H. G. Boissat Laurent,
1642-1659), vol. I-IV.
27. J. FINESTRES, Historia de el Real Monasterio de Poblet (Cervera-Tarragona,
J. Barber-M. Ibarra, 1753-1765), vol. 1-V.
28. Cf. nota 8, pàg. 27.
29- Situat a l'horta del Segre, a 5 km. de Balaguer, al peu del camí de Menàrguens
(C. ROCAFORT, Geografia general de Catalunya: Lleyda, Barcelona, A. Martín, s.a.,
pàg. 208). Segons el canonge J. Ripoll i Vilamajor, es filial de Vallbona (Cf. nota
7, pàg. 43).
30. Els documents de les Franqueses, l'any 1474 anaren a parar a l'arxiu de
Poblet, d'on Caresmar va treure les notícies que referim.
31. La font que més utilitza Caresmar és el t. 2 dels manuscrits de l'arxiver
pobletà pare Martí Marquina (J. GuiTERT I FONTSERÉ, Col·lecció de manuscrits
inèdits, núm. 1, La Selva del Camp, 1947, pàgs. 9 i ss.).
239

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
del seu fill Ermengol VIII, el qual confirma els béns adquirits pel
monestir.
L'any 1191, Joan Garcia (Garzie) ven una torre («turrem de Badellis
in Ripacurtia») a les Franqueses per 400 sous (Marquina, t. 2, f. 153).
El 1192, Ermengol VIII dóna a les Franqueses el cens de cinc-cents ous
que rebia el dia de Pasqua. El mateix any, Marquesa de Ribelles es fa
monja de les Franqueses i hi llega tres sorts de terra de Balaguer, que
ella havia rebut dels seus fills R. i G. de Ribelles. L'any 1193, el papa
Celestí [III] concedeix l'especial protecció a les Franqueses («suscipiat
Franquesias sub speciali protectione Sedis Apostolicae, confirmat bona,
habita et habenda, privilegia Ordini Cirterciensis concessa illi facit pròpia:
prohibet sub anathema perturbari, vexari», etc). Innocenci III, l'any segon
del seu pontificat [1199], des de Laterà, expedeix unes lletres en les quals
diu que els qui invadeixin els béns de les Franqueses o s'apoderin de les
seves dècimes, si són laics queden excomunicats i si són clergues queden
suspesos del seus oficis i beneficis.
El mateix papa, també des de Laterà, l'any 1209, eximeix les monges
de pagar delmes i qualssevol altres impostos de les terres que cultiven
amb llurs pròpies mans, així com dels horts, vinyes, pesques, pastures, etc,
i els mana que no puguin alienar res «sine consensu majoris partis capituli»,
del contrari caurien en la seva irritació i en les censures de
l'interdicte. El 1211, el rei Pere concedeix a les Franqueses la seva salvaguarda
i immunitat; igualment el rei Jaume l'any 1236. També el
1211, el monestir de Santes Creus ven a les Franqueses, per 3-000 sous,
els molins que Ermengol d'Urgell els llegà a Balaguer, a la ribera del
Segre, vers la Ràpita 32 . El 1234, la comtessa Miracle, muller del quondam
R. de Cervera, dóna a les Franqueses una casa molí («casale molendinorum»)
situada a Ponts, en la finca de l'Hospital de Jerusalem que comprà
a Guiüema de Cervera, filla del quondam Pere de Menàrguens i esposa
de Pere de Cervera. El 1260, el comte Àlvar rep les Franqueses sota la
seva protecció, confirma totes les donacions, els ramats del cenobi, les
terres... Finalment, el 1284, Ermengol X confirma les donacions de les
Franqueses.
L'any 134-3, Garcia de Sant Pau, rector (?) de Balaguer i canonge
d'Urgell, i Guillem Sirvent, dictaren una sentència arbitral, declarant a
Margarida i Dolça, germanes, monges de les Franqueses, successores per
32. Poblat de l'ajuntament de Vallfogona de Balaguer.
240

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
parts iguals de l'heretat de llur pare Pere Oriol, difunt. El 1345, el mestre
Isaac Trocer (o Irocer?), cirurgià de Balaguer, estava en tractes amb les
Franqueses sobre la casa en què vivia al barri jueu (?).
L'any 1413, [el rei] Ferran, des de Lleida, mana als justícies de Balaguer
i Menàrguens que defensin les monges contra la imposició de pagar
censos... [Segueix text il·legible]. El 1425, l'abadessa concedeix (?) un
tros de terra de la quadra del monestir, situada al terme de Menàrguens,
a Arnau d'Organyà. El 1452, l'abat de Santes Creus [Guillem Blanc],
visitador de l'Orde per Espanya, expedeix una carta d'unió entre el
cenobi de Vallvert [Valiis viridis], àlias de Tragó, i les Franqueses; el
mateix any, l'abat de Morimond, amb plena potestat del Capítol General,
confirma l'esmentada unió. El 1453, Gaufred de Castro, senyor de la
baronia de Jusseu 33 , pronuncia una sentència arbitral, per mitjà de la
qual imposa silenci a Roger d'Erill (Eril), àlias de Talarn, referent al
merum imperium de què gaudia sobre el lloc de Tragó, qui pretenia que
l'esmentada unió era nul·la. El 1474, l'abat de Santa Fe, seguint les disposicions
de reforma, incorpora les Franqueses a Poblet. El 25 de novembre
de 1474 se signen els capítols de l'esmentada unió, pels quals
l'abat [Miquel Delgado] en pren possessió; signa l'acta Martin Andrés,
abat de Santa Fe. El mateix any, el síndic de Poblet pren possessió de
Vallvert; actua de notari Ramon Lebó. Confirmació de les esmentades
incorporacions pel papa Sixt IV, datada a Roma l'any 1479 de l'Encarnació,
i per l'Abat General del Císter [Jean XI Loysier], reformador de
l'orde, l'any 1548, amb la qual també anul·la les concessions de què
gaudien les monges del priorat de les Franqueses (?).
[Convertit en priorat de Poblet: ] L'any 1478, Antoni Boada, prior,
estableix a Joan Espert, del lloc d'Os, en una quadra del cenobi, del
terme de Gart; ja era prior el 1477.
L'any 1480 és prior Bernat Palau. El 1499 intervé en l'afer de la
jurisdicció de Tragó, per causa del priorat de les Franqueses.
L'any 1483, Joan [Payo Coello], abat de Poblet, dóna unes constitucions
als monjos de les Franqueses, per tal que no entrin a Balaguer
sense vestir les cogulles i els dies festius no surtin tampoc de llurs habitacles
sense cogulles, i que també se les posin tant per dinar com per sopar;
33. Municipi del comtat de Ribagorça; ara de la província d'Osca, partit judicial
de Benabarre.
16
241

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
que no permetin que les dones entrin al monestir, ni les prenguin per
al servei (Acta de visita, f. 173).
L'any 1500 trobem de prior a Miquel Gastó 34 .
SANT HILARI (Sanctus Hilarius)
[Fase. IV, pàg. 508. Cottineau, col. 1588 (St-Hilaire). Van der Meer,
pàg. 285 (Sant Hilari) i 291 (El Patrocinio).]
El 20 de gener de 1248, l'abadessa de Sant Hilari, Ermesenda de
Mur, accepta de Sibilia de Castelló (Castilione), monja del mateix cenobi,
40 masmotines d'or procedents del seu patrimoni familiar, ensems que
aquesta renuncia a tots els altres drets.
[Pàgs. 510-524. A més de l'anterior notícia, conté un quadernet, de
tamany octau, amb un breu compendi de la història del monestir i la
llista de les abadesses, el qual donat el seu interès, publiquem a l'apèndix
1. Al nostre entendre, és un autògraf de l'erudit monjo de Santa Fe,
Juan de Sada 35 , que aquells temps exercí de capellà del Patrocini. El
mateix Caresmar confirma el nostre supòsit, quan, en parlar més endavant
del Pedregal, ens dóna unes notes procedents de l'arxiu de Sant
Hilari —llavors conservat al Patrocini de Tamarit de Llitera—, i afegeix
: «quas mihi communicavi M. D. Joannes de Sada, cisterciense»
(pàg. 754)].
VALLDONZELLA (Valiis domicella)
[Fase. IV, pàgs. 530-531. Cottineau, col. 3272 (Valldon cella). Van der
Meer, pàgs. 271 i 300 (Valdoncella).]
34. Els monjos de Poblet ocuparen les Franqueses fins l'any 1700, en què vengueren
els seus drets a Francesc Portolà, veí de Balaguer (Cf. nota 29)-
35. Monjo erudit del segle XVIII, fill del cenobi de Piedra, autor d'algunes obres
d'espiritualitat i d'importants versions del francès. Entre altres, traduí la Santa Regla
(Pamplona, lib. J. de Domingo 1797) i les Definiciones de la Congregación Cisterciense
de las Coronas de Aragón y Navarra (Ibíd.). L'any 1771 era director espiritual de les
242

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
Antigament estava situat a dues llegües de distància de la ciutat de
Barcelona 36 , a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera. El va fundar
Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, amb consentiment del seu capítol,
el 4 de novembre de 1237. La primera abadessa fou Berenguera de
Cervera, qui governà el monestir amb Maria de Lleida, priora, i Maria
de Martorell, sagristana.
El 4 de novembre de 1254, Maria de Martorell, en qualitat de priora,
signà una àpoca a favor de Guillem de Miralles (Doc. de l'Arxiu Reial).
El 28 d'agost de 1263, Jaume I autoritza que el cenobi es traslladi
prop de la ciutat, en una finca donada per Arnau Alemany, clergue de
Barcelona, que es troba situada a la part de ponent, en el lloc anomenat
«Boream» 37 , segons constava en la sepultura que aquest tenia a l'església
del dit monestir. El 21 d'octubre de l'any esmentat, fou col·locada la
primera pedra pel rei Jaume, qui consignà del reial erari 50 auris, durant
vint anys, per a la fàbrica i donà 2.000 sous en aquell moment. El
diumenge 27 d'octubre de 1269 hi entraren les monges (Camós, p. 48) 38 .
Any 1339: L'abadessa Maria Ricarda, acompanyada de les monges,
assisteix a la processó del Corpus de la ciutat (Dels Annals [Segueix una
sigla il·legible]).
Any 1348: És abadessa Arsenda [de Pla] (Arxiu de la col·legiata
d'Àger, núm. 1886).
Va ser destruït en la guerra de 1640. Llavors fou traslladat dins l'urbs,
tocant a la muralla, entre les portes de Sant Antoni i de l'Àngel, en el
lloc on hi havia la casa i església prioral de l'orde [dita de Natzaret], pertanyent
a Poblet.
monges del patrocini, a Tamarit de Llitera (F. de Latassa, Biblioteca de escritores
aragoneses, Saragossa, imp. C. Arifío, 1886, t. III, pàgs. 93-95). L'abadiologi de Sant
Hilari que inseríem a l'apèndix, fou publicat amb moltes equivocacions i sense indicar
la procedència, per Joaquim M. a de Moner i de Siscar, en la seva Historia de la
villa - ciudad de Tamarite, Fonz, 1876.
36. Es refereix a Santa Creu d'Olorde (Cf. Santa Maria de Valldoncella: Cincuentenario
del nuevo monasterio, Barcelona, 1963, pàg. 19).
37. Traslladat al lloc conegut amb el nom de «la creu coberta» (Ibíd., pàg. 20).
38. Cf. nota 8, pàgs. 48-49-
243

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
TRAGÓ, referència de VALLVERT (Valiis viridis)
[Fase. IV, pàgs. 722-724. Van der Meer, pàg. 300 (Vallvert)]
El cavaller Gerard de Pons 39 , després d'expulsar els sarraïns del lloc
de Tragó 40 , el donà a Bernat de Berenguer i a Berenguer de Miró l'any
39 del rei Felip [1098]. Diu que confronta amb la torre de Cérvoles 41
(Marquina, t. 2, f. 187).
El 1176 el monestir de Vallvert es troba situat a la dominicatura de
Canelles 42 , pertanyent a Bartomeu d'Alòs. El 1189, Guillem d'Alòs i
altres venen a l'església de Santa Maria del Pla de Tragó, «et conventui
et fratribus et sororibus ejus» 43 , la tercera part del castell i la vila de
Canelles, pel preu de 190 sous. El mateix any, Arnau d'Anglesola i el
seu fill R. Berenguer d'Anglesola, amb llurs mullers, condonen el terme
de Gastared (?) i tres parts dels delmes de la torre dels Oms i els seus
termes a Vallvert, «et elegerunt sepeliri in eo cenobio» (Marquina,
t. 2, f. 194).
L'11 de setembre de 1200, els canonges d'Àger dirigiren una carta a
l'abadessa de Vallvert i a la noble senyora E. d'Àger, i a les monges
cistercenques de l'esmentat cenobi, requerint-les de part de Déu, dels
sants apòstols Pere i Pau, del romà Pontífex, del metropolità de Tarra­
gona, i de la seva pròpia congregació [cistercenca], que no venguin el
castell de Salavert 44 que Ramon de Claramunt, militar, els havia pres
per la força, essent per això excomunicat pel papa i per l'arquebisbe...
[La resta és il·legible]. El 1204, Bernat de Sant Llorenç, dóna a Vallvert
la meitat de les dècimes que li pertanyen de les seves vinyes del terme
d'Os. El 21 de novembre de 1241, l'abadessa Elisenda ven a Ramon de
39. Es tracta, potser, del vescomte Guerau Ponç de Cabrera? (Cf. S. sobrequés,
Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, 1961, pàgs. 165 i ss.).
40. Es refereix a Tragó de Noguera, partit judicial de Balaguer.
41. Coneguda per Torre de Cérvoles d'Os (Cf. nota 29, pàg. 309)-
42. Cal no confondre aquest lloc amb Canelles, poblat de l'ajuntament de Fígols.
En aquest cas, Canelles és un agregat de Tragó de Noguera, que a principis de segle
encara tenia dues cases habitades (Cf. nota 29, pàg. 308).
43- Monestir doble molt tardà. També Vallbona tingué aquest caràcter, almenys
entre 1169 i 1175 (J. PASQUAL, Llibre Vert [Ms. arxiu de Vallbona], a. 1800, doc. 4 i 8).
44. Finca agrícola que pertany a la tercera agrupació o sindicat del canal d'Urgell
(Cf. nota 29, pàg. 65), situada entre els termes d'Agramunt i Tornabous; comprèn
les propietats i masies de cal Soques (avui dita de Santa Elena), cal Sant i Ca-la Pobla.
244

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
Llimiana una peça de terra situada a Àger, pel preu de 80 sous jaquesos
(Arxiu d'Àger, núm. 1759). El 1251, Pere Arnau de Moresma (?), militar,
ofereix a Poblet tots els seus drets sobre les dècimes de les olives d'Os,
0 sigui la sexta part. El 1264, Arnau, bisbe de Saragossa, dicta una sentència
en la qual diu que l'abadessa de Tragó, una vegada hagi rebut
l'homenatge de Ferrer de Llorenç, militar, per tot el feu de Tragó, tal
com li toca prestar, li torni l'abadessa la meitat del seu feu i l'altra meitat
li doni quan el dit Ferrer hagi satisfet a Berenguera, muller del quondam
germà seu. El 1272, Arnau de Fluvià assigna a la seva filla Sibilia,
monja de Tragó, 100 sous de dot mentre visqui. El 20 de juliol de 1273,
l'abadessa Brunisenda dóna a Ramon Cabrer les redècimes que percebia
d'Àger i la Règola 4S . El 18 d'agost de 1288, Sibilia de Fluvià establí a
Joan Esteve a la granja de Cérvoles (Cervolis), amb el tracte de correspondre
tots els anys al cenobi amb el nombre d'anyells, llenya, blat, etc.
que s'estipulà.
L'abadessa i comunitat de Vallvert, considerant els deutes que pesen
sobre el lloc de Canelles, del qual percebien molts rèdits, decideixen de
vendre perpètuament a Ferrer d'Areny, militar, les redècimes («vendunt
Ferrario de Areny, militi... decimum de decimo quo percipiebat de decimo...»)
d'Àger, pel preu de 500 sous jaquesos; aitals redècimes varen
pertànyer al vescomte Àlvar d'Àger i es referien a la mateixa vila d'Àger
1 als llocs de la Règola, Millà, Fontdepou 46 i Torre de Maria". L'esmentada
venda va ser signada a Bellpuig de les Avellanes, el dia 16 de desembre
de 1294, «de consensu Guillermi abbatis Lavaceri [Labaix], patris
et visitatoris», essent notari fra Bernat de Montanyana (Arxiu de la col·legiata
d'Àger, núm. 264).
[Donem a continuació els noms de les monges que encapçalen l'esmentat
document: ]
Sibilia de Fluvià, abadessa
Berenguera d'Abella (de Apis), priora
Berenguera de Roquers, sots-priora
Berenguera de Vilanova, sagristana
45. Poblat de l'ajuntament d'Àger (Cf. nota 29, pàg. 219)-
46. Poblats del municipi d'Àger (Ibíd., pàgs. 219-220).
47. La Torre de Santa Maria pertanyia possiblement a la vila d'Almenar. En
el cens de 1359 tenia 9 focs (Cf. nota 29, pàg. 249). Amb tot, cal tenir en compte que
hi havia altres «torres» que portaven l'apel·latiu «de Maria».
245

Sibilia d'Os, sots-sagristana
JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
Elisenda de Castellsant (de Castro Sancto), cantora
Brunisenda de Toralla (de Torayla), sots-cantora
Beatriu Bellovina, cellerera
Esclarmunda de Lleida (de Leyda), portera
Beatriu de Castell sant (de Castro Sancto), infermera
Raimunda de Rebastenchs, hostalera
Agnès de Llorenç
Berenguera de Llorac (de Lorach)
[Segle xiv: ] L'abadessa de Vallvert litigà sobre la jurisdicció criminal
de la vila de Tragó i obtingué d'Ermengol d'Urgell, per sentència arbitral
donada per Bernat de Guàrdia, militar, i Bernat Ortoneda, oficial de
Lleida, que la jurisdicció civil li fos reconeguda, però que, la criminal, la
tingués el comte d'Urgell. El dia 23 d'agost ho aprovà l'abat de Fontfreda.
L'abadessa es deia Elisenda. [Sembla que fou vers el 1311, per una nota
que hi ha tatxada, en la qual hi consta aquest any.]
L'any 1331 ostentava la carlania de Salavert, com a feudatari de l'a­
badessa de Tragó, Ramon d'Arenàn. El 1334 l'abadessa Brunisenda esta­
bleix a Bernat d'Alentorn sobre part de la granja de Cérvoles. El 1340
és monja Sibilia de Ciscart. El mateix any, l'abadessa ven el lloc d'Anda-
ní 48 a Guillem Sirvent; l'any 1341 l'abat de Cïteaux [Jean IV de Chau-
denay] aprova la venda. Aquesta època l'abadessa ven el lloc de Tragó
a Ramon Riambau, ciutadà de Lleida, per 27.000 sous. [No es pot preci­
sar la data del darrer document perquè el text està mutilat.] El 1372
l'abadessa de Vallvert ven el lloc de Blancafort 49 i recupera el de Tragó,
de Nicolau Riambau, germà i hereu de Ramon Riambau, abans al·ludit.
Vers el 1376 l'abadessa Berengarona ven la torre de Cérvoles. L'abadessa
Francesca litiga amb Pere de Puigvert (Podioviridi) sobre la venda de la
torre de Cérvoles, i el 2 de gener de 1386 arriben a un compromís.
L'any 1411 l'abadessa Clara i el seu capítol litiguen amb Lluís de
Cortit [Segueixen unes abreviatures indesxifrables]. El 1452 l'abat de
Santes Creus [Guillem Blanc], visitador general de l'orde per Espanya,
visita les Franqueses [per unir-lo amb Vallvert]; vegeu al seu lloc. El 1493
Argembau de Pomar renuncia la carlania de Tragó a favor de la seva
48. Poblat de l'ajuntament d'Alfarràs.
49- Poblat de l'ajuntament de Tragó (Cf. nota 29, pàg. 308).
246

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
germana Violant de Pomar; el mateix any, ella ven la carlania a Poblet
(Marquina, t. 2, f. 190). El 1499, la jurisdicció de Tragó i de la casa
de les Franqueses és ostentada per Bernat de Palau, monjo cistercenc.
[Fase. IV, pàgs. 726-733.]
BoNREPÒS (Bona requies)
Situat al terme de la Morera, a la quadra dita del Montsant, a una
llegua de distància de l'insigne Scala Dei, cartoixà. «Fundatrices ex monasterio
Vallisbonae eductas circa annum 1210». [Les tres darreres paraules
de la frase, referents a la data, estan tatxades.] Fundat per Pere Balb,
militar, ciutadà de Lleida, junt amb la seva muller Guillema i amb Pere,
fill d'ambós, el dia 1 de desembre de 1215 (Arxiu de Santes Creus, armari
74 sacir. núm. 42).
El 6 de juny de 1239, Guillem de Boxadors ven a Bonrepòs els castells
de Ferrers [Terrers?] 49 b i de Fulleda, amb llurs pertinences, per
1.000 morabatins; el 21 d'octubre del mateix any, els seus fills Guillem
i Berenguer els varen tornar a comprar.
L'any 1243 és abadessa de Bonrepòs una tal Blanca. LT de juny
de 1245, l'abadessa Blanca de Saga, amb l'aprovació de Baroni, abat
d'Escarp, visitador de Bonrepòs, juntament amb fra Joan i amb fra
Andreu, monjo, donà una casa de Fulleda a Ber. de Fulleda.
El cenobi de Bonrepòs «tenia jurisdicció també sobre lo carià dels
castells de Torrelles 50 , de Carrego 51 , de Ferrers y de Fulleda, que, a
manament de Blanca, abadessa, presta omenatge al Abat de Poblet, Berenguer
[Castellots], procurador de aquella en lo any 1247».
EI dia 31 de gener de 1244, Berenguer de Sant Martí, carià de
Ferrers, fa donació a Geralda, monja de Bonrepòs, «ad vita ejus tantum»,
del lloc de Ferrers i de la dècima part de tot allò que li pertoca del dit
lloc. «Esta Geralda apar era filla de Guerau de Alentorn, y certament
muller de Berenguer de S. Martí, la qual, ab consentiment seu, després
49 b. Vegeu la nota 10 de l'apèndix.
50. Partida de terra del terme de Vimbodí.
51. Partida de terra situada entre els termes de Vimbodí i Tarrés.
247

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
de aver tingut fill, se feu monja de Bonrepòs y ell donat de Poblet, ab
facultat de ferse monjo, vivint los dos [en l'Jany 1252. En est feu testament
D. Berenguer y li llegà algunas rendas».
[Pàgs. 727-728. Tradueix un curiós document del s. XII, que conté
la relació de les monges que integraven la comunitat, el qual, donat el
seu interès, transcrivim a l'apèndix 2.]
Vers l'any 1405 visità aquest monestir Vicenç [Ferrer], abat de Poblet,
per comissió de l'abat Joan de Cíteaux 52 .
La vídua del rei Martí, Margarida [de Prades], després abadessa de
Bonrepòs, fou abans monja de Valldonzella.
[Resum: ] L'abat de Morimond, Joan, visitador de l'orde del Císter,
trobant-se practicant la visita canònica als monestirs de Catalunya i a
aquest en particular, «attendens in eo irreligiose vivere moniales, nec
officia divina rite celebrari, edificia ruinam minari, etc.» i, que les poques
monges que hi ha es governen malament i atempten, amb llur conducta,
contra la bona fama de l'orde, després de prendre consell de l'abat de
Poblet i altres persones bones («bonis viris»), determinà d'extingir el
cenobi i que els seus drets i béns («ejus bona et jura») s'incorporin a
Santes Creus. Fou signada l'acta corresponent a Poblet, el 8 de maig
de 1452; l'abat de Cíteaux, Guiu [d'Autun], confirmà la unió l'any 1459-
Els cartoixans d'Scala Dei, que pretenien els béns de les monges, les
convenceren d'incorporar-se al seu monestir, amb llicència del Papa. I
així s'adreçaren a la Santa Seu, dient que, si els monjos s'instal·laven
allí, sorgirien conflictes degut a la seva proximitat, i per això demanaren
que, «ob bonu pacis», el cenobi de Bonrepòs, amb els seus drets, rèdits i
privilegis, fos incorporat a Scala Dei; i obtingueren la butlla d'incorporació,
expedida l'any 1453, «cujus vigore contestim carthusiani moniales
ab ea sua sede extrahentes, in aliud monasterium Vallisbona illas fecerunt
transmigrare», i s'emportaren tots els mobles a la cartoixa. Els cistercencs
recorreren al Papa. El plet durà molts anys, fins que recaigué
la sentència [el 4 de maig de 1473], manada executar per Pere [d'Urrea],
arquebisbe de Tarragona, segons la qual, els edificis, les terres i els béns
mobles, utensilis, dècimes i primícies del lloc foren adjudicats als cartoixans,
i els altres drets (ecetera jura quae habebat in aliis locis») i els
objectes de culte a Santes Creus, havent de satisfer uns i altres les obligacions
pertinents. Foren exhumats els ossos de les monges difuntes i
52. Jean VII de Martigny (1405-1428).
248

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
dels fundadors del monestir, els quals, junt amb la mòmia de la reina
Maria (sic) [Margarida de Prades], esposa del rei Martí, varen ser traslladats
a Santes Creus. Existeix encara la làpida en el lloc on es troben les
despulles de les monges, que diu: Hic requiescunt ossa monialium e
diruio Bonequietis coenobio, sacri ordinis cisterciensis, in hoc Sanctarum
Crucum translata monasterio, in meliorem rèquiem transjerenda, El cos
de Ta reina i abadessa, Margarida, és en una arca, tocant l'altar major,
a la part de l'Evangeli.
VALLBONA (Valiis bona)
[Fase. IV, pàgs. 734-746. Cottineau col. 3269 (Vallbona de las Monjas)
3280 (Valle bona). Van der Meer, pàg. 300 (Vallbona de las Monjas)]
Les despulles de l'ermità [fundador de] Vallbona són a l'entrada del
cor, a la part de l'Epístola, sobre l'armari de les relíquies, i ía tomba
porta la inscripció següent: «Aquí yace el venerable de santa y milagrosa
vida, Ramon, natural de Anglesola, ermitano de este valle y coadjutor
en la erección del monasterio. Pasó a la Pàtria a 9 de abril ano 1176.
Sepultaronle en el fosal de la iglesia primitiva, y a 11 de julio exhumado
le collocaron en tumba de madera debaxo el mismo altar, donde estuvo
hasta que le trasladó a este lugar la Muy litre. Sra. D. a Madalena de
Areny y Toralla, abadesa, en 25 de enero ano 1665» 53 .
Fou fundat M per la reina Sança d'Aragó [esposa d'Alfons I el Cast;
53. La tombeta de fusta policromada que contenia les despulles de Ramon de
Vallbona i la inscripció foren cremades durant la revolta de 1936. La llegenda funerària
transcrita és deguda, probablement, al cronista cistercenc Miguel Ramón Zapater, qui
va promoure el trasllat dels ossos del fundador, des de l'església de Santa Maria «la
Vella», i que per aquells temps escrigué un memorial sobre el monestir (Cf. nota 43,
doc. XXXV).
54. Tingué el seu origen en un agrupament mixt d'ermitans, que vivien sota
el govern pastoral del fundador, Ramon de Vallbona. La més antiga referència que
tenim del cenobi és per un document del 28 de febrer de 1153, i fa menció de
l'ofrena d'una peça de terra, efectuada per Agnès, la qual elegeix sepultura en el lloc
Santa Maria de Vallbona (índex vell del arxiu [Ms. de Vallbona, any 1713], f- 68).
El 1157 s'esmenta la seva església monacal (Cf. nota 43, doc. 1, ff. 73 ss.), el 1174
veiem al front a Beatriu, com a superiora regular (Ibíd., doc. 12, pàgs. 79-80 s. n.), i
el 1175 l'asceteri, compost encara per homes i dones, observa plenament la vida
249

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
i copia el document de la compra del lloc, el qual no té data 55 .] «La
primera abadessa fou donya Orga [Oria Ramírez], la qual, acompanyada
de dues monges i dues donzelles, per l'octubre de 1172, va venir del
cenobi de Tulebras, del regne de Navarra, i implantà a Vallbona la
institució cistercenca. Governà dos anys i dos mesos, i morí el 2 d'abril
de 1175».
[Per aquest estil, segueix la redacció de l'abadiologi fins a Agnès de
Cortit (1748-1766), data aquesta última de la redacció del treball de
Caresmar; de la majoria d'abadesses només dóna els noms i els anys
d'elecció i defunció. No publiquem la llista de les prelades, perquè tenim
un treball extens en estudi sobre aquest tema. Vallbona fundà certament
els cenobis de Sant Hilari, de Lleida (abans de 1203), i el de Gratia Dei,
vulgarment conegut per la Saidia (1268), de València. A més, el ca­
nonge J. Ripoll i Vilamajor li atribueix les fundacions de Vallvert
(abans de 1172), amb la filial de Casbas (també abans de 1172); la
Bovera (abans de 1175), amb la filial de Valldaura (1237); el Pedregal
(abans de 1176); les Franqueses (1186); Bonrepòs (1210); Valldonzella
(1237), i Vallsanta (abans de 1249). Aquest darrer cenobi, més que una
fundació nova, fou un canvi de lloc de la comunitat de la Bovera (Cf.
nota 7, pàgs. 40-43-]
PEDREGAL (Petrocale)
[Fase. IV, pàgs. 752-754. Cottineau, col. 2242. Van der Meer, pàg. 291.]
Era part en el terme de Tàrrega 56 i part en el terme del Talladell.
Ja era fundat l'any 1176, segons es desprèn d'un testament en el qual
benedictina (Ibíd., doc. 8, pàgs. 77-78 s. n.). Poc després, els homes se n'anaren cap
a Sorboles (La Pobla de Cérvoles) i Poboleda (E. MORERA, Tarragona Cristiana, t. I,
pàg. 658, i J. LLADONOSA, El Montsant i els ermitans, en «Analecta Montserratensia»,
t. IX, 1962, pàg. 347), al Montsant, i per l'octubre de 1172 (Cf. nota 39, doc. 9,
pàg. 78 s. n.) la comunitat, llavors exclusivament femenina, s'incorpora a la reforma
cistercenca i compta amb llur primera abadessa, Oria Ramírez, vinguda de Tulebras
(Ibíd., pàg. 144 s. n.), sota els auspicis d'Alfons I i la reina Sança, grans protectors
del cenobi. Cal no confondre el monestir de Santa Maria de Vallbona amb el municipi
de Vallbona de les Monges, en el qual està situat.
55. El P. J. Pasqual suposa que és de l'any 1178 (Cf. nota 43, pàg. 23).
56. Fou derruït pel comú de Tàrrega. Durant les guerres civils del segle passat,
250

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
se li fa una deixa. Existeix una escriptura de l'any 1194, en què es menciona
un llegat a favor de Santa Maria de Per-Rocal, nom amb qué és
conegut; d'aquest document es dedueix que la donant féu professió en
l'esmentat monestir i que en aquesta època tenia prelada.
En el presbiteri, hi figuren els següents escuts 57 :
En les parets de l'església hi ha diversos escuts, entre els quals el
següent:
Darrera del presbiteri hi ha la inscripció d'una làpida sepulcral
que diu: «Hic jacet Dominus D. Raymundus... de Palomar. Anno
MCCXXXII».
A l'exterior de la paret del presbiteri hi ha una làpida amb tres
escuts esculpits 58 :
Sobre la porta per la qual s'entra al presbiteri, a la port baixa de
amb els seus carreus forens reconstruïdes les fortificacions de la vila. (Cf. nota 29,
pàg. 440). Queden encara algunes runes que permeten la localització del cenobi, i, en
un lloc pròxim, convertit en santuari de fàbrica moderna, es venera la primitiva
imatge de la Mare de Déu de la Llet, titular de l'església del Pedregal.
57. Amb les divises de les cases de Granyena i Montpaó (X. de Garma, Adarga
catalana, Barcelona, imp. M. Martí, 1753, t. II, pàgs. 176 i 251).
58. Amb les armes de la casa de Montcada o de Masdovelles (Ibíd., pàg. 252).
251

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
Sobre la porta per la qual s'entra al presbiteri, a la part baixa de
l'absis, hi ha deu escuts, uns del regne d'Aragó, altres de la casa de
Montcada. També hi ha una altra inscripció de lectura difícil, perquè
està mutilada, que diu: «Anno Domini MCCCXX. K. Hoctobris... Hic
jacet G. de Palomar, miles... [A la tercera línia afegeix: ] Anno Domini
MCCC: Filius G. de Palomar, filius Bernardi (?) ... E. R. Ponce fecit...
et ivit ad parte (?) Sicilie, anime quòrum requiescant in pace. Amen».
A més, hi ha la següent llegenda, que està ben conservada: «Anno
Domini MCGCXXVIII Oct. Kal. Septem. En G[uillem] Aguiló, mercader
de Targa, feu fe aquest moniment e feu assí traslladar la ossa del
honrat en Ramon Aguiló, pare seu, qui fo sabi en dret e prevere e rector
de Arbeca, e volc lo dit G. quel seu cos sia ací sobrelit (?) après sa
mort» 59 .
De 1195 a 1203 consta que hi ha una priora que es diu Estefania.
Havent acomplert humilment el seu ofici, ascendí a abadessa l'any 1207.
Aquesta època hi havia un nombre copiós de monges.
1207 Estefania (Stephania)
1209 Dolça de Peramola
1216 Berenguera
1228 Elisenda de Claramunt
1240 Berenguera
1254 Berenguera de Bellver 6(1
1270 Guillema
[Abadiologi]
59. La reprodueix Ripoll i Vilamajor (Cf. nota 7, pàgs. 41-42); al manuscrit de
Caresmar no es pot llegir completa.
60. No sabem si és la mateixa que l'anterior.
252

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
1272 Berenguera
1278 Guillema
1280 Dolera, priora 61
1284 Guillema
1297 Berenguera
1302 Berenguera d'Anglesola 62
1325 Margarida de Cabrera
1327 Marquesa
1335 Margarida de Cabrera 63
1357 i 1373 Berenguera d'Anglesola
1384 i 1398 Elisenda Doris 64
1406 Beatriu de [il·legible]
1410 Elvira de Castellví 65
1433 Francisquina de Guró (?)
1470 Aldonsa d'Iborra
1506 Violant Maresa [Marés?]
1520 Isabel Palau (habella)
1524 Violant Ferrer
1552 Caterina Olmir
1563 Isabel Anarca
1589 66 —
1604 Isabel Anna de Vergós 67 .
Consejo Superior de Investigaciones Científicas
61. «... Et anno 1280, Dolera ut priorissa preest», diu el manuscrit de Caresmar.
62. Probablement és la mateixa que l'anterior.
63. «...An eade, vel diversa ac superior, vel reelecta post cessu vel decessu antecedentis»,
afegeix el P. Caresmar.
64. El mal estat del manuscrit, no ens permet d'afirmar si diu «Doris o Voris».
65. El nom d'aquesta abadessa, així com el de la precedent i la posterior, no es
llegeix bé, degut a l'estat lamentable del manuscrit.
66. Hi ha una nota de Caresmar que diu: «Consta que hi havia abadessa per les
diverses cartes de l'Abat de Poblet, sobre l'afer de la unió del monestir de Vallsanta,
àlias de Bovera, amb el Pedregal, que tingué efecte aquest any. Però el seu nom no
figura enlloc; totes les cartes van adreçades «A la Muy litre. Abadesa de...».
67. Durant aquest temps les monges del Pedregal (Petrocalis) foren incorporades
al cenobi de Sant Hilari, de Lleida. Després de verificada la unió, Isabel fou també
abadessa de Sant Hilari, «segons documents que es conserven al Patrocini, de Tamarit,
que m'ha comunicat el P. Juan de Sada, cistercenc» («... quas mihi communicavi M.
D. Joannes de Sada, cistercien.»)- Aquesta nota és també de Caresmar (pàg. 754).
253

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
APÈNDIXS
1
Dades històriques i abadiologi del cenobi de Sant Hilari, de Lleida.
Autògraf del P. Juan de Sada, escrit vers el 1771.
Caresmar, fase. IV, pàgs. 510-524.
I
EPÍTOME DE LA HISTORIA DE EL REAL MONASTERIO DE RELIGIOSAS
ClSTERCIENSES, FUNDADO FUERA Y CERCA LOS MUROS DE LA CIUDAD DE
LÉRIDA, POR LOS SERENÍSIMOS SENORES D: 1 ELVIRA Y DN. ARMENGOL, CON-
DES DE URGEL, BAXO LA IMBOCACIÓN DE SAN HlLARIO.
Estubo situado este monasterio a distancia de un tiro de fusil, o poco
mas, de los muros de la ciudad de Lérida, en medio de la huerta, en la
partida que oi llaman de San Hilario, entre el oriente y septentrión de la
misma ciudad y en el camino publico que guia de Lérida a las villas de Thamarite
y de Monzón. Oi se descubren todavía los cimientos de el monasterio
y muchos trozos de el cerco que cenía la huerta 1 .
Es tradición que las fundadoras vinieron de el Real Monasterio de Casvas,
en el reino de Aragón. No ai monumento que contradiga esta tradición,
ni escrito antiguo que la conteste 2 , fuera de unas memorias, con fecha de
unos cien afios, donde se afirma que D. A Ermesendis y demàs religiosas vinieron
de Casbas a San Hilario.
1. Escau exactament en el lloc on avui hi ha situat l'Hospital Provincial, al costat
de la carretera d'Osca, segons comunicació verbal que ens ha fet l'historiador lleidatà
Josep Lladonosa.
2. També s'atribueix la fundació al monestir de Vallbona, sobre la base de diversos
documents que ho confirmen. Un dels més importants és la donació del lloc, efectuada
per Alfons I i la seva esposa Sança, datada a Saragossa el 26 de març de l'any
de l'Encarnació 1178, de la qual copiem els extrems següents: «...dono atque in
perpetuum concedo Domino Deo et venerabili domui S. Marie de Vallebona... illam
254

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
La dotación que hicierom los senores condes de Urgel, no se halla en
el archibo, ni el monasterio tiene un maravedí de quanto pudieron darle,
pues todos los bienes que oi disfruta son comprados, a reserba de los que
recibió en la unión de Vallsanta, Pedregal y nueba traslación a la casa de
el Patrocinio. Solamente conserba el dominio directo en la huerta y sitio
antiguo de San Hilario, que tiene dado en enphiteusis.
El obispo de Lérida, Gombaldo, de consentimiento de el Cabildo, dio,
para fundar el monasterio, a la senora condesa D. a Elvira, la iglesia de San
Hilario, en el ano 1204, con diferentes pactos y condiciones que se pueden
ver en la carta de donación, y una de ellas es que quando llegasen las religiosas
al nuebo monasterio las hubiesen de aceptar, como en efecto lo hizieron
con algunas reserbas y modificaciones; pero no calendaron la aceptación,
y así nos dejaron en duda el ano y el dia fixo de su arribo, que acaso no fue
el mismo en que se firmó este instrumento. En él ai una cosa mui digna de
reparo, y es que después de haber firmado el obispo Gombaldo, y Raymundo,
arzobispo de Tarragona, firma en tercer lugar Berengario, obispo de Lérida:
luego se siguen otros muchos thestigos autorizados que solemnizan el instrumento,
según la costumbre de aquel thiempo: por remate firman los
senores condes Elvira y Armengol, loando y confirmando lo contenido en el
instrumento sin cortapisa ni reserba. Después de todos, firman la abadesa y
religiosas de San Hilario, y cierra el instrumento S., notario de el obispo de
Lérida.
Este instrumento, bien rnirado, pareze ser uno e indiviso, pues sólo ai
un notario que lo thestifica y firma, después de firmados todos los thestigos,
sin relación a diferentes días ni anos. Por otra parte, su tenor y contexto
turrem cum omnibus suis pertinentiis et qum alio honore quem ecclesia gerundensis
habet apud Ilerdam et habere debet scilicet ad edificandum et construhendum ibi monasterium
et ut ibi construatur abbacia sororum secundum Ordinem Cisterciensem...
Affrontat autem... ex una parte in fluirien Sicoris; ex alia in illa turre que fuit
Berengarii Arnaldi de Anglerola; a tertia vero parte affrontat in ipsa serra de
Alcolea; ex alia quarta parte affrontat in termino illius turris que fuit Arnaldi de
Rufaca... Sic dono atque in perpetuum concedo Domino Deo et jam dicte domui et
sororibus ejusdem loci...» (Cf. nota 43, pàg. 31 i doc. XV). Un altre argument és
que els primers grups de monges que poblaren Sant Hilari procedien de Vallbona;
ho prova a més, el fet que les abadesses lleidatanes Sibil·la d'Urg (1297) i Geralda de
Cervelló (1307) haguessin estat també professes de Vallbona (F. BERGADÀ, Datos referents
al monestir de Vallbona [Ms. de l'arxiu, any 1923], pàg. 11). La darrera se'n
anà a Sant Hilari amb la seva germana Blanca de Cervelló, monja també de Vallbona
(Crònica de Vallbona, de Fr. Miguel Ramón Zapater; en curs de publicació). El P.
Sada recull la tradició de Casbas i fa constar que no es recolza sobre cap document
seriós. A més, a l'obra recent d'Agustín Ubieto, Documentos de Casbas (València,
1966; «Textos Medievales», núm. 21), que transcriu els pergamins dels segles XII i
XIII, no hem vist tampoc la més mínima referència al monestir de Sant Hilari.
255

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
significa que la abadesa y religiosas no estaban presentes todabía al thiempo
que se los libraba al obispo; pero, sobre todo, lo que mas agraba la dificultad
es que firmen dos obispos de Lérida a un thiempo. Digo a un thiempo, por
las razones insinuadas que induzen no pequefia sospecha de ser uno solo el
instrumento, maiormente firmando los dos obispos, Gombaldo y Berengario 3 ,
sin interposición de otra firma que la de el arzobispo Dn. Raymundo.
El senor Abad de las Abellanas*, a quien se dirige este papel, sabrà
vèncer esta dificultad, puesto que tiene tanta pràctica en el manejo de instrumentos
antiguos, y tan profunda erudición en la disciplina de la Iglesia,
de que podrà servirse para examinar si Berengario, a quien el notario llama
obispo, era corepíscopo de Gombaldo, consultando los catàlogos mas exactos
de los prelados de Lérida, y, entre tanto, yo pondré la era de fundación en
el ano que se calenda el instrumento, y no en el siguiente de 1205, en que el
rey Dn. Pedró confirma la fundación de el monasterio de San Hilario, hecha,
dice por D. a Albita [Elvira], condesa de Urgel.
El monasterio de San Hilario se unió, con todas sus rentas, emolumentos,
derechos y pribilegios, el de la Madre de Dios de el Pedregal, en virtud de
diferentes decretos pontificios y mandatos de Dn. Edmundo de la Cruz, general
de la Orden de Cister, en el aíío 1604, en que estando vacante la abadia
de San Hilario, por muerte de D. íl Hortènsia Pla, que falleció en el mes de
junio de 1603, eligió la comunidad de San Hilario por su abadesa a D. a Isabel
Ana de Vergós. que lo era a la sazón de el Pedregal, y en 3 de nobiembre
de el mencionado ano de 1604, vino a San Hilario con toda su comunidad,
que solo constaba de cinco religiosas, es a saber: D. a Isabel Ana de Vergós,
abadesa, D. a Gerónima Salbana [Salvany?], D. a Gerónima Vibes, D. a Paula
Esteva y D. a Catharina de Castelló.
En el ano 1646, Dn. Gregorio Bretos, gobernador de Lérida, por el Sr.
Dn. Phelipe IV (que esté en Glòria), mandó a las senoras de San Hilario,
que respecto de estar amenazada la ciudad de el sitio que después padeció
de las armas francesas y considerarse de grande embarazo al canón de la
plaza el edificio de ei monasterio, por ser tan sumtuoso, lo desalojasen, retiràndose
a la ciudad. Así lo practicaron en 26 de enero, y se ospedaron en el
Colegio que a la sazón tenían en Lérida los monges de Poblet, buscàndolas
a estos una casa de alquiler. El gobernador Dn. Gregorio Matos, derribó
hasta los cimientos el monasterio, y se sirbió de la piedra para fortificar la
3. Aquests bisbes eren Gombau de Camporrells (1192-1205) i el seu successor
Berenguer d'Erill (1205-1235).
4. Es refereix al P. Jaume Caresmar.
5. Fa menció al cenobi del Patrocini, on l'autor del present memorial, Juan de
Sada, exercia de confessor.
256

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
muralla, corno consta de un proceso original donde se halla condenado el
fiscal de su Magestad a compensar los danos causados al monasterio en la
suma de quareinta mil libras barcelonesas, pero todavía no se cobró una
blanca. Dice la sentencia que los edificios de el monasterio constaban ser
sumptuosíssimos, por diferentes relaciones de peritos exibidas en el proceso,
y no puede haber duda en que la casa era magnífica, pues consta de un
instrumento público archibado en este monasterio 5 , que dos anos antes, esto
es, en 7 de agosto de 1644, fue capaz de hospedar la magestad de el Sr. Dn.
Phelipe IV y toda su corte, que hubo a bien de comer y pasar todo el dia
en el monasterio, desde las ocho de la mariana en que arribo, basta las seis
de la tarde en que hizo su entrada con gran solemnidad a la ciudad.
Así quedó la comunidad de San Hilario por las injurias de esta guerra,
sino aniquilada, desposeída de su monasterio y de la maior parte de sus
rentas, y reducida a un triste alojamiento donde les faltaban todos los lugares
y oficinas para cumplir las observancias y funciones monàsticas, que fue
la pérdida mas lastimosa, porque no habiendo capazidad en el Colegio de
Poblet para dormitorio común, cozina y refectorio, comenzaron, sin culpa, a
vivir en particular una vida que solamente podia redimirse de la nota de
propietària por las necesidades irreparables de la guerra.
Algunos anos después, tomaron a censal el Colegio Antiguo de la Concepción,
de Lérida, donde vivieron hasta el ano 1707, en que el general
austríaco que mandaba en Lérida las armas de el archiduque Dn. Carlos, las
mandó salir del monasterio, situado en lo mas alto del Castillo, a la parte de
mediodía, sobre y cerca de el Colegio que fue de los Jesuítas y en el sitio
que oi ocupa el baluarte llamado «lengua de sierpe», fabricado después de
la conquista por el Sr. Dn. Phelipe V (que esté en Glòria), sobre las ruinas
de el monasterio, que cayó hasta los cimientos por las muchas vaías y bonbas
que recibió de las armas de el Rey nuestro senor. Todo consta de una información
jurídica, hecha a instància de el monasterio ante el alcalde maior
de Lérida.
Desposeídas las senoras de este su tercer monasterio, se refugiaron de las
calamidades de la guerra, unas en el monasterio de Ballbona, en Cataluna, y
otras en Aragón, en el de Casbas. Tres se abrigaron en el conbento de Dominicas,
de Manresa, y algunas que no hallaron refugio en el santuario, se
retiraron en casa de sus padres y parientes, donde vivieron con toda la honestidad
y abstracción que permitían las inquietudes y turbaciones de una
guerra tan sangrienta.
En esta dispersión pasaron el espacio de once anos, sin haber podido
conseguir de la ciudad de Lérida, a pesar de infinitas demandas y súplicas,
que les proporcionase lugar para poderse j untar y vivir en comunidad, hasta
que Dios, con alta providencia, les abrió camino para venir al santuario de
Nra. Sra. de el Patrocinio, extramuros de la villa de Tamarite de Litera, en
17
257

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
la diòcesis de Lérida, reino de Aragón y condado de Ríbagorza, y fue en
esta forma.
En el ano 1708 murió en Thamarite un Caballero llamado Dn. Phelipe
Santamaría y, en su testamento, mandó a los egecutores que, falleciendo su
heredero sin tomar estado y sucesión legítima, pudiesen conbertir la herència
universal en fundar un monasterio de monj as en la mencionada casa de el
Patrocinio. Pasado mui poco tiempo, se cumplió esta condición y, visitando
el Sr. Obispo de Lérida, Dn. Francisco Olaso, el referido thestamento, halló
que ya los egecutores estaban en el caso de pensar en la fundación que
disponía el thestador y, haciendo [viendo] los presentes la buena ocasión que
ofrecía la comunidad de San Hilario para efectuaria, se comenzó a tratar, y,
con permiso de ambas potestades, secular y eclesiàstica, se ultimo el asunto
y vinieron a esta casa de el Patrocinio las senoras de San Hilario, el dia 13
de enero de 1718, onze anos después que dejaron el monasterio de Lérida,
de donde salieron las siguientes: D. a Franciscà de Sagarra y Canet, abadesa;
D. a Maria Morata, priora; D. a Jacinta Morata, D. a Victoria Morata, D. a Magdalena
Tudela, D. a Rosa de Ager, D. a Ignacia Oliber de Boteller, D. a Elena
Borrell, D. a Isabel Oliber, D. a Feliciana Sagarra. [Ademàs,] Rosa Domènec,
conbersa o lega y organista; Franciscà Sopena, donada. Las mismas vinieron
al Patrocinio, a reserva de D. a Feliciana Sagarra, que murió en la villa de
Almenar y después fue trasladado su cadàber a esta casa.
Anos
(Transcrit per Rosa Maria Piquer i P ornés).
II
ABADESAS DE SAN HILARIO
1204 Ermesendis
1249 Ermesendis de Muro [de Mur]
1258 Maria
1275 Sancha de Peralta
1277 Ana de Ofecat [d'Ofegat]
1280 Blanca Hulugia [d'Oluja]
1297 Sivila de Urgio [d'Urg]
1300 Brunisendis [de Cervelló?]
1307 Gueralda de Cervellón [de Cervelló]
1323 Arsendis
1328 Sivila de Peralta
258

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
1368 Blanca de Ampurias [d'Empúries]
Mandaba por estos anos en calidad de presidenta y priora, mas no
consta que aia sido abadesa.
1370 Sivila de Campurrells [de Camporrells]
1372 Blanca de Campurrells [de Camporrells]
1380 Gueralda de Cunill [de Conill]
1380 Inés
1390 Ana de Muro [de Mur]
1399 Theresa Després [d'Espès]
1411 Margarita de San Martín [de Sant Martí]
1432 Constància Boldú [de Boldú]
1436 Franciscà Yorba [de Jorba]
1437 Catarina de Navarra
1450 Constància de Navarra
1453 Inés de Orosco [de Orozco]
1470 Sisperta Mortena (?) 6 [Gisperta Mateu o Mateua]
1482 Inés de Orosco [de Orozco]
1504 Andrea Matena [Mateu o Mateua i de Montsuar]
1523 Violante Claramunt y Olzinellas [de Claramunt i Olzinelles]
1529 Ursula Mascarella [Mascarell o Mascarella]
1530 Juana Lax
1554 Ursula Mascarella [Mascarell]
1558 Inés de Albacar [Albàcar]
1560 Estefania Sacosta
1562 Eufemia (?) Sacosta y Llordat
1562 Luisa Monara (?) [de Montsuar o Montsuara]
1563 Lucia Monsuar [de Montsuar]
1579 Andonica (?) Monsuar [de Montsuar]
1580 Gerónima Castellera [de Castellet]
[1588 (?) Francesca de Bardaxí]
1588 Mariana Mir
1601 Paula Mir
1603 Hortènsia Pla
1604 Isabel Ana de Vergós 7
1615 Isabel Bonet
1619 Franciscà Mir
1624 Josepha Navarro
6. Hi ha moltes variants d'aquest nom, segons la persona que el transcriu:
«Matena», «Mortena», Montena», etcètera.
7. Fou la darrera abadessa del Pedregal.
259

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
1626 Isabel Mir
1638 Gerónima Pastor
1664 Victoria Sabata
1671 Gertrudis de Mongar [de Montgai] y de Ores [d'Orós]
1694 Isabel Ana de Sagarra y Canet
1706 Franciscà de Sagarra y de Canet 8 .
Abadesas perpetuas de el Patrocinio:
1718 Franciscà de Sagarra y de Canet
1736 Victoria Morata.
Abadesas quadrienales de el Patrocinio:
Cuando se unieron en Congregación los monasterios cistercienses
de la Corona de Aragón y Navarra, se redujeron con bula de Su
Santidad las abadías de perpetuas a quadrienales, y a las monjas se
dejaron en libertad de continuar en la perpetuidad o de recibir la
quadrienalidad, con la condición emperò de no poder retroceder a la
perpetuidad, una vez admitida la quadrienalidad. Así unas abrazaron
luego la quadrienalidad y otras tardaron mas. En el Patrocinio se
aceptó después de la muerte de D. a Victoria Morata en el ano 1738
y eligieron por primera abadesa quadrienal a:
1738 Ygnacia Oliver de Boteller
1742 Elena Borrell
Por muerte de esta senora, suplico la comunidad al Vicario General
que la dispensase de tener abadesa y nombrase una senora que gobernase,
durante su beneplàcito, en calidad de priora-presidenta, y
en 1746 nombró a:
1746 Ygnacia Oliver de Boteller
Por fallecimiento de esta senora, se continuo la misma súplica y se
nombró priora - presidenta, en 1751, a:
1751 Maria Lucia de Falcès.
En 1762 se halló por mas combeniente el proceder a elección de
abadesa y eligieron a:
1762 Maria Franciscà de Zaidín
1766 Clara Gómez de Alba.
8. Fou la darrera abadessa de Sant Hilari i la primera del Patrocini de Tamarit
de Llitera.
260

FUNDACIONS FEMENINES CISTERCENQUES A CATALUNYA
2
Bescanvi entre l'abadessa de Bonrepòs i l'abat de Poblet, de la senyoria
dels llocs de Cartellà, Terrers i Fulleda per uns censos de la ciutat de Lleida.
Segle Xiii.
Caresmar, fase. IV, pàgs. 727-728.
Elisenda de ,Timor, abadessa
Monda-, priora
Raimunda de Cervià, sots-priora
Saurina d'Enveja, cellerera
Elisenda Çatrilla, sots - cellerera
Eerrera, cantora ,
Elisenda de Pinell, sagristana
Bondia Suau
Orfresa. (?) -
Romia de Boxadors
Gràcia, sots-cantora (succentrix)
Brunisenda
Saurina d'Arcubus [Arcs?]
Berenguera, infermera
Guillema, operària
Elisenda d'Ordino
Guillema de Sanahuja
Nina de Bassa
València (Valença)
Saurina de Tamarit
Dolça d'Asp
Berenguera, portera
Guillema de Montoliu
Raimunda d'Arcubus
Saura Matthei [de Mateu?]
Sibilia de Torrelles (Torrillis)
Gais (Gays [Gaia] ?) de Castellet
Saurina de Santa Coloma
Ermesenda de Miquel (Michaelis)
Maria de Ponella
261

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER
Raimunda de Na Serrana
Geralda de Sant Martí
Elisenda de Banyeres
Avinentis
Saura de Montoliu
Saurina de Claramunt
Elisenda de Tamarit
Blanca de Ribes (de Ripis)
Marquina de Zenit
Amada de Roda
excambian Cartellà 9 et villas de Ferrers [Terrers? 10 ] y Fulleda ab un deute
que debia lo reyal Abat y Monastir de Poblet, per uns censals que rebia
dit Monastir de diferents particulars de Lleyda, de 420 sous, fet en las nonas
[cinc] de desembre de 1252, y tot lo dret y domini que tenia en los castells
y vilas de Torrelles y de Corregó, per rahó de Romia, monja, filla de Bernat
Guillem de Boxadors y Romia sa muller, a qui estaban consignats en dot
3 mil morabatins sobre dits pobles, ab facultat de disposarne, a sas libres
voluntats, de la meytat de dit dot, per dit Bernat, any 1224.
Faltan los títols amb [què] dita Abadesa y Convent ho possehia y [la]
venda que ne avien feta a Arnalt Baguer, y est [aquest] ai Monastir de
Poblet.
Arxiu de Poblet u , calaix 19-
9- Llinatge existent a la província de Girona i poblet agregat al municipi de
Sant Gregori. Amb tot, no creiem que es refereixi a aquest poble.
10. Sembla que correspon a l'actual municipi de Tarrés, de la província de Lleida.
11. El P. Caresmar no dóna la cota de l'armari.
262

ANTONI PLADEVALL I FONT
CONFLICTES ENTRE
MONÀSTIQUES I ELS
DELS SEGLES
LES EXEMPCIONS
DRETS EPISCOPALS
XII AL XIV
Abans d'entrar en l'exposició del tema anunciat pel títol que encapçala
aquestes ratlles calen unes notes aclaratòries per a orientar al lector i
desenganyar-lo un xic sobre el seu contingut. No hem pretès de fer un
estudi global de les tibantors sorgides arreu del país entre els segles xil
i xiv; el tema seria massa ambiciós, extens, monòton i en cert sentit
prematur i arriscat, car falten monografies adeqüades. Tampoc hem pretès
de donar un simple corpus de doctrina jurídica sobre els drets i atribucions
dels bisbes i monestirs. Simplement, aprofitant la documentació guardada
a l'arxiu diocesà de Vic, desgranem una sèrie de conflictes dels bisbes de
Vic amb als monestirs del seu bisbat, i acabem amb un afegitó sobre unes
visites, desconegudes fins al present, efectuades entre 1312 i 1314, per
un visitador de l'arquebisbe de Tarragona a alguns monestirs urgellencs.
S'insisteix sobre els monestirs de Ripoll i Santa Cecília de Montserrat
perquè un d'ells representa un monestir exempt i l'altre un monestir subjecte
a la jurisdicció diocesana. Les sentències donades en les qüestions
d'ambdues cases reflexen bé les atribucions respectives del monestir i del
bisbe en cada cas.
La resta de cases al·ludides: els dos priorats ripollesos de Santa Maria
de Montserrat i Sant Pere de Cervera, Sant Benet de Bages, Santa Maria
del Coll i Sant Marçal del Montseny representen la totalitat de monestirs
benedictins del Bisbat, Cal afegir-hi només Casserres, del qual no queden
notícies d'haver sostingut en aquest temps polèmiques amb el bisbe de
Vic i que era, aleshores, un simple priorat de Cluny.
La relació dels fets obliga a fer esment de la canònica de Sant Joan
de les Abadesses. Malgrat ésser una canònica augustiniana. Sant Joan, en
263

ANTONI PLADEVALL I FONT
deixar d'ésser monestir benedictí en 1017, va obtenir de Roma l'exemp­
ció, com també l'obtingueren Àger, Besalú i algunes de les canòniques
dels primers temps. La resta de canòniques, sorgides a rel de la reforma
del segle XI, per la seva peculiar acció pastoral directa estaven sota el
control immediat dels bisbes.
LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
L'exempció era l'escut amb què es defensaven els monestirs en les se­
ves discussions amb els bisbes. Paul Kehr amb la seva sistemàtica recopi­
lació i estudi dels documents papals catalans ha estat el primer a detallar
dé manera segura l'inici i el progrés de les exempcions dels monestirs
catalans\
Cuixà fou el primer monestir català que pel desembre de l'any 950
obtenia del papa Agapit II un privilegi d'exempció i confirmació dels
seus seus béns. En això seguia l'exemple de Montolieu i Cluny que en
els dos anys anteriors havien obtingut cadascun documents semblants. El
de Cluny, sobretot, datat del març de 949 serà el model dels documents
expedits posteriorment per la Cúria Romana.
L'any següent ja s'adreçaren a Roma per a obtenir el mateix privilegi
la mitra d'Urgell i els monestirs de Ripoll, La Grassa i probablement
Rodes, car el seu fundador anà a Roma en aquella data.
A semblança de Cluny, en les butlles dirigides als monestirs catalans,
se'ls confirmava la possessió dels seus béns i la percepció dels delmes i
primícies, la lliure elecció de l'abat, i, sobretot, la immunitat de la casa
i propietats, especificant que ni el rei, ni cap príncep, marquès, comte,
bisbe, jutge o altra persona poguessin invadir-los o intervenir en ells.
La llista de monestirs exempts i tributaris de Roma va creixent rà­
pidament. Sala, el fundador de Sant Benet de Bages que en 951 havia
anat a Roma, va sotmetre la seva fundació a la Santa Seu amb l'obligació
de pagàr-li un cens anyal de 30 sous, i en 982 eri consagrar l'església
del monestir els bisbes Guisad d'Urgell, Froia de Vic i Pere de Barcelona,
1. Paul KEHR, El Papat i el principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó,
traducció de R. d'Abadal i Vinyals, extret dels «Estudis Universitaris Catalans», Barcelona,
1931, pàgs. 8 i ss.
264

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
s'especificava en l'acta de consagració: ut episcopus nihïl auferat de asciterii
rebus. Pel novembre de l'any 966 el papa Joan XIII concedia a
Gerri un privilegi que posava el monestir i els seus béns sota la jurisdicció
de Roma i li concedia la exempció episcopal i la immunitat civil. L'any
974 Sant Pere de Rodes rebia un document semblant, confirmació, segons
sembla, d'un altre d'anterior. L'any 977 el bisbe i comte Miró sotmetia
a Roma la canònica de San Genis i Sant Miquel i el monestir de Sant
Pere que ell havia fundat a la vila de Besalú.
A principis del segle XI obtenen privilegis de protecció i exempció:
Sant Cugat del Vallés en 1002 i 1007, altra volta Cuixà i Ripoll en
1011, a més de Sant Pere de Fenollet, Sant Martí del Canigó i Santa
Maria d'Arles, recaptats segons sembla tots ells per l'abat Òliba, Sant
Pere de la Portella i Sant Benet de Bages en 1016, Sant Joan de les
Abadesses en 1017.
Des de finals del segle XI Roma dóna comptades exempcions noves,
però confirma amb noves butlles una i altra vegada les exempcions
anteriors.
Com reconeix el propi Kehr, aquests privilegis monacals amb llurs
exempcions significaven una falconada pels drets episcopals i donaren lloc
a un afluixament dels lligams diocesans. Això al principi no ho vegeren
els bisbes, car sovint eren ells mateixos els que recaptaven les butlles
pels monestirs, però una centúria més tard començaren ja les qüestions.
Pels monestirs la possessió d'aquests privilegis era tan preuada, que,
malgrat llur cost, demanaven sovint confirmacions a Roma amb noves
butlles, i si no havien pogut obtenir l'exempció arribaven a falsificar-ne.
Un dels falsos més famosos és el de Santa Cecília de Montserrat que es
veurà més endavant.
En la butlla del papa Benet VIII per Sant Benet de Bages del 16 de
desembre de 1016 l'exempció s'expressava així:
... sub nostra protectione ipsum —monasterium— accipimus cum
omnibus, que ibi habentur et ad eius pertinenciam referuntur seu
memorantur vel que habenda sunt in perpetuum, et ab omni jure
et dominio illud subtraximus, ita sane ut nullus rex, archiepiscopus,
episcopus, comes vel vicecomes seu quecumque persona sub iure et
dominio suo predictum monasterium mittere audeat, sed soli Deo
et Sancto Petro nobis nostrisque successoribus omni tempore sit
subditum et defensione firmatum.
265

ANTONI PLADEVALL I FONT
Més tard, quan ja havien començat les discusions amb els bisbes sobre
els drets que aquests havien de tenir sobre els monestirs enclavats en les
seves diòcesis, una altra butlla o privilegi del papa Celestí III, de 17 de
maig de 1196, al mateix monestir de Sant Benet de Bages, hi fa la
següent interessant especificació. Recorda el papa el privilegi anterior de
Benet VIII i posa novament el monestir sota la seva protecció i defensa,
però afegeix:
... Chrisma vero, oleum sanctum, consecrationes altarium seu basilicarum,
ordinationes monachorum seu clericorum, qui ad sacros ordines
fuerint promovendi, a diocesano suscipietis episcopo, siquidem catholicus
fuerit et gratiam atque communionem apostolicae sedis
habuerit.
I en especial, deprés d'esmentar una llarga llista de propietats i es­
glésies pertanyents al monestir afegeix:
... salva in supradictis capellis diocesani episcopi canònica iustitia 2 .
L'especificació de l'abast dels mots canònica iustitia serà quasi sempre
el motiu de discussió entre bisbes i monestirs.
ELS BISBES I ELS MONESTIRS
El fet de trobar-se els monestirs amb una independència o quasi in­
dependència dintre els bisbats, i de posseir-hi qüantitat d'esglésies i alous,
amb fidels que depenien d'elles, serà la causa de la majoria dels refrecs,
que seguidament s'exposaran, entre els bisbes i els monestirs.
Seria equivocat imaginar de bon principi una tibantor entre ells;
molts bisbes foren els fundadors o impulsors de cases monacals, els que
els procuraren els privilegis d'exempció i els que els ajudaren a conservar
llur independència, sobretot a finals del segle XI quan els monestirs ca­
talans van unint-se de grat o per força a les grans cases monacals foras-
2. Publica les dues butlles per Sant Benet de Bages P. KEHR, Papsturkunden in
Spanien. I Katalanien, II Urkunden und Regesten, Berlín, 1926, pàgs. 257-258 i 570-574.
266

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
teres. Són famoses les baralles sostingudes entre els anys 1083 i 1114
pel bisbe de Vic i els canonges de Sant Joan de les Abadesses amb l'abat
i monjos de Sant Víctor de Marsella, i les del bisbe de Barcelona i els
monjos de Sant Cugat del Vallès amb l'abat Frotard de Sant Ponç de
Tomières entre 1090 i 1098. En el segon cas hi havien també interessos
particulars del bisbe, però no discòrdies ni litigis.
Les veritables dissensions s'inicien amb el segle XII. En aquest temps
la jerarquia del país havia experimentat un notable millorament. Havia
triomfat la reforma gregoriana i els bisbes havien deixat de semblar
senyors temporals per a convertir-se en verdaders pastors d'ànimes. Els
monestirs, en canvi, no sortiren en general tan ben parats de la unió a
les cases forasteres i en el segle XII comencen una acció més aviat de
replegament. El Cister i els nous ordes acaparen sobretot l'atenció de la
gent i dels magnats.
Les exempcions, tan útils els dos segles anteriors, eren ara una dificultat
per als bisbes en voler portar a terme llur programa de vigilància
pastoral i cura d'ànimes. És simptomàtic que una de les primeres discussions
d'aquest tipus la tingués el zelós bisbe Sant Oleguer amb el monestir
de Sant Cugat del Vallès a propòsit dels drets parroquials de l'església
del monestir i sobre la jurisdicció de l'església de Castellar del Vallès.
Ens n'assabenta un sínode d'arbitratge reunit a Girona el 23 d'abril de
1117, sota la presidència del legat papal Bosó 3 .
El monestir de Sant Cugat tenia privilegis d'exempció però també
la mitra de Barcelona tenia documents que provaven que antigament li
havia pertanyut. Per això les discòrdies de Sant Cugat amb el bisbe i
capítol de Barcelona sovintejaran en els segles següents.
Escau aquí de recordar una carta o butlla del papa Alexandre III,
datada el 16 de juny de 1163, als abats de Ripoll i de Cuixa i a tots els
altres priors i prepòsits que posseïen esglésies al bisbat d'Urgell. El papa
es queixa d'ells perquè posen germans seus monjos o canonges en les
esglésies baptismals d'Urgell, per a regir la cura d'ànimes, sense tenir-ne
l'autorització o concessió del bisbe. Mana el papa que treguin als monjos
o canonges que hi hagin posat fins que obtinguin la comissió del bisbe \
3. Joseph MAS, Rúbrica dels «Libri Antiquitatum» de la Seu de Barcelona, vol. 2,
a «Notícies històriques del bisbat de Barcelona-», vol. X, Barcelona, 1914, doc. 1293,
pàg. 279.
4. Paul KEHR, Papsturkunden in Spanien... pàgs. 387-388.
267

ANTONI PLADEVALL I FONT
ELS BISBES DE VIC I LLURS MONESTIRS
Conflictes amb els abats de Ripoll
L'abadia de Ripoll fou sempre la primera abadia del bisbat de Vic
i una de les primeres del país. La marcada protecció de què fou objecte,
des de la seva fundació a l'any 880, pels comtes de les cases de Cerdanya,
Besalú i Barcelona i pels nobles del veïnatge la convertiren ben aviat en
una gran potència territorial. El seus alous i possessions s'estengueren, de
bon inici, per les valls pirinenques del bisbat de Vic i dels territoris cerdà
i bergadà, però aviat s'escamparen per tota la geografia del país 6 .
Les possessions de Ripoll i del seu veí, Sant Joan de les Abadesses,
marcaven una veritable barrera dintre el bisbat de Vic a l'acció pastoral
dels bisbes, que tenia com a frontera imaginària més propera a Vic les
parròquies de Borredà, Sora, Sant Quirze de Besora i Vidrà. Totes les pa­
rròquies situades al nord d'aquesta línia convencional pertanyien a un o
altre dels dos monestirs. Ripoll també tenia importants possessions a la
mateixa plana de Vic, centrades a l'entorn de la Pavordia de Palau, i als
extrems del bisbat a l'entorn dels priorats de Santa Maria de Montserrat
i Sant Pere de Cervera.
Les primeres dissensions importants de Ripoll amb Vic se situen entre
els anys 1130 i 1134. En la primera d'aquestes dates el bisbe de Vic,
Ramon Gaufred, va exigir a l'abat Pere, de Ripoll, una prestació d'obe-
5: La majoria de la documentació que ens ha servit per aquest treball forma els
últims 31 pergamins del lligall 853 de l'Arxiu de la Mensa Episcopal de Vic, que
correspon al Llibre IV de pergamins, titulat: Privilegis apostòlics i reials. Constitucions
i concòrdies amb Manresa, Ripoll i Montserrat. Són els pergamins numerats que
van del 76 al 105.
L'incendi de l'esmentat arxiu, esdevingut en 1936, ha deteriorat sensiblement els
originals de manera que avui dia difícilment poden consultar-se. S'ha de completar
encara la restauració dels pergamins temps enrera iniciada. Existeix però un detallat
índice dels pergamins, conservat al mateix arxiu, el qual junt amb els extractes detalladíssims
del degà Joan Lluís de Moncada, en el seu Episcopologio de Vich, escrit
a mitjan del segle XVII i publicat a Vic els anys 1891 i 1894, permeten de refer
íntegrament el seu contingut. Sempre que es pugui donarem la doble cita, la de
l'original i la de la publicació d'en Moncada.
6. Ramon d'ABADAL, La fundació del monestir de Ripoll, a «Analecta Montserratensia»,
vol. IX, Miscel·lània Albareda, I, Montserrat, 1962, pàgs. 187-197.
268

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
diència tant per al seu monestir, com per a les esglésies, clergues i persones
de les seves possessions. La pretensió del bisbe era fonamentada en el fet
que tots els seus antecessors ho havien fet així. Es devia tractar evidentment
d'obtenir una obediència canònica que no suposava cap domini material
del bisbe sobre el monestir. Per a actuar amb més prudència el bisbe de
Vic va notificar l'afer a la Santa Seu o tal volta al legat, de qui va obtenir
un mandat en què s'intimava l'abat a prestar l'obediència deguda i acostumada
al seu bisbe.
La relació del procés diu que els monjos de Ripoll no feren cabal
de les exigències del bisbe, avalades per la conformitat romana, i fins
injuriaren i feren befes als portadors de la missiva. Evidentment en actuar
així els monjos es devien creure sostinguts per llurs reiterats privilegis
d'immunitat.
El bisbe de Vic va voler portar les coses fins al just terme, i així,
aprofitant l'avinentesa de la convocació d'un concili a Clermont, a l'Auvèrnia,
al qual assistiria el mateix papa Innocenci II, decidí d'anar-hi per
a plantejar el problema davant el concili i el papa. El concili estava
convocat per a finals de novembre de l'any 1130.
Assabentats els ripollesos de les intencions del bisbe de Vic i tement
les de perdre s'adreçaren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III,
perquè fes desistir el bisbe de Vic dels seus projectes. El comte, en efecte,
lliurà una carta al bisbe de Vic'en la què li feia retret per la seva manera
de procedir i li notificava que no confiés més en ell si tirava endavant
l'afer contra l'abat de Ripoll 7 .
La carta no està datada; per tant hom ignora si el bisbe la va rebre
abans de marxar del país, a mitjan de novembre, o camí de França; potser
li fou lliurada pels mateixos comissionats de l'abat de Ripoll que seguiren
el bisbe de Vic fins a Montpeller, on aquest s'havia detingut junt amb
sant Oleguer que anava també camí del concili. Ni la carta del comte ni
l'ambaixada de l'abat no feren desistir al bisbe del seu projecte, per la
qual cosa els comissionats de Ripoll maldaren i obtingueren que les coses
no es portessin al concili, i les dues parts es comprometeren que la disputa
se sotmetés al judici i sentència de l'arquebisbe de Tarragona, Oleguer,
allà present.
Retornats els prelats del concili a principis de l'any 1131 l'arquebisbe
7. Arxiu Mensa Episc. Vic, Llib. 4 de pergs, doc. 76. L'esmentada carta és copiada
literalment à-Yíndice.
269

ANTONI PLADEVALL I FONT
Oleguer, assesorat pel bisbe Berenguer, de Girona, va assenyalar un termini
a l'abat de Ripoll perquè es presentés al judici; l'abat va diferir l'assumpte
tot l'any 1131 i va acabar negant-se a sotmetre's al judici de l'arquebisbe.
Davant aquesta negativa, el 25 d'abril de 1132 al bisbe de Vic, conjuntament
amb l'arquebisbe Oleguer i el bisbe de Girona, van posar
interdicte a totes les esglésies del monestir de Ripoll al bisbat de Vic,
manant als seus feligresos, en virtut de l'obediència que devien al seu
bisbe, que no es relacionessin ni combreguessin amb cap monjo de Ripoll,
que no els oferissin cap prestació i que no fossin enterrats al monestir
ni a cap església de Ripoll, car l'abat i els monjos havien convertit la
casa de Déu en una cova de lladres. La fulminació de l'interdicte » excomunió
porta la signatura dels tres prelats 8 .
El monestir va romandre en interdicte per espai de dos anys, fins
al 23 d'abril de 1134, que va sotmetre's finalment a l'arbitri de sant
Oleguer i del bisbe de Girona. Hi devia haver hagut segurament alguna
pressió de Roma, car els dos àrbitres que abans havien avalat i rubricat
l'interdicte llençat pel bisbe de Vic, fallaren ara que, en endavant, no
es pogués posar interdicte o excomunió al monestir i a les capelles que
l'envoltaven sense permís del papa o del seu legat.
Diu així la sentència final:
Querimonias quas ante Nos definiendas deposuere venerabilis
Episcopus Ausonensis Raymundus, cum clericis suis, et domnus Petrus,
Rivipullensis Abbas monasterii Sancte Marie, cum monachis
suis, quasdam comunis utilitatis providentia in tempus aptum determinaré
distulimus, quibusdam vero que fomes totius discorde esse
videbantur, bono pacis, talem quietis et concordie modum laudando
disposuimus, laudavimus siquidem ut predictus Episcopus habeat in
toto honore Sancte Marie trevas et sacrilegia, excepta família ipsius
monasterii, sicut in toto episcopatu. Si autem aliquis de ipsa família
conquestus fuerit Episcopus súper aliquo de treva, vel aliquis extraneus
de aliquo ipsius familie, liceat Episcopo requirere et habere
ipsam trevam. Presbiteri autem parrochiarum vadant ad Sinodum, et
obediant saluberrimis preceptis et institutis, et si quis eorum corporali
lapsu seciderit, agat poenitentiam, secundum quod episcopus ei
mandaverit, et aliis vero culpis, si quas fecerint clerici quilibet in
eodem episcopatu ad ipsum monasterium pertinentes, conqueratur
8. Lloc citat a la nota anterior i MONCADA, Episcopologio, tomo I, pàgs 429-430.
270

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
Episcopus Abbati, Priori, vel Preposito per se aut per suos, et ipsi
habeant eos ad iusticiam domno Episcopo vel clericis suis, si vero
ipsi hoc facere contempserint, domnus Episcopus exerceat súper
ipsos reos iusticiam, et observent eam, et observari faciant domnus
Abbas et sui. Adissimus quoque ad hec ut ipsum claustrum et illic
Domino servientes temerario ausu excomunicare, sed neque capellas
que circa ambitum monasterii site sunt, sine Romani Pontificis vel
legati eius audientia, interdicere vel excommunicare non debeant,
neque ceteris ad idem monasterium pertinentibus locis, sine certis
causis preiudicium canonice ulcionis inferre. Deficientibus quolibet
modo sacerdotibus in ipsis ecclesiis dommus Abbas vel Prior vel
Prepositus eligant ibi sacerdotem, et presentent eo Episcopo, et ipse
laudet eum, et commendet ei curam animarum, si nihil adversus
ipsius personam unde repudiandus sit, opponi poterit; si vero, quod
absit, aliquis sacerdotum culpam fecerit qua deponi vel abjici debeat,
hoc non fiat nisi judicio Episcopi.
Actum est hoc nono calendas maii anno Dominice Incarnationis
centessimo trigessimo quarto post millessimo. Olegarius, archiepiscopus.
Berengarius, Dei gratia, gerundensis ecclesie episcopus 9 .
L'anterior sentència indica clarament quin havia estat el fomes totius
discordie; la vigilància de la treva de Déu i dels sacrilegis, urgida poc
abans en un concili provincial presidit per Oleguer, l'assistència als
sínodes diocesans, l'obediència a les seves lleis i la correcció del clergat
de les esglésies depenents de Ripoll, i per fi la manera de proveir les
parròquies i esglésies depenents del monestir. En resum qüestions totes
elles d'ordre pastoral que veurem repetir-se en les properes discussions.
# # #
Fins a l'època de Sant Bernat Calvó, l'abat de Santes Creus i bisbe
de Vic, no es coneixen qüestions d'importància entre el monestir de Ripoll
i la mitra ausonenca. La discussió originada en 1239 havia d'ésser la més
llarga, car no devia arribar-se a una solució de compromís fins vint anys
més tard. El procés de millorament de la jerarquia esmentat en l'època
de Sant Oleguer, havia pres ara una nova empenta; per tant, les raons
de la discòrdia seran també de tipus pastoral.
9- Original a la Mensa Episcopal, Llib. 4 de pergs., doc. 77; còpia al índice, fet
el segle passat; i extracte a MONCADA, Episcopologio, tom I, pàgs. 431-432.
271

ANTONI PLADEVALL I FONT
El concili provincial de Lleida del 29 de març de 1229, celebrat sota
la presidència del legat Joan d'Abbeville, cardenal de Santa Sabina, havia
urgit severament a casa nostra l'aplicació del IV concili de Laterà de 1215.
Un dels seus principals decrets era el que ordenava la Visita Pastoral
metòdica i a través d'ella la correcció de defectes i abusos entre els clergues
i laics. Sant Bernat Calvó, el més zelós bisbe català de l'època, va prendre
molt a la valenta totes les disposicions i en desenrotllar la seva intensa
acció pastoral es va trobar tot seguit bridat, en gran part del seu bisbat,
pels privilegis del monestir de Ripoll i de les seves nombroses esglésies
que pretenien d'ésser exemptes de la jurisdicció episcopal.
Home conciliador com era, va voler evitar tota baralla i així, aprofitant
una visita de l'arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat, a la seu
de Vic, va presentar les seves queixes contra Ripoll. Tot seguit va convocar
una representació de l'abat de Ripoll, i ambdues parts van obligar-se,
sota pena de 300 ducats, a obeir la decisió del tribunal del metropolità.
Això passava el 3 d'agost de 1239 10 .
Per raons desconegudes no va continuar-se el procés amb la rapidesa
que desitjava el bisbe de Vic i fins i tot sembla deduir-se que l'arquebisbe
allargava intencionadament l'assumpte, de manera que en 1243 moria Sant
Bernat Calvó i en 1251 ho feia l'arquebisbe Pere Albalat sense que
s'hagués pronunciat cap sentència; dels actors del compromís de 1239
quedava solament l'abat ripollès Dalmau Sagarriga (1235-1256) que continuava
oposant-se obertament a la jurisdicció del bisbe de Vic sobre les
esglésies depenents del monestir.
El nou bisbe de Vic, Bernat de Mur, enèrgic i zelós, va urgir una i
altra vegada als sacerdots de les esglésies sotmeses a Ripoll que li prestessin
l'acostumada obediència canònica, que rebessin d'ell els ordes sagrats i el
Sant Crisma, que assistissin als Sínodes diocesans, que paguessin el tribut
acostumat a la catedral o catedràtic, i que el reconeixessin com a diocesà,
acatant les seves lleis, o sigui els drets que quedaven fora del privilegi
d'immunitat del monestir. Els seus esforços eren, però, endebades puix
que l'abat de Ripoll els ho impedia i encara pel seu costat practicava actes
indeguts de jurisdicció pronunciant sentències d'excomunió, particularment
a Cervera, i impedint que fossin observades les que posava el bisbe.
Totes aquestes queixes les presentà el bisbe al sínode reunit a Vic a finals
10. Eduard JUNYENT, Diplomatari de Sant Bernat Calvó, abat de Santes Creus i
bisbe de Vic, Reus, 1956, doc. 147, pàg. 91; i MONCADA, Episcopologio, tom. I, p. 601.
272

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
de febrer de 1252, i allà, de comú acord amb tots els seus eclesiàstics, va
llançar una excomunió contra l'abat, els monjos de Ripoll i els seus
clergues i va posar interdicte a les esglésies n .
Seguidament el bisbe Mur va urgir la sentència pendent entre ell i el
monestir de Ripoll, i també amb els altres monestirs exempts de Sant
Benet de Bages i Sant Joan de les Abadesses. El nou arquebisbe de
Tarragona, Benet de Rocabertí, estava però tan absort amb els afers
contra els heretges i la primacia de Toledo, que no parà gaire atenció
a les presses del bisbe de Vic. Aquest aprofitant que l'arquebisbe de Tarragona
estigué un temps excomunicat per la seva desobediència en l'afer
de la primacia, cosa que el feia inepte per a donar cap sentència, va recórrer
al papa Alexandre IV perquè nomenés nous jutges. El 21 de gener
de 1260 el papa expedia una butlla des d'Anagni que comissionava el
prior dels dominics de Barcelona i l'ardiaca i sagristà de la seu de Barcelona,
o dos d'ells en defecte del tercer, per tal que donessin sentència
definitiva en la causa que feia més de vint anys que durava. L'havien de
donar en un termini màxim de sis mesos i enviar-la a Roma per a la
publicació i aprovació. La sentència seria sense dret d'apel·lació, i en cas
de no donar-la els jutges assenyalats en el termini convingut, havien d'anar
tots a Roma on la donaria el papa12 .
La decisió papal fou acatada ràpidament. S'encarregaren de donar la
sentència el sagristà Ferrer de Laura i Bernat d'Olardú, canonge de Barcelona
i ardiaca de Lleida, com a delegat de l'ardiaca de Barcelona; el
prior dels dominicans va excusar-se dient que estava ocupat per greus
negocis de la seva orde.
La sentència és datada el 2 de novembre de 1260 i fou donada a la
casa del sagristà de Barcelona, presents els testimonis Bernat de Coll i
Arnau de Gualba, canonges a la vegada de Vic i de Barcelona i procuradors
del bisbe de Vic, i Berenguer de Vilallonga, procurador de l'abat i
convent de Ripoll. Més tard la signaren el bisbe de Vic, Bernat de Mur,
amb la majoria dels seus canonges, i l'abat de Ripoll, Bertran Desbach,
amb molts monjos de Ripoll.
Dissortadament ni l'original ni les dues còpies que en posseïm són
avui dia consultables degut a l'esmentada acció del foc en 1936; falta
11. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 78; i MONCADA, Episcopologio,
tom II, pàg. 24.
12. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 79; i MONCADA, Episcopologio,
tom II, pàg. 44.
18
273

ANTONI PLADEVALL I FONT
que es restaurin degudament els pergamins. En tenim, però, una detallada
relació, quasi traducció, de la qual resumim les següents capitulacions:
1. El monestir de Santa Maria de Ripoll, amb els seus priorats
de Santa Maria de Montserrat i Sant Pere de Cervera, l'església de
Sant Salvador, situada a la parròquia de Santa Maria de Cervera, amb
tots els monjos, clergues i seglars, donats i donades de dita església
de Sant Salvador, l'església de Sant Pere de la vila de Ripoll, amb
tots els clergues beneficiats i amb totes les capelles i clergues, rèdits
i drets de les esglésies esmentades, estan exempts de la jurisdicció
del bisbe de Vic.
2. Tots els clergues, encara que no siguin beneficiats, originaris
i residents a la vila de Ripoll, així com els clergues que visquin amb
l'Abat, Prior, Cellerer, Cambrer, Sagristà, Infermer, Almoineí, Dispeser,
Priors, Prepòsits i tots els oficials o monjos del monestir, encara
que no siguin fills de Ripoll, també estaran exempts de la jurisdicció
del bisbe de Vic i sotmesos pleno jure a l'abat del monestir.
3. El bisbe de Vic podrà instituir i destituir el capellà o rector
de Cervera, però l'abat tindrà en tot nou capellà o rector el dret
de presentació, i aquell haurà de prestar obediència i jurament de
fidelitat a l'abat per totes les rendes que té a Cervera el monestir
de Ripoll i el priorat de Sant Pere. En cas de negar-s'hi, l'abat podrà
treure'l amb censures canòniques. La resta de domers i clergues
beneficiats de la vila i parròquia de Cervera estaran sots la jurisdicció
de l'abat el qual podrà instituir-los i destituir-los.
4. En tota la resta d'esglésies parroquials del bisbat de Vic
pertanyents al monestir de Ripoll i als seus priorats, el bisbe de
Vic podrà practicar-hi la Visita Pastoral, percebre'n els drets acostumats
i conferir-hi els sagraments eclesiàstics. Si en dites esglésies
el bisbe hi trobés clergues que necessitessin correcció o punició, el
bisbe els ha de denunciar a l'abat i si aquest no els corregeix pot
fer-ho el bisbe, i, si convé, destituir-los. Si els clergues no estan
conformes a la justícia que els faci l'abat, no poden apel·lar al bisbe
sinó que han de fer-ho a Roma. En totes les esglésies del seu domini
l'abat podrà instituir, destituir i corregir els clergues, i rebre-hi
tots els drets que fins ara hi ha rebut.
5. Tots els clergues de les esmentades esglésies han d'assistir als
Sínodes de Vic o el que s'acostumi, a l'església de Vic. També han
de rebre del bisbe de Vic els ordres, el crisma i l'oli sant.
6. El Degà de Ripoll, això és, l'oficial del bisbe per al Ripollès,
pot conèixer i tractar totes les causes espirituals, ço és matrimonials,
usuràries i de sacrilegi, així com les apreciacions dels infants. Les
274

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
sentències que ell proferirà sobre aquestes matèries les han d'obeir
els clergues de Ripoll i les han de fer observar als altres. Solament
els sacrilegis comesos en les esglésies de la vila i parròquia de Ripoll
i en el monestir queden reservats exclusivament a l'abat.
7. El monestir de Ripoll i els seus priorats continuaran rebent
exclusivament els delmes i primícies i tots els drets i capellanies
que rebien fins ara, excluent-ne solament els drets del bisbe abans
esmentats.
8. El bisbe de Vic rebrà en compensació dels danys i despeses
ocasionats pel present litigi el castell de Nalec, situat als confins de
la Segarra; sols l'església del castell amb els seus censos i drets
quedarà per al monestir de Ripoll i per al priorat de Cervera 13 .
La importància d'aquest document ressalta per la solemnitat com va
anar revestida la promulgació, per les còpies que se'n feren i per l'esment
i recurs a ell en les altres dissensions entre el bisbe i el monestir.
L'acció del bisbe de Vic a la vila de Ripoll i a les seves parròquies
quedava molt limitada i no tots els bisbes s'hi avingueren fàcilment. El
27 de novembre de 1308 el bisbe Berenguer de Guàrdia feu dues requisitòries
a l'abat Ramon: la primera d'elles perquè anant de Visita Pastoral
volia inquirir sobre alguns crims o excessos d'eclesiàstics i procedir contra
els usurers i concubinaris de Ripoll, dels quals té notícies concretes, i
malgrat poder-ho fer segons la sentència de 1260, li ha estat vedat pels
oficials de l'abat, i la segona per haver-li negat l'abat que donés tonsures
i confirmés els llecs i estudiants de la vila de Ripoll i de la seva parròquia,
oi més quan aquells eren súbdits del bisbe.
L'abat va respondre el mateix dia a les dues requisitòries negant que
el bisbe tingués facultat d'inquirir sobre els esmentats delictes, puix que
el monestir i la vila de Ripoll gaudien d'exempció de la jurisdicció episcopal
i estaven immediatament sotmesos a la jurisdicció papal. En cas
de voler-hi insistir el bisbe apel·laven a Roma, o bé l'abat i el seu convent
se sotmeterien gustosos a l'arbitri de persones doctes que, d'acord amb
sentència de 1260, determinessin els drets de cada banda.
la
La resposta fou tramesa al bisbe l'endemà mateix que, seguint la Visita
Pastoral, es trobava a la parròquia de Llaers u .
13. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. l'original és el núm. 87 i les còpies
els núms. 81 i 91; i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 45-48.
14. Arxiu Mensa Episc. Llib. 3 de pergs. docs. 80 i 82; i MONCADA, Episcopoligio,
tom II, pàgs. 157-159.
275

ANTONI PLADEVALL I FONT
Les tibantors entre el bisbe i l'abat continuaren els anys següents, i
al capdavall decidiren de nomenar uns nous àrbitres perquè decidissin sobre
els punts en litigi. Els àrbitres foren l'ardiaca d'Urgell, Berenguer d'Argelagués,
i Pere, prior de Sant Pau dei Camp de Barcelona. Els nous arbitradors,
com diuen al principi de la seva sentència, es limitaven a especificar
el contingut de la concòrdia de 1260, que continua tenint tot el seu valor.
L'extracte de les seves capitulacions, datades del 28 d'abril de 1312,
és el següent:
1. L'església de Sant Pere de Ripoll i la seva parròquia, tal
com s'especificà en 1260, està exempt de la Visita Pastoral i per tant
el bisbe no pot procedir contra els seus domers o clergues, ni visitar
les piles baptismals, corporals, crisma, reserva del Santíssim...
2. El bisbe pot confirmar lliurement a la vila i parròquia de
Ripoll tots els súbdits que es trobin allà, i conferir-hi tonsures als
estudiants del bisbat, però sols en l'església de Sant Eudald; si vol
fer-ho en una altra església necessita el permís de l'abat. Per a exercir
aquests ministeris l'abat no pot cridar cap altre bisbe sense llicència
del bisbe de Vic.
3. Un cop tonsurats pel bisbe de Vic, l'abat pot donar dimissòries
als seus súbdits per a ordenar-se on vulguin, i pot també congregar
altres bisbes a Ripoll per a ordenar preveres i consagrar altars,
sense necessitar per a això llicència del bisbe de Vic.
4. Pertany al bisbe de Vic de conèixer les causes espirituals, és
a dir les matrimonials, les usures, els sacrilegis, l'assenyalament de
penes i les apreciacions dels infants.
5- El bisbe i el degà poden castigar els incestuosos, els qui estan
casats en grau prohibit, els qui abandonin el cònjuge, els adúlters
i els sacrílegs en pecats reservats al bisbe, en cas però d'anar-hi
anexa alguna pena temporal o pecuniària aquesta pertany sempre
a l'abat com a senyor jurisdiccional de Ripoll. També el bisbe i el
degà poden actuar com a delegats de la Seu apostòlica en els casos
d'heretgia i de sortilegi.
6. L'abat no pot presentar per a ordenar-se cap clergue que
no sigui beneficiat nat o resident a Ripoll o que no visqui amb la
família del monestir.
7. L'abat no pot dispensar els rectors de la residència en les
parròquies del seu monestir, ni en cas de pluralitat de beneficis.
8. El bisbe no pot imposar cap talla ni exacció als rectors o
clergues de les esglésies depenents del monestir; sols pot demanar-los
els drets de visita o procuracio. Els rectors, però, de les parròquies
276

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
situades fora de la vila de Ripoll han de guardar les sinodals de
de Vic, sempre que no vagin contra la concòrdia de 1260 i la present.
9. Acaba la concòrdia amb unes especificacions sobre els domers
de l'església de Sant Pere de Ripoll. Aquesta església, que es trobava
quasi acolada a l'església del monestir, era l'església parroquial de
la vila de Ripoll, i els seus sacerdots i clergues es trobaven totalment
exempts del bisbe de Vic i per tant no havien d'assistir als sínodes
del bisbat ni observar cap llei diocesana 1S .
En resum, doncs, les noves capitulacions no innovaven res; especificaven
solament el contingut de les de 1260, baixant més al detall sobre
les atribucions del bisbe a la vila de Ripoll. Per aquí precisament havia
començat la discòrdia, com s'ha vist per les dues requisitòries de l'any 1308.
En 1322 altra volta es renovaren les dissensions. Com sempre l'origen
fou la resistència que l'abat oposà a l'acció del bisbe en els territoris
exempts. L'abat Ponç de Vallespirans, tot just elegit abat, va oposar-se
al fet que el canonge de Vic, Guillem de Montcorp, oficial del bisbe de
Vic, efectués una inquisició contra Berenguera i Sibilia de Vallespirans,
acusades de bruixeria, i contra altres mancaments de clergues i laics dels
territoris del monestir. La identitat de cognom entre l'abat i les inculpades
pot fer sospitar cert parentiu.
Innovat de l'oposició, el bisbe de Vic, que tenia plenes facultats per
a indagar sobre aquesta mena de crims, va llençar pel setembre de 1322
l'excomunió contra l'abat, aplicant unes constitucions de Tarragona que
preveien un cas semblant.
En lloc de sotmetre's l'abat va dirigir-se tot seguit, per mitjà de procu­
radors a la cort papal situada a Avinyó, creient que allà farien justícia a
favor seu. El resultat, però, fou molt divers. El 16 de novembre de 1322
el monjo Ponç de Pedraltes, procurador de l'abat de Ripoll, es va presentar
humilment davant el bisbe de Vic demanant-li que absolgués l'abat Ponç
de les censures i de l'excomunió en què havia incorregut, i reconeixent
en presència de tots que, en virtut de les sentències abans detallades, el
bisbe de Vic tenia facultat per a inquirir sobre els casos abans especificats 16 .
La documentació vigatana esmenta encara algunes noves dissensions
15. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 91; i MONCADA, Episcopologio,
tom II, pàgs. 164-167.
16. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 83; i MONCADA, Episcopologio,
tom II, pàgs. 200-202.
277

ANTONI PLADEVALL I FONT
entre els jerarques de Vic i els de Ripoll, però no aporten cap nova
clarícia ni base jurídica per a estudiar les relacions i convivència de les
dues institucions. Sempre s'aplicaren per a resoldre-les les concòrdies o
sentències de 1260 i 1312. Per altra banda els fets són sempre els mateixos;
així en 1356 el canonge de Vic Berenguer de Llers, nomenat àrbitre entre
el bisbe i l'abat, va sentenciar a favor del bisbe en certes diligències i
processos que havia fet l'abat a la vila de Ripoll contra certs delictes
i sortilegis, mentre això només competia al bisbe
CONCÒRDIES DEL BISBE DE VIC AMB SANT BENET DE BAGES
I SANT JOAN DE LES ABADESSES
Sant Benet de Bages i Sant Joan de les Abadesses són els altres dos
grans monestirs exempts del bisbat de Vic.
En parlar de l'origen de les exempcions monàstiques hem transcrit
a posta un parell de fragments de les butlles de 1016 i 1196 que garantien
la immunitat de Sant Benet de Bages, recaptada pel seu fundador en erigir
el monestir a mig segle X. Les possessions de Sant Benet radicaven sobretot
al Pla de Bages on el monestir tenia la provisió de les parròquies de
Torroella, Vilumara, Santpedor, Sant Martí i Sant Pere de Serraïma, Na­
varcles i Sant Fruitós de Bages, a més d'altres petites capelles amb serveis
rectorals, dintre l'alou del monestir, com Olzinelles i Valldelshorts, i
d'altres parròquies del bisbat més apartades del monestir com Sallavinera,
Savellà i Maians 18 .
Sant Joan de les Abadesses, segons s'esmentava en parlar de Ripoll,
tenia també una gran extensió de terreny i parròquies que li pertanyien,
situades junt amb les de Santa Maria de Ripoll, preferentment a les valls
pirinenques del bisbat. Al temps de la fundació, vers l'any 885, el comte
Guifred féu el monestir exempte de tot domini, i més concretament en
1017, en foragitar les monges i introduir-hi els canonges, el comte de
Besalú, Bernat Tallaferro, va obtenir del papa Benet XIII un document
17. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 89; Moncada no l'esmenta.
18. Jaume PASQUAL, Sacra Antiquitatis Cathaloniae Monumenta, Biblioteca de
Catalunya, Ms. 729, tom VII, foli 16; i SOLÀ, FORTIÀ, El monestir de Sant Benet de
Bages, Manresa, 1955, pàgs. 212-215.
278

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
que confirmava la nova comunitat i la posava sota la protecció i tutoria
de la Santa Seu; sub nomine et tuicione, beati Petri, ac nostra, successo-
rumque nostrorum sollempniter subrogetis. Li assenyala, a més, un cens
anyal de tres mancusos pagadors a la Santa Seu en senyal d'aquesta
• ' 19
protecció .
Falta la documentació que ens parli de les discussions entre ambdós
monestirs i la mitra de Vic, si és que aquestes existiren, abans de mig
segle XIII. Ara fou el diligent bisbe Bernat de Mur el que després de re­
soldre el llarg plet pendent amb Ripoll volgué també precisar els seus
drets amb els altres monestirs. No pot dubtar-se de la seva iniciativa per
tal com els dos monestirs hauran de donar compensacions econòmiques al
bisbe Mur per les despeses quantioses que li ocasionà l'obtenció de les
dues sentències o concòrdies.
Comptant amb l'autorització de Roma, van ésser nomenats compro­
missaris per a fallar les diferències entre el bisbe i els monestirs el bisbe
Arnau, de Barcelona i els tres dominics Fra Bernat de Recco, prior del
convent de Barcelona, Fra Arnau Segarra i Fra Bernat Burdo. Aquests
donaren les sentències a Barcelona els dies 11 i 12 de maig de 1261. Era
l'any següent de la concòrdia amb Ripoll, i no hi ha dubte que el text
d'aquesta concòrdia fou la que guià els tres compromisaris.
Dissortadament no podem utilitzar els originals per les mateixes causes
que la concòrdia de Ripoll, però a través del detallat Index i de la publi­
cació d'en Moncada, poden extreure-se'n les següents capitulacions.
Concòrdia amb Sant Benet de Bages:
1. El cos del monestir amb l'abat, monjos i clergues seculars
que visquin amb ells estaran totalment exempts de la jurisdicció
del bisbe de Vic i sotmesos solament a la Santa Seu.
2. L'abat i el convent tindran el dret de presentació i de collació
en totes les esglésies i capelles del monestir, sempre que s'esdevingué
la vacant, i conjuntament els drets i emoluments que
sempre hi han acostumat de tenir. Si els clergues o rectors de les
esmentades esglésies refusessin de pagar els emoluments, l'abat els
hi podrà obligar, si convé, amb censures eclesiàstiques, sense cap
intervenció del bisbe. El bisbe rebrà, però, en dites esglésies i en
els seus clergues els drets episcopals que li pertoquen com a diocesà.
19- Jaime VILLANUEVA, Viage literario..., tom VIII, València 1821, ap. 13,
pàgs. 237-241.
279

ANTONI PLADEVALL I FONT
3. L'abat i els monjos no tindran cap participació ni afavoriran
els excomunicats, interdictes o suspesos pel bisbe de Vic.
4. Quan els diocessans de Vic elegiran sepultura al monestir
de Sant Benet quedarà sempre salvaguardada la part corresponent
a l'església d'on surtin els cadàvers.
5. L'abat i el convent donaran 250 morabatins als bisbe de Vic
en compensació de les despeses ocasionades per la present causa:
d'ells 200 seran empleats per a comprar rendes o possessions per
a la mitra de Vic, i els restants 50 sous seran per al peculi privat
del bisbe Bernat.
6. El monestir rebrà íntegrament els rèdits i emoluments i
tots els drets parroquials a l'església de Navarcles, fent però la
deguda servitud per a un clergue secular, el qual rebrà la cura
d'ànimes del bisbe, haurà d'assistir als Sínodes i pagar a la catedral
de Vic els drets acostumats des d'antic.
Tot el que ha estat concordat es farà sempre sense perjudici
per a l'exempció del monestir, i salvats els drets i consentiment de
la Seu Apostòlica 20 .
La concòrdia per al monestir de Sant Joan de les Abadesses, donada,
segons resta dit, pels mateixos àrbitres i l'endemà de la de Sant Benet,
diu així:
1. El cos del monestir de Sant Joan, amb el seu abat, canonges
regulars i clergues seculars que visquin en ell, tret del rector de
l'església de Sant Joan i Sant Pol —l'església parroquial de la vila
de Sant Joan— estaran totalment exempts de la jurisdicció del bisbe
de Vic i sotmesos immediatament a la Santa Seu. Podran rebre les
ordres i els sagraments eclesiàstics, fora del crisma i l'oli sant, del
bisbe que vulguin; també l'abat podrà rebre la benedicció del
bisbe que més li plagui.
2. L'abat i el monestir tindran la col·lació de les vacants de totes
les seves esglésies i capelles, amb l'obligació, però, de presentar les
persones elegides al bisbe. Podran rebre en les esmentades esglésies
tots els delmes, primícies, rèdits i emoluments que hi han acostumat
de rebre; en cas de negar-s'hi, l'abat pugui obligar els esmentats
rectors i clergues amb censures canòniques, sense que puguin fer
recurs al bisbe. El bisbe tindrà a l'església de Sant Joan i Sant Pol
i a les altres esglésies del monestir, i en els seus clergues, els drets
20. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. doc. 48; i MONCADA, Episcopologio,
tom II, pàgs. 54-55.
280

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
episcopals i la facultat de concedir-los la cura d animes, i ells l'hauran
d'obeir com a diocesà.
3. El monestir i les seves esglésies parroquials rebran de l'església
de Vic el crisma i oli sant, com sempre han acostumat, sense
que el bisbe pugui exigir per a això cap interès pecuniari.
4. El bisbe Bernat rebrà per les despeses que li ha ocasionat
aquest plet, tots els masos que l'abat i monestir de Sant Joan posseeixen
en les parròquies de Vilacetrú i de Manlleu, al lloc dit
Clavelles, i cent sous anyals a les possessions del monestir a la pròpia
parròquia de Sant Pere de Vic i a la batllia de Berenguer de Vitro,
tota la qual cosa no excedeix de deu lliures turoneses cada any.
Aquesta sentència no vol anar contra cap privilegi del monestir
ni contra cap dret de la Santa Seu, a què se sotmetran aquestes
capitulacions 20 b.
Alguns documents escadussers de l'arxiu de la Mensa episcopal donen
certa informació complementària sobre el procés seguit amb el monestir
de Sant Joan; diuen que en 1258 es va incoar el procés i que l'any 1294
el Cambrer de Sant Joan pagava encara al bisbe de Vic les despeses del
procés 21 . Segons Moncada poc després de la promulgació de la sentència
va refrendar-la, com a delegat de la Santa Seu, el cardenal Octavià 22 .
EL MONESTIR DE SANTA CECÍLIA DE MONTSERRAT
Les relacions de Santa Cecília de Montserrat amb els bisbes de Vic
tenen un caire molt diferent de les dels anteriors monestirs. Constitueixen
per tant un aitre capítol ben interessant de les relacions entre bisbes i
monestirs que no havien assolit l'exempció.
Aquest monestir, situat en un extrem del bisbat d'Ausona, fou erigit
vers l'any 945 gràcies a l'empenta de l'ambiciós abat Cesari i a la protec­
ció dels comtes Sunyer i Riquilda. Onze anys després de la seva erecció,
el 956, el bisbe de Vic, Guadamir, consagrava l'església del monestir i li
confirmava els seus béns. El bisbe consagrant posà com a condició que
20 b. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs., doc. 95; i MONC'Un, Episcopologio,
tom II, pàgs. 54-55.
21. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. docs. 92 i 93.
22. L. MONCADA, Episcopologio, tom II, pàgs. 55.
281

ANTONI PLADEVALL I FONT
el monestir es regís per la regla de sant Benet i que, d'acord amb ella,
Cesari i els futurs abats l'obeïssin sempre a ell i als seus successors a la
seu d'Ausona.
La personalitat de l'abat Cesari continua essent un enigma. Immigrat
tal volta de les terres hispàniques, pretengué de reconstituir pel seu
compte la província eclesiàstica tarraconense fent-se consagrar arquebisbe
en un sínode de Sant Jaume de Compostela. En fundar el monestir obtingué
un precepte reial i, segons sembla, també una butlla papal que li
confirmaven la fundació i els béns. És curiós, per tant, que aquest home
que tan bé coneixia el camí de Roma, on es dirigí més d'una vegada, no
obtingués cap document papal que eximís el seu monestir de la jurisdicció
del bisbe de Vic.
Fou que Cesari no atinà a demanar aquesta gràcia? Fou que el bisbe
de Vic no li ho permeté? El cert és que Santa Cecília no pogué comptar
mai amb cap document que provés la seva exempció i que els bisbes de
Vic exerciren sovint actes de jurisdicció sobre el monestir. En són una
mostra els consentiments donats pels bisbes de Vic l'any 1103 quan Santa
Cecília refusava d'unir-se al monestir de Sant Cugat del Vallès i, sobre
tot, el judici de l'any 1108 quan, amb la intervenció de Sant Oleguer,
aleshores prior de Sant Adrià, fou confirmada la unió a Sant Cugat. En
aquest judici el bisbe Arnau, de Vic, hi dóna el seu consentiment salva
in omnibus reverentia nostrae ecclesiae, nostrorumque sucessorum pontificum,
i abans, en decretar-se l'unió, ja s'especificà que s'havia fet per la
donació que n'havia fet a Sant Cugat el comte de Barcelona salva reverentia
sedis Beati Petri et episcoporum ejus 23 .
La llista de testimonis del domini del bisbe de Vic sobre l'abadia de
Santa Cecília podria allargar-se molt més, però difícilment en trobaríem un
altre de més clar que la condició que posà el bisbe de Vic, Ramon,
en 1134, en confirmar a l'abadia de Sant Cugat la donació del cenobi
montserratí feta pel seu antecessor Arnau. Disposa el bisbe que l'abadia
de Santa Cecília estigui sempre regida per un abat, el qual serà elegit
amb consell i voluntat de l'abat de Sant Cugat, però feta l'elecció, l'abat
electe ha d'ésser presentat al bisbe de Vic qui haurà d'acceptar-lo i confirmar-lo,
tret del cas que tingués motius greus per a repel·lir-lo; salvant,
23- J. RIUS SERRA, Cartulario de Sant Cugat del Vallés, II, Barcelona, 1946, doc.
797, pàgs. 451-452.
282

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
però, sempre, remarca el document, els drets pontificals de la seu d'Ausona
sobre el monestir u .
Les bones relacions dels bisbes de Vic amb l'abadia de Santa Cecília
continuaren durant el segle XII; n'és una bona mostra el fet que l'any
1143 el mateix bisbe Ramon i els seus canonges donessin a l'abadia de
Montserrat i al seu abat Guillem l'església i parròquia de Marganell.
A mitjan del mateix segle xil Santa Cecília va obtenir, de manera
que no sabem, la seva independència de Sant Cugat. A principis del segle
següent trobem per primera volta al monestir oposant-se a la jurisdicció
del bisbe de Vic, reclamant-se exempt i per tant subjecte solament a la
Santa Seu.
L'experiència dels anteriors plets del monestir amb Ripoll i Sant
Cugat, els havia ensenyat que solament presentant una butlla papal que
els avalés, podrien fer reconèixer els seus pretesos drets d'exempció; per
això i mancats d'una butlla autèntica decidiren de fabricarse'n una de
falsa.
La falsa butlla o butlles de Santa Cecília de Montserrat han preocupat
i fet equivocar molts autors, entre ells el mateix Kehr; Ramon d'Abadal
va fer-ne una acurada revisió crítica que creiem definitiva i per això ens
limitem aquí a resumir les seves conclusions 25 .
En primer lloc els monjos de Santa Cecília de Montserrat es van
procurar l'original de la butlla del papa Benet VIII, del 16 de desembre
de 1016, pel monestir de Sant Pere de la Portella i d'ella van esborrar el
el nom de l'abat i del monestir, als quals anava dirigida inicialment, tot
suplint-los pels de Cesari i Santa Cecília. Aquesta butlla es conservà en
endavant a l'arxiu de Montserrat on la pogué examinar el P. Pasqual,
que va remarcar l'antiguitat de la lletra sobreposada a les esborrades.
No contents amb aquest simple retocament de la butlla de la Portella,
al mateix temps, els monjos de Santa Cecília van confeccionar una nova
butlla en què interpolaren a la butlla anterior fragments i formularis de
la del papa Silvestre II, de 1002, per al monestir de Sant Cugat del
Vallès, a més d'alguns petits afegitons característics. Aquesta butlla figurava
ésser donada pel mateix papa Benet VIII, i per a fer concordar la
24. J. Rius SERRA, Cartulario tom III, Barcelona, 1947, doc. 928, pàg. 113.
25. Ramon d'ABADAL i VlNYALS, El pseudo-arquebisbe de Tarragona Cesari (s. x)
i les preteses butlles de Santa Cecília, a «La Paraula Cristiana», Barcelona, 1927, any III,
núm. 34, pàgs. 316-345.
283

ANTONI PLADEVALL I FONT
seva cronologia amb la de l'abat Cesari, el fundador del monestir, li van
donar la data del 16 de desembre de 948. El pontificat del papa
Benet VIII s'estengué de 1012 a 1024.
És probable que tota aquesta activitat falsificadora es fes a mitjan
del segle xn. Abadal es demana si aquestes butlles serviren inicialment
al monestir de Santa Cecília per a assolir la seva independència de Sant
Cugat del Vallès.
Amb aquesta flamant butlla els monjos montserratins devien esperar
l'ocasió més propícia per a lliurar-se de la jurisdicció del bisbe de Vic,
incompatible amb la seva pretesa exempció.
A principis de l'any 1200 hi hagué l'elecció de l'abat Arnau de Calders.
Aquesta elecció portà una divisió dintre del monestir que el bisbe
de Vic, utilitzant els seus poders, va fallar a favor del nou abat. No
contents amb això una facció dels monjos va adreçar-se a l'arquebisbe
de Tarragona, Spàrac, acusant el nou abat d'espuri, home donat a les armes
i d'haver-se introduït en l'administració del monestir abans d'ésser confirmat
abat. El 10 de març de l'esmentat any 1220 l'arquebisbe va fallar
a favor de la sentència del bisbe, tot deixant, però, als monjos la llibertat
de fer una enquesta diligent sobre el nou abat i presentar-la al bisbe de
Vic.
En demanar el bisbe de Vic al nou abat que li anés a prestar obediència
canònica, i que en endavant assistís als sínodes de Vic i reconegués
les altres obligacions a què estava subjecte com a súbdit seu, el monestir
i els seus legats s'hi oposaren vivament i van dirigir-se altra volta a l'arquebisbe
de Tarragona al·legant la seva exempció i portant per a provar-la
la butlla falsificada del papa Benet VIII.
Tant si es tractava de l'original falsejat com de la còpia interpolada i
adulterada, l'arquebisbe i els seus assessors es van adonar tot seguit de la
falsetat, i per això fallaren ràpidament el 26 de juny de 1220:
Nos Sparagus, Dei gratia archiepiscopus Tarraconensis, assistentibus
nobis dilectis fiíiis nostris magistro P. de Alforgia et R. de
Albuciano, de jure pronunciamus privilegium Benedictí premissum
nullum esse et ideo, illo non obstante, difinimus quod monasterium
Sancte Cecilie Montis Serrati sive dicti procuratores lege diocesana
teneantur. Episcopo vicensi in subjectione, reverentia et obedientia
debita ac canònica, alia jura episcopalia debita eidem exsolvendo,
condemnante, quantum ad possessorium et petitorium, cum utrum-
284

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
que fuisset intemptatum predictum monasterium et ipsos procura-
91!
tores episcopo memorato
Santa Cecília no va pretendre més de lliurar-se de la subjecció al bisbe
de Vic, puix que als segles XII i xm Roma no lliurava fàcilment privilegis
d'exempció i la seva astúcia no els havia servit. Pocs anys després de
la sentència anterior, en 1263, amb motiu d'estar altra volta vacant l'abadia
de Santa Cecília i no haver-hi tampoc concòrdia entre els monjos,
el bisbe de Vic va autoritzar un poder lliurat pel prior i monjos de
Santa Cecília als monjos Arnau Bartomeu i Berenguer de Vergós per a
que es desplacessin a Ripoll per nomenar un monjo d'aquest monestir
com abat de Santa Cecília de Montserrat. El nou elegit es digué Ponç i
el mateix any 1263 va jurar obediència canònica al bisbe de Vic, Bernat 27 .
Pel seu interès a la història interna del monestir, transcrivim íntegrament
la relació de la visita pastoral efectuada al monestir pel bisbe Galzeran
Sacosta el 10 de desembre de 1331. És la primera visita al monestir
guardada als arxius vigatans i la seva lectura convencerà de com les visites
pastorals als monestirs no exempts no eren cap destorb per a ells, al
contrari, devien ésser un estímul per a la correcció dels abusos que s'anaven
introduint a la vida comunitària.
MI idus decembris visitavit in Monasterio Sante Cecilie Montiserrati.
Frater Jacobus Calvelli, Prior claustralis dicti monasterii, dixit,
per juramentum interrogatus, quod officio bene fit in ipso monasterio.
ítem dixit interrogatus quod, juxta instrumentum quod de hoc
extat, Camerarius ipsius monasterii habet dare vestiarium VI monachis,
in quibus VI dicit se ipsum includi, licet Abbas contrarium
dicat. Aliter non est eertus numerus monachorum in ipso monasterio,
quod prior sciat.
Dixit etiam interrogatus de vita et honestate monachorum et
abbatis, quod Camerarius et frater Bernardus de Portella et frater
Franciscus Boffi, monachi ipsius monasterii, portat cuilibet cultellum
magnum seu manarensium intus monasterii, cum licentia abbatis.
Et etiam quod dictus frater Boffi stetit dudum per duos menses
26. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. original al doc. 100 i còpia al doc. 104;
còpia del segle XIX a i'índice; i extracte en MONCADA, Episcopologio, tom I, pp. 556-557.
27. Arxiu Mensa Episc. Llib. 4 de pergs. docs. 102 i 103.
285

ANTONI PLADEVALL I FONT
extra monasterio, sine licentia superior is, et jam ante se absentaverat
etiam illicentiatus per novem vices.
ítem dixit interrogatus quod Abbas et alii fratres, excepto ipso,
utuntur continue interculis lineis quos induunt et linteaminibus lineis
in quibus jacent, et cubantur nudi comuniter, nec jacent in dormitorio
sed quilibet habet cameram sapparatam in ipso monasterio.
ítem dixit quod prefatus frater Bernardus de Portella est diffamatus
de lapsu carnis cum Maria uxor Guilielmi Marro istius
parrochie.
ítem quod dicti fratres Bernardus de Portella et en Boffi non
jejunant comuniter in Eventum, set abstinent a carnibus.
ítem dixit quod non legitur in Reffectorio nec tenetur silentium
in mensa, nec fuit usum, quod omititur propter hospites qui cotidie
seperveniunt ibi numero magno.
ítem dixit interrogatus quod ecclesia dicti monasterii est parrochialis
et baptismalis. Quod presbiter secular is regit ibi curam ani
marum ex comissione solum abbatis, quod sic est assuetum. Et ipsa
ecclesia recipit in manso de ça muntanya et duobus mansibus de
podiolo, et in mans is de Ruvira et den Marro, primicias. Et eciam
quod habitantes in ipsis mansis et in mansis den Jac. de ces Puiades,
de Rochafort, de Ferrerols jusans et de ça Calsina audiunt divina
et percipiunt ecclesiastica sacramenta et sepulturas in ecclesia ipsius
monasterii, licet in praxim in dictis quinqué mansis recipiat rector
de Castro pulcro primiciam et det ibi salispassam.
ítem dixit interrogatus quod dictum monasterium habet unitam
ecclesiam Sancti Stephani de Marganello. Et dictus presbiter secular
is regit in ea curam animarum, ex simili comissione abbatis.
Interrogatus de vita parochianorum ipsarum ecclesiarum parochialium,
dixit quod Jacobus de Serra, de Sancto Stephano de Marganello,
habitat cum Sibilia, uxor sua, non recepta nupciali benediccione.
ítem en Roudors eiusdem parrochie tenet na Borraçona in concubina.
ítem E. Selerius tenet concubinam quandam mulierem qui fuit
de Castro eulino.
Frater Bernardus de Portello (sic), monachus dicti monasterii,
interrogatus per juramentum dixit officium bene fieri.
ítem interrogatus dixit quod abbas stabilivit cum consensu conventus,
et sine firma episcopi vicensis, mansum Marro ipsius monasterii,
et plura alia stabilimenta fecit simili modo, utilia, sicut
crèdit et cognoscere potest, ipsi monasterio et non perjudicialia.
ítem interrogatus confessus fuit se uti camisia linea iuxta carne
286

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
et linteaminibus lineis in lecto et jacet nudus in eo. Et quod alii
comuniter utuntur lineis linteaminibus in ipso monasterio. ítem
quod ipse portat, cum licentia abbatis, manaresium. Et alii monachi
similiter huiusmodi arma portant eciam infra monasterio.
ítem quod non legitur in refectorio, nec tenetur scilentium in
mensa rationibus per priorem supradictis.
ítem dixit quod ecclesia ipsius monasterii est parochialis. Et
quod ecclesiam de Marganello est unita ipsi monasterio. Et in eis
regitur curam animarum ex commisione abbatis.
Et interrogatus de numero monachorum dixit ut supra dictus
Prior.
Interrogatus quod sunt nunc ibi monachi dixit quod non nisi
V preter Priorem.
Bartolomeus, Dei gratia abbas dicti monasterii, dixit idem de
numero monachorum ut alii, et quod est verum quod non sunt modo
ibi nisi V, quod decessit unus nuper. Interrogatus si iidem monachi
sunt obedientes, dixit quod sic omnes, excepto fratre Francisco Boffi,
qui sepe recessit dicto monasterio, nulla petita licencia nec obtenta,
et vagat aliquando extra monasterium. Et hac de causa fuit per ipsum
abbatem jam incarceratus, sed propter obstinatam maliciam suam,
non vuit corrigi, ymmo est incorrigibilis, secundum quod ipse abbas
videt.
Dixit etiam interrogatus quod ipsi monachi, excepto priore,
utuntur linteaminibus lineis et cubantur nudi, et quod tenet quilibet
suam cameram in qua dormit, sed est verum quod ipse camere sunt
omnes infra unam portam.
ítem dixit quod in refectorio non legitur nec tenetur ibi scilencium
in comestione, nec fuit unquam usi. Quod omititur et crèdit
quod semper fuerit omissum propter hospites et itinerantes ad monasterium
Sancte Marie Montiserrati, ob devocione infinitos, qui in
isto monasterio confluunt et sumunt victualia, maxime in estate.
ítem dixit interrogatus quod in ecclesia ipsius monasterii et in
illa de Marganello, que parrochiales sunt, regitur cura animarum
per clericum secularem ex comissione ipsius abbatis, quam semper
ipse et predecessores sui facere consueverunt.
ítem confessus fuit se stabilivisse dictum mansum et alia stabilimenta
fecisse propter utilitatem ipsius monasterii, cum consensu
conventus tamen 23 .
28. Arxiu Mensa Episc. Visites, Plec. 1200. Bisbe Galzeran Sacosta, anys 1330¬
1339, s.f.
287

ANTONI PLADEVALL I FONT
ELS PRIORATS DE SANTA MARIA DEL COLL
I SANT MARÇAL DEL MONTSENY
Aquests dos petits monestirs del bisbat de Vic tampoc no gaudiren
mai de l'exempció, malgrat la seva unió a monestirs exempts, i es vegeren
per tant sotmesos al bisbe de Vic a la manera de Santa Cecília de
Montserrat.
El priorat de Santa Maria del Coll, situat en plenes Guilleries, entre
Susqueda i Osor, va erigir-se sobre un alou que pertanyia al monestir
d'Amer ja l'any 860 29 . Foren els monjos d'Amer que a finals del segle xn
posaren una petita comunitat a l'església del Coll, regida per un prior i
sotmesa a la propera abadia d'Amer 30 .
La seva comunitat degué ser sempre molt reduïda; el prior i un o
dos monjos, dos clergues seculars per al servei de l'església i algun ser­
vent. Així ho precisa la poca documentació que d'ell ha restat.
A principis del segle xiv s'inicià una discussió entre el bisbe de Vic,
d'una part, i el prior del Coll, Ramon d'Esparreguera, i l'abat d'Amer,
Ferrer de Montrodon, per l'altra. El prior i l'abat pretenien que el mo­
nestir del Coll era exempt i per tant lliure de la jurisdicció episcopal, el
bisbe deia el contrari. Per a arreglar la qüestió foren nomenats com a
àrbitres dos juristes, Arnau de Montrodon, germà de l'abat Ferrer i futur
bisbe de Girona, aleshores simplement canonge, i el canonge de Vic,
Ramon de Descatllar.
El 28 d'agost de 1320 van donar una sentència que fou favorable
al bisbe de Vic; és a dir, que es va reconèixer al bisbe el dret de visita
pastoral i de correcció dels monjos, avisant l'abat d'Amer de les anoma­
lies i faltes que hi trobés, i l'autoritat total sobre els clergues residents
al monestir. Tots els monjos i clergues havien de recórrer al bisbe de Vic
per a rebre les ordres sagrades. Atesa, però, la pobresa del priorat del
Coll, se l'eximia d'imposicions diocesanes i el seu prior es veia lliure de
l'assistència als sínodes de Vic 31 .
29. Ramon d'ABADAL i VlNYALS, Catalunya Carolíngia II, Els diplomes carolingis
a Catalunya, l a part, Barcelona, 1950, pàg. 15.
30. J. V. i J. M., prevs. Ressenya històrica del santuari de Nostra Senyora del
Coll, 2 a . ed. Vic, 1949, 96 pàgs.
31. Arxiu Mensa Episc. Llib. 7 de pergs. titolat: «Derechos de Iglesia», doc. 6,
i MONCADA, Episcopologio, tom II, pàg. 190.
288

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
En el primer dels llibres de Visita Pastoral de Vic hi ha la següent,
efectuada al monestir del Coll el 5 de gener de 1332 pel bisbe Galzeran
Sacosta:
Nonas januarii visitavit Monasterium Sancte Marie de Colle.
Salvator ça Serra et Guilielmi Boschi, vicarii dicti monasterii, dixerunt
interrogati per juramentum, bene in omnibus et per omnia quo ad
monasterium, priore, monachis et alia.
Frater Guilielmus Gony, monachus dicti monasterii, jussus et
interrogatus dicere veritatem respondit bene in omnibus, tamen interrogatus
dixit quod prior et ipsi utuntur camisis lineis quas vestiunt
iuxta carnem, nec non linteaminibus lineis in lectis eorum.
ítem dixit interrogatus quod prior et monachi unusquisque tenet
cameram suam in qua jacet, sed omnes comedunt simul in eadem
domo.
ítem dixit interrogatus quod ignorat quod monachi debere esse
continue in ipso monasterio, et quod nunc ibi sunt Prior et ipse et
unus alius, et amplius non vidit ibi stare.
Frater Petrus Geraldi, monachus dicti monasterii, dixit ut alius
monachus 32 .
# # #
El monestir de Sant Marçal del Montseny va iniciar-se com a abadia
i amb una gran empenta a mitjan del segle XI. L'any 1066 el bisbe de
Vic, Guillem de Balsareny, va consagrar l'església i també el primer abat
Guifred. Tant en aquesta ocasió com en la segona consagració feta
en 1104 pel bisbe Arnau de Malla, quan el monestir havia passat ja a
ésser un simple priorat de Banyoles, els bisbes de Vic hi actuen sempre
amb plena jurisdicció 33 .
Aquí tampoc l'exempció de Banyoles no va extendre's a Sant Marçal
del Montseny, tal volta per haver-se-li agregat vers 1095; posterior, per
tant a 1078 quan el comte Bernat II de Besalú va sotmetre Banyoles a
la Santa Seu. Els bisbes de Vic visitaren sempre el monestir de Sant Marçal
i se sap per les llistes sinodals que els seus priors havien d'assistir als
sínodes vigatans.
32. ld. que la nota 28.
33. Parlàrem d'ell a Sant Marçal del Montseny, antiguo monasterio y parròquia
del obispado de Vich, AUSA, núm. XXXV, 1961, 19 pàgs.
19
289

ANTONI PLADEVALL I FONT
La primera visita pastoral coneguda data del 8 d'agost de 1330. En
aquesta època només residien a Sant Marçal el monjo Pere de Soler i el
vicari perpetu de Joan Thoal, que tenia cura d'ànimes dels masos adscrits
a l'església del monestir, el prior, Arnau de Palol, residia al monestir de
Banyoles. No transcrivim aquesta visita per no aportar cap notícia d'in­
terès sobre la vida del monestir 34 .
LA VISITA DE L'ARQUEBISBE DE TARRAGONA DE 1312
AL 1314 I ELS MONESTIRS
Abans de cloure aquestes planes sobre les relacions de la jerarquia
secular i del monacat, serà oportú de fer esment d'un fons de documen­
tació, pràcticament desconegut, ple d'interessants notícies sobre la vida,
religiositat i supersticions d'algunes contrades urgellenques, en els ma­
teixos anys de 1312 al 1314, i, entre elles, de la vida de diversos monestirs.
A l'Arxiu Capitular de Vic hi ha un lligall de documents que, sota el
títol genèric de «Visita, Bisbat Urgell», conté vuit lleugers manuals en
foli, alguns de sencers i d'altres de fragmentats, amb molta documentació
solta a dins, gairebé tot cartes amb el segell del visitador Sacosta, que
s'estenen entre els anys esmentats de 1312 i 1314. Les seves detallades
inquisicions i sentències de visita pastoral enclouen només una part del
bisbat d'Urgell, preferentment el Bergadà, Alt Urgell, Cerdanya, Andorra,
Cardoner i alguna parròquia del Mig Segre i Conca de Tremp.
La seva presència a Vic, on les visites pastorals comencen l'any 1330,
havia esdevingut sempre una mica estranya. Això va moure'ns a fullejar­
ies i tot seguit vam veure que no es tractava de visites pastorals pròpia­
ment dites, sinó de visites arquebisbals, és a dir, d'una visita esporàdica
feta fer per l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí (1309-1315),
per una gràcia especial del papa Climent V.
Explica així l'inici de la visita al monestir de Bagà:
Die veneris que intitulatur XIIII kalendas Marcii anno quo
supra (1312), accèssit ad monasterium Sancti Laurentii de Bagano
Raimundus de Sancto Saturnino, rector ecclesie de Bagano, visitator
34. ld. que les notes 28 i 32.
290

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
constitutus a venerabili domino Galzerando de Costa, canonico
urgellense ac visitator constituto in civitate et diòcesi urgellense,
per reverendum dominum archiepiscopum Terrachone iuxta gratiam
sibi factam per dominum Ciementem V ut possit provinciam suam
visitaré, et per procuratorem suum, et inde provisionem a locis
recipere visitatio in peccunia numerata, secundum taxationem predicti
domini Archiepiscopi.
L'anterior relació que indica el perquè d'aquesta visita desacostumada,
dóna també la raó de la presència a Vic de la documentació de les visites
fetes pel delegat Galzeran Sacosta. Galzeran Sacosta, canonge d'Urgell i
ardiaca d'Andorra, fou bisbe de Vic de 1328 a 1345 i en venir a Vic es
devia emportar amb ell la documentació de la seva visita delegada. El
visitador Sacosta només practicà personalment algunes visites; la majoria
les féu a través dels seus subdelegats Ramon de Sant Sadurní, rector de
Bagà, i Arnau de Mas. Es reservà, però, sempre, la confirmació de les
sentències. Els visitadors portaren a terme amb molta escrupolositat la
seva tasca i inquiriren a tot arreu i sobre tot, fins sobre la vida privada del
bisbe d'Urgell, i no es van oblidar mai d'exigir els drets de la visita; a
la coberta d'algun manual hi han sumes detallades dels drets percebuts a
cada localitat que devien transmetre's a l'arquebisbe de Tarragona.
Segons indiquen algunes visites, especialment la visita a la canònica de
Cardona del 19 de març de 1312, l'any anterior ja havia practicat la
visita a aquest monestir el canonge de Taraçona, Pere Bos, com a visitador
també de l'arquebisbe; per tant l'inici d'aquesta visita ha de posar-se a
l'entorn de l'any 1310.
Ignorem si en altres bisbats s'ha conservat documentació sobre aquesta
visita arquebisbal: a Vic no es conserva pas la documentació referent a
la visita efectuada al bisbat mateix, i tenim notícia que tampoc no es
conserva la del bisbat de Barcelona, a desgrat que consta que s'hi va
efectuar, car en la visita pastoral feta pel bisbe barceloní a Caldes de
Montbui el 2 de maig de 1313, es llegeix en les inquisicions sobre delictes
sed a visitatore domini archiepiscopi habuit absolutionem et exhibuit instrumentum
absolutionis 35 . També va efectuar-se al bisbat de Girona com
ho demostra la queixa de l'abat Hug, de Camprodon, a la Congregació
Claustral, protestant d'una visita feta pel visitador tarraconense, el 5 de
35. E. MOREU REY, La rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona, (1963), ap. 31.
291

ANTONI PLADEVALL I FONT
novembre de 1312, a l'església de Santa Maria de Camprodon, que era
subjecta al seu monestir exempt 36 .
Els visitadors arquebisbals, sense fer cabal de cap exempció monàstica,
seguiren sense discriminació tots els monestirs de l'esmentada zona
urgellenca, i molt sovint es trobaren que els barraven la porta.
El contingut de les visites és sovint molt interessant per a la història
interna dels monestirs. Davant la impossibilitat de transcriure totes les
visites dels manuals vigatans, extractem lleugerament les visites efectuades
als monestirs de l'Urgell i Berguedà, seguint l'ordre cronològic.
1312, 9 de febrer.
Visita a la canònica de Sant Jaume de Frontanyà. El servei de l'església
es fa bé i els clergues viuen com cal.
1312, 16 de febrer.
Visita al monestir de Sant Llorenç de Bagà. Com que són pocs mana
que s'admetin dos nous monjos, com ja havia manat de fer-ho el bisbe
d'Urgell. L'abat i els monjos resen bé l'ofici diví i dormen en dormitori
comú. El monestir és en interdicte per no haver pagat el delme; els
mana de pagar-lo abans de la Quaresma. En voler visitar les esglésies
de Sant Miquel, Sant Climent i Sant Sadurní de Maçanés, l'abat li ho
impedeix perquè n'eren exempts. El visitador mana que presentin el privilegi
d'exempció al canonge Galzeran Sacosta.
Altra visita a aquest monestir el 4 d'abril de 1313. En ella es diu que
hi ha set monjos i l'abat, i que així havien acostumat d'ésser. L'abat fou
privat temporalment de l'administració pel visitador Sacosta.
1312, 21 de febrer.
Visita al monestir de Sant Pere de la Portella. No hi havia present
l'abat. Observen la regla de Sant Benet, dormen tots en comú i practiquen
l'hospitalitat. Els documents antics revelen que abans hi havia al
monestir vuit o nou monjos, però com que el monestir és molt pobre i
gravat de deutes, ara són molt pocs —no diu quants—; els recomana,
36. En parla MONSALVATGE a Notícias històricas, XII, núm. 1175, pàg. 331,
d'on ho reprèn el P. Antoni M a . TOBELLA, Cronologia dels Capítols de la Congregació
Claustral Tarraconense i Cesaraugustana, a «Analecta Montserratensia», tom X, Montserrat,
1964, pàg. 255, on es demana qui podria ésser aquest visitador.
292

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
quan puguin, de retornar al nombre antic. Digueren que estaven privilegiats
per les esglésies de La Quar i de Sant Maurici. El visitador els
commina a portar dintre vuit dies els documents que ho acrediten a casa
del capellà de Berga, i a pagar el dret de visita, i en cas de no fer-ho
cauran en interdicte.
1312, 23 de febrer.
Arribat el visitador al monestir de Santa Maria de Valldaura, l'abadessa,
la prioressa i les altres monges li negaren la visita, car digueren
que tenien privilegi papal d'exempció. Li van mostrar els documents papals
i en ells no constava l'exempció. Digueren que en tenien d'altres
que calia cercar; el visitador els va concedir vuit dies de termini per a
presentar-los a Galzeran Sacosta, i en cas contrari caurien en interdicte.
No féu la visita.
1312, 28 de febrer.
Visita a Santa Maria de Serrateix. No hi era l'abat. Es queixen que
l'abat no és bon administrador, car alguns béns del monestir estan empenyorats
i la casa necessita obres. Tots dormen en comú excepte el sagristà
que té habitació pròpia. Tots mengen en comú. Són sis monjos amb
l'abat; abans eren dotze sense l'abat. Creuen que les rendes donarien per
a vuit monjos sense l'abat. Cap monjo no ha entrat per simonia. Tots
obeeixen l'abat i el prior segons la regla de Sant Benet.
El visitador mana que d'aquí a Sant Miquel rebin un nou monjo —a
sota, esborrat, diu dos. Mana que dintre d'un any sigui acabat el claustre
o almenys la meitat. L'abat ha de pagar la visita feta al monestir i a
l'església anexa de Sant Pere sota pena d'interdicte.
— Altra visita el 9 d'abril de 1313. És quasi idèntica a l'anterior. El
claustre és derruit i el cloquer també en gran part; la ruïna del cloquer
amenaça part de l'església. Mana que en un temps màxim de dos anys
sigui reparat el claustre i el campanar, quan es pugui, i que admetin dos
nous monjos. Diu al marge: Solvit G. de Avencho VII libramm.
1312, 16 de març.
Visita a Sant Pere de Grau d'Escales. Troba l'església ben ornada i
els clergues que viuen bé. Eren del tipus canonical. Visita l'església de
Sant Cristòfol de Busa, unida al monestir. Els rèdits de Sant Cristòfol
ascendien a 25 lliures.
293

ANTONI PLADEVALL I FONT
1312, 22 de març.
Visita a Santa Maria de Castellfollit, priorat de Sant Benet de Bages.
Va trobar-hi un monjo, Ramon de Montpeità, i el prevere que servia
l'església. Li neguen la visita car el monestir de Sant Benet de Bages està
privilegiat in capite et in membris. Exposen que quan l'any anterior Pere
Bos, canonge de Taraçona, hi volgué fer la visita, l'abat de Sant Benet li
ho va impedir apel·lant al Summe Pontífex. Insisteix el visitador dient
que té cura d'ànimes i que per tant està subjecte a la visita, i deixa el
plaç peremptori de vuit dies per a presentar els documents d'exempció.
Se li nega també la visita de les esglésies de Sant Julià dez Lor, Sant
Vicenç de Castellfollit, de Ferrany, de Malacara i de Santa Susanna, unides
totes al priorat.
El 4 d'abril van comparèixer davant del visitador, Ramon de Torras,
almoiner de Sant Benet, i Bernat Nespleda, prior de Castellfollit, amb
una butlla del papa Celestí III per al monestir de Sant Benet de Bages
—la coneguda butlla de 1196, abans citada— on es llegia: In urgellense
diòcesi, monasterio Sancte Marie de Castro fullito cum omnibus ecclesiis
et possessionibus ad idem monasterium spectantibus, videlicet capella Sancti
Vincencii horatorio, Sancti Petri et Sancti Stephani de Màgia, cum omni
jure spirituali eiusdem castri. Tot això queia segons ells en la mateixa
immunitat que el monestir de Sant Benet.
El visitador no hi estigué d'acord i, al·legant la cura d'ànimes anexa
al priorat, va remetre'ls a Galzeran Sacosta, sota pena d'interdicte.
1312, 19 de març.
Visita llarga i detallada a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. No
s'al·lega cap immunitat i el visitador inquireix i disposa a pleret. Torna a
urgir les disposicions de Pere Bos, el visitador arquebisbal de l'any anterior.
— Altra visita a Cardona i'l d'agost de 1314.
1312, 23 de març.
Visita a Sant Pere de Casserres, del Berguedà. És una església cellata
depenent del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. No hi ha comu­
nitat. El sacerdot que hi té la cura d'ànimes es renova cada any i depèn
de l'abat, no del bisbe. El posa un laic que viu al mas de Sant Pere, veí
de l'església. No va trobar-hi el sacerdot i mana al rector de Sant Pau de
Casserres i al laic veí de l'església que el proper dissabte el facin com­
parèixer a Berga. Té l'església en molt mal estat.
294

CONFLICTES ENTRE LES EXEMPCIONS MONÀSTIQUES
— Una altra visita del 7 d'abril de 1313 demostra que no ha canviat
l'estat de coses des de l'any anterior.
1312, 29 de març.
Visita al monestir de Santa Maria de Solsona. Detallada inquisició,
sense cap resistència per part del prepòsit i dels canonges.
1312, 4 d'abril.
Visita al monestir de Sant Llorenç de Morunys. No hi havia el prior,
i els clergues que residien allà, juntament amb el procurador del prior, li
van tancar la porta. Els va amonestar a obrir-lo, en virtut de santa obediència,
però ells respongueren que complien ordres. El visitador els va
fulminar l'interdicte i va marxar. Tampoc no pogué visitar les esglésies
de Santa Eulàlia de Posada i Santa Maria de Lord, depenents del monestir.
1312, 27 de desembre.
El visitador es presenta a Sant Sadurní de Tavèrnoles i l'enfermer,
Ramon de Neva, i el sagristà, Ramon de Bach, li impedeixen la visita
al·legant d'ésser exempts. Visita, però, fins on pot, l'església, el monestir
i el cor, que troba ben parats i proveïts de llibres. Els assigna dos dies per
a presentar-li els documents d'exempció, dient-los que si no ho fan cauran
ipso facto en intedicte.
1313, 4 de gener.
Visita al monestir femení de Santa Cecília d'Elins, de l'ordre de Sant
Benet. L'església estava bé i els clergues i monges vivien bé i en comunitat.
Els rebaixa la taxa de la visita a 15 sous.
1313, 7 d'abril.
Visita a l'església prioral de Sant Salvador de la Vedella. No té comunitat.
Està regida per un rector i un vicari que depenen de l'abat de Sant
Sadurní de Tavèrnoles.
Seminari de Vic
295

JOSEP MARIA RECASENS 1 COMES
LES RENDES DEL MONESTIR DE POBLET A
I. FONTS DOCUMENTALS
L'ARQUEBISBAT DE TARRAGONA
A FINALS DEL SEGLE XVIII
En virtut de la concòrdia de la col·lecta de la gràcia de l'excusat esta­
blerta per quatre anys el 18 de novembre de 1782, entre el Rei i el Ve­
nerable Capítol de la Santa Metropolitana Església de Tarragona, aquest
darrer s'obligava a recaptar la quantitat concordada per tota la diòcesi
tarragonina —52.040 rals i 29 maravedisos anuals— i a posar-la a dis­
posició del Rei.
Abans, però, calia distribuir la contribució d'una manera proporcional
a les rendes dels contribuents, i aquesta era la feina d'una Junta de Repar­
timent formada per l'Arquebisbe o un delegat seu, dos diputats del Ca­
pítol, quatre en representació del clericat secular i un en representació
del regular. El repartiment s'havia de fer de conformitat amb les declara­
cions de renda presentades per cada un dels contribuents.
La gràcia de l'excusat era una contribució reial que gravava la vintena
part de les rendes delmeres. Estaven subjectes a ella tota mena de delmes
sense distinció de procedència ni de qualitat.
La documentació que es refereix a les concòrdies de l'excusat, esta­
blertes entre el Rei i el Capítol de la Seu tarragonina, es guarda a l'arxiu
capitular de la catedral de Tarragona (Armari F.). Entre altres documents
s'hi troben els llibres de Resolucions de la Junta del Excusado y son re-
parto segons las novas concòrdias ab S. AL, de 1783 i 1790, i unes
declaracions de les rendes del Monestir de Poblet de 1796 i 1799. Les
informacions que forneixen aquests llibres i declaracions constituiran l'a­
portació inèdita i fonamental d'aquest treball.
297

JOSEP MARIA RECASENS I COMES
II. EL PATRIMONI DEL MONESTIR A L'ARQUEBISBAT
Territoris de jurisdicció baronial. — A les darreries del segle xvm,
a l'arquebisbat de Tarragona, el monestir de Poblet encara conservava
jurisdicció baronial sobre les terres i llocs que formaven la Baronia de
Prenafeta i les terres de i'Abadiat o Baronia de Poblet La primera era
situada a la serra Carbonària que separa les comarques Camp de Tarragona
i Conca de Barberà, i comprenia els llocs de Prenafeta, Miramar,
Figuerola i Puigdespí. La segona, molt més extensa, vinculada directament
amb la hisenda del Monestir per lligams de veïnatge i continuïtat de territori,
s'estenia a cavall de la línia divisòria de les comarques de la Conca
de Barberà i les Garrigues, gairebé als confins nord-oest de l'Arquebisbat.
Comprenia els llocs i terres de Vimbodí, Senan i Vallclara, a la Conca de
Barberà; els Omellons, Pobla de Cérvoles, Tarrés, el Vilosell, Vinaixa i
Fulleda, a les Garrigues, i el llogaret de Montblanquet enclavat als
límits de l'Urgell i de la Conca de Barberà.
La Baronia de Poblet —inclosa la hisenda del Monestir— tenia una
extensió de 298'32 Km 2 , i la de Prenafeta d'uns 30. Representaven una
part important dels territoris sobre els quals el Monestir conservava jurisdicció
baronial. La resta, situats fora de l'arquebisbat, formaven les baronies
de la Segarra (uns 80 km 2 , de superfície) amb els llocs de Verdú, Granyena,
Sant Domí, Solanelles, el Puigdemàguer i la Portella; la d'Algerri
(uns 140 Km 2 , de superfície), amb els llocs d'Algerri, Menàrguens,
Boix, la Figuera i Tragó, les quadres de Covet i Castelló de Farfanya, la
granja de Torrevella i els erms de Torredà, Salavert i Canyelles; la de
l'Urgell (uns 140 Km 2 , de superfície), amb els pobles de Bellcaire, Castellserà,
Fuliola, Boldú, Tornabous, Bellmunt, Butsènit, Montellà, Barbens,
Torrada, i el Tarròs, el mas d'En Guillot, els erms de Tarrassó, Torms,
Montsuar, Filella, Penal i Lunell, la Torre de n'Aral i l'Almenara baixa; la
de les Garrigues (uns 135 Km 2 de superfície), amb els llocs d'Albagès,
Juncosa de les Garrigues, Soleràs, La Sisquella, Valldereig, El Cogul, Les
Besses, els erms de la Cova, Montbellet, Valldefaig i Hospital de Riudeset
\
Ens sembla que no podem passar per alt a causa de la seva relació
amb l'economia, el creixement demogràfic que registren les baronies de
1. E. TODA GÜELL, La destrucció de Poblet, Monestir de Poblet, 1935, pàg. 30.
298

RENDES DEL MONESTIR DE POBLET
Poblet i de Prenafeta, entre el 1718 i el 1787. Heus ací com aquest creixement
afectà cada un dels llocs:
Baronia de Poblet Km 2 1718 1787 Habs. p. Km. 2 a la Baronia
Vimbodí i Poblet 86'35 315 1.439 En 1718: 4
Senan 2512 35 175
Tarrés 13 79 162
Montblanquet 8 20 110
Vinaixa 37'3ó 142 423 En 1787: 1476
Els Omellons ira 126 239
Pobla de Cérvoles 62'2 3 98 514
El Vilosell 18'84 130 580
Vallclara 20*01 95 295
Fulleda 16'20 155 428
29832 1.195 4.365
Figuerola - Miramar-
Prenafeta 30 241 622 En 1718: 8
En 1787: 207
Tenim, doncs, que en 69 anys la '. Baronia de Poblet havia vist augmentar
la seva població un 364 % i la de Prenafeta un 258 %. Aquest
fenomen fou una cosa normal a la Conca de Barberà i a totes les comarques
prelitorals catalanes en el segle xvm. Però ací volem posar en
relleu el fet següent:
Si admetem amb Pierre Vilar que en aquests 69 anys la població es
doblà mercè al creixement natural o vegetatiu, s'haurà de convenir que
un contingent d'immigrats remarcable s'establí a cada una de les baronies.
A la de Poblet xifrem aquest contingent en 1975 habitants, i a
la de Prenafeta en 140 2 .
Per justificar aquesta immigració cal pensar en l'existència d'algun
atractiu i en la de possibilitats d'ocupació dels immigrats.
2. P. VILAR, La Catalogne dans l'Espagne modeme, II, Paris, 1962, pàg. 79¬
299

JOSEP MARIA RECASENS I COMES
La hisenda del Monestir. — Era constituïda per la gran propietat que
formava el terme de Poblet. Hi figuraven les granges de Riudavella, Milmanda,
Castellfollit, Granja Mitjana, la Pena i el priorat del Tallat; les
terres del bosc i el Mas de Pagès.
A les declaracions de renda figuren com a hisenda del Monestir, les
terres que explotaven directament els frares, per diferenciar-les de les
que, de la mateixa hisenda, tenien arrendades.
Llocs delmables. — Poblet tenia drets delmers que compartia amb
altres senyors a Barberà, l'Espluga Calva, La Guàrdia dels Prats, Pira i
Rocallaura.
Propietats immobiliàries. — Segons manifesta Toda, el Monestir era
propietari d'una fàbrica d'aiguardent a Reus, i de cases, terres i molins a
l'Espluga de Francolí, Valls i Montblanc 3 . Segons la declaració de béns
de l'any 1799, a l'arquebisbat de Tarragona, eis béns immobles arrendats
eren:
Una casa situada a la ciutat de Tarragona, i una altra a la marina de
la mateixa ciutat.
Dos molins fariners, un dels quals abastava el Monestir.
Unes cases a Reus.
Una taverna que suposem situada a Tarragona.
És de creure que a més d'aquests immobles arrendats, Poblet era
propietari d'altres que no produïen cap mena de renda.
Censos i lluïsmes. — Desconeixem quins eren. Només sabem que la
vila de Vimbodí havia pledejat contra el Monestir l'obligació de pagar
alguns censos i lluïsmes.
Censals destinats a la celebració de misses fundadores i aniversaris. —
La quantia que d'aquests censals recaptava el Monestir era escassa i,
encara, assenyalen les declaracions de renda, era repartida entre els frares
que deien les misses.
Altrament, a la declaració de 1796 consta que «Al común de este
Monasterio no entran misas adventicias, ni officios cantados à excepción
de los que arriba quedan manifestados, ni hay Caxeta de las ànimas, ni
3. E. TODA, Lloc citat.
300

RENDES DEL MONESTIR DE POBLET
ofertorios, ni oblaciones, ni funerales en que perciba la Comunidad, como
tal, emolumento alguno».
III. LES RENDES
A la declaració de 1796 les rendes del Monestir consten valorades en
28.517 lliures, 13 sous i .4 diners, i a la de 1799 en 32.476 lliures, 18
sous i 7 diners. Segons el seu origen, són distribuïdes d'aquesta manera:
Delmes i primícies arrendats o
1796 1799
subjectes a arrendament 22.067 11. 12 s. 6 d. 25.811 11. 5 s. 6 d-
Delmes i primícies que es co­
bren dels arrendataris del
terme del Monestir 963 11. 15 s. 7 d. 739 11. 15 s. 7 d.
Granges dins del terme del
Monestir 198 11. 25611. 8 s.
Rendes de censos 297 11. 4 s. 297 11. 4 s.
Censos que disputa la vila de
Vimbodí 8611. 10 s. 6 d. 8611. 10 s. 6 d.
Renda de censals amb destí a
la celebració de misses i ani­
versaris 614 11. 13 s. 9 d. 61411- 13 s. 6 d.
Producte dels lluïsmes 317 11. 12 s. 3 d. 317 11. 13 s. 3 d.
Arrendament de béns immobles 325 11. 605 11.
Producte de la Hisenda del
Monestir 3.64711. 4 s.9 d. 3.74811. 6 s.
Total 28.517 11. 13 s. 4 d. 32.47611. 18 s. 7 d.
Com a dada complementària direm que els delmes i primícies del
Monestir que figuren en el llibre de les Resolucions de la Junta de l'Ex­
cusat del 1783, són valorades en 13-815 lliures 15 sous i 1 diner.

JOSEP MARIA RECASENS I COMES
IV. ELS DELMES, PRINCIPAL RENDA DEL MONESTIR
Com por veure's els delmes i primícies eren els ingressos més impor­
tants amb què comptava el Monestir. Ara bé, entre els delmers eclesiàstics
i laics de l'arquebisbat de Tarragona, quin lloc ocupava el monestir de
Poblet? Anem a veure-ho.
L'any 1783 les collites i el bestiar dels pagesos de l'arquebisbat de
Tarragona eren gravats
Pels delmes en 222.657 lliures 19 sous i 6 diners
i per les primícies en 70.623 lliures 1 sou i 6 diners
Total 293.281 lliures 1 sou i 2 diners 4
Es beneficiaven d'aquest important producte onze senyors eclesiàstics
i trenta nou senyors laics, per bé que no tots tenien domini directe sobre
la terra de què eren delmers sols o en companyia d'altres. També cal
consignar el fet que, d'aquestes rendes delmeres, corresponien als senyors
eclesiàstics 168.610 lliures 6 sous i 1 diner, i als senyors laics 54.047
lliures i 13 sous; xifres que estan en una relació de 757 i 24'3 %-
Si les tres quartes parts dels delmes anaven a parar a mans dels
senyors eclesiàstics, és natural que entre ells hi haguessin els més prin­
cipals. Aquests eren la Mitra i el Capítol de Tarragona en virtut dels
drets que tenien sobre les terres de l'ample i fèrtil Camp de Tarragona.
En 1783, la Junta del Repartiment de l'Excusat assignava al primer unes
rendes delmeres de 57.394 lliures 12 sous i 11 diners, i al segon de
60.487 lliures 10 sous i 4 diners.
Molt per dessota quedava el delmer eclesiàstic que seguia en im­
portància, la cartoixa de Scala Dei, amb una renda de 14.091 lliures 10
diners. Seguien el monestir de Poblet amb 13-852 lliures 9 sous, i el
de Santes Creus amb 8.271 lliures 5 sous i 9 diners. Després, amb rendes
més inferiors venien el monestir de Vallbona, l'Orde de Sant Joan, el
Seminari Tridentí de Tarragona, el Bisbe de Vic, els Pares Carmelites i
el Capítol d'Eivissa.
Els senyors laics que gaudien de les més importants rendes delmeres
eren el Duc de Medinaceli amb 9-033 lliures 7 sous i 6 diners, el Duc
4. J. M. a RECASENS I COMES, El corregimiento de Tarragona en el ultimo
cuarto del siglo XVlli, Tarragona, 1963, pàg. 130.
302

RENDES DEL MONESTIR DE POBLET
de Cardona i comte de Prades amb 4.461 lliures i el Baró de Maldà amb
3.871 lliures 14 sous i 11 diners 5 .
Així, doncs, el monestir de Poblet era el quart delmer de l'arquebisbat
de Tarragona, en ordre del valor dels delmes que percebia anualment.
Taxes delmeres. — El delme era el dret d'una desena part i, per extensió,
d'una fracció variable de la collita o del bestiar, que es pagava a
l'Església o al Rei i altres senyors. Ultra el delme, gravava les collites o
el bestiar la primícia o primers fruits, que venia a representar una quarta
part del delme i es pagava generalment a la parròquia.
En els llocs on Poblet tenia drets delmers, les taxes delmeres eren
molt variables. Oscil·laven entre la del sis per u —cinc parts pel pagès i
una pel delmer— i la del tretze per u —dotze parts pel pagès i una pel
delmer—, segons el fruit i el lloc. Generalment els fruits més gravats
pel delme eren els que rendien més o els de cultiu més extens.
La primícia podia extreure's del munt del delmer o del munt del
pagès. En el primer cas solia separar-se una part per la primícia després
d'haver separat tres parts pel delmer. En el segon cas, la taxa representava
entre el 32 i el 47 per u, és a dir, després d'haver extret 31 o 46 parts
del munt, compreses les del pagès i les del delmer, se'n separava una per
la primícia.
Heus ací quines eren les taxes delmera i primicial vigents, en els llocs
de les baronies de Poblet i Prenafeta, i en els que sense tenir-hi jurisdicció,
el Monestir era un dels delmers:
Barberà:
Taxa delmera: 10 per 1, tots els fruits.
Taxa primicial: 31 per 1, tots els fruits.
Figuerola i Prenafeta:
Taxa delmera: El gra 13 per 2, i les altres collites 10 per 1.
Taxa primicial: El gra 45 per 1, i els altres fruits 40 per 1.
Fulleda:
Taxa delmera: El gra 12 per 1; el vi, llana anyells i pollastres 10
per 1; el cànem 12 per 1.
Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1, el vi
i els anyells 37 per 1.
5. J. M. A RECASENS I COMES, Ob. cit., pàgs. 131-133.
303

L'Espluga Calva:
JOSEP MARIA RECASENS I COMES
Taxa delmera: El gra, oli, cànem i llana 13 per 2; el vi, i els anyells
12 per 2.
Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1, el
vi i els anyells 37 per 1.
La Guàrdia dels Prats:
Taxa delmera: 10 per 1 tots els fruits.
Taxa primicial: 31 per 1 tots els fruits.
Montblanquet:
Taxa delmera: 8 per 1 tots els fruits.
Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 32 per 1 de tots els fruits.
Els Omellons:
Taxa delmera: El gra 12 per 1; el cànem, oli, vi i llana, 11 per 1.
Taxa primicial: 37 per 1 tots els fruits.
Pira:
Taxa delmera: El gra i vi 13 per 2; els llegums 10 per 1.
Taxa primicial: 40 per 1 tots els fruits.
La Pobla de Cérvoles:
Taxa delmera: El gra 13 per 2; les olives 11 per 1; el vi 23 per 2.
Taxa primicial: 37 per 1, tots els fruits.
Rocallaura:
Taxa delmera: 12 per 1 tots els fruits.
Taxa primicial: Extreta del munt del delmer; 37 per 1 tots els fruits.
Senan:
Taxa delmera: El gra 8 per 1 ; l'oli, cànem, anyells i llana 10 per 1.
Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 33 per 1, tots els fruits.
Tarrés:
Taxa delmera: 10 per 1, tots els fruits.
Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 31 per 1, tots els fruits.
Vallclara:
Taxa delmera: El gra 6, 7 i 11 per 1, segons els llocs del terme; el
raïm, olives, anyells, llana i llegums, 10 per 1.
Taxa primicial: Extreta del munt del pagès. 31 per 1 tots els fruits.
El Vilosell:
Taxa delmera: El gra i el vi, 12 per 1; el cànem, llana i llegums
11 per 1.
Taxa primicial: El gra i el vi, 37 per 1 ; les altres collites 43 per 1.
304

Vimbodí:
RENDES DEL MONESTIR DE POBLET
Taxa delmera: 8 per 1 tots els fruits.
Taxa primicial: 33 per 1 tots els fruits.
Vinaixa:
Taxa delmera: El gra i el cànem 12 per 1; el vi, oli, llana, anyells
i pollastres 10 per 1.
Taxa primicial: El gra, cànem i llana 40 per 1; l'oli 79 per 1; el
vi i els anyells 37 per 1 6 .
Com es repartien els delmes i la primícia. — Normalment el senyor
que tenia domini directe sobre un territori, era també el seu delmer; però
a finals del segle xvm eren nombrosos els llocs en els quals el delmer
era més d'un. A l'arquebisbat de Tarragona hi havia parròquies amb
amb quatre, cinc i sis delmers.
Aquesta situació a la qual s'havia arribat a través de successives vendes
o cesions de drets delmers, també afectava les baronies on senyorejava
el monestir de Poblet. Segons el llibre de les Resolucions de la Junta
de Repartiment de 1783, els delmes i les primícies de les parròquies i
llocs on Pobler tenia drets delmers, aquests drets i els primicers, es repartien
entre els senyors i proporció següents:
Barberà 0'03
B. Prenafeta 407
Fulleda
Espluga Calva 38
Guàrdia dels Prats 0'25
Montblanquet 46'5
Els Omellons 46'5
Pira 9'8
Pobla de Cérvoles 100
Rocallaura 19
Senan 81'9
Tarrés 18'1
Vallclara 66'8
20
Poblet Mitra Parròquia Capítol S. Creus Vallbona Parr. Vinaixa
68'3 31'67
25 34'3
30' '5 3115
37' 5 2675
46' '5 2
46' '5 2
20' '8 69'4
77 24'5
181
17'3 64'6
8'2 25
48'8
6. Segons els llibres de Resoluciones del Excusado del 1783 i 1790.
305

EL Vilosell 60 19'5 20'5
Vimbodí 90' 10
Vinaixa 57 26'4 16'6
JOSEP MARIA RECASENS I COMES
V. A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII, ES PRODUÍ
EN EL MONESTIR UN REDREÇAMENT ECONÒMIC?
Una de les característiques de la conjuntura econòmica catalana,
entre 1735 i 1760, és que mentre la renda de la terra creix, el progrés
demogràfic fa possible la contractació de mà d'obra necessària a base de
les tarifes tradicionalment baixes \ En el reste de segle subsistí aquesta
tendència, a conseqüència de l'alça dels preus agrícoles, sempre molt per
damunt que l'alça dels jornals.
Fixem-nos amb les rendes delmeres de Poblet. Veiem que entre 1783
i 1799 s'havien duplicat; però és que els preus, com podem veure, tam­
bé s'havien duplicat:
1783 Preus 1799
Blat (Quartera) 3 11. 10 s. 7 11.
Ordi (Quartera) 1 11. 10 s. 2 11. 14 s.
Oli (Quartà) 16 a 22 s. 1 11. 8 s.
Vi (Carga) 1 11. 10 s. 3 11. 12 s.
Això fa sospitar que a les capbrevacions, quan es renovaven, es
concertaven tarifes més altes, malgrat que les despeses del senyor eren
sempre les mateixes. En canvi, el pagès estava sempre pendent de la
collita. Si era bona obtenia alguns beneficis, però si no, la passava cada
vegada més magre. També sortia perjudicat el pagès en el cas d'una baixa
de preus que sovint es produïa després de les collites quan aquestes eren
abundants; però el senyor escapava a aquesta contingència perquè podia
emmagatzemar el fruit i esperar un moment de venda més favorable.
El que ens diu l'escàs material que disposem i la conjuctura econòmica
7. P. VILAR, Ob. cit, II, pàgs. 419-554.
306

RENDES DEL MONESTIR DE POBLET
de l'època, ens inclina a creure que a la segona meitat del segle xvm es
produí un redreç econòmic en el Monestir. Ara, el que caldria veure és
de quines proporcions fou aquest redreç i com afectà la vida de Poblet.
CONCLUSIONS
Que nosaltres sapiguem, encara no ha estat estudiat l'aspecte econòmic
de les activitats dels nostres monestirs cistercencs. Amb el nostre
treball només volem aportar algunes dades que puguin ésser d'utilitat el
dia que s'emprenguin aquesta mena d'estudis.
No diem res de nou en assenyalar la importància de les rendes delmeres,
però en canvi creiem d'interès remarcar com aquests creixen en pocs
anys, concretament entre 1783 i 1799. Sembla que es tracta d'un fenomen
general a l'últim quart del segle xvm, en el qual l'increment de
les rendes dels propietaris va lligada amb l'alça de preus dels productes
agrícoles. Com a conseqüència es produeix una conjuntura econòmica
molt favorable per als propietaris, però no per als pagesos. El monestir
de Poblet, senyor jurisdiccional d'importants territoris enclavats a l'arquebisbat
de Taragona, deuria beneficiar-se d'aquesta situació.
Altrament, també creiem remarcable assenyalar el fort augment de
població que es produeix als territoris de domini pobletà, que obliga a
plantejar el problema de quins eren els incentius que tenien els qui arribaven
immigrats.
Finalment, direm que pot ésser útil el coneixement de les taxes delmeres
dels llocs on el Monestir sol o en companyia era delmer, perquè
ens dóna una idea de quins eren els conreus de més rendiment, en cada
un d'aquests llocs, si tenim present que les collites més gravades eren les
més substancioses.
Reial Societat Arqueològica Tarraconense
307

MANUEL RIU
ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI
D'UN MONESTIR
Adaptant l'excel·lent qüestionari donat per CINZIO VIOLANTE i per
COSIMO D. FONSECA per a l'estudi de les canòniques, amb el títol: Introduzione
alio studio delia vita canònic ale del Medioevo [a «La vi ta comune
del clero nei secoli XI e XII» (Atti delia settimana di studio:
Mendola, settembre 1959). Pubblicazioni deü'Università Cattolica del S.
Cuore (Sèrie 3, Scienze Storiche 2, Miscellanea del Centro di Studi Medioevali,
III). Milàn, 1962. Vol. I, pàgs. 495-536], la lectura del qual
recomanem als nostres investigadors, i prenent com a punt de partida el
recent treball d'EuFEMiÀ FORT I COGUL : Sugerencias para un Monasticon
Catalauniae [a «Yermo» (Santa Maria del Paular), vol. IV, núm. 1
(1966), pàgs. 79-91], intentarem de traçar un esquema metodològic per
a l'estudi d'un monestir, procurant en els moments que ho jutjarem més
necessari —per tal d'evitar improvisacions—, d'acompanyar la bibliografia
que judiquem més idònia per a orientar un aspecte concret.
Avui els estudis d'història monàstica han pres una volada tal gairebé
arreu, que és convenient d'aproximar-nos als millors mètodes històrics
de treball per tal de treure'n el màxim de profit, en emprendre un estudi
monogràfic sobre un monestir. Encara que, per exemple, existeixen estudis
monogràfics sobre molts monestirs catalans, ben pocs podem consi­
derar-los plenament modèlics o satisfactoris. Convindria que de molts
monestirs es fessin nous estudis o es refessin els existents. Alguns monestirs
catalans tan importants com el mateix de Santa Maria de Ripoll, del
qual hi ha diversos treballs publicats i un estudi inèdit del doctor Eduard
Junyent, podrien donar lloc a excel·lents tesis de doctorat a la vegada que
llur estudi metodològic contribuiria a esclarir la nostra història medieval
i moderna en molts aspectes essencials, fins i tot polítics. És aquesta una
tasca que requereix el treball de moltes persones. Per això ens arrisquem
309

MANUEL RIU
a proposar un esquema que pugui servir de pauta als possibles investiga­
dors. Esquema fàcil d'enriquir i de perfeccionar.
I. ORIENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA
Sobre monestirs s'ha escrit molt. Convé, doncs, un xic de tria. Potser
els treballs més orientadors per a l'investigador principiant siguin —ultra
la lectura del petit llibret de HENRY MARC-BONNET: Htstoire des Ordres
religieux [P. U. F. (Que sais-je?, núm. 538). Paris, 1955. 136 pàgs.] i un
repàs a la bibliografia que esmenta aquest autor a la plana 135—-, els
recollits al volum de la quarta «Settimana de Studio» del «Centro Italiano
di Studi sull'Alto Medioevo», celebrada a Espoleto del 8 al 14 d'abril
del 1956 i dedicada a II monachesimo nell'alto medioevo e la formazione
delia civiltà occidentale (Espoleto, 1957) i serà útil en particular, per als
investigadors catalans, l'estudi d'ANSCARl MUNDÓ publicat en dit volum,
on serà fàcil de veure la bibliografia anterior més adient.
Entre els estudis de conjunt més recents serà bo de consultar els de
dom MAUR COCHERIL : Études sur le monachisme en Espagne et au
Portugal. Institut Français au Portugal (Collection Portugaise). Livraria
Bertrand. Lisboa, 1966. 445 pàgs., amb bona bibliografia, també. Els
números publicats de «Yermo. Cuadernos de historia y de espiritualidad
monàsticas» (Santa Maria del Paular), des del 1962, amb extensa orien­
tació bibliogràfica, seran també un bon complement. I si hom desitja una
orientació de la bibliografia estrangera pot recórrer a la «Revue d'His-
toire Ecclésiastique», que s'edita a Lovaina.
Una bona monografia pot ésser la de RAMON D'ABADAL I DE VI-
NYALS : Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l'any
mil. Eixalada-Cuixa, publicada a la revista «Analecta Montserratensia»
[(Montserrat), vol. VIII (1954-1955)]. Breus esrudis monogràfics de mo­
nestirs, del mateix autor, poden llegir-se al tercer volum de Catalunya
Carolíngia dedicat a Els Comtats de Pallars i Ribagorça [Institut d'Estu­
dis Catalans. Barcelona, 1955]. I un bon quadre de conjunt del monacat
d'un país, sistematitzat per ordes, pot veure's en D. E. EASSON: Medieval
religious houses. Scotland. Longmans, Green and Co. Londres, 1957. 204
pàgines i 3 mapes plegables.
Caldrà que aquesta base s'afermi amb la lectura de les regles, normes
310

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
i constitucions que puguin afectar la vida del centre escollit, abans d'en­
dinsar-se en la seva història. Si es tracta d'un monestir benedictí, serà bo
de llegir prèviament el volum dels pares G. GoLOMBÀS, L. M. SANSE-
GUNDO i O. M. CUNILL : San Benito, su vida y su regla. [Editorial Catò­
lica (B. A. C, núm. 115). Madrid, 1954. XX + 760 pàgs.]. Si és cister­
cenc l'edició del Exordio Parvo y Carta de Caridad de la Sagrada Orden
Cisterciense, segons el text llatí establert per RIXHEIM i traducció de
RAMON BERGA. [Monestir de Poblet, 1953. 83 pàgs. Ed. bilingüe].
II. LES FONTS
Tot bon treball ha de començar amb una exposició sistemàtica de les
fonts aplegades, precisant si són inèdites o no, i, en aquest darrer cas,
on foren publicades. Cal que aquesta exposició sigui ben concreta i com­
pleta, indicant arxius, sèries i cotes antigües i actuals, situació actual,
pèrdues i aprofitament realitzat.
Convé, així mateix, que glossi les característiques de la documentació,
les dades de la mateixa que puguin tenir interès i fins les anteriors inves­
tigacions de què hagi estat objecte, les quals poden ésser inèdites.
III. LA BIBLIOGRAFIA
Seguirà la crítica detallada de tota la bibliografia que s'hagi ocupat
del centre monàstic, des de petits articles amb dades històriques en butlle­
tins de centres excursionistes, fins als millors estudis monogràfics o refe­
rències dignes d'esment a la bibliografia de caràcter més general, puntua­
litzant sempre els encerts i els erros o bé oblits més remarcables.
I això, sense perjudici que al final del treball es doni, si es creu neces­
sari, una llista bibliogràfica, per ordre alfabètic d'autors, tenint bona cura
que totes les obres, articles, folletons, etc, s'esmentin amb les dades bi­
bliogràfiques completes.
En aquest apartat, però, el que convé és de precisar les relacions que
hi hagi pogut haver entre uns treballs i altres, valorant els estudis de
primera mà i fent notar aquells que es limiten a reproduir allò que d'altres
311

MANUEL RIU
hagin dit o investigat. Hom trobarà bon ajut per a realitzar aquesta
tasca ordenant prèviament les fitxes bibliogràfiques per anys de publi­
cació. Amb tot, convé que l'exposició que es faci de la bibliografia se­
gueixi més aviat un ordre de matèries dels estudis analitzats.
IV. ÀMBIT GEOGRÀFIC
És bàsic per a l'investigador d'un centre monàstic concret que conegui
personalment l'àmbit geogràfic de dit centre. També disposarà, i haurà
d'utilitzar, els mapes històrics i geogràfics de la zona on radicà o radica
el centre i on s'extengueren les seves possessions. Podran ésser-li útils
els fulls del mapa d'Espanya, a escala 1: 50.000, editats per VInstituto
Geogrdfico y Catastral de Madrid, que facilita la mateixa institució, o bé
els mapes històrics de Catalunya dels quals trobarà un bon catàleg, pu­
blicat per mossèn IGNASI M. a COLOMER : Els cent primers mapes del
principat de Catalunya. Segles XVI-XIX. [Arxiu Bibliogràfic Excursio­
nista de l'Unió Excursionista de Catalunya. Rafael Dalmau, editor. Bar­
celona, 1966. 98 pàgs., amb uns 40 mapes reproduïts]. Molts d'aquests
mapes podran consultar-se a la secció corresponent de la Biblioteca de
Catalunya o bé a la mateixa col·lecció de mossèn Colomer. Alguns d'ells
foren reproduïts, a llurs mateixes mides, per l'Editorial Montblanc de
Barcelona.
Com a complement per a l'investigador català resultaran igualment
útils els mapes geogràfics editats per l'Editorial Alpina i els que figuren
a nombroses guies excursionistes, com les del Centre Excursionista de
Catalunya —tant els de les clàssiques guies de CÈSAR AUGUST TORRAS,
com els de les més recents dels esposos AGUSTÍ JOLIS i MARIA ANTÒNIA
SIMÓ—. Aquestes i moltes altres guies i mapes seran útils a la vegada
per a localitzar topònims, vells camins, construccions abandonades, etcètera.
Caldrà que l'investigador tingui de bon antuvi calcs de la zona d'estudi
on anirà situant tots els elements que localitzi, per tal d'acompanyar al
treball els mapes que semblin oportuns. Caldrà, amb tot, que la realitza­
ció ulterior d'aquest mapa o mapes la confiï a un dibuixant especialitzat.
Ens sembla necessari avui que en tot estudi monogràfic s'incloguin mapes
adequats i ben fets, que precisin: a) el patrimoni originari del centre;
b) les successives ampliacions o alienacions, per segles, abadiats, etc.; c)
312

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
les zones d'influència: espiritual, cultural, artística, social o econòmica.
Però, els mapes no ho són tot. Convé que a més l'estudi monogràfic
d'un monestir vagi precedit d'una exposició, breu si es vol, però suficient­
ment completa, de les característiques geogràfiques de la zona. Els ele­
ments bàsics i l'orientació prèvia hom podrà extreure-la del treball de
JOSEP IGLÉSIES : índex elemental de matèries i punts de vista geogràfics
per a facilitar l'estudi d'una localitat catalana [a «l. a Asamblea Interco-
marcal del Penedès i Conca d'Òdena». Martorell, 1950, pàgs. 33-67],
que l'investigador ha de saber adaptar de forma convenient. L'al·ludit tre­
ball ens excusa de precisar més aquest aspecte previ.
V. QÜESTIONS PRÈVIES DE TIPOLOGIA
Cal, abans d'endinsar-se en l'estudi del centre, de precisar bé dues
qüestions prèvies: a) el nom propi d'aquest, traçant-ne una breu síntesi
a través de la documentació consultada i fins arribar al nom actual, síntesi
que haurà d'estendre's a la investigació del titular o titulars successius, i
b) orde o bé ordes als quals hagi pertanyut, veient les reformes experi­
mentades i cercant la filiació, característiques i figures principals de cada
un d'ells. Amb aquest bagatge previ podrà començar ja l'estudi pròpia­
ment dit.
VI. ASPECTES JURÍDICS
Per tal de precisar bé els aspectes jurídics convé que hom comenci
per a observar, en la documentació reunida, dos punts:
1. Denominació del centre (s'entén, és clar, denominació genè­
rica —car l'específica s'inclou en l'epígraf anterior—, per exem­
ple : domum, monasterium, monasteriolum, prioratus, cella,
etc, precisant, si poden fixar-se, les èpoques de diferents deno­
minacions.
2. Denominació dels membres (també genèrica: clericus, mona­
chus, levita, clericus et monachus, monachus et presbiter, pres­
biter, etc).
313

Orígens del centre
MANUEL RIU
Immediatament podran veure's els orígens del centre monàstic, precisant
si s'adscriu:
a) a una església preexistent
1) catedralícia
2) parroquial
3) privada o pròpia.
O bé, si es tracta d'un
b) monestir de nova fundació
1) eclesiàstica
2) laica
reial
comtal
privada.
iniciativa episcopal
iniciativa d'un clergue
iniciativa d'un altre monestir.
O bé, d'un cas de transformació
c) Canònica transformada en monestir i viceversa.
En el qual cas serà convenient d'esbrinar sempre com i per quins
motius s'ha produït aquesta transformació. Pot ésser orientadora aquí la
lectura de l'excel·lent treball de JOHANNES JOSEF BAUER : Die vita canònica
des Katalanischen Kathedralkapitel vom 9. bis zum 11. Jahrhundert
[Homenaje a Johannes Vincke. C. S. I. C. Madrid, 1962. Vol. I,
pàgs. 81-112].
d) Els motius de la fundació, poden haver estat múltiples.
Per exemple:
1) existència d'un culte precristià.
2) » d'una necròpolis.
3) » d'un màrtir local
4) » d'un santuari.
5) » d'un camí important.
6) una donació o llegat.
314

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
Pot haver-hi hagut uns motius espirituals, socials i econòmics —que
no s'exclouen entre ells. Vegi's, per aquest punt, l'estudi minuciós d'A-
BADAL: Com neix i com creix... suara esmentat.
e) L'estudi de les relacions de dependència, amistat o friccions, podrà
ajudar .a escatir els anteriors motius i a examinar les condicions de
la seva supervivència, èxit o fracàs inicial, si s'observen en particular:
1) relacions amb el Papat, que hom pot orientar avui a través
d'un. altre treball de J. J. BAUER : Rechtsverhàltnisse der Katalanischen
Klòster von der Mitte des 10. ]ahrhunderts bis zur Einführung der Kirchenreform.
[«Spanische Forschungen der Gòrresgesellschaft. Erste Reihe:
Gesammelte.. Aufsàtze zur Kulturgeschichte Spaniens, 22. Band» Münster,
.1965, pàgs. 1-175]. Estudi on es recull la bibliografia sobre el tema
i la documentació publicada.
2) relacions amb el bisbe de la diòcesi, en particular els intents
de lliurar-se de la jurisdicció episcopal, i molts altres aspectes d'aquestes
relacions hom podrà documentar-los als arxius diocesans respectius.
3) amb. altres centres comunitaris, dels quals hagi depengut o
que depenin d'ell o pertanyents al mateix orde especialment. Aquí hom
podrà incloure les filials, especificant breument llur trajectòria.
4) amb el senyor laic, fundador o advocatus, veient en aquest
darrer cas els requisits i funcions que desempenya. I amb altres laics que
exerceixin alguna jurisdicció als llocs on hi hagi béns del monestir. En
aquest punt pot incloure's la projecció política que hagi tingut el cenobi.
• 5) amb les esglésies parroquials de l'entorn, a moltes de les quals
s'haurà exercit cura d'ànimes des del monestir.
Textos normatius
La Regla o Costums seguits, quan siguin ben coneguts serà suficient
d'esmentar-los, precisant en tot cas el moment i circumstàncies d'acceptació
d'una i altres i les ulteriors vicissituds. Però allò que caldrà escatir
bé seran els costums propis del lloc, ja sigui examinant amb cura els
exemplars conservats de textos normatius on hi poden haver indicacions
marginals manuscrites que aclareixin aquests punts, ja sigui en textos específics
del centre comunitari o bé també en les consuetes, decrets i in­
formes de visita, etcètera.
315

Constitució interna
MANUBL RIU
1) El superior: bisbe, abat, prior, etc. Veient com és elegit i per qui,
com pren possessió, els poders que té, com desenvolupa la seva missió
temporal i espiritual, i què i qui limita la seva gestió.
2) Altres oficis, dignitats i càrrecs. Examinant el moment de creació
de cada un d'ells, motius, obligacions espirituals, gestió econòmica, etc.
Cal sobretot de precisar bé els oficis majors: prior, prepòsit, cellerer,
hospitaler, infermer, sagristà, etc. És aquest un aspecte important per tal
de poder veure després el funcionament i administració del monestir.
Estudi fonamental per aquests aspectes, i bon model, serà el de PAOLO
GROS SI : Le abbazie benedettine nell'alto medioevo it oli ano. Struttura
giuridica, amministrazione e giurisdizione. [Pubblicazioni delia Università
degli Studi di Firenze. Florència, 1957. 168 pàgs.].
3) Encàrrecs de parròquies i granges. En especial quan aquests encàrrecs
impliquin dispensa de residència al centre comunitari.
4) Nombre de comunitaris. Estat per èpoques del nombre de comunitaris,
quant la documentació ho permeti, amb ajuda de les llibretes de
professions, signatures a documents, decissions capitulars, etcètera.
Reclutament i admissió de membres
Per tal de veure l'esfera d'influència del centre comunitari al seu
entorn i fins i tot de traçar-la en un mapa, serà necessari prèviament
l'estudi en les diferents èpoques:
1) d'on procedeixen els membres de la comunitat,
2) com s'admeten, què se'ls exigeix,
3) anys, noviciat, ordres que reben o s'exigeixen,
4) laics: oblats, donati, conversi, etc. Situació jurídica d'aquests, problemes
que planteja llur ulterior substitució.
Administració del patrimoni
En examinar l'administració del patrimoni convé, sobretot, de fixar-se
separadament en els punts següents:
316

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
1) L'església: altars amb patrimoni o fundacions pròpies, adminis­
tració de la sagristia.
2) Prebendes o beneficis individuals, vinculats a un altar o fundació
pia, a una família, etcètera. Administració per part de l'obtentor.
3) Donacions: amb motiu de sepultura, ingrés a la comunitat o bé a
la familiaritas del monestir, etcètera. Com s'administren.
4) Fàbrica del monestir o bé obreria. Règim de la mateixa.
Tots aquests punts, i d'altres, examinats preferentment des d'un angle
institucional més que econòmico - social, car aquest darrer aspecte ha
d'ésser especial objecte del següent apartat.
VIL ASPECTES SOCIO-ECONÒMICS
Els set punts bàsics dels aspectes socio-econòmics que cal tenir pre­
sents en estudiar un monestir són els que segueixen:
1) Origen social dels membres: monjos, preveres, conversi, sorores,
etcètera. Tenint en compte l'estament al qual puguin pertànyer els qui
desempenyen càrrecs. Per exemple: els bisbes i abats emparentats amb
les famílies comtals, etcètera. No ens sembla suficient de saber el lloc de
procedència al qual ens hem referit més amunt, convé també d'observar
l'estament al qual pertanyen els qui viuen al monestir, en tots els ordres.
I les relacions de parentiu que hi hagi amb les famílies que d'alguna ma­
nera intervenen en el monestir (com administradors laics, procuradors,
representants, arrendadors, etcètera).
2) Propietat personal: restes de propietat individual (donacions en el
moment d'entrada, herències, etcètera), tolerada o disfressada mitjan­
çant el lliurament en usdefruit o arrendament a membres foranis de la
família de l'obtentor o donador.
3) Administració i gaudi de béns: sistemes d'administració i canvis
operats al llarg de la història del monestir (administració directa, indirecta,
arrendament parcial o total, etcètera).
4) Sagristia i tresor: on es guarda aquest darrer, en què consisteix i
qui el guarda. Valor.
317

MANUEL RIU
5) Patrimoni i rendes eclesiàstiques: capítol important a la història de
tot monestir, caldrà veure detingudament almenys els aspectes següents:
a) dotació inicial, amb profund estudi dels documents fundacionals,
situant tots els béns a un mapa, i també traçant un quadre sistemàtic
on constin tots els aspectes essencials:
límits, valor, renda, censos, etcètera.
situació dels béns, tipologia,
b) Intents i procés d'ampliació. Mesures de consolidació, cohesió
i estructuració del patrimoni originari (canvis, permutes, compres, etc).
c) Alienacions, pèrdues i motius. Per exemple:, canvi d'una propietat
llunyana, d'administració difícil, per una altra de propera situada
a l'entorn o enmig de béns monestirials.
d) Deutes i crèdits, bé per deixes de capital, o per col·locar-lo a
cens, bé per necessitar-lo per a la realització d'obres importants, per
sortejar una situació difícil, etcètera. En el doble aspecte del monestir
enfront de l'economia que el rodeja, ja actuant de prestamista, mitjançant
la creació de censals, ja requerint l'auxili de laics adinerats...
6) Naturalesa i gestió de les rendes: .
a) Possessions rurals. Són les principals ordinàriament i és important
de saber-ne Yorganització (o distribució per a la seva administració)
: castells, llocs, masos, terres, censos, drets senyorials, delmes, lluïsmes,
etcètera. Precisant els costums locals i les proporcions dels delmes i
lluïsmes (exemple: delme de grans a la setena, a la vuitena, a l'onzena;
lluïsmes al terç, etcètera).
b) Règim d'explotació de les terres, ja sigui directe, pels propis
monjos i llurs servents, conversos, etcètera, ja sigui indirecte, per mitjà
d'administradors laics en diverses demarcacions, ja es tracti de l'arrendament
global dels fruits per una quantitat en metàl·lic i per terminis de
dos, tres, quatre o més anys.
c) Explotació ramadera. Altra font important d'ingressos per als
monestirs fou l'explotació ramadera que portà a l'adquisició de deveses i
zones de pastura, a la intensificació de la transhumància i a l'adquisició
de drets de pas i estança per les carrerades i jaces. Convindria de preci­
sar-ne el règim, volum, drets i rèdits.
d) Rendes urbanes. Béns en nuclis urbans, drets sobre patis i
edificis, censos, drets de mercat, drets als molins, drets als forns, drets
de notaria, etcètera.
e) Distribució de les rendes. Un cop calculada la importància i
318

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
volum de cada una de les rendes, i el total que representava al cap de
l'any —les llibretes d'administració que solien portar els abats i adminis­
tradors a l'edat moderna poden ésser un ajut decissiu—-, convé d'exami­
nar la distribució que hom feia d'aquestes rendes: 1) culte, 2) edificis,
3) funció social: hospitalitat, caritats, etcètera.
Aquests aspectes socio - econòmics dels establiments monàstics reque­
reixen encara molta dedicació per part dels investigadors. Amb tot, po­
drà ésser útil la consulta prèvia de les obres de FRANCESCO GOSSO :
Vita econòmica delle Abbazie Piemontesi (sec. X-XIV). [«Analecta Gre­
goriana», vol. XXII (Series Facultatis Historiae Ecclesiasticae, Sectio B,
núm. 4). Roma, 1940. 216 pàgs.], on hom veurà amb claredat les dife­
rències de l'economia benedictina i les de la cistercenca. I de CHARLES
HiGOUNET: La grange de Vaulerent. Structure et exploitation d'un terroir
cistercien de la plaine de France. XIF'-XV siècle [SEVPEN. Paris, 1965.
61 pàgs.], amb mapes i il·lustracions, on es veurà bé el pas de l'explotació
directa al sistema d'arrendaments, quan desapareixen els conversi, i el
procés econòmic global d'una granja monàstica. En relació a altres as­
pectes socials i econòmics extrets de fonts documentals monacals i, en
particular, relatius a molins monàstics, hom pot veure el recent treball
del pare AGUSTÍ ALTISENT : Notícies socials i econòmiques de Mont­
blanc, la Guàrdia dels Prats i la Riba, pels voltants del 1200, en els
documents de Poblet, [«VIII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Mont­
blanc, 1966», Ed. Montblanc, Barcelona - Granollers, 1967, pàgs. 49-65].
VIII. ASPECTES CULTURALS
Dintre la funció cultural dels monestirs hom examinarà la biblioteca
i escriptori, l'arxiu i l'escola o estudi.
1) Biblioteca i escriptori:
a) La formació de la biblioteca, a partir del nucli originari de
llibres; b) una bona classificació dels llibres (litúrgics, d'estudi, musicals,
regles i estatuts, hagiografies, etc), i c) els inventaris antics, són tres
aspectes que cal esbrinar i tractar d'elaborar.
319

MANUEL RIU
Les característiques de l'escriptori, a través dels documents i de les
còpies conservades, miniatures, inicials, etc, serà altre treball remarcable.
2) Arxiu:
Altrament, el procés de formació de l'arxiu monestirial, les vicissi­
tuds del seu contingut, i en particular les restes de documents originals
(en pergamí o paper), cartorals i lligalls o còpies. Mereix també una
atenció especial.
3) Escola o estudi:
L'organització de l'escola: càrrecs, professorat, llibres, alumnes, aula,
figures notables, etcètera; especialització si l'ha tinguda i fins la seva
funció social seran també d'interès.
Entorn de les biblioteques, arxius i escoles monacals la bibliografia
és molt nodrida, i més coneguda. La revista «Scriptorium» pot orientar
l'investigador d'aquests aspectes. Igualment caldrà cercar la projecció
cultural —literària i científica— del monestir quan existeixi. Hom pot
veure, per exemple, dos articles orientadors, el de dom JEAN LECLERCQ:
Livres et lectures dans les cloítres du Moyen Age [a «Nouvelle Revue
Luxembourgeoise» (1965), pàgs. 243-252] i el de dom AGUSTÍ ALTI-
SENT : Libros y economia en los monasterios de la Edad Media [a «Yer­
mo», V, núm. 1 (1967), pàgs. 1-12] on s'examinen aspectes de gran
interès com el pergamí, el paper, la tinta, enquadernació, conservació i
restauració dels llibres, des del punt de vista de l'economia i l'orga­
nització.
IX. ASPECTES ARQUEOLÒGICS
Per a omplir aquest apartat caldrà la realització de prospeccions als
llocs més adients. És fonamental de poder desglossar:
1) Aspecte originari, del monestir i església (no únicament d'aquesta,
com s'ha fet moltes vegades), mitjançant plànols i seccions de totes les
construccions i dependències: església, monestir, sala capitular, cuina,
refectori, dormitoris, biblioteca, escriptori, arxiu, hospital, o enfermeria,
lavatori, claustre, cementiri, magatzems, verger, horta, clos o «quadre», etc.
2) Successives reedificacions o modificacions, precisant les fases de
320

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONBSTIR
construcció i èpoques corresponents, que hauran de restar ben definides
als plànols.
3) Detalls d'estructura, ornamentació, etc, dignes d'esment: porta­
lades, sostres, ossaris, sarcòfags, inscripcions, etc, acompanyades de totes
les reproduccions gràfiques possibles.
4) Estat actual. Descripció detallada, amb plànols i fotografies.
La recerca arqueològica pot permetre d'esbrinar aspectes inèdits que
la documentació escrita no ens ha conservat. Per això convé de realitzar
les cates al presbiteri, sector del claustre, aula capitular, etcètera, quan no
sigui possible una excavació total. L'excavació de l'antic monestir de
Sant Pere de Grau d'Escales (enclau del municipi de Montmajor, provín­
cia de Barcelona), construït el segle x i destruït el xin, ha d'ésser objecte
d'una ponència a aquest primer col·loqui del monaquisme català, pre­
sentada pel doctor Alberto del Castillo, catedràtic de la Universitat de
Barcelona.
Convindria, a més, que aquesta recerca arqueològica s'estengués a les
esglésies o parròquies depenents del monestir i als molins, als masos, a
les granges, etcètera.
X. ASPECTES ESPIRITUALS
Em sembla fora de lloc insistir en la importància de l'estudi dels as­
pectes espirituals en treballar la història d'un monestir, car aquesta impor­
tància ha d'ésser evident. Heus ací alguns dels aspectes dignes d'incloure's
en aquest apartat;
1) Litúrgia pròpia, costums, consuetes, necrologis, llistes d'aniversa­
ris, commemoracions, diades assenyalades, cultes dels sants patrons locals,
cerimònies especials, etcètera.
2) Actitud espiritual i projecció envers el poble dels voltants, súbdit
o no del monestir.
21
3) Activitats pastorals, desenvolupades per la comunitat:
a) ministeri a l'església del cenobi,
b) ministeri a les parròquies depenents del monestir,
c) ministeri a d'altres parròquies o esglésies,
d) exercici de l'hospitalitat: pelegrins, viatgers.
e) exercici de la medicina: cura de malalts, infermeria,
321

MANUEL RIU
f) exercici de la caritat envers els pobres,
g) predicació a altres llocs.
XI. PROCÉS D'EXTINCIÓ
Poques vegades ha estat objecte d'estudi minuciós el procés d'extinció
d'un centre monàstic, examinant-se amb cura les causes i les conseqüèn­
cies. Caldria almenys procurar esbrinar alguns punts fonamentals de
dit procés, com per exemple:
1) Pèrdua de vocacions, disminució del nombre de comunitaris.
2) Pèrdua de béns: secularització, desamortització,
3) Extinció del monestir,
4) Destí ulterior de les edificacions.
5) Destí ulterior dels altres béns.
La documentació conservada als Arxius d'Hisenda, com per exemple
els inventaris de desamortització, pot ajudar molt a precisar aquest capítol.
XII. APÈNDIXS
L'estudi d'un centre monàstic pot concloure amb diversos apèndixs.
Heus-en ací alguns especialment importants:
1) Transcripció de documents fonamentals:
Exemple: a) documents de fundació i dotació,
b) consagració de l'església,
c) presa de possessió d'un abat,
d) primera compra important,
e) primer arrendament,
f) constitució de la primera capellania,
g) constitució del primer càrrec,
h) necrologi,
i) inventari més complet,
j) capbreu més complet (millor reduït a un quadre es-
màtic sistematitzat), etcètera.
322

ESQUEMA METODOLÒGIC PER A L'ESTUDI D'UN MONESTIR
2) Taula estadística dels béns del monestir precisant: època, lloc,
classe, límits, renda, etcètera.
3) Figures més destacades (ampliacions biogràfiques).
4) Abaciologi, priorologi, monacologi, que siguin tan complets com
se pugui.
Abans de concloure serà oportú de consignar una llista de Fonts (si
no s'ha fet a l'epígraf II) i una llista bibliogràfica. Hom desitjaria igualment
de trobar sempre un bon índex alfabètic toponomàstic i de matèries,
car estalvia molt de temps als recercadors.
Universitat de Granada
323

FRANCINA SOLSONA ' CLIMENT
PERGAMINS DE VALLBONA , DE LES ' MONGES
A L'A. H. N. DE 'MADRID
El conjunt de pergamins referents a Vallbona va ésser estudiat per
nosaltres l'any 1957, en el transcurs d ? una llarga estada a Madrid. Es
tracta d'un total de 27 pergamins, en general, molt ben conservats i amb
lletra pulcra. Ocupen les carpetes 1021 i 1022 de la Secció de Clergat de
XArchivo Histórico Nacional, D'aquests pergamins n'hi ha un petit inventari,
a màquina, que pot consultar-se al mateix Arxiu i dóna idea dels
anys i procedència.
Per tal de no allargar-nos massa, procurarem d'agrupar els pergamins
segons la matèria que tracten. Així, referent a l'explotació dels molins
situats in portti frahiccato Tarrachone, hi ha, en primer lloc 1 , l'inici de
les friccions entre Berenguer de Puigvert i els seus i l'abadessa de Vallbona,
Aldiardis d'Anglesola (1201). Aquests molins havien estat de
Guillem de Tarragona i de la seva muller, Saurina; l'any 1260, el rei
Jaume I va concedir al monestir Omnia illa duo cas alia molendinorum
nostrorum, situats a Tarragona 2 . A canvi d'aquesta donació, Vallbona
va renunciar a mil quarteres d'ordi que cada any el rei els hi feia arribar
des de Vilafranca del Penedès, retornant les monges al monarca el document
que detallava la citada donació. Així doncs, durant uns anys, l'explotació
d'aquests molins va córrer a càrrec de Vallbona, almneys fins
el 1273, quan l'abadessa Gueralda de Cardona :: els va vendre a Berenguer
de Puigvert, possiblement fill de l'abans citat, que va comprometre's a
lliurar 2500 morabetins d'or. Gueralda, a més, va prometre de lliurar-li
1. Carpeta 1021, perg. núm. 2.
2. Carp. 1021, perg. núm. 15.
3- Carp. 1021, perg. núms. 16 i 17.
325

FRANCINA SOLSONA CLIMENT
tots els documents referents als citats molins, que es detallen situats al
lloc anomenat Port Fabregat \
Un altre grup de pergamins és refereix al castell i vila de Boldú.
L'any 1241 Pere de Boldú en fa donació al monestir 5 ; aquesta donació
va ésser completada per l'abadesa domna Yliarde d'Àger, que va comprar
al cavaller Arnau de Soler i a la seva muller, Elissendis, per 400
morabetins d'or, la part corresponent sobre les dècimes del citat castell
i vila 6 ; així mateix, Agnès, vídua de Berenguer de Boldú, va traspassar
a la citada abadessa els drets que, sobre Boldú, li pertanyien en concepte
de dot, l'any 1242 \
L'any 1241, l'abadessa Ermessendis, amb autorització del bisbe Ponç
d'Urgell i de l'abat Berenguer d'Escarp, va tornar a vendre al ja citat
Arnau de Soler i muller, Elissendis, el castell i vila de Boldú, a canvi de
tribus milibus et quingentis mazmutinis in auro, bonis, pulcris, directis 8
L'últim pergamí 9 sobre Boldú, es refereix a l'any 1321, quan posseïa
el castell Pere Janer, veí de Montblanc; aquest va enviar un nunci a les
monges, que llavors tenien Blanca per abadessa, obligant-les a presentar-se
davant el veguer d'Agramunt, que estudiava els seus pretesos drets sobre
Boldú. L'abadessa i les monges, reunides al parlador del monestir, van
estar presents a la lectura de la carta en paper que va llegir el nunci,
Ramon Morera.
Referent a la vila i terme de La Guàrdia dels Prats, hi ha la donació
al monestir de Vallbona i a la seva abadessa, Gueralda de Cardona, per
part de la novícia Guillelma de Mirambell 10 , de totam illam cavalleriam
(1277) situada en aquell terme, que dos anys després va ésser concedida
per la mateixa abadessa a l'abat de Santes Creus, Fra Gener, a canvi de
400 sous, amb consentiment de les altres monges n .
En general, aquests pergamins són interessants també perquè es recullen
els noms de les monges i ajuden a indicar la seva procedència:
4. Carp. 1022, perg. 1.
5. Carp. 1021, perg. 8.
6. Carp. 1021, perg. 9¬
7. Carp. 1021, perg. núm. 12 a .
8. Carp. 1021, perg. 13.
9. Carp. 1022, perg. 5.
10. Carp. 1022, perg. 2.
11. Carp. 1022, perg. núms. 3 i 4.
326

PERGAMINS DE VALLBONA DE LES MONGES
Gueralda de Queralt, Elissenda de Timor, Sança de Talamanca, etcètera.
Fent referència a Montesquiu, hi figura la venda que Elissenda, filla
de Pere Fulleda 12 , va fer a favor d'Arnau Pou i de la seva muller, aconsellada
pel seu oncle Ramon Martí, procurador de Vallbona (1363)", la
compra (1370) d'una casa a Montesquiu per Pere Serra i esposa a Bartomeu
Corvera 13 i la venda d'un troç de terra situat al terme de Montesquiu,
per part de Pere River i la seva muller, Elissendis, veïns de
Rocallaura, a favor de Pere Tallada, de Montesquiu 1 *.
En aquest grup de pergamins hi han també, testaments. El primer
d'ells és el de Gombau de Ribelles (1203), el qual demana ésser enterrat
a Poblet i dóna cent morabetins a Santa Maria de Vallbona, a més d'altres
quantitats a d'altres monestirs 15 . Un altre és el de Raimunda de
Granyena 16 , que concedeix el castell de «Timonale» a Vallbona, béns
al monestir de Poblet i encomana la seva filla Berenguera a Ponç de
Cervera, Ramon de Galceran i a l'abat de Bellpuig. Raimunda demana
també d'ésser enterrada a Vallbona.
Altres pergamins ens proporcionen noves notícies: la venda (1176)
d'una vinya que Gundebald de Talarn, amb permís de l'abadessa de
Vallbona va fer a favor de Pere de Prenyanosa i de Ramon de Vilanova
i respectives mullers 17 . El territori estava situat dins el terme de Verdú,
segons s'especifica, detallant-se també el cens que es pagava al citat
monestir; la donació, per Guillem de Cervera (1205), del castell de
Verdú, que llavors capitanejava Guillem de Bas, a Ballbona i a la
seva abadessa, Ermessendis 18 ; el compromís de no exigir res a Ramon de
Miravet, fill d'Arnau, per part d'Ermessèn i les altres monges 1S , ja que el
citat Ramon de Miravet tenia una filla, Arnalda, «donate» del monestir
(1223); el reconeixement per part de Saurina de Tarragona, d'haver
rebut mil morabetins de l'abat de Poblet, Fra Berenguer de Castellots,
en nom de Fra Vidal d'Algarra 20 ; el compromís dels germans Pere i
12. Carp. 1022, perg. núm. 8.
13. Carp. 1022, perg. núm. 9.
14. Carp. 1022, perg. núm. 10.
15. Carp. 1021, perg. núm. 3.
16. Carp. 1021, perg. núm. 5.
17. Carp. 1021, perg. núm. 1.
18. Carp. 1021, perg. núm. 4.
19- Carp. 1021, perg. núm. 7.
20. Carp. 1021, perg. núm. 14.
327

" ' • FRANCINA SOLSONA CLIMENT '
Ramon de Ferran (1324), veïns de Montesquiu, decidits a lliurar anualment
a Vallbona duas migerias ordei, a més d'altres obligacions 2l . I, finalment
22 , la renúncia de les monges Sibilia i Constança, filles de Guillem
de Montpaó i de Blanca, la seva muller, a favor de la noble Elionor,
vídua del venerable Berenguer de Cervera (1359).
Biblioteca Universitària de Barcelona
21. Carp. 1022, perg. núm. 6.
22. Carp. 1022, perg. núm. 7.
328

FRANCESC UBACH
LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA
Abans d'entrar en matèria de la nostra comunicació, permeteu-me de
dir quatre paraules per a orientació d'aquells que no coneguin personalment
el Monestir.
Benifassà és conegut, documentalment, de totes les persones que d'alguna
manera s'han dedicat a l'estudi de la història monàstica del nostre
país. Malgrat això i degut a la seva situació geogràfica a un dels llocs
més feréstecs de les muntanyes del país valencià, tocant a Catalunya i
Aragó, han estat poc visitades les restes que queden, degut a les dificultats
amb què es topa per arribar-hi, ja que més enllà de la Sénia, no hi ha
cap servei regular d'autòmnibus ni de res.
Està situat a 12 Km. aproximadament de La Sénia i a poca distància
de la carretera que des d'aquella Vila porta als pobles que antigament
formaven la Tinença de Benifassà.
A aquelles persones que no hi hagin estat i vulguin conèixer-ho, els
recomano que no ho deixin per més endavant, que hi vagin com més
aviat millor, perquè està en obres per a instal·lar-hi una comunitat femenina
de cartoixanes i quan estigui habitat serà difícil de visitar.
Dit això entrem en matèria:
Primerament situem-nos en el Monestir d'aquells temps: Durant més
de la meitat del segle xv i fins al 1518 va ser ocupada l'Abadia per
persones de la mateixa família, els Llorens de Tortosa, als qui el pare
Miquel Joan Gisbert, abat d'últims del segle xvi, en el seu Llibre de la
fundació y dotació..., manuscrit que es conserva a l'A. H. N., anomena
familiarment «los Llorensos».
Aquests foren el pare Bernat, elegit el 1430, de qui diu el pare Gisbert
que és com un segon fundador del Monestir. El pare Joan Llorens, elegit
el 1468, nebot de l'anterior que havia renunciat l'abadia i que va ser abat
329

FRANCESC UBACH
fins al 1485 en què també va renunciar i fou elegit el pare Bernat (II)
Llorens, nebot seu que va ocupar-la fins el 1518, en què va morir. Una
veritable dinastia.
El nostre pare Cosme Joan Daroca va ser el seu successor a l'abadia.
L'eleccció va tenir lloc el dia 28 d'octubre, dos dies després de la mort
del pare Llorens.
Era fill de Tortosa i en ser elegit ja era bastant gran; devia tenir
cap als 65 anys, que per a l'època gairebé es podia dir que era vell. L'elecció
va ser confirmada per l'abat de Poblet, que ho era llavors el pare
Domènec Porta.
Aquesta elecció va ser impugnada pel cardenal Juli de Medicis, Cardenal
de l'Església amb el títol de San Lorenzo in Damaso, Vive-Canceller
Apostòlic, qui va posar demanda davant la Seu Apostòlica demanant
l'Abadia com a abat comendatari. Era llavors papa, Lleó X, Joan de Medicis,
fill del Duc Llorenç el Magnífic.
Juli de Medicis era cosí de Lleó X. Era fill de Florència on havia nascut
el 1478. La seva legitimitat és dubtosa. Més endavant va ser Papa,
amb el nom de Climent VII i va succeir Adrià d'Utrecht, bisbe de Tortosa
alhora que Sant Pare.
El Monestir va enviar a Roma per a defensar els seus drets en el plet
que es va promoure a un pare anomenat Onofre Navarro.
Quan el plet ja feia cinc anys que durava es va morir el papa Lleó X
i va resultar elegit papa el bisbe de Tortosa Adrià d'Utrecht, flamenc i
gran amic de Carles, l'emperador a qui devia la mitra.
El pare Daroca, de jove, poc després de la seva entrada al Monestir,
vista la seva aptitud per a l'estudi va ser enviat a Cíteaux i des d'allà el
van enviar al col·legi de Sant Bernat, a París, d'on va tornar graduat de
Mestre en Arts per la Sorbona. A París va ser company d'Adrià d'Utrecht,
quan aquest també era estudiant a la Sorbona.
Trobant-se Adrià VI, ja Papa, a Saragossa, hi va anar el pare Cosme
Daroca a interessar-se pel seu plet. El van acompanyar alguns amics i va
portar-li molts presents de senglars i cérvols. No sabem pas com s'ho
devia compondre per tal que la carn arribés en bones condicions amb la
distància que hi ha de Benifassà a Saragossa.
Arribats a Saragossa i obtinguda audiència, el pare Daroca se li va
donar a conèixer com a antic company d'estudis a la Sorbona. Assabentat
el Papa del motiu de la visita i reconeixent el dret que assistia al Monestir
per a elegir per a abat la persona més escaient, a criteri de la Comunitat,
330

LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA
va dir al pare Daroca, davant de Mn. Genis Vilanova, ciutadà de Tortosa,
un dels qui l'havien acompanyat en la visita al Papa, tot posant-li la mà
a l'espatlla: Abbas de Benifassà, Ego te constituo in Abbatiam per totam
vitam tuam.
Al cap de poc, 1 d'agost de 1523, va ser fallada la causa a favor de
l'abat Daroca. La publicació de la sentència va ser feta per Guillem Cassador,
auditor de la Rota.
El pare Daroca va ser abat actiu i constructor. Una de les obres més
importants que va fer és el Pont que encara s'anomena de l'Abat. És
a la carretera que de la Sénia puja cap a la Tinença i encara avui serveix
per al pas de tota mena de carruatges. També va fer obres al dormidor
antic, que és sobre el celler. Va fer nous arcs. El seu propòsit era de fer-hi
cel·les però ho va deixar tot una sala que des de llavors va servir de graner.
Poc abans de morir, ja molt vell, va rebre la visita de l'abat de Claravall,
la qual visita es descriu en la «Peregrinatio Hispànica» (f. 23, 23\
i 24). Diu que era molt vell, de més de 80 anys i que com un altre
Tobias, cec i tentinejant pel camí se li va acostar i el va abraçar.
Quatre mesos després d'aquesta entrevista, el 3 d'agost de 1532, va
morir.
# # #
A la seva joventut, vingut de París, es va sentir temptat de poder
proporcionar al Monestir una gran millora. Benifassà, encara que pertanyia
i pertany al país valencià, és a la conca del riu de la Sénia i no té
altra sortida natural que la vall d'aquest riu. Si bé per als afers civils i de
justícia havien d'acudir, com ara ho fan, a Castelló, a València, per als
eclesiàstics i econòmics depenien, com ara, de Tortosa i per arribar a Tortosa
s'ha de fer una gran volta baixant fins al Camí Ral de València a
Barcelona que trobaven on hi ha ara el poble de Santa Bàrbara, llavors
inexistent. Seguint el Camí Ral cap al Nord i al tros final seguint l'Ebre
arribaven a Tortosa després de passar el Pont de barques.
I la gran pensada va ser d'acudir al dimoni perquè, tal com havia
fet, segons la llegenda, l'aqüeducte de les Ferreres de Tarragona i el pont
del Diable de Martorell, en una nit cada obra, els fes un camí a ells,
còmode i directe per a anar a Tortosa.
331

LA NIGROMÀNCIA DE L'ABAT DAROCA
I ja el tenim reunit amb dos monjos més, que segons el pare Chavalera,
traductor i continuador de l'obra del pare Gisbert, eren de Poblet,
servint-se tots tres d'un llibre de nigromància que s'havien procurat, intentant
l'afer.
Van reunir-se a l'Hostal, on després (1800) hi hagué la fusteria i
allà amb l'auxili del llibre van cridar els dimonis per a exposar-los el
cas, demanar-los la seva cooperació i és de suposar que devien haver
previst el tracte i allò que ells podien oferir en contrapartida. El bo del
cas és que, segons el cronista, hi van acudir desseguida i en gran nombre,
en forma de corbs. (Cal fer notar que per aquelles muntanyes on la ramaderia
és un dels medis de vida dels seus habitants, hi ha molta abundor
de corbs). Diu també que es van escampar per tota la casa. Això ja
sembla una mica dubtós.
Espantats pel que havia passat, i malgrat l'èxit inicialment assolit, ho
van abandonar a mig fer, es van quedar sense camí i van anar, suposem
que bastant compungits, a explicar al pare abat, que ho era el pare Bernat
(II) Llorens el que havien fet i el que havia passat.
Llavors van començar les preocupacions de la Comunitat per a foragitar
els diables en forma de corbs. Diu que per a assolir-ho van haver
de fer moltes processons i dejunis tota la Comunitat.
Els qui se'n van anar de seguida foren els dos monjos de Poblet,
col·laboradors del pare Daroca. El pare Abat els va despatxar de seguida
cap al seu Monestir i al pare Daroca li va imposar un càstig que ignorem
en què va consistir.
El pitjor de l'assumpte fou que va arribar a coneixement de la Inquisició
de Tortosa i sort van tenir tots junts que aquella Institució es va
fer càrrec que tot s'havia fet de bona fe i no va passar res més.
Sembla impossible com una persona de cultura com era el pare Daroca
va tenir l'ocurrència de recórrer en ple Renaixement —som al segle xvi,
no al viu o ix—, a un sistema tan absurd per a fer una carretera, i no
solament ho va fer ell, sinó que ho explica amb tota la bona fe el pare
Gisbert i més encara és d'admirar que ho copiï a començaments del
segle xix (1806) el pare Joaquim Chavalera, traductor i continuador del
llibre del pare Gisbert, sense fer-hi el més lleu comentari d'incredulitat.
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears

J. VIVES I MIRET (f)
ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE
SANTES CREUS
I. ElNS A L'ARRIBADA DEL CÍSTER
A la ribera del Gaià va construir-se a primeries del segle n l'aqüe­
ducte per proveir d'aigua Tarraco, que procedia d'una presa al Pont
d'Armentera. La inseguretat que el país oferia per la desconfiança de
l'element indígena, féu que a tot el llarg del trajecte, a distàncies de
4-5 quilòmetres, fossin destacats punts de vigilància permanent que do­
naren lloc a la fundació de futurs nuclis de poblament. D'ells deriven
Aiguamúrcia (Castre de Freixe), Vila-rodona, Vilardida, Vilabella, etc.
Intensament romanitzat el territori en el segle iv (Columbari romà
de Vila-rodona, restes de vil·les vora Aiguamúrcia, troballes de ceràmica
i monedes de Santes Creus —vinya Closa—) experimenta ben d'hora la
influència del cristianisme. El monticle prominent de l'actual monestir,
en el paratge frondós d'arbreda i d'aigües vora el riu, dominant l'extensa
vall del Gaià, fou lloc adient per a edificar-hi una ermita o basílica —tal
volta successora d'algun anterior culte pagà— de la qual es conserven
elements pertanyents al segle VIL
El Gaià esdevé frontera de la Marca després de la invasió musulmana
i la serra que el limita per Llevant apareix guarnida de castells —Pinya-
na, Querol, Montagut, Santa Perpètua. Colònies d'eremites s'intal·len en
aquelles solituds. Coneixem la que sota l'advocació de Sant Pere és esta­
blerta a curta distància de l'actual Monestir perquè consta que els homincs
Deï que la constituïen ingressaren a la comunitat cistercenca quan va
arribar.
La ràtzia d'Al-Mansur (985) s'inicià contra aquesta línia de castells
i durant tot el segle XI les algarades d'una part i de l'altra foren contí-

J. VIVES I MIRET
nues. Vers el Sud, les viles judaiques —Salomó, Bràfim, Bonastre— eren
centres actius del comerç d'esclaus. Amb la reconquesta de Tarragona
(1117), la de Tortosa i Lleida (1148) i la conquesta del nucli sarraí de
les muntanyes de Prades, queda pacificat el teritori i creada la necessitat
de la seva repoblació.
II. EL MONESTIR FINS A PERE EL GRAN
La relació entre els Montcada i els Montpeller amb motiu de la guerra
contra Tortosa, motivà contactes entre ambdues famílies que donaren lloc
a la fundació d'una Casa del Císter a Catalunya, filial de la Gran Selva.
Els Montcada cedien el solar de la primitiva fundació de 1150, que fou
dedicada a Santa Maria de Valldaura, en terres del seu patrimoni a les
muntanyes que envolten el pla de Barcelona. L'empresa fou secundada
per la protecció reial i per la de la Canònica barcelonina.
Però l'emplaçament de Valldaura no s'avenia al caràcter d'una fun­
dació del Císter. De seguida els monjos en cerquen un altre de més
adient i, prèvia la instal·lació d'una granja exploradora a Ancosa, vers 1158
obtenen la donació del paratge de Santes Creus, on avui és el Monestir,
on s'intal·len vers 1168, canviant per Santa Maria de Santes Creus l'ad­
vocació primitiva de Santa Maria de Valldaura. L'extens territori dels
voltants, reconquerit als sarraïns, s'avenia plenament amb la missió re­
pobladora i civilitzadora del Císter.
L'inici de l'economia conventual és la ramaderia i l'agricultura, i la
base d'aquesta en els nous territoris a repoblar és el cultiu de la vinya,
del qual els monjos deuen portar un ben traçat programa. En els permò-
dols de la primera etapa de les construccions, bótes i tines, símbol d'a­
questa riquesa, hi apareixen com a element decoratiu.
En 1174 comença la construcció monumental del Monestir, segons
projecte peculiar de l'Orde. Inicialment les dependències monàstiques
estan projectades, com a Poblet, a la banda septentrional de l'edifici de
l'església, però vers 1191, a l'acabament del creuer, el projecte es varia
i el monestir s'orienta vers la part meridional. Aleshores és construït el
templet del lavabo per a servir de model arquitectònic i fixar l'emplaça­
ment del futur claustre i és començat l'edifici del capítol i el dormitori
com a perllongació del braç del creuer.
334

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
En 1211 té lloc la inauguració de l'església fins al creuer i les obres
prossegueixen actives fins al 1225, en què és acabat l'edifici del dormitori,
i de l'església són construïts els tres primers trams partint del creuer.
En aquest any comença l'abadiat de Fra Bernat Calvó (santificat poste­
riorment), i l'església és novament consagrada amb el ple de la comu­
nitat. Durant aquest primer període són fetes a Santes Creus importants
aportacions de béns, llegats i vocacions monàstiques, especialment per
part de la noblesa de la rodalia del Monestir: els Castellet, Banyeres,
Llorac, Castellvell, Salbà, etcètera.
A partir de 1225, les obres monumentals resten paralitzades fins a
la fi del regnat de Jaume el Conqueridor (1276). En 1229, fundació
d'Elvira de Subirats, comtessa d'Urgell, i de Guillem de Claramunt i
Ramon Alamany, és edificat a l'exterior del recinte monàstic l'Hospital
de Sant Pere dels Pobres.
La conquesta de Mallorca, que emprèn el rei Jaume, és secundada
per la noblesa afecta a Santes Creus. Cinc dels principals senyors que
trobaren la mort en l'expedició, reposen al Monestir en sepulcres propis:
Guillem i Ramon de Montcada, Guillem de Cervelló i els Claramunt i
Alamany suara esmentats.
Un intent d'acabament del frontispici de l'església amb nàrtex o
galilea, de meitats del segle xm, són totes les obres que es duen a cap
al Monestir durant el regnat de Jaume I. A l'adveniment del seu pri­
mogènit, Pere el Gran (1276), els destins del Monestir canvien de
fortuna.
III. LA GRAN ÈPOCA: PERE EL GRAN, JAUME II
Pere el Gran experimentà predilecció per Santes Creus i, encara
Infant, ja havia fet vot d'ésser enterrat al Monestir. De seguida que co­
mença el seu regnat (1276) adopta el Monestir, del qual la família
Montcada havia ostentat fins llavors el patronatge, sota la seva reial
protecció. Enriqueix Santes Creus amb importants donatius i en reprèn
les obres, paralitzades des de feia cinquanta anys. Acaba totalment la
cobertura de l'església i disposa la continuació de la totalitat del recinte.
A la part posterior hi construeix el palau reial.
335

J. VIVES I MIRET
En morir (1285) les seves despulles són dutes a Santes Creus i dipositades
poc després en el sumptuós mausoleu del presbiteri, obra de Mestre
Bartomeu. Seguint el seu exemple, la noblesa del país que havia
secundat les seves brillants accions —Sicília, Bordeus, Panissars—-, vol
acompanyar el seu senyor en el repòs etern al mateix monestir. L'almirall
Roger de Llúria, en una sepultura als peus del mausoleu reial; i al
claustre i a l'absis de l'església, la flor de la noblesa catalana: Cervelló,
Queralt, Pinós, Cervera, Urgell, Cruïlles, Anglesola, etcètera.
La devoció vers Santes Creus de Pere el Gran és continuada pel seu
fill Jaume II el Just, el qual, rei de Sicília (1285-1291), és cridat a
succeir el d'Aragó a la mort del seu germà Alfons. Mullerat amb Blanca
d'Anjou, Jaume II atreu cap a Santes Creus la voluntat de la reina i,
obra d'aquests monarques i reflex del gran expandiment de Santes Creus
(Valldigna, Altofonte), és la florida de les construccions del monestir
que tenen lloc durant la primera meitat del segle xiv. Són del seu temps
el gran finestral del frontispici, el cimbori damunt el creuer (1314), el
claustre (1313-1336) i un projecte de refetor i de palau reial que no va
dur-se a terme. Jaume i Blanca són enterrats a Santes Creus en el magnífic
mausoleu del presbiteri del temple, fent parella al de Pere el Gran.
Són els temps de màxima puixança del monestir, coincidint amb el
màxim explendor de la Confederació catalano - aragonesa, quan la dinastia
de la Casa de Barcelona era estesa per tota el Mediterrani. El cronista
Bernat Desclot era nebot de l'abat Gener. La creació de l'Orde militar de
Montesa (1318), és confiada al patronatge de Santes Creus.
L'arquitecte del palau reial de Barcelona, Bertran Riquer, és l'autor
del sepulcre de Jaume i Blanca, i sembla que a ell mateix pertany el
projecte del claustre actual, començat en 1313, però del qual solament
es construí la galeria oriental.
En 1332 contracta l'obra del claustre (acabament i decoració total) i
del palau i refetor anexes (un aiguat inopinat havia malmenat les obres
preexistents) l'arquitecte britànic Reinard des Fonoll. Les obres duren
quatre anys i en 1336 són suspeses pel nou rei Pere el Cerimoniós, ressentit
contra el Monestir per la política que havia adoptat en favor de
la seva madrastra, la reina Elionor de Castella.
Durant els anys de la «mort negra» (1348-1351), Fonoll, amb d'altres
artífexs, treballa en la reconstrucció del primitiu palau reial.
336

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
IV. PERE EL CERIMONIÓS. LA DECADÈNCIA
La desafecció, tan prematura, manifestada pel Cerimoniós vers Santes
Creus per la raó de què hem fet esment, va perdurant al llarg de la
seva vida. A partir de 1340 manifesta la seva predilecció per Poblet i és
al dit monestir que decanta la seva gràcia i que —a imitació de Pere el
Gran per Santes Creus— disposa l'erecció del propi sepulcre i el dels
continuadors de la seva dinastia.
Per Santes Creus, en represàlia, imposa la construcció d'unes forti­
ficacions que, amb l'excusa de preservar el Monestir contra algarades i
guerres, tinguin per finalitat efectiva d'impedir la futura expansió ma­
terial del cenobi. S'hi resisteix l'abat Miró (f 1347) i també durant vora
trenta anys l'abat Ferrera (1347-1375), al qual el rei crea tota mena
de dificultats. Finalment, a la mort de Ferrera, el designi reial és acatat
i les fortificacions són dutes a terme tal com apareixen encara avui, amb
la corona de merlets damunt l'església, claustre i dormitori, sense utilitat
defensiva i només impedint la continuació de les construccions de les
dependències de les quals era mancat el cenobi. L'abat La Dernosa, ins­
trument de la reial venjança, hagué d'abandonar Santes Creus ben aviat,
i la seva memòria fou vituperada per la comunitat.
Santes Creus cessà en la seva expansió monumental. L'abat Porta
(1380-1402), esmerça la seva prelatura en activitats pràctiques i deco­
ratives. Construeix un pont sobre el riu Gaià i edifica la porta Reial
(anterior a l'actual de l'Assumpta) tot variant els accessos al cenobi que
abans es feien pel gual d'Aiguamúrcia. Construeix un nou altar major
(avui a Tarragona) i dedica al claustre dues notables pintures al fresc,
de les quals només es conserven les restes.
Amb tot, el Monestir no decau en la vida espiritual i en el seu escrip­
tori, floreixent de ja fa un segle, es registren els fruits d'una intensa acti­
vitat en disciplines del món de la cultura, tant com de la religió. Hi ha
testimonis d'una escola hel·lenística formada dintre els seus murs que
perdura d'una manera comprovada fins entrat el segle xvn, i probable­
ment fins a les acaballes de la comunitat.
Durant tot el segle XV no es registra al Monestir obra, acte o enterra­
ment d'importància. Els béns espirituals de l'abadia de Bonrepòs, extin­
gida en 1453, són transferits a Santes Creus i serviran en ple segle xvn,
per instal·lar un pati en la mongia posterior aprofitant les arcades d'aquell
claustre.
22
337

J. VIVES I MIRET
V. ÈPOCA MODERNA. LA CONGREGACIÓ
L'abat Mendoza (1479-1519), parent del Rei Catòlic i adicte a la
seva nova política, clou el període medieval de Santes Creus.
Els seus successors Tolrà (1519-1534), Valls (1534-1560) i Conti-
joch (1560-1593), ja dintre els aires del corrent renaixentista i oblidada
la protecció reial (ni Trastàmares, ni Àustries, ni Borbons no petjaren
mai el recinte de Santes Creus), inicien l'ocupació d'instal·lacions reials in­
servibles de feia dos-cents anys. El palau reial és convertit en residència
de l'abat: és construïda la Torre de les Hores (1575) i un pont nou
sobre el riu Gaià (1549) s'edifica per substituir la probable desaparició
de l'antic de l'abat Porta. Durant tot el segle xvi, malgrat els nous aires
del Renaixement que s'imposen, l'obra medieval del Monestir és respec­
tada i no es comproven adulteracions substancials.
És al segle xvn, amb el triomf dels nous corrents congregacionistes
que la decadència de la comunitat —regida per abats quadriennals a
partir de 1619— es precipita i l'obra artística del Monestir n'esdevé
fortament afectada. Dues grans sales del palau reial són adaptades als
usos de refetor i cuina del convent; a l'antic refetor és construïda la
nova infermeria; amb elements del claustre de Bonrepòs, un pati s'ins­
tal·la a la mongia posterior; un nou escriptori és fabricar al fons del
dormitori (1635) mentre el recinte de l'antic scriptorium és convertit en
celler; és construïda la nova sagristia (desapareguda en 1937); s'aixeca
l'edifici del Priorat, amb cups als baixos; l'antic hospital dels pobres, de
la plaça és disgregat en vivendes particulars de monjos, nou palau de
l'abat, hostatgeria, comptaduria, etcètera; una font és instal·lada a la
Plaça de Sant Bernat i l'antic portal Reial es transforma en el de l'As­
sumpta, de factura barroca.
A l'església els altars són renovats i el magnífic retaule major —de
Borrassà i d'altres— de 1410 (avui a Tarragona) és substituït per l'actual,
obra de Tramulles (1646) no mancada de valor, però que no s'adiu amb
la sumptuosa austeritat de l'edifici cistercenc.
Durant el segle xvm, són reformats alguns recintes, sempre en detri¬
ment de la integritat artística dels primitius: En 1733 és destruïda la
coberta d'arcades i fusteria de la sala del palau reial per dotar al refetor
d'un sostre de guix de més elevació. En 1741 és edificada de nou la cape­
lla de Santa Llúcia substituint el vell edifici que probablement datava
del període visigòtic. Noves construccions dedicades a vivendes de monjos
338

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
jubilats són alçades a la plaça damunt antigues i indeterminades depen­
dències del Monestir.
Les lleis desamortitzadores del primer terç de segle XIX, provocaren
la fi del cenobi. L'església fou cedida per a parròquia (1843) amb la
qual cosa mantingué la seva integritat i la permanència del culte que no
ha deixat de continuar-s'hi. Un fons important de la seva biblioteca és
avui a la Provincial de Tarragona i una part considerable del seu arxiu
a l'«Archivo Histórico Nacional», de Madrid. La important riquesa mo­
biliària restà dispersa i, lamentablement perduda en la seva major part.
Per delegació de l'Estat, un Patronat té cura de la conservació del
monument.
Una entitat constituïda per l'entusiasme i l'amor al Monestir de par­
ticulars, l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, fundada en 1947, secunda
la labor del Patronat i per tots els mitjans que li són permesos —publi­
cacions, certàmens, conferències, etcètera— organitza l'estudi i la divul­
gació de la passada grandesa de Santes Creus.
GUIA DESCRIPTIVA
A 300 metres de l'entrada del Monestir, sobre el riu Gaià, un robust
PONT DE PEDRA d'una sola arcada. Construït per l'abat Valls (1534 -
1560). Heràldica de l'Abat, amb la data 1549 a l'estrep esquerre. Flan­
queja l'entrada del pont una
CREU DE TERME, restaurada en 1948. Doble nus, l'element inferior
del qual conté heràldica del Monestir i de l'abat Porta (1380-1402),
restes de l'antiga creu corresponent al pont anterior que l'actual vingué
a substituir. En el nus superior, teoria de sants dintre fornícules pla-
teresques.
A la sortida del pont, ara és carrer allò que havia estat avinguda
d'arbres corpulents flanquejant la veïna
ALBEREDA. Deliciós i ombriu paratge estès vora el riu, poblat d'àlbers
339

J. VIVES I MIRET
i pollaries centenaris, amb abundància d'aigües i fonts naturals, algunes
aparellades amb bancs i pedrissos encara de temps dels monjos.
Al final del carrer o antiga avinguda s'obre, entre cases modernament
habilitades, el
PORTAL DEL RECINTE EXTERIOR, obra amb esgrafiats rematada per
una fornícula d'imatge desapareguda. Dóna accés a la
PLAÇA DE SANTA LLÚCIA, de perímetre irregular, abocada damunt
l'Albereda i el riu, amb barana de merlets de mamposteria, típics dels
establiments del Císter. Al fons
CAPELLA DE SANTA LLÚCIA, construïda en 1741 en l'emplaçament d'u­
na capella o basílica visigòtica del segle VIL FOU el primitiu nucli cristià
de Santes Creus. Esgrafiats recentment restaurats. Campanaret d'espadanya.
Durant l'època conventual serví de parròquia a la feligresia local.
Fa angle amb la capella el
PORTAL DE L'ASSUMPTA, edificat en l'emplaçament de l'antic Portal
Reial, de l'obra del qual existeixen vestigis a l'interior de l'edifici. Obra
barroca de darreries del segle xvn. Flanquegen el portal dues columnes
sobre basaments de pedra i el presideix una gran imatge de l'Assumpció
de la Mare de Déu. La planta superior de l'edifici era habitació del monjo
vicari de la parròquia. El remata una llanterna vuitavada. Des de la llinda
del portal, bella perspectiva sobre la
PLAÇA DE SANT BERNAT. Amb edificis a banda i banda dels segles
xvn i xvm, decorats amb esgrafiats, entre dues rengleres d'arbres que
centra una bella font, al fons apareix damunt d'un terraplè amb escalinata
central, el majestuós frontispici de l'església del monestir, retallant-se
sobre el blau del cel. És una estampa inoblidable.
FONT DE SANT BERNAT. Monument barroc al mig de la plaça al­
çant-se dintre una pica circular, brollant aigua per quatre brocs i rematada
per una estàtua de Sant Bernat Calvó, abat que fou de Santes Creus
(1225 -1233). Enfront, a migdia, edifici del
PALAU DE L'ABAT, construït vers 1640 damunt els elements de l'antic
340

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
Hospital dels Pobres, del qual apareixen restes arquitectòniques a l'inte­
rior. A l'entrada, pati pintoresc del vell Hospital, d'estil gòtic decadent,
de mitjan del segle xvi. Àmplia escala noble a l'interior i pati amb antic
xiprer i galeria barroca a la part posterior de l'edifici.
CASES DELS MONJOS JUBILATS. De finals del segle xvm a la part
septentrional de la plaça. Restauracions modernes dels esgrafiats neoclàs­
sics. Al fons de la plaça, a la dreta
PLAÇA DEL joc DE PILOTA. Àrea d'uns 50 x 30 metres que limita
a Ponent per cases amb esgrafiats que integraven l'antic Hospital dels
Pobres, del qual es conserven elements arquitectònics a l'interior; per
Migdia, amb un balcó de mamposteria amb merlets que dóna a l'exterior
i ofereix una bella vista sobre la vall del Gaià, i per Llevant, amb el
parament exterior del Monestir recaient al claustre, el qual recula 15
metres de la línia del frontispici de l'església. Aquest espai devia ocupar
el palau reial (15 x 35 m) projectat per l'arquitecte anglès Reinard des
Fonoll en 1332, llindant amb el claustre i l'església. Suspesa l'obra
en 1336 per ordre del rei Pere el Cerimoniós, el mateix rei va disposar
en 1376, per impedir cap posterior temptativa de represa, la fortificació
del Monestir pel sistema de merlets damunt l'obra de l'església i del
claustre, com ací s'aprecia. En el parament, heràldica reial i de l'abat La
Dernosa, executor del manament del rei. Aquesta —un lleó rampant—
apareix destruïda. L'abat hagué d'abandonar el Monestir repudiat per la
comunitat.
Amb la mateixa disposició i mides d'aquest palau, fou construït a
Poblet el palau del rei Martí, obra de l'arquitecte Arnau Bargués, a
finals del segle xiv. Així el de Santes Creus el precedia de 60 anys.
A l'extrem S. del parament i destacant sobre un cos igualment forti­
ficat, apareix la meravella del
PORTAL DEL CLAUSTRE. També dit impròpiament Portal Reial, en
raó a la profusió d'heràldica d'Aragó i Anjou (pels reis Jaume II i
Blanca) que ostenta. Obra de l'anglès Fonoll (1332-1336), és una bella
obra de proporcions magistrals destinada a ésser coberta per un atri de
creueria que no s'arriba a construir. En els arrencaments dels nervis, per-
mòdols amb figuració dels emblemes dels Evangelistes, semblants als de
la sagristia de la capella de Santa Maria a la Seu de Tarragona, del
341

J. VIVES I MIRET
mateix autor. En els muntants de la porta, fornícules a banda i banda.
Testa de rei i de regina en els permòdols immediats. Expressives escenes
en escultures, molt gastades, de frisos i capitells. La porta, amb fusta i
ferratges, contemporanis de la construcció, que dóna accés al
CLAUSTRE MAJOR. A un llegat testamentari de la reina Blanca d'An-
jou és degut l'inici de l'obra d'aquest claustre i això ja sembla explicar-
nos el seu caràcter extraordinari, que s'adiu més amb la pompa d'una
Cort de prínceps que no amb l'austeritat d'un cenobi cistercenc. Fou
començat en 1313, segons projecte, sembla, de l'arquitecte reial Bertran
Riquer, però al cap de vint anys només havia estat edificada la galeria
E. i, potser, la N. L'anglès Reinard des Fonoll, pel febrer de 1332, con­
tracta l'obra del claustre i dels seus anexes. En completa la construcció
de les galeries N., S. i O. i executa la decoració —finestrals, escultura de
permòdols, pilars i capitells— de tot el conjunt. En 1336, les obres són
paralitzades per disposició del rei Pere el Cerimoniós que acaba d'ésser
coronat i fa sentir contra Santes Creus la seva animadversió. Fonoll,
en 1337 ja treballa a Poblet. Durant els quatre anys de Santes Creus, ha
tingut temps de completar el claustre.
Galeria S., o del Lavabo. Finestrals de traceria reticulada. Escultura en
capitells de temes diversos: El Gènesi (excepció de tema bíblic); heràl­
dica reial i de magnats protectors del Monestir; testa coronada entre
adargues i lleons (rèplica de l'efígie funerària d'Eduard II, a Gloucester);
monstres; elefant; víbria; escena de verema i de pasturatge; sirena de
doble cua; green-man de la vinya; aviram; joglars; Samsó i el lleó
(altra evocació bíblica); camell i simi; lleó; joglar músic; temes vege­
tals, etcètera. Al centre de la galeria, pas al TEMPLET DEL LAVABO,
obra cistercenca (1190-1211) anterior al claustre actual, que serví de
model per a l'estructura del primitiu claustre que no va realitzar-se.
Entre els capitells de fullatge, representacions de cantimplores. Al mur
de la galeria, enfront del Lavabo, porta del REFETOR, que no va cons­
truir-se car el mur exterior del claustre, per causa de les fortificacions, va
quedar extra-clausura. Les fornícules al llarg del parament, en el projecte
eren finestrals que devien comunicar amb les dependències pròpies d'a­
quest sector: porteria, cuines, refetor, calefactor. Tapiades per l'exterior,
aquestes fornícules foren convertides en elements funeraris quan, en 1653,
a la desaparició de l'Hospital dels Pobres, hi foren traslladats els sepul­
cres de la capella del dit Hospital. Contenen les urnes de: Guerau Ala-
342

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
many de Cervelló, mort en 1230 a la conquesta de Mallorca. Sepulcre
de mitjan del segle xiv amb frontis d'arqueries contenint apòstols i he­
ràldica del difunt, probable obra de Fonoll; figura jacent damunt la
tapa, amb armadura i àngels turiferaris. Sepulcre primitiu del mateix
Alamany, contenint les restes de la seva muller Gueraua. Sepulcre de
Guillem de Claramunt, mort en 1230 a Mallorca. Aquesta urna i l'an­
terior, de mitjan del xni, decorades amb restes de pintura original amb
heràldica dels difunts: Alamany, Cervelló, Claramunt i Mataplana. Se­
pulcre de G. de Salbà, datada en 1300. Una de les primeres representa­
cions a Catalunya de figura jacent damunt la tapa del sepulcre amb àngels
turiferaris. L'urna funerària (segle xiv) no correspon a la tapa; porta
heràldica d'Aguiló. Sepulcre de B. de Llorach, senyor de Solivella. En
mal estat de conservació. Sepulcre de B. de Montbrió (?), (probable d'un
Puigvert o Montagut). Anacronisme del segle xvi, simulant una urna
del xiv.
Portella que comunica amb la sala inferior de l'edifici del PRIORAT
(segle xvn) de planta espaiosa (9 x 30 m) sostinguda per vuit arcades.
Actualment, celler particular.
Al parament veí del claustre, pintura al fresc que ocupa tot l'ogiu
frontal, representant l'Anunciació de Maria. Molt esborrada, presenta mos­
tres de gran qualitat. Obra d'estil internacional de finals del xiv.
Galeria E., o del Capítol. Calats dels finestrals desapareguts en tota
la galeria, de difícil reconstrucció malgrat que presenten tema reticulat
com l'anterior, però de traceria diferent. Escultura de capitells de mà
diferent la dels tres últims pilars, però tots d'interessants temes: Bust
de guerrer amb escut d'Aragó; bou, joglars; escultor amb eines de
l'ofici, probable auto-retrat de l'autor; alumnes amb un llibre obert;
ocells i monstres; fullatges amb gossos i senglars; rostres del green-man
0 divinitat nòrdica de les selves; etcètera. Al mur, sala del PARLADOR
comunicant amb la mongia posterior; escala d'accés al DORMITORI;
frontispici de
TAULA CAPITULAR: Porta amb dos finestrals de traceria cistercenca,
comunicant amb un recinte amb volta incipient de creueria que sostenen
quatre columnes centrals amb capitells de fullatges estilitzats (1200-1220).
Al fons, tres finestrals amb esqueixada. Graderia a tot el volt i al terra
set laudes amb enterraments d'abats del Monestir dels segles xvi i xvn
1 un bisbe del xiv.
343

J. VIVES I MIRET
Segueix, al claustre, la primitiva llibreria monàstica, convertida en
capella de l'Assumpta vers 1540. Al llarg del mur, sepulcres dels llinatges
Salmella (desaparegut), Castellet, Aguiló i Pinós, trasllats d'antics
enterraments a l'absis de l'església desapareguts quan les fortificacions
del segle xiv.
Intersecció de les galeries E. i N. Damunt la porta de l'església, dita
de la Lliçó, cinc figures de marbre policromades sobre permòdols representant
el tema, tan sovintejat a la iconografia cristiana monumental dels
segles xill i xiv, sobre el Judici Final. La figura central sota baldaquí,
el Crist mostrant les Hagués; en el permòdol, Adam i Eva eixint dels
sepulcres. Altres tres figures són d'àngels portant els improperis de la
Passió, i una altra és d'un abat orant (Pere Alegre, 1309-1334). A la
resta dels permòdols, emblemes del tetramorfos amb filactèries.
Al parament lateral, imatge de la Mare de Déu sota baldaquí, igualment
policromada. Parella d'àngels al permòdol. Ambdues representacions,
el Crist i la Verge, donaven unitat a aquest racó de claustre, decorat
amb ornamentació pictòrica de murs i volta, de la qual es mantenen
fragments. Aquest conjunt sembla obeir a la benedicció que es celebrà
en 1331 per a commemorar l'acabament dels primers trams del claustre:
els E. i potser part del N., anteriors a l'arribada de Fonoll.
Sota la imatge de la Mare de Déu, sepultura de 1255 amb elements
contemporanis, dintre fornícula oberta vers 1530. Pertanyia a Guilleuma
de Montcada, vescomtessa de Bearn, i és fama que actualment conté les
restes de Guillem i Ramon de Montcada, morts en 1230 a Mallorca. En
el pedrís, als peus de la sepultura, fragments de l'urna primitiva dels
Montcada.
Galeria N., o de l'Església. Finestrals reconstruïts fidelment en 1958,
d'estil gòtic primitiu (ogius i roses), contemporanis, però, dels altres reticulars
i flamígers del mateix claustre. Escultura de capitells on predominen
els temes satírics, grotescs i monstruosos: metamorfosis animals i
humanes; rostres del green - man; simis; joglars i burgesos; caràtules
de deformacions que recorden la imaginació futura d'un Bosco o d'un
Goya.
Al parament del mur de l'església, permòdols amb figures acusant
indumentària contemporània.
Al mateix parament, sis sepulcres dintre fornícules pertanyents a
nobles del seguici de Pere el Gran. Algunes han estat tergiversades i és
anacrònica la de Puigverd. Tret de la de Guillema de Montcada, «la
344

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
invicta amaçona», urna d'estil italià de vers 1530, les altres responen al
moment de finals del segle XIII (1290). Són dels llinatges: Cervelló, Cabrera-Urgell,
Queralt, Puigverd, Montcada i Cervera. Tocant a la Porta
de la Lliçó, a mig aire, làpida dels Banyeres de 1243, que fa referència a
un altar dedicat a Sant Francesc. Al fons, Porta de Sant Bernat, que comunica
també amb l'església i s'enfronta amb la
Galeria S., o exterior. Projectada per a correspondre amb l'immediat
palau reial. Al mur, els cinc finestrals i la portella, cegats, devien comunicar
amb aquell recinte. Les dues primeres fornícules contenen sepulcres
dels Montoliu i Tarragona-Aguiló, obres anacròniques del segle xvi,
trasllat probable de restes d'aquelles famílies procedents de sepultures
anteriors. Damunt la fornícula del sepulcre Montoliu, fragments de pintura
al fresc en la que apareix la testa del Salvador i vestigis de figures
d'àngels. Obra probable de finals del xiv d'escola italiana.
Les línies arquitectòniques d'aquesta galeria destaquen dels perfils de
les seves veïnes (la transició és marcada a cada extrem per una motllura
0 corbata al mur) per una major simplicitat i robustesa. Correspon el
parèntesi d'aquesta variació a l'espai que afecta els set finestrals que ostenten
traceria flamígera. Seria per a destacar més aquesta tècnica, novetat
extraordinària que apareix per primera vegada a Catalunya amb molts
anys d'antelació a França i a Castella —el mateix Fonoll en donarà
alguna mostra a Poblet i a Tarragona—, quan tot just a Anglaterra
acabava de revelar-se. La tècnica del flamíger d'aquesta galeria, tan
evolucionada, és talment sorprenent que, sense la corroboració documental,
costaria d'admetre com a obra del primer terç del segle xiv, allò
que generalment hom atribueix a les deliqüències del plateresc.
L'escultura que decora aquesta galeria respon a una tècnica magistral
1 a un temari de fantasia poderosa i exuberant. En raó d'haver de correspondre
a una sala del palau reial, els capitells de les columnes, d'una
gràcia exquisida, contenen profusió d'heràldica: escuts d'Aragó, d'Anjou,
de Navarra (per la Infanta Maria, promesa del futur Cerimoniós), d'Aragó-Urgell,
dels abats que presidien la construcció: P. Alegre (1309¬
1334) i F. Miró (1334-1347), etcètera, (cal prevenir-se contra dos capitells
modernament recompostos —any 1960— amb poca fortuna). L'escultura
dels capitells dels pilars, d'escàs relleu, presenta temes d'animals
fantàstics en lluita; rostres pasmats de viva expressió; un negre; una
amaçona; una escena de púgils (típicament anglesa); sagitari; fauna
casolana, etcètera. I, finalment, com a corol·lari, en el pla del pilar angular
345

J. VIVES I MIRET
NW, la representació d'un rostre rubicund d'aire nòrdic, probable auto­
retrat de Fonoll que, altrament, presenta força semblança amb aquell altre
que apareix amb les eines de l'ofici a la galeria E. És una evident ante­
lació a la tècnica del retrat en escultura, la qual no sol aconseguir-se
fins ben entrat el segle xv.
CLAUS DE VOLTA. Tret de quatre d'aquests elements de la galeria E.
de composició complicada, la quasi totalitat de la resta la formen simples
orles amb les armes d'Aragó i d'Anjou, que van alternant-se.
GÀRGOLES. Es conserven la majoria de les primitives, amb figuracions
elcultòriques que evoquen les dels capitells, prova de la identitat de
l'artífex.
ESGLÉSIA: Frontispici. Rectangle monumental de pedra del qual es
destaca en elevació la part que constitueix la nau central. Amples merlets
rematen l'obra i donen al monument l'evocació d'un castre medieval.
Damunt el portal de mig punt, alterós finestral apuntat en esqueixada.
Un fris de columnetes en relleu la supera, davall dels merlets, destacant
el cos central elevat. Centren les naus laterals dos finestrals menors amb
guardapols.
Cronologia. Els laterals inferiors, fins al nivell dels contraforts, són
de la primera fase de l'església (segle xil). Vers 1255, l'obra es continua
prescindint dels contraforts i construint un nàrtex amb els sepulcres dels
Montcada (avui al claustre) a banda i banda del portal (no l'actual). Són
d'aquest moment els dos finestrals que corresponen a les naus laterals.
Quan Pere el Gran adopta el Monestir (vers 1280), el nàrtex és
llevat, així com les sepultures dels antics patrons, i és fabricada la porta
actual amb propòsit de construir una galilea, que no prosperà. Vers 1310
sobre el gran finestral. En 1376 són fetes les fortificacions i els pedrissos
de l'antic nàrtex, que harmonitzaven amb la decoració dels sepulcres dels
Montcada, són plantats al cim com element decoratiu.
Interior. És de planta de creu llatina, de tres naus, amb cinc capelles
absidals de planta rectangular. Té 70 metres de llargada, per una am­
plada de 35 al creuer i 22 al conjunt de les tres naus. La major s'eleva
als 20 metres i les laterals, a la meitat. Arquitectura grandiosa i austera
amb robustos pilars de planta de creu d'on arrenquen a partir de la mot-
llura de simple bordó els nervis de secció quadrangular de la creueria de
346

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
la coberta. Dóna la impressió d'una obra modèlica, plena d'unitat, que
acusa el moment inicial de l'arquitectura cistercenca, tot assentant la base
de l'art ogival.
L'obra, iniciada en 1174, fou començada per l'absis i el creuer i
prosseguí en tota la resta de la planta fins a l'alçada d'uns dos metres.
En 1211, era cobert el creuer i en 1225, havien estat edificats i coberts
els tres primers trams de les tres naus. Aleshores, l'obra resta paralitzada
durant 50 anys i sobre 1277, és reempresa, acabant de cobrir els tres
primers trams a partir de la porta, que hi mancaven. És de veure, en les
claus de volta d'aquest sector, l'heràldica reial de Catalunya i la de Sicília
acusant la intervenció que en aquell moment Pere el Gran pren sobre
el Monestir.
Capella major. Ocupa el rectangle més sortit del creuer, continuació
de la nau central. Retaule barroc de Tramulles (1640), amb bella imatge
central de Santa Maria. Les laterals, de Sant Benet i Sant Bernat, són
adaptació del segle passat. Era antecessor d'aquest retaule l'actual de la
capella de la Mare de Déu de Montserrat (Borrassà i d'altres, 1410) a la
Seu de Tarragona, amb bella imatge mariana que guarda aquell Museu
Diocesà.
Queda mig ocult el gran rosetó i totalment, tres finestrals que centren
el fons del tester. Al parament de la dreta del presbiteri, setial de l'abat
i acòlits (1280) i al de l'esquerra, armari de les relíquies. S'hi conserven,
entre d'altres, l'urna amb el cor de la reina Blanca; el «tovalló cremat» ;
les cadenes del miracle dels «presos alliberats», etcètera.
Creuer S. Dos retaules absidals. Porta de l'escala de la Torra de les
Hores. Porta de la sagristia; recinte original amb voltes de creueria. Escalinata
que baixa del dormitori.
Creuer N. Dos altars absidals. En el darrer, al mur N sepulcre de
l'abat Ferrera (1346-1375); únic abat que meresqué l'honor de sepultura
monumental a l'església. Manca el grup escultòric que coronava
l'urna. A l'esquerra:
Sepulcre antic dels Cervelló. (R. de Cervelló, mort en 1230 a Mallorca)
restaurat a mitjan segle xvi. Porta exterior comunicant amb el
fossar. Altra urna sepulcral anepígrafa on és fama que foren recollits
restes dispersos quan la profanació de 1837.
Sepultures reials al creuer. Adossat al pilar del cantó de l'Evangeli,
mausoleu de Pere el Gran (1240-1285), construcció de 1292-95, autor
Mestre Bartomeu, de Tarragona, i G. d'Orenga, de Vilafranca. És notable
347

J. VIVES I MIRET
el vas de pòrfir roig que conté les despulles reials, procedent, segons
sembla, del mausoleu constantinià de Centcelles, a 25 kms. del Monestir.
El suporten lleons de tipus orientalitzant, tal volta procedents de Sicília.
Baldaquí de tradició gibelina decorat per Andreu de Torre, de Lleida
(1307) amb heràldica reial i sostre blau sembrat d'estrelles. Làpida fune­
rària molt gastada al pilar d'enfront. Als peus del sepulcre reial, llosa
que cobreix les despulles de Roger de L·lúria, mort en 1304, gran almirall
que secundà les gestes del seu senyor i volgué reposar als seus peus.
Al pilar fronterer del cantó de l'Epístola, mausoleu de Jaume II,
mort en 1327, i Blanca d'Anjou, morta en 1310. Construcció de 1312¬
1316 en la qual intervingueren P. de Bonhuyl, P. de Pennafracta, F. de
Muntflorit i Bertran Riquer. De baldaquí fent parella amb el seu veí,
però, d'un estil més evolucionat, delata igualment la tradició gibelina i a
la base dels quatre pilars angulars la figuració de lleons hi recorda la
solució dels baptisteris italians on els Pisani hi adaptaven columnes por-
fíriques, idea de Jaume II que no pogué realitzar-se per manca de prou
materials. Damunt del túmul belles estàtues jacents del rei i de la reina
amb àngels turiferaris. D'una bàrbara transmutació que experimentà
aquest sepulcre, en resten uns aditaments de marbre al plafó inferior i als
laterals, amb decoracions de grotescs, de vers 1530. Al cantó lateral del
pilar, inscripció funerària de la reina Blanca; en front, altra làpida de
Jaume II.
Desaparegueren també del presbiteri, l'any 1837, urnes funeràries
contenint les restes de la reina Margarida de Prades, morta en 1430, i
de l'Infant Ferran Sanxes de Castre, mort en 1274, fill de Jaume I.
Belles perspectives des del creuer sobre les tres naus de l'església. Al
centre de la major, llosa contenint les restes de les religioses del monestir
del Bonrepòs (1620). Pica baptismal del segle XII vora la porta, duta
recentment de l'església vella de Montagut, a 10 Km. Al mur N. sarcòfag
traslladat de vora el presbiteri, dels Medinaceli, successors dels Montcada;
marbres i jaspis de gust barroc, del segle xvm. Del mateix moment és
l'elegant cancell de talla Lluís XV, del portal d'entrada. Damunt el
cancell pot contemplar-se la rica policromia del gran finestral, format
per 48 compartiments amb escenes bíbliques i vides de sants, exemplar
valuosíssim del primer terç del segle xiv (lleument restaurat a primers
de segle). Altres finestrals al volt del temple amb vidrieres de grisalla
(segles Xll-xill) i d'altres amb restauracions de finals del XVI.
348

ITINERARI HISTÒR1CO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
DORMITORI. Una escala ascendent del claustre i l'esmentada escali­
nata al creuer de l'església eren les comunicacions normals amb què
comptaven els dormitoris dels Císter. Aquest de Santes Creus, perllon-
gació Sud del braç del creuer, és un recinte d'11 x 46 metres, amb
coberta de bigues i teula sostinguda per onze arcades apuntades. L'edifici,
que als baixos conté el Capítol, el parlador i l'escriptori, fou començat
en 1191 i acabat en 1225. Originàriament rebia llum per un finestral
estret amb esqueixada al tester exterior i per dues espitlleres en cada un
dels finestrals cegats laterals oberts entre les arcades. Els permòdols que
suporten l'arrancada dels arcs són un bell mostrari d'escultura decorativa
cistercenca.
A la cara Sud, una escala de doble tram dóna accés al recinte de la
BIBLIOTECA, de 7 x 12 metres, construït en 1635 damunt les pre­
sons, quan va ésser traslladada de l'antic emplaçament de la planta infe­
rior del mateix edifici (actual CELLER). Enteixinat de bigues amb case-
tons de guix emmotllat. Paviment, també original, de rajoles ordinàries
combinat amb requadres d'altres de vidriades. Dues finestres donen a
l'exterior. Prestatgeries modetnes (1961) custodiant documents i llibres
de l'Arxiu Bibliogràfic.
Per l'extrem N. W. del dormitori, accés al
SOBRECLAUSTRE, amb bella perspectiva sobre les galeries claustrals i
sobre el conjunt monumental d'església i cimbori. Fortificacions que es
descriuen més endavant.
En el mateix extrem del dormitori, comunicació amb l'escala de
descens al creuer del temple i, per una portella, amb l'escala de caragol
de la Torre de les Hores. Per ella hom ascendeix a
l'ORATORi REIAL. Doble recinte amb cobertes de creueria construït
damunt les capelles absidals del cantó de l'Epístola. Obra de 1350,
destinada a oratori reial, al qual donava accés una galeria volada (des­
truïda quan es féu la sagristia nova al segle xvn) per l'exterior del dor­
mitori. Encara es veu, des de dins, la porta, tapiada, que hi comunicava.
L'oratori tenia vista al presbiteri i al creuer a través dels finestrals de
l'església. Probablement hi devia ésser projectada una tribuna, que no
es realitzà. El recinte serví d'arxiu en els darrers temps de la Comunitat.
La mateixa escala de caragol condueix a la coberta de l'església, des
d'on poden contemplar-se:
349

J. VIVES I MIRET
La TORRE DE LES HORES, rematant el cos de la dita escala. Cons­
truïda per l'abat Contijoc en 1575, del qual porta esculpits signes
heràldics;
EL CIMBORI, construït en 1314, al centre del creuer, sense comuni­
cació, però, amb l'església (el Císter, al principi, no tolerava campanars).
Airós cos vuitavat, amb grans i simples finestrals, superposat a l'estruc­
tura del temple per una enginyosa base combinant carreus en disminució.
Finestrals per a contenir campanes i àgils contraforts. Donà idea per als
de Poblet i Vallbona, més tardans. El remata obra de majòlica del se­
gle xvn, amb un llanternó que el supera. Des del
TERRAT DE L'ESGLÉSIA, bells punts de vista sobre els patis i places
del Monestir i terres de la rodalia, la qual es divisa a través de baranes
i merlets que formen les
FORTIFICACIONS. Pel gener de 1376, havent mort l'abat Ferrera, el
qual durant vora de trenta anys havia fet oposició al projecte del Rei,
el nou abat La Dernosa, obeint els reials designis fortifica el Monestir
amb la construcció d'aquests merlets damunt l'obra de l'església, claustre
i dormitori. Pel febrer de 1378, l'obra era abandonada a mig coronar
l'ala de Llevant del dormitori. La voluntat del Cerimoniós per impedir
el creixement de les construccions de Santes Creus s'havia complert i les
monumentals quedaren definitivament interrompudes. Obra de circumstàn­
cies, s'aprecien en aquests merlets — i en els del sobreclaustre— les fila­
des de les encaixonades del morter, quedant la pedra de fil reservada als
perfils de les arestes i sageteres. Permòdols esculpits amb testes solament
al cos exterior del frontispici. La pedra de fil són carreus aprofitats d'altres
construccions; hi abunden els bordons i les motllures destinats, probable­
ment, a l'obra del refetor i palau reial. Així mateix hi foren destinats tots
els sarcòfags i urnes funeràries de pedra de l'exterior de l'absis o que
devien romandre al claustre primitiu, desaparegut. Heràldica de murs,
creus i torres apareix en pedres sepulcrals d'aquests aprofitaments. Per
l'obra d'aquests merlets hom va recórrer a qualsevol pedra tallada que
es trobés a l'exterior de la línia que es pretenia fortificar.
Cos en forma de torre sortint del parament Nord.
Al parament exterior O. del cos septentrional del creuer, làpida ane-
pígrafa que devia commemorar el començament de l'obra. Tres escuts
350

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
dintre de cercles, dels quals és el reial amb pals d'Aragó el del mig. Els
laterals apareixen amb l'heràldica esborrada, però s'hi endevina el signe
del lleó rampant, de La Dernosa. Altres escuts de La Dernosa que alter­
naven amb els reials en tot el perímetre de les fortificacions, apareixen
igualment repicats a cops de martell. La Comunitat va voler esborrar
el record del funest abat.
Tornant al claustre, a l'esquerra de l'escala del dormitori, hi ha el
PARLADOR, recinte de 4 x 11,30 metres, amb pedrissos laterals i
volta apuntada, lloc de conversa dels monjos. La porta extrema, donant
a la mongia posterior, ens comunica amb el
CLAUSTRE O PATI DE BONREPÒS. El monestir de monges de Bon­
repòs, al Montsant, fou dissolt en 1453 i els seus béns espirituals, entre
els quals figuraven les pedres del claustre (segle xill), passaren a Santes
Creus. Ací foren aprofitades les arcades superiors de la galeria (vers 1630)
per intal·lar un pati porticat que centrés les dependències posterior del
Monestir. Fins fa poc havia estat considerat com a claustre primitiu del
convent, error que es desprèn fàcilment de l'examen de la seva obra.
Seguint la galeria a la dreta, als baixos del dormitori, porta que comunica
amb l'antic
ESCRIPTORI (actual CELLER). Recinte de 11,30 x 17 metres, amb
coberta que sostenen els nervis que arrenquen de dues robustes columnes.
Obra del primer quart del segle xm, destinada inicialment a magatzems.
Quatre finestrals amb esqLieixada, dos a llevant i dos a ponent, hi donaven
llum. Vers 1280 s'obrí la porta W. exterior, quan a l'escriptori monacal
s'interferí la reial cancelleria. Avui aquesta porta comunica amb la sala
inferior de l'edifici del PRIORAT (segle xvn). Porta al N. de 1350, de
comunicació amb el corredor (capella de Sant Benet) donant al claustre.
Vers 1630, el recinte fou convertit en celler en enfosquir-se per Po­
nent amb l'edifici del priorat, i per Llevant en instal·lar-se el claustre de
Bonrepòs. L'escriptori i biblioteca passà llavors a la nova sala (1635) al
final del dormitori. Del que fou celler en resten dues tines (vaixells) amb
l'any 1732, restes del parament que fou cremat pels presos del penal de
Taragona quan foren allotjats ací l'any 1870 amb motiu d'una pesta.
A continuació del recinte de l'escriptori,
351

J, VIVES I MIRET
COS DE PROTECCIÓ, construcció de grossos carreus afegida a l'extrem
de l'obra monacal socavada per un aiguat que vers 1325 va arruïnar
el veí palau reial i afectà el sector meridional del convent. Centra el
recinte una robusta arcada i comunica a l'exterior (jardí reial) per una
portella i una finestra. El fonament d'aquestes construccions de reforç el
constitueix al seu dessota una estança semblant, a la qual dóna accés una
mina existent vora un marge de l'Hort Gran.
PRESÓ. A partir de 1350 aproximadament, aquest recinte fou desti­
nat a presó reial. Durant tota la segona meitat del segle XVI, va servir
com a presó del convent una quarta part d'aquest sector, la qual, partida
en dues plantes, no rebia aire ni llum de l'exterior. Al mur de l'estança
superior, encara es llegeixen inscripcions —una en grec— dels malaurats
reclusos.
La galeria S. del claustre de Bonrepòs, és adossada a les construc­
cions del
PALAU REIAL. Pere el Gran començà l'obra d'un palau reial vers
1280 amb edificacions ocupant tota l'àrea de la mongia posterior, part de
la qual ocupaven encara les primitives instal·lacions provisionals del con­
vent. Vers 1325, un aiguat devastador va deixar en ruïna el dit palau i
quan en 1332 Reinard des Fonoll emprengué l'obra del claustre major,
es projectà la construcció d'un nou palau en el seu sector Occidental,
llindant amb el claustre i amb l'església, però l'obra no va ésser prosse-
guida. En el trienni de la «pesta negra» (1348-1351) Fonoll, amb altres
artífexs, s'acollí a la salubritat de Santes Creus i, probable paga d'aquella
hospitalitat fou la reconstrucció del palau de Pere el Gran. L'obra, però,
no fou acabada, puix consta que en 1352 Fonoll ja no era a Santes Creus.
Es registren obres vers 1390 i 1418. Vers 1520, els abats ocupen el
palau fent-ne residència pròpia, amb obres vulgars d'acomodació que es
prosseguiren fins als primers anys del segle xvn. En 1625, la Comunitat
instal·la el refetor en una de les sales de paraments i l'altra veïna és
convertida en cuina i rebost. És el temps en què és instal·lat el pati de
Bonrepòs.
Seguint la galeria S., la primera porta (moderna) comunica amb la
que fou
SALA (n) DEL PALAU. Posteriorment desmuntada i transformada en
352

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
cuines i rebost conventuals, la sala, de la qual resten evidents vestigis,
era de 770 x 20 metres, amb coberta de doble vessant sostinguda per
quatre arcades. Per Migdia donava al jardí del palau (actual hort del
conserge), amb tres finestrals (dos de conservats) i una porta. A la part
posterior (avui claustre de Bonrepòs) comunicava per tres petites finestres
elevades. Obra del període de Fonoll (1348-1351). Resten al jardí elements
d'una galeria o pèrgola adossada a l'obra de continuació del dormitori
(antiga presó).
Tornant al claustre, a continuació de la galeria, porta moderna de la
SALA (i) DEL PALAU (REFETOR del convent al segle xvn). Estança
perpendicular a l'anterior (770 x 18'50 m) amb la qual comunicava
per una simple portella, convertida en torn quan la transformació en
refetor. La coberta a doble vessant era sostinguda per tres arcades que es
feren desaparèixer en 1733, quan el recinte fou dotat d'una coberta ele­
vada de guix. En aquella ocasió s'obriren les finestres superiors a N. i S.
Es conserven, però, els finestrals gòtics de S. W. i N. de la que fou sala
del palau. A tot volt, un plafó de rajoles (restaurat) del segle xvm de
quan era refetor.
Al jardí del claustre, enfront a la porta del refetor, restes d'un templet
de planta exagonal (segle xvm). Al centre, en posició invertida i simu­
lant una pica,
PEU D'ALTAR VISIGÒTIC (segle vn), procedent de la capella de Santa
Llúcia, on servia de pica d'aigua beneita. És l'únic testimoni de l'existèn­
cia de culte cristià a Santes Creus d'abans de l'arribada del Císter.
La darrera porta de la galeria del claustre dóna accés al
PATI DEL PALAU REIAL. Un dels primitius models de pati senyorial
que serà reproduït en les nobles construccions dels països mediterranis
influenciades per la Corona d'Aragó: Valeència, Mallorca, Sicília, Ros­
elló, etcètera. Limita el vestíbul un enteixinat decorat amb heràldica reial,
de l'abat Porta (1390-1402) i del Monestir, una elegant arcada de mig
punt que comunica amb el pati. Simples permòdols escalonats, units per
arcs rebaixats, sostenen la galeria de la planta superior, a la qual dóna
accés un tram d'escala a la dreta. La galeria, circumdant el recinte, té la
barana de pedra i columnes de secció quadrilobulada de pedra nummu-
líca, rematades per capitells de dos pisos que sostenen l'arqueria ogival.
23
353

J. VIVES I MIRET
Enteixinat a tot el volt en deficient estat de conservació, amb motius he­
ràldics en la decoràció. La barana de l'escala sosté el tram de la galeria
superior corresponent i els dos, arcs que la formen convergeixen en una
columna magnífica de pòrfir roig que arrenca a peu pla del nivell del
pati. Aquesta columna, amb una altra en dos fragments del mateix
material que sosté una galeria superior del pati veí, se suposa són els
pòrfirs importants de Sicília per Roger de.Llúria, per encàrrec de Jaume II,
destinats a l'erecció del mausoleu de Pere el Gran i que no foren apro­
fitats en aquella obra.
A l'exterior de la barana, heràldica de Sicília per la reina Elionor,
muller del Cerimoniós, i de l'abat Guillem de Ferrera. Al dintell del pas
de l'escala, escut reial d'Aragó sostingut per dos àngels, obra bellíssima
el model de la qual reproduirà Cascalls a Poblet. Acusa la mà de Fonoll
en aquesta escultura, tant l'estètica de la disposició dels seus elements,
com la metamorfosi en figura de monstre del fullatge que apareix a
l'extrem inferior de la dreta de la composició, motiu peculiar de l'artista
britànic. Signes lapidaris amb la creu pomada, típics del Mestre, acusen
la seva intervenció en els paraments de murs i arcades.
Al centre del pati, pou amb heràldica de l'abat Nogués (1593-1608).
És tradició que a dintre d'aquest pou fou tirada (i rescatada després) la
mòmia de la reina Blanca d'Anjou. arran del saqueig del Monestir per
les turbes l'any 1837.
Una porta a l'esquerra dóna pas al
SEGON PATI DEL PALAU, on dues grans arcades de mig punt s'obren
a un espai descobert. L'arcada N. és encara un element de l'antic palau de
Pere el Gran, on cal observar el bordó, rebaixat per a convertir-lo en
xamfrà. Fa de porxo a un recinte interior destinat probablement a esta­
bles. Galeries a la planta superior: la de Ponent és sostinguda per la
columna en dos fragments de pòrfir roig, de la qual es parla en el pati
anterior. Heràldica de l'abat Porta. La galeria N. de tres arcs apuntats
sostinguts per columnes, poblablement aprofitades, amb els capitells d'an­
teriors construccions. Permòdols amb heràldica de l'abat Pinyana (1418).
Una escala volada (moderna) va des d'aquesta galeria superior a la
tercera planta. A la tercera planta, galeria a tot el volt de pilars de secció
exagonal amb arcs rebaixats, obra de ceràmica amb ornaments platerescs.
Als murs del pati, a la part superior, rajoles amb heràldica de Santes
Creus i de l'abat Valls (1534-1560). ,
354

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
En aquest pati s'obria, al S., la porta exterior del palau. A Llevant,
dues portes comuniquen amb el
TERCER COS DEL PALAU, els baixos del qual són reedificació del
segle xvm, destinats a estables. A l'extrem S. E. porta dovellada de la
presó, la qual ocupa la planta d'una torra que sobreïx de l'edifici. A la
dovella central, escut en relleu flanquejat amb la inscripci: Per lladres.
PLANTES SUPERIORS DEL PALAU. A excepció del recinte N. del pri-
cos d'edifici, amb paraments de carreus i finestres exteriors contemporanis
al pati, la resta de les dependències, —actualment ruïnoses— no ofereixen
interès arqueològic. Són totes dels temps en què el palau fou utilitzat
per a residència dels abats (segles xvi i xvn). Dos enteixinats —un de
plafons amb motllura i un altre de relleus de guix plateresc— presenta
el recinte S. del primer cos i una campana d'escalfa-panxes amb heràldica
de l'abat Tolrà i inscripció de 1530, pintada, una dependència interior
del cos tercer. A la tercera planta, sala amb alcova i pintura senzilla amb
heràldica de l'abat Nogués (s. xvn). Escala de cargol que comunica amb
la part superior de la torre, en el gruix de la paret de la qual es con­
serven inscripcions de presos de primeries del segle xvn. Recau a l'exte­
rior una finestra renaixentista amb grotescs i heràldica de l'abat Tolrà i
del seu coadjutor, Jaume Valls (1534).
Restes de paviment de majòlica (segle xv) a la galeria superior del
pati segon. Altres rajoles vidriades blaves (segle xvi) han desaparegut de
les cambres del cos primer.
RUÏNES DE LA PRIMITIVA INSTAL.LACIÓ CONVENTUAL. Entre la paret
exterior (reconstruïda totalment vers 1890) del claustre de Bonrepòs i
la tanca posterior amb merlets del Monestir, ruïnes del recinte d'obra de
tapials que havia estat primitiva residència de la Comunitat i que darre­
rament era destinat a serveis i oficis auxiliars: sastreria, sabateria, etcè­
tera. A l'extrem d'aquestes ruïnes,
CAPELLA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT, O DE SANT ESTEVE, de planta
quadrangular 5'60 x 9'80 m) de carreus regulars i volta apuntada. Té
l'entrada lateral i hi ha estat restaurat el culte en una mesa d'altar simple
i dignes ornaments. És fama que serví de capella provisional mentre
l'església major no era consagrada. Comunicava per una finestra amb
355

J. VIVES I MIRET
l'edifici veí (desaparegut) de la qual tradició diu que serví de residència
o palau a la reina Peronella d'Aragó.
L'espai exterior al Nord de la capella, té traces d'haver estat la
PRIMITIVA CUINA DEL CONVENT. Al marge oposat acaba la canalització
de les aigües procedent del manantial del bosc de Sant Sebastià, amb
vestigis de piles i de fonts. A Ponent del dit espai i paral·lel al mur
exterior del claustre de Bonrepòs, edifici restaurat en 1937 (l'obra resta
inacabada) pertanyent al
PRIMITIU REFETOR, situat en la planta elevada, a la qual s'accedia
per una escala exterior. Els baixos eren magatzems o rebost). En 1733,
fou convertit en
INFERMERIA, per haver-se traslladat a les sales del palau reial les
dependències de refetor i cuina.
Entre aquest edifici de REFETOR - INFERMERIA i el mur septentrional
del claustre de Bonrepòs, ruïnes pertanyents a l'antiga SALA DELS ABATS
(restes d'un atrevit arc rebaixat entre xiprers de moderna plantació) que
es creu habilitada com a
SALA DE PARAMENTS del primitiu palau reial de Pere el Gran (1280).
L'espai a Llevant, entre el refetor i la capella de Sant Esteve, seria el del
PRIMITIU CLAUSTRE, desaparegut probablement al segle XIV. Vers Ponent,
li fou adossada la TORRE DE L'HOMENATGE, als baixos de la qual
radicava la PRESÓ, on és fama per la tradició que hi fou reclòs l'Infant
Jaume, primogènit de Jaume II.
Aquesta TORRE DE L'HOMENATGE, únic element que del palau de
Pere el Gran conserva aquest sector, adossada avui al claustre de Bonrepòs,
fou convertida en escala d'accés a una dependència elevada per a
comunicar a través d'una galeria volada adossada al mur del dormitori
amb
I'ORATORI REIAL, situat damunt les capelles de l'absis de l'església
major, en les obres efectuades vers 1350. En els arcs de suport de les
dites dependències, així com en l'arc rebaixat que resta solitari en el
recinte de la sala dels abats, senyals lapidàries en els carreus i dovelles
acusant la intervenció de l'arquitecte anglès Reinard des Fonoll.
356

ITINERARI HISTÒRICO - ARQUEOLÒGIC DE SANTES CREUS
Pel terraplè del solar de la SAGRISTIA NOVA, edifici sense valor ar­
queològic desaparegut en 1937, es puja per uns graons a l'ombra d'uns
llorers, evocadors del primitiu emplaçament monàstic de Valldaura, al
CEMENTIRI, plantat de xiprers, que s'estén davant l'absis de l'església.
Estigué en ús fins l'any 1937 com a cementiri parroquial. Una creu de
pedra presideix el recinte i, al peu, una estela funerària amb el símbol
de la dextera Dei, recorda la llegenda miraculosa de «la santa Mà».
Des d'aquest punt, pot contemplar-se el grandiós
ROSETÓ de l'absis (1190-1200) un dels més bells exemplars del seu
tipus que a diferent escala apareix a Sant Esteve de Tolosa, la Seu de
Lleida i Santa Maria del Pla de Cabra.
Per tot el llarg dels diferents plans de l'absis, apareixen senyals he­
ràldiques i restes de permòdols que havien contingut urnes funeràries de
pedra dels primitius benefactors del cenobi. Desaparegueren les urnes
quan la construcció de les fortificacions de Pere el Cerimoniós, tot anant
a servir de material en l'obra dels merlets. Ja n'hem trobat els elements
a la coberta de l'església, mostrant els vells signes heràldics del s. XIII.
Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

S U M A R I
Pàgs.
E. F. C, Crònica del I Col·loqui d'Història del Monaquisme Català 7
Manuel Bassa i Armengol, Algunes consideracions sobre els segells
cistercencs de la primera època 13
Josep Baucells i Reig, prev., Qüestions sobre l'exempció episcopal
d'alguns priorats de Barcelona-diò cesi (s. XIV) i del Monestir
de Sant Cugat del Vallès (s. XI al XIV) 21
Josep Maria Casas i Homs, Elecció d'una abadessa de Valldonzella
l'any 1476 63
Garsias M. Colombàs, Els darrers anys de l'eremitori de Montserrat 85
Mn. Ignasi M. Colomer, Contactes monàstics de la família Colomer 89
Maria-Mercè Costa, La família de Queralt i Santes Creus . . . 93
Eufemià Fort i Cogul, El pretès monestir d'Ancosa 111
Arcadi Garcia Sanz, El Císter i Montesa segons la doctrina jurídica
valenciana 127
Josep Lladonosa Pujol, Sant Andreu de Barravés i la vila de Senet 142
Josep Maria Madurell i Marimon, Notes d'art monacal antic . . . 149
Josep Massot Muntaner, Per a una bibliografia dels monjos catalans 179
Joan Mercader i Riba, Incidències político-socials damunt la pro­
pietat monacal catalana en el primer terç del segle XIX . . . 183
Pelagi Negre i Pastel 1, Origen del monestir de Sant Pere de Roda.
Llegenda i Història 209
359

SUMARI
Alexandre Olivar, Observacions metodològiques per a una història
de la litúrgia monàstica a Catalunya 229
Josep Joan Piquer i Jover, Notícies sobre fundacions femenines cistercenques
a Catalunya (Extretes de la «Monestirologia» inèdita
del P. Caresmar) 233
Antoni Pladevall i Font, Conflictes entre les exempcions monàsti­
ques i els drets episcopals dels segles XII al XIV 263
Josep Maria Recasens i Comes, Les rendes del monestir de Poblet
a l'arquebisbat de Tarragona a finals del segle XVIII . . . . 297
Manuel Riu, Esquema metodològic per a l'estudi d'un monestir . . 309
Francina Solsona Climent, Pergamins de Vallbona de les Monges a
l'A. H. N. de Madrid 325
Francesc Ubach, La nigromància de l'abat Daroca 329
J. Vives i Miret (f), Itinerari històrico-arqueològic de Santes Creus 333
Sumari 359
360