I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

EUFBMIÀ FORT T COGUL
que explícitament es fa per tal com els documents apostòlics i les autoritats
dels sants pares de l'Església ensenyen i assenyalen com dels fruits
aconseguits dels conreus que els religiosos esmercin pel propi esforç,
ningú no n'hagi de rebre el delme. Per això el bisbe concedeix a Déu i a
Santa Maria de Valldaura, a l'abat Pere i a tots els monjos del monestir,
tant els presents com els venidors, i això perpètuament, tota la part dels
delmes que l'església de Vilademàger acostumava rebre en tota la propietat
d'Ancosa i en qualsevol altra que l'esmentat monestir pogués obtenir
a la parròquia de Sant Pere de Vilademàger. Aquesta donació fou feta
amb el consentiment i el voler de Pere, sagristà, capellà de l'esmentada
parròquia39 i dels altres canonges de la Seu barcelonina; i de tal manera
que restava anatematitzat si qualsevol seglar intentava rebre o exigir alguna
cosa sobre aquesta concessió, signada, com hem dit, el 17 de febrer
de l'any 1160 de l'Encarnacióza . Val a dir que en tot el document no es
fa referència a cap monestir ni a cap comunitat monàstica organitzada
resident a Ancosa.
Coneixem d'altres donacions i concessions que hem de conceptuar
primerenques i que poden ajudar la consideració de la presència monacal
a Ancosa. En la que feren Berenguer Bernat de la Celada i els seus fills
Berenguer, Bernat i Oller, i els fills d'aquest darrer el 21 de juliol de 1164,
per consell de Guerau Alamany, es parla de monestir, abat i monjos de
Valldaura: ni el més lleu esment monacal a Ancosa, lloc de les concessions
atorgades21 . Semblantment el 18 de desembre de 1165 Arbert de
Castellvell i la seva muller Guília feren donació al monestir, abat i monjos
de Valldaura de drets dominicals radicats a Ancosa22 ; i als 30 de
gener de 1167, Pere de Vilademàger i els seus, igualment per consell del
senyor Guerau Alamany, concediren al mateix monestir, abat i monjos
de Valldaura la seva part sobre els delmes d'Ancosa23 . En cap d'aquests
19. És el cèlebre Pere de Claramunt, sagristà de Barcelona, tan gran enamorat i
afavoridor dels monjos cistercencs que no havia de trigar a prendre'n l'hàbit.
20. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 159, núm. 8. Copiant-lo del cod. 169 de
la BPT f. 23 T ha estat publicat per UDINA, pàg. 99, computat com de l'any 1161 del
compte normal.
21. AHNM, perg. de Valldaura, carp. 160, núm. 1. BPT, Cod. 169, f. 24;
UDINA, pàg. 116.
22. BPT, cod. 169, f. 24 v ; UDINA, pàg. 122.
23. AHNM, perg. de Valldaura, cap. 160, núm. 3; BPT, Cod. 169, f. 25;
UDINA, pàg. 130.
116