I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

JOSEP BAUCELLS I REIG
Per la manera de parlar, no es desentén del monestir ni nega de tenir-hi
jurisdicció, sinó sols esmena certs detalls de la seva reclamació, ja que en
el fons està convençut de la seva legitimitat i dret.
Tanmateix la pau i entesa pràctica entre monestir i bisbe perdura durant
noranta anys. Altrament Campillo explica el parèntesi, allargant-lo
fins al 1247 (desconeix la qüestió de 1216), en dir que la lluita continuava
davant els delegats apostòlics, però el bisbe de Barcelona posava dificultats
per trobar la solució, mentre els papes foren de l'ordre benedictina
: ". Cert que en els fets de 1216 no hi intervé el Papa. Amb tot, més
endavant es nota i percep prou que el prelat fa passar temps, mentre no
cregui que les circumstàncies li són favorables.
3.—Lluites darreres. De 1211 a 1251
Entre dues prestacions «d'obediència canònica i deguda reverència»,
s'escolen 40 anys de lluites entre l'abat de Sant Cugat i el bisbe de Barcelona.
Cal advertir que, tal com vàries vegades s'ha senyalat, i un escriptor
del Capítol subratlla en els mateixos folis dels Libri Antiquitatum que
transcriuen aquesta qüestió i en les rúbriques, el prelat actua i té sempre
al seu costat els canonges; així rememoren la primitiva fórmula i entitat
eclesiàstica barcelonina: la «Canònica». També en algunes escriptures
(en la darrera de Sant Oleguer es diu: «abbati, et cuncte congragacioni
tue tibi subdite») es parla d'un abat i monestir. Per això, potser seria
millor dir abat i monjos, bisbe i canonges.
Amb paraules de la sentència de Mestre Joan, de 1247, la matèria de
discussió d'aquest període es «súper subiectione ac exemptione dicti monasterii,
ecclesiarum, membrorum ac ipsius hominum». Es tracta, per tant,
de destriar i de jutjar l'essència mateixa de totes les lluites anteriors: si
l'abat i el monestir estan d'alguna manera subjectes al bisbe; quins drets
hi pot tenir aquest i a quines coses s'estén, cas de tenir-n'hi (en la repetida
expressió hi entren monjos, clergues, esglésies i béns, siguin on siguin).
I en aquesta etapa màxima del conflicte cada part, com era de preveure,
addueix totes les proves documentals i testimoniatges de què pot disposar
(i que no són altres que els que hem anat veient).
31. CAMPILLO, Speculum Officialatus, 332 v , núm. 12.
40